Rajoy: el mirall escocès i l'efecte Thatcher

el sobiranisme creix entre la societat escocesa

amb l'aspiració d'evitar que els vots anglesos

puguin imposar, tot i que sigui democràticament,

polítiques i governs que no convenen al futur d’Escòcia

El Partit Popular pot guanyar les properes eleccions. El 9M la participació decidirà els resultats. Concretament serà el nivell d’abstenció a Andalusia i Catalunya el que portarà la continuïtat o el canvi a la Moncloa. Una abstenció que al Principat podria ser de rècord si se suma el poc entusiasme catalanista i el desencís d’allò que havia estat l’esperança Zapatero. De nou, un partit que rep poc més d’un 15% dels vots catalans pot governar l’estat i tenir a les mans el destí del país. El mateix Partit Popular que ha fet de l’anticatalanisme una de les claus de la seva tasca opositora i que aspira a una marginació definitiva de qualsevol poder autònom català pot governar de nou Catalunya, com a part de l’estat, tot i ser una opció marginal entre els votants del país.

Una hipotètica victòria del PP en aquestes circumstàncies demana mirar-se en el mirall escocès per a buscar-hi arguments. Entre les claus de l’ascens del nacionalisme escocès els últims vint-i-cinc anys hi ha el que es podria anomenar com a efecte Thatcher. Escòcia votava laborista de forma massiva i tot i així va viure tres victòries conservadores de la Dama de Ferro i una revolució política i econòmica que va resultar més dura per als escocesos que no pas a la resta de britànics. El trauma va portar a la reacció i és a partir d'aquest moment que el sobiranisme creix entre la societat escocesa amb l'aspiració d'evitar que els vots anglesos puguin imposar, tot i que sigui democràticament, polítiques i governs que no convenen al futur d’Escòcia. Fins al punt que en Xavier Solano, autor d’El Mirall Escocès, considera la Dama de Ferro com a responsable principal del gran creixement del nacionalisme a Escòcia.

Les aspiracions majoritàries dels catalans no poden guanyar les eleccions del 9M però la urgència d’un canvi de regles de joc no sembla encara prou assumida per la societat. L’estructura política que neix amb la transició tanca tota possibilitat a els catalans controlin de forma efectiva el seu futur, perquè puguin evitar la marginació que l’estat fa dels seus interessos mentre xucla sense contemplacions els recursos fiscals del país. Una situació que s’agreuja quan els partits que fan polítiques contra Catalunya poden governar l’estat tot ignorant a consciencia els vots catalans.

Potser será la versió catalana de l’efecte Thatcher, l’efecte Rajoy, la gota que vessarà el got de la frustració catalana.
.

Ens veiem a Granollers!

Aquest cap de setmana comencen les jornades de la catosfera a Granollers. El Marc Vidal i tot l'equip han fet una feina excel·lent per presentar un programa brillant.

Seré a Granollers tot el dissabte i espero poder conèixer les cares que s'amaguen darrere alguns blocs. Ens hi veiem?
.

L'Index de Babel

els gratacels com a profecia de crisi

Com al Gènesi, cada nova torre superlativa aixecada els últims 100 anys en moments d’optimisme i creixement desmesurat ha estat el darrer gest d’eufòria abans de la crisi. La mateixa ambició que alimenta el creixement acaba portant a l’excés i a l’orgull cec que provoca el desastre. Amb 555 metres d’alçada la Burj Dubai (Torre de Dubai) serà aviat el gratacels més alt del món. Seguint l’índex de Babel, els gratacels com a profecia de crisi, no seria gens estrany que la inauguració d’aquest edifici es fes enmig d’un clima de pessimisme econòmic i recessió global.

Resulta curiós que tot just abans del “crack” de 1929 naixessin gratacels mítics com l’Empire State i l’edifici Chrysler, aixecats amb l’empenta de la gran bombolla dels anys vint. Edificis que enmig de la Gran Depressió van ser pràcticament buits durant molts i molts anys. Després de la lliçó de 1929 no es construirà cap gran torre durant dècades. Fins que els anys setanta vegin alçar-se nous gratacels imponents com la torre Sears i el World Trade Center amb les mítiques Twin Towers. Com si el destí fos inevitable, la construcció d'aquests edificis s’acabarà enmig de la crisi del petroli i la recessió internacional.

