Els blocs fan por al Parlament Europeu

Tot just 45 vots van impedir la setmana passada que el Parlament Europeu aprovés una proposta de regulació per als blocs que hauria matat el mitjà. Irònicament, va ser un informe sobre “pluralisme en els mitjans” el que va precipitar la preocupació del Parlament Europeu sobre l'enorme perill que representen els blocs si continuen funcionant amb l'obertura i la llibertat amb que ho han fets fins ara. Francament, no és estrany que els euro escèptics siguin crítics amb Brussel·les si aquesta és la relació que el parlament de la Unió té amb la llibertat d'expressió.

L'informe elaborat per la socialista Marianne Mikko esmentava que “els blogs son de manera creixent un mitjà de comunicació personal que fan servir tant professionals del periodisme com persones privades, però l'estatus dels seus autors i editors, incloent la seva situació legal, no es fa saber de cap manera als lectors de blocs, generant incertesa pel que fa a la imparcialitat, fiabilitat, protecció de fonts, aplicació de codis ètics i responsabilitat en cas de querelles.” I en conseqüència reclamava “clarificar l'estatus, legal o d'altre tipus, dels blocs i la seva identificació voluntària segons els interessos i les responsabilitats professionals i financeres dels seus autors i editors.”

Una recomanació que es va convertir en una votació per obligar els blocs a complir les “mateixes normes que s'exigeixen a les altres formes d'expressió pública”. I ja hi som. Tots ben registrats, identificats, regulats, arraconats i atemorits. Una votació que no va tirar endavant per un marge molt just, tot just 307 pel no contra 268 pel sí, i que deixa la porta oberta a una futura regulació del mitjà. Una regulació que, no podria ser d'altra manera, serà rígida i restrictiva.

No és un bon senyal que aquesta votació i el procés que la va iniciar hagi passat totalment desapercebuda a la blocosfera catalana. Una prova més de la llunyania i la falta de control amb que treballa el Parlament Europeu. Ara, abans no hi hagi un nou intent de regulació d'aquest racó obert i lliure que és la blocosfera, seria bo que des d'associacions com STIC.cat i en contacte amb els eurodiputats catalans la catosfera faci sentir la seva veu. Una veu que demani a ses senyories que dediquin el seu temps a alguna cosa que no sigui fiscalitzar la nostra opinió.

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.

Podeu votar fins al proper dia 30.

*

F.A. Hayek, una resposta a la crisi (1932)

“Enlloc de demorar la inevitable correcció dels desajustos causada pel boom dels darrers tres anys, s'estan abocant tots els mitjans imaginables a impedir aquesta correcció, i un d'aquests mitjans, que ha estat provat de forma repetida sense èxit, del començament de la crisi fins ara, ha estat aquesta política deliberada d'expansió creditícia. (...) Combatre la crisi amb una expansió de crèdit artificial és tant com voler curar el mal amb els mateixos mitjans que l'han provocat; com si patint d'una mala orientació del sistema productiu, volguéssim insistir en aquesta mala orientació -una via que només pot portar a una crisi més forta tan aviat com l'expansió de crèdit acabi (...) Probablement és per aquest experiment, i pels intents d'evitar la correcció dels mercats, que som en aquesta crisi tan profunda. No hauríem d'oblidar que, els darrers sis o vuit anys, la política monetària arreu del món ha seguit la via dels estabilitzadors. Ja és hora que la seva influència, causa de prou mal, sigui acabada.”

F.A. Hayek (juny 1932)
Introducció a Monetary Theory and the Trade Cycle

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.

Podeu votar fins al proper dia 30.

*

Ron Paul, resposta al President Bush

Traducció de la carta oberta del congressista Ron Paul (R, Texas) en oposició al pla de rescat impulsat pel Departament del Tresor. (S'han suprimit alguns paràgrafs per adaptar-la al bloc. Podeu consultar la versió original aquí).

_______________________________________________________

Aquesta crisi és fruit d'un excés de crèdit artificialment creat per la Reserva Federal. I quina és la solució que ens proposen? Més crèdit artificial creat per la Reserva Federal. No podem permetre que el govern es faci càrrec dels deutes dubtosos i les inversions fallides. Sense canviar el rumb, només intensificarem les distorsions en la nostra economia -les males inversions i els errors en distribució del capital-, impedint que el mercat porti l'habitatge i altres béns a nivells racionals de preus.

