Provant de baixar l'Estatut(et) de la web del TC

Provant de baixar el text de l'Estatut(et) de la web del Tribunal Constitucional apareix això... (cliqueu la finestra per veure-la en moviment)

EL 10J TOTHOM A LA MANIFESTACIÓ!

PODEU VOTAR AQUÍ!

La Constitució espanyola i la nova Catalunya

El darrer article publicat al digital Catalunya Oberta:
"La Constitució i la nova Catalunya"

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut(et) de Catalunya és imminent. Fins i tot podria avançar-se a la publicació d'aquest article. Arribarà, implacable, i hi ha pocs dubtes sobre la seva contundència. De forma directa o per la via interpretativa sembla evident que l'esperit castellà del Tribunal Constitucional acabarà la feina que els socialistes catalans van començar a Barcelona i els diputats, d'esquerra a dreta, van continuar a Madrid. Tots agenollats sota la sharia constitucional.

Constitució amunt i Constitució avall. Els catalans continuen menjant transició política matí, tarda i nit. Qualsevol diria que va passar abans d'ahir però aviat farà 32 anys del referèndum de l'any 78. Déu n'hi do. Els mitjans de comunicació espanyols van repetint que la Constitució és de tots i no es cansen de recordar als catalans que la van votar de forma massiva i entusiasta. Però el cert és que son pocs els catalans d'avui que han donat el sí de forma directa al text constitucional espanyol. Tot just una mica més d'un 20%. Els votants més joves que ho van poder fer tenen avui 50 anys i més de dos terços dels catalans es troben per sota d'aquesta franja d'edat. Vuit de cada deu catalans s'han trobat la Constitució Espanyola a sobre sense haver-hi dit la seva i la cosa comença a coure. Pretendre que aquest text i el Tribunal Constitucional que el defensa tenen més legitimitat que un Estatut votat activament per la meitat del cens electoral català fa riure tant que venen ganes de plorar.

Des de Madrid s'argumenta que Catalunya no pot trencar unilateralment el pacte constitucional. I té gràcia parlar de pacte quan una de les parts negociava amb la pistola sobre la taula i encara va fer servir la Guardia Civil per encongir allò pactat tot just tres anys després. La radicalitat democràtica, l'esperit jeffersonià, exigeix que cada generació revisi i confirmi i els pactes signats pels que l'han precedit. I aquesta és la qüestió central, la generació de la transició ha esgotat el seu recorregut alhora que es deslluïa la seva obra. Som al cap del carrer. S'acaba una època i encara no sabem què és el que comença però els catalans d'ara no acaben d'estar contents amb la hipoteca heretada dels pares.

PODEU VOTAR AQUÍ!

Desconnexió / Fulls de ruta / Concert econòmic

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Desconnexió / Fulls de ruta / Concert econòmic"

Mitjans de comunicació i desconnexió

Bèlgica penja d’un fil. Un fil gruixut i resistent que es la ciutat de Brussel·les però un sol fil al cap i a la fi. Si s’ha arribat fins aquí, a tocar de la desintegració d’un estat europeu de primer nivell, és perquè la desconnexió entre flamencs i valons és gairebé total. L’estat belga és avui una closca buida sota la qual fan la seva dues comunitats amb sistemes de comunicació tancats i nul·la permeabilitat. A Flandes i Valònia les narracions de la realitat, que la interpreten alhora que la construeixen, els allunyen més i més i fan la separació, de fet o de dret, un futur imminent.

La realitat catalana és ben diferent. Els mitjans de comunicació espanyols tenen una presència forta al país i massa sovint els mateixos mitjans catalans eviten posicionar-se entorn d’un punt de vista nacional sintonitzant amb els propis interessos. Però és possible que alguna cosa estigui canviant i la sentència de l’Estatut podria ser un punt d’inflexió. Una fita en el camí a la progressiva desconnexió catalana del sistema comunicatiu espanyol. Els mitjans s’han atomitzat, televisió i premsa inclosa, i la tendència ideològica de la nova oferta (també pel que fa a la qüestió nacional) ha tendit a allunyar-se del centre. Els darrers deu anys els nous mitjans d’abast espanyol tenen un perfil ideològic força extremat. La Razón, La Gaceta y Publico en son un bon exemple però el mateix ha passat amb els nous canals de TDT i els mitjans digitals de mes influència. La sentència de l’Estatut és un dels primers esdeveniments polítics de primer ordre en que les narracions dels mitjans a Madrid i Barcelona s’assemblen com un ou i una castanya. Però allò més important es que per als catalans que rebin el missatge de la premsa madrilenya més dura el missatge és tan desmesurat, tan allunyat de la realitat catalana a peu de carrer, que serà difícil que aquests mitjans no perdin part de la seva credibilitat (la poca o molta que puguin tenir) Catalunya endins.

Contra els fulls de ruta

Convergència i el Sr. Artur Mas tenen el seu full de ruta cap al dret a decidir. Esquerra i el Sr. Puigcercós tenen un full de ruta cap a la independència. Reagrupament i el Sr. Carretero tenen també el seu full de ruta cap a l’estat propi. I tot plegat sona una mica ridícul. La política és una mica mes complexa que un mapa de carreteres i pretendre que la solució al plet nacional català depèn de quatre passos ben trobats, l’un darrere l’altre. faria riure si no fos massa dramàtic. Els fulls de ruta han fet fortuna a Catalunya però desterrar l’expressió del vocabulari polític del país seria una gran idea.

Montilla i el concert econòmic

El President Montilla explica en un llibre publicat fa pocs dies que es mostra contrari al concert econòmic perquè aquesta formula fiscal faria inviable l’estat espanyol. Resulta preocupant perquè no només demostra que la fidelitat nacional del President Montilla no acaba d’estar ben calibrada, també fa evident que no acaba d’entendre de què va això del concert i és difícil saber que és més preocupant. Al President de la Generalitat allò que li ha de treure el son és la viabilitat econòmica de Catalunya, en dubte pel dèficit fiscal que ens ofega. Qualsevol altra cosa hauria de ser motiu suficient per a la moció de censura. Però encara més enllà el MHP Montilla parla com si el concert econòmic suposés que els catalans tallessin qualsevol aportació fiscal a l’estat i no és així com funciona. L’atractiu principal del concert econòmic és el control sobre els propis recursos i la posició de força negociadora que se’n deriva. Que la Generalitat recaptés els tributs catalans no implicaria, necessàriament, el final d’una “solidaritat” amb Espanya que es negociaria separadament però que garantiria eines per evitar l’expoli que patim fins avui.

VOTEU EL BLOC AQUÍ!

Divendres d'inventari: Globalització

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i mirar enrere.

Alguns posts dels darrers quatre anys dedicats a la globalització:

- La Liga o com la globalització desdibuixa Espanya (01/09/09)
- Refredant la globalització (12/02/08)
- Globalització, economia i desenvolupament (09/04/07)
- Masses, globalització i competència (10/11/06)

PODEU VOTAR AQUÍ!

Passant de la (m/p)aternitat

La natalitat catalana és històricament baixa. Dramàticament pobra, de fet. Les parelles catalanes han optat per no anar mai massa més lluny de la parelleta o, en el millor dels casos, la colla de tres. I encara, perquè avui entre estretors econòmiques i pisos de butxaca l'opció del fill únic s'allunya cada cop més de l'excepció. Però d'uns anys ençà, de forma creixent des de finals dels setanta, ha entrat en joc un nou fenomen que val la pena mirar-se amb atenció. Les persones, homes o dones, sols o en parella, que decideixen de forma conscient i reflexionada no tenir fills. Ni pocs ni molts, cap.

