diumenge, de gener 21, 2007

La trampa de l'atur


L’atur és, sense cap mena de dubte, l’indicador macroeconòmic amb una més gran incidència social. S’entén així que després d’anys de gran dinamisme del mercat de treball, l’atur continuï entre les principals preocupacions de la població. El cert és, però, que la influència directa de l’atur sobre la marxa global de l’economia ha canviat molt els últims quinze anys. Uns canvis que no haurien de passar per alt alhora de plantejar una política econòmica que garanteixi un creixement robust més enllà del futur immediat.

Fins fa quinze anys, en un entorn global de mercats de treball tancats i poc permeables, la reducció de l’atur permetia alhora aixecar el nivell salarial, incrementar l’estabilitat del mercat de treball i un augment constant de la productivitat. Així, en un entorn d’atur baix, les empreses es veien obligades a lluitar per una menor oferta de força de treball, oferint millors condicions de sou i contractació i en última instància fent més rentables les inversions en formació, informatització i maquinària que permeten reduir les necessitats de mà d’obra. Inversions, aquestes últimes, que són claus per al creixement de la productivitat, autèntica pedra de toc del creixement econòmic a llarg termini.

L’arribada de la globalització i l’obertura dels mercats de treball a la immigració han alterat aquesta relació positiva entre atur baix i creixement productiu. Avui la reducció de l’atur augmenta l’atractiu del mercat de treball per a la immigració i porta a un augment sense fi de la població activa. Tot plegat evita que l’empresariat millori les condicions laborals i fa desapareixer els incentius per a la inversió en productivitat.

Tal i com suggereix Kenichi Ohmae en el seu darrer llibre, The Next Global Stage, els nous parametres econòmics i socials obliguen a replantejar nocions fonamentals de l'economia com ara la funció del tipus d'interès o l'atur. La qüestió esdevé d’actualitat rere les declaracions recents del President del govern de l’estat* fent de la reducció de l’atur una prioritat econòmica del seu govern. Després que la població activa de l’estat espanyol hagi crescut un 25% en set anys, portant l’atur sobre població activa prop del 8%, és hora d’una reflexió sobre l’atur en el conjunt de l’economia. És mentre la construcció i el turisme continuen garantint el creixement i l’optimisme que cal apostar amb decisió per la renovació de l’economia, afrontant reconversions doloroses que ho serien molt més en un entorn advers. Acceptant, fins i tot, un augment lleuger de l'atur i una disminució de la població activa. Només reforçant els sectors productius més avançats i reconvertint gradualment una part del mercat de treball, s’evitarà un ajustament brusc de l’economia de l’estat que la baixa productivitat i l’obcecació per l’atur no ajudaran a suavitzar.

* Tot i les esperances que obrien fa uns anys Barcelona i Brussel·les, la política macroeconòmica es continua marcant, en bona part, a Madrid.

19 comentaris:

garmir ha dit...

Hola:
Marc sobre el tema de l´atur podría fer una tesi, per desgracia jo ara estic un altre cop aturat, i et puc dir que el mercat laboral està pitjor per culpa del model de creixement, basat en inmigració i salaris baixos (de això en tè molta culpa CIU, si vols ho debatim, ara t´ho explico).Catalunya té un model basat en empreses familiars (o sigui caciques en versió catalana)no intervencionista (culpa de la CIU liberal)i un univers de pymes o universitats ón la endógamia triumfa com a la empresa familiar. Podriem haver apostat per un model com Baviera o Dinamarca sense inmigrants, amb un mercat laboral intervencionista on s´esta al damunt de les pràctiques empresarials abusives i es busca feina als aturats(jo he fet molts cursos de la Gene als anys 2000 etc.. i em donava la sensació de jo com aturat donar feina als altres, mala utilització de fons de treball i de Europa, i aixó ho va fer CIU), fomentar multinacionals desde el poder (fer patria de veritat i no portar inmigrants), fomentar la natalitat catalana i conciliar vida laboral amb familiar (això només ho poden fer grans empreses , no les empresetes que tenim) Proteccionisme i nacionalisme económic , si digue-li populisme de dretes peró a França la DANONE no es vén a estrangers i aqui la CHupa-Chups (mantinguda amb crèdits públics es vén a estrangers) es va vendre i no es va fer capitalisme popular amb una Borsa de empreses catalanes i no la Borsa de Mentida del Paseig de Gracia quan tot es contracta a Madrid. Protegir el mercat publicitari i audiovisual (sé de que parlo als anys 80 erem referent en publicitat i ara tots se´n han anat a Madrid inclos Bassat, Ogilvyy ).Una autèntica solidaritat nacional catalana pasa per resoldre el problema de l´atur dels catalans amb un pacte com el de finals del segle XIx interclasista del qual va sorgir el catalanisme entre empreses i societat. Ctalunya está malalta i si no reinventem el catalanisme amb noves arrels populars i solucionem l´atur estructural en 10 anys podriem ser una regió sots-desenvolupada i depenent de Madrid. Graciés per llegir-me.

