Pausa

Proper post: dilluns 4 de desembre.

Nuclears? Sí, gracies!

Un dels requisits indispensables per al progrés i el creixement econòmic en els propers anys és l’assegurament d’un subministrament energètic suficient, estable i econòmic, que garanteixi la competitivitat futura del teixit productiu del país. Tot plegat sense oblidar que l’escalfament global és una amenaça real que obliga qualsevol política energètica responsable a la reducció substancial d'emissions de Co2.

Si bé no hi ha una resposta inequívoca a la qüestió energètica, el cert és que només una aposta per l’energia nuclear permet avui garantir un subministrament econòmic i a gran escala que no impliqui emissió de Co2, evitant la variabilitat en generació de les energies renovables i deslligant-nos de la dependència excessiva en gas i petroli de zones inestables com l’orient mitjà, Rússia i el nord d’Àfrica. Avui són molts els científics i ecologistes reconeguts com ara James Lovelock o Patrick Moore (un dels fundadors de Greenpeace), que defensen aquesta via davant les alternatives de l'ecologisme-ficció.

Quan el debat entorn de la represa nuclear pren força a Europa, amb governs com el britànic recolzant-ne la represa, a Catalunya els tòpics de la guerra freda continuen centrant la qüestió. No hi fa res que les centrals nuclears siguin avui més barates i segures que fa vint anys, el pacifisme papanates i l’ecologisme de pastanaga continuen oposant-s’hi tot i que aquesta postura incrementi a l’hora la dependència energètica i les emissions de Co2.

Les polítiques energètiques no s’improvisen i una falta de visió pot portar el país a un greu coll d’ampolla per al creixement i el progrés d’aquí a dues dècades. És preocupant que el Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015 plantegi començar a prescindir de l’energia nuclear d’aquí a 15 anys quan avui aquesta font suposa el 83% de l’energia produïda a Catalunya. Una producció nuclear que es vol substituir per centrals de cicle combinat que no només augmentaran les emissions de Co2 i la dependència energètica, sinó que ho faran amb un cost energètic sempre lligat a la volatilitat dels preus del gas i el petroli. Per als que busquin en les energies renovables una solució a mitjà termini, el migrat pes relatiu d'aquestes energies fa que l'aportació total passi en una dècada de res a res i mig, fins a un optimista 9,5% l'any 2015.

Abans de continuar apropant-nos al futur imminent, caldria exigir un debat obert entorn de la qüestió. La obcecació antinuclear no justifica un risc de pèrdua de competitivitat i col·lapse energètic que molts ciutadans ens neguem a córrer.

Beques sense becaris

A hores d’ara és bén clar que formació és l’àmbit on es juga el futur del país. Una formació que no s'atura al sistema educatiu, però que en última instància ha de garantir que el gruix dels universitaris catalans comptin amb capacitats que han esdevingut indispensables: un bon nivell d’anglès, visió global i una bona comprensió de les pautes que mouen l’economia i l’empresa en el nou context mundial.

Tot i que la nota mitjana del país en formació i universitats no entraria al quadre d’honor, cal reconèixer que hi ha iniciatives que fa dècades que marquen el camí correcte. Entre aquestes destaquen les beques de la Direcció General de Comerç. Beques de formació en promoció comercial que ofereixen a joves llicenciats la oportunitat de treballar durant un any en una de les trenta vuit oficines que el COPCA té arreu del món, de Sidney a Nova York. Una oportunitat d’or per a una experiència personal impagable i una eina per a comptar amb aquelles capacitats indispensables que s’esmentaven abans.

Una mirada a les sol·licituds que reben any rere any aquestes beques provoca inevitablement una reflexió sobre el tremp dels joves catalans. Si fa cinc any hi havia poc més de cent candidats per a dotze beques, la darrera convocatòria ha rebut menys de cent sol·licituds per a una oferta total de vint beques. Òbviament no es pot prendre aquest cas com a exemple i paradigma però no es pot ignorar la reflexió que se’n deriva. Més enllà de la falta d’un sistema educatiu de primer nivell i d’un mercat laboral poc engrescador, el cert és que hi ha una qüestió cultural de fons que porta part dels joves catalans a la falta d’inquietuds i incentius per al progrés que havien tingut les generacions precedents.

