Meme i xarxa. Blocs reusencs.

A partir del meme Blocs Solidaris rebut de l’Eduard Diaz, continuo la cadena. És evident que la blocosfera és una xarxa. Aprofito per citar cinc blocs reusencs que val la pena tenir en compte.

Puig d’en Cama: L’e-cronista de la ciutat de Reus. Per seguir el dia a dia de la ciutat i provar d’esbrinar per què Reus i Figueres donen més sonats per càpita que cap altra ciutat catalana.

Jaume Renyer: Ideòleg i patriota de pedra picada. Actualment lluita contra el sector oficial del partit per aconseguir ser el cap de llista d’ERC a la circumscripció de Tarragona.

Els dies i les dones: Bloc d’en David Figueres, lletraferit reusenc expatriat a Barcelona. També podeu seguir els seus textos a seques al bloc Contabilitat Bàsica del grup Cultura21.

Fantasia d’Idees: El resultat de combinar un bloc de reflexió política en clau nacionalista amb una sobredosi de Plim. Bloc de l’Alfred Artiga.

Blogs de Reus: L’agregador de la reusosfera. La clau per seguir l’actualitat blocaire de la capital del Baix Camp.

Immigració: 3 mentides / 3 veritats

MENTIDES

• Necessitem la immigració: Catalunya és un dels països del món amb una demografia més pobre. És cert que necessitàvem immigració per a compensar aquesta circumstància, però després de rebre gairebé un milió d’immigrants en una dècada no sembla raonable continuar parlant de necessitat. Fa alguns anys que el nostre dèficit poblacional va quedar compensat amb escreix. És en la productivitat i no en el nombre absolut de mà d'obra on hi ha la solució.


• La immigració genera riquesa: La immigració no genera riquesa. No quan la riquesa es mesura per càpita, que és com cal comptabilitzar-la. La nul·la productivitat del sistema econòmic al que s’integren els immigrants fa que la creació de riquesa global del país no arribi a compensar el creixement de població. Fa anys que els catalans no guanyen benestar material.


• La immigració és incontrolable: Les imatges de pasteres a les platges canàries i del sud d’Espanya distorsionen la realitat del fenomen immigratori. Gairebé un 40% dels immigrants de l’estat arriben via l’aeroport de Barajas. No hi ha res més segur i sota control que un aeroport i per tant cal remetre la qüestió a la base de la política d’immigració de l’estat.

VERITATS

• La immigració és incontrolable: Mentre el sistema econòmic continuï basat en activitats de nul valor afegit, com la construcció i el turisme de masses, la immigració serà incontrolable. Aquest model econòmic afamat de mà d’obra barata és l’origen de l’espiral d’immigració de la darrera dècada.


• La immigració és alhora problema i esperança: La immigració és saba nova per al país. La diversitat que aporta és una de les claus de les societats creatives que han de protagonitzar aquest segle. Més enllà de les dificultats evidents per a superar l’allau dels últims anys hi ha la possibilitat de ser un país millor que no érem, més viu i complert.


• La immigració és el repte més important del país: No hi ha cap qüestió més greu i urgent en l’agenda dels propers anys que la immigració. L’abast del repte és tal, els riscos que implica són tan alts, que la seva gestió ha de tenir prioritat absoluta en tots els àmbits. És urgent parlar-ne més enllà dels tòpics. La frivolitat i el papanatisme no poden tenir espai en aquest debat.

_____________________________________________________________

Imatge: Fotografia d’un senyal de transit a la frontera entre Mèxic i els Estats Units advertint els conductors del possible pas d’immigrants creuant la carretera. Una foto fixa de la tragèdia humana de la immigració il·legal.

..

El nostre Thanksgiving

Aixecar sobre la diada de Sant Jordi una festa

d’integració per celebrar la nova Catalunya

El passat dijous, quart dijous de novembre, els Estats Units es van aturar per celebrar el Thanksgiving (Acció de Gràcies). L’únic pont de quatre dies de tot l’any i, sense cap mena de dubte, la festa més assenyalada del calendari festiu nord-americà. A diferència de Nadal, Hanukkah o Setmana Santa, el dia d’Acció de Gràcies és una festa tradicional laica, oberta a tothom i específicament americana. Profundament americana. En un país que té en la immigració i l’èpica del nou món un dels seus pilars fonamentals, Thanksgiving és una eina d’integració. L’única tradició que comparteixen de debò les famílies anglosaxones amb els emigrants de les últimes dècades. Una data que ajuda a fer dels Estats Units una comunitat, alguna cosa més que un ramat de tres-cents milions de persones.