Ahir a la nit el President s'adreçava al país parlant de la crisi econòmica, afirmant que “els baixos tipus d'interès” havien portat a un excés de crèdit, però no va fer cap referència a l'origen d'aquest nivell de tipus: la Reserva Federal. Com sempre, un tipus d'interès artificial va provocar una distorsió al mercat, males inversions entre els empresaris,. Inversions que s'avancen al ritme del mercat i que l'evolució del consum no justifica. Unes inversions que no s'haurien fet amb tipus d'interès no distorsionats.

Sense oblidar les tàctiques amenaçants. Si no donem poders dictatorials al Secretari del Tresor “la borsa podria caure encara més, cosa que baixarà l'import de casa vostra i els vostres plans d'estalvi”. Obviant, és clar, que amb aquest rescat, amb el diner i el crèdit que es produirà sense cap fonament real, el valor dels estalvis caurà igualment per què el valor del dòlar baixarà en picat. Sobre l'habitatge, és evident que el seu preu actual és excessiu però el mercat no pot corregir-lo mentre el govern insisteixi en posar-hi les mans.

La mateixa estratègia nefasta que durant la Gran Depressió: mantenir de totes totes. Una Depressió que va durar una dècada. Per contra, quan es va permetre als preus reflectir el valor real durant la forta caiguda de l'any 1921, l'economia es va recuperar en menys d'un any.

F.A. Hayek va guanyar el Premi Nobel demostrant com la manipulació de tipus dels bancs centrals creava el cicle bombolla/depressió amb el que estem tant familiaritzats. L'any 1932, en el fons de la Gran Depressió, va descriure aquesta política boja, la mateixa que se segueix avui amb conseqüències igualment nefastes.

L'única cosa que aprenem de la història, em temo, és que no aprenem res de la història.

La mateixa gent que els últims anys assegurava que els fonaments econòmics eren ferms, els mateixos que animaven bojament l'extensió d'hipoteques de nou tipus, es consideren avui capaços de restaurar la prosperitat! Com d'equivocat, com de totalment equivocat, ha d'estar algú per tal que la seva suposada capacitat sigui posada en dubte?

H.G. Wells deia que la civilització és una carrera entre l'educació i la catàstrofe. Descobrim la veritat i fem-la sentir tant lluny com sigui possible. Per què la veritat és l'arma més poderosa que tenim.

En la llibertat,

Ron Paul

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.

Podeu votar fins al proper dia 30.

*

Obama'08, participació i victòria

Després dels anys Bush, el pitjor POTUS de la història moderna, el nou President dels Estats Units serà un canvi en positiu, sigui qui sigui. Tot i això, és evident que per als europeus la presidència Obama, poc imperial i oberta al multilateralisme, serà una alenada d'aire fresc. La seva història, el seu color i la seva joventut fan del senador d'Illinois un personatge carismàtic, però més enllà del cansament neocon no hi ha massa arguments de fons que justifiquin l'obamania desfermada als USA i Europa des de les primàries d'Iowa. Només les ganes de creure, la necessitat desesperada de creure en un canvi difícil de definir, expliquen la passió per una futura presidència Obama.

El cert és que a hores d'ara, a cinc setmanes del primer dimarts després del primer dilluns de novembre, la victòria del tàndem Obama/Biden és a tocar. El sistema electoral americà atribueix una sèrie de vots electorals a cada estat segons la seva població, uns vots que pugen tots al marcador del candidat vencedor en aquell estat. La lluita electoral se centra allà on la diferència de vots és estreta. Califòrnia o Nova York fa temps que son al marcador demòcrata, de la mateixa manera que Texas i tots els estats de l'Amèrica profunda son ja al marcador republicà. Els estats petits amb pocs vots electorals tenen menys importància que els grans i d'aquests n'hi ha pocs en joc. Aquestes eleccions es decideixen a Ohio, Michigan, New Mexico, Florida i Pennsylvania.