La metàfora de Babel. La contradicció de Babel. Mai no hi ha mesura en l’ambició humana però tampoc no hi ha progrés sense ambició. Quan l’excés de deute i la inversió optimista fins a la follia arriben als grans edificis, tota l’economia està ja infectada i la caiguda és només qüestió de temps.

_________________________________

Nota catalana: A Barcelona, la torre Agbar acabada l’any 2005 no supera encara l’alçada de les torres de la Vila Olímpica. No ens trairà l’ambició. Fallem per l’absència de dinamisme.

.

L'atzucac del 9M

El catalanisme ja ha perdut

les properes eleccions.

L’estat ja les ha guanyat.

L’agressivitat i els grans escarafalls entre els dos grans partits espanyols confirmen l’absència d’autèntiques diferències de discurs. Tot i que el dramatisme assajat de cada declaració pot fer pensar el contrari, la política econòmica, de família o exterior dictada des de Madrid no canviarà, més enllà dels matisos, guanyi qui guanyi el proper 9 de març. Fins i tot allà on podria semblar que PSOE i PP es troben més allunyats, en la idea d’Espanya i la concepció territorial de l’estat, aquesta diferència és, també, més estètica que real.

Zapatero o Rajoy, Rajoy o Zapatero, l’Espanya unipolar del gran Madrid, la del model radial d’infraestructures que “oblida” la connexió Barcelona-València, governarà segur els propers quatre anys. L’estat que s’aixeca sobre el dèficit fiscal de Catalunya mentre ignora les necessitats del teixit productiu català guanyarà segur les properes eleccions. L’estructura funcionarial que defensa aferrissadament l’Espanya de sempre mentre complica qualsevol concessió al poder autonòmic continuarà segur treballant com fins ara.

Des de Catalunya aquest escenari és inevitable. No hi ha cap possibilitat d’escapar a la victòria de populars o socialistes. El Partit Popular ha apostat per oblidar Catalunya i jugar-hi en contra, però votar el PSC, CiU, ERC o ICV és cap garantia? Tots quatre partits han donat suport al PSOE d’una o altra manera aquesta darrera legislatura i el resultat ha estat ben galdós. L’Estatut va néixer mort. Les competències, el finançament i el dèficit d’inversions continuen subjectes a una negociació constant que s’afronta sempre en condicions d’inferioritat. El “peix al cove” pot ser una bona tàctica però resulta una estratègia pèssima.

Els catalans no poden canviar l’estat. Només trencant amb l’estatu quo i establint noves regles de joc es pot sortir de l’atzucac que empeny el país pel camí de la decadència. Podria semblar que el vot a ERC recolza aquesta via però no es pot oblidar com n’és de difícil per a molts votants donar aquest suport implícit al segon tripartit. Tan difícil com recolzar la candidatura d’un Duran i Lleida que pensa encara que els catalans poden trobar un encaix còmode a l’estat espanyol. Tan difícil com donar el vot a un PSC sotmès al PSOE que fa de la derrota del PP el seu únic argument. Tan difícil com creure's el papanatisme "de debò" d'Iniciativa. Tan difícil com fer el gest estètic de votar en blanc per veure com s’ignora sistemàticament el crit d’alerta del desencant més absolut. Tan i tan difícil...

El catalanisme ja ha perdut les properes eleccions. L’estat ja les ha guanyat. Com s'aconsegueix que aquesta derrota sigui la darrera?

.

3 clics interessants

El setmanari Dossier Econòmic de Catalunya aprofita el seu desè aniversari per engegar un lloc web molt necessari. Hi trobareu notícies d’economia i empresa, una secció d’opinió amb col·laboradors brillants com en Joan Oliver i el seguiment dels mercats minut a minut.

El bloc Economing comença nova etapa amb canvi de llengua i empenta renovada. Amb posts que van de l’SGAE a la inflació passant per la crisi dels cinemes, en David Rodriguez aconsegueix fer-ne un espai amè i interessant. Caldrien molts blocs d’economia com aquest.

El Grup Hayek recupera el bloc com a espai per a generar idees i reflexió en clau liberal. Un punt de vista indispensable que a Catalunya es troba a faltar massa sovint. Podeu col·laborar-hi enviant el vostre escrit a l’adreça blog@hayek.cat.

.

Els Pirates de l'SGAE

Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca
a qui no n’és consumidor, engreixant la bossa
dels autors més consolidats.