Tot i que l’aportació immigrant ha transformat profundament Catalunya tot al llarg del segle XX, no és fins als últims deu anys que hem topat de cara amb la immigració global, en molts casos sense un substrat cultural comú sobre el que construir la integració. La societat catalana necessita ara un Thanksgiving que ajudi a relligar-nos com a país. Una festa compartida, aixecada sobre la tradició, que celebri allò que ens uneix, els valors del país que volem ser al voltant de la cultura pròpia, de forma cívica i oberta. La diada de Sant Jordi té tots els ingredients per a convertir-se en el Thanksgiving català. Una festa entorn a la cultura i l’amor, el llibre i la rosa. Amb un ingredient comunitari, la passejada, i una part íntima i familiar, la rosa i el llibre. Una dia en que la cultura i la llengua del país hi juguen un paper fonamental, preeminent. Tot plegat en jornada laboral, lligant celebració i feina, per recordar que el treball és un dels valors fonamentals de la catalanitat.

Catalunya és un país sense inèrcies d’integració, obligat a forçar la cohesió entorn a la pròpia cultura. Si volem sumar els nous ciutadans a la catalanitat, no queda altre remei que anar-los a buscar. En un món en canvi és més evident que mai la fluïdesa de les tradicions. Com el sociòleg Anthony Giddens explicava de forma brillant a Runaway Wolrd, un assaig sobre l’impacte de la globalització, les tradicions no es justifiquen per la seva antiguitat. És la repetició, el ritual i el fet de ser compartides el que les defineix. En última instància les tradicions només sobreviuen perquè desenvolupen una funció que serveix a la comunitat que les celebra i són, per tant, fluides i canviants. Aixecar sobre la diada de Sant Jordi una festa d’integració per celebrar la nova Catalunya és el millor servei que aquesta tradició pot fer avui al país. Una autèntica necessitat.

________________________________________________________

Imatge: Fragment de Freedom from Want, de la sèrie The Four Freedoms del genial il.lustrador americà Norman Rockwell.

.

50 raons per anar a la manifestació de l'1D

El proper dissabte 1 de desembre la Plataforma pel Dret a Decidir i més de 150 entitats convoquen a una manifestació a Barcelona per a protestar pel desgavell en la xarxa de rodalies i exigir la gestió de les nostres infraestructures. A les 17:00 començarà una marxa des de Plaça Catalunya fins a l'estació de França.

Hi ha moltes raons per a no faltar-hi. Aquí en van només cinquanta.

