Blocant enrere (i 2)

Amb aquest post el bloc arriva als cent. Tal i com vaig fer en passar la ratlla dels cinquanta, volia aprofitar per agraïr-vos l'interès a tots els que aneu trobant una estona per llegir el catalunya.ffw.

De nou, i amb la intenció de millorar el bloc, agrairia els vostres comentaris i idees sobre aquest bloc. Esteu convidats a fer-ne una crítica àcida i a proposar orientacions, temes i formules que el facin més àgil i interessant.

Per acabar, i amb voluntat de compensar la poca reversibilitat del format bloc, adjunto la referència a cinc posts dels últims mesos per als que em vulgueu acompanyar en aquesta blocada enrere:

- Apadrina un... emprenedor africà
- L'acceleracío liberal
- La trampa de l'atur
- Consideració crítica de l'independentisme
- País Valencià: realitat i seducció

Abstenció i alerta ridiculista

la irrupció del ridiculisme com a toc

d’alerta pot jugar un paper positiu

Les eleccions municipals que acabem de deixar enrere tanquen un cicle marcat per un allunyament creixent entre societat i representants polítics. Una desvinculació que s’expressa principalment a través de l’abstenció, però que pren formes més conscients com el vot en blanc o el suport a opcions allunyades de l’establishment tradicional. Així, l’abstenció ha anat creixent els últims anys fins a fregar la barrera psicològica del 50% en les darreres dues convocatòries electorals. Un fenomen preocupant que debilita la democràcia, distorsiona la representativitat de les institucions i obre la porta a una possible catarsi política de resultats imprevisibles.

Davant d’aquest dèficit de participació, es troba a faltar una reflexió activa de la partitocràcia dominant. No sembla que hi hagi una introspecció autèntica que contribueixi a evitar l’alienació política de bona part de la societat. Tot i que el ritual demana que els principals caps de cartell es lamentin cada nit electoral de la creixent desvinculació ciutadana, a les poques hores la carrera política continua i l’abstenció torna a quedar lluny del centre del d’atenció. És en aquest sentit que la irrupció del ridiculisme com a toc d’alerta pot jugar un paper positiu amb la ciutat de Reus com a banc de proves.

A hores d’ara és un personatge conegut a tot Catalunya, però l’Ariel Santamaria va començar la seva “carrera” política amb les municipals de l’any 2003. Amb l'Ariel vestit d’Elvis com a candidat i un seguit de propostes estrafolàries la CORI (Coordinadora Reusenca Independent) va quedar-se a les portes d’entrar a l’Ajuntament reusenc. Quatre anys després i amb una participació a la ratlla del 50% la CORI ha aconseguit un regidor i ha quedat molt a prop del segon per al seu número dos, el Pirata del Gorro.

Tot i la gràcia que feia a la ciutat l’esperit pitarresc i irònic de la CORI, l’entrada a l’Ajuntament ha estat rebuda amb sorpresa i una certa vergonya, pròpia i aliena. Ara, el que hauria estat incomprensible i inútil en una situació política normal, pren un color diferent en un context de desafecció política com el que vivim. La CORI és un toc d’alerta amb contingut, similar al dels Escons Insubmisos però amb més conya i color. Una eina de molts ciutadans per demanar l’atenció de les institucions i exigir noves actituds. Més enllà d'això i com a valor afegit, la CORI aconseguirà evitar que la partitocràcia s’oblidi en pocs dies del llast a la legitimitat que suposa l'abstenció. A l’Ajuntament de Reus no serà fàcil a partir d'ara ignorar l’allunyament dels ciutadans, a cada Plè el fantasma d’Elvis Presley s’ocuparà de recordar-lo a ritme guitarra i lluentons.

Debat polític i campanya electoral

Frivolitzar la demagògia l’acaba fent invisible.

Avui es tanca la darrera campanya de l’inacabable cicle electoral que marca el ritme de la política catalana. Una campanya en la que, de nou, s’ha repetit des d’alguns partits la necessitat de deixar qüestions claus per al futur del país fora del debat polític.

La immigració, la seguretat, el terrorisme o les pensions, obren la porta fàcil a la demagògia i la crispació. Són els grans reptes, els grans problemes si es vol. Els que la ciutadania viu amb més preocupació i per tant els més susceptibles d’atiar la por, l’odi i la divisió social. El cert és que les campanyes electorals es juguen majoritàriament als mitjans de comunicació i demanen un tipus de missatges que lliguen malament amb les qüestions més complexes i delicades. Ara bé, tot i les dificultats evidents per a garantir un debat en condicions, es fa difícil justificar que s’eviti la discussió sobre algunes preocupacions centrals dels ciutadans justament en el moment de decidir el vot.