El món canvia, els mercats es transformen, i només els covards i els incapaços busquen la via fàcil del proteccionisme mesquí. Des del seu inici la revolució p2p ha impactat de ple en la indústria audiovisual, fins al punt que la música i el cinema corren el risc de convertir-se en bens gratuïts. Enmig del desconcert, el lobby dels autors espanyols fa un esforç inútil per a fossilitzar el món d’ahir sense entendre els canvis imparables del present.

Els pirates de l’SGAE es podien haver concentrat a donar valor als originals, potenciant noves formules per a prestigiar-los per sobre la còpia. Podien haver aprofundit en nous models de negoci que permetin als creadors arribar al consumidor de forma directa superant els canals tradicionals que encareixen el producte. Al cap i a la fi, allò que anomenen pirateria és també l’origen d’una difusió cultural massiva. Una explosió de consum audiovisual que, per força, ha d’acabar resultant positiva per a la industria i els autors. Però és clar, resulta més senzill exigir l’aplicació d’un cànon indiscriminat. Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca a qui no n’és consumidor, alimentant la butxaca dels autors més consolidats. Una eina a l’abast dels creadors “crítics” que creixen a l’ombra del poder.

El canon de l’SGAE és el resultat del xantatge d’unes cares conegudes als polítics en campanya permanent. Per utilitzar els somriures dels rendistes de la cultura s’ha de pagar peatge, carregar el consumidor i atacar la llibertat que dóna la tecnologia. Uns i altres signen una mena de pacte de vassallatge renovat en que els bufons postmoderns donen suport al poder a canvi de la seva protecció. Però els intel·lectuals arnats de l’SGAE, els amics del cosmopolitisme de fireta, no s’adonen que el mercat fa anys que va superar els límits del feudalisme en que ells encara viuen. Voler carregar taxes injustes sobre aparells i suports de gravació digital comprats a l’estat espanyol resulta força estúpid si es pensa en clau global a cop de clic. N’hi ha prou de fer les compres via web als Estats Units, Anglaterra o la Xina.

O voleu continuar engreixant els autèntics pirates?
.

Bucarest

Una imatge excel.lent de les estretes relacions entre
el comunisme català i la idea soviètica de llibertat.

“Bucarest, la memòria perduda” és el títol del documental amb que Albert Solé Bruset, fill de Jordi Solé Tura, recorre alhora la memòria del seu pare i l’antifranquisme comunista dels anys seixanta i setanta. Un documental en que s'explica la seva participació en les emissions de la mítica Ràdio Pirenaica des de Bucarest. Des de la Romania de Nicolae Ceaucescu, un dels forats més foscos entre les tiranies comunistes d’Europa oriental. Una imatge excel·lent de les estretes relacions entre el comunisme català i la idea soviètica de llibertat.

És cert que els comunistes van fer durant el franquisme una tasca importantíssima d’oposició al franquisme i organització social. Però hauria de resultar evident que anomenar-los oposició democràtica és un eufemisme excessiu per allò que realment eren: autoritaris a l’espera de canviar la dictadura feixista per la dictadura del proletariat. Una realitat que a força d’amagar-la ha esdevingut memòria perduda. No és estrany que Catalunya sigui un dels pocs països del món on es conserva encara una certa idea heroica del marxisme d'estat. Com si la retòrica d'esquerres pogués legitimar d'alguna manera la opressió i el terror.

No és de bon gust parlar malament dels morts, tampoc dels morts en vida com en Jordi Solé Tura, però és ben cert que Bucarest és un nom excel·lent per a un documental sobre la seva vida. Si la mateixa tasca de resistència l'hagués fet des de l'Alemanya nazi, el documental es díria Berlin? Li hauría estat tan senzill retractar-se i abraçar la democràcia? Memòria perduda, oblit conscient!

.

Olla de Grills

L’Olla de Grills continua fent camí com a bloc col·lectiu entorn
del present i el futur del país en clau sobiranista.

El meu post d’avui a l’Olla de Grills:
Erosió espanyola de Catalunya

.

AVE: Visió espanyola, malson català

Si, comptat i debatut, l’AVE no justifica la inversió desmesurada que exigeix, com s’explica que l’estat espanyol sigui el lloc del món on s’aposta més decididament per aquesta tecnologia? La resposta la donen la ministra Maleni a la inauguració de la línia de Màlaga i el president Zapatero a la de Valladolid: recosir l’estat amb fil d’acer, vertebrar Espanya. Tres cents anys d’esforços per a construir a cops de mall un estat-nació no han aconseguit, fins avui, consolidar definitivament el projecte espanyol. Els últims vint anys, un estat molt reforçat i amb enormes recursos fiscals ha engegat una ofensiva en que l’alta velocitat resulta clau. Madrid s’ha aixecat com un pol econòmic central que aspira a ser l’únic motor de l’estat, protagonista absolut. Fent de la península el seu hinterland particular a partir d’una xarxa d’alta velocitat densa i estrictament radial.