Llibertat és poder escollir i és cert que fins fa poques dècades no tenir fills no era una opció. Només la solteria, la infertilitat i la vida religiosa ho justificaven. Però tot i donar la benvinguda a la llibertat reconeixent la legitimitat de la tria, es fa difícil d'entendre que algú pugui optar conscientment per perdre's l'única de les tres experiències vitals autènticament intenses que podem triar. Sobre néixer ningú no ens pregunta i a morir, de moment, no hi hem sabut trobar alternativa però tenir fills i fer-los grans és a les nostres mans. L'autèntic gran compromís amb el futur. Com s'explica que s'hi pugui renunciar?

No hi deu haver un únic motiu. Hi ha persones que volen viure la vida en monocultiu. Abocar-se a un sol àmbit, la feina, l'estudi, Déu o la parella, amb tanta intensitat que no hi queda espai per a res més. Ara, el retrat majoritari dels que avui passen de fills no va per aquí. La idea és que els nens demanen una inversió molt alta en temps i diners que alguns s'estimen més dedicar a les experiències. Així, en plural indeterminat. Allò a que els al·lèrgics als fills volen dir quan parlen d'experiències, de vivències col·leccionables, son els moments intensos que caben en un catàleg d'emocions per emmarcar. Els viatges, l'esport, el sexe, un concert o el turisme solidari. Experiències que anomenen intenses quan realment volen dir breus. Una brevetat que funciona com a sinònim de superficialitat. Absència de compromís i manca de sacrifici. Una vida a curt termini plena de plaers fugaços que es compensen pels seus costos inexistents. L'àlbum de fotos d'un guapo de pel·lícula de Hollywood.

Una tendència creixent que és símptoma d'alguna cosa més. Un senyal d'alarma.

PODEU VOTAR AQUÍ!

Francesc Pujols i la vida eterna

Només un geni com Francesc Pujols pot resoldre en quatre línies d'un article l'etern debat entre ateus i agnòstics. La Torre de les Hores és el centre d'alguna cosa que encara no hem descobert.

“... coneguda la vida mortal, la vida eterna se'n pot desprendre d'una manera lògica i natural, que no té res de particular perquè qui fa un cove fa un cistell, i al costat de la present resulta la cosa més senzilla del món perquè als que s'estranyen que hi hagi una altra vida nosaltres estem cansats de dir-los que el que ens estranya és que hi hagi aquesta.”

Francesc Pujols
Revista Mirador, abril de 1934

PODEU VOTAR AQUÍ!

La incerta glòria del federalisme

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"La incerta glòria del federalisme"

Després de tres cents anys de dominació, dos segles i mig de dictadures, l’intent continuat d’aniquilació cultural, un expoli fiscal que no s’atura i tones d’anti-catalanisme ranci, es fa estrany pensar que hi pugui haver catalans que encara mirin a Espanya amb confiança, estima i esperança. Tanta i tanta gent, federalistes i similars, que s’esforcen a creure que l’entesa és possible. Una paradoxa catalana que fa pensar en unes línies de Joan Sales a “Incerta Glòria”, la gran novel·la sobre la Guerra Civil. Una guerra que és, entre moltes altres coses, una ofensiva espanyola (d’una Espanya) contra Catalunya (tota).

En un moment de la primera part de la novel·la (La Pobla de Ladrón, 19 de setembre) s’hi descriu un atac republicà contra les línies dels revoltats en que, de sobte, els nacionals atrinxerats simulen una rendició. Com a resposta els republicans “llencen els fusells per a pujar amb els braços lliures, arravatats d’entusiasme” i quan això passa els fatxes proven d’atacar per sorpresa. Joan Sales hi afegeix: “Crits i confusió, estan com a fascinats per aquella abraçada que se’ls brinda. Déu meu, que sigui tan profund en nosaltres aquest desig de ser germans i que el fem servir per matar-nos més a mansalva…”.

Una fascinació per l’abraçada traïdora que fa pensar en el desfici per Espanya dels federalistes. Resulta trist que sigui tan forta la voluntat de compromís de molt catalans i que l’estat l’aprofiti únicament per escanyar-nos amb més força. Amb Espanya potser hi haurà encara molt a tractar durant molt de temps, sembla difícil evitar-ho, però posar-hi esperança i sentiment és com córrer a abraçar l’enemic que ens enganya de la trinxera estant. Irresponsable, perillós, estúpid.

PODEU VOTAR AQUÍ!

El vídeo del cap de setmana (XVIII)

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!

Divendres d'inventari: Europa

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers quatre anys.

Alguns posts entorn d'Europa i el projecte europeu:

- L'esquela de l'Euro (10/05/2010)

- Els blocs fan por al Parlament Europeu (29/09/08)

- L'Àfrica negra, entre el blanc i el groc (09/12/2007)

- Els límits d'Europa (18/10/2006)

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!

Microbloc a cop de twit (recull 8)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• Demanar als futbolistes catalans que es neguin a jugar amb la selecció espanyola és fàcil, massa fàcil, però què farien els que més criden?
• Per primera vegada el PSOE restarà més (molt més) que no pas sumarà a la bossa de vots del PSC. Un moment interessant.
• Si un progre com en Woody Allen diu que voldria que l'Obama pogués fer de dictador uns anys és que tenim un problema. I greu!
• L'e-notícies és com la botifarra negra. Jo sé que em perjudica però no me'n puc estar.
• Cansat de sentir que la culpa de tot és del duo Reagan/Thatcher. Em recorda la mítica frase "la culpa és d'en Figo".

ECONOMIA:

• Els drets socials no estan escrits en pedra. Son aquells que un país es pot permetre en cada moment. Ara i aquí aniran a la baixa.
• El Cercle d'Economia és massa Círculo encara.
• Si ofeguen massa amb els impostos també pujarà el frau. Perdoneu però algú ho havia de dir. #alguhohaviadedir
• Això de qui més guanya més paga d'entrada sona bé però deu tenir algun límit, oi? S'està convertint en un mantra fiscal força enutjós.

LOST:

• Sis temporades corrent per la selva i acabem fent de Pedro Páramo? Penós!
• El final de Lost ha sigut una MERDA! Perdoneu però algú ho havia de dir. #alguhohaviadedir
• Els efectes especials de l'últim capítol de Lost son dignes del "Doctor Who".
  

VOTEU AQUEST BLOC AQUÍ!

Vacances i internacionalització d'empresa

El post d'aquest mes a l'espai n-giny:
"Vacances i internacionalització d'empresa"

Arriba l’estiu i l’aire fa olor de vacances. Qui més qui menys comença a preparar uns dies de descans i la productivitat cau en picat. Pot semblar que vacances, festius i ponts tenen poca cosa a veure amb la internacionalització de l’empresa però no és ben bé així. Comptant les quatre setmanes de vacances l’any, els dotze festius, tres o quatre ponts i els caps de setmana a Catalunya sumem gairebé cent quaranta dies lliures cada any. A més d’un se li deuen fer llargs però el cert és que treballem només sis dies de cada deu. Res de l’altre món. La gràcia de tot plegat és que els festius catalans no acaben de coincidir amb els del nostre entorn i com més ens n’allunyem menys coincidència s’hi dóna. Una dificultat afegida a l’hora de tirar endavant projectes d’abast global.

