Contra el mileurisme

La imatge tòpica del mileurista és la d’un jove amb titulació universitària i un bon nivell d’anglès però entrampat en la precarietat laboral i lluny de pujar al carro de la classe mitjana. El mileurisme és la cara visible d’una onada de precarització que afecta de forma particular alguns països del sud d’Europa, un problema greu que cal encarar. Però quan es mira el mileurisme com a moviment, els seus arguments i queixes, fa venir ganes de plorar. Les idees del mileurisme són a l’arrel mateixa del problema. Vist de prop, l’activista mileurista és un jove pseudointel·lectual, amb un títol de lletres pures sota el braç i la convicció de que tot a la vida són drets inalienables que li han estat furtats.

Hi ha tres idees que aquests mileuristes haurien de recordar cada dia entre lament i lament:

a) Tenir estudis no dóna dret a res: La universitat prepara i prou. Els estudis són una eina que cal saber aprofitar, no pas un certificat a l’èxit laboral. En sortir de la facultat no és la societat qui té un deute amb el llicenciat sinó més aviat al contrari.

b) Saber anglès no és cap cosa de l’altra món sinó es té res a dir. Als Estats Units, Anglaterra o Irlanda els nens de tres anys parlen anglès força correctament i a ningú no se li acut que això sigui cap gran cosa.

c) Filòsofs, sociòlegs, teòrics de la literatura, historiadors i altres bufanúvols han estat sempre pobres. No hi ha res de nou en la precarietat econòmica dels intel·lectuals. De filòsofs professionals en calen tres o quatre cada generació, la resta de llicenciats faria bé d’anar buscant sortides mínimament productives. La mamella de la universitat no arriba per a tots, afortunadament!

.

Cànon digital. Els Pirates de l'SGAE.

Aquest divendres dia 20 entra en vigor el cànon de la vergonya. Aprofito per recuperar un post sobre la qüestió publicat fa tot just sis mesos.

Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca

a qui no n’és consumidor, engreixant la bossa

dels autors més consolidats.

El món canvia, els mercats es transformen, i només els covards i els incapaços busquen la via fàcil del proteccionisme mesquí. Des del seu inici la revolució p2p ha impactat de ple en la indústria audiovisual, fins al punt que la música i el cinema corren el risc de convertir-se en bens gratuïts. Enmig del desconcert, el lobby dels autors espanyols fa un esforç inútil per a fossilitzar el món d’ahir sense entendre els canvis imparables del present.

Els pirates de l’SGAE es podien haver concentrat a donar valor als originals, potenciant noves formules per a prestigiar-los per sobre la còpia. Podien haver aprofundit en nous models de negoci que permetin als creadors arribar al consumidor de forma directa superant els canals tradicionals que encareixen el producte. Al cap i a la fi, allò que anomenen pirateria és també l’origen d’una difusió cultural massiva. Una explosió de consum audiovisual que, per força, ha d’acabar resultant positiva per a la industria i els autors. Però és clar, resulta més senzill exigir l’aplicació d’un cànon indiscriminat. Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca a qui no n’és consumidor, alimentant la butxaca dels autors més consolidats. Una eina a l’abast dels creadors “crítics” que creixen a l’ombra del poder.

El canon de l’SGAE és el resultat del xantatge d’unes cares conegudes als polítics en campanya permanent. Per utilitzar els somriures dels rendistes de la cultura s’ha de pagar peatge, carregar el consumidor i atacar la llibertat que dóna la tecnologia. Uns i altres signen una mena de pacte de vassallatge renovat en que els bufons postmoderns donen suport al poder a canvi de la seva protecció. Però els intel·lectuals arnats de l’SGAE, els amics del cosmopolitisme de fireta, no s’adonen que el mercat fa anys que va superar els límits del feudalisme en que ells encara viuen. Voler carregar taxes injustes sobre aparells i suports de gravació digital comprats a l’estat espanyol resulta força estúpid si es pensa en clau global a cop de clic. N’hi ha prou de fer les compres via web als Estats Units, Anglaterra o la Xina.O voleu continuar engreixant els autèntics pirates?
.

Catalunya, país emergent

Fa tot just deu dies en Ramon Tremosa presentava el seu últim llibre: "Catalunya, país emergent". Una presentació que val la pena seguir.

