En la seva projecció internacional, Catalunya
ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona,
abraçant la ciutat amb el millor del país.
L’exposició “Barcelona & Modernity: Gaudí to Dalí” que es pot visitar fins al proper Juny al Metropolitan Museum de Nova York, ha revifat el debat entorn a l’oposició entre el país i la seva capital. Si per al catalanisme la projecció exterior ha estat sempre una qüestió clau. Enmig del soroll del món contemporani aquesta projecció exigeix comptar amb una marca d’abast global. Per a Catalunya aquesta marca és Barcelona, una eina que seria absurd no aprofitar.
Aquest debat posa de relleu una certa desconfiança entre el país i la seva capital. Catalunya no seria allò que és sense una capital amb el pes específic, l’empenta i el potencial de Barcelona. La ciutat, però, sembla haver oblidat que tampoc no seria allò que és sense el rerepaís que l’alimenta. D’aquí la desconfiança cap a una metròpoli, i una classe dirigent, que semblen haver-se perdut en el somni cosmopolita, balafiant una capitalitat que recollia energies i les sintonitzava cap a un nou impuls.
En la seva projecció internacional, Catalunya ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona, abraçant la ciutat amb el millor del país. Alhora, però, Barcelona ha de ser conscient que no es pot ser capital sense ser-ho d’alguna cosa, no es pot ser cosmopolita sense tenir un cosmos propi i definit. Barcelona ha de superar aquestes tristes pulsions provincianes i afrontar el repte europeu i mediterrani, eixamplant la capitalitat catalana per recollir les aportacions d’un nou territori emergent.
En la seva projecció internacional, Catalunya ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona, abraçant la ciutat amb el millor del país. Alhora, però, Barcelona ha de ser conscient que no es pot ser capital sense ser-ho d’alguna cosa, no es pot ser cosmopolita sense tenir un cosmos propi i definit. Barcelona ha de superar aquestes tristes pulsions provincianes i afrontar el repte europeu i mediterrani, eixamplant la capitalitat catalana per recollir les aportacions d’un nou territori emergent.
7 comentaris:
Barcelona ven, i molt. Però també és veritat que hi ha un cosmopaletisme terrible que està alimentat pels nostres representats públics.
Barcelona ha de ser la capital de la Mediterrània i per això compta amb eines molt poderoses. I una d'elles, ves per on, és un idioma que és fàcilment intercanviable amb el francès, el portugués, el castellà o l'italià. Dit en altres paraules: disposem d'un avantatge comparatiu que no només no fem servir, sinó que es desprecia. Després així ens llueix el pèl...
David,
Vols dir que l'idioma de la Mediterrània no és l'anglès?
En tot cas estem d'acord en la vocació de capitalitat que ha de tenir la ciutat.
Gracies,
Marc
No, l'idioma de la Mediterranea no es l'angles. Treballo a Turquia, en un equip on hi ha tambe francesos i italians. Parlant cadascu el seu idioma, inclos el catala, ens entenem molt millor que en angles, i a mes a mes tots tenim la sensacio de que tot es mes "natural". De fet em vaig quedar sorpres quan escoltant dos italians que parlaven de les seves coses em vaig asseventar gairebe de tot. Rarament passa aixo quan escoltes dos anglesos o dos americans que parlen entre ells.
Hi ha un projecte frances en el que hi participen tots els idiomes llatins, i que precisament preten desenvolupar una llengua comuna pels llatins. Quan ho vaig saber em va semblar una bajanada, ara, despres de la meva experiencia turca ja no m'ho sembla. Evidentment, el turc no es un idioma llati i no es part del projecte, com tampoc ho son el grec, el serbo-croata (eslau) o l'eslové, que tira mes al alemany. En canvi el romanes es molt llati. A Rumania fan culebrots sudamericans en versio original sense subtitotls (no hi deuen haver calers per aquests luxes), i la gent els segueix i mes o menys els enten.
Marc,
No. L'anglès és un idioma molt respectable i que em dóna de menjar, però per nosaltres és un idioma complementari i en el qual no tenim un avantatge comparatiu. En canvi, tenim un gran avantatge comparatiu en els idiomes llatins, perquè tots s'assemblen força al català. Aquesta característica no la té cap altre idioma llatí, fet pel qual molts lingüistes aprenen català per després aprendre italià, o portuguès amb molta més facilitat.
Ara l'anècdota: fa uns anys, a un poble vora Sankt Moritz vaig entrar a una pastisseria per cafè i pastes. M'acompanyava el meu pare i , mentre feia la comanda en el meu alemany macarrònic, anava parlant amb el meu pare. La dependenta ens va preguntar si érem catalans. I al respondre-li que si... va passar a parlar en romanx... I haig de dir que se li entenia pràcticament tot. Pel poble també hi havia cartells en romanx, i semblava català mal escrit.
feia temps que no passava pel teu blog...però és curiós, sembla que sempre tens la sol·lució...C.
David,
El cert és que per a un català aprendre italià és qüestió de voluntat, poca vergonya i tot just dues setmanes.
C.,
Jo no tinc cap solució, només idees i propostes.
Gracies a tots,
Marc
catalunya.ffw,
efectivamente sembla que per a un catala aprendre italia no representa cap esforç. Amb el frances la cosa es mes peluda, tot i que ho tenim mes facil que els espanyols, perque el frances oficial es l'idioma del nord de França, que es va imposar a tot el pais manu militari despres de la croada anticatars, pero l'occita es tambe molt semblant al catala, o al inreves, que es el mateix. Els llenguatges del arc mediterrani son tots cosins germans, i no ens cal l'angles per entendre-n's. Tots plegats devem ser una bona pila de gent.
Publica un comentari a l'entrada