Blocant enrere

Aquests darrers dies entorn al cap d’any, el bloc suma ja cinquanta posts, arribant alhora al número màgic de les cinc mil visites. Volia aprofitar aquesta triple coincidència per fer una mirada enrere a aquesta experiència blocaire. Tot plegat sense oblidar-me de tots els que aneu trobant el temps per llegir aquest bloc i compartir-hi els vostres comentaris, gracies a tots!

Des del començament catalunya.ffw ha estat un espai per compartir les pròpies obsessions entorn al dinamisme social i econòmic com a clau per al futur del país. Un país que s’enfronta a riscos importants amb mancances i dèficits com un sistema educatiu amb un 30% de fracàs escolar o la fragilitat de l’estructura econòmica, però que compta també amb un potencial enorme si sap aprofitar les oportunitats que s’obren en el nou escenari a Europa i el món. Un país que, no s’hi val a oblidar-ho, és encara a mig fer i ha d’anar trobant el camí per a reinvertar-se a cada generació sense deixar de ser allò que ha estat.

De cara al 2007 i amb la intenció de millorar el catalunya.ffw, agrairia els vostres comentaris i idees sobre aquest bloc. Esteu convidats a fer-ne una crítica àcida així com a proposar orientacions, temes i formules que el facin més àgil i interessant.

Per acabar, i amb voluntat de compensar la poca reversibilitat del format bloc, adjunto la referència a cinc posts de l’any per als que em vulgueu acompanyar en aquesta blocada enrere:

-Sector públic: inversió contra despesa (12/09/2006)
-La difícil gestió del llegat Pujol (26/09/2006)
-Sense inèrcies d’integració (20/10/2006)

-Pols de creixement (23/10/06)

-Barcelona i capitalitat (31/10/2006)

Us desitjo tot el millor per al 2007!

Cohesió nacional, oportunitats o subvencions

El passat dia de Nadal, en l’homenatge anual al President Macià en l’aniversari de la seva mort, es va tornar a fer evident la divisió al si del nacionalisme entre el pujolisme convergent i el nou catalanisme social d’Esquerra, PSC i Iniciativa. Un catalanisme suau que, des de l’esquerra estricte, planteja la cohesió nacional com a objectiu prioritari i els beneficis socials com a eina per assolir-la. A la cohesió per la subvenció.

La idea rere el catalanisme social és que la cohesió nacional arribarà a través d’una millor cobertura sanitària, pensions i despesa social en general. El cert és, però, que països com Alemanya o Holanda amb estats del benestar molt desenvolupats, tenen grans dificultats d’integració dels immigrants i per tant de cohesió davant les noves desigualtats. Són els Estats Units el millor exemple d’integració d’immigrants i cohesió nacional, ho són a través de les oportunitats i la creació de riquesa per sobre de la despesa social, però també a través dels lligams i valors compartits que fan d’una nació alguna cosa més que un grup de persones individuals.

Avui a Catalunya hi ha la voluntat de centrar el debat polític entorn a l’eix dreta esquerra quan la qüestió més important que es planteja al país continua essent el conflicte polític i econòmic amb l’estat espanyol. Una lleugera compensació del dèficit fiscal i els efectes del diferencial d’inflació amb l’estat farien més per la política social catalana que no pas deu lleis de barris i projectes d’audífons gratuïts. Aquesta estratègia és preocupant no tan sols per què busca fer del nacionalisme una força residual, sinó pel risc de portar el país cap a un debat de passat entorn a la despesa que l’allunya de l’autèntic repte de futur entorn a la inversió. Un debat de passat entorn al subsidi i l’acció governamental que l’allunya de l’autèntic repte de futur entorn a les oportunitats.

Si bé és segur que el President Macià va quedar trist en veure la divisió que s’ha obert en el nacionalisme català, devia quedar encara més capficat en adonar-se'n, per primera vegada en molts anys, que el govern de Catalunya no sintonitza amb els corrents pioners del seu temps.

Pausa nadalenca

Proper post el dijous 28/XII

Infraestructures, prova de dinamisme

El TGV ha arribat finalment al Camp de Tarragona. Quan encara falten alguns mesos per que l’alta velocitat connecti Madrid i Barcelona, difícilment és pot considerar el TGV espanyol com una història d’èxit. L’estat va arribar amb retard a l’alta velocitat amb una línia de Madrid a Sevilla econòmicament indefensable. Quan finalment el plantejament radial espanyol va pensar en Barcelona, ho va fer sense la necessària connexió amb França i a una velocitat final que no justifica la inversió milionària. En definitiva, la despesa en infraestructura més important de la història, arriba tard i malament. A data d’avui la connexió amb el TGV europeu tardarà dècades i l’alta velocitat és doncs, un cordó umbilical que només alimenta la pròpia dependència.