En tots aquests estats la tendència es positiva per als demòcrates però hi ha un factor important que les enquestes no poden mesurar, la participació i els nous votants. Aquesta serà la clau de la victòria d'Obama. Les primàries demòcrates, el duel Barack/Hillary van multiplicar el nombre de votants, sobretot entre els registrats com a independents i és amb aquests vots que Obama va guanyar la candidatura. Un efecte que els demòcrates viuen també en el finançament, amb centenars de milers de petites aportacions que ajuden a suplir els grans patrocinadors, majoritàriament republicans. Les eleccions del proper novembre veuran una participació insòlitament alta. Uns vots nous, joves i vells, que aniran massivament al futur President Obama.

Ara, amb dues guerres difícils contra exèrcits fantasmes, l'economia a tocar del col·lapse i un país dividit entorn d'una falla cultural profunda i gairebé insalvable, el futur President Obama haurà d'esforçar-se molt per a no defraudar les expectatives que li han donat la victòria.

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.

Podeu votar fins al proper dia 30.

*

Reus

A Reus estem de Festes de Misericòrdia fins al proper dia 25. No se m'acut millor manera de celebrar-ho que compartir allò que la Patricia Gabancho diu de la ciutat dins El Fil Secret de la Història, resseguint els brots de dissidència i creativitat de la tradició catalana.

"Reus és un cas a part en la geografia catalana: un potent pol de creativitat gairebé tràgica: grans desencaixats de la cultura catalana vénen de Reus. Josep Maria Carandell, que era de família reusenca, m'havia explicat que aquelles terres eren una mena d'Empordà però salvatge: el mateix càstig infringit per un vent inclement, però escombrant un paisatge més cruel, més àrid, amb un grau menys intens de civilització, malgrat que hi van transitar grecs, romans i fenicis. Reus, i els seus voltants, és un viver de bogeries, amables o no; de progressisme federal i de carlins reaccionaris; de grans projectes il·luminats i de grans monestirs; del general Prim -"o caixa o faixa"- i de Gaudí. El que l'Emporda té de murrieria, Reus i la seva plana ho tenen de tràgic, i la tragèdia sempre és un compromís."

"El que l'Empordà troba en la manufactura del suro, que va ser síntesi de la seva capacitat industrial a començament del segle XX. Reus ho té en la destil·lació de l'aiguardent. Reus-París-Londres és l'epigrama de la ruta comercial del licor. La vitalitat de la ciutat, que s'oposa al caràcter funcionarial de Tarragona, comença al segle XVIII, que vol dir que aprofita els vents de modernització qeu bufen des d'aquell moment. I és un o dos segles després, entre el XIX i el XX, quan l'ambient dóna el millor de si en talent i gosadia creativa. Si pensem que en aquell moment la llibertat de pensament es manifestava a través de la ciència experimental, no és estrany que nasqués a Reus le primer especialista en medicina psiquiàtrica, Pere Mata, un liberal que va arribar al món el 1811 i que va passar anys a l'exili – perquè Espanya sistemàticament ho expulsa tot-, anys que, com a bon català, va aprofitar per formar-se. En el seu cas a París, precisament amb Mateu Orfila, aquell forense i toxicòleg que va acabar malament per culpa dels seus enfrontaments amb el poder. Com el seu mestre Orfila, Pere Mata va explorar les conseqüències forenses de les malalties mentals: eren gent que volia establir la veritat. "

"Els hippies que van fer niu a Formentera en els anys seixanta i setanta van dir que l'illa era un dels punts magnètics de la terra, un pols màgic, un epicentre tel·lúric. Si això és així, si aquests punts existeixen, Reus n'és un i els voltants de Figueres un altre."

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.

Podeu votar fins al proper dia 30.

*

TV3, a la recerca del lideratge perdut

L'obsessió pel lideratge de “la nostra” no ajuda.

El que cal és una visió de conjunt

per a una oferta catalana potent.

Els vint-i-cinc anys de TV3 son una història d'èxit. L'any 1983 un gest de força de la Generalitat contra el govern del PSOE feia possible una televisió catalana. El que TV3 ha aconseguit en aquest quart de segle és tant important que costa començar. La televisió catalana va donar una empenta enorme al prestigi de la llengua i va posar la opinió catalana, catalanista, al menjador de cada casa del país. Sense TV3, el prestigi que la Generalitat va anar guanyat als anys vuitanta i noranta hauria estat gairebé impossible d'aconseguir. Sense TV3 avui Catalunya seria diferent. Seria pitjor.

