Societat civil i patrocinis privats

Si bé és evident que la densitat cívica d’un país és una de les parets mestres del progrés econòmic i social, no n’hi ha prou amb bona voluntat i declaracions de principis per a gaudir d’una societat civil desperta i creadora. Més enllà de la pròpia existència de teixit associatiu, aquest ha de comptar amb actituds i projectes que consolidin els valors d’independència, transversalitat i dinamisme que són a la base d'una aportació positiva de la societat civil.

A Catalunya l’esperit associatiu és un dels mites del país, una nació sense estat que s’ha fet al marge de la política durant bona part de l’època moderna. Amb la tímida recuperació institucional, encara no fa trenta anys, el país s’emborratxa d’estatisme i perd bona part de la seva densitat cívica. Una pèrdua que arriba tot just quan la força creadora de la ciutadania, al marge de les institucions públiques, esdevé clau per al futur immediat.

El cert és que Catalunya continua comptant amb nombrosos casals, associacions i organitzacions de tota mena, però massa sovint es tracta d’una societat civil profundament mediatitzada per l'hàbit al finançament públic que n’ha viciat l’esperit original. Un país dinàmic que aspiri als beneficis autèntics de l’alta densitat cívica, necessita un teixit associatiu recolzat sobre patrocinis privats. Que siguin els propis ciutadans i les empreses del país els protagonistes de les iniciatives, lluny de la perversió que s’amaga rere algunes concessions de fons públics.

Aquesta no és una tasca senzilla. però no s’hi val a enganyar-se prenent com a societat civil bona part del que tenim avui. És necessari recuperar l’esperit ciutadà autònom i independent, aixecat sobre patrocinis privats i l’esforç individual, si aspirem a continuar l’impuls creador que va esculpir el millor del país que ens ha arribat a les mans.

Al ritme dels nous catalans

Tal i com passa en d’altres camps, mai com avui no s’ha fet tanta música en català, tan variada i amb estàndards de qualitat tant alts. Tot i això, la situació de la música d’expressió catalana continua en una certa marginalitat, apartada dels circuits comercials de masses i amb dificultat per arribar a un ventall divers de consumidors dins i fora del país. En definitiva, mancada d’un mercat i una indústria potents, que la sustentin i la impulsin endavant.

Simplificant en excés i reduint-ho a un sol factor, es podria parlar de la música en català com d’un producte a la recerca de públic. Una necessitat de guanyar presència i nous consumidors que demana prestigi, mitjans de promoció, difusió i nous projectes que s’adaptin a la complexitat del nostre entorn. Una complexitat que comença per adaptar-se al canvi de paisatge humà que s’ha donat al país i que cal tenir present en tot moment.

Aquesta és justament una de les apostes claus per a la música del país, l’impuls creuat amb les músiques dels nous immigrants. Un impuls que permetria l’accés a nous consumidors, el plus de modernitat del mestissatge d’aparador i encara més important, la riquesa creativa que aporta l’autèntic cosmopolitisme des de la pròpia cultura. Hi ha grups equatorians, romanesos i marroquins que s’escolten en moltes llars del país i obren la porta a organitzar gires conjuntes amb grups autoctòns. Uns concerts que posarien la música en català i la realitat catalana a l’abast de molts ciutadans que avui en viuen al marge. Una aliança que posa la infraestructura cultural a l’abast de grups que avui no hi tenen accés a canvi d’aportar un nou perfil de consumidor per a la música en català.

Vista la impermeabilitat d’alguns sectors del país a les expressions culturals d’arrel pròpia, arribar als nous catalans més recents és una de les receptes necessàries per aconseguir volum i dinamisme per a la indústria cultural catalana. Un camí de projectes nous que ja es va fent i que ha de situar la cultura catalana al ritme dels temps i ben orientada per a continuar el llegat brillant de l’últim segle.

Bunkeritzant Catalunya (II)

I si l’augment de robatoris en domicilis té alguna cosa a veure amb el fet d’haver oblidat el model de ciutat compacta, aixecant urbanitzacions extenses i d’impossible vigilància? No és lògic que els contribuents hagin de pagar el sobrecost de proveir serveis a la ciutat difusa. Si les urbanitzacions volen més seguretat poden pagar-se-la. Aiixò sí limitant-se a l’espai privat i deixant l’espai públic obert a la resta de ciutadans. Aquest debat no hauria de deslligar-se de la necessitat de recuperar un model de ciutat vertical i d’us intensiu, que limiti el trinxat del territori i abarateixi el transport i el proveïment de serveis. Qui vulgui viure a Hollywood que s’ho pagui.