1. Perquè som una nació i diem prou.
2. Perquè tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.
3. Perquè hi donen suport més de 150 entitats econòmiques i socials.
4. Perquè som un país modern.
5. Perquè en un país modern el principal aeroport no s'ofega en el caos.
6. Perquè en un país modern l’autopista més important no pot ser un tap cada cap de setmana d’estiu.
7. Perquè en un país modern la capital no es queda a les fosques una setmana.
8. Perquè en un país modern els trens de rodalies no s’aturen tot un mes.
9. Perquè volem continuar essent un país modern.
10. Perquè només quan guanya Catalunya, guanya Catalunya.
11. Perquè és una manifestació per anar-hi en família.
12. Perquè el TGV arriba tard, malament i sense connectar amb Europa.
13. Perquè la xarxa de rodalies és bàsica per a un àrea metropolitana integrada.
14. Perquè si convoquen des d’Unió a Iniciativa és que convoca tothom.
15. Perquè quan la societat civil es mou és obligat acompanyar-la.
16. Perquè el nostre model de país el decidim nosaltres i només nosaltres.
17. Perquè ja n’hi ha prou de pagar impostos que mai no retornen.
18. Perquè exigim la publicació de les balances fiscals.
19. Perquè continua essent cert que tot el que no gestionem nosaltres, es gestiona contra nosaltres.
20. Perquè la Ministra Alvarez ha de plegar.
21. Perquè els catalans sí que “ni partios ni doblaos”.
22. Perquè la llengua castellana mereix que algú defensi la -d- del participi.
23. Perquè quan es convoca una manifestació amb aquest consens s’hi ha d’anar i prou. No ens podem permetre farols mal plantejats.
24. Perquè els mitjans de comunicació no en parlen però el missatge corre de tota manera.
25. Perquè necessitem lideratge i planificació estratègica. Un país capdavanter no s’improvisa.
26. Perquè els nous catalans d’ara han de saber que els catalans d’ahir i els d’abans d’ahir tenim sang a les venes.
27. Perquè si els ciutadans no es mouen quan cal, la desvinculació política només amaga el passotisme.
28. Perquè no en tenim prou arreglant el que no funciona, volem ser líders i pioners.
29. Perquè, venint de comarques, és l’excusa perfecta per passar un dia a Barcelona.
30. Perquè l’eix mediterrani, que l’estat ignora, és prioritari per als interessos de Catalunya.
31. Perquè el model radial espanyol, que l’estat imposa, no respon a les necessitats del país.
32. Perquè som un milió més que fa deu anys i ens calen els recursos per relligar el país.
33. Perquè s’ha acabat el bròquil!
34. Perquè els grans sindicats s’equivoquen amb el seu silenci.
35. Perquè no hi ha victimisme sense víctimes i no s’és víctima quan es planta cara.
36. Perquè el PSC ha d’adonar-se que els seus votants i militants no comparteixen el servilisme al PSOE dels amos del partit.
37. Perquè el PP ha de patir pel que li espera si guanya les eleccions generals.
38. Perquè el Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç i el Foment del Treball han de saber que se’ls troba a faltar.
39. Perquè els efectes de la falta d’inversió els patim tots els catalans, vinguem d’on vinguem i pensem com pensem.
40. Perquè l’Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00
41. Perquè volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos.
42. Perquè en un moment de canvi i reptes de competitivitat la inversió és més necessària que mai.
43. Perquè s’ha de caminar una hora al dia
44. Perquè el dèficit inversor dels últims anys no es pot repetir i necessitem prendre el control dels nostres recursos.
45. Perquè en infraestructures, si nosaltres patim nosaltres decidim.
46. Perquè l’aeroport del Prat ha de poder competir en llibertat, sense estar sotmès a interessos centralistes.
47. Perquè no volem un aeroport “low cost” per a un país “low cost”.
48. Perquè només recaptant i administrant els nostres impostos garantirem un tracte just en el futur.
49. Perquè tenim dignitat.
50. Perquè som una nació i diem prou. Tantes vegades com calgui.
    

El proper 1 de desembre a les 17:00, tots a Plaça Catalunya!

.

Blocs i política 2.0; el leninisme impossible

.

els blocs han protagonitzat la política 2.0.

La discussió política ha reaparegut a Internet

deslliurada de la cotilla partidista.

L’impuls del web 2.0 revoluciona Internet i transforma el món. La capacitat d’establir llaços individuals allunyats de qualsevol estructura piramidal trenca jerarquies, reforça l’horitzontalitat de les relacions i genera formes innovadores de diàleg i participació. Amb els blocs com a eina principal, la revolució 2.0 arriba a la política. La mateixa onada de canvi que ha trasbalsat el món audiovisual, financer o editorial, topa ara amb les estructures democràtiques clàssiques. Prenent com a referència el mític cluetrain manifesto, sembla evident que la política ha d’abandonar el paradigma del discurs per centrar-se en la conversa. L’àgora retrobada.

Fins ara els blocs han protagonitzat la política 2.0. La discussió política ha reaparegut a Internet deslliurada de la cotilla partidista i el caràcter tendenciós dels mitjans de comunicació tradicionals. Els polítics amb bloc han descobert una nova manera de relacionar-se amb el ciutadà. Un mitjà a través del qual explicar-se sense intermediaris, rebent alhora respostes directes i altres inputs amb una facilitat impossible fins fa poc temps. Els ciutadans, més enllà del debat i la possibilitat de guanyar accés directe als seus representants, tenen ara els mitjans per a organitzar-se i tirar endavant idees i projectes per a fer sentir la seva veu i garantir-ne la incidència.

