Aixecar sobre la diada de Sant Jordi una festa
d’integració per celebrar la nova Catalunya
El passat dijous, quart dijous de novembre, els Estats Units es van aturar per celebrar el Thanksgiving (Acció de Gràcies). L’únic pont de quatre dies de tot l’any i, sense cap mena de dubte, la festa més assenyalada del calendari festiu nord-americà. A diferència de Nadal, Hanukkah o Setmana Santa, el dia d’Acció de Gràcies és una festa tradicional laica, oberta a tothom i específicament americana. Profundament americana. En un país que té en la immigració i l’èpica del nou món un dels seus pilars fonamentals,
Thanksgiving és una eina d’integració. L’única tradició que comparteixen de debò les famílies anglosaxones amb els emigrants de les últimes dècades. Una data que ajuda a fer dels Estats Units una comunitat, alguna cosa més que un ramat de tres-cents milions de persones.
Tot i que l’aportació immigrant ha transformat profundament Catalunya tot al llarg del segle XX, no és fins als últims deu anys que hem topat de cara amb la immigració global, en molts casos sense un substrat cultural comú sobre el que construir la integració.
La societat catalana necessita ara un Thanksgiving que ajudi a relligar-nos com a país. Una festa compartida, aixecada sobre la tradició, que celebri allò que ens uneix, els valors del país que volem ser al voltant de la cultura pròpia, de forma cívica i oberta. La diada de Sant Jordi té tots els ingredients per a convertir-se en el Thanksgiving català. Una festa entorn a la cultura i l’amor, el llibre i la rosa. Amb un ingredient comunitari, la passejada, i una part íntima i familiar, la rosa i el llibre. Una dia en que la cultura i la llengua del país hi juguen un paper fonamental, preeminent. Tot plegat en jornada laboral, lligant celebració i feina, per recordar que el treball és un dels valors fonamentals de la catalanitat.
Catalunya és un país sense inèrcies d’integració, obligat a forçar la cohesió entorn a la pròpia cultura.
Si volem sumar els nous ciutadans a la catalanitat, no queda altre remei que anar-los a buscar. En un món en canvi és més evident que mai la fluïdesa de les tradicions. Com el sociòleg
Anthony Giddens explicava de forma brillant a
Runaway Wolrd, un assaig sobre l’impacte de la globalització, les tradicions no es justifiquen per la seva antiguitat. És la repetició, el ritual i el fet de ser compartides el que les defineix. En última instància les tradicions només sobreviuen perquè desenvolupen una funció que serveix a la comunitat que les celebra i són, per tant, fluides i canviants.
Aixecar sobre la diada de Sant Jordi una festa d’integració per celebrar la nova Catalunya és el millor servei que aquesta tradició pot fer avui al país. Una autèntica necessitat.
________________________________________________________
.
