Aquesta crisi és un regal

La crisi que tot just comença arriba com un regal. El sistema econòmic aixecat els últims 10 anys ha quedat a un pas de consolidar una societat amb grans desequilibris Una estructura social necessitada de compensació constant que hauria portat al protagonisme indesitjable del ribot tributari i l'intervencionisme d'estat. Tot i el creixement acumulat, la concentració en sectors rudimentaris, la nul·la productivitat i la pèrdua de poder adquisitiu real dibuixaven un escenari de futur més aviat galdós.

Una necessitat bàsica com l'accés a l'habitatge ha estat el paradigma màxim d'aquest risc de dislocació econòmica. Pot costar de creure que el preu de l'habitatge baixi un 50% en els propers anys però el cert és que aquest mateix preu s'ha triplicat en menys d'una dècada. Un viatge que si s'ha fet d'anada, bé s'ha de poder fer de tornada. En cas contrari, si el valor dels pisos quedés fixat al nivell actual de forma permanent, l'accés a l'habitatge de les noves generacions quedaria greument compromès. Un desequilibri que només el recurs a a la protecció oficial i altres sistemes de subvenció estatal podrien suavitzar.

Era aquest el país que volíem? Una societat en que els joves confiïn en un sorteig per tenir un pis? En que un habitatge digne sigui fruit de la sort?

Aquesta crisi és un regal.

.

Economia i realitat ecològica

Fa uns mesos, en un article de la revista Adbusters sobre economia ecològica s'hi citava una frase inquietant d'Oysten Dahle, president del World Watch Institute i ex-vice president del gegant energètic Exxon:

"Socialism collapsed because it did not

allow prices to tell the economic truth.
Capitalism may collapse because it does not

allow prices to tell the ecological truth."

"El comunisme va fallar perquè els preus

no hi reflectien la realitat econòmica.

El capitalisme pot fallar perquè els preus

no hi reflecteixen la realitat ecològica."

Massa sovint la retòrica ecologista va farcida de sentimentalisme i anticapitalisme disfressat de verd, però hi ha alguna cosa en aquesta sentència que no es pot passar per alt. Quan milers i milers de persones pugen cada dia al carro de l'economia de mercat, s'ha de mirar amb molta atenció la creixent emprempta ecològica del sistema.

Per posar-ho en termes econòmics: quantes externalitats negatives perjudiquen el medi sense que ningú les pagui? Quantes ens en podem permetre?

.

Alarma RACòmetre. Els joves voten a l'espanyola.

El RACòmetre, el sondeig de RAC1 per a les properes eleccions espanyoles, preveu uns resultats força estables a Catalunya. La participació baixaria prop d’un 10% però el repartiment d’escons variaria poc respecte als comicis de fa quatre anys. L’oscil·lació més dràstica serien els dos escons de creixement per al PP i una lleugera baixada del PSC i ERC. Però més enllà del resultat final i d'aquesta imatge de bassa d'oli, hi ha algunes dades del RACòmetre que criden l’atenció i resulten força preocupants per al futur del sobiranisme. Un autèntic senyal d'alarma.

Segons el sondeig de RAC1 la intenció de vot dels nous electors, joves entre 18 i 24 anys, posa el PSC i el PP molt per davant de CiU i ERC. Si un 15,3% dels joves votarien PSC i un 10,3% ho farien pel PP, només un 7,3% i un 3,4% ho farien per CiU i ERC respectivament. Entre els joves els vots a partits d’obediència estatal dobla amb escreix els vots al catalanisme estricte. El sobiranisme és minoritari entre els nous votants i la majoria dels qui comencen a formar-se una identitat política ho fa a l’espanyola, entre el PSOE i el PP.

És evident que el RACòmetre no és més que un sondeig que cal llegir amb certa distància. Serà necessari estudiar la tendència del vot jove un cop passades les eleccions per validar-ne la informació. Tot i això, sembla clar que si es confirmen aquestes dades el missatge nacionalista no qualla amb força entre les noves generacions de votants. Una realitat que dóna pocs arguments per a l’optimisme sobiranista i que caldrà començar a respondre a partir del proper dia 10.

.

