dilluns, de març 03, 2008

Vot jove, sobiranisme i crisi democràtica


Fa uns dies el RACòmetre feia saltar l’alarma sobiranista apuntant que els votants joves es decantaven principalment pel PSC i el PP, però una segona lectura de la mateixa enquesta assenyala oportunitats i un camí a seguir. Entre els joves de 18 a 24 anys, és l’abstenció qui realment guanya en “intenció de vot”. Segons l’enquesta, un 27,2% dels nous electors, tants com votarien el principals partits espanyols, tenen decidit no apropar-se als col·legis el proper diumenge. Més encara, el vot en blanc, tot i que sense quantificar, és més fort entre els joves que en qualsevol altre col·lectiu d’edat. Per sobre el vot a l’espanyola, allò que defineix amb més claredat el vot jove és l’allunyament del sistema polític i la desafecció democràtica.

Tot i que cal recordar que aquesta anàlisi es basa en una enquesta, sembla que els joves del país segueixen, de forma més marcada, una tendència general de la societat catalana. Els esquemes de participació política i representació democràtica han quedat obsolets i necessiten una revisió profunda que reinventi el sistema. Aquest no és un fenomen exclusivament català, documents com el britànic “Power to the People” i llibres com el francès “La Primavera de la Política” demostren que aquesta crisi és compartida per bona part de les democràcies consolidades. Ara bé, tal i com fa evident l’”Informe Sobre la Qualitat de la Nostra Democràcia” presentat fa uns mesos pel Grup Hayek, a Catalunya la crisi del sistema és profunda i creixent. Un fenomen que representa una gran oportunitat de creixement per al sobiranisme si aquest moviment sap protagonitzar un canvi que s’ exigeix cada cop amb més força.

La política com a impostura té els dies comptats. La nova ciutadania, els joves en especial, exigeix formes de participació que permetin una influència real i s’allunya d’un vot aïllat que ja no satisfà les seves expectatives. L’eix dreta/esquerra en solitari demana un compromís massa genèric que es fa cada cop més difícil en un món de complexitat creixent. És obvi que l’estructura de classes del segle XIX no pot respondre en solitari a totes les qüestions del segle XXI. Es prepara un canvi, de la política del discurs 1.0 a la conversa 2.0, que servirà d’impuls a qui en prengui el lideratge. Ho sabrà fer el sobiranisme? Hi ha qui comença a demostrar que sí.
.

4 comentaris:

Joan Arnera ha dit...

Veig, Marc, que també t'apuntes a l'optimisme. Espero que tinugeu raó, tots plegats. Jo també penso que hauria de succeir alguna cosa grossa en el catalanisme... però no estic pas tant segur que alguns ho permetin.
Ho veurem...

Anònim ha dit...

M'encanta la manera de fer del Carles Puigdemont. L'avantatge és que és una persona que no s'ha fet dins de la política. Per mi això és fonamental. En aquest sentit, els anglo-saxons ens porten molt d'avantatge.

Marc Arza ha dit...

Joan,

Veurem. Això de l'optimisme es podria acabar convertint en un insult. Soc de la Catalunya optimista? No!, però soc optimista.

Jaume,

En Carles és un exemple. És una professional 2.0 que ara fa de polític, no un polític que descobreix el 2.0.

Gràcies a tots,
Marc

Josep (sl) ha dit...

Molts joves no voten els partits catalanistes, però si ho fan a les catalanes. M'he trobat a molts joves que he hagut de convèncer de les similituds entre PP i PSOE. I que la millor manera de parar el PP no passava pel PSOE.