Barcelona, marca de Catalunya

En la seva projecció internacional, Catalunya

ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona,

abraçant la ciutat amb el millor del país.

L’exposició “Barcelona & Modernity: Gaudí to Dalí” que es pot visitar fins al proper Juny al Metropolitan Museum de Nova York, ha revifat el debat entorn a l’oposició entre el país i la seva capital. Si per al catalanisme la projecció exterior ha estat sempre una qüestió clau. Enmig del soroll del món contemporani aquesta projecció exigeix comptar amb una marca d’abast global. Per a Catalunya aquesta marca és Barcelona, una eina que seria absurd no aprofitar.

Aquest debat posa de relleu una certa desconfiança entre el país i la seva capital. Catalunya no seria allò que és sense una capital amb el pes específic, l’empenta i el potencial de Barcelona. La ciutat, però, sembla haver oblidat que tampoc no seria allò que és sense el rerepaís que l’alimenta. D’aquí la desconfiança cap a una metròpoli, i una classe dirigent, que semblen haver-se perdut en el somni cosmopolita, balafiant una capitalitat que recollia energies i les sintonitzava cap a un nou impuls.

En la seva projecció internacional, Catalunya ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona, abraçant la ciutat amb el millor del país. Alhora, però, Barcelona ha de ser conscient que no es pot ser capital sense ser-ho d’alguna cosa, no es pot ser cosmopolita sense tenir un cosmos propi i definit. Barcelona ha de superar aquestes tristes pulsions provincianes i afrontar el repte europeu i mediterrani, eixamplant la capitalitat catalana per recollir les aportacions d’un nou territori emergent.

+ llibres / + lliures

“La nostra civilització, efectivament,

es basa en els llibres"

Sant Jordi és, a més del dia més bonic de l’any, una oportunitat per a fer una mirada al llibre com a objecte, com a eina, com a icona del pensament crític.

El 1989 l’Institut Català de la Mediterrània va concedir el primer Premi Internacional Catalunya al filòsof Karl Popper. A la cerimònia d’entrega al Palau de la Generalitat el vell intel·lectual austríac va desgranar una conferència excepcional sobre “El miracle d’Atenes i l’origen de la democràcia grega”. Publicat poc després per Edicions62 en un recull de textos popperians*, l’acceptació del premi és un dels discursos més bells sobre el llibre i la seva importància per a Occident i la llibertat.

La tesi d’en Popper explica l’espurna democràtica d’Atenes a partir de la redacció de les obres d’Homer que fins llavors s’havien limitat a la transmissió oral, “un esdeveniment d’importància crucial en la història de la nostra civilització”. Homer era un autor popular i atractiu que va portar l’edició a convertir-se en una pràctica establerta i a fer del mercat de llibres de l’Àgora un autèntica institució.

En Popper tancava el discurs dient: “La nostra civilització, efectivament, es basa en els llibres: el sentit de la tradició i l’originalitat, la serietat i el sentit de la responsabilitat intel·lectual, el poder sense precedents de la imaginació i de la creativitat, la concepció de la llibertat i la voluntat de preservar-la que la caracteritzen es recolzen en el nostre amor als llibres. Tant de bo les modes efímeres, els mitjans de comunicació i la informàtica no malmetin mai, ni tan sols afluixin, aquest lligam tan estret!

No voldria pas acabar amb llibres, tot i que siguin tan importants per la nostra civilització. És més important no oblidar que una civilització es compon d’homes i dones individuals civilitzats, d’individus que volen viure una vida plena i civilitzada. Aquest és l’objectiu al qual els llibres i la nostra civilització han de contribuir, i crec que ja ho fan.”

Val la pena tenir-ho en compte i celebrar el llibre, avui i tots els dies de l’any.


* Popper K., Un Mon de Propensions. Barcelona: Ed.62. 1989.

L'aeroport com a símptoma

Espanya no ens ajuda, però no hi ha pitjor

enemic que la pròpia desídia.

L’Avui publica aquest divendres un interessant article d’en Xavier Roig sobre l’aeroport del Prat. Més enllà de reclamar, que cal fer-ho, un sistema de gestió que ens permeti tenir el control d’una infraestructura bàsica com aquesta, l’article veu l’aeroport com a símptoma d’una decadència que no ens hauria de passar per alt.