Tot i que el canvi serà ràpid i sembla imminent, si mirem al nostre entorn més pròxim sembla clar que l’hegemonia del l’autoritat i l’estructura en la política 1.0 han generat estructures mentals poc adequades per al sacseig que s’aproxima. Els blocs són instruments de llibertat, de pensament crític i independent. Pretendre domesticar-los a les ordres del partit i la política acaba amb la raó de ser del mitjà. Les xarxes de blocs homogenis, amb temes i arguments al dictat, tancats a la participació ciutadana i nascuts per camuflar el desprestigi del poder, no tenen futur en la política 2.0. La tendència leninista a l’organització estricta i autoritària és l’antítesi de la conversa i la democràcia oberta.

La vitalitat de la catosfera és un símptoma de la quantitat ingent de ciutadans amb voluntat de contribuir, dins i fora d’Internet. La capacitat de recollir aquesta energia és la clau de l’èxit. Qui sàpiga aprofitar tot el potencial de l’esclat de la política 2.0 rebrà un impuls extraordinari. Per això cal, però, afrontar el fenomen sense por i amb mentalitat oberta. No hi ha control possible, només serveix no tenir massa res a amagar.

______________________________________________

Aquest post recull algunes de les idees exposades durant una recent trobada de blocaires amb Artur Mas i el seu equip. Amb en Marcús, en Xavier Mir, la Núria Masdéu, en Marc Vidal, en Vicent Partal (Vilaweb), l' Eduard Batlle (El Punt), en Jordi Cabré (El Singular Digital) i l'Oriol Ibars, vam disfrutar d'una hora i mitjà de conversa distesa sobre blocs, catalanisme i política 2.0. Toca agraïr a la gent de CDC el seu interès i haver fet possible la trobada.

En podeu saber més a les cròniques dels assitents:

- Artur Mas

- Vicent Partal

- Eduard Batlle

- Xavier Mir

- Roc Fernández

- Toni Ibañéz

- Marcús

- Marc Vidal

- Núria Masdeu

Educació, la nova riquesa de les nacions.

A Catalunya hi ha un problema de model d’ensenyament

que té poc a veure amb la manca d'inversió.

El sociòleg Manuel Castells, un dels pioners en l’estudi de la societat de la informació, parla sovint de l’educació com la nova riquesa de les nacions. Amb aquesta referència al clàssic d’Adam Smith el professor Castells deixa ben clara la importància fonamental de la formació per al progrés de qualsevol societat en el segle que comença. El cert és que hi ha lloc al món per a persones i països poc formats, però no a Europa i encara menys a Europa occidental.

En aquest sentit, les conclusions de l’estudi presentat recentment per al Fundació Jaume Bofill, en línia amb les dades de l’informe PISA, descriuen una situació alarmant de fracàs escolar i baix rendiment. A Catalunya hi ha un problema de model d’ensenyament que té poc a veure amb la manca d'inversió. Centrar el debat entorn al finançament és un error, abocar més recursos a un sistema viciat només n’augmenta els vicis.

Les anàlisis fetes sobre els diversos sistemes educatius d’arreu del món a partir d’estudis basats en resultats mesurables, coincideixen a destacar dues característiques comunes als països capdavanters: l’alt compromís i implicació dels pares en l’ensenyament complementat amb el compromís pedagògic i el bon nivell formatiu del professorat.

Lluny d’aquestes premisses, la majoria de les reformes en ensenyament fetes a Catalunya els últims anys s’han centrat en programes, matèries i recursos disponibles, ignorant la renúncia que molts pares fan de les seves responsabilitats educatives i oblidant que aquest abandonament té efectes directes i devastadors sobre els resultats globals del sistema.

Sense voler definir polítiques concretes a seguir, és imprescindible revertir la deixadesa d’alguns ciutadans pensant en formes innovadores d’incentivar el compromís dels pares. Formes que permetin premiar aquells pares amb una major implicació amb mesures com ara la gratuïtat dels llibres o la prioritat en l’elecció de centre i assenyalin els pares que no compleixen com a corresponsables del fracàs escolar.

(Els últims 3 paràgrafs d’aquest post recuperen un text del passat 19/09/06)

.

Emprenedoria, ambició i creixement.

Els primers a creure en el país, en tots els àmbits,

hem de ser nosaltres mateixos.

Sense ambició no hi ha creixement.