Els reptes col·lectius es perden amb el malbaratament de moltes oportunitats individuals, és per això que trobar les causes d’aquest fenomen i cercar-hi solucions és responsabilitat de tots.

El llast de les infraestructures

Els últims escàndols entorn de la xarxa de rodalies de Barcelona han tornat a fer evident la discriminació que pateix Catalunya en infraestructures de transport i comunicacions. La situació dels aeroports, ferrocarrils, carreteres i un TGV que arriba amb dècades de retard, confirmen que la falta de control sobre els propis impostos continua essent un llast per al futur de l’economia del país.

Davant d’aquesta situació, la pressió política i les reclamacions de la societat civil són legitimes i necessàries, però no poden ser excusa per a l’adormiment i la desídia. És necessari garantir que s’estiren al màxim les possibilitats de les infraestructures existents, però ho és encara més trobar la formula per a compensar des de la iniciativa privada totes aquelles inversions necessàries que ens nega el nefast model radial de l’estat.

Impulsar infraestructures de pagament com es va fer al final del franquisme suposaria avui, amb una pressió fiscal de país desenvolupat, que els catalans paguessin dues vegades unes inversions indispensables per al desenvolupament econòmic, per això caldria trobar vies de compensació que permetessin el suport públic de l’estat a la iniciativa privada. Un sistema pel qual les infraestructures bàsiques impulsades des del sector privat rebessin una aportació de capitals públics igual a la privada, sense efectes desincentivadors sobre el global d’inversions de l’estat per al territori, seria probablement una solució idònia. Permetria a les regions i sectors més dinàmics una certa independència a l’hora de tirar endavant les inversions necessàries per al futur, a l’hora que esperonaria l’obra “pública” com a motor econòmic i augmentaria el global d’inversió en infraestructures amb el consegüent efecte positiu al creixement general.

Després d’un quart de segle de discriminació constant i dèficit d’inversions en tots els camps, és hora de garantir una llibertat d’acció que l’enrocament polític obliga a derivar cap al sector privat. Trobar vies que ho facin possible sense hipoteques excessives és ara una obligació. El futur no espera.

Llibres: "El nou capitalisme"

La col·lecció Vull Saber de l’editorial UOC és una fantàstica iniciativa de la Universitat Oberta de Catalunya per publicar petits llibres de divulgació, rigorosos i a preu de revista, en la línia del clàssica “Que sais-je?” francesa. L’esforç editorial compta ja amb trenta cinc títols que tracten temes diversos, dels sindicats als càtars passant per l’escriptura xinesa, i d'entre tots em quedo amb les escasses setanta planes d’”El nou capitalisme”.

Que els últims quinze anys hi ha hagut canvis tecnològics, econòmics i socials que han alterat hàbits de vida i treball és a hores d’ara un lloc comú, però és bo de llegir-ne un relat estructurat, de les causes als efectes, per veure'n l'evolució i els reptes que porten implícits. Els professors Vilaseca i Torrent, coautors de l’obra, sintetitzen en tres factors fonamentals el motor que impulsa aquest nou capitalisme: l’abast global del terreny de joc, una revolució tecnològica que porta la informació al centre de l’activitat productiva i un tercer factor que passa potser més desapercebut, els canvis en els grans patrons de demanda que alteren les formes de consum impulsant sectors com l’oci, la sanitat o la cultura.

Davant d’aquesta metamorfosi que posa el potencial de creativitat al centre del creixement econòmic, se citen riscos i amenaces importants a tenir en compte. Així neix la nova contradicció entre connectats i no connectats, a l’hora que els beneficis, però també els patiments del nou cicle, es concentren entorn de segments determinats del mercat de treball creant rebuig i possible exclusió social. Tot plegat demana potenciar determinats sectors ascendents, impulsar polítiques agressives d’aprenentatge, i desaprenentatge, i col·locar innovació i emprenedoria no com a virtuts sinó com a imperatius indispensables.