Aquesta voluntat d’evitar la discussió oberta sobre els interrogants socials més esmolats, posa en evidència una falta de confiança preocupant de la classe política i suposa un risc important per al propi sistema. Una falta de confiança dels propis polítics en la seva capacitat per a debatre públicament sobre immigració, cossos de seguretat o pensions, sense caure en la caricatura i la pura demagògia. Però també i encara més greu, una desconfiança en el criteri de l’electorat per a jutjar i castigar la caricatura i la demagògia. Més enllà d’això, renunciant al debat públic entorn a la immigració i la seguretat es corre el risc de fer de la qüestió un patrimoni exclusiu de l’extrema dreta, amb les conseqüències dramàtiques que se’n podrien derivar.

Així doncs, seria bo demanar valentia i seny als polítics catalans a l'hora d’afrontar en campanya totes aquelles qüestions que els ciutadans consideren d’importància per al propi futur. Una aposta que caldria començar des del govern, evitant titllar d’extrema i excloent tota proposta relativa a la immigració o d’imprudent i poc patriòtica qualsevol crítica als Mossos d’Esquadra. Frivolitzar la demagògia l’acaba fent invisible.

El vi com a metàfora

el vi català és en minoria a les taules del país

El vi és la metàfora perfecta del país. No només per ser l’expressió més literal de la terra, del terroir que li fa de mare. La relació del país amb el seu vi permet una reflexió sobre alguns racons poc il·luminats del nostre fer col·lectiu. Catalunya compta amb una llarguíssima i continuada tradició vitivinícola d’altíssim nivell. Una dotzena de Denominacions d’Origen amb caràcter propi i un ventall amplíssim de producte. Un producte de qualitat que en molts casos s’obre camí amb èxit als mercats internacionals, amb segells de prestigi com la DOQ Priorat o l’emergent DO Montsant. Alhora el vi català és en minoria a les taules del país, amb una participació sobre el total de vendes de vi amb Denominació d’Origen de poc més d’un 23% per al conjunt de les DO’s catalanes.

Productors i distribuïdors tenen bona part de la responsabilitat d’aquesta situació anòmala, els uns per apostar massa sovint per una mediocritat conscient, com en el cas dels grans cavistes, els altres per no haver sabut trobar les estratègies per a posicionar correctament el producte del país, afegint-hi la proximitat com a avantatge logístic. Tot i això, és des de l’òptica del consumidor que s’intueixen actituds socials i de consum que serveixen de guia de lectura i metàfora d’alguna cosa més que una copa de vi.

Es fa difícil entendre la passió dels catalans pel vi de Rioja. Una DO que produeix en quantitats ingents un vi que, majoritàriament i amb mil excepcions, és mel·liflu, tou i fàcil. A les antípodes del cos i la robustesa de la tradició vinícola catalana. Com si, fa tot just trenta o quaranta anys, quan el país feia el pas de la subsistència a l’oci, de la set al tast, s’hagués deixat enamorar per la vulgaritat tancant espais al producte propi. Un moviment que demostra l’escàs chauvinisme català i l’obertura a tot allò que ve de fora. Això si, amb enormes dificultats per aconseguir treure el nas més enllà de l’estat espanyol. Vinateries, cartes i supermercats farcits d’ampolles de Toro, del Bierzo o de Castilla La Mancha, però sense opcions per als magnífics vins italians, xilens o sud-africans que ajudarien a obrir de debò el nostre paladar.

Una dislocació en el gust i els hàbits de consum que va més enllà per a ser símptoma d’una dislocació en l’actitud i el compromís de bona part del país amb al propi llegat.

L'Altra Àfrica

(fes Quatre Lletres per l`Àfrica)

Poques vegades l’Àfrica s’obre camí a Europa més enllà de guerres i crisis humanitàries. Això dóna encara més valor a un llibre com “Ploma blanca”, un recull de poesia oral africana que permet apropar-se a un altra Àfrica. Un món net que perviu sota el desconcert i la pobresa.

Dues mostres,

Cançó d’una mare al seu nadó
(tradicional Hotentot)

Oh, fill d’una mare d’ulls clars
que sempre mires lluny,
de gran seràs caçador!
Els teus braços fornits
tibaran l’arc i dispararàs segur.
Oh, fill d’un pare ben plantat,
Amb la força de les teves cuixes
domaràs els braus més indòmits!
Oh fill, el teu membre vigorós
Engendrarà nadons forts com tu!