Quan centrem en l’ambició la falta d’empenta de la societat catalana, l’encertem de ple. Hi ha manca d’ambició política, d’ambició educativa, d’ambició empresarial, d’ambició de país en definitiva. La panoràmica de l’activitat emprenedora que presenta l’informe GEM dóna mostres evidents d’aquesta situació.

Tot i que de vegades pot semblar que l’esperit funcionarial s’ha apoderat del país, el nivell d’activitat emprenedora a Catalunya se situa entre els primers d’Europa. L’índex TEA (Total Entreprenurial Activity) en la fase inicial, situa Catalunya per sobre la mitjana europea, just per sota d’Irlanda i al davant de potències dinàmiques com Finlàndia o el Regne Unit.

Font: Informe GEM Catalunya 2005

És en l’ambició de creixement, en la visió de futur amb que s’emprèn a Catalunya on es perd tot l’avantatge d’una bona posició de sortida. Quan es pregunta els emprenedors catalans sobre el potencial de creixement de les seves empreses, les seves expectatives se situen entre les més pobres de tota la Unió Europea. L’ambició dels emprenedors catalans és gairebé nul·la.

Font: Informe GEM Catalunya 2003

Sense passió, sense una visió èpica del projecte que s’impulsa, difícilment hi ha cap possibilitat de creixement. Les conclusions que es desprenen de la radiografia que l’informe GEM fa de l’empresa catalana, son fàcilment extrapolables a d’altres camps. Els primers a creure en el país, en tots els àmbits del país, hem de ser nosaltres mateixos. Sense ambició no hi ha creixement.

.

o PSOE=PP o CAT=PSOE

L’Olla de Grills continua fent camí com a bloc col·lectiu entorn
del present i el futur del país en clau sobiranista.

El meu post d’avui a l’Olla de Grills:
o PSOE=PP o CAT=PSOE

Quan el catalanisme no té cintura, qui es trenca és el país.

Forçat a jugar sempre en camp contrari, la posició política del catalanisme a l’estat és d’una gran feblesa. El desequilibri demogràfic, combinat amb l’estructura constitucional i la manca d’autèntics mecanismes de poder, deixen Catalunya en una situació de precarietat constant. En aquest context, l’única arma de pes en mans del nacionalisme català és la pulsió caïnita dels propis polítics espanyols. Només amb la força de l’odi del PP contra el PSOE, del PSOE contra el PP, es pot anar fent forat a la paret gruixuda que barra totes les aspiracions del país.

Estigmatitzant la dreta espanyola, atiant el pànic a l’espanyolisme sense complexos del PP, el catalanisme ha col·laborat a fer bo l’espanyolisme amb vaselina del PSOE. Tot plegat, oblidant que quan no hi ha equivalència entre el PP i el PSOE, quan el diàleg només és possible amb l’esquerra espanyola, es perd l’única estratègia guanyadora a que podem aspirar ara per ara. Quan els vots del catalanisme només poden ser per al PSOE, aquests vots perden tot el seu sentit i tot el seu poder. Quin poder de negociació es pot tenir quan no hi ha alternativa possible? Fins i tot acceptant que el catalanisme del PSC és autèntic, la seva capacitat de pressió i exigència davant del PSOE és nul·la quan els socialistes catalans no tenen res a aportar. Amb aquestes regles, el PSOE no pot perdre a Catalunya i per tant tampoc no hi té res a guanyar.

El brindis al sol del Parlament de Catalunya, demanant el cessament de la ministra Álvarez sense més conseqüències, és el darrer gest d’un catalanisme impotent segrestat pel PSOE. Els 18 diputats de CiU i ERC a Madrid, sumats als 148 del PP, permetrien superar els 164 del PSOE i reprovar la ministra allà on fer-ho té un efecte real. És clar, però, que això és fer volar coloms. Ens hem posat tant de peus a la galleda de l’esquerra espanyola que ni tan sols quan els beneficis son evidents tenim el valor de votar de costat amb el PP. Així doncs, dilluns al matí la ministra continuarà al seu despatx i Catalunya haurà fet visible, un cop més, la seva total indefensió.