Vist que terreny de joc que delimita el nou capitalisme presenta un enorme potencial de riquesa i llibertat per a les societats que en coneguin les regles, amb una banqueta incomoda i estreta per als que en quedin al marge, val la pena no perdre’s aquest llibret i posar-se a treballar. Oi?

Estats Units: república o imperi? (II)

''We're an empire now, and when we act, we create our own reality.

And while you're studying that reality -- judiciously, as you will --

we'll act again, creating other new realities, which you can study too,

and that's how things will sort out. We're history's actors . . . and you,

all of you, will be left to just study what we do.''

Alt càrrec de l'administració Bush Jr.

Citat per Ron Suskind (NY Times)

Mid-term elections: menys imperi, més república.

Tot i la prudència amb que cal prendre unes declaracions anònimes a un periodista, la cita amb que comença aquest post és, de forma innegable, paradigmàtica del nivell d’arrogància imperial a que ha arribat la darrera administració americana.

El cert és que en l’actual context internacional, amb l’emergència efervescent de la Xina, el xantatge energètic rus a Europa i el constant moviment del magma islàmic, la continuació de l’hegemonia americana és per als europeus el millor dels escenaris possibles. És justament pels riscos que l’arrogància imperial suposa per a la continuació d’aquesta hegemonia que des d’Europa, l’atlantisme racional requereix ara un radical canvi d’actitud en les polítiques dels Estats Units.

La darrera victòria demòcrata a les eleccions que han renovat congrés i senat és una molt bona notícia per als que demanen un canvi en la política exterior i de garanties civils als Estats Units. Una nova direcció per configurar una política més fluida que s’adapti millor als reptes actuals. Tot i que la victòria demòcrata ha estat sobretot una derrota de l’administració Bush, és una prova del cansament del poble americà amb l’agressiva política de la por dels últims anys que obre esperances per al futur immediat.

Els Estats Units han d’entendre que tot i ser una potència militar amb capacitat gairebé total d’actuar unilateralment, els canvis que la globalització ha portat els obliguen al multilateralisme. Han d’entendre que la seva capacitat econòmica els permet recollir més victòries amb plans Marshall que amb tancs Abrams. Han d’entendre que només el respecte estricte als drets fonamentals dels seus ciutadans, però també dels seus enemics, els fan diferents de l’adversari al que combaten. Principis que han de permetre una continuació de l'hegemonia americana positiva per al progrés global.

Només estirant tot al llarg de l’imperi les virtuts de la república s’evita l’abús i la degradació que l’acaba portant a la derrota.

Estats Units: república o imperi? (I)

Des que els Estats Units van abandonar definitivament l’aïllacionisme per esdevenir una potència econòmica i militar d’abast global, hi ha hagut dins la societat americana una constant tensió entre la república i l’imperi. Un conflicte entre els partidaris de mantenir la puresa democràtica de l’estat i els defensors d’una agressiva política militar i econòmica que en garantís l’hegemonia tot embrutant-se les mans.

El cert és que rere la segona guerra mundial, no hi havia massa opcions obertes i convertir-se en imperi era, per als Estats Units, una necessitat de supervivència. Davant d’una Unió Soviètica en plena efervescència expansiva del Pacífic a l’Adriàtic, només un poder fort, amb la bomba atòmica com a carta final, va permetre a l’Europa occidental i el món sencer fer front al totalitarisme comunista. Aquesta inevitabilitat de la deriva imperial dels Estats Units no evita, que tot al llarg de la malnomenada “pax americana”, però amb particular intensitat d’ençà del final de la guerra freda, nombrosos polítics i pensadors hagin denunciat les amenaces que suposa per a l’experiència democràtica americana continuar actuant com un imperi en expansió. D’esquerra a dreta, de Gore Vidal a Pat Buchanan, s’apunta als dos riscos principals que l’acció imperial comporta per als Estats Units: d’una banda una devaluació constant de drets i llibertats portes endins, de l’altra el risc que un excessiu esforç militar i econòmic portes enfora provoqui un esgotament letal, tal i com ha passat amb imperis anteriors.