I si l’augment de robatoris en domicilis té alguna cosa a veure amb el fet que una part desproporcionada dels bitllets de cinc cents euros emesos a Europa són a l’estat espanyol? Uns bitllets de cinc cents euros que recullen el diner negre generat per l’exuberància irracional del totxo i que es troben, en molts casos, en caixes fortes de particulars. És evident que hi ha qui necessita més protecció, però les institucions no poden condicionar el conjunt de la política de seguretat i justícia per protegir l’improtegible.

I si l’increment desmesurat de la sensació d’inseguretat té alguna cosa a veure amb la degradació dels mitjans de comunicació? Quan els diaris i telenotícies donen cobertura desmesurada al delicte buscant audiència, provoquen que l’alarma social es deslligui totalment de la inseguretat real. És irrellevant que la delinqüència augmenti o disminueixi, si els periodistes l’esbomben més enllà d’allò raonable, la inseguretat no decau mai. La llibertat d’expressió queda per damunt de les legítimes preocupacions sobre l’alarma social, però les institucions públiques tenen els recursos per presentar estadístiques fiables que demostrin l’abast real del problema i n’ajustin la resposta.

La seguretat no s’aconsegueix amb una major protecció que limiti la llibertat i posi en perill la cohesió social del país. No s’aconsegueix només lluitant contra el crim, sinó creant un entorn social, polític i econòmic que generi les condicions necessàries per a reduir al mínim la delinqüència. Una delinqüència que, en última instància, és el peatge que es paga per viure en societat.

Bunkeritzant Catalunya (I)

Recentment s’ha autoritzat l’Ajuntament de Sitges a instal·lar càmeres de vigilància i restriccions de transit en algunes urbanitzacions del municipi per garantir-ne la seguretat. No cal pensar-hi massa per adonar-se que la mesura s’aixeca sobre l’alarma social causada pels robatoris a domicili dels últims anys. El que hauria de provocar autèntica alarma és que aquest pot ser el tret de sortida d’una progressiva bunkerització del país amb conseqüències nefastes.

Protegint el perímetre d’algunes zones residencials creuem la línia que ens separava de Johanesburg, Sao Paulo o Mèxic D.F., ciutats on la minoria blanca i rica s’atrinxera als propis barris mentre ignora la misèria que s’estén a la resta del país. Fent-ho, trenquem amb el model europeu de seguretat, basat en la cohesió social i les solucions a l’arrel de la delinqüència. Pot semblar una exageració assenyalar una simple mesura en un espai concret com a culpable de podrir el nostre sistema de seguretat i justícia, però no es pot negar que trenca la coherència del conjunt, amb el risc de provocar una perillosa reacció en cadena. La protecció d’alguns barris no frena els delictes, es limita a reconduir-los cap a urbanitzacions no protegides. En conseqüència, incentiva noves barreres i sistemes de vigilància allà on no n’hi havia fins que totes les urbanitzacions del país siguin un clon del Fort Apatxe. Desprès començarà la carrera per a fer-les més altes.

La bunkerització no es limita a trinxar l’espai públic amb barreres i llimar la intimitat dels ciutadans amb càmeres i dispositius diversos. Les conseqüències menys evidents de viure en el Fort Apatxe ataquen el model europeu de seguretat i justícia de forma encara més perversa. Tancats rere la falsa seguretat que donen una reixa de filferro i un “segurata” mal pagat, s’està menys inclinat a contribuir a les polítiques socials que han fet d’Europa una societat segura. Un canvi de mentalitat que pot anar laminant les actituds d’una part important de la societat que avui entén que la seguretat no és tan sols protecció sinó també desincentivar la delinqüència. Una nova perspectiva que anuncia una deriva perillosa.