És evident que la televisió de Catalunya neix en un entorn molt diferent a l'actual. A l'estat hi havia tot just un canal i mig quan va néixer TV3. Amb el canal català s'igualava una aposta que es guanyaria per punts amb l'estrena del 33. El panorama canvia poc després amb la televisió privada, però TV3 mantenia un lideratge estable entorn el 20% fins fa tot just cinc anys. En aquest temps, la televisió del país ha estat referent. Liderant els informatius, una peça clau en la influència del canal, el rigor i la professionalitat reconeguts per tothom feien de TV3 el mitjà de comunicació més influent del país.

Tot plegat ha canviat força en poc temps. Amb noves propostes generalistes, televisions locals, autonòmiques i temàtiques, s'han multiplicat ràpidament els canals de televisió disponibles al país. TV3 continua tenint una posició capdavantera, tot i que pateix una tendència negativa. Però enmig d'una vintena de canals, el pes relatiu i la posició de referent social que havia tingut s'han desdibuixat. Els partits del Barça i la Formula1 poden maquillar les xifres però el mercat de la televisió a Catalunya, el conjunt de la oferta comunicativa, ha canviat. TV3 és una eina útil, però ja no és l'arma fabulosa que havia estat. L'obsessió pel lideratge de “la nostra” no ajuda. El que cal és una visió de conjunt per a una oferta catalana potent. No un canal fort sinó una oferta catalana forta.

La televisió generalista pateix arreu del món. Entre una munió de canals de notícies, entreteniment, esports, economia i documentals, intentar agradar a tothom és una mala opció. Tot plegat sense oblidar que la televisió IP i els nous mitjans redueixen la millor audiència. Els joves, educats i amb ingressos passen cada cop menys hores davant el televisor. La jugada de la televisió catalana del futur no es fa a TV3, no només a TV3. Aquesta jugada és fa combinant la bona programació de TVC (K3, 300, 3/24,...) amb nous canals com 8tv o el Canal Català, i la oferta conjunta de les programacions locals. Una jugada que té en la complicitat valenciana i balear, en la seva oferta i la seva demanda, una de les claus de l'èxit. Només una oferta més àmplia, més variada, transversal i ben segmentada, pot aconseguir recuperar l'hegemonia catalana a les pantalles del país.

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.

Podeu votar fins al proper dia 30.

*

Premis Blocs: Comença la votació

Els Premis Blocs Catalunya continuen fent camí. Tancades les incscripcions amb un total de 556 particpants, des d'avui i fins el proper 30 de setembre es podran votar els millors blocs de la catosfera.

Per votar per aquest mateix bloc (catalunya.ffw), que participa en la categoria Miscel.lània, podeu clicar l'enllaç següent.

*

Una broma d'estiu a can PSC

Aquest ha estat un estiu de congressos polítics a Catalunya. Allunyats del ball de bastons entre republicans i populars, els conclaves de convergents i socialistes van ser una bassa d'oli. Potser per això la direcció del PSC va voler entretenir l'audiència del país amb una facècia política molt i molt divertida. Com qui no vol la cosa, l'endemà de la votació de la nova executiva socialista la premsa anunciava que en Josep Ma Sala tornava a la direcció del PSC.

No cal tenir massa memòria per a recordar el nom del Sr. Sala. Fa tot just deu anys va haver d'abandonar la direcció socialista per entrar a Can Brians a complir condemna pel finançament il·legal del PSOE. Però la cosa no queda aquí, els capitostos del PSC no en tenen prou de posar algú amb les mans tacades a la direcció del partit. La conya socialista arriba al màxim quan sabem a que es dedicarà en Josep Maria Sala a partir d'ara. Els presentem el Sr. Sala, nou secretari de formació i ciutadania del Partit dels Socialistes de Catalunya. Formació i ciutadania, fot-li!

El finançament dels partits polítics és una qüestió difícil i mal resolta a Catalunya i al conjunt de l'estat. No s'hi val a fer el fariseu acusant al Sr. Sala quan cap partit català, cap ni un, té les mans netes. Ara, quan algú ha estat condemnat en ferm per finançament fraudulent, la decència més elemental demana que s'aparti de la primera fila i deixi tota responsabilitat de partit. Una decència que no sembla que preocupi al PSC i, encara pitjor, tampoc als seus votants.
*

11 de setembre

D’ençà de la Renaixença l’11 de setembre ha estat un dia de reivindicació nacionalista i exigència de sobirania. Avui el debat al voltant de la sobirania política i financera continua ben viu, però hi ha d’altres qüestions igualment de primer ordre per al nostre futur que no podem passar per alt en aquesta data. En els terrenys econòmic, social i cultural la societat catalana té avui qüestions obertes que suposen reptes col·lectius tant o més definitius que el relatiu a la sobirania.