Aquesta és una prova més de la necessitat de trobar un sistema de gestió d'infraestructures que doni entrada a la iniciativa privada i permeti tenir el control sobre la planificació, finançament i impuls dels projectes indispensables per a la societat catalana. Molt més preocupant, però, és la dificultat per consolidar iniciatives d'infraestructura ambicioses i necessaries quan es compta amb els recursos per a fer-ho.

La qüestió és de gran importància si pensem en les infraestructures no tan sols com a inversions de futur sinó també com a prova d’ambició i dinamisme. La Xina, com a nou pol de creixement global, és l’exemple evident d’aquesta visió. L’embassament de les tres gorges o la línia fèrria que uneix Qinjian i el Tíbet, avançant a 5000 metres d’alçada, són la cara visible de mil i un projectes que s’aixequen i es consoliden a una velocitat extraordinària. Des d’aquest punt de vista, la incapacitat catalana per a impulsar obres com el quart cinturo, la connexió elèctrica amb França o solucions alternatives a les necessitats que ambdos plantegen, mostren un país de bioritmes lents i amb enormes dèficits de futur.

Acceptant que qualsevol societat democràtica i amb sensibilitat ambiental segueix uns temps més prudents alhora d’impulsar grans obres públiques, cal prendre consciència del ritme letàrgic amb que avança el país en algunes qüestions clau. El futur exigeix a Catalunya recuperar l’empenta necessària per tirar endavant projectes pioners a la velocitat que demana el present.

Llibres: "Estatut, aeroports i ports de peix al cove"

Fa anys que en Ramon Tremosa va recollir el ciri del col·lectiu J.B. Boix per continuar la processó amb llibres, articles i mil i una iniciatives reclamant la fi del dèficit fiscal de Catalunya. Denunciant el centralisme econòmic que fa de Madrid un forat negre per als recursos de l’Estat, ferint de mort l’economia catalana en una operació política que arriba a semblar premeditada. Amb el seu darrer llibre, Estatuts, aeroports i ports de peix al cove, el professor Tremosa tanca una trilogia sobre aquesta qüestió que va començar amb L’Espoli Fiscal i continuava amb l’Estatut de Catalunya, veritats contra mentides, tres llibres escrits i publicats respectivament abans, durant i després de l’aprovació del nou estatutet.

El cert és que la lectura del llibre no es recomanable als amants de les digestions plàcides ni als catalans amb problemes de tensió. En dues parts ben diferenciades entorn al finançament i la gestió de ports i aeroports, el professor Tremosa conclou que el resultat del procés estatutari és ben magre. Podria resumir-se, en homenatge a les qualitats sicilianes de Catalunya, en un "tot canvia per que res no canviï". No hi ha millores efectives en el sistema de finançament i per tant la reducció del dèficit fiscal continua fora del nostre abast. Per altra banda, i entrant al tema que centra la segona part del llibre, el sistema aeroportuari espanyol és el més centralitzat del món occidental sota la batuta d’AENA. Un ens aeroportuari que aboca recursos a Barajas de forma irracional mentre impedeix que l’aeroport del Prat pugui esdevenir hub de referència europea amb vols intercontinentals.

Llegir en Ramon Tremosa és indispensable per comptar amb munició de gran calibre en defensa de la sobirania política i fiscal, però escoltar-lo en una de les presentacions del llibre n’és un bon complement. Sentir de primera mà les seves referències “off the record” als cops del centralisme sobre indústries i sectors diversos, fa incomprensible l’absència d’una resposta catalana més contundent, si no és que, com diu el mateix Tremosa, hem de continuar caient túnel avall per a veure de nou les estrelles. No caldrà, oi?