El projecte centrípet d’Espanya pot resultar atractiu per a castellans, andalusos o gallecs, però no respon ni de bon tros al potencial de Catalunya i l’eix mediterrani. La xarxa d’alta velocitat resulta doblement tòxica per a Catalunya: succiona recursos enormes i no respon a les necessitats del país. Unes necessitats d’infraestructura ferroviària que l’actual estratègia espanyola deixarà desateses tot i que es podrien cobrir de forma òptima amb una part de la inversió que exigeix l’alta velocitat.

L’eix mediterrani i una segona línia d’interior fins a Saragossa, emmarquen l’àrea d’interès prioritari per a Catalunya, el territori d’influència directa de la nostra economia a partir del qual ens relliguem amb Europa. Per a les distàncies clau entre Girona i València, via Barcelona, Tarragona i Reus, i la connexió de Lleida i Saragossa amb aquesta línia principal, velocitats de 200 a 250 km/h resulten òptimes en termes de temps. Una solució que demana inversions en modernització de vies i maquinària de nova tecnologia que, tot i ser altes, representen només una fracció del que demana l’alta velocitat estricta. Una solució que permetria canalitzar alhora mercaderies i passatgers, autèntica clau de volta d’una xarxa de comunicacions per a un país industrial que no es contempla en el plantejament actual.

Així doncs, també en infraestructures els interessos de l’estat, d’Espanya, i els dels catalans es troben enfrontats. Catalunya hauria d’apostar per una xarxa d’alta velocitat tradicional per a càrrega i passatgers, que relligues l’arc mediterrani i s’obrís a Europa, Madrid i la Y basca. L’estat, en canvi, ignora ben conscientment la connexió AVE de València amb Barcelona i castiga l’economia productiva amb un tren exclusiu per a passatgers pensat per a una economia en monocultiu de serveis. Tot mentre dilapida els recursos, provinents en bona part del dèficit fiscal català, en una tecnologia amb una relació cost/benefici més que dubtosa.

Una visió espanyola que els catalans no podrem aturar. Una xarxa que ens limita i ens lliga cada cop més a un estat que mai no mira a favor dels nostres interessos. Un malson.

Imatge: Diari Avui

L'AVE, el nou Concorde

A mitjans dels seixanta, l’aviació supersònica es presentava com una autèntica revolució. La possibilitat de relligar el món a 2000 km/h semblava imminent. El desenvolupament de la tecnologia necessària exigia una inversió enorme que només era possible pagada per l’estat a través d’empreses públiques. Britànics i francesos es van veure forçats a unir esforços per a fer front a la despesa creixent. Tot perquè arribat el moment de comercialitzar el Concorde, la crisi del petroli fes evident que no només la inversió havia estat desproporcionada, sinó que el cost d’operació feia els vols supersònics comercialment inviables. Sense oblidar que el soroll de l’avió en trencar la barrera del so aixecava protestes i feia inviables els vols massa propers a zones urbanes.

Tot i això el Concorde va volar durant trenta anys unint Paris i Londres amb Nova York. Uns vols que cada ciutadà francès i britànic ajudava a pagar amb els seus impostos abans no acabessin definitivament fa cinc anys. El somni supersònic es va abandonar perquè tot i ser bo i bonic, també era car, molt car. La tecnologia supersònica no va prosperar perquè el sobrecost que demanava no compensava, ni de bon tros, els avantatges que oferia sobre una aviació tradicional que encara avui resulta la opció més rentable. La inversió estatal, aparentment gratuïta, i les barreres de sortida acumulades després d’una inversió excessiva van fer néixer el Concorde, però el criteri del mercat el va acabar matant.