Als Estats Units s’hi penca força més i de mitjana es gaudeix únicament d’uns cent vint-i-cinc dies festius l’any. Deixant de banda els caps de setmana només dos dels seus festius coincideixen amb els nostres (Nadal i l’u de gener) i, és clar, hi haurà més d’una vintena de dies laborables cada any en que els americans provaran de trucar o enviar un e-mail i l’únic que sentiran serà l’eco del nostre oci. Anant a l’extrem hi ha alguns països àrabs amb els que no compartim ni tan sols els caps de setmana. A Aràbia Saudita la setmana laboral va de dissabte a dimecres. Saudites i catalans només coincidim al despatx tres dies per setmana, festius i vacances a banda, i no és fàcil construir un projecte amb aquestes limitacions.

Però tot té solució. En l’àmbit de l’economia i l’empresa la incertesa i el dubte son gairebé sempre la part més grossa el problema i el caos els festius no és una excepció. La poca coincidència d’horaris laborals és una dificultat però l’autèntic drama és la manca d’informació. Trucar i trucar sense saber si hi son o no hi son, si fan la migdiada o s’aturen dues hores per dinar, és això és el que complica els negocis internacionals. El remei és senzill. N’hi ha prou de creuar-se els calendaris laborals deixant clars els dies i hores de coincidència perquè tot rutlli com una seda. Senzill? Diguin-ho als telèfons que sonen i sonen sense que ningú els agafi entre la desesperació de qui truca i els negocis que s’esfumen.

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!

Microbloc a cop de twit (recull 7)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• Els trucs de màgia publicitària del PSC ja no funcionen a l'Ajuntament de Barcelona. La ciutat s'ha fet gran. #consultadiagonal
• Si esperem que els polítics siguin àngels sempre els acabarem veient com a dimonis.
• I si les dones del burca es posen una mascarilla sanitària? Què farem? Els demanarem un certificat del metge per entrar a l'Ajuntament?
• El TC hauria de reflexionar. Assassinar l'Arxiduc potser no és tan bona idea. Ves a saber com acabarà la cosa...
• Escoltant un concert d'en Raimon a Madrid l'any 66. La gent crida "libertad, libertad!". Cridaven per ells i prou.

ECONOMIA:

• Pujada d'impostos. Pensant en "El que es veu i el que no es veu" d'F. Bastiat. Els € que van al sector públic ja no animaran el sector privat.
• Tothom busca els culpables de la crisi però ningú no gosa mirar-se al mirall i dir... "Sí, vas estirar més el braç que la màniga".
• La Moncloa es mou. Per fi (pressionada des de Berlín i Washington). Missatge per CIU: Ara toca pressionar per privatitzar AENA i els ports.
• El Banc Central Europeu comprarà deute públic de forma directa. El Bundesbank ha mort, visca la disbauxa inflacionista.

MISCEL.LÀNIA:

• Quan algú fa deu anys que viu aquí és ridícul preguntar-li d'on és. És d'aquí! Una altra cosa és voler saber d'on va venir.
• Idea per millorar el periodisme català en pocs minuts i per sempre. Esborrar del vocabulari periodístic l'adjectiu "històric".
• La família és un sofà ple.
• Tenir raó massa d'hora s'assembla molt a equivocar-se.
• A La Sexta perden el nord amb l'Església. No son laïcistes, son anticlericals.

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!

I si ...

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"I si ..."

Alguns exercicis* d’hipòtesi política en futur condicional:

■I si el socialisme espanyol ha après alguna cosa de l’aventura del tripartit? I si el PSOE ha decidit reconquerir el PSC per evitar noves distorsions en el discurs espanyol del socialisme? I si la Ministra de Defensa, la soldado Chacón, és l’instrument escollit per executar aquest atac al tímid discurs propi de l’esquerra majoritària a Catalunya?

■I si l’hegemonia socialista a l’àrea metropolitana comença a anar a la baixa? I si els partits que s’apoderen d’aquesta bossa de vots no tenen el perfil catalanista (d’acceptació del mínim consens nacional) que fins avui ha tingut el PSC? I si arran d’això l’anticatalanisme deixa de ser residual a Catalunya?

■I si els espanyols han descobert que el la generalització de l’autonomia, allò del “café para todos”, ha estat un mal negoci? I si els centres de poder de l’estat comencen a pensar en una marxa enrere que desmunti l’entramat autonòmic fora de Catalunya i el País Basc, deixant les comunitats històriques en una posició diferencial?

■I si la crisi econòmica i institucional a Espanya és tan profunda que demana posar-hi els cinc sentits sense el soroll català? I si alguns grups de poder a l’estat aposten per impulsar un nou pacte amb Catalunya que abaixi la tensió catalana i tanqui el desgavell de l’Estatut?

■I si Convergència i Unió necessita mantenir viu el govern ZP per evitar unes eleccions que durien inevitablement a una majoria absoluta del PP? I si el PSOE s’acaba enfonsant prou com per dur el PP a l’hegemonia total i a impulsar una reforma constitucional?

*Algunes de les hipòtesis comentades pel periodista Enric Juliana

en un sopar recent organitzant per l’Espai Hayek (FCO).

Podeu votar AQUÍ!

Contra el poder espanyol

Nou article per al butlletí de l'associació Sobirania i Justícia:

"Contra el poder espanyol"
*

Reduir el poder espanyol sobre Catalunya ha de ser una prioritat per al país. El poder polític però també el poder econòmic. Des de l'inici del catalanisme la prioritat ha estat evitar les urpes del Madrid polític però amb l'autonomia han aparegut en escena dos nous fenòmens que obliguen a un canvi d'estratègia. D'una banda, alhora que Espanya cedia un migrat poder a Barcelona, l'estat creixia fins a convertir-se en un gegant. El sector públic ha passat de controlar menys d'un 25% del PIB l'any 1975 a situar-se prop del 45% trenta anys després. Així, tot i l'autonomia, avui som més dependents de Madrid que en acabar la dictadura. El dèficit fiscal, AENA, Renfe, els ports i la xarxa radial d'autovies o TGV ho demostren abastament. Però el centralisme i la discriminació econòmica de Catalunya no ve només de l'engreix del sector públic. Les privatitzacions i la força centrípeta de l'economia (“vente pa Madrid y te lo arreglo”) han acabat consolidant un node de poder econòmic fort al centre de l'estat. Dos dels bancs més grans del món, les joies de la corona (Repsol, Telefónica, Endesa i Iberia) i algunes grans constructores (ACS, FCC, Sacyr, ...). Allò amb que els catalans no comptàvem era que el sector privat espanyol seria tan enemic de Catalunya com ho havia estat la política. L'elèctrica Endesa i l'amic Pizarro ho van demostrar fent de prova del nou quan Gas Natural va intentar fer-se amb l'empresa via OPA. Però el joc podria canviar aviat.