L’11 de setembre hauria d’anar més enllà de la legítima reivindicació per ser una oportunitat a la reflexió col·lectiva en tots els àmbits, similar al que les persones fem per cap d’any o en el nostre aniversari. Una data per que des dels camps científic, associatiu o empresarial del país, es fes introspecció sobre les aportacions fetes al nostre projecte col·lectiu i s’apuntés als cims que encara estan per fer. És important recordar que el camí a la plenitud nacional és fet de petits èxits i la Diada és el moment per fer-ne balanç abans de continuar viatge.

Tot plegat sense oblidar que l’11 de setembre és el dia en que els al·lèrgics als excessos patriòtics aprofitem per mirar enrere i recordar amb orgull els homes i les dones que amb la falç i l’aixada, el trabuc i el teler, a la fàbrica o a les muralles de Barcelona, han viscut i han mort per llegar-nos el país que tenim avui, un projecte nacional pel que val la pena continuar treballant.

Visca Catalunya lliure !!!!

*

*Aquest post va ser escrit originalment fa dos anys i continua ben vigent. Totes les qüestions obertes i reptes pendents continuen a l'aire. Que no passi un altre any.

Ministre Duran, li presento en Humphrey (de nou!)

La ponència política del proper congrès d'Unió Democràtica torna a apostar per l'entrada de CiU al govern de l'Estat. Definitivament, algú hauria de presentar-li en Humphrey a l'etern aspirant a Ministre Duran.

Ministre Duran, li presento en Humphrey. En Humphrey és diu Álvaro, Pelayo o Immaculada i és un dels Secretaris Generals del seu Ministeri. Un home d’estat que ha fet tota la seva carrera al servei d’Espanya. Ja era aquí quan vostè no s’afaitava i encara hi serà quan vostè publiqui les memòries. Això no és la Generalitat, aquí quan canvia el govern roden només els Ministres i els Secretaris d’Estat, la resta continua en marxa gràcies a la feina abnegada d’en Humphrey i els seus. Admirem la seva entrega, Ministre. Admirem el seu coratge, Ministre! Governar Espanya sense fer-ho a Catalunya no deu ser fàcil per al seu partit.

En Humphrey l’ajudarà, Ministre. Vostè podrà fer molt per Catalunya fent molt per Espanya. Som aquí per servir els Ministres, Ministre! En Humphrey no té ideologia, ell és un espanyol al servei dels espanyols. Vostè ja m’entén, oi Ministre? En Humphrey l’espera amb entusiasme perquè Catalunya és només una part més d’Espanya i vostè és un Ministre tan espanyol com qualsevol altre. De debò, cregui’m. En Humphrey és a les seves ordres i complirà amb eficiència qualsevol tasca que li encomani. Balances fiscals, dades d’inversió pressupostada i no executada, informació comparada sobre la pressió de la inspecció d’hisenda a Catalunya respecte d’altres autonomies, ... Vostè demani, Ministre! En Humphrey s’ocuparà de tot, Ministre! Estem encantats amb vostè, Ministre!

De vegades potser hi haurà dificultats tècniques o retards difícils d’explicar. Els expedients es perden, Ministre. No tot és tan fàcil, Ministre! Potser algun cop l’experiència d’en Humphrey l’ajudarà a veure que algunes mesures no son encertades. Ara no és bon moment, Ministre. Les responsabilitats d’un Ministre son tantes que serà difícil trobar el temps. Ha de complir amb l’agenda, Ministre. Avui no pot ser, Ministre! Però no dubti mai de l’eficàcia d’en Humphrey. Ell només serveix Espanya. M’explico, Ministre? Segur que vostè serà un gran Ministre, Ministre!

*Post ja publicat el passat 2 de febrer

Pistoles, Gèrmens i Acer

"Guns, Germs & Steel" (traduït al castellà com a "Armas, Germenes y Acero") és un llibre extraordinari en que el fisiòleg Jared Diamond prova de respondre una pregunta difícil: per què els europeus van conquerir el món?.