El Cel
(tradicional Ewe)

De nit, el cel és com una ciutat
plena d’homes i bèsties,
on ningú no ha matat mai un ocell,
ni cap ós ha devorat la seva presa.
No hi ha accidents, ni desgràcies
en la immensitat dels estels.
Allà, tothom coneix l’indret
On viuen amagats els somnis.

Apadrina un... emprenedor africà

Potser no ens cal un gran Pla Marshall

per l’Àfrica, sinó milers i milers de petits,

gairebé insignificants, plans d’empresa.

(fes Quatre Lletres per l'Àfrica)

Quan centenars de milions de persones deixen enrere la pobresa a la Xina i l’Índia, Àfrica continua essent un racó de món sense esperança. L’únic gran racó de món sense esperança. Un conjunt de països que, del Sàhara a les cataractes Victòria, viuen assetjats per la pobresa, la malaltia, el desgovern i la falta d’estructures socials fermes. Impossibilitats per a pujar tots sols l’escala del progrés.

El cert és que en els últims anys hi ha hagut plantejaments ambiciosos des del primer món per empènyer el continent Africà fora del cercle viciós en que es troba. L’any 2005 el govern britànic va apadrinar la creació de la “Comission for Africa”, que en la línia de l’economista Jeffrey Sachs demana un “big push”, un gran esforç inversor que generi una catarsi al continent econòmica al continent. Una visió que, en relació als Objectius del Mil·lenni de les Nacions Unides, va ser ben rebuda per la Unió Europea i el G8, però amb un escàs seguiment posterior.

Hi ha, però, un corrent que mira amb gran escepticisme els grans plans per al desenvolupament que arribin sense corregir els errors del passat. La corrupció, la ineficiència d’alguns organismes internacionals i la pròpia dificultat de l’ajuda directa per generar riquesa més enllà d’alleugerir la pobresa. Liberals com el professor Sala i Martin o l’irreverent Tim Harford han expressat en alguns articles la seva poca confiança en els grans plans de desenvolupament, apostant per l’única via de progrés possible per a l’Àfrica. Els seus emprenedors.

Tal i com demostra l’experiència dels microcrèdits a l’Índia del Grameen Bank, no hi ha millor ajuda al desenvolupament que un petit finançament que faciliti la iniciativa econòmica de base. Diners que creen riquesa i teixit econòmic allà on és més necessari. Cap a aquest camí apuntava un article recent de l’"Undercover Economist" al Financial Times, explicant una experiència de desenvolupament p2p potencialment revolucionària. Des del web kiva.org, qualsevol inversor pot fer una ullada a dotzenes de petits projectes empresarials de països en desenvolupament, certificats localment i a la recerca de finançament. Una forma excel.lent de plantar autèntica llavor de desenvolupament que podria portar llum al túnel africà.

Potser no ens cal un gran Pla Marshall per l’Àfrica, sinó milers i milers de petits, gairebé insignificants, plans d’empresa.

Quatre lletres per l'Àfrica

Pensar en l'Àfrica, tenir-la

present, és ja alguna cosa.

Àfrica és avui la gran assignatura pendent del món. Un continent sencer oblidat i absent. Sense esperança. Pensar en l'Àfrica, tenir-la present, és ja alguna cosa. El principi indispensable.

És per això que des d'alguns blocs hem volgut dedicar un espai al sud del sud, allà on dorm el gran repte del món opulent.

Alguns blocs que s'hi sumen:

- Entrellum : Àfrica

- Vida quotidiana: Quatre lletres per l'Àfrica (I): Xavier Sala-i-Martin

- Arfues.net: categoria Àfrica

- Carles Campuzano: Quatre lletres per l'Àfrica

- Cristòfol: Quatre lletres l'Àfrica

- Enric Canela: Què podem fer per l'Àfrica?

- Carme Laura Gil: Mare Àfrica, perdó!

Animeu-vos a escriure quatre lletres per l'Àfrica.

Pausa i subscripció

Mentre el bloc reposa uns dies, aprofito per recomanar que feu servir el servei de subscripció, clicant AQUÍ o a la icona del menu dret de la pantalla. D'aquesta manera podreu seguir les actualitzacions del bloc de forma fàcil i ràpida.

Gràcies a tots per anar seguint el catalunya.ffw.