“...Sense anar més lluny, des de fa uns dies, la premsa de tot Europa, menys la nostra, anuncia que Air France ha creat un nou servei anomenat CityJet entre London-City (l'aeroport ubicat al costat de Canary Warf, al cor dels negocis europeus) i els aeroports següents (prenguin nota): Belfast, Dublín, Dundee, Edimburg, Ginebra, Madrid, Milà, Niça, París i Zuric. Són 35 vols diaris orientats, fonamentalment, a gent que va a Londres per fer negocis -directes a la City!-.

Caldria que deixéssim de reclamar un aeroport "com cal" i comencéssim a canviar de xip. Però, sobretot, d'enemic. Perquè l'aeroport no és res més que un mitjà. Convindria començar a canviar d'eslògan, perquè abans de reclamar un aeroport com cal, el que realment es necessita és tenir una ciutat com cal. I la Barcelona actual no dóna, ens agradi o no, la talla d'una ciutat europea de negocis, més aviat ha esdevingut una ciutat tropical-progressista on els turistes s'ho passen d'allò més bé. I la majoria de responsables que les coses hagin arribat a aquest punt tan baix a què han arribat estaven presents a l'acte de l'IESE. I més ens valdria que, davant les noves destinacions que Air France ha inaugurat des de la City de Londres, ens preguntéssim per què hi està present Milà i no hi és Barcelona; per què hi és Madrid i no hi és Roma. ¿Continuarem deixant que el caciquisme local barceloní ens distregui permanentment tot volent fer veure que l'origen dels problemes d'encaix internacional de Barcelona provenen de les infraestructures aeroportuàries? “

Sense oblidar que tot sovint juguem amb una mà lligada a l’esquena, som nosaltres i només nosaltres els responsables de posar l’economia i la societat catalanes al capdavant d’Europa i del mon. Espanya no ens ajuda, però no hi ha pitjor enemic que la pròpia desídia.

El dia abans

...algú hauria d’anar pensant com ens ho fem

quan hi hagi deu Irans trucant alhora a la porta

del club nuclear.

Fa més de cinquanta anys que s’utilitza la tecnologia nuclear per a produir energia. En fa més de seixanta que en coneixem els usos militars. Tenint en compte els avenços científics i tecnològics de l’últim mig segle i la fluïdesa amb que circula la informació per tot el planeta, és viable aturar a mitjà termini l’extensió de l’ús pacífic i militar d’aquesta tecnologia?

Si bé no està clar que Coreà del Nord tingui la capacitat real d’aconseguir la Bomba i l’Iran és encara en vies d’arribar-hi, la Xina i el Pakistan són exemples de països amb recursos escassos que l’han aconseguit. És viable aturar a mitjà termini l’extensió de l’ús pacífic i militar d’aquesta tecnologia?

No s’hi val a fer equivalències morals que no se sustenten. Anglaterra o els Estats Units són societats obertes amb un sistema polític democràtic ple de balanços i equilibris de poder. No és el mateix una democràcia com la Francesa en poder de la Bomba que un règim obscurantista com l’Iranià. Ara bé, és viable aturar a mitja termini l’extensió de l’ús pacífic i militar d’aquesta tecnologia?

Si la resposta és no, i em temo que ho és, algú hauria d’anar pensant com ens ho fem quan hi hagi deu Irans trucant alhora a la porta del club nuclear.

Economia freaky i el preu dels pisos

Fent una mirada al mercat immobiliari espanyol (...)

hi ha una conclusió obvia: els agents immobiliaris

no han llegit el Freakanomics.

Steven D. Levitt, un jove economista de la Universitat de Chicago, va publicar el passat 2005 un llibre trencador, Freakanomics. El projecte, compartit amb un periodista, treu a la llum un seguit de conclusions interessants aplicant teories econòmiques a les dades més sorprenents. De les xarxes de comercialització de crack a la venda de bagles porta a porta, Freakanomics apropa la lupa acadèmica allà on no acostuma a arribar i ho fa de la forma més irreverent.