Avui l'estat espanyol s'enfronta a un moment difícil. D'extrema gravetat. Intervingut de facto pels grans països europeus l'executiu espanyol ha perdut la poca credibilitat econòmica que li quedava. El fracàs econòmic espanyol es confirma dia a dia i Madrid es veu forçat a reduir el seu dèficit públic tant si com no. La necessitat de quadrar els comptes és tan imperiosa que el govern socialista ha acabat passant la tisora a funcionaris i pensionistes, dues de les bosses de vot més fidels del partit. Avui Catalunya és davant d'una enorme oportunitat per a treure de mans espanyoles el control d'alguns dels colls d'ampolla de la seva economia. És ara que de la necessitat en pot sortir allò que la racionalitat econòmica no va ser capaç d'imposar.

Alguns exemples ho fan evident. La gestió espanyola de l'Aeroport del Prat l'ha menystingut per tal de fer guanyar volum a Madrid Barajas i consolidar Madrid com a gran hub del sud d'Europa. Fins avui ha estat impossible trencar el monopoli de gestió d'AENA però el context actual obre noves oportunitats. Seguint el precedent d'altres operacions recents l'estat espanyol podria ingressar més de set cents milions d'euros amb la privatització del Prat, una xifra superior encara si la jugada inclou el conjunt del sistema aeroportuari català amb Reus i Girona. En el moment actual es fa difícil pensar que amb una oferta així damunt la taula el consell de ministres espanyol no es mirés la qüestió amb bons ulls. Una privatització que acabaria amb les limitacions a l'aeroport que han rebaixat el potencial de Barcelona com a node econòmic europeu. Una privatització que podria anar a mans d'Abertis però que fins i tot anant més lluny seria positiva. Els afers catalans es poden gestionar des d'arreu del món amb criteris d'eficiència. Només Madrid els gestiona amb criteris nacionalistes. Nacionalistes espanyols, és clar. Un exemple de privatització en clau de sobirania que es podria fer extensiu al port i a la gestió d'infraestructures en general, de la xarxa elèctrica a la connexió ferroviària amb Europa.

Però no és aquesta l'única oportunitat de trencar lligams econòmics amb Espanya que obre la crisi econòmica. Un cop d'ull a l'entramat del poder econòmic madrileny fa evident la seva debilitat actual. Les privatitzacions dels anys noranta van construir un nus de participacions creuades que garantia la seva espanyolitat a partir de l'entrada al joc de les principals empreses de l'IBEX i amb els dos grans bancs espanyols fent de garantia el sistema. Però després d'anys de revetlla la capacitat espanyola per a mantenir el control de les grans empreses de Madrid fa temps que trontolla. La crisi ha fet que Endesa sigui ja, de facto, una empresa italiana però l'esbandida tot just acaba de començar. Els grans bancs es troben sobre-endeutats i fent front a una taxa de morositat cada cop més alta. Serà difícil que l'entramat no es trenqui. La fragilitat del sistema és gran i una sola peça fluixa pot enfonsar tota l'estructura.

Si des de Catalunya s'hi pot contribuir d'alguna manera no s'hi val a dubtar. Durant més d'un segle la modernització i el progrés d'Espanya va ser una assignatura central del nacionalisme català però l'Espanya neo-imperial dels darrers anys ens ha ensenyat que si una Espanya pobra és una càrrega per als catalans, l'Espanya rica i ufana també acaba girant les seves urpes cap a Barcelona buscant acabar el projecte nacional espanyol. Com menys poder hi hagi a Madrid millor per a Catalunya. Poder polític o poder econòmic, tant se val.

Potser hi ha qui pensa que no cal dedicar massa estona a tot plegat i que la independència ja resoldrà aquests afers. No és cert, n'hi ha prou de mirar a Portugal i la seva dependència creixent. És justament la reducció del poder espanyol en tots els fronts que pot fer possible, algun dia, l'accés a la plena sobirania.
^*

L'Espanya que convé al sobiranisme

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"L'Espanya que convé al sobiranisme"

La reflexió sobre l’Espanya que convé a Catalunya ha estat una constant des de l’inici del catalanisme polític més de cent anys enrere. Una Espanya respectuosa amb Catalunya que garantís als catalans l’espai d’autonomia necessari per desenvolupar-se plenament com a poble. Aprofundint les potencialitats nacionals del país. Avui des de l’independentisme es menysprea la qüestió amb una resposta ràpida, gairebé automàtica. No ens en convé cap d’Espanya. Una mostra més de confusió entre objectiu i procés. Camí i destí. Destí manifest.

Davant l’Espanya pobra, rònega, caciquil, obscurantista, agrària i dictatorial que ofegava Catalunya i perseguia la catalanitat el nacionalisme aspirava al desenvolupament d’una societat espanyola rica, desvetllada, oberta, industrial i democràtica que sintonitzés amb els interessos de Catalunya. Una Espanya còmoda per Catalunya que deixaria respirar el país.

Però el futur no és mai tal i com l’imaginen els visionaris. Ni tan sols respecta les ambicions de mentalitats polítiques de primer ordre com les dels Srs. Prat, Cambó i Pujol. L’Espanya que el catalanisme somiava va arribar i amb ella l’autonomia i alguns passos amunt en l’escala de la sobirania. Però les resistències i l’ofeg assimilacionista no es van aturar. La força centrípeta d’Espanya ha estat una constant també en democràcia i a partir d’un cert moment va arribar a sobrepassar l’impuls centrífug del catalanisme. Quan l’Espanya borratxa de riquesa, ufanosa i neo-imperial, va prendre el relleu tota la lògica del catalanisme va fallar d’arrel.

Però la qüestió continua oberta. Més enllà de revolucions i girs sobtats del ritme de la història els catalans seguiran lligats al context espanyol en el futur proper. Quina Espanya convé al sobiranisme, doncs? La resposta el catalanisme és vàlida encara però cal afegir-hi un matís. El nacionalisme necessita una Espanya lliure i rica però no massa. Un context estatal de progrés, confortable i democràtic, però evitant les flamarades de nou ric que desperten la fam imperial adormida a l’ànima de Madrid. Una Espanya dèbil i adolorida que podria ser més a prop que no sembla.

*

El vídeo del cap de setmana (XVII)

Contra el lloguer forços

L'article de la darrera setmana al digital Catalunya Oberta:
"Contra el lloguer forçós"

Si no fos perquè els catalans l'hem de patir com una plaga el govern tripartit seria una bona eina acadèmica. Un model perquè les facultats de ciències polítiques d'arreu del món estudiessin els deliris de l'intervencionisme socialista i les impostures de l'esquerra progre. El Pla Nacional de l'Habitatge de Catalunya n'és el darrer exemple. Recull totes i cadascunes de les falles del socialisme d'Estat. L'atac frontal a la propietat privada, la creació d'un cos d'inspectors especial, la hiperregulació del sector i l'estímul al frau ciutadà per acabar generant un problema més gros que no pas allò que es volia solucionar en origen. La fatal arrogància del socialisme. Planificació i caos. Tot això va inclòs en la regulació que el tripartit pretén tancar abans d'acabar aquesta legislatura per obligar els propietaris de pisos buits a llogar-los de grat o per força.

Des del govern es minimitza l'abast de lloguer forçós argumentant que serà una mesura de darrera instància i limitat a algunes zones. El recurs últim aplicable quan es renunciï a totes les alternatives i sempre en "condicions raonables". És fàcil d'entendre. L'expropiació (deixem els eufemismes) serà l'amenaça permanent de l'administració i és clar que en aquestes circumstàncies esperen no haver-la d'emprar. L'amenaça serà prou contundent per convèncer el propietari. Suficient per obligar-lo a sotmetre la seva voluntat a la superior "funció social" de l'habitatge. Un desplegament funcionarial farragós i car amb tots els números per acabar com tants d'altres programes públics. Amb un cost que difícilment justificarà els resultats obtinguts. Però encara més, la pressió portarà moltes famílies a jugar a fet i amagar amb la nova norma. Pares, mares i fills empadronats en pisos diferents per evitar l'expropiació. I és clar, abocar els ciutadans al frau és una forma eficaç de situar-los en la indefensió.

