Males collites i defensa del liberalisme

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 22 de novembre de 2010

La esencia de la economía no es el equilibrio sino el desequilibrio:
el equilibrio la llevaría al estancamiento y a la muerte;
el desequilibrio es el motor que la hace viva y progresiva.
Economía no es paz y seguridad: es osadía y aventura...
En la lucha por Lo descnocido.
La economía no es para cobardes.

"Fundamentos de la Ciencia Económica",
Faustino Ballvé

No falla, és gairebé automàtic. D'ençà que la crisi financera va fer tremolar el món que els al·lèrgics al liberalisme i l'economia de mercat viuen força més tranquils. Qualsevol que pretengui plantar cara a l'afany de control i despesa del sector públic rebrà la mateixa resposta. Una cosa així: “Tu calla que la crisi ha demostrat totes les falles del neoliberalisme salvatge. Sort n'hem tingut del sector públic. Ara toca repensar l'economia des de noves bases sòlides i sostenibles”. El més habitual és que l'individu en qüestió no rebi resposta i és així que el missatge antiliberal del progressisme flonjo va fent camí. Com si la caiguda de les borses i la fallida d'alguns bancs d'inversió (sense menystenir les dures conseqüències socials que han tingut) fossin un altre 1989. El comunisme va caure llavors i el capitalisme ha caigut ara. Un a un. Empat i comença la pròrroga. Delirant!

El cas és que les crisis són inherents a l'economia. No només a l'economia de mercat sinó als sistemes productius en general. Però encara més als sistemes improductius que prediquen tot sovint els socialistes d'una o altra tribu. Com deia el gran Faustino Ballvé: “L'essència de l'economia no és l'equilibri sinó el desequilibri (...) L'economia no es per a covards”. El mèrit de l'economia de mercat és haver fet de la crisi una excepció quan en altres entorns era la norma. Unes crisis que, quan arriben, mai no esborren, ni de bon tros, la riquesa consolidada a cada etapa de creixement. Són, fins i tot el pitjor dels casos, una pausa en el camí cap a una major riquesa i benestar.

Les males collites són una bona metàfora del fenomen. L'agricultura és un sistema complex amb mil i un factors a tenir en compte i el clima com a condicionant principal. Hi ha males collites i collites terribles i, de vegades, l'una després de l'altra. Però els antiliberals actuen com si les males collites desacreditessin l'agricultura. Després d'una glaçada... tornem al nomadisme?

Potser és cert que la crisi financera no és una qüestió d'atzar. Que hi havia mala gestió, excessos, descontrol i responsabilitats que cal esbandir. Potser l'economia de mercat i les societats obertes no són l'agricultura sinó un sistema de cultiu. Potser, però són de llarg el sistema de cultiu que més i millors collites ha donat fins avui i renunciar-hi per una mala plaga sembla precipitat. De crisis i males collites n'hi haurà sempre perquè la vida és canvi i només la mort és estàtica. L'economia no és per a covards, l'agricultura tampoc i el nomadisme és de dropos.

http://twitter.com/marcarza

Pacte fiscal, privilegi o garantia?

Article publicat al diari digital Catalunya Oberta el 3 de febrer de 2011

Els socialistes catalans són autèntics mestres en la gestió de les paraules i els marcs mentals que enquadren el debat polític. Al carrer Nicaragua fa temps que ningú no hi llegeix ni Campalans ni Pallach però devoren Lakoff amb autèntica devoció. Deu ser per això que tan aviat com s'ha començat a concretar la proposta de pacte fiscal del nou govern el senyor Zaragoza i altres líders socialistes han corregut a fer saber que no volen privilegis per Catalunya. Privilegis, diuen.

Des de la Generalitat, el PSC va pactar amb l'estat un nou model de finançament que basava el seu atractiu en l'aportació d'un Fons de Competitivitat que complementaria els ingressos de les comunitats econòmicament més dinàmiques amb Catalunya al capdavant. Un fons que aquest 2011 hauria de representar una aportació d'entre 1.350 i 1.450 milions d'euros que no arribaran perquè l'Estat ha anunciat que, de moment, n'endarrereix la transferència fins l'any 2013. I des de Catalunya no s'hi pot fer res perquè tots els trumfos són a l'altra banda de la taula. Aquest nou engany hauria de ser suficient per demostrar que un el pacte fiscal no és cap privilegi sinó l'única manera d'equilibrar una situació en que Catalunya juga sempre panxa enlaire. El dèficit fiscal continua a tota màquina i aconseguir que la Generalitat recapti i gestioni tots els impostos dels catalans és l'única manera de garantir un sistema equilibrat en que allò pactat s'acabi respectant. Una aposta que exigirà enfrontar-se amb l'estat i que resultarà difícil de consolidar sense el suport del primer partit de l'oposició.