Enmig d’aquests exemples d’economia freaky, en Levitt aprofita per donar una lliçó interessant sobre el mercat immobiliari. Els propietaris amb un pis per vendre acostumen a confiar en l’agent immobiliari de torn perquè creuen que comparteixen interessos. Si el venedor cobra a comissió, sembla lògic pensar que provarà de vendre el pis en qüestió tan alt de preu com sigui possible. Així doncs, perquè els agents immobiliaris venen les pròpies propietats a preus significativament més alt que la mitjana del que gestionen?

En Levitt es posa a la pell de l’agent immobiliari i arriba a conclusions sorprenents. Si es té un sol pis per vendre és obvi que es provarà de vendre’l al preu més alt possible. Ara bé, per a un venedor amb una cartera de propietats per gestionar serà més interessant rebaixar preus i tancar algunes operacions més en el mateix temps. Es guanya molt més amb dues comissions de 12000€ que amb una sola de 15000€. Per a un propietari abaixar el preu un 10% té un cost alt, sobre 300.000€ es perden uns considerables 30.000€. Amb la mateixa rebaixa el cost per l’agent immobiliari és només de 1500€*. Més relatiu, oi?

Fent una mirada al mercat immobiliari espanyol, de l’ascens dels últims anys a l’estabilitat madura actual, hi ha una conclusió obvia: els agents immobiliaris no han llegit el Freakanomics. Després d’haver vist créixer com a bolets les agències immobiliàries i amb milers de nous venedors amb un stock creixent a les mans, farien bé d’anar-lo a comprar. Potser la nostra economia començaria a abandonar el camí irracional que fa temps que segueix.

* comptant un comissió estàndard del 5%

Contra el vot electrònic

Tot l’edifici democràtic s’aixeca sobre la confiança de l’elector en el poder del seu vot. No s'hi val a fer-hi experiments.

A les properes eleccions presidencials, França provarà per primera vegada el vot electrònic. Serà un assaig molt localitzat en algunes regions que tot just arriba a 800.000 electors potencials, però tot i això ha aixecat un debat públic que val la pena seguir de prop.

El vot electrònic, molt habitual als Estats Units, s’acostuma a justificar per la rapidesa i la facilitat en el procés de recompte. Hi ha però mols espais foscos en l’ús d’aquests sistemes. El control és entre difícil i impossible i hi ha molts exemples d’errors i manipulacions potencials.

El vot és massa important com per allunyar-lo de la seguretat física d'una papereta tangible. Tot l’edifici democràtic s’aixeca sobre la confiança de l’elector en el poder del seu vot. Amb el vot no s'hi val a fer-hi experiments. El sistema de recompte actual s’ha anat millorant fins a ser prou ràpid i àgil com per oferir els resultats finals en poc mes de quatre hores. Davant d’això, el vot electrònic no pot oferir cap avantatge que superi els enormes interrogants que planteja.

L'estat de dret, amb els seus controls i mitjans d’equilibri de poders, es basa en la desconfiança i la necessitat de limitar els possibles mals usos de l’estat. Els ciutadans hauríem de mantenir sempre desperta aquesta desconfiança en positiu, amb una oposició ferma davant de possibles riscos per a la fiabilitat d’un sistema que ha costat molt de guanyar. Amb el vot no s'hi juga.

L'acceleració liberal

L’imperatiu de dinamisme que avui marca el ritme del món, exigeix l’alliberament i la sintonia positiva de totes les energies socials i econòmiques que dormen al subsòl de Catalunya. Un objectiu que demana prioritzar la creació d’oportunitats per davant dels subsidis, substituir burocràcia per societat organitzada i oposar la responsabilitat individual a la deixadesa col·lectiva. En definitiva, l’execució d’un programa de liberalització que transformi el país recuperant el millor de la pròpia tradició contemporània.

Aquest camí s’enfronta, però, a dos obstacles importants. D’una banda cal tenir en compte les reticències que desperta entre gran part de la ciutadania. Una oposició gairebé hegemònica que desconfia de la opció liberal, veient-la com una amenaça a les conquestes socials més bàsiques. En paral·lel a això, no es pot ignorar que el país ha perdut en les darreres dècades bona part del tremp que l’havia acompanyat al llarg de l’època moderna. En el seu estat actual, la nostra societat correria un risc seriós d’ennuegar-se si l’administració s’enretirés dràsticament esperant que algú en recollís el testimoni.