Bismarck endins, Bolívar enfora

D’ençà de les primeres passes del catalanisme polític la dialèctica Bismarck/Bolívar ha estat una constant. La vocació nacionalista catalana i la pulsió regeneradora d’Espanya, dos ànimes que tot i l’aparent contradicció avancen en paral·lel durant tot el segle XX. Del tàndem Prat de la Riba/Cambó al joc Pujol/Roca, el catalanisme ha combinat la voluntat de reforçar l’esperit nacional amb la modernització de l’estat.

Els últims deu anys, però, han fet evident la necessitat de replantejar aquesta estratègia catalanista. Des de l’entrada a l’Euro Espanya és una democràcia europea consolidada. Una economia dinàmica que ha sabut convertir Madrid en una megal·lopoli global i superar l’endarreriment atàvic del sud. Una modernització totalment reeixida però que no ha tingut els efectes balsàmics per a Catalunya que el catalanisme esperava.

L’acarnissament anticatalà de l’estat continua ben present. La discriminació econòmica i cultural no s’atura i Espanya és tan lluny d’assumir plenament el fet català com a principis del segle XX. Alhora, el dinamisme econòmic i social de Catalunya, autèntic motor del catalanisme, passa per una crisi profunda entre el desconcert i la cultura del no.

Potser la vella dialèctica Bismarck/Bolívar pot continuar essent una bona recepta per al nacionalisme català d’avui i demà si es mira a través del mirall tot girant els valors de l'equació. Fer de Bismarck a Catalunya, prioritzant el reforçament social, econòmic i cultural del país, mentre és reserva el rol de Bolívar per a la política catalanista de portes enfora. L’altra opció oberta al sobiranisme, limitar-se a exercir de Bolívar amb l’esperança d’una revolta nacional força improbable, podria acabar allunyant la modernitat del catalanisme i provocant un cansament que de vegades ja s’intueix.
.

Pausa

Proper post el dilluns 16 de juny.

Un C/ Churchill per a Barcelona!

La Fundació Catalunya Oberta i el Grup Hayek convoquem aquest dijous 5 de juny a les 19.30 hores a la concentració que es farà als jardins de la plaça situada darrera El Corte Inglés de Francesc Macià (entrada per Diagonal, 477, al costat de l'edifici Grup Godó) per demanar públicament que la ciutat de Barcelona dediqui una plaça o carrer a la memòria de Winston Churchill.

Des de l'any 2005 es reclama al consistori barceloní que homenatgi com cal a Winston Churchill, figura cabdal del segle XX que va destacar en la defensa de la pau, la democràcia i la llibertat. Durant els bombardejos nazis de Londres, Churchill va demanar a la població que resistís com ho havia fet "l'heroica gent de Barcelona" sota les bombes feixistes, el 1938.

Un C/ Churchill per a Barcelona!

.

Exèrcits privats

Des de la guerra del Vietnam el govern dels Estats Units és conscient que la opinió pública condiciona molt directament les aventures bèl·liques de l’imperi. Però ni tan sols el pas d’un exèrcit de lleva a un de professional és suficient quan de forma irresponsable s’embarca el país en una guerra absurda i colonial com la de l’Iraq. Minimitzar les baixes i l’impacte social de la guerra ha estat, doncs, una prioritat per al govern Bush.

Un objectiu que ha portat a posar bona part de l’esforç bèl·lic en mans privades. Mercenaris, corsaris i soldats de fortuna, disfressats d’empleats de grans empreses contractistes de defensa, guanyen protagonisme. La falta d’ànim guerrer entre els nord-americans es compensa amb la bossa de recursos humans que empreses com Blackwater recluten arreu del món. Mà d’obra barata per a la guerra. Vides a preu de saldo. Els assessors del President Bush farien bé de rellegir Maquiavel i la seva opinió sobre els estats que utilitzen tropes mercenaries.

Video: Blackwater, shadow army

L’existència d’exèrcits privats que superen de llarg la capacitat militar de molts estats pot acabar en un autèntic malson. Una risc per a la llibertat arreu del món que cal tallar d’arrel. Més enllà del desgavell geopolític a l’orient mitjà i del barril de cru a 130$, l’amenaça mercenària pot ser l’últim regal enverinat de l’administració Bush.

Thank you Mr. President!

.