Sovint s'acusa el PSC de no tenir marge de maniobra més enllà d'allò que dicta el PSOE però els socialistes catalans han demostrat els darrers anys que quan convé són capaços d'enfrontar-se a Madrid i plantar cara amb èxit. Quan convé al partit, si més no. La bona notícia és que el consens social al voltant d'un nou pacte fiscal que garanteixi la fi de l'espoli és creixent i transversal. El PSC no para de caure en totes les enquestes i, tard o d'hora, els capitans del socialisme català potser triaran sumar-se a l'onada per evitar el naufragi. Serà llavors que canviaran el discurs del privilegi pel de les garanties indispensables als drets socials dels catalans. Serà?

Http://twitter.com/marcarza

La llengua. I de vegades ens en sortim

Article publicat al diari digital Catalunya Oberta el 28 de febrer de 2011

I de vegades ens en sortim. Catalunya és un país de demografia trista que ha rebut dues onades migratòries massives en només cinquanta anys. Sense la protecció d'un estat fa segles que la seva llengua viu enfrontada a l'abraçada diglòssica d'un dels grans idiomes universals mentre la normalització suma tot just tres dècades. A empentes i rodolons el català és vehicular a l'ensenyament però avui només és la llengua materna d'una tercera part dels catalans i les dades, es mirin com es mirin, fan basarda. L'escenari és aquest i el cert és que un observador neutral que estudiés el context social i polític en que s'ha mogut la cultura del país els darrers seixanta anys tindria, probablement, la temptació d'enterrar-la. Però ja se sap que el pensament català i la seva llengua rebroten sempre i sobreviuen als seus il·lusos enterradors.

I de vegades en sortim. I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. L'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població de l'any 2008 ja ho deixava entreveure. Els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país. I és així que només un 31% dels catalans citaven el català quan se'ls preguntava per la seva llengua materna. Però l'enquesta continuava i es demanava als enquestats que diguessin quina era la seva llengua d'identitat, aquella que senten com a pròpia i que defineix la seva pertinença, i més d'un 37% responien afirmant que la seva llengua d'identitat era el català.

I de vegades en sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim. Fa pocs dies s'han fet publiques les dades de la darrera Enquesta Europea de Valors que radiografia la societat catalana de l'any 2009. Una enquesta que entre d'altres qüestions demana als ciutadans quina és la seva llengua preferida. I de vegades ens en sortim perquè un 52,4% s'aferra al català i fa seva la llengua pròpia del país mentre un 34,6% cita el castellà, un sorprenent 9,8% abraça l'anglès i un 3,2% tria altres llengües. Només un terç dels catalans mamen el català però més de la meitat del país el tria com a llengua pròpia en una tendència creixent tot i el fort ponent que bufa a contra. Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí però ens en sortim!

http://twitter.com/marcarza

TV3, política en 140 caràcters

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 24 de febrer de 2011

La política 2.0 va fent camí i les xarxes socials tenen cada dia més rellevància en el debat nacional. El discurs polític que es construeix a la xarxa rep molta atenció, coses de la moda, però també crítiques ben dirigides que assenyalen el risc de simplificació en uns missatges que són, per força, massa sintètics. Els usuaris de Twitter, per exemple, han de comprimir les seves opinions en menys de 140 caràcters i el cert és que sembla difícil recollir la complexitat del món en dues frases sense subordinades.

Però aquesta simplificació del debat polític no resulta gens estranya a Catalunya perquè replica de forma prou ajustada el format que es veu a TV3. La cotilla dels blocs en la informació política que imposa la Corporació marca una pauta repetitiva que se segueix a cada informatiu. El presentador anuncia el tema del dia, de l'impost de successions al maltractament animal, i a continuació van passant les intervencions de tots els partits de major a menor representació parlamentaria. Poc més de 140 caràcters per a cadascun, el lema com a discurs i la política reduïda a una llarga campanya de quatre anys.

Potser aquest model tindria sentit si el sistema polític fos estrictament bipartidista, però en un Parlament amb set partits les declaracions se succeeixen arribant a ratllar el ridícul. Set talls de veu, un a favor i sis en contra, que alimenten una imatge de la política en que la crítica mai no és constructiva i el consens sembla impossible. Un sistema que obliga a escoltar tothom fins i tot quan no hi ha res a dir, mentre es perden tots els matisos i s'ignora qualsevol altra cosa. Com si el debat polític fos només cosa dels partits i no hi hagués opinions interessants, constructives i rodones més enllà dels 135 escons de la Ciutadella.

http://twitter.com/marcarza

Catalunya és d'esquerres, naturalment

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 7 de febrer de 2011

Les enquestes confirmen any rere any que a l'hora de situar-se políticament els catalans es defineixen de forma molt majoritària com a persones d'esquerres. Prenent com a exemple el darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió i fent números gruixuts un 50% dels catalans se situen entre l'esquerra i el centre-esquerra. Si s'hi afegeix que gairebé un 20% es col·loca al centre i que un 17% no sap o no contesta queda clar que l'espai de les altres opcions ideològiques és més aviat escàs. No arriben ni al 12% els catalans que trien la dreta o el centre-dreta per definir-se ideològicament.