El debat Solbes-Pizarro en directe

No us perdeu la crònica d'en Jordi Graupera

23:15 El Parlament de Catalunya perd el debat!

El debat d'aquesta nit ha punxat la bombolla Pizarro. Ha demostrat que la Lliga d'Honor li va gran. Com és possible que aquest home pogués enfrontar-se al Parlament de Catalunya i sortís vencedor d'un debat amb els nostres representants?

23:10 Es tanca el debat

Pizarro defineix el model socialista com a "paro, inflación y incertidumbre...". Afirma que si guanyen les eleccions faran un pacte de finançament autonòmic "en el que seguramente nos pondremos de acuerdo". Ja tremolo!

Com diuen al Twitter el Marc Vidal i companyia, en Solbes fa d'estadista i s'emporta el debat.

23:05 Solbes parla d'economia, Pizarro fa política de baix nivell

Pizarro treu l'estanquera i parla de llengua, família, ensenyament... Algú li ha dit que això no és un míting?

El Ministre Solbes demana més vivenda de protecció oficial. Però no havíem quedat que hi havia centenars de milers de pisos buits? Fer-ne més és la solució? No caldria deixar que el mercat fes el seu camí?

23:05 Infraestructures i Catalunya

Catalunya suposa el 20% del PIB espanyol. La xifra és molt més alta si parlem de PIB industrial i arriba al 30% quan citem exportacions. Fins ara el desastre en dotació d'infraestrucutres d'aquesta "regió espanyola" bàsica sembla totalment irrellevant per a l'economia de l'estat.

23:00 Bany de dades d'en Solbes a Pizarro

El Ministre rebat totes la dades que present el Sr. Pizarro. Seguretat Social, atur, I+D, no m'estranya que CiU demanés en Solbes com a Ministre quan van pactar amb el PSOE.

23:00 Pizarro al Gornal

En Pizarro recorda la seva visita al Gornal. Pocavergonya!

23:00 Solbes socialista

El Ministre Solbes es reclama amic dels impostos i del muscul fiscal de l'estat.

22:55 Comentari rebut (un indígena)

Per cert, la referència al terrorisme i a ANV per part de Pizarro ha estat totalment fora de to.

22:55 3er bloc, economia de futur

Discurs mínimament liberal d'en Pizarro. Bona frase "el que gana gana y el que pierde pierde". Reclama "talento, formación y energia". En Pizarro gosa reclamar infraestructures. Ni tan sols es parla de Catalunya per tirar-li a Solbes en cara el nyap de rodalies.

22:50 Comentari rebut (un indígena)

He pensat el mateix sobre el tema de l'habitatge de la Comunitat de Madrid. Pel que fa a l'impost de societats i l'impost de successions, en Solbes ha callat.

22:45 Pausa publicitària

Fins ara només s'ha parlat de Catalunya per explicar que la Comunitat de Madrid fa més VPO que nosaltres. No m'estranya, sense calés no hi ha miracles.

L'economia de l'estat espanyol se sustenta sobre el dèficit fiscal de Catalunya, el País Valencià i les Illes. El fet que es puguin permetre un debat polític sense que ningú pregunti sobre aquesta qüestió posa de manifest que la política espanyola es juga amb cartes marcades.

22:40 Comentari rebut (Dessmond)

En Pizarro afirma que Madrid fa més vivenda de protecció que Andalusia i Catalunya juntes. Aquest tio em posa malalt. I no dubto que sigui veritat el que diu. Sino que confirma l'expoli a la qual la gent com ell ens ha sotmés. Aquest tipo l'únic que fa és recordar-me que val molt la pena la independència. Altrament, ell, ells, lograran acabar amb nosaltres.

22:36 Solbes: joc, set i partit

Ha passat gairebé el 50% del debat i el Ministre Solbes ha arraconat en Pizarro. No ha entrat a cap de les seves provocacions i s'ajusta a parlar d'economia.

22:30 Discutint les ofertes del PP

El Ministre Solbes afirma que és impossible fer anar l'estat amb les retallades d'impostos del PP. Pizarro suggereix acabar amb el Ministeri d'Habitatge i, uf!, no negociar amb terroristes. Aquest home perd els papers.

22:25 Creació d'ocupació.