És en aquests últims anys d’administració republicana sota la presidència Bush Jr. Que aquestes amenaces s’han fet més patents i tangibles. La Patriot Act que limita els drets i les garanties dels propis ciutadans per lluitar contra el “terrorisme”, l’empantanegament de l’exèrcit a l’Iraq que no evita que els falcons del govern continuïn amb l’unilateralisme cec i un colossal i creixent dèficit econòmic, són només alguns dels símptomes evidents d’un imperi que ha ocupat, amb traïdoria, els fonaments de la república sobre la que s’alçava.

Continuació: "Midterm elections: menys imperi i més república (II)", dimecres 15/XI

Masses, globalització i competència

A hores d’ara parlar de la globalització és girar entorn d’un fenomen conegut. Que el món s’ha encongit i milers de milions de persones s’han incorporat a l’economia de mercat és ja una obvietat sobre la que no cal insistir. Tampoc els efectes que aquests canvis tenen sobre el món occidental i la necessària adaptació al nou escenari són una qüestió nova. Competitivitat, innovació, formació i productivitat són els mantres amb els que l’economia de mercat es mou en el nou escenari global.

Tot i això, mai no sobren les imatges clarificadores que ajudin a contextualitzar els reptes plantejats per la globalització i trobar-hi pegats i solucions. Entre aquestes, val la pena assenyalar al darrer llibre d’en Thomas Friedman (The World is Flat), que descriu, de forma excel·lent, com la multiplicació de la població activa a nivell global, capgira de forma radical els vells equilibris a banda i banda del mur de Berlin. Així, si abans de 1989 hi havia tres grans blocs comercials: Europa occidental, Japó i els Estats Units, competint en condicions econòmiques i sota estàndards de vida similars, quinze anys després i amb la incorporació del bloc soviètic, la Xina i l’Índia, la població activa del món ha augmentat en mil cinc cents milions de persones. El més destacat d’aquest canvi no són però les xifres absolutes, sinó la manera com aquesta incorporació capgira els vells equilibris existents entre força de treball qualificada i no qualificada.

Seguint l’autor, podem plantejar un exemple senzill en que comptem tan sols amb Europa i la Xina. Així quan la vella Europa es trobava sola amb una població de tres cents cinquanta milions, el ratio de qualificats/no qualificats podia ser aproximadament un 210/140. Amb la incorporació dels mil cinc cents milions de xinesos amb un ratio 100/1400 el global d’ambdós mercats seria 310/1540. Així mentre la població qualificada Europea ha trobat nova competència però augmenta exponencialment el seu mercat i les possibilitats de mà d’obra a preus competitius, els europeus no qualificats es troben en una situació complicada en la que la seva força de treball ha perdut bona part del seu valor.

Aquest és un escenari demolidor que no deixa espais on amagar-se i posa en evidència el risc que suposa per al nostre país un fracàs escolar que gira entorn el 30%. Recordant aquell vell cartell del PSUC, inspirat en una frase de Gramsci: “Mis manos, mi capital”, caldria respondre que aquest capital és avui més devaluat que mai.

Partit per la Ciutadania: Riscos i respostes (II)

Des de la nova plataforma parlamentària i els mitjans de comunicació que els donen suport, el populistes del Partit per la Ciutadania presentaran el seu discurs de forma dura i buscant un debat crispat. Denunciaran la suposada discriminació econòmica i social que pateixen els castellanoparlants a Catalunya. Discriminació que derivaria d’una imposició brutal de la llengua catalana en tots els àmbits, començant a l’escola amb un sistema d’immersió lingüística que, segons els neovidalquadristes, condemna milers de nens d’origen espanyol al fracàs escolar. Tot plegat servit en forma de “patriotisme constitucional” i reclamant la superació del conflicte polític amb l’estat espanyol amb l’objectiu últim d’acabar amb tot allò que el catalanisme ha consolidat els darrers quaranta anys: la normalització lingüística centrada en l’ensenyament en català, l’acceptació del caràcter nacional de Catalunya i la importància dels referents simbòlics compartits per a la cohesió de la societat.