En això devia pensar el president Montilla quan als mítings de la darrera campanya demanava el vot per evitar que un país d'esquerres fos governat per una força de dretes. Però arriben les eleccions i amb una participació superior a la de comicis anteriors Convergència i Unió guanya amb comoditat en totes les comarques mentre tots els altres partits excepte el Partit Popular perden suport electoral. Alguna cosa falla en les definicions i els marcs ideològics del país quan una societat tan abrandadament d'esquerres vota de forma majoritària opcions que més aviat no vesteixen de roig.

Potser seria hora d'anar assumint que l'eix esquerra/dreta com a definició ideològica bàsica ha quedat tan obsoleta com el telègraf en un món d'smartphones. Per adonar-se'n n'hi ha prou d'intentar enquadrar en aquest marc un ciutadà que estigui a favor dels matrimonis homosexuals però en contra de l'avortament, o un que aprovi l'impost de successions però alhora sigui partidari de l'acomiadament lliure. La vida s'ha fet massa complexa per encabir-la en una sola línia pensada per a la lluita de classes. Però més enllà d'això hi ha una resposta força senzilla a la paradoxa catalana. Els catalans es declaren d'esquerres perquè no poden fer altra cosa. Quatre dècades de dictadura i trenta anys de tirania cultural esquerranosa han marcat a l'inconscient col·lectiu un sil·logisme irrefutable. Ser de dretes és ser mala persona. Ser de dretes és ser egoista, escanyapobres, carca i autoritari. I és clar, quan es pregunta a algú si és d'esquerres o bé mala persona la resposta és més aviat previsible.

http://twitter.com/marcarza

-

Microbloc a cop de twit (recull 17)

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

EUROPA:

• Catalunya necessita més Europa i Europa necessita més èpica. http://t.co/kWv1SsFd


• La Unió Europea no pot ser un projecte resignat.


• Ara, quan tot grinyola enmig de la tensió, el projecte europeu troba a faltar l'èpica que havia anat perdent

POLÍTICA:

• Quan l'IRPF supera el 49% s'acaba l'impost i comença el bandolerisme.


• Les monarquies constitucionals són com els Reis Mags, només funcionen si els ciutadans (els nens) no es fan massa preguntes.


• "Monarquia? República? Catalunya!", Francesc Cambó. Era un bon plantejament l'any 1919 i ho és encara.


• Hi ha assessors i càrrecs electes que es pensen que fan política però es limiten a fer de product manager. I no era això...


• Salut i res pública! #saluduspostmoderns


• Intervenir les xarxes socials és com posar microfons a cada cantonada. 1984 en estat pur! #Londonriots


• Què? Sembla que allò del #15M ja s'ha consumit, oi? Posin, posin l'orella a terra que sentiran la remor...
  

SOBIRANISME:

• El problema no és que Catalunya se senti incompresa com a perifèria. Som centre del nostre món i perifèria de res! http://bit.ly/vS9RPO


• Catalunya serà un somni construït sense full de ruta perquè no s'hauria pogut fer de cap altra manera. http://t.co/G8JxPjco


• El món no funciona per justícia, funciona per poder. I nosaltres de poder n'anem justets!
  Francesc Pujols s'equivocava. Hauria d'haver escrit que "un dia els catalans aniran per Espanya i ho hauran pagat tot"!


• Vam desar la senyera pensant que n'hi havia prou amb la bandereta del cotxe oficial. I no n'hi ha prou! http://bit.ly/pM2gDQ
  :

La maleta soviètica

Publicat al diari digital Catalunya Obertat el 27 de gener de 2011

A finals d'aquest any que comença farà dues dècades que el món va cantar les absoltes a la Unió Soviètica. I el més sorprenent de l'aniversari és l'oblit en que ha caigut el record de l'URSS. Un imperi extensíssim, de mida continental, que va condemnar a la tirania i la misèria centenars de milions de persones des de Sibèria a Ucraïna. La utopia obrera convertida en Estat va sacsejar el segle XX i llavors, un vespre qualsevol, es va esfumar com si res. Hi ha hagut alguna reflexió sobre el contrapès perdut del capitalisme. Sobre com l'amenaça comunista estimulava l'humanisme del mercat. Però la memòria kafkiana i penosa del sistema econòmic, polític i social del comunisme s'ha difuminat perillosament.

Fa pocs mesos Labreu Editorial va publicar un text indispensable per reviure aquesta memòria de l'infern soviètic. A La Maleta, Sergei Doblatov hi retroba les poques peces de roba que el van acompanyar en el seu exili de Leningrad a Nova York i en cada objecte hi ha el record d'una escena de vida comunista. El mercat negre amb productes tan subversius com uns mitjons finesos. Els periodistes que no poden escriure sobre res del que els envolta perquè la realitat és massa trista per passar la censura. Els serveis d'informació i els seus dossiers a cada cantonada. Una vida grisa i miserable sense cap expectativa més enllà d'una subsistència esporuguida. Pobresa i repressió, el comunisme era això i oblidar-ho podria sortir car.