En Solbes argumenta que hi ha hagut creixement d'ocupació i de renda per càpita. També afirma que han crescut els salaris per sobre la inflació. Contesta en Pizarro amb el pessimisme actual sobre el futur i citant els dos milions d'aturats. Sincerament, esperava més d'aquest home. El problema no és l'atur sinó la nul.la productivitat.

Vaja, en Pizarro toca el canon. Podria fer més sang amb la qüestió.

22:15 Que pensa el món d'Espanya?

L'electricista Pizarro ementa informes internacionals que mostren preocupació per l'evolució de l'economia espanyola. Ah! Ja surt l'atur. Uf! I la unitat de mercat. Ja hem sortit. Quinze minuts i ja s'ha esmentat (veladament) l'Estatutet.

Fins ara el Ministre Solbes és el gran guanyador del debat. En Pizarro està arraconat. Aquest és el Pizarro que va treure pit al Parlament de Catalunya. Quina vergonya!

22:00 Comença el debat

Escenari blanc i modern. En Pizarro no sembla prou content tenint en compte la magnífica indemnització que s'ha fet públic que va cobrar d'Endesa.

El primer bloc es dedica a una panòramica general de l'economia. Comença en Pizarro explicant que el món s'acaba. Inflació, dèficit i atur rècord per a l'estat espanyol. Crítica el model del totxo però no sembla que recordi que va ser el Partit Popular qui en va posar les bases.

El Ministre Solbes respòn: no hi ha crisi, hi ha turbulència? qüestió de noms. Com pot ser que el Ministre d'economia posi com a contrapès al deute de les famílies de l'estat el valor dels seus actius? Si ens consolem amb el valor fictici de la vivenda és que estem fent comptabilitat tipus Enron.

Ja ha sortit en Mariano Rubio i el fantasma de la corrupció socialista. Tampoc no és estrany si pensem que en Solbes va ser Ministre de l'últim govern Gonzalez. Sembla que la inflació és la clau d'aquesta part del debat. El Ministre Solbes argumenta que la inflació és europea, però el cas és que no pot negar el diferencial que l'estat té amb Europa.

Fantàstica

Seguint el debat Solbes-Pizarro

Aquest dijous dia 21 Antena3 s'estrena amb el primer

debat electoral dedicat a l'economia.

A partir de les 22:00 el bloc anirà seguint el programa

per aportar una visió catalana que, bén segur,

serà totalment absent del debat.

Els comentaris rebuts al bloc durant el debat

s'aniran incorporant al post.

Us apunteu a seguir el debat Solbes-Pizarro?

.

Olla de Grills

L’Olla de Grills continua fent camí com a bloc col·lectiu entorn
del present i el futur del país en clau sobiranista.

El meu post d’avui a l’Olla de Grills:
Nosaltres i l'última dels eyak
.

Res no és sagrat, ni les galetes daneses

L'atemptat frustrat contra un dels responsables de les caricatures de Mahoma és una bona oportunitat per a recuperar un post sobre la qüestió d'octubre de 2006. Tan difícil és entendre que res no és sagrat, que res no ha de ser sagrat?

Obscurantisme i llibertat

Ni tan sols el guionista més agosarat hauria previst tot just fa vint-i-cinc anys que amb el segle XXI arribaria un renaixement del l’obscurantisme religiós i el fanatisme totalitari. Quan els europeus havíem aconseguit, després de quatre segles de combat, circumscriure la religió a l’àmbit privat i centrar el debat públic entorn d’una certa racionalitat, el retorn de l’obscurantisme ens troba ara poc preparats per a defensar la llibertat.

Si bé l’islamisme radical és el més visible i probablement el més nombrós dels nous radicalismes religiosos a Europa, no n’és l’únic. La puixança de l’evangelisme cristià i la força de grups del catolicisme més retrògrad van en el mateix sentit. Tot plegat implica un perill creixent per a conquestes difícils i en alguns casos molt recents com la igualtat d'homes i dones, l’escolarització universal o el prestigi de la racionalitat pública per sobre la fe privada.