Més enllà de plantejar expropiacions d'aplicació impossible el Pla Nacional de l'Habitatge arriba tard i carregat de propaganda. Socialisme en estat pur. La crisi de l'habitatge era conseqüència directa de tres factors coincidents. La bombolla immobiliària, el creixement demogràfic via immigració i l'encongiment de les unitats familiars. Però quan el govern s'ha decidit a fer-hi alguna cosa tots i cadascun d'aquests fenòmens ja havien capgirat la tendència. La bombolla immobiliària ha esclatat, el preu dels pisos va a la baixa i el parc d'habitatge en lloguer creix com mai no ho havia fet. L'aturada econòmica ha frenat la immigració i fins i tot els divorcis s'han reduït. El Pla Nacional de l'Habitatge arriba quan ja no ens cal. Hi ha qui diu que no hauríem de patir. Que cap govern no s'atrevirà a tirar endavant el lloguer forçós. Que l'exprópiese chavista no pot arribar a Catalunya. Però si això és cert i tot plegat és un gest pensat per satisfer les bases del tripartit la qüestió és encara més greu. Convertir la llei en propaganda no acaba de lligar amb els principis bàsics de la democràcia.

*

2.0 i internacionalització d'empresa

El post d'aquest mes a l'espai n-giny:

"2.0 i internacionalitació d'empresa"

La web 2.0 creix i transforma la xarxa però continua essent vista amb recel per molts directius d’empresa. Twitter és una de les aplicacions més innovadores dels darrers anys, ha crescut fins als setanta cinc milions d’usuaris, s’ha convertit en un dels centres del trànsit global d’internet i moltes empreses en fan el centre de la seva estratègia on-line però encara es vist per alguns directius com una distracció sense cap mena d’utilitat productiva. Un error que haurien d’anar corregint.

L’experiència rodalies.info és un bon exemple de com l’estructura de les xarxes socials permet dibuixar solucions que fins fa poc eren del tot impossibles. La intensa nevada que fa poques setmanes va caure a Barcelona va servir perquè milers d’usuaris aconseguissin de forma improvisada superar la feblesa de la informació oficial. Twitter es va convertir en un fòrum obert on centenars d’usuaris informaven al moment sobre les incidències a la xarxa de transport. Ajudant milers d’altres conductors i passatgers a conèixer la situació i buscar la millor solució a la seva situació particular. Un fenomen espontani que ara es consolida a www.rodalies.info on cada dia es pot trobar la situació de la xarxa de transport actualitzada al segon pels mateixos usuaris. Pot semblar un exemple allunyat del present de l’empresa catalana però no ho és gens.

Amb el repte de la internacionalització al cap resulta estimulant pensar en una plataforma similar que permetés centralitzar de manera informal no només la tasca de recerca de mercats i observatori d’oportunitats internacionals que fa ACC10 via l’Oficina de Mercats Exteriors, sinó també l’activitat de centenars d’empreses vibrants que es mouen arreu del món per tal de compartir experiències, col·laborar en projectes i multiplicar l’abast de la informació disponible per impulsar-se les unes a les altres. Un mar d’informació en 140 caràcters classificada per #mercats, #sectors, #empreses o #canals que podria créixer sense límits gràcies als efectes multiplicadors de les xarxes socials. Un cabdal d’informació amb un enorme potencial.
*

Espanya, crisi i oportunitats

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme.
"Espanya, crisi i oportunitats"

El poder del catalanisme és limitat i no permet condicionar el ritme polític i econòmic de l’estat espanyol. Però de tant en tant l’atzar obre oportunitats insòlites que cal aprofitar per guanyar metres en el camí a la sobirania. El país viu ara una d’aquestes oportunitats.

Després d’anys de petulància i excés Espanya es troba enmig d’un trasbals profund i radical. Una crisi d’endeutament privat que ha derivat en crisi d’endeutament públic. Fins a l’extrem que Washington i Berlín han hagut d’intervenir per forçar el President espanyol a retallar despeses baixant el sou als funcionaris i congelant les pensions. Una clatellada directa als votants socialistes més fidels. L’estat espanyol ha estirat més el braç que la màniga i necessita reduir el seu endeutament de forma accelerada però fer-ho retallant despesa complica les possibilitats de recuperació. Rebaixar el sou dels funcionaris farà caure el consum intern i la fi dels plans d’estímul i inversió incidirà en un creixement de l’atur.

S’obre un període llarg en que des de Madrid es buscaran de forma desesperada ingressos extraordinaris i hi podria haver barra lliure per a una nova onada de privatitzacions. Aeroports, ports i gestió d’infraestructures, algunes de les assignatures pendents del model econòmic català, podrien quedar resoltes si el catalanisme polític i econòmic sap aprofitar les opcions que s’obriran en els propers mesos. Empreses internacionals que inverteixin i gestionin amb criteri empresarial l’aeroport del Prat i els ports de Barcelona i València. Una privatització de les autovies espanyoles que les transformi en vies de peatge i obri la porta a la inversió privada per a la opció catalana de connexió ferroviària amb Europa. A falta d’un poder públic català el poder privat internacional és sempre preferible al control de Madrid i la porta no havia estat mai tan oberta.

L’entramat empresarial i financer de Madrid es troba en una situació més fràgil encara que el sector públic. Les tensions financeres son duríssimes i impediran que el capital espanyol pugui participar de la nova ronda privatitzadora. El terreny és obert als inversors internacionals i l’economia catalana podria ser d’aquí a cinc anys molt menys espanyola que no ho és avui.
*

Microbloc a cop de twit (recull 6)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats

en forma d'amanida microbloc:

IMMIGRACIÓ:

• Es pot abraçar la immigració sense caure en el bonisme? La clau és saber sumar empatia i exigència. Difícil però efectiu!
• La prohibició del vel integral a França és un error. Potser només servirà perquè tanquin a casa les 2000 dones que el porten.
• Poques vegades se solucionen problemes creant-ne de nous i amb la immigració ens passa això mateix massa sovint.
• Prohibint el vel a les aules aconseguim estigmatitzar les noies i crear conflicte amb els pares. Millor treballar cas a cas sense postures.

ECONOMIA:

• Seguint l'IBEX i la rebaixa del ràting d'Espanya. Serà l'any 2010 un nou 1898? BSCH i Telefonica faran de Cuba i Filipines?
• Les declaracions dels responsables econòmics cada dia s'assemblen més a les dels esportistes. Només poden dir el que diuen.
• Algú ha llençat un iogurt grec sobre els brots verds. Tampoc no és per això que no creixen. Els brots verds eren de plàstic.
• Inversió és una compravenda en que el benefici és per a tu. Especulació és una compravenda en que el benefici és per algú altre.
• Mal negoci és una compravenda en la que algú hi perd diners. Estafa és una compravenda en la que els diners els perds tu.
• L'atur és una actitud ("Unemployment is a state of mind")
• El creixement del PIB del 1er trimestre és un pur miratge. Escuma de diner públic.