Potser és veritat que sense la nèmesi comunista l'economia de mercat campa molt desacomplexada, però encara és més cert que sense el mirall soviètic avui és molt fàcil ignorar els mèrits del lliure mercat. Hi ha una crítica frontal al sistema liberal que pretén desacreditar-lo assenyalant la pobresa, la desigualtat, el poder econòmic o la corrupció política que s'hi troba. Una crítica que sovint tracta les anècdotes com si fossin norma general, mirant de demostrar que la fórmula que combina l'estat de dret amb el capitalisme i la igualtat d'oportunitats és una farsa. És cert que hi ha molt de camí a córrer però oblidar que mai com ara el planeta havia estat tan lliure i pròsper és alhora una injustícia i un risc.

Comparar el món d'avui amb una utopia celestial és gratuït i massa simple però el discurs acostuma a passar avall com si res. Fins i tot quan mirar qui el canta hauria de fer venir picor a qualsevol demòcrata. Resultava molt més fàcil descobrir l'ombra totalitària de molts d'aquests crítics quan a l'altra banda del mur s'hi amagava l'infern que predicaven. Un món que val la pena dur sempre a la maleta perquè no oblidar-lo és una bona manera d'evitar repetir-lo.

http://twitter.com/marcarza

Microbloc a cop de twit (recull 16)

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

ECONOMIA:

• Aquesta crisi no és un parèntesi, és un punt i seguit que podria acabar sent un punt i a part. http://bit.ly/sANjTz


• Si no has plegat bé el paracaigudes no diguis que la gravetat és culpa dels especuladors.


• Els diners ajuden a ser lliure però només si s'evita ser esclau dels diners.

POLÍTICA:

• Les monarquies constitucionals sòn com els Reis Mags, només funcionen si els ciutadans (els nens) no fan massa preguntes.


• Tot el respecte a les víctimes d'ETA però cap ni un als polítics que les utilitzen com a excusa remenenant-les com un espantall. #agurETA


• Fa gràcia. Els partits, tots, fan mans i mánigues per evitar primàries. I quan ja són inevitables van i farden de democràcia interna.


• I a poc a poc els anys deu s'assemblen cada cop més als anys trenta... I la lliçó dels trenta encara per aprendre!


• De vegades sembla que els independents s'apunten a la política per fer quedar bé els polítics professionals. #marededeusenyor

EN CLAU D'HUMOR:

• No us en fieu dels immigrants asiàtics. Són vigatans venedors de sants però van d'incògnit. #invasiosubtil #calders


• Hi ha pobles que organitzen fires d'oficis antics i ja hi posen arquitectes, promotors immobiliàris i encofradors. Quins records!


• Una calzone és una pizza solipsista! #papanatades


• No, no és un patinet. És un Segway analògic.


• La premsa en paper s'acabarà el dia que la revista Pronto tingui versió iPad.

.

Ciudadanos, l'espanyolisme nacional de Catalunya

Article publicat al digital Catalunya Oberta el 24 de gener de 2011

El Partido de la Ciudadania que encapçala el diputat Rivera va treure un resultat força digne a les darreres eleccions però els vots aconseguits tenen un mèrit especial quan es contrasten amb el rotund fracàs d'Unión Progreso y Democracia. La lògica més elemental diria que posats a fer espanyolisme camuflat de regeneracionisme els votants potencials d'aquesta opció es decantarien pel partit de la senyora Rosa Díez. Però resulta que Catalunya és tan particular, tan nacionalment sòlida, que fins i tot els adversaris més durs de la sobirania del país trien oposar-s'hi des d'un espanyolisme fet i pensat a Barcelona. Quina ironia!

L'èxit dels Ciudadanos per sobre l'espanyolisme madrileny ve justament de la seva capacitat d'entendre el país i adaptar-hi el missatge. D'haver sabut vendre un projecte d'eutanàsia nacional sota la bandera de la llibertat i la tolerància. Quan el Partido de la Ciudadania es va presentar al País Valencià proposant que a l'escola la llengua pròpia del país fos només una assignatura optativa va quedar clara la seva impostura. A Catalunya han fet el discurs del bilingüisme perquè qualsevol altra cosa seria intolerable fins i tot per al seu públic però el seu model és clar i es pot veure en funcionament a la ciutat de València. Deixar el català a la intempèrie fins que sigui una anècdota etnològica i transformar el sentiment de país en un “regionalismo sano y bien entendido”.

Que fins i tot els enemics més directes de la construcció nacional necessitin fer de Catalunya el seu centre de referència per treure un bon resultat electoral és una bona notícia. Una prova insòlita de fortalesa nacional però sense cap efecte més enllà de l'anècdota. Potser l'espanyolisme català té la seu a Barcelona i un discurs que lliga amb l'esperit del país però els matisos es queden a l'embolcall i no arriben al projecte. Sota la mascara melosa del diputat Rivera s'hi amaga el rictus sinistre de don Alejandro Lerroux. No s'hi val a badar.

http://twitter.com/marcarza

.

Microbloc a cop de twit (recull 15)

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:


INTERNACIONAL:

• El món es mou en un context de fulla seca que recorda massa l'any 1914. Qualsevol espurna és un perill.


