Sense inèrcies d'integració

La integració dels immigrants a les societats d’arribada s’acostuma a donar de forma natural, seguint una certa inèrcia que a Catalunya funcionava a ple rendiment fins a començaments dels anys seixanta. A partir d’aquell moment el nombre creixent d’immigrants d’origen espanyol que van arribar de forma massiva a un país sense instruments polítics van alentir aquesta inèrcia, arribant a fregar l’aturada total de la integració i configurant un país amb risc important de fractura social.

La recuperació de l’autonomia amb l’escola com a centre, va recomençar el lent procés d’extensió social de la catalanitat cultural, plantejant un horitzó optimista al voltant dels milions de catalans d’origen espanyol que encara avui viuen aliens a la tradició del país.

Tot just quan semblava que comptàvem com a país amb els instruments per a superar el repte de la immigració del segle XX, hem d’encarar una nova onada de nouvinguts del segle XXI.. Una nova generació d’immigrants força més diversa, en molts casos de cultures molt allunyades de la nostra i novament en proporcions que tornen a representar una enorme oportunitat/amenaça per al nostre projecte nacional.

En sintonia amb la millor tradició catalana hem de lluitar per oferir oportunitats i un projecte de futur compartit a tots els nous-nous catalans però essent conscients que encara avui no hem recuperat totalment les inèrcies d’integració que varem perdre fa quaranta anys. Enfront del risc que els milions de nous immigrants se sumin a la vida activa totalment aliens a la realitat nacional catalana, la única recepta possible és ANAR-LOS A BUSCAR. Per corregir l’absència d’inèrcies d’integració som el catalans de sempre els qui des de la societat civil, des d’associacions, clubs, parròquies, sindicats, casals i esplais, hem de convidar els nous-nous catalans a compartir projectes i vida amb nosaltres. Projectes concrets com el programa de voluntariat lingüístic son un exemple clar d’aquesta manera de forçar la relació entre vells i novíssims ciutadans del país.

Sense una correcció activa de les dificultats que la falta d’inèrcia comporta, sense prendre clara consciència que aquesta no és tasca del govern sinó de cada ciutadà en el seu entorn més pròxim, correm el risc de caure espadat avall cap a un horitzó massa difícil en un futur massa immediat.

Publicat el 20 d'octubre de 2006

Els límits d'Europa

D’ençà del inici del projecte europeu, i en particular rere la caiguda del mur de Berlín, la qüestió dels límits d’Europa ha estat una constant del debat continental. Límits geogràfics i polítics, però també de ritme, la definició dels quals permetria una millor gestió de les ampliacions i processos d’adhesió que es van obrint.

Deixant de banda la ribera sud de la Mediterrània per raons obvies, i acceptant que a mitjà termini tota la regió balcànica, Albània inclosa, tancarà el buit territorial entre Grècia i l’Europa central, només la frontera més oriental de la Unió Europea (UE) continua avui oberta i plena d’interrogants.

La prova de les limitacions que una falta clara de model suposa a la política exterior de la UE és el cas de Turquia. Els dubtes i canvis de política dels diversos estats membres entorn a la possible candidatura dels turcs han acabat portant a acceptar negociar una futura adhesió quan no és encara clar que es vulgui Turquia com a membre. La principal reticència Europea davant Turquia hauria de ser de caràcter geopolític. Pensar que la frontera de la Unió pot arribar a l’Iraq, Siria, i l’Iran fa venir malsons a qualsevol europeista i la futura adhesió hauria d’anar precedida per una implicació de la UE en la pacificació i el desenvolupament de l’orient mitjà que avui sembla del tot impossible.

Pel que fa a Rússia, si bé la seva desmesura geogràfica i el seu pes específic fan que ni tan sols s’hagi plantejat una futura adhesió, el dubte és la seva àrea d’influència més directa, principalment Ucraïna i Bielorússia. Si bé l’entrada d’aquests països a al UE sembla avui molt llunyana, és ben clar que una futura adhesió incomodaria Rússia i seria bo plantejar una estratègia que eviti la improvisació. Un escenari en que tos dos països compartissin lligams similars amb la UE i amb Rússia, servint com a zona d’esponjament i transició entre els dos gegants del continent seria probablement la solució més adient.En tot cas cal tenir clar que la qüestió turca demostra la necessitat de tenir un horitzó clar per al futur de la UE en els propers cinquanta anys que ajudi a definir les polítiques d’avui i del futur més immediat.