Proper post el dijous 17 de maig.

Del País Perplex al País Complex

Poques regions d’Europa occidental

han passat els darrers cinquanta anys

per una transformació tan radical

com la que s’ha donat al País Valencià.

Al bloc d’en Joan Mansanet, candidat nacionalista a l’Ajuntament de València*, s’hi cita la recent presentació del llibre País Complex. Un títol que fa l’ullet al valencianisme en paral·lel al País Perplex amb que Josep-Vicent Marqués feia el 1974 la primera revisió del fusterianisme estricte.

Poques regions d’Europa occidental han passat els darrers cinquanta anys per una transformació tan radical com la que s’ha donat al País Valencià. Una metamorfosi econòmica, política, social, lingüística en certa mesura, que des de Catalunya sembla haver-nos passat per alt. Catalans i valencians fa gairebé trenta anys que vivim d’esquena i acumulem ignoràncies mútues.

Una falta de relació molt costosa quan el món es configura en regions econòmiques amb alt potencial de creixement, com l’arc mediterrani. El catalanisme, que en molts casos ha d’arribar encara al país perplex, ha de fer l’esforç d’apropar-se al país complex que és avui el País Valencià. Sense un canvi de perspectiva que permeti entendre el veí del sud com és, i no com voldríem que fos, no hi ha relació possible.

Afortunadament, País Valencià endins fa temps que el nacionalisme majoritari ha emprès el camí de la modernització, molt conscient dels reptes que encara i les possibilitats enormes que s’obren a la valencianitat. Sort, doncs, que hi ha gent com en Joan Mansanet que, des de la fidelitat al valencianisme, han deixat enrere la perplexitat per encarar sense complexos el país complex.

*Si a tot el País Valencià el Bloc Nacionalista es presenta dins la coalició Compromís pel País Valencià, a la ciutat de València el Bloc ha apostat per afavorir el canvi participant a la llista del PSPV que encapçala Carme Alborch. A València ciutat, aquest cop, voteu PSPV!

Dinamisme, lentitud i mercantilització

passejar 1 1 v. intr. [LC] Anar d’un costat a
l’altre per deport, per fer exercici,
prendre l’aire. Vam passejar una
hora pels voltants del poble.

DIEC’07

On és l’equilibri entre creació de riquesa i mercantilització? Entre el dinamisme innovador i la lentitud hedonista? En sabem encara de passejar sense comprar?

El consumisme és un efecte secundari de l’opulència. Amb sort, serà només un tret d’immaduresa adolescent que sabrem reconduir abans no acabi amb nosaltres. Com qui aprèn a gaudir de l’alcohol després d’emborratxar-s’hi.

Catalunya i el Minotaure, encara

El país ha de recolzar-se en les pròpies habilitats

mentre aprèn a gestionar l’autèntic Poder.

“El Minotaure és un personatge important de la Història

i de l’actualitat. És el Poder. (...) Abstracte en teoria,

és una realitat quotidiana que cal saber manejar.

Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d’altres que

no saben com fer-s’hi. Aquest darrer és el cas històric

de Catalunya.”

Notícia de Catalunya (1954)
Jaume Vicens Vives

Fa més de cinquanta anys que en Jaume Vicens Vives publicava “Notícia de Catalunya”, un exercici d’introspecció nacional que va ajudar a posar les bases per a superar el trauma del Desastre Nacional, la guerra espanyola. En l'obra, Vicens Vives retrata un dels grans dèficits de Catalunya, la incapacitat per a la política, per a la gestió del Poder.

Mig segle més tard i després de gairebé trenta anys d’autonomia, el postpujolisme i el procés estatutari han tornat a posar damunt la taula la immaduresa política del país. Si bé la gestió política i la construcció d’una administració moderna demanen temps i experiència, la situació dels últims anys podria fer pensar que el pujolisme ha estat una excepcionalitat en la llarga mala relació de Catalunya amb el Minotaure.

El cert és que Catalunya no pot renunciar a la política i aprendre a cavalcar el Minotaure continua sent un imperatiu per al país. Mentrestant, però, cal ser conscients de que la societat ha estat tradicionalment la pròpia fortalesa i cal que recuperi el protagonisme que l’ha fet responsable de bona part dels èxits del catalanisme. El país ha de recolzar-se en les pròpies habilitats mentre aprèn a gestionar l’autèntic Poder. Unes habilitats que ens situen alhora en sintonia amb el món, prioritzant el dinamisme social per sobre la pura gestió política.