El relativisme cultural mal entès i un cert paternalisme de determinada progressia cap a algunes minories ètniques i socials evita que fins avui el debat no s’hagi plantejat com el que és: la represa de la lluita per la laïcitat i la raó contra tota forma d’absolut a la vida pública. Destaquen com a preocupants alguns esdeveniments recents de dubte i timidesa en l’exercici de la pròpia llibertat, d’autolimitació per a evitar ofendre o molestar els nous Torquemada. Si els primers racionalistes i més tard els liberals britànics i la il·lustració haguessin pres aquesta actitud davant els poders temporal i espiritual de l’època, avui el mon seria més gris i tancat. Un lloc pitjor on viure.

Girar la vista enrere cap als clàssics de la llibertat, recuperant el convenciment i la valentia a l’hora d’exercir i defensar les llibertats elementals, hauria d’ajudar a marcar de nou els límits infranquejables que tota persona que visqui entre nosaltres ha de conèixer i respectar.

L'hàbit de la llibertat no ens pot fer oblidar la seva extrema delicadesa.

.

L'indispensable vot en blanc

El proper 9 de març el vot del catalanisme responsable i conseqüent és el vot en blanc. El desconcert de la política nacionalista és gran i poques vegades com ara ha estat tan necessari un toc d’atenció de l’electorat reclamant noves bases per a un futur incert. Ni uns pobres objectius a curt termini ni l’argument del mal menor poden justificar el vot partidista en les properes eleccions. La primera exigència del catalanisme és amb si mateix.

El catalanisme ja ha perdut les properes eleccions, l’estat ja les ha guanyat. Més enllà dels pactes i els retalls d’una futura negociació el nacionalisme català hauria de concentrar-se en fer d’aquesta derrota la darrera d’una llista massa llarga. Una reflexió de fons que es troba a faltar i que el vot en blanc pot posar a l’agenda del dia 10 de març. El “peix al cove” ha estat una bona tàctica però ara resulta una estratègia pèssima. Cap vot com el vot en blanc pot reclamar de forma clara una nova estratègia catalanista.

.

Crisi i miopia, l'error keynesià

Allargar la vida d’un sistema acabat

servirà tan sols per prorrogar les reformes,

traumàtiques però inevitables

Ja gairebé ningú s’atreveix a negar que bufen vents de crisi econòmica i amenaça de recessió. Mentrestant, a tocar de la campanya electoral comencen a escoltar-se assajos de reacció marcats per l’esperit keynesià. Propostes de política contracíclica, d’inversió pública en obra civil i habitatge protegit amb l’objectiu de mantenir amb vida el sector de la construcció, aguantar el mercat de treball i incentivar la demanda. Un seguit de pegats que demostren una ignorància política de primer ordre i la miopia més extraordinària a l’hora d’analitzar els fonaments de l’actual moment econòmic.

Amb les mesures anunciades, els cervells brillants que guien la política econòmica de l’estat recepten unes píndoles caducades per a una malaltia que ni tan sols acaben d’entendre. En primer lloc, la inversió estatal de tipus keynesià comporta unes tensions inflacionistes gens adequades en un entorn en que la inflació resulta ja excessiva i creixent. Tot plegat sense ignorar que en una economia oberta l’abocament de recursos públics s’escola pels forats del sistema sense aconseguir estimular la demanda. Només cal pensar en els milions d’euros que cada dia fugen en forma de remeses d’emigrants per entendre el poc efecte d’aquesta mesura. En última instància, alimentar artificialment la vitalitat del sector de la construcció ajudarà a mantenir els desequilibris del sistema, continuant el cercle viciós de més ocupació, més atur i menys riquesa que ha portat a les portes de la crisi.

La crisi econòmica que despunta no és el clàssic cicle descendent per excés de la inversió i l'oferta davant l’encongiment de la demanda. Tenim al davant la factura a pagar per un model esgotat, el deute acumulat per errors fonamentals i de base en el sistema econòmic de la darrera dècada. Uns errors que s’han repetit arreu del món però que a l’estat espanyol, Catalunya inclosa, s’han portat a l’extrem. L’eufòria dels últims anys s’ha aixecat sobre una perillosa tríada: consum i deutes excessiu (l’estat espanyol té el segon dèficit més gran del món només per darrera els Estats Units), la bombolla immobiliària i la dependència total de la mà d’obra barata (l’economia espanyola té una de les tasses de productivitat més baixes de tota l’OCDE). Davant d’això, les polítiques contracícliques només portaran més deute, en forma de dèficit públic, més bombolla, mantenint els preus irreals dels últims anys, i menys productivitat, aguantant el model viciat que ha portat fins aquí i evitant que la pròpia fluïdesa del mercat de treball faciliti la transició.