POLÍTICA:

• S'inaugura la biblioteca pública Andreu Nin de BCN i encara no sabem on el van enterrar els estalinistes del PSUC. Memòria històrica?
• La Plataforma Diagonal per a Tothom disparava fa poc contra el "lobby" de l'automoció. I ells que son? Un equip de basket?
• Hi ha catalans que confonen la vocació politica amb una escena de Braveheart. No és ben bé això!
• Va pel PSC! Qui s'havia d'imaginar que els militants d'ETA que va passar a Euskadiko Ezkerra i després al PSE... pactarien amb el PP?

CALAIX DE SASTRE:

• Aquest any la primavera arriba en mode coitus interruptus. Sempre passa però sempre sorprèn.
• Envejo, d'una forma escèptica i estranya, la religiositat popular dels polonesos.
• Ensenyar és la millor manera d'aprendre.
• Una cua de gent diversa esperant ordenadament davant d'hisenda per pagar els seus impostos. Això és civilització.
• Els patis de l'Eixample son petits esquitxos de Central Park en cada illa. El mosaic verd de Barcelona.
• La cara de la Sra. Belén Esteban prova irrefutablement que l'univers tendeix al caos.
• Un diari ven informació i (sobretot) reflexió. D'on surt la idea d'acompanyar-ho amb ganivets i cassoles?
• Definitivament Mourinho és l'entrenador perfecte per al Madrid. És el Darth Vader del futbol i acabarà a "la estrella de la muerte".
  *

L'esquela de l'Euro

Potser la borsa espanyola ha gaudit avui de la festa més gran de la seva història però el 10 de maig de 2010 té molts números per marcar el principi de la fi de la moneda única. La decisió del Banc Central Europeu de comprar deute públic dels països de l'eurozona de forma directa (fins ara tan sols l'acceptava com a garantia a les seves subhastes periòdiques) hauria d'encendre totes les alarmes de la zona euro i, en canvi, ha estat rebuda amb una orgia de compres als parquets del continent.

Feia dècades que els bancs centrals seguien el model encetat pel Bundesbank i evitaven la compra de deute públic. Aquesta limitació és una de les claus del model de banc central independent que separava la política monetària dels interessos polítics i aconseguia acabar amb el dèficit públic tot controlant la inflació. És fàcil d'entendre. Si un govern pot emetre deute fàcilment sabent que el banc central li comprarà a un tipus baix i sense fer preguntes tindrà tendència a endeutar-se sense límit. Un endeutament que acaba suposant un increment desmesurat del diner disponible a l'economia (massa monetària), engegant el cercle viciós de la inflació.

Però que ha portat el Sr. Trichet a conduir la moneda única de dret cap a l'escorxador? Com és possible que l'ortodòxia de Frankfurt s'hagi avingut a les idees de bomber dels polítics europeus? Doncs perquè probablement no hi havia cap altre alternativa. Després de l'ensopegada grega la desconfiança es contagiava rapidament a l'economia portuguesa i espanyola. L'increment del tipus d'interès que calia pagar per l'endeutament espanyol era rapidíssim i amenaçava de fer caure Espanya com ja li havia passat a Grècia. Els llops, els especuladors dels que parlava un ministre suec, s'han allunyat avui però per espantar-los ha calgut fer una foguera que farà bullir la inflació. No hi hem guanyat massa. El Banc Central Europeu deu tenir tota la bona intenció i segur que preveu retirar la mesura tan aviat com sigui possible. Llàstima que el moment no arribarà mai. Les falles de les economies del sud d'Europa s'allargaran molts anys i el deute que acumulen també. Qualsevol intent d'enretirada provocarà de nou l'escalada de tipus que vivíem fins ahir aproximant-nos a l'abisme. Al final del túnel només hi ha la inflació. Una moneda feble, un continent més i més endeutat fins que els alemanys se n'afartin i diguin prou.

Fins i tot enmig de la festassa es començava a intuir la davallada. Només així s'entén que quan tots els mercats europeus es disparaven a l'alça i l'Eurostoxx pujava un 10,35% l'Euro només es revaloritzés un 0,03%. Deute i inflació. El guió europeu per a la propera dècada.

*

Conllevancia, de nou.

************L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
*************** ************"Conllevancia, de nou"

Un tros del país bull d’indignació tot esperant que el Tribunal Constitucional trinxi l’ombra d’Estatut que es va aprovar a Madrid. Des del catalanisme aquesta darrera passada de ribot pot resultar ofensiva i particularment insultant perquè arriba després que la ciutadania es pronuncies en referèndum. Però més enllà de l’orgull ferit costa trobar motius per posar-hi el coll. Hi ha qui diu que el viatge de l’Estatut és la prova definitiva que Espanya ni ens estima ni ens respecta però aquesta és una revelació que resulta baldera. Si d’alguna cosa ha de servir l’aposta estatutària és per a prendre nota dels errors que han portat el nacionalisme ha cremar els darrers anys en un projecte amb poques probabilitats d’èxit. Una lliçó que seria bo tenir present ara que es busca el camí per a després de l’Estatut. I ara què? Dons conllevancia, de nou.

El nacionalisme és el moviment polític més important del país. Tot i no ser majoritari es pot considerar el nervi de la nació. Si el nacionalisme ha estat capaç de mobilitzar prop de cinc-centes mil persones en pobles i ciutats mitjanes per votar en un referèndum de fireta és perquè té una gran força que cap altre moviment pot igualar ara mateix. Però no n’hi ha prou. La força del nacionalisme permet fer camí en la construcció nacional i mantenir el plet amb l’estat però no arriba a tenir el pes necessari per apujar l’aposta i guanyar la partida. Pot semblar que tornem a ser, de nou, al bell mig de la conllevancia però és que mai no n’havíem sortit.

I francament, potser no és una mala notícia. Espanya és una paret dura i antiga i cap de les envestides catalanes dels darrers cent anys l’ha aconseguit moure ni massa ni poc. Només des de la gestió intel·ligent de la conllevancia s’aconsegueix superar la feblesa del país i aquest és el combat de les properes dècades. Soldar el país, avançar en l’extensió i l’enfortiment de la catalanitat, retallar la influència mediàtica espanyola a Catalunya, estimular l’autèntica autonomia política del PSC, buscar més i més complicitats amb el País Valencià i reduir la sagnia fiscal que ofega la nostra economia. Tot plegat s’ha de poder aconseguir des de la trista conllevancia perquè no comptem amb cap altra eina. Tenim a penes el que tenim i prou…
p

Més #morphingmatematic

Més #morphingmatematic, un divertimento Twitter que fa el salt al bloc:

Polítics:

Margaret Thatcher + Alcalde Joe Quimby (The Simpsons) = Esperanza Aguirre
Noam Chomsky + Bicing = Joan Herrera (via @xfahndrich)
Henry Kissinger + Gollum = Josep Piqué
Charles de Gaulle + Dani de Vito = Jordi Pujol (via @theeconomist)

Cuiners:

Ratatouille + Bud Spencer = Santi Santamaria (via @xmenduina)
Ratatouille + Celestino Corbacho = Ferran Adrià

Calaix de sastre:

Sergi Pàmies + Ovidi Montllor = Ferran Torrent
Milton Friedman + Volkswagen Polo Arlequí = Xavier Sala i Martin
Camaron + Prat de la Riba = Peret
Joan Pau II + Java the Hut = Joseph Ratzinger
Joan Gamper + Chiquito de la Calzada = Josep Lluís Nuñez
î

Jaume Vicens Vives parla de Vic... (i sobre l'Estatut)

*********L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

***********"Jaume Vicens Vives parla de Vic... (I sobre l'Estatut)"

“Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i una cultura de mestissatge. No remuntant-nos més enllà de l’època carolíngia sabem que el rovell de l’ou de la nostra pagesia el formaren els homines undecumque venientes: els homes que venien de qualsevol part; de l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat.