És evident que hi ha hagut un augment de robatoris, alguns d’ells molt intrusius i violents, però també ho és que l’alarma social supera de llarg la inseguretat i que aquesta és sempre una mala recepta. Es troba a faltar una reflexió sobre les bases d’aquests delictes i l’alarma que provoquen. Des del model europeu hi ha una resposta millor a la que ofereixen els exemples galdosos de països del tercer món i algunes ciutats nord-americanes que de vegades s’hi assemblen massa.

Continuació: "Bunkeritzant Catalunya (II)", dimecres 21/III

Abacus, més enllà del preu

Tot just fa any, el llançament del sisè volum de la sèrie Harry Potter va trasbalsar el mercat català del llibre. Les ofertes de llançament que va fer Abacus van rebre crítiques de competència deslleial i fins i tot un boicot de moltes petites llibreries del país. El cert és que Abacus ha sabut trobar un model, el cooperatiu, que li permet saltar el preu fix del llibre i oferir descomptes de fins al 15%. Una estratègia que l’està portant a un creixement potent que arriba ja a vint-i-dos establiments a Catalunya i el País Valencià.

Enmig de la polèmica l’Eduard Voltas, actual Secretari General de Cultura i llavors president de la Fundació Escacc, va sortir en defensa d’Abacus amb un argument estratègic interessant. Davant la crisi de les llibreries independents i l’ascens de la distribució moderna en el mercat de llibre, en Voltas veia Abacus com l’única gran cadena que primava el llibre en català. El cert és que la cultura catalana té la necessitat de garantir una industria i un mercat per assegurar el seu creixement futur. Tal i com assenyalava en Vicenç Villatoro recentment, la via de producció i accés a la cultura ha passat de les associacions a la indústria i és essencial poder comptar amb empreses catalanes que empenyin la pròpia producció cultural.

Ara bé, acceptant la importància d’Abacus com a grup amb potencial per a créixer i consolidar-se com a referent de comercialització del llibre en català, és necessària una reflexió sobre el propi model de la cadena. Abacus centra avui el seu avantatge en el preu. Aquest és, però, un avantatge comparatiu efectiu però pobre, similar al que el sofregit de ceba i tomàquet és a la cuina de cada dia. En un mercat que es mou a gran velocitat, un avantatge tan evident pot desincentivar l’empresa de continuar la innovació en distribució i promoció que en última instància garanteixen l’èxit a llarg termini.

Abacus necessita forçar-se a trobar noves formes d’atreure clients i millorar vendes més enllà del preu. Apostar per obrir alguns centres propis en que els preus al públic respectessin el preu fix amb el descompte màxim del 5%, podria ajudar directius i empleats a treballar per trobar aquestes noves formules que garanteixin l’empenta que l’empresa necessita. Seguint l'opinió d’en Voltas, la possibilitat de comptar amb un FNAC a la catalana és massa important com per perdre-la en la trampa d’un avantatge competitiu tan evident.

Espanya: transició o armistici?

Espanya va passar el segle XIX i bona part del XX concentrada en el conflicte intern. Dues espanyes amb visions enfrontades de l’exèrcit, l’església, la nació, la classe obrera, la monarquia o la democràcia. Rere el trauma de la guerra civil, el progrés econòmic compartit i la fi del franquisme van ajudar a tancar moltes de les grans qüestions obertes entre la dreta i l’esquerra, consolidant una democràcia incipient que confirmava, en aparença, un autèntic canvi d’etapa per a la política de l’estat.

Tres dècades després, la facilitat amb que es reobren les ferides polítiques espanyoles obliguen a una lectura diferent de la història. La transició a la democràcia no va ser un exercici de concòrdia sinó un armistici forçat per l’empat tècnic a banda i banda. Arreu de l’estat espanyol s’han consolidat relats divergents sobre la història recent i els consensos polítics elementals. Només cal comparar els nomenclàtors d’Àvila i Girona per veure fins a quin punt la democràcia ha consolidat dues transicions paral·leles amb pocs elements en comú.

Hi ha d’altres lectures menys historicistes sobre el recuperat acarnissament polític espanyol, en paral·lel a les “culture wars” que centren la política nord-americana, però porten a conclusions similars. Tot i la centralitat política de la majoria del cens electoral, la creixent abstenció porta la batalla pels vots als extrems de l’arc polític. Un escenari que fa pensar, a mitjà termini, en un enquistament de la política del xoc frontal i la guerra oberta.