Dessmond ha dit...

El tema de l'atur és molt delicat.
Tu planteges una cosa molt lògica que és intentar atacar-lo ara que és dins d'unes dimensions "raonables". En passades èpoques, quan governava també el PSOE, s'havia arribat al 20 per cent de la població.
És un bon moment. En tot cas és el millor moment des de fa molt de temps.
Realment cal fer un plantejament a fons. Però no solament pensant el la reconversió empresarial.
Si el nostre model educatiu no fa un canvi radical, la formació serà una de les causes principals d'augment de l'índex d'atur.
Cal reformar per dalt i per baix de tota la cadena.
L'atur és un problema econòmic i social, però també mental.

Marc Arza ha dit...

Garmir,

Tens raó, no m'entusiasmen les polítiques paternalistes. És cert que no tothom pot alçar-se pels propis mitjans, però cal confiar en les capacitats de tothom.

Ara bé, estic d'acord amb tu en que apostar per salaris baixos en comptes de productivitat és un error letal. Una altra cosa és que d'això se'n pugui dir liberalisme.

El proteccionisme és un error, però no ho és un plantejament que prioritzi el suport a determinats sectors per impulsar nuclis productius forts i estables.

Dessmond,

Hi tant, la formació ho és gairebé tot.

Gracies a tots,
Marc

garmir ha dit...

Hola:
Marc, perfecte, totalment d´acord veig que has entés el plantejament que havia fet, les admón. públiques tenen que ajudar als que no poden avançar per si mateixos.
Edmón G.Mira.

Odalric ha dit...

També hauria de canviar la cultura del treball, doncs veure que la màxima aspiració de la majoria del jovent al sortir de l'universitat es ser funcionari, no diu gaire de nosaltres com a poble...

De fet, la millora de la productivitat passa per la millora de l'iniciativa pròpia i aquest canvi mental serà difícil de canviar...

De fet, sembla que ja li vagi be a l'administració la cultura del paternalisme polític.

Marc Arza ha dit...

Garmir,

Liberalisme és també garantir un anivellament del terreny de joc per garantir una competència igualada.

Odalric,

No es pot separar l'aspiració funcionarial de la societat de la doble categoria laboral que hi ha al país. Els uns protegits sota la teulada de l'estat, els altres a la intemperie d'un sector privat que competeix amb desavantatge.

Gracies a tots,
Marc

Odalric ha dit...

Marc,
si ser funcionari no estigués blindat, potser no seria tan dolent. Però en aquest país, això és un poder que llastra la productivitat i que manté una casta de privilegiats amb la sang, suor i llàgrimes de la resta de mortals.

Simplement injust.

garmir ha dit...

Hola:
Marc, explica´m això de anivellament del terreny de joc sobre el liberalisme no ho entenc.