Davant d’aquest escenari, el camí català cap a una societat més oberta hauria encarar-se des d’una progressiva acceleració liberal. Un moviment de fons que transformi el país de forma gradual, posant a la vista de tothom els avantatges d’un model de societat no mediatitzada. En aquest sentit, tots aquells convençuts que el protagonisme social és ara compartit entre les institucions, la societat civil i les empreses, han d’entendre que la construcció d’una societat liberal és a les mans dels propis ciutadans, amb independència de la direcció política dels governs successius. Seria una contradicció que des del liberalisme es pensés en el govern com a única eina per a marcar rumbs col·lectius .

El camí passa, doncs, per aixecar de nou un teixit social dens i actiu en tots els àmbits. Una societat civil compromesa amb el progrés del país i independent de les institucions també pel que fa al seu finançament. Per això caldrà aconseguir que la ciutadania, que cada ciutadà, prengui consciència del seu poder per a participar, impulsant projectes més enllà d’allò que pressuposta l’administració. Comptant també amb el rol de les empreses, obligades a complir el seu objectiu principal, fer diners, però també lligades a un compromís social pel seu caràcter de nodes socials de primer ordre. Un camí que ajudi a fer caure els obstacles abans esmentats, vencent reticències de base i dotant el país de l’esquelet civil necessari per a permetre alternatives viables al dirigisme públic.

No hi ha full d'instruccions per aquest moviment d’acceleració liberal. L'activitat de la societat civil és alhora remei i cura per superar la febre estatista que patim. Una estratègia que aspira a una autèntica revolució, col·locar de nou les persones lliures com a centre i motor de la societat.

Globalització, economia i desenvolupament

Fa pocs dies el Fons Monetari Internacional (FMI) feia públic un document entorn a les perspectives econòmiques globals que ha rebut àmplia cobertura als mitjans de comunicació del país. El motiu és que en el document l’FMI repassa l’efecte de la globalització econòmica sobre els mercats de treball. Amb la incorporació d’economies emergents als mercats internacionals, hi ha hagut un allau de mà d’obra que genera una gran competència per a part de la força de treball de les economies desenvolupades. D’aquesta obvietat econòmica, bona part de la premsa catalana n’extreu titulars llampants: “la globalització perjudica els salaris".

La globalització econòmica és un fenomen ple de clarobscurs, però no pot negar-se que només el creixement econòmic de la Xina i l’Índia la justifiquen amb escreix. No es pot parlar de pobresa i desenvolupament internacional sense mencionar que els últims quinze anys centenars de milions de persones han deixat enrere la misèria gracies a l’extensió de l’economia de mercat. Òbviament els canvis dels últims anys presenten reptes de primer ordre per a la nostra societat i l’economia que la sustenta, però no s’hi val a fer-se trampes al solitari carregant les culpes a les regles d’un joc del que en rebem els beneficis.

Les economies emergents aboquen al mercat laboral internacional enormes quantitats de mà d’obra, majoritàriament no qualificada, però a mitjà termini aixequen també mercats interiors que generen oportunitats per la oferta d’arreu del món. Així, la globalització obre incerteses per a les masses no qualificades del primer món, però alhora genera enormes oportunitats per les empreses i la força de treball qualificada de més difícil deslocalització. En una economia dinàmica la força de treball ha de millorar constantment en qualificació, i aquesta hauria de ser la lectura principal a extreure de l’informe publicat per l’FMI.

Per a un país petit i en creixement com el nostre hauria de ser possible afrontar aquest repte amb garanties d’èxit. Un repte que demana entendre l'entorn global i no oposar-se a un món implacable. Un repte que hauríem d'encarar abans no sigui inevitable una crisi per compensar els enormes desajustaments d’endeutament excessiu i monocultiu econòmic en que hem caigut al llarg de la darrera dècada.

Pausa

Pausa.

Proper post el dimarts 10 d'abril.