Contra el lloguer forços

L'article de la darrera setmana al digital Catalunya Oberta:
"Contra el lloguer forçós"

Si no fos perquè els catalans l'hem de patir com una plaga el govern tripartit seria una bona eina acadèmica. Un model perquè les facultats de ciències polítiques d'arreu del món estudiessin els deliris de l'intervencionisme socialista i les impostures de l'esquerra progre. El Pla Nacional de l'Habitatge de Catalunya n'és el darrer exemple. Recull totes i cadascunes de les falles del socialisme d'Estat. L'atac frontal a la propietat privada, la creació d'un cos d'inspectors especial, la hiperregulació del sector i l'estímul al frau ciutadà per acabar generant un problema més gros que no pas allò que es volia solucionar en origen. La fatal arrogància del socialisme. Planificació i caos. Tot això va inclòs en la regulació que el tripartit pretén tancar abans d'acabar aquesta legislatura per obligar els propietaris de pisos buits a llogar-los de grat o per força.

Des del govern es minimitza l'abast de lloguer forçós argumentant que serà una mesura de darrera instància i limitat a algunes zones. El recurs últim aplicable quan es renunciï a totes les alternatives i sempre en "condicions raonables". És fàcil d'entendre. L'expropiació (deixem els eufemismes) serà l'amenaça permanent de l'administració i és clar que en aquestes circumstàncies esperen no haver-la d'emprar. L'amenaça serà prou contundent per convèncer el propietari. Suficient per obligar-lo a sotmetre la seva voluntat a la superior "funció social" de l'habitatge. Un desplegament funcionarial farragós i car amb tots els números per acabar com tants d'altres programes públics. Amb un cost que difícilment justificarà els resultats obtinguts. Però encara més, la pressió portarà moltes famílies a jugar a fet i amagar amb la nova norma. Pares, mares i fills empadronats en pisos diferents per evitar l'expropiació. I és clar, abocar els ciutadans al frau és una forma eficaç de situar-los en la indefensió.

Més enllà de plantejar expropiacions d'aplicació impossible el Pla Nacional de l'Habitatge arriba tard i carregat de propaganda. Socialisme en estat pur. La crisi de l'habitatge era conseqüència directa de tres factors coincidents. La bombolla immobiliària, el creixement demogràfic via immigració i l'encongiment de les unitats familiars. Però quan el govern s'ha decidit a fer-hi alguna cosa tots i cadascun d'aquests fenòmens ja havien capgirat la tendència. La bombolla immobiliària ha esclatat, el preu dels pisos va a la baixa i el parc d'habitatge en lloguer creix com mai no ho havia fet. L'aturada econòmica ha frenat la immigració i fins i tot els divorcis s'han reduït. El Pla Nacional de l'Habitatge arriba quan ja no ens cal. Hi ha qui diu que no hauríem de patir. Que cap govern no s'atrevirà a tirar endavant el lloguer forçós. Que l'exprópiese chavista no pot arribar a Catalunya. Però si això és cert i tot plegat és un gest pensat per satisfer les bases del tripartit la qüestió és encara més greu. Convertir la llei en propaganda no acaba de lligar amb els principis bàsics de la democràcia.

*