La política del sobiranisme a Madrid és política internacional, un joc que forçosament cal plantejar en clau pragmàtica i no ideològica. Si CiU va ser capaç de pactar amb el PSOE de la LOAPA, Banca Catalana i l’AVE a Sevilla, el catalanisme d’avui ha de poder, amb tota l’enemistat i la mala llet que calgui, pactar amb la dreta espanyola quan sigui beneficiós per al país. Mentre no siguem capaços de sortir del joc espanyol, aquesta és l’única estratègia possible par al país. Mentre el PSOE no sigui vist com el que és, un PP d’esquerres, Catalunya serà esclava del PSOE. Esclava de l’estat.

*

President Montilla, tinc una pregunta per a vostè...

Algú molt proper a mi serà el proper dimarts entre els ciutadans convidats al programa que l’espai Tengo una pregunta para usted* dedica al President Jose Montilla. Aquest algú demana idees.

Que li preguntarieu al President de la Generalitat?

Totes les propostes rebudes fins diumenge al migdia poden acabar en forma de pregunta al President.

*A no ser que el programa sigui en desconnexió per a Catalunya, que hi fa el President de la Generalitat en aquest tinglado?

.

Economia, empresa i victimisme

(...) fer-nos disputar un combat de boxa amb una
mà lligada a l’esquena, contra un adversari que
lluita amb totes dues i que ens atonyina; i en
acabar s’acosta un fals amic amb aire compadit
i paternal a dir-nos: “És que no en saps”.

Jordi Pujol
“Dels Turons a l’Altra Banda del Riu” (1961)

No hi ha victimisme sense víctimes,

no s'és víctima quan es planta cara.

Del Memorial de Greuges a l’OPA sobre Endesa, és evident que també en l’economia i l’empresa els catalans juguem tot sovint en camp contrari. És ben cert que els únics responsables de superar aquest desavantatge som nosaltres mateixos, uns obstacles que tradicionalment s’ha vençut amb creativitat, ambició i feina, tones de feina. Seria absurd, però, no adonar-nos de la mà que duem lligada a l’esquena. Conèixer la realitat de l’ofensiva de dominació, també econòmica, que hi ha sobre Catalunya no és una excusa per al victimisme sinó un argument per a plantar cara amb estratègies guanyadores. Res més lluny de l’esperit catalanista que la indefensió i la passivitat que defineixen la víctima.

La manca de grans empreses d’arrel catalana és, en part, conseqüència d’alguns trets psicològics del país. De l’individualisme, d’un model econòmic bastit entorn el capital familiar, de la desconfiança envers la borsa i la pèrdua de control. Aquestes són, però, mancances compartides amb països del nostre entorn com ara Itàlia, França o la mateixa Espanya. Mancances que no han evitat que aquests països siguin seu d’un nombre important de grans empreses amb un denominador comú, el paper central de l’estat en la seva creació, creixement o consolidació. Com demostra el professor Tremosa a l’Empresa catalana en l’Economia globlal, a l’Europa que ha fet del segle XX el segle de l’intervencionisme, sense el rol còmplice de l’estat és gairebé impossible aixecar grans empreses internacionals. Sense Repsol, Telefònica, Endesa o Iberia, la borsa de Madrid s’assemblaria molt a la de València.

El cas de Fecsa, citat fa pocs dies pel president del Cercle d’Economia, resulta paradigmàtic tal i com l’explica en Francesc Cabana al llibre Madrid i el centralisme. “Era (l’empresa Fecsa) la més important de Catalunya (...) tenia problemes financers (...) compartits per totes les empreses elèctriques espanyoles amb l’excepció de la pública ENDESA. (...) Com en el cas dels bancs catalans, la caiguda de FECSA va ser aprofitada per a dissenyar un nou mapa dels productors d’electricitat a Espanya. (...) el capital de FECSA fou repartit entre ENDESA-ENHER – empreses públiques- i les privades espanyoles que tenien els mateixos problemes dels quals s’acusava FECSA.” Sense el suport de l’estat, més aviat tot el contrari, l’economia catalana va perdre el control d’una de les seves grans empreses. Uns anys més tard, quan l’empresariat català, via Gas Natural –La Caixa-, fa un intent de prendre el control d’Endesa i recuperar allò perdut, la oposició dels poders de l’estat és frontal. Seguint la màxima “antes catalana que alemana” s’aconsegueix impedir l'OPA de Gas Natural, tot hipotecant pel camí el futur del mercat energètic espanyol.