Des de Catalunya, on el consens i l’acord sobre les línies mestres de l’edifici polític són majoritaris, caldria fer un esforç per evitar ser arma d'atac i defensa en una picabaralla aliena. Insistint en l'esforç per a distanciar-se de l’aldarull polític espanyol i evitant caure en la confusió que porta a considerar l’enemic de l’enemic com un autèntic amic desinteressat.

La síndrome valenciana

síndrome f. Conjunt de símptomes

d'una malaltia. Agrupament de

símptomes amb personalitat

clínica acusada descrit per un

determinat autor.

El mite diu que el valencià ha desaparegut de València, que la ciutat s'ha perdut per a la cultura pròpia del país. El cert és que una primera passejada pels carrers de la ciutat podria confirmar el mite. No s’escolten converses en valencià, no hi ròtols o publicitat en valencià, ningú s’adreçà en valencià a un cambrer o un taxista. Aquesta és, però, una imatge deformada de la situació. La llengua és ben present a la capital del País Valencià, però hi és de forma amagada, no evident. S'ha d' anar-a buscar per a trobar-la, però quan es TREU LA LLENGUA i s’ensenya a tort i a dret, la resposta és sorprenent. Hi ha un pou de valencianitat lingüística inesgotable al subsòl de la ciutat.

Aquesta es la síndrome valenciana. No el retrocés de la llengua sinó la llengua com a realitat amagada, i és aquí on rau la lliçó i el remei als símptomes de la pròpia decadència. És l’encaparrament dels parlants el que manté una llengua com a eina útil de comunicació i símbol de pertinença. La síndrome valenciana demostra que el remei és senzill i es pren en petites dosis, n’hi ha prou amb TREURE LA LLENGUA. Treure-la sempre i en qualsevol situació, sense apriorismes estúpids sobre els nostres interlocutors, mantenint-la sempre que la comunicació sigui possible.

La síndrome valenciana és un avís del que no ens podem permetre quan afrontem el repte de fer la nostra llengua atractiva per als que arriben al país.

TREGUEM LA LLENGUA!

Modernitat, incertesa i desengany

No hi ha modernitat, només la postmodernitat és possible després del terrible segle XX.

El retorn de l'obscurantisme, l'irracional plantant cara a la raó, és fruit de la incertesa que aquesta modernitat tarada aixeca allà on abans hi havia un optimisme irrefrenable.

La resposta occidental al desengany amb l'experiment modern és el relativisme cultural*.

(*escrit sintètic fruit d'una certa sequera narrativa)

La doble categoria laboral

Tot just fa unes setmanes, es rebia amb preocupació generalitzada una notícia entorn a la vocació funcionarial dels universitaris catalans. Deixant de banda el fet que la informació es basava purament en sensacions i opinions poc contrastades, podem fer l'esforç de considerar-la ajustada. La qüestió és de gran importància si tenim en compte que el nostre sistema econòmic basa el seu creixement en la capacitat emprenedora i necessita la força creadora del jovent més format. L’aspiració d’entrada a l’administració d’una bona part dels llicenciats catalans podria veure’s, doncs, com un símptoma de falta d’ambició i decadència col·lectiva.

Ara bé, una mirada atenta a la qüestió, fa evident un desequilibri en favor de l’administració pública que justifica abastament les preferències dels universitaris catalans. A tot l’estat, Catalunya inclosa, la construcció d’una administració pública moderna ha anat lligada a la consolidació d’una doble categoria laboral.

Una doble categoria laboral que traça una divisió profunda entre els empleats del sector privat i tots aquells que desenvolupen la vida professional sota el paraigua de l’administració. Aquest doble estàndard en drets i deures va més enllà de la seguretat vitalícia garantida als funcionaris, justificada per protegir la intromissió política i donar estabilitat a l’administració pública. És en les condicions salarials i els beneficis socials on aquesta discriminació es fa més evident. No només els sous en determinades categories són totalment fora de mercat, sinó que es garanteixen beneficis com el permís de paternitat, que no es fan extensius al sector privat.

La ironia rere aquest privilegis dels empleats públics rau en el fet que es paguen principalment amb les contribucions d’aquells que no les gaudeixen. Així doncs, no és estrany que els llicenciats catalans facin una mirada a les seves opcions professionals i tardin poc a decidir-se per l’administració.