La National Geographic ha fet un bon documental a partir d'aquesta obra (Premi Pullitzer l'any 1998). Val la pena!

*

Bread&Butter / 080 BCN Fashion (encerts en betes i fils!)

Des de la llibertat i la independència d’un bloc resulta fàcil criticar el Govern. Des de la tranquil·litat de no dependre, ni poc ni molt, del pressupost públic, gairebé resulta més difícil l’elogi que no pas la crítica. Però sense el reconeixement dels encerts, quan aquests hi son, els judicis negatius perden bona part del seu pes. En la gestió del sector de la moda, en la tasca de fer de Barcelona/Catalunya un referent global en betes i fils, el Govern (la Secretaria de Comerç) ha jugat bé les seves cartes.

Hi ha qui mira enrere amb nostàlgia provinciana cap a la passarel·la Gaudí, un forat negre de diners públics que fa massa anys que no tenia nord. Com si apostant per un altre model haguéssim perdut una batalla. La passarel·la Cibeles i els altres certàmens similars a Nova York, París i Milà, no ens haurien de fer perdre el son més enllà de fer un benchmarking per treure’n el millor i saber-se’n diferenciar amb traça. L’èxit d’una fira a nivell global en un moment d’oferta saturada rau justament en buscar un perfil propi, particular i original, i fer-lo atractiu als ulls del món. Un perfil propi que lligui amb allò que la ciutat i el país son i volen ser.

Custo, Mango, Desigual, Antoni Miró i Camper comparteixen alguna més que la pura proximitat geogràfica. No fan alta costura, fan roba i complements informals, creatius i desenfadats. L’estil jove i europeu que el Bread&Butter ha sabut portar a la ciutat en una fira diferent que genera negoci i ens posa al mapa global. Una projecció que es combina amb el 080 Barcelona Fashion dedicat a joves dissenyadors. La mateixa joventut, dinamisme i creativitat que han de ser al fons de la marca Barcelona. Si sabem conjugar el Bread&Butter i el 080 BCN amb un tercer certamen internacional dedicat al sector nupcial, aprofitant la posició de Pronovias i Rosa Clarà, la presència de Barcelona en el mapa global de la moda serà del tot indiscutible.

Costa fer-se un nom en el circuit internacional, alguns d’aquests events necessitaran canvis i modificacions, però l’estratègia és encertada. En l’obligació d’assignar recursos escassos amb la major eficiència el model actual supera de llarg l’antiga Passarel·la Gaudí. De llarg.
*

Catalans a Telemadrid, la recepta d'en Xammar

El passat mes de juny TeleMadrid tornava a carregar contra el català amb un documental absurd sobre la "discriminació" que pateix la llengua de Corín Tellado als negocis turístics de Catalunya. Res de nou, un pas més de TeleMadrid cap a la dimensió desconeguda i el ridícul periodístic. Res de nou, si no fos que la veu en off a qui sorprenia que els "bocadillos" fossin entrepans i els "helados" gelats, no podia amagar la seva catalanitat. Una periodista catalana col·laborant de primera mà amb l’anticatalanisme maldestre de l’amiga Esperanza.

Aquest és un país petit, potser algú dels qui llegirà aquestes línies la coneixerà. Digueu-li que no hi ha mala sang, només llàstima i vergonya. Llàstima per una professional jove que no troba altre via d’obrir-se camí que no sigui fer de peó de la catalanofòbia més descarnada. I vergonya, vergonya aliena, però res comparable a la vergonya que hauria de sentir ella mateixa en mirar-se al mirall.

Costa trobar una resposta mesurada a la pobre moral professional d’aquesta noia, però unes línies d’Eugeni Xammar a Josep Plà escrites l’any ’47 tenen la resposta. En Xammar explicava com comportar-se davant els redactors de la revista Destino, abraçats al franquisme amb l’excusa possibilista, i deia: “Ni sang, ni garrotades. Quan el redactor de Destino se us presenti d’esquena, la puntada de peu al carpó sense avís previ estarà indicadíssima. Quan el redactor de Destino se us presenti de cara, aleshores no us calen instruccions. La temptació serà irresistible i la gargallada, inexorable. Com una revolada del destí. En castellà, Destino”.

Doncs aixó, gargallades de menyspreu!

*