Publicat el 18 d'octubre de 2006

Supervivència o ambició

Sovint topem amb les actituds i els pobres esquemes mentals d’un cert nacionalisme que viu la llengua i la cultura catalanes des del paradigma de la supervivència. Una mirada rapida a la realitat catalana però, deixa ben clar que no som txerokees ni mandingues, som una cultura amb un present i un potencial creador enorme i davant d’això el vol ras d’alguns mereix el menyspreu reservat als ignorants.

La nostra és una llengua en creixement, amb un nombre de parlants que puja dia a dia, amb nivells de producció editorial entre els primers del món, una qualitat reconeguda amb presència d’excepció a fires com les de Guadalajara i Frankfurt, lectorats a les principals universitats d’Europa i un bon grapat de creadors d'alt nivell en tots els àmbits.

Davant d’aquesta realitat és evident que el nostre repte no és la supervivència sinó l’excel·lència, no només per als dotze milions de potencials consumidors directes sinó per a tot Europa i el món. És aquesta ambició, l'orgull legitim i el prestigi social que se’n deriven el que farà la nostra cultura atractiva per als nous catalans i en garantirà un futur encara més brillant.

Així doncs, potser serà millor reservar les actituds de resistència en exclusiva per al guarà, la cuina amb llard i el porró de dues banyes.

Publicat el 26 de setembre de 2006

La mala educació

La millora radical del sistema educatiu del país és una mesura urgent i necessària. Avui a Catalunya el fracàs escolar se situa entorn del 30%, una xifra inacceptable que condiciona el futur de molts ciutadans, debilita la igualtat d’oportunitats i fa molt difícil la necessària transformació del país en una economia bastida entorn del coneixement.

Les anàlisis fetes sobre els diversos sistemes educatius d’arreu del món a partir d’estudis basats en resultats mesurables, coincideixen a destacar dues característiques comunes als països capdavanters: l’alt compromís i implicació dels pares en l’ensenyament complementat amb el compromís pedagògic i el bon nivell formatiu del professorat.

Lluny d’aquestes premisses, la majoria de les reformes en ensenyament fetes a Catalunya els últims anys s’han centrat en programes, matèries i recursos disponibles, ignorant la renúncia que molts pares fan de les seves responsabilitats educatives i oblidant que aquest abandonament té efectes directes i devastadors sobre els resultats globals del sistema.

Sense voler definir polítiques concretes a seguir, és imprescindible revertir la deixadesa d’alguns ciutadans pensant en formes innovadores d’incentivar el compromís dels pares. Formes que permetin premiar aquells pares amb una major implicació amb mesures com ara la gratuïtat dels llibres o la prioritat en l’elecció de centre i assenyalin els pares que no compleixen com a corresponsables del fracàs escolar.

Publicat el 19 de setembre de 2006

Voluntariat i associacionisme, llavors de prosperitat.

Tot sovint es presenta l’economia i el món de l’empresa com l’antítesi del voluntariat i l’associacionisme, ben delimitats per la recerca del benefici personal d’una banda i la contribució altruista de l’altra . Hi ha però una escola de pensament econòmic i social que es nega a acceptar aquesta divisió de pedra picada, reclamant l’atenció per al component comunitari de la creació de riquesa, el capital social. En aquesta línia són de gran interès els arguments desenvolupats en un dels últims llibres de l’investigador nord-americà Francis Fukuyama, publicat l’any 1995 sota el títol original de “Trust: the social virtues and the creation of prosperity”* buscant una resposta al per que del desenvolupament divers de les economies avançades i el seu major o menor èxit en la creació i desenvolupament de grans empreses.

La resposta a aquest interrogant la trobem, segons Fukuyama, en el divers grau de capital social disponible, derivat de la confiança com a característica que influeix directament la possibilitat de les persones de treballar les unes amb les altres. La sociabilitat espontània d’un país, aquella que va més enllà de la família i de manera informal queda a banda de l’administració, és el que permetria a societats com la nord-americana la construcció de grans empreses, en oposició a la confiança reclosa en l’àmbit familiar de societats com la italiana (o la catalana) que impedeixen, per norma general, el creixement per sobre del control estricte del clan.