Els Tres Catalanismes, una revisió quaranta anys després

L’any 1964 en Jordi Pujol, llavors un jove de 34 anys encara lluny de ser President de Catalunya, escrivia Els Tres Catalanismes, un article al voltant de les tres orientacions bàsiques que prenia i pren el catalanisme: “un criteri nacionalista clàssic” de “base cultural, lingüística i de mentalitat”, aquell altre “pel qual la qüestió bàsica és la que sol anomenar-se problema social” i el que posa l’accent en “dotar Catalunya de força econòmica”. Ja en el principi del que ha estat la seva llarga i constant trajectòria intel·lectual, el jove Pujol plantejava l’equilibri de les tres potes del catalanisme com l’únic camí possible per a la consolidació d’un projecte nacional que fes de “Catalunya una autèntica i lliure comunitat, és a dir, un país no escindit, i econòmicament i socialment estructurat en la justícia”.

Des de llavors, en poc més de quaranta anys i des d'unes dures condicions de sortida, la societat catalana ha caminat amb pas ferm en tots els camps, consolidant cadascuna de les tres potes del catalanisme. A l’hora que Catalunya però, també Europa i el món s’han transformat i l’exigència de progrés econòmic és ara molt més gran que no ho era fa quaranta anys. Avui el creixement econòmic és la clau de volta per a l’èxit i l’atractiu d’un projecte nacional. Manllevant la frase de Joan Fuster, tot creixement econòmic que no sigui fet per nosaltres, serà fet contra nosaltres, i no cal capficar-s'hi massa per trobar-ne exemples. Justament ara no ens podem permetre passar com a societat la síndrome del nen de casa bona, de l'hereu escampa, i perdre la iniciativa i el tremp que ens han acompanyat en tota l'epoca moderna.

Sense una economia i una societat vibrants, hi haurà en el futur més immediat grans dificultats per que el catalanisme cultural i els projectes socials del país puguin continuar el seu camí en equilibri i és per això que en els propers anys la força econòmica, la tercera pota de l'escambell catalanista, ha de guanyar pes i ser considerada una prioritat.

Ramon Tremosa a Reus

El proper dimecres 13 de desembre a les vuit del vespre (20:00), el professor Ramon Tremosa presentarà el seu últim llibre, Estatut, aeroports i ports de peix al cove, a la Cambra de Comerç de Reus (C/Boule 2).

Lloc : Cambra de Comerç de Reus (C/Boule, 2)
Data : dimecres 13 de desembre (20:00 hores)



De la contracoberta:

Aquest llibre pretén explicar que podem esperar del model de finançament del nou Estatut de Catalunya, fent balanç del text que va sortir redactat de la Moncloa. El llibre també denuncia el model centralitzat d'aeroports a l'estat espanyol, evidenciat arran del col·lapse de l'aeroport del Prat del 28 de juliol de 2006, alhora que fa balanç de l'autonomia parcial de gestió dels ports concedida el 1996. Tot mirant de fer entenedor al públic no especialitzat els diferents conceptes acadèmics utilitzats, aquest llibre tanca la trilogia de l'autor dedicada al finançament de la Generalitat de Catalunya, oberta l'any 2004 amb el llibre L'espoli fiscal (on es denunciava el dèficit fiscal català) i completada el gener de 2006 amb el llibre Estatut de Catalunya, veritats contra mentides (on es feia balanç del finançament aprovat en l'Estatut del Parlament de Catalunya, aprovat el 30 de setembre de 2005).

SEAT, impuls asiàtic

Les darreres setmanes el futur de la Seat dins el grup Volkswagen torna a ser ple d’interrogants. Fa anys que el governs català i espanyol van tancar la venda de l’empresa al grup alemany, assistint-la amb subvencions generoses, per tal de fer entrar la marca al joc europeu i aconseguir nous models en producció per a la fàbrica de Martorell. Avui el grup Volkswagen compta amb tres marques amb posicionament clar, Audi, Volkswagen i Skoda, que cobreixen els segments alt, mitjà i baix del mercat, però tal i com mostra el fet que el grup no aposti per Seat a la Xina, aquesta marca no té una imatge clara i aquest és un dèficit letal. Per altra banda la creixent competitivitat industrial de l’Europa central i oriental fa que Volkswagen tendeixi a prioritzar les plantes alemanyes per sobre d’altres d’Europa occidental com s’ha vist en l’anunci recent de la reducció de producció a Bèlgica.

Per la importància directa de la fàbrica de Martorell, pels nombrosos proveïdors catalans que han esdevingut petites multinacionals i pel manteniment de la tradició industrial, és de vital importància la continuació de la marca i la producció de Seat a Catalunya. Si bé avui dins el grup Volkswagen la marca Seat és redundant i la producció de Martorell perilla davant d’indrets més competitius, el cert és que la marca pot aportar beneficis importants a grup asiàtics en expansió a la recerca d’un posicionament de qualitat i una plataforma d’entrada als mercats europeus.