Driblar la crisi no només és impossible sinó que seria contraproduent. L'última oportunitat de viratge tranquil es va deixar passar de llarg. Allargar la vida d’un sistema acabat servirà tan sols per prorrogar les reformes, traumàtiques però inevitables. És indispensable aprofitar aquesta crisi per aixecar un nou model productiu, una aposta que només la destrucció creativa pot fer possible.

Continua...

Proper divendres 22/02/07: Economia productiva o ribot tributari
.

Refredant la globalització

El passat cap de setmana els cels de l'oceà Pacífic van viure una escena pròpia de la guerra freda. Caces nord-americans van interceptar diversos bombarders russos després que aquests executessin maniobres agressives al voltant del portaavions USS Nimitz. La notícia recorda que la nova Rússia treu pit i planta cara. Aprofitant aquest cop d'actualitat, recupero un post del passat octubre al voltant de la qüestió.

El Perfil Soviètic de la Nova Rússia

La nova Rússia ha recuperat la força

sense haver purgat la derrota,

reprenent així un posat que

no havia oblidat mai.

A finals de 1944, amb el final de la guerra a Europa ja molt proper, el General De Gaulle va visitar la Unió Soviètica buscant conèixer la postura d’Stalin sobre el futur del vell continent. En aterrar a Bakú (Azerbaitjan) va ser rebut amb una desfilada de l’exercit roig que recull a les seves memòries de forma interessant. Allà, escriu, hi havia “l’exercit de la Rússia eterna”. Tot i la Revolució que havia transformat el país dels tsars durant prop tres dècades, el General De Gaulle veia la Unió Soviètica com la Rússia mil·lenària, interpretant així les aspiracions i el caràcter del gegant euroasiàtic. Tal i com feia el General De Gaulle, avui, prop de vint anys després de l’ensorrament de l’imperi soviètic, hi ha motius per veure la nova Rússia i el seu aparell estatal com l’eterna Unió Soviètica, amb les conseqüències que això té per al continent europeu.

La Guerra Freda va acabar amb la derrota total de la Unió Soviètica. El McDonald’s de Moscou obria poc més d’un any després de la caiguda del mur de Berlin i el totpoderós Secretari General del Partit Comunista Soviètic acabaria fent anuncis de Pizza Hut. La transició al capitalisme va ser caòtica. Encara avui Rússia pateix els efectes d’unes privatitzacions controlades per la cleptocràcia de l’època Ieltsin. En pocs mesos la Unió Soviètica va passar de segona potencia mundial a país dependent de l’ajuda exterior. Tots els acords i tractats signats en els anys que segueixen a la derrota han estat incomplerts per occident. L’OTAN ha crescut fins arribar a la mateixa frontera russa i la Unió Europea accepta l’entrada de les repúbliques bàltiques mentre fa la cort a Ucraïna. Una humiliació absoluta que la nova Rússia no oblida.Avui, però, l’ascens vertiginós del preu del petroli, el gas i d’altres matèries primeres ha aconseguit fer reviure les aspiracions imperials russes. Un impuls econòmic miraculós per a un país incapaç d’adaptar la seva economia als requeriments de competitivitat del món global.

La nova Rússia ha recuperat la força sense haver purgat la derrota, i reprèn així un posat que no havia oblidat mai. El fet que el President rus sigui un ex-agent dels serveis secrets de la tirania soviètica és ja prova suficient del total immobilisme rus. És des d’aquest punt de vista que cal veure els assajos recents d’armament convencional d’altíssim poder destructiu, o la represa dels vols regulars dels seus bombarders estratègics de llarg abast. Uns bombarders russos que volen arreu del món escortats per caces de la OTAN com en els millors anys de la Guerra Freda. Una demostració de muscle militar que coincideix amb l’ús del gas i el petroli com a formes de pressió a països com Bielorússia i Ucraïna. Sense oblidar les amistats perilloses del President rus amb pàries com l’il·luminat Ahmadinejad o el simpatiquíssim Chavez.