Odalric, si les emprese privades tractessin millor a la gent , potser no vodriem ser funcionaris, peró quan veus que un teleoperador mai guanyarà poc més de 600 euros i mal mirat i un auxiliar administatiu de la Generalitat té un minim de 1200 euros per 14 pages sense prorategar, no hi ha color, es millor ser funcionari, es mès digne, no et maltracten i no hi ha precarietat laboral. A més per qué hem de ajudar a la empresa familiar , perqué els nepotistes visquin bé i els catalanets que no són de la familia malvisquin amb 600 euros? Aixó es un altre error de Catalunya no tenim E.ON ,ni BASF o VolksWagen , no tenim multinacionals , després s´estranyen de que la gent vulgui ser funcionari, A més jo sóc partidari de contractes laborals indefinits a la Admón Pública, perqué dins el funcionariat també hi ha molta endogàmia. L´atur es soluciona amb capitalisme renà i no predicant liberalisme peró després vulguen treur-re impostos a la empresa familiar.Graciés per llegir-me.

Marc Arza ha dit...

Odalric,

El blindatge dels funcionaris evita que cada nou govern faci neteja i ompli l'administració de simpatitzants propis (cosa que ja passa en excés). De tota manera estic d'acord amb tu en que no caldria que l'estatus de funcinari estés tan estés i això evitaria la discriminació actual entre sector públic i privat. Discriminació que és particularment contranatura quan és el sector privat qui paga el públic.

Garmir,

Quan dic igualar el nivell de joc parlo d'inversió en formació (les escoles haurien de ser palaus) i en menor mesura en sanitat, assistència a la marginació i unes pensions mínimes que garanteixin els m´nims dignes d'individus i families. Sense això no hi ha liberalisme per que no hi ha competència real.

Aquest nivellament del terreny de joc garanteix la meritocràcia, és a dir que premia els millors en esforç i creativitat, garantint l'avenç del gruix de la societat.

Catalunya no és Renania, tenim un patrimoni de decenes de milers de petites empreses i microempreses que hem d'utilitzar per desenvolupar una economia avançada. És el que hi ha i amb això hem de treballar.

Criticar les empreses com a explotadores no és el meu discurs. La qüestió és que amb el suport de l'administració les empreses petites/mitjanes poden accelerar el seu creixement i és d'aquesta forma que es poden orientar determinades inversions que garanteixen el futur del teixit productiu.

Sense aquestes empreses estariem molt pitjor del que estem. Tindriem una economia despullada.

No et nego que en determinats sectors i per determinades feines es paguen sous molt baixos, però si els treballadors no es diferencien i poden oferir algun "plus" a l'empresa, la oferta que rep l'empresari és tan gran que li permet pagar poc. Aquesta era la línia central del post sobre l'atur.

No crec que es pugui ignorar que en última instància els immigrants arriben i s'obren camí amb èxit, cosa que demostra que hi ha possiblitats d'accés al mercat d'ascens posterior.

És facil pontificar però em sembla obvi que la feina facil, rutinaria, mitjanament pagada i de llarga durada es va estingint lentament. La mà d'obra barata, la mecanització i l'economia de serveis fa anys que ho van anunciant.

Ara el que toca es evitar la polarització que s'anirà obrint entre els professionals valorats amb els recursos que demana el mercat i aquells obligats a competir amb els milers de milions de no qualificats del mon.

És per això que no ens podem entretenir i ens cal esmolar les capacitats del país, de tots els del país tan aviat com sigui possible.

Fins aviat,
Marc

Marc Arza ha dit...

Garmir,

De cara al model renà que tu planteges, trobo que a Catalunya hi ha una eina per a la dinamització econòmica i social que no s'utilitza prou: les caixes.

Són el millor exemple de concertació públic/privat i hem permès que se les apropiÏn alguns espavilats amb connivències polítiques diverses.

En algun post anterior ja havia plantejat aquesta idea.

Fins aviat,
Marc

garmir ha dit...