La història del Concorde podria quedar per als llibres d’història de l’aviació sinó presentés paral·lels evidents amb els deliris espanyols al voltant de l’AVE. Com els avions supersònics, l’AVE és més ràpid, però el balanç cost/benefici de la inversió que requereix és totalment desproporcionat, absolutament inamortitzable. Com el Concorde, l’AVE seria un desastre comercial sinó fos per les subvencions públiques que rep cada bitllet. Com el Concorde, l’AVE té un impacte sobre el medi ambient i el consum elèctric que hauria d’aixecar grans interrogants sobre el seu funcionament. Tal i com explica de forma brillant el catedràtic Germà Bel, l’AVE és la menys productiva de les inversions ferroviàries. Sobretot quan es contemplen les alternatives.

L’aviació supersònica doblava la velocitat dels avions tradicionals, però l’AVE arriba justet a superar en un 30% més de velocitat les darreres solucions d’alta velocitat sobre vies tradicionals modernitzades. El més greu és que el Concorde va perdre ràpidament la batalla de mercat contra l’aviació comercial, però l’AVE, fora de tota competència real, pot continuar dilapidant diner públic fins a l’infinit. Fins que tot l’estat quedi recosit per una xarxa d’alta velocitat que respon només a criteris polítics, ignorància econòmica i a la visió d’una Espanya impossible.

Continua el dimarts, 8 de gener: AVE, visió espanyola, malson català.

.

Llibertat per a Fouad Al-Farhan (blocaire detingut)

El passat 10 de desembre la policia saudita va detenir Fouad Al-Farhan, emprenedor i blocaire, per opinions critiques amb el règim d’Aràbia Saudita. La solidaritat blocaire demana el nostre compromís a nivell global. Us proposo enviar a l’ambaixador saudita a Brussel·les (beemb@mofa.gov.sa) el correu de protesta que trobareu més avall.

+INFO:

http://www.freefouad.com/

Article al Washington Post

Post a globalvoicesonline.org
______________________________________________

To His Excellency Mr. Nassir Alassaf

Ambassador of the Kingdom of Saudi Arabia

Dear Sir,

I deeply regret the arrest of Fouad Al-Farhan, a Saudi blogger prosecuted because of his writings praising the Kingdom reformers and against some of your government policies.Fouad Al-Farhan is an active citizen and entrepreneur, a foreign educated youngster who returned to Saudi Arabia to work on his country’s future.

Unlike most Saudi bloggers Fouad used his real name, taking a strong commitment for freedom and becoming an easy target. An example any nation around the world would welcome and encourage.Ideas, responsible criticism and active citizenship are the basis of nowadays human and economic development. Ignoring this reality, Saudi fears of technology and open information only cripple the country’s future.

It is Saudi bloggers by the thousands and not Saudi princes by the thousands who will open opportunities for the new generation. Ideas, not oil, are your best resource.Don’t jeopardize the future.

Free Fouad Al-Farhan!

Free Fouad Al-Farhan (Saudi blogger)

Last December the 10th Saudi police arrested Fouad Al-Farhan, entrepreneur and blogger who criticised the Saudi regime and praised some of his countries reformers. Blogger solidarity asks for our compromise on a global level. I propose sending the following e-mail to the Saudi ambassador in Brussels (beemb@mofa.gov.sa) against Fouad’s arrest.

+INFO:
http://www.freefouad.com/
Article al Washington Post
Post at globalvoicesonline.org

______________________________________________

To His Excellency Mr. Nassir Alassaf
Ambassador of the Kingdom of Saudi Arabia

Dear Sir,

I deeply regret the arrest of Fouad Al-Farhan, a Saudi blogger prosecuted because of his writings praising the Kingdom reformers and against some of your government policies.

Fouad Al-Farhan is an active citizen and entrepreneur, a foreign educated youngster who returned to Saudi Arabia to work on his country’s future. Unlike most Saudi bloggers Fouad used his real name, taking a strong commitment for freedom and becoming an easy target. An example any nation around the world would welcome and encourage.

Ideas, responsible criticism and active citizenship are the basis of nowadays human and economic development. Ignoring this reality, Saudi fears of technology and open information only cripple the country’s future. It is Saudi bloggers by the thousands and not Saudi princes by the thousands who will open opportunities for the new generation. Ideas, not oil, are your best resource.

Don’t jeopardize the future. Free Fouad Al-Farhan!

Sincerely,

Article a l'e-GH (Grup Hayek)

Des de fa pocs dies ja es pot consultar a la web del Grup Hayek el darrer butlleti digital d’aquesta associació liberal.

Us convido a llegir un nou article de reflexió entorn del liberalisme que m’hi han publicat:

Els fantasmes del liberalisme