• Una pregària pel bell imperi austro-hongarès. Víctima de la rigidesa moderna. Mort pel somni d'una llibertat impossible. DEP


• Les dictadures emergents semblen imparables però sense llibertat no podran guanyar la batalla de les idees. http://t.co/iKp575f

ECONOMIA:

• Hi ha una via alternativa al trist repartiment de la pobresa, distribuir ara la riquesa de demà passat. http://bit.ly/ry2o94


• Només genera riquesa el que genera riquesa. No el que un estudi qualsevol diu que genera o generarà riquesa.


• El diner es crea i es destrueix. No es transforma però transforma.


• Quan la riquesa desapareix i s'escola amb tanta facilitat potser és que no hi era i només ho semblava.

POLÍTICA:

• No és cert que l'ascensor social s'hagi aturat. El problema és que ara va cap avall.


• La política no és una vocació, és una infecció que no et deixa viure.


• Del vestit fosc dels tecnòcrates a la camisa caqui i el pas de l'oca no hi ha pas tanta distància. Prudència que la por és perillosa!


• En un país democràtic si falla la política està fallant la societat. bit.ly/rb9pVO

C

Política 2.0, el llegat Benach

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 13 de gener de 2011

Des de Prat de la Riba la gestió del catalanisme polític ha aspirat a l'excel·lència per pura obligació. Perquè només amb creativitat i lideratge es compensen les mancances i limitacions d'un projecte nacional enfrontat a un dels estats més antics d'Europa. Sempre forçats a fer-ho millor que l'adversari per continuar construint un país lliure. Els darrers set anys la institució nacional que millor ha representat aquest esperit ha estat el Parlament de Catalunya.

Potser és encara massa incipient, però l'impuls a la política 2.0 que s'ha donat des del Parlament va molt més enllà de l'anècdota que alguns hi han volgut veure. Ha estat una aposta per explorar noves formes de fer política buscant la proximitat i la participació dels ciutadans. Hi ha hagut un esforç important d'obertura a la societat per mitjà de tots els canals possibles, de la televisió a la web, i amb especial atenció a les eines 2.0. Avui els catalans coneixen millor la seva cambra legislativa, tenen més canals per adreçar-s'hi i línies de contacte més directes amb els seus diputats. El president Benach ha fet un esforç per ser present a les xarxes socials i molts diputats l'han seguit. Per primera vegada milers de ciutadans han pogut conèixer el dia a dia del seus representants, hi han tingut accés immediat i la distància amb els diputats s'ha reduït de forma dràstica. Un apropament que també ha permès als diputats escoltar la societat sense intermediaris i d'una forma nova. Una porta a l'exercici de la democràcia deliberativa que facilita als diputats les eines per anar resseguint els interessos i les inquietuds del país al llarg de la legislatura.

Aquest és el llegat de la Presidència Benach. Haver fet del Parlament de Catalunya una cambra capdavantera a nivell global en l'ús de les noves tecnologies i l'exploració de la política 2.0. La nova presidenta Núria de Gispert haurà de trobar el seu projecte per al Parlament, la seva aportació a la vida de la cambra catalana. Però seria bo que reconegués el valor i el potencial del camí fet per aconseguir que el Parlament continuï liderant un àmbit en que és pioner per mèrits propis.

http://twitter.com/marcarza
.

Sopar- col·loqui: "Liberalisme i política local"

El proper dimecres 6 de juliol, el Fòrum Liberal organitza el sopar-col·loqui “Liberalisme i política local” que comptarà amb la presencia de dos ponents de luxe: Antoni Biarnés i Alejandro Fernández. Ambdós són experts professionals i acadèmics en l’àmbit de la política municipal en un moment en el que el liberalisme i la necessitat de polítiques eficients centren el debat.


Data: dimecres 6 de juliol
Lloc: Restaurant Palau del Baró (C/ Santa Anna, 3, Tarragona)
Hora: 21:00


Us convidem a participar-hi i a fer arribar la convocatòria a totes aquelles persones que penseu que poden tenir-hi interès. Preguem que confirmeu la vostra assistència per correu electrònic forumliberaldelcamp@gmail.com o també contactant en el telèfon 619140767.


Us hi esperem!

Microbloc a cop de twit (recull 14)

Alguns dels twits de les darreres setmanes recollits en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• Hi ha assessors i càrrecs electes que es pensen que fan política però es limiten a fer de product manager. I no era això...


• Governar implica responsabilitzar-se del diner públic, sí, però no només per gastar-lo. Estalviar també és governar, saben?


• Tot sovint allà on les "esquerres" hi veuen el neoliberalisme més salvatge només hi ha molins de vent i sentit comú.

ECONOMIA:

• A Catalunya "emprenedor" és tot sovint un eufemisme d'empresari. Però tan lleig és ser empresari que cal fer servir eufemismes?


• Per què diem "sindicats minoritaris" quan hauríem de dir "quatre gats mal contats que no representen ningú"?


• Llegint Hayek, Schumpeter i Von Mises es diria que la Gran Guerra la van guanyar els dolents.


• Si l'impost de successions es considera injust s'ha de suprimir. No s'hi val a mantenir-lo NOMÉS per als + rics. L'ètica no és progressiva!