Hola:
Marc tens tota la raó del món, les caixes unes entitats que a Catalunya han triomfat son essencials per el desenvolupament de Catalunya , a més son més eficients que els bancs.
l´ascensor social a Catalunya no funciona per els autóctons per la nostra parsimònia, això es veritat, els inmigrants tenen menys por al risc que nosaltres, i a tornar a començar.
Jo deía lo del capitalisme renà perqué va ser la causa del milacre alemany , Marc, evidentment cada pais té que fer la seva propia historia econòmica i a Catalunya sempre ha tingut molta tradició la empresa familiar, peró crec que això ha dificultat el sorgiment de un capitalisme popular com el de Repsol, BBVA, Endesa, etc...Per altra banda dir-te que la proposta de LA CAIXA de col-locar en borsa el darrer trimestre de l´any part de CAIXAHOLDING o sigui les seves inversions, va per el camí de crear un veritable capitalisme popular català i ajudar a fer més pais. Graciès per llegir-me.

Marc Arza ha dit...

Un petit afegit al teu comentari. Endesa, Repsol, Telefónica i gairebé totes les grans empreses espanyoles no financeres són ex-empreses públiques privatitzades. Vull dir que el mèrit que se'n despren és més aviat reduit.

Gracies,
Marc

garmir ha dit...

Hola:
Marc, precisament per això es important guanyar pes econòmic per tenir una borsa estrictament catalana, això es pot fer amb l´impuls del sector públic, per això lamento la pérdua de Chupa-Chups davant Perfetti Van Mielle. T´Imaginas una borsa catalana amb Codorniu, Caprabo, Planeta, COMSA i d´altres empreses catalanes cotitzant? Fins i tot Gas Natural amb més capitalització bursàtil i tamany hagués pogut lluitar millor per Endesa .
Perdona que se`ns ha anat el post i hem passat de parlar de l´atur al model de capitalisme català, peró crec que també es interesant.
Edmón G.Mira.

Marc Arza ha dit...

Doncs si que ho estan de relacionades ambdues questions. M-agradaria que el pais pogues comptar amb grans empreses cotitzant als mercats internacionals, pero em preocupa menys que ho facin a la borsa de Barcelona.

Gracies,

Marc

Gracies,
Marc

Anònim ha dit...

El problema de l'economia espanyola i catalana és més fotut del que sembla, i la clau radica en els baixos salaris. Faig un resum:

- Els empresaris han bassat el seu enriquiment (que alguns anomenen creixement, però que per aquestes terres cada vegada ho es menys) en abaratir els costos de producció. Aixó, en principi, es normal.

- Per fer-ho, s'han aprofitat de la inmigració i han fet un dumping laboral brutal als treballadors nadius, de manera que han anat substituint treballadors amb uns sous raonables per treballadors inmigrants i nadius de baix sou. El nivell dels sous ha caigut en picat, encara que es nota poc perquè tenim una generació encara amb bons sous al mercat (bons convenis, amb trienis i històries similars, i llarga trajectòria laboral amb bons sous de partida), però el sou mig dels nous contractes és de pena.

- En veure que aquest model funciona, i que l'empresari d'aquí no vol crear una empresa amb futur, sino fer pasta, ha apostat fort per aquest model d'enriquiment de baixa qualitat laboral.

- Això, pero un costat ha portat a una baixada (en relació al nostre entorn) de la productivitat bestial, que encara és més gran quan tenim en compte el gast energètic que fem servir, que s'ha disparat en els últims anys.

- Per un altra costat, uns sous extremadament baixos, combinats amb una inflacció de vergonya, i de la que també són responsables (són els que venen els productes i posen els preus, oi?), i un abús de la contractació temporal utilitzant-la com a sistema de contractació habitual, han fet que l'interès dels treballadors per la seva feina i, en consecuencia, la seva dedicació, sigui la mínima possible, amb un absentisme rampant que no s'havia vist mai. Si et paguen una merda, treballes com una merda i no tens cap mena de sentiment de vincle amb l'empresa i l'empresari. Tot això a agravat encara mès el dèficit de productivitat que patim.

- Però això, encara que no ho sembli, no es el pitjor. El pitjor, i amb diferència, es que els empresaris han apostat per negocis que es puguin aprofitar directament d'aquestes situacions, deixant de banda tot tipus de negocis que requereixen un esforç i una planificació a llarg termini: serveis de baixa qualitat no tant sols pel servei que et donen, que sol se dolent, sino pel tipus de serveis que donen. En definitiva, que la nostra economia ha deixat de banda qualsevol iniciativa amb futur per centrar-se en negocis a curt termini, de baixa qualitat i rendiment inmediat.