Ja sé que la paraula mestissatge és forta. Algun autor ha emprat l’eufemisme "dissociació racial". Però ni ens ha de sorprendre, ni la puc excloure com a definició de molts complexos que portem dintre nostre i que cal esventrar per a restar-ne lliures, per a ésser conseqüents amb nosaltres mateixos. L’hibridisme sol donar un orgull a vegades insuportable i una vanitat pueril; i d’altres vegades un punt de ressentiment primari i casolà que fa suspectes les millors actituds. Sobretot, desvetlla un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l’acció, ens ennuvola l’esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses.”

*****************************Jaume Vicens Vives, “Notícia de Catalunya”*

*Text suggerit per Rafael Jorba en una conferència recent

L'economia espanyola, campanades a morts

L'economia espanyola s'enfonsa en el fracàs. L'atur ratlla el 20%, la borsa cau a plom i les agències de ràting dubten de la credibilitat del deute espanyol. I enmig de tot plegat el President Zapatero insisteix de nou en que el pitjor ja ha passat i confia que el primer trimestre de 2010 s'haurà aconseguit trencar la recessió amb un creixement econòmic positiu. I podria tenir raó.

Al llarg de tot l'any 2009 l'estat espanyol ha abocat milers de milions d'euros a l'economia. Milers de milions per al Plan E destinat a la construcció i altres tants per al Plan Vive de l'automòbil i més encara per sostenir el sistema financer. Tot plegat no servirà per a massa res. Cap d'aquests estímuls no s'orienta a reconduir els enormes dèficits del sistema que situen l'economia davant del risc d'una dècada perduda. Milers de milions d'euros que es perdran com l'aigua abocada en un colador. Però com passa amb un colador quan s'hi aboca prou aigua i prou ràpid pot arribar a semblar que s'omple. Un miratge fugaç.

És possible que s'entri en creixement. Petit i trist però creixement al cap i a la fi. Ara, basat purament en l'estimul públic s'esgotarà tan aviat com es retirin uns programes que de cap manera poden ser eterns. I sant tornem'hi amb les subvencions mentre la bossa de l'estat s'ho pugui pemetre. Un joc que al Japó va portar el deute públic fins al 200% del PIB.

Potser al final del primer trimestre tocaran campanes però seran campanades a morts.

*

#morphingmatematic

#morphingmatematic, un divertimento Twitter que fa el salt al bloc:

Periodistes:

Troy McClure + Pompeu Fabra = Ramon Pellicer (via @xmenduina)
Antoni Bassas + Loquillo = Manel Fuentes
Luís del Olmo + Ms. Doubtfire = Jordi Basté
Àngels Barceló + Carmen de Mairena = Susanna Griso
Vicenç Villatoro + Belen Esteban = Pilar Rahola

Futbolistes:

Alfredo Di Stefano + Paris Hilton = Cristiano Ronaldo
Tortell Poltrona + Mel Gibson= Carles Puyol (via @davidmarti)
El nen de "los otros" + Zidane = Andrés Iniesta (via @marphille)
Leo Messi + Angel Cristo = Maradona

Polítics:

Felip Puig (CiU) + el Vaquilla (kinki) = José Zaragoza (PSC)
Raimon Obiols + el ninot de Michelin = Miquel Iceta
John Kennedy + Lando Calrissian (Star Wars) = Barack Obama
Pilar Rahola + Joan Monleon = Rita Barberà
*

Divendres d'inventari: Sant Jordi

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Per Sant Jordi alguns posts sobre llibres i el dia més bonic de l'any:

- + llibres / + lliures (23/04/07)

- El nostre Thanksgiving (28/11/07)

- El llibre digital amenaça la Memòria (e-1984) (17/03/10)

- Llibre: "La Dictadura de la Incompetència" (23/10/08)

- Llibre: "Els Assassins de Franco" (29/01/07)
^j

5 lliçons de l'Estatut/et

5 lliçons de l’Estatut:

1.Errar en la tria del moment: L’aposta estatutària es presenta a l’Espanya més puixant i ufanosa dels darrers quatre segles. Tot just quan Espanya se situava de nou, i de forma fugaç, entre els països més poderosos del món.

2.Deixar el factor Espanya fora de l’equació estatutària: L’Estatut i les seves claus, el blindatge competencial i l’agència tributària, es van plantejar ignorant Espanya. Que hi guanyava l’estat amb l’Estatut? Que se li oferia a Espanya per a fer-li passador el nou Estatut? Des del nacionalisme és incòmode haver-s’ho de plantejar. Fa tuf de rendició. Però un país mancat de poder necessita actuar amb intel·ligència i no deixar mai l’adversari fora de l’equació.

3.Sorprendre’s davant la reacció d’Espanya: Espanya, l’Espanya política, l’Espanya mediàtica i l’Espanya empresarial, va reaccionar amb una terrible virulència davant la proposta estatutària catalana. Però algú que conegui mínimament Espanya, el seu passat i el seu present, podria esperar cap altra cosa?

4.Absència d’una autèntica coordinació política catalana per Estatut: La unitat nacional és una quimera en un país tan complexe com Catalunya però una mínima coordinació política era indispensable per a fer viable l’Estatut. Una coordinació gairebé impossible perquè els dos grans partits hi tenien molt a perdre. El PSC s’hi jugava la bossa de vots del PSOE a Catalunya i CIU s’arriscava a perdre l’hegemonia del nacionalisme.

5.Manca de suport social suficient al repte estatutari: L’Estatut era un objectiu massa ampli i poc definit. Alguns dels seus articles generaven rebuig entre col·lectius ciutadans diversos i els seus beneficis eren difusos. És d’aquí i de la capacitat dels mitjans espanyols per a fer forat en l’opinió catalana que en surt la tremolor de cames de la ciutadania en el seu suport a l’aposta política del país.
^p

Microbloc a cop de twit (recull 5)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

ECONOMIA:

• El missatge de la Ministra Lagarde (França) a la reunió de l'Eurogrup és surrealista. Acusa Alemanya de ser massa competitiva!
• La possible ajuda espanyola al rescat grec (2.000M€) recorda allò d'anar amb amics rics als que no es pot seguir el ritme. No és bo!
• El President d'Ibercaja es diu AMADO FRANCO! De debò que Espanya és que no te l'acabes... Ni el millor guionista!
• Els pisos continuen baixant. I força! N'hi ha prou amb que caiguin un 3% l'any per continuar llogant! http://bit.ly/8Z8e55
• El fabricant xinès Geely compra la marca VOLVO. globalASIAció! http://bit.ly/cZ9mn4

SOCIETAT:

• Si el Barça profana el Bernabeu guanyant-hi la Champions els merengues l'hauran de cremar i fer un estadi nou. Exorcisme blaugrana!
• Per què el diposit del cotxe no incorpora un senzill mecanisme (una bascula, coi!) per comprovar que quan poso 20 L., poso 20 L.?
• Afer Ricky Martin & ètica periodística: L'homosexualitat ni es declara, ni es confessa, ni es reconeix. En tot cas es fa pública!
• Per què en moltes famílies continua conduint el pare si la mare ho fa molt millor? http://bit.ly/bPoBqP
• Sobre el canvi impossible de l'Esglèsia (pensant-hi arran dels últims escàndols). La gerontocràcia incapaç! http://bit.ly/blEYtn

POLÍTICA:

• Per desgràcia les propostes que ajuden a guanyar eleccions no sempre ajuden a governar millor. Menys spin-doctors i més líders!
• Sincerament i sense segones intencions. El President Montilla serà molt millor ex-President que President. Farà una bona feina!
• El PSC hauria de veure l'entrevista que la FOX li va fer al President Obama. La Terribas és un xaiet en comparació.
• Lliçó lèxica essencial del segle XX: Utopia és sinònim de distòpia.
• Les utopies i els il·luminats que les imposen tenen la mateixa relació que l'ou i la gallina. (resposta a @b_costa)
  Pj

Campanya de transit: "Que condueixi la mama!"

N'hi hauria prou d'aconseguir que les mares

fossin les responsables de conduir a cada operació

sortida i tornada per a reduir els accidents de forma dràstica

S'ha provat gairebé tot. Campanyes de sensibilització, imatges impactants, sentimentalisme tipus “papa no corris”, multes duríssimes, pressió policial i límits de velocitat surrealistes. S'ha provat gairebé tot però la darrera operació sortida de Setmana Santa ha estat la més mortífera de la dècada.

Les campanyes insisteixen any rere any en arguments similars. No beguis, no corris, fixa't-hi, mantingues la distància, no parlis pel mòbil, descansa, ... Però fent un cop d'ull als estudis sobre la conducció hi ha una dada que salta a la vista i que no s'ha aprofitat mai. Les dones son de llarg molt millor conductores que no pas els homes. Més conductores vol dir menys accidents.

Ho confirma un estudi del RACC. Les conductores respecten més els semàfors i els límits de seguretat, es corden més sovint el cinturó de seguretat i beuen menys si han de conduir que no pas els homes. Ras i curt, condueixen millor i de forma més segura. Però si això és així per què la gran majoria de les famílies continuen optant perquè condueixi el pare? N'hi hauria prou d'aconseguir que les mares fossin les responsables de conduir a cada operació sortida i tornada per a reduir els accidents de forma dràstica.

El lema de la propera campanya de transit sembla clar: “Que condueixi la mama!”.
*

El vídeo del cap de setmana (XVI)

Sobiranisme, el vot immigrant

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Sobiranisme, el vot immigrant"

Una de les claus més destacades de les consultes d’autodeterminació que van prenent cos arreu del país és el fet que el dret a vot s’estengui als joves a partir dels 16 anys i a tots els residents a Catalunya, incloent els que hi han arribat els darrers deu anys. El país en clau de present i futur. Els joves que son la Catalunya de demà i els catalans nascuts arreu del món que son la Catalunya d’ara mateix.

Però més enllà de les consultes el vot dels immigrants és una qüestió que el nacionalisme ha de tenir molt en compte. A les properes eleccions municipals una part important del cens respondrà a aquest perfil. No només perquè els catalans d’orígen romanès hi podran votar per la seva condició de ciutadans de la Unió . També caldrà sumar-hi els bolivians, equatorians i argentins que tindran accés al dret a vot a partir dels acords internacionals signats pel govern espanyol amb diversos estats llatinoamericans. Només magribins i sub-saharians quedaran exclosos de les urnes.

Des del catalanisme es veu amb un cert recel aquesta entrada dels catalans més nous al joc electoral però el cert és que és una fantàstica notícia. No pas perquè el vot immigrant ho posi fàcil als partits nacionalistes, més aviat al contrari. El PSC fa anys que hi treballa i és probable que en sigui el gran beneficiat. Però és justament per això que el sobiranisme ha d’apostar pel dret de vot dels immigrants, perquè la nova Catalunya és aquí per a quedar-s’hi i dedicar-hi tots els esforços possibles ha de ser una prioritat. Una tasca que els grans partits sobiranistes només faran s’hi l’aritmètica electoral els obliga a fer-la.

Una altra cosa és el discurs, l’argumentació i l’estratègia que cal seguir per a convèncer els catalans d’origen immigrant de l’atractiu de l’opció sobiranista. Descartada, en un primer moment, la crida al sentiment patriòtic, fins avui el nacionalisme s’ha adreçat als nous catalans amb l’argument econòmic sense massa èxit. És en la invitació a construir plegats un projecte de país obert i inacabat, amb cabuda per a tothom sense exclusió on els catalans més nous podrien sentir-se còmodes i protagonistes. Un país en construcció que més enllà de la protecció europea ofereixi possibilitats de projecció per a tots els seus ciutadans.
*

El llibre digital amenaça la Memòria (e-1984)

"és indispensable que cada cultura organitzi un registre

exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una

garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat"

L'e-book és una innovació magnífica que ho comença a tenir tot per acabar esborrant del mercat bona part dels llibres en format paper. Potser gairebé tots, d'aquí a uns anys. El format electrònic és una eina amb grans avantatges que obre molts camins alhora. Camins plens d'oportunitats però també amb racons foscos i amenaces importants. La mal·leabilitat del llibre electrònic, combinada amb la boira del cloud computing i la hiperconnectivitat global seria el somni humit de l'oncle Stalin. El format perfecte per al 1984 d'Orwell. Quan el llibre electrònic sigui ja un rei coronat, quan tota la història, la literatura, la ciència política i l'assaig universals siguin un ball llarguíssim de zeros i uns en algun servidor amagat, serà més fàcil que mai canviar la Memòria de la humanitat. Més possible que mai, doncs.

No es tracta d'una ficció. Que ho preguntin als usuaris del Kindle d'Amazon que havien comprat el 1984, justament aquest llibre, i d'un dia per l'altre van trobar que el llibre havia estat esborrat dels seus e-books per una decisió de l'empresa. El mateix mecanisme que permet actualitzar les obres comprades edició rere edició, obre també la possibilitat de fer-hi petits o grans canvis sense previ avís emulant els porcs de la “Granja Animal”. Avui és possible encara comprovar que el Nobel Camilo José Cela va esporgar les seves novel·les de les frases addictes al règim franquista que tenien les primeres edicions. Si s'haguessin publicat directament en format electrònic potser no ho podríem saber.

És ara, abans que la revolució digital escombri editorials, distribuïdores, llibreries i biblioteques, que toca pensar en solucions que garanteixin la Memòria universal. El caos que s'aproxima al sector (el veuen venir?) podria fer-ho impossible en els propers anys. És necessari regular (auto regular, si és pot) la modificació de les obres publicades, fent necessari un avís previ per continuar distingint entre edicions tal i com passa en format paper. Però més enllà encara, és indispensable que cada cultura organitzi un registre exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat. Potser és una pulsió del subconscient analògic però probablement tots els immigrants a la república digital estarien més tranquils si les publicacions electròniques del futur quedessin enregistrades en format paper en algun racó del planeta.

1984 no era una profecia sinó un avís a navegants. El 2010 és un bon any per a tenir-lo present.
^*