POLÍTICA:

• Quan un polític promet crear llocs de treball demostra que no entén com funciona el món i mereix l'inhabilitació vitalícia.


• SMS al Conseller Mas-Colell: Sobren la meitat (o +) de les facultats, la meitat (o +) dels professors i la meitat ( o +) dels alumnes.


• Té gràcia. Els mateixos q pretenen l'assimilació pura de la immigració esperen q el fet andalús a CAT s'hereti i duri per sempre.


• La vida s'ha fet massa complexa per encabir-la en una sola línia pensada per a la lluita de classes.

MISCELÀNIA:

• Sense dies de pluja com el d'avui els dies bons no serien bons, només serien dies.


• En el debat Qatar vs. samarreta l'afició parla d'ètiva i valors. I, passi el que passi, és això el que ens fa més que un club.


• A casa sóm del Tió! Aquest avi amb sobrepès vestit de vellut vermell que fa regals als nens no ens inspira confiança. O

O

Microbloc a cop de twit (recull 13)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• Hi ha assessors i càrrecs electes que es pensen que fan política però es limiten a fer de product manager. I no era això...


• Governar implica responsabilitzar-se del diner públic, sí, però no només per gastar-lo. Estalviar també és governar, saben?


• Tot sovint allà on les "esquerres" hi veuen el neoliberalisme més salvatge només hi ha molins de vent i sentit comú.

ECONOMIA:

• A Catalunya "emprenedor" és tot sovint un eufemisme d'empresari. Però tan lleig és ser empresari que cal fer servir eufemismes?


• Per què diem "sindicats minoritaris" quan hauríem de dir "quatre gats mal contats que no representen ningú"?


• Llegint Hayek, Schumpeter i Von Mises es diria que la Gran Guerra la van guanyar els dolents.


• Si l'impost de successions es considera injust s'ha de suprimir. No s'hi val a mantenir-lo NOMÉS per als + rics. L'ètica no és progressiva! OO

Sindicats i país, sumant pel futur

Article ja publicat al bloc Prosperitat i Rauxa

Repartir la pobresa és tan dolorós que resulta impossible. Aviat farà tres anys que l’economia del país va embarrancar després d’una revetlla llarga i cara però el clima continua essent de ressaca i espessor. Hi ha una diagnosi força ajustada de la malaltia (endeutament i manca de competitivitat) i una recepta que apunta el remei (retallada de despesa pública, devaluació interna -baixada de salaris- i orientació a l’exterior -exportacions-). Però els sacrificis semblen inassumibles i s’avança cap a una dècada perduda en que els excessos es purgaran per pura precipitació. Un empobriment lent que tornaria a deixar l’economia catalana als marges del dinamisme global.

Però hi ha una via alternativa al trist repartiment de la pobresa, distribuir ara la riquesa de demà passat. Catalunya podria superar els reptes a que s’enfronta si tots els actors econòmics es comprometen a posar-hi el coll i eviten el curt termini. Hi ha coneixement i múscul industrial per fer un salt endavant. Per consolidar la internacionalització i gravar-la, finalment, al nostre ADN productiu. La demanda és allà a fora i la productivitat del país és tan baixa que amb canvis mínims podria disparar-se. Catalunya no pot ser una economia de baix cost però la millora de la competitivitat serà lenta i tardarà uns anys en marcar la diferència. Per al futur més immediat és indispensable aconseguir una reducció de costos que millori l’atractiu dels nostres productes i serveis.

Un compromís de tots que marqui un punt d’inflexió i col.loqui de nou Catalunya com un node atractiu per a la inversió en el mapa global. Un triple compromís de l’administració, els treballadors i les empreses. Menys impostos, menys serveis públics, reducció salarial, reinversió de beneficis i recapitalització empresarial. I tot a canvi de què? D’un compromís ferm per una política de salaris i redistribució social generosa -molt generosa- tan aviat com arribi de nou el creixement econòmic. Un compromís ferm per la competitivitat que engegaria de nou el motor de la riquesa i ajudaria els mercats internacionals a recuperar al confiança en el país per consolidar, en pocs anys, una Catalunya més equilibrada i dinàmica.

Potser calia que el vaixell anés cap a les roques per veure que tots plegats el compartíem. Potser calien circumstàncies extraordinàries i un risc real de naufragi per fer possible un canvi de model productiu que fa massa temps que tenim pendent. Potser l’oportunitat és ara i ara és demà!
O

Joves emigrants, fuga de cervells

Post ja publicat al bloc Prosperitat i Rauxa

L’atur juvenil arriba al 40%. Entre els joves que treballen les condicions laborals i els salaris acostumen a ser força precaris i, de moment, l’accés a un habitatge continua com una quimera per a molts menors de trenta anys. El panorama és fosc i a poc a poc una generació de joves universitaris, els millors, els més desperts, els que parlen anglès, agafen les maletes i emigren arreu d’Europa i del món buscant millors oportunitats de futur.