Així estem ara mateix. En el sector que jo treballo, la informàtica, tenim moltes empreses, però gaire bé totes son empreses de "baixa intensitat", fabricant productes de baixa qualitat, amb treballadors, moltes vegades sobrequalificats, que fan feina de baixa qualitat a baixos sous. Molts d'aquests treballados poden fer una feina molt millor de la que fan, però no s'els paga per a això. El tema és tan greu que el client habitual s'ha acostumat a preus baixos (i resultats dolents) i, a més de no ser massa crític amb la qualitat del que li venen, pensa en clau de preu estrictament. També passa amb el maquinari (coneixo distribuidors de portàtils que diuen que a Espanya els portàtils es venen a pes, i que moltes línies barates de portàtils de maques reconegudes només es venen a Espanya, que a la resta dels paisos venen només els portatils normals, els que nosaltres considerem "bons").

Les empreses que volen oferir una qualitat no troben sortida fàcil en el sector, i encara que moltes vegades tenen uns pocs clients bons que els mantenen el negoci, poques vegades poden creixer en funció de paràmetres com la productivitat o la qualitat del producte que fan, cosa que hauria de ser el normal i ho és a altres paisos. He vist moltes bones idees malmeses per no trobar l'eco i els possibles clients que els puguin fer servir, encara que, a vegades, hagin comptat fins i tot amb el recolçament de l'administració pública. No només manquen unes empreses que ofereixin productes de qualitat, sino que manquen també empreses interesades en aquests productes. Això es nota molt en la balança d'importacions i exportacions. Aquí comprem i instal.lem els productes; fa anys que no els desenvolupem.

Tot això porta als bons professionals, com ja passa a la medicina, a anar-se'n a l'estranjer per a guanyar-se la vida fen un treball que els agrada amb un sou digne de la seva dedicació. Molt penòs, tot plegat.

I això també s'aplica a l'economia catalana. Aquí tenim una indústria en estat de xoc, que no ha entes aquest canvi tan radical de l'economia catalana, i que ha perdut iniciativa al veure que els que fan la pasta gansa són els que aposten per negocis de baixa qualitat. I la resta de l'economia catalana funciona en base a aquest tipus de serveis. Com ha he dit, és un tema més de fons, gaire bé de la psicología espanyola, de la mentalitat del señorito, que ha tiomfat sobre la mentalitat de l'inversor. Ciutats que de sempre han tingut aquesta mentalitat, com Madrid, Andalusia o una part del llevant peninsular, i que fins ara no feien res de bo, s'han fet d'or durant aquesta dècada, deixant al darrera altres nuclis que de sempre han tingut la iniciativa econòmica del país. Si volem superar aquesta crisi, hem d'apostar pels serveis qualificats, i no la merda de serveis que tenim ara. Fins i tot el turisme està fent-nos pagar molt cara el canvi (turisme de pèssima qualitat que paga poc i molesta molt). Hem de fer un canvi, però ho veig molt difícil.

PD: sento la llargada del comentari.

Anònim ha dit...

Sobre el que es diu de que tot el jovent vol ser funcionari, és ben normal.

La caiguda en picat dels sous al sector privat ha portat un treball poc valorat (plaça fixa però un sou més que justet) només apte per a gent que volia seguretat per sobre de l'èxit econòmic, al somni de qualsevol treballador: un bon sou, comparat amb el que es paga per fer el mateix en el sector privat, i plaça fixa per tota la vida.

Abans es dèia que la gent no es feia funcionària perquè els sous al sector privat i les posibilitats de progresar econòmicament eren molt millors. Parlo de mitjans i finals del 80, per exemple.

Des de la crisi del 93, que és quan va començar la reorganització de l'economia espanyola en la direcció que ara portem (amb les ETT i l'entrada d'inmigració massiva), ja no es parla de que el sector privat compensi un treball segur. No he tornat a sentir aquella frase tan manida llavors en al menys 10 anys.