La pau definitiva no és mai filla de la victòria militar, sinó de la capacitat posterior d'integrar el vençut en el concert internacional. Una Rússia amb economia prospera i comercialment relligada amb Europa i el món tindria un incentiu per a l'estabilitat i l'obertura que avui es troba a faltar. Mentre els recursos energètics continuin a un preu exhorbitant i permetin mantenir el creixement rus sense una autèntica renovació política i econòmica, els europeus hauríem d'anar-nos acostumant a un escenari de conflicte silenciós que només fa vint anys que havíem deixat enrere. Res a temer, tampoc, mentre siguem conscients de les limitacions que ens imposa el perfil soviètic de la nova Rússia. Entre d'altres deures a fer, toca començar a estudiar la sortida nuclear per evitar dependre del gas d'en Mishka mentre es busca una sortida de compromís per a les aspiracions europees d'Ucraïna.
.

Entre Esmirna i Jerusalem

Grècia donarà suport suport a la ciutat turca d’Esmirna en l’elecció de la seu per a la propera Expo’2015. La notícia pot semblar irrellevant més enllà del fet que els grecs neguin el suport a la candidata italiana per cedir-lo a Turquia, l’enemic tradicional. Però quan es mira enrere, cap al segle XX i la història recent de la regió, l’anècdota serveix per estirar una reflexió sobre els conflictes, la seva resolució i el seu enquistament.

Des de l’Europa occidental es fa difícil entendre el garbuix ètnic i religiós que marca la història dels Balcans i la península d’Anatòlia. No fa ni cent anys que a Esmirna hi onejava la bandera grega per darrera vegada. La costa est d’Anatòlia, el Peloponès, Istanbul i moltes illes de l’Egeu eren un magma en que grecs i turcs havien viscut costat per costat durant segles, sovint de forma poc harmònica. Acabada la Gran Guerra, quan la frontera entre grecs i turcs queda fixada gairebé definitivament, els conflictes i les persecucions de les minories a l’interior dels dos estats no s’aturaran. Finalment l’any 1924 grecs i turcs van acordar una solució radical, l’intercanvi forçós de gairebé dos milions de ciutadans. Més d’un milió i mig de grecs de Turquia van arribar a Grècia mentre mig milió de turcs de Grècia feien el camí invers. Comunitats senceres, com la dels grecs d’Esmirna, van ser arrencades del seu entorn mil·lenari per garantir l’homogeneïtat ètnica de l’estat nació.

El gran èxode forçat de grecs i turcs no és una història excepcional. Es tan sols la primera línia d’un capítol negre de la història d’Europa. Una història que continua amb les migracions a l’interior de la Unió Soviètica i arriba al punt culminant al final de la Segona Guerra Mundial quan milions d’alemanys de l’actual Txèquia i Polònia van ser expulsats de casa seva. Poc després, tot just tres anys rere la fi del gran conflicte mundial, esclata l’únic gran trauma d’exili i deportació del segle XX que continua obert més de seixanta anys després. El 1948, tot just després que les Nacions Unides anunciïn el reconeixement de l’estat d’Israel, comença una guerra que acabarà amb l’exili massiu de bona part de la població àrab de la palestina britànica. Fins avui, els camps de refugiats al Líban donen testimoni del conflicte i en compliquen la resolució.

Per què Grècia pot donar suport als turcs d’Esmirna mentre israelians i palestins continuen enfrontats a sang i foc? No són els conflictes que es tanquen injustament els que queden oberts sinó aquells que no es tanquen. És l’enquistament i no la injustícia el que barra el pas al futur. L’expulsió dels grecs d’Esmirna és una terrible injustícia, però els camps de refugiats i la política dels països àrabs vers als palestins només han aconseguit tres generacions d’apàtrides sense futur i un conflicte sagnant. Només l’acceptació palestina de la impossibilitat d’un retorn dels refugiats i l’existència d’Israel pot acabar amb l’immobilisme que impossibilita qualsevol solució. Només així s’obrirà la porta a un futur en que els vots israelians ajudin al progrés d’una ciutat palestina com els grecs ho estan fent ja amb la ciutat d’Esmirna.