Portant un pas més enllà la teoria exposada es pot afirmar que aquesta densitat cívica no és tan sols una prova de l’alt nivell de capital social existent sinó que influeix directament en la seva creació i manteniment. Així el nivell d’associacionisme i voluntariat d’un país no serien tan sols prova del nivell de confiança existent sinó que en són també escola i llavor.

Junt amb el nord d’Itàlia, Catalunya ha estat tradicionalment una de les societats mediterrànies amb una major densitat cívica, tot i no apropar-se als nivells dels països anglosaxons. Aquesta capacitat ens va donar en el passat les eines per tirar endavant la revolució industrial i suplir el rol d’una administració pública inexistent, portant el país a ser la societat moderna que és avui. És bo recordar-ho en un moment d’enormes reptes de futur per a fer evident que en el reforç del voluntariat i l’associacionisme més ampli hi ha una gran força per al creixement i la prosperitat del país.

*”Confiança: les virtuts socials i la creació de prosperitat”.

Publicat el 13 de setembre de 2006

Sector públic: inversió contra despesa

De forma esquemàtica i potser poc acadèmica, es pot segmentar la despesa pública en tres categories bàsiques. Deixant de banda la part dedicada a garantir el funcionament diari de l’administració, que podríem anomenar despesa de manteniment, és possible dividir la despesa pública segons la participació directa d’aquesta en la futura creació de riquesa. Així podríem parlar de despesa de no retorn o despesa simple per una banda i despesa d’inversió per l’altra.

Les partides principals dins la despesa simple inclouen grans àrees del sector públic entre les que destaquen les dedicades a sanitat, pensions i serveis socials diversos. Pel que fa a les partides d’inversió, aquelles amb relació directa a l’enfortiment del creixement econòmic futur, les principals inclouen les infraestructures de transport i comunicacions, la promoció de l’extensió d’inversió en tecnologia i innovació i per damunt de tot l’enfortiment del sistema educatiu en tots el seus nivells i de la formació en un sentit ampli.

El cert és que no es pot separar el sistema sanitari i l’estructura de coixí social de l’estat del benestar del creixement econòmic, ja que donen l’estabilitat i la seguretat necessàries per que l’economia de mercat funcioni correctament garantint la igualtat d’oportunitats indispensable per que una societat es pugui mirar al mirall sense vergonya. El repartiment de la riquesa és una obligació moral que segueix la seva creació, però per poder-la repartir el condicionant previ és haver-la creat amb anterioritat.

És per aquest imperatiu de creixement que en temps de canvi, exigència de competitivitat i reptes de gran abast cal prioritzar la inversió per damunt de la despesa. Temps com els que justament s'obren davant nostre. Ara toca convertir les escoles i instituts en catedrals dotades de mitjans, fer de les nostres universitats referents europeus d’exigència i coneixement, garantir una formació constant del més alt nivell als professionals del país, consolidar les grans infraestructures pendents ja fa massa anys i apostar amb recursos per les tecnologies punteres. Aquestes han de ser les prioritats bàsiques del nostre govern per a les properes legislatures. Ignorar-ho seria faltar al potencial del país i posar en risc futures conquestes socials.

Publicat el 12 de setembre

Sobre la volatilitat de la riquesa

D’ençà de la revolució industrial Catalunya ha estat un país amb una capacitat creixent de produir riquesa que s’ha consolidat els darrers quaranta any a partir de tres eixos bàsics: el desenvolupament i la modernització de la nostra base industrial, la capacitat d’atracció d’un gran nombre de multinacionals potents i una forta aportació del turisme com a base del sector serveis. En aquest període el país s’ha transformat, fidel a la seva tradició, posant-se a l’alçada de la resta d’Europa i multiplicant la riquesa material de les últimes generacions.

Tot aquest procés ha tingut òbviament resultats molt positius, però just en el moment en que l’exigència global de competitivitat i creixement va a l’alça, apareixen entre els joves senyals creixents d’un acomodament perillós fruit d'aquest relatiu enriquiment accelerat. Hi ha en alguns àmbits de la nostra societat la sensació que arribats on sóm ara, toca disfrutar de la feina feta i gaudir-ne els beneficis, sense adonar-se que la situació de creixement actual és totalment reversible.