De la mateixa manera que Daewoo utilitza de fa uns anys la marca Chrysler per donar una imatge de major qualitat, hi ha d’altres fabricants coreans, indis i xinesos que preparen la seva arribada a Europa i necessiten una bona plataforma de sortida. Les subvencions que el govern català continuen donant a la Seat i el pes dels sindicats haurien de permetre orientar el grup Volkwagen a vendre la Seat a un d’aquests fabricants als que la marca oferiria un posicionament de qualitat i tradició europea. Una operació com aquesta podria garantir a llarg termini el poder de la marca, condicionant la venda al manteniment de la fabricació de models punters a la fabrica de Martorell. Més enllà d’aquest sector concret, això permetria visualitzar el pes de les empreses asiàtiques en el nostre futur i les enormes oportunitats que s’obren per als països que relliguin el seu futur als nous pols de creixement global.

Església i canvi

Una de les metamorfosis socials més radicals a la Catalunya dels últims cinquanta anys ha estat en el paper de la religió i l’església, d’un rol central i d’enorme influència a una situació secundària que en alguns casos frega la marginalitat. En uns anys en que el canvi ha estat protagonista, l’església ha ajudat a consolidar el seu allunyament del gruix de la societat amb un immobilisme gairebé total i l’enrocament en posicions considerades majoritàriament com a radicals i ancorades en el passat.

El fet és que l’església catòlica és un exemple excel·lent d’organització incapacitada per a l’adaptació a escenaris canviants. Una incapacitat que en bona part és fruit de la seva estructura rígida i jeràrquica amb la tradició com a ingredient fonamental, però sobretot per les característiques del seu “equip directiu”. És absolutament impossible que una gerontocràcia d’homes blancs adaptin una organització d’abast global als canvis dels darrers quinze anys.

Si bé tot indica que l’església se sent còmode en aquesta posició, seria bò que aquelles comunitats de cristians de base obertes al canvi forcessin l’accés a la jerarquia de persones més “joves”, que amb perfils i orígens diversos poguessin facilitar una obertura en un futur proper. Les responsabilitats que l’església continua tenint en formació, labor social i guiatge moral fan que la importància de la seva modernització vagi més enllà de l'àmbit estricte de la fe.

Qüestió generacional

Es fa difícil negar la petulància implícita en la reclamació de protagonisme per a la pròpia generació, però és legítim fer-ho, gairebé obligat, si es té la convicció que hi ha una contribució a fer que ningú no farà per nosaltres.

No són els anys els que defineixen la successió de generacions amb trets i característiques comunes, sinó els esdeveniments i canvis socials que les envolten. Avui a Catalunya, la gent que gira entorn el final de la vintena i els primers quaranta arriba a l’exercici actiu de la ciutadania amb actituds i òptiques noves fruit de l’època que els ha vist créixer. Són la primera generació amb la democràcia com a memòria política exclusiva. Els únics que han viscut de forma generalitzada Europa com a referent, en molts casos amb experiències laborals i formatives en altres països de la Unió. Els primers catalans en segles que viuen la pròpia identitat amb normalitat, sovint en una autèntica ficció de país complert. Un grup de gent que ha arribat al món laboral amb l’exigència competitiva de la globalització, però conscients de les enormes oportunitats que s’obren per als països que sàpiguen sintonitzar correctament les pròpies energies.

Per capacitat i actitud, és a les mans d’aquesta generació impulsar el país a superar els reptes oberts en els últims anys. Uns reptes que alguns continuen veient com a amenaces i davant els quals cal la decisió necessària per a definir-los com a clares oportunitats. Una major europeïtzació i internacionalització de l’economia i la societat, una aposta pionera per la digitalització de l’empresa i la ciutadania, una mirada liberal sense complexos a la societat i el sector productiu que permeti avançar cap a la meritocràcia equitativa, un accent en el sector privat com font prioritària d’idees i projectes per al futur, o la consolidació d’una catalanitat hegemònica i transversal fora de ficcions contraproduents, són algunes de les responsabilitats directes i ineludibles que aquesta generació ha d’assumir.

Deixant de banda la complexitat polièdrica de qualsevol societat oberta, aquest serà, ha de ser, el perfil central d’una generació emergent que compta amb les eines per a una nova modernització del país. Una generació que obligada pel pes de la pròpia tasca, té la responsabilitat de reclamar pas i comença a fer-ho.