La xifra és difícil de mesurar però alguns indicadors, com ara el cens de votants a l’estranger, en donen una imatge aproximada*. Entre l’any 2006 i l’any 2010 els registrats han crescut en més de vint-i-cinc mil, un augment del 15%. Però l’acceleració és exponencial i el nombre d’emigrants l’any 2009 ja era un 10% superior al de l’any anterior. Com passa amb l’emigració menys qualificada la fuga de cervells també necessita qui obri camí i darrere el primer metge, arquitecte o enginyer que troba un espai arriben dotzenes d’amics, parents i coneguts que fan xarxa per facilitar encara més l’emigració d’altres joves catalans.

A primer cop d’ull la imatge és demolidora. El negoci del Robert i les cabres. En una dècada Catalunya ha acollit més d’un milió d’immigrants majoritàriament poc qualificats per aixecar una economia que acaba expulsant dotzenes de milers dels millors joves del país. Brillant! Però en una mirada més calmada i a mitjà termini la catàstrofe podria acabar tenint efectes positius. Hi havia un dèficit en mobilitat laboral i experiència internacional dels joves catalans que la necessitat podria acabar vencent.

És bo que milers i milers de joves del país acumulin experiència i contactes arreu del món. Es bo… si tornen. I aquesta hauria de ser una prioritat a mitja i llarg termini per a la nova Conselleria d’Empresa i Ocupació del flamant Conseller Mena. Resseguir la pista dels emigrants catalans, els seus sectors, la seva experiència, els països en que es troben. Construir xarxa, buscar sinergies i oportunitats per a les empreses del país i facilitar el seu retorn com a directius o emprenedors quan l’economia reprengui el vol. Fuga de cervells però d’anada i tornada.

*No tots els joves residents a l’estranger es registren a l’ambaixada/consolat corresponent.

Falten mesquites

Per fer política cal una relació franca amb la realitat. Posar-s'hi d'esquena o desfigurar-la a cops de demagògia pot resultar còmode i plaent però acostumen a ser camins de recorregut curt i final accidentat. I la realitat és que a Catalunya hi viuen més de tres cents mil musulmans però el país compta només amb 195 mesquites. Uns espais que en la majoria dels casos són tot just baixos comercials o mòduls prefabricats situats als afores de pobles i ciutats en condicions més que precàries.

Els catalans de fe musulmana necessiten espais de culte i fins avui la política catalana no ha sabut estar a l'alçada. Aixecar mesquites no és cosa de l'administració i pertoca a cada grup religiós proveir-se el propi espai de trobada però els musulmans topen amb dificultats especials que demanen la intervenció pública. A cada intent d'obrir una nova mesquita el més habitual és que la comunitat islàmica es trobi amb la protesta dels veïns i els comerços del barri en qüestió i que l'Ajuntament, per evitar el conflicte, acabi denegant els permisos corresponents. Hi ha una oposició visceral a les mesquites que es camufla en arguments estranys com ara les molèsties que produirà l'aglomeració de creients, un problema que deriva justament del dèficit de mesquites que hi ha a Catalunya. Però l'autèntic disgust no el provoquen les aglomeracions sinó els creients. És l'expressió d'una xenofòbia de baixa intensitat que no ha sabut pair el canvi del paisatge humà del país.

A Catalunya hi ha musulmans. Hi ha tres cents mil catalans musulmans i no són aquí de visita. Formen part del nostre present i del nostre futur. No aniran enlloc ni desapareixeran i alguna cosa està podrida a Catalunya quan els practicants d'una de les principals religions del país troben mil i una dificultats per aixecar els seus espais de culte. L'exercici de la pròpia fe és un dels drets fonamentals més bàsics dels ciutadans i protegir-lo ha de ser una prioritat per a la política del país, per sobre de qualsevol protesta veïnal.
O

Emergents, la Xina de paper

Post publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Emergents, la Xina de paper"

L’aparició en escena de les economies emergents ha trasbalsat el món. El motor econòmic global s’allunya d’occident. El pas del G7 al G20 és la foto d’aquest canvi i la creixent hegemonia xinesa, primer a l’Àsia i d’allà al món sencer, és gairebé un lloc comú. Però si el món no tornarà a ser a les mans d’uns quants homes blancs el poder xinès tampoc no és tan fort com sembla. L’imperi del Mig podria ser, com deia Mao parlant dels Estats Units, un tigre de paper.

L’ascens econòmic xinès és vertiginós però no únic. Segueix una estela d’èxits que comença al Japó de la postguerra i continua amb el miracle coreà. Uns precedents que la Xina replica pas per pas. Un enlairament basat en l’avantatge laboral en industries de baix valor afegit que porten a un creixement accelerat que transforma el país. Una explosió de riquesa que creix quan l’economia fa el pas cap a industries més complexes i que acaba amb una crisi tan pronunciada com el creixement anterior.