No sembla que hi hagi a Catalunya consciència de l’extrema delicadesa del nostre substrat productiu i de com una pèrdua de competitivitat sostinguda podria afectar en pocs anys al nostre nivell de riquesa de forma molt significativa. Hauriem de ser conscients que el declivi de la cultura del treball, el sacrifici i de l'ambició recolzada en l'esforç personal, pot tenir a curt termini conseqüències nefastes per una economia tan poc autònoma com la nostra. Les economies obertes ho són d’entrada i sortida, i el mateix procés que ens ha convertit en destí turístic i centre receptor de capitals pot girar cent vuitanta graus en un instant i buidar-nos de bona part de les vies a la prosperitat que hem seguit fins avui.

Publicat el 25 d'agost de 2006.

El potencial d'un nou voluntariat

En un context global marcat pel ritme del canvi i els reptes de primer ordre amb que ens enfrontem, un dels imperatius màxims del país ha de ser no malbaratar cap recurs, sobretot en aquelles àrees en que la nostra societat és juga el futur.

En educació, en economia i empresa, en serveis socials i sanitaris es decideix en els propers anys el nostre ser o no ser per a les properes dues generacions. En un moment en que fem el pas d’una economia regionalitzada, industrial i de serveis a una economia centrada en el coneixement i d’abast global, a l’hora que la immigració i l’envelliment de la nostra població posen a prova la nostra xarxa social, ha de ser una prioritat estirar totes les energies del país.

Així doncs es fa difícil comprendre per què amb jubilacions i prejubilacions, que enteses com ho fem avui són poc menys que morts civils, deixem d’aprofitar quantitats enormes d’experiència i d’energia humana en òptimes condicions.

Tota aquesta gent de seixanta cinc, seixanta i fins i tot cinquanta anys s’ha guanyat el dret a la jubilació, però el fet és que la nostra societat compta ara amb milers i milers de ciutadans, alguns d’ells professionals de sectors claus com l’ensenyament i la sanitat, que tenen molt a oferir i la voluntat de fer-ho si se’ls planteja de forma correcta.

Aquest hauria de ser el cor d’un nou voluntariat que permetria reforçar el nostre sistema educatiu i sanitari, donant suport també al nostre entorn productiu per fer les reformes i modernitzacions indispensables per encarar amb èxit les oportunitats plantejades pels reptes del present.

Publicat el 18 d'agost de 2006

L'Imperatiu del Dinamisme

Tot i que l’allau diari de noticies polítiques al voltant dels partits i els professionals de l’administració poden dificultar una visió en perspectiva, el cert és que els governs i el poder polític no tenen ni tornaran a tenir en el futur el protagonisme que han tingut els darrers cinquanta anys.Rere la guerra freda i en un entorn molt més fluid i difús com el d’avui, el paper principal torna a la gent, a les empreses, als grups i a les persones lliures i amb capacitat creadora. L’imperatiu de la sobirania que ha protagonitzat els darrers tres segles d’història ha deixat pas al dinamisme, i per a un país en construcció permanent com el nostre és important no perdre de vista aquest canvi fonamental.

Nokia i Ebay, però també Ryanair i Aljazeera són tan sols algunes de les iniciatives privades inexistents fa tan sols quinze anys que han transformat la nostra vida i les dinàmiques socials arreu del món. En un context com aquest ens cal alliberar tota l’energia creadora de que siguem capaços per ser a l’alçada de les oportunitats que se’ns obren. Necessitem idees, moviments i projectes que neixin i es desenvolupin a to amb el nostre temps, d’abast europeu i mundial i reconduint el país cap al camí del futur, el del coneixement.

Si durant el segle XIX va ser la industria, i durant el XX un sistema polític capaç d’equilibrar les diferències socials, el que marcarà el tall entre grans societats i països seguidors durant el segle XXI serà la capacitat de dinamisme, de creació i d’innovació. És en el caràcter pioner i ambiciós del millor catalanisme on rau la recepta de l’èxit. Només si ens mesurem amb els estàndards més alts, només si acceptem els reptes més grans i fem un enorme esforç d’inversió en els desafiaments que ens esperen serem a l’alçada del país i el seu enorme potencial.

Publicat el 14 d'agost de 2006

Vacances impagables

L’estiu és un temps per a la mandra i la lentitud.

Més que a la lectura, l’estiu crida a la relectura i la reflexió sobre l’hivern que queda enrere.

Per això, combinant mandra i relectura. Els propers dos mesos el catalunya.ffw anirà recuperant algun dels 105 posts publicats fins ara.

Bones vacances!