.

+ ocupació + atur - riquesa

Més llocs de treball, sí, però amb més atur

i menys riquesa. Una mala jugada, doncs.

Podria semblar que la creació d’ocupació és una bona notícia, un símptoma de dinamisme econòmic que contribueix a reduir l’atur i augmentar la prosperitat general. Podria semblar-ho però no és així. En una economia oberta la oferta de mà d’obra de baixa qualificació és gairebé infinita. En conseqüència, en un mercat de treball d’abast global la creació de més i més llocs de treball atrau més i més mà d’obra i acaba convertint.-se en un factor de precarització.

En aquest context, l’increment de l’oferta de treball via immigració acaba superant la demanda amb el consegüent impuls a l’alça de l’atur. Encara més, tot i que el creixement del total de població ocupada genera un augment de la riquesa absoluta, la baixada de la productivitat provocada per l’escàs valor afegit de la nova ocupació i el creixement de la població, fa que la riquesa per càpita es vegi reduïda, amb la consegüent caiguda del nivell de vida. Més llocs de treball, sí, però amb més atur i menys riquesa. Una mala jugada, doncs.

Les darreres dades relatives a l’evolució del mercat de treball a Catalunya confirmen aquesta tendència. L’any 2007 Catalunya va liderar la creació de nous llocs de treball a l’estat, però tot i així l’atur va créixer gairebé un 2% fins als 265.000 aturats. Unes xifres que empitjoren encara més aquest darrer gener, amb un increment d’aturats del 6,5% en un sol mes. Tot plegat en un entorn de mínim creixement del PIB per càpita, que va realment enrere quan es contempla la població real del país comptada per targetes sanitàries. L’economia catalana crea milers de llocs de treball de nul·la productivitat. Alhora, s’atrau tanta mà d’obra que es genera excedent laboral mentre el resultat de l’operació en termes de progrés és pràcticament nul.

Tot indica que som a punt d’encarar un final de cicle. La construcció i l’endeutament general que servien de motors bàsics del sistema mostren proves evidents d’esgotament. Unes condicions que haurien de portar a una frenada del creixement econòmic i la creació de llocs de treball. La crisi i el trauma semblen inevitables a hores d’ara, però aquesta és també una oportunitat per a corregir els errors més recents. Una oportunitat d’apostar per una estructura econòmica i social més equilibrada, productiva, oberta i creativa. Una oportunitat que comença per entendre els errors comesos, els seus efectes i la forma d’afrontar-los.

Continua...

Proper divendres 15/02/07: Keynesianisme i obra civil, una solució equivocada
Proper divendres 22/02/07: Economia productiva o ribot tributari

Governar prohibint, fins i tot les setrilleres

el recurs esdevé habitual, gairebé reflex,

i s’acaba governant a cop de prohibició

fins i tot en les qüestions més trivials

Liderar o prohibir? Convèncer o imposar? L’exercici del poder en clau liberal exigeix un us limitat de les prohibicions i restriccions que permet l’autoritat executiva. Una manera de fer que se situa a les antípodes de les formes politiques habituals de l’actual govern de la Generalitat.

Quan hi ha problemes de circulació a l’àrea metropolitana i no s’aconsegueix frenar la mortalitat a la carretera, la solució és prohibir circular a més de 80 km/h fins i tot a les tres de la matinada quan les autovies es troben buides. No hi fa res que hi hagi solucions tècniques per adaptar el límit de velocitat a les necessitats de cada moment. Resulta indiferent la dubtosa veracitat dels motius ambientals adduïts per a justificar la mesura. Prohibit i fora! De la mateixa manera, quan l’escalada dels preus immobiliaris esdevé un problema social i la demanda no frena, s’aposta per aprovar una llei que autoritza l’expropiació d’habitatges “buits”. No sembla important que la mesura sigui d’impossible aplicació i més que dubtosa constitucionalitat. Tampoc no ho és que mai no s’hagi aplicat l’expropiació de vivendes de protecció oficial desocupades tot i ser possible des de fa anys. Prohibir i expropiar resulta senzill quan la resignació dels ciutadans sembla no tenir límits.