La crisi va arribar al Japó l’any 1991 quan el seu ascens semblava imparable. Uns anys més tard era el boom coreà el que acabava amb una crisi asiàtica que posava en evidència tots els seus desequilibris. No és possible créixer a un ritme vertiginós durant dècades sense generar unes tensions que acaben petant escandalosament. I la Xina no serà una excepció. Quan els japonesos van comprar el Rockefeller Center i els estudis de Hollywood ningú pensava que tenien els peus de fang però la bombolla immobiliària, l’endeutament excessiu, els crèdits dubtosos, la poca transparència del mercat intern i l’envelliment de la població ja n’anunciaven el fracàs nipó. Una crisi anunciada que ara, quan sembla impossible, ja es pot intuir a la Xina.

Si del que es tracta és de buscar un guanyador per al segle XXI potser caldria anar mirant a l’Índia, però aquesta és una altra història que mereix un post a banda.
O

Reus. Fira nova, projecte nou?

Article publicat al diari reusdigital.cat:
"Fira nova. Projecte nou?"

Aquesta serà la darrera edició de l'Expro/Reus abans de la inauguració de la nova fira. D'aquí a pocs mesos Reus tindrà un palau firal de primera al bell mig del Tecnoparc. Una inversió que no arriba sola perquè porta implícita l'obligació d'explotar-ne tot el potencial. I toca treballar de valent perquè a data d'avui una mirada al calendari firal de la ciutat dóna pocs motius per a l'alegria.

Si la ciutat aspira a ser alguna cosa en el mapa europeu dels certàmens firals, fins i tot si ens limitéssim -error- a voler ser alguna cosa en el context espanyol, només la Borsa de Comerç Europea del proper octubre va en la línia adequada. Tota la resta de certàmens, de l'Expro/Reus a la Lan Party passant pel Tot Nuvis i els quatre salons dedicats al motor, no passen de ser farciment. Fires de caça menor per a les que no hauria calgut una inversió d'alçada com la que s'inaugurarà ben aviat.

Arreu d'Europa hi ha ciutats mitjanes d'un volum similar al de l'àrea metropolitana del Camp amb una activitat firal vibrant i ambiciosa. Un model que Reus podria replicar aprofitant els punts forts del teixit econòmic de la ciutat: el Tecnoparc, l'aeroport i algunes empreses líders al seu sector. El Tecnoparc és un projecte encertat i en marxa que des de Fira de Reus caldria complementar amb un congrés europeu dedicat a l'alimentació funcional. Tampoc no ens hauria de passar per alt que la nova fira serà a tocar de l'aeroport. Una proximitat que d'alguna manera hauria de permetre explotar aquesta sinèrgia amb un certamen diferenciat dedicat al món aeronàutic. I encara més, Reus i el seu territori compten amb algunes empreses discretes i poc conegudes que són líders destacats al seu sector. Empreses dinàmiques que podrien apadrinar i impulsar una fira a la ciutat que ajudi a consolidar la pròpia imatge de marca i el seu lideratge internacional.

Aquests son només alguns dels camins. Algunes de les fortaleses del potencial firal de la ciutat a les que caldria sumar-hi un clima atractiu, la bona connexió (autopistes, tren i aeroport) i la proximitat a Barcelona. La nova fira ja és aquí. Ara toca aixecar al seu voltant un nou projecte que la justifiqui.
O

El vent de la indústria, de nou

Article publicat fa algunes setmanes al bloc Prosperitat i Rauxa:

"El vent de la indústria, de nou"

Va caure el mur, el món es va fer petit mentre s’obrien les fronteres i amb l’abaratiment dels transports i les comunicacions l’economia global va canviar per sempre. Tot va canviar però poques coses van canviar tant com la industria. De sobte els països emergents tenien la capacitat de fabricar-ho tot a uns preus que a occident semblaven impossibles. Aquella capacitat productiva que el Japó i més endavant Corea i Taiwan havien demostrat arribava multiplicada per deu amb l’entrada a l’escena d’una Xina massiva i marcial. Els xinesos van fer seu l’eslògan brasiler i en tres dècades “d’ordem e progresso” s’han situat entre els motors industrials del món.

A Catalunya com als altres centres industrials d’occident el xoc va tenir conseqüències dures. La industria s’encongia i semblava condemnada a desaparèixer. Tot es podia importar de la Xina a preus ridículs impossibles de sostenir a Catalunya. Sectors sencers desapareguts. Algunes empreses del país van respondre amb l’especialització i la innovació però totes van acabar important components i deslocalitzant activitats per competir amb més garanties d’èxit. Dècades d’ocupació i riquesa industrial perduda que els serveis només han pogut compensar marcats per la precarietat i els salaris mileuristes. Una història de decadència que finalment comença a capgirar-se.

El creixement imparable va inflant els salaris xinesos encarint els seus costos. El Yuan guanya valor dia a dia i les tensions financeres resten atractiu a les importacions que cal pagar a l’avançada. Alhora la caiguda de la demanda a Europa i la incertesa que ho amara tot fan cada cop més difícil la compra de grans quantitats i guanya atractiu la possibilitat de treballar amb proveïdors pròxims que s’adapten amb flexibilitat i rapidesa a les necessitats del client. Tot plegat marca un canvi de sintonia en l”economia global que afavoreix la industria catalana. Toca aprofitar-lo!
O