No hi ha victimisme sense víctimes, no s'es víctima quan es planta cara. Quan l'estat juga a foradar els fonaments de la nostra economia, La Caixa podria ser-ne la propera victima, el primer a fer és no ignorar la ofensiva. A partir d'aquí toca fer feina, tones de feina.
.

La nostra democràcia: Diagnosi i Propostes

Dins la sèrie:
Debat Obert: Desvinculació política i crisi democràtica

Fa pocs dies, el Grup Hayek presentava un interessantíssim document al voltant de la crisi que pateix la nostra democràcia. Un fenòmen palpable en el distanciament de bona part de la ciutadania de les institucions i els canals de representació establerts.

L'informe del Grup Hayek ressegueix les causes d'aquesta crisi, oferint alhora un seguit de propostes que ajuden a tancar cada capítol en positiu. Un document clau per al debat. Una eina útil per al canvi.

Descarregueu aquí el document complet:
Informe sobre la qualitat de la nostra democràcia

.

Mediocritat i excel•lència

Potser va sent hora d’incorporar un corol·lari al vell

adagi marxista que sentencia: “de cadascú segons les

capacitats, a cadascú segons les necessitats”, exigint

per a cadascú, també, segons les seves capacitats.

Els avenços en el camí a la igualtat d’oportunitats són un èxit de la nostra societat. La plena garantia d’accés a l’ensenyament i a una total cobertura sanitària són una exigència ètica per a qualsevol país amb la capacitat de proveir-los, però també una condició sine qua non per a la consolidació d’un sistema liberal. Difícilment es pot parlar de llibertat personal i col·lectiva si les condicions de sortida dels ciutadans no passen per un cert anivellament. De res serveix tenir llibertat per a jugar si les cartes de sortida són nefastes i ningú no ens explica les regles del joc.

Tot impuls igualitari porta implícit, però, el risc de la mediocritat. Una igualació pel mínim comú denominador que resulta gairebé inevitable en l’impuls d’uns estàndards per al global de la ciutadania. Ara bé, resulta indispensable per al creixement i l’evolució de la societat que la mediocritat no acabi amb l’excel·lència, amb el dret de tots a arribar al fons del propi potencial. Al cap i a la fi, és l’excel·lència d’uns pocs el que apuja, generació rere generació, el nivell de la inevitable mediocritat general. És l’excel·lència que alimenta el motor del progrés i el canvi en positiu.

Enlloc com en l’ensenyament, de l’escola a la universitat, es fa tan evident el perill que la mediocritat acabi amb l’excel·lència. L’extensió de l’educació obligatòria fins als setze anys i l’accés massiu a la universitat han de celebrar-se com a consecucions importants del país. Una societat que aspira a una ciutadania activa i responsable en una economia avançada i vibrant, necessita aquesta expansió de l’ensenyament a tots nivells. El que no ens podem permetre, és que el sistema s’ennuegui i caigui en l’adotzenament i la mediocritat més absoluta, pervertint la pròpia raó de ser de l’extensió generalitzada de l’accés a l’educació. El nen que no podrà aprendre a redactar correctament perquè l’aula s’entreté en les faltes més bàsiques i el futur llicenciat que s’ofega entre la indolència de companys i professors, es mereixen alguna cosa millor.

La igualtat no pot ignorar la diferència. Potser va sent hora d’incorporar un corol·lari al vell adagi marxista que sentència: “de cadascú segons les capacitats, a cadascú segons les necessitats”, exigint per a cadascú, també, segons les seves capacitats. No només les necessitats generen exigències, també les capacitats demanen poder aprofundir en el potencial d’excel·lència de cadascú. En última instància, acaba essent en benefici de tots.

.
.

Menjar amb els dits. Governar amb els punys.

Carpe cibos digitis; est quidam gestus edendi.
Coge los manjares con los dedos; éste es el gesto adecuado.
Palabras de Ovidio en el Ars amandi, libro tercero, tercera parte.