Ara mateix, excepte per a alguns privilegiats i les generacions treballadores més grans, és molt millor ser funcionari que treballar a l'empresa privada. Així de simple.

¿Quí no apostaria per fer-se funcionari en aquestes circumstàncies?

Anònim ha dit...

Una última apreciació.

No em malinterpretin: el "empresariat" no és dolent per naturalesa. El empresariat som nosaltres. Totes les crítiques que faig als empresaris les faig, en realitat, al conjunt de la societat. Es una cuestió de valors, d'educació i de manera d'entendre la vida. Per això dic que és un problema amb una difícil solució.

Gràcies per la vostra paciència.

Marc Arza ha dit...

JavierB,

M'agrada el teu ultim comentari, crec que arrodoneix a l'alca les teves aportacions anteriors. Podem criticar els empresaris, pero sempre tenint clar que sense l'aportacio creativa i dinamica dels empresaris l'horitzo seria encara mes gris. Mes negre.

L'empresariat es mou pels mateixos impulsos que la ciutadania en general i, obviament, aposta per allo mes facil i disponible. Si la immigracio i la falta d'incentius no estimulen la productivitat, les empreses apostaran per negocis de baix nivell.

La construccio s'hauria pogut controlar, la immigracio s'hauria pogut controlar, s'haurien pogut donar majors incentius a la inversio penalitzant alhora les activitats "pobres" en productivitat... Tot aixo s'hauria pogut fer i no s'ha fet, o no s'ha fet prou.

Ara, amb el pais que tenim avui encara podem fer maravelles. Tot es questio de visio, voluntat i feina.

Gracies,
Marc

Anònim ha dit...

Et dono tota la raó. Encara que penso que sí que hi ha una psicologia de classe de l'empresariat, en general es tracta d'una questió de tots, més general, car tots som empresaris en potència.

Pot ser el principal problema que veig, però, està en que els valors socials imperants donen peu per a que siguin els empesaris que aposten per baixa qualitat i explotació del personal els que acabin triomfant, i això és el que ha passat durant aquest últims 10-15 anys. La cultura del pelotazo no va morir amb la caiguda de Banesto i Mario Conde, com ens van dir, sino que s'ha estés com un virus per tot el subconscient colectiu i ara, en major o menor mesura, tots tenim la cultura del pelotazo al cap. La bombolla inmobiliària, especialment en el mercat de segona ma, és un bon exemple d'aquesta culutra del pelotazo aplicada a tot. Un altra exemple és el que va passar al canviar a l'euro, on tots els serveis no controlats, i particularment els bars, restaurants i locals d'oci, van fer un redondeix-pelotazo, pujant els seus ingressos un 60% a la nostra costa. Fins i tot el funcionariat, avui en dia, es veu, per molta gent, com una mena de pelotazo, amb un esforç inicial per entrar i després a viure del cuento...

Això porta a que tenim una classe empresarial que, en general, es dolentíssima, i unes aspiracions personals, en general, molt poc ambicioses. Hem perdut el seny com a fil conductor de les nostres aspiracions econòmiques i ens hem avocat, sense pensar-hi massa en les consequències a llarg termini, a una voràgine de minipelotazos que ens pot portar al precipici, i sense adonar-nos de la mísera vida que porten, en general, amb sous molt baixos (on abans amb un sou mig podia viure una família de 5 membres ara ni amb dos sous mitjans s'arriba), debtes altísimes i hipoteques per a tota la vida. I clar, encara pensem que "España va bien"...

Així que sí, estic d'acord amb tú, però sent veritat que els empresaris i les iniciatives econòmiques son els motors de la societat, ara mateix l'enfoc que han agafat aquests sectors de la nostra societat es molt perniciós per a tothom, perdent fins i tot qualitat de vida respecte als nostres progenitors. El canvi ha d'ésser un canvi de mentalitat general, però això no disculpa la exagerada manca de bons empresaris que ara mateix patim.