Si bé és cert que aquest discurs implica un risc de fractura social en la mesura en que pogués quallar en sectors determinats, el necessari diàleg parlamentari amb el Partit per la Ciutadania és una oportunitat per a respondre a les falsedats de l’antinacionalisme, evitant la crispació i exposant l’enorme èxit d’integració i cohesió aconseguit pel catalanisme des d’unes condicions de sortida molt difícils. Enlloc com a Catalunya milions de persones arribades en poc temps des d’una cultura diferent i en condicions econòmiques molt precàries hi han trobat oportunitats, prosperitat i una acollida oberta. És als nous catalans i als nous nous catalans a qui ha d’adreçar-se el catalanisme en respondre al Partit per la Ciutadania. El fet que sigui un President de la Generalitat nascut a Andalusia qui exposi aquest discurs, des del mínim comú del catalanisme , és la prova definitiva de l’èxit del model català de país.

Si només una catarsi del sistema polític català podria portar l’anticatalanisme a trencar l’hegemonia del nacionalisme i la progressió lenta però estable de la construcció nacional, minimitzar aquest risc implica evitar la confrontació en un moment en que el context polític espanyol pot estar interessat a provocar-la. Evitar gestos agressius davant de provocacions previstes com l’ús del castellà al Parlament de Catalunya, i renunciar a tota polarització, per atractiva que aquesta pugui semblar a determinats sectors del nacionalisme, és l’única resposta que garanteix un control de les tensions socials que han alimentat aquest nou populisme i la seva possible desaparició en un futur proper.

Partit per la Ciutadania: Riscos i respostes (I)

La irrupció del Partit per la Ciutadania al Parlament de Catalunya és sens dubte la noticia política del moment i un dels fets més destacats de les darreres eleccions. Tot i que és evident que aquesta representació parlamentaria és fruit d’una carambola electoral lligada a la baixíssima participació, no podem obviar que per a un nou partit sense accés als mitjans de comunicació majoritaris, aconseguir prop de noranta mil vots és un resultat excel·lent.

Sobreestimar la força i la influència d’aquest nou anticatalanisme seria un error, però ignorar que l’èxit del Partit per la Ciutadania és un important senyal d’alerta per a la cohesió de la construcció nacional seria un error més greu encara. Si bé és cert que es pot construir el país i avançar en normalització lingüística sense alguns sectors, fins i tot sense sectors significatius de la societat, el procés de construcció nacional no pot anar-hi en contra. Així doncs serà necessari fer una anàlisi de les causes rere l’aparició d’aquest nou partit i del seu futur immediat per tal de modular una resposta intel·ligent en defensa del patrimoni polític i social del país.

La primera temptació que cal evitar és conformar-se a titllar el Partit per la Ciutadania d’espanyolisme clàssic d’extrema dreta. Tot i que s'hi troba gent diversa, ni el seu discurs, ni el perfil majoritari dels seus integrants o la seva bossa de vot principal responen a aquesta etiqueta. Més aviat és tracta d’un populisme pseudoliberal i antisistema que troba en determinats sectors socials de Catalunya un malestar autèntic sobre el que bastir el seu discurs. Un partit que té més a veure amb la llista Pim Fortuyn d’Holanda que no pas amb el Front Nacional francès.

El nou partit té al davant una curta carrera fins a les eleccions municipals del proper maig en que hauran de mostrar per primer cop el seu discurs al gruix de la societat catalana. Tot plegat mentre s’enfronten a la crisi de creixement que tot partit petit i extrem encara amb l’accés a les institucions. Si l’actitud del Partit per la Ciutadania és de moment un misteri ple d’interrogants, el cert és que per al nacionalisme ofereix una oportunitat d’explicar els èxits de cohesió i generació d’oportunitats que s’han consolidat a Catalunya els últims trenta anys. Una oportunitat valuosa que no es pot deixar perdre.

Continuació “Partit per la Ciutadania: riscos i respostes (II)” el proper dimecres 08/11