Francesc Pujols

Amb les línies que encapçalen aquest post, Francesc Pujols començava l’article El Arte de Comer, públicat al diari Las Noticias l’any 1936. Per al savi de Martorell, tal i com deia Ovidi, menjar bé era menjar amb els dits. Una aparent contradicció. Tot i que el sentit comú devia indicar als lectors d’en Pujols que la diferència entre menjar bé i fer-ho de forma bàrbara era justament en l’ús dels coberts, l’article acabava donant la raó a Ovidi amb un gir brillant. I és que és “inmenso el número de los que comen con los puños, hasta usando cubiertos”. No són els coberts allò que ens fa civilitzats, sinó l’ús que en fem. El gest adequat de prendre els coberts amb els dits i no amb els punys.

L’espectacle galdós dels governs espanyols rebregant l’estat de dret dia sí, dia també, coincideix força clarament amb allò que volia explicar en Pujols a El Arte de Comer. Per als demòcrates sense pedigree, categoria que inclou gairebé tots els polítics de l'estat, governar bé és tot just fer-ho en una estructura embolicada d’estat de dret. Un estat democràtic, amb divisió de poders i sotmès a l’imperi de la llei. És, però, immens el nombre de polítics espanyols que governen amb arbitrarietat i autoritàriament, fins i tot quan ho fan servint-se de l’estat de dret. El cas és que no és tan sols l'estructura de l'estat allò que fa una autèntica democràcia, sinó l’ús que se’n fa. El gest adequat de respectar la divisió de poders i combinar amb mesura els principis d’equitat i igualtat. Tot el contrari d’una tradició en que l'executiu fa de poder absolut, tan sols camuflat sota l’apariència d’un legislatiu i un judicial pretesament independents.

L’ús polític continuat de l’Audiència Nacional, un tribunal especial incompatible amb l'essència de la llibertat. La conversió del Tribunal Constitucional en el joc de les cadires a cop de recusació. Un parlament que fa de teatre, amb el poder exclusivament en mans dels líders dels partits i amb els diputats individuals reservats al rol de convidats de pedra. Aquests són només alguns exemples recents de com els espanyols governen amb els punys tot i que de lluny pugui semblar que mengen com cal, amb coberts.

Per a garantir el bon govern, potser n'hi hauria prou d'aplicar la formula que en Pujols recomanava als lectors que aspiraven a menjar correctament. “Como en nuestro país, como en tantos otros, la cultura del arte de comer y beber no existe, (...) podemos simplificar, (...) diciendo que comer bien consiste, sencillamente, en hacer todo lo contrario de lo que vemos.”

.

.

sies.tv

És a cop de projecte ambiciós i innovador que es construeix el futur.

Sies.tv, la televisió cultural catalana per internet, és un d'aquests projectes.

.

.

.

.

Blocs. Un decàleg de vuit punts.

1) Brevetat: Internet és un oceà de possibilitats. Ni tan sols els llocs web més atractius poden evitar que els visitants en fugin a cops de click. És gairebé impossible retenir l’atenció més enllà de les cinc-centes paraules.

2) Comentaris: Un bloc no és només una eina per abocar opinions, inquietuds i dèries, ha d’estar obert a la participació. Sense un espai habilitat per a rebre comentaris dels lectors, un bloc deixa de ser-ho i perd bona part del seu interès.

3) Debat: Els comentaris rebuts al bloc demanen atenció i resposta. Un bloc amb comentaris ignorats s’assembla molt a un bloc sense comentaris.

4) Informació: La brevetat que demanen els blocs ha de compensar-se amb links a webs, llibres i altres blocs que ampliïn la qüestió tractada.

5) Independència: Els blocs són un espai lliure i independent. Les xarxes blocaries de partits polítics i associacions poden ser útils, però no haurien de condicionar temes i arguments, matant l’esperit del mitjà.

6) Xarxa: Els blocs són un mitjà en xarxa. És gairebé una obligació mantenir un blocroll actiu que permeti viatjar de bloc en bloc per tota la catosfera.

7) Rigor: La llibertat comporta responsabilitat. Un bloc no rigorós, poc responsable, falla a la confiança d’aquells que el visiten.

8) Obertura (només per a la catosfera): Els blocs en català han de ser un dels barris més vius i interessants de la blocosfera, però sense oblidar que internet és un espai global. Calen més links a blocs i webs d’arreu del món per relligar la catosfera amb la resta de l'univers blocaire.

Un decàleg de vuit punts és, obviament, un decàleg obert.

Qualsevol aportació serà ben rebuda als comentaris.