A poc a poc el recurs esdevé habitual, gairebé reflex, i s’acaba governant a cop de prohibició fins i tot en les qüestions més trivials. Ara sembla que ha arribat el torn de les setrilleres dels restaurants. Els productors d’oli de Catalunya tenen l’ambició de prestigiar el seu producte per aconseguir consolidar l’oli amb denominació d’origen per sobre dels granels de baixa qualitat. L’ambició és legítima i necessària. L’agricultura del país necessita especialitzar-se i és interessant que els consumidors aprenguin a apreciar la qualitat d’un bon oli, sobretot si és del país. Ara, quan es podria pensar que una campanya de sensibilització impulsada pel sector seria el més adient, fins i tot acceptant que el govern hi col·laborés en suport del sector agrari, resulta que la mesura estrella serà la prohibició de les setrilleres als restaurants. A partir d’ara, tothom a fer servir ampolles d’oli amb etiqueta i prou!

No és un mal acudit, a Catalunya es promou l’oli prohibint les setrilleres. Es diria que un cop instal·lats al despatx els hereus del “Prohibit prohibir!” han afegit una cua al missatge del ‘68: “Prohibit prohibir... a no ser que ho fem nosaltres!”.

.

Ministre Duran, li presento en Humphrey

Ministre Duran, li presento en Humphrey. En Humphrey és diu Álvaro, Pelayo o Immaculada i és un dels Secretaris Generals del seu Ministeri. Un home d’estat que ha fet tota la seva carrera al servei d’Espanya. Ja era aquí quan vostè no s’afaitava i encara hi aquí quan vostè publiqui les memòries. Això no és la Generalitat, aquí quan canvia el govern roden només els Ministres i els Secretaris d’Estat, la resta continua en marxa gràcies a la feina abnegada d’en Humphrey i els seus. Admirem la seva entrega, Ministre. Admirem el seu coratge, Ministre! Governar Espanya sense fer-ho a Catalunya no deu ser fàcil per al seu partit. En Humphrey l’ajudarà, Ministre. Vostè podrà fer molt per Catalunya fent molt per Espanya. Som aquí per servir els Ministres, Ministre!

En Humphrey no té ideologia, ell és un espanyol al servei dels espanyols. Vostè ja m’entén, oi Ministre? En Humphrey l’espera amb entusiasme perquè Catalunya és només una part més d’Espanya i vostè és un Ministre tan espanyol com qualsevol altre. De debò, cregui’m. En Humphrey és a les seves ordres i complirà amb eficiència qualsevol tasca que li encomani. Balances fiscals, dades d’inversió pressupostada i no executada, informació comparada sobre la pressió de la inspecció d’hisenda a Catalunya respecte d’altres autonomies, ... Vostè demani, Ministre! En Humphrey s’ocuparà de tot, Ministre! Estem encantats amb vostè, Ministre!

De vegades potser hi haurà dificultats tècniques o retards difícils d’explicar. Els expedients es perden, Ministre. No tot és tan fàcil, Ministre! Potser algun cop l’experiència d’en Humphrey l’ajudarà a veure que algunes mesures no son encertades. Ara no és bon moment, Ministre. Les responsabilitats d’un Ministre son tantes que serà difícil trobar el temps. Ha de complir amb l’agenda, Ministre. Avui no pot ser, Ministre! Però no dubti mai de l’eficàcia d’en Humphrey. Ell només serveix Espanya. M’explico, Ministre? Segur que vostè serà un gran Ministre, Ministre!

.

800 anys. Visca el Rei! Visca la República!

M'apunto a la proposta d'en Vicent Partal per a commemorar el 800 aniversari del naixement del Rei Jaume amb un post que citi el Llibre dels Fets i pengi el Penó de la Conquesta.

He triat un fragment en que es fa referència a l'arribada del Rei al Camp, allò que encara era Catalunya nova acabada d'estrenar.

107. E quant uench que fo el dia clar recollim nos en les galees, e entram

nosen regatan al port qui es plaia de Terragona: e les gents de la vila

acuyliren nos alegrament, homens e fembres, e ab senyeres.

Un homenatge merescut a qui posa bona part de les bases del que avui és la nació catalana i l'abast territorial de la nostra cultura.

Visca el Rei! Visca la República!

.