Els Pamflets de Riurau

"Els Pamflets de Riurau", publicat al diari digital Catalunya Oberta. Podeu llegir-lo clicant aquí.
*

Prostitució, la incapacitat del bonisme

els barcelonins en tindrien prou de poder passejar per la Rambla

sense ser assetjats ni trobar representacions en viu

del Kama Sutra a tocar del Liceu

Ho hem aconseguit! Només a Barcelona hem sabut fer realitat les profecies més negres de conservadors i reaccionaris sobre la revolució sexual. “Acabareu tots follant pels carrers” deien els avis l'any 68 davant la rialla perdonavides dels nets i a Barcelona ho hem acabat fent possible. No ha estat fàcil. Han calgut dècades de deixadesa i permissivitat. Anys gaudint de l'oximoron de tenir regidors antisistema al timó de la capital europea del bon rotllo. Finalment una fotografia ha fet caure la bena als ulls dels ciutadans. Veure les putes i els clients convertint els porxos de la Boqueria en un meublé improvisat ens ha fet prendre consciència que hi ha alguna cosa podrida al Cap i Casal.

El descontrol de la prostitució i la necessitat de posar-hi remei s'han fet protagonistes i evidencien encara més la incapacitat del bonisme progre per a trobar-hi solucions. El retrat de la societat que fa l'esquerra pija oscil·la des del tot s'hi val perquè la gent és bona i res no és pecat fins al prohibicionisme més estricte per acabar amb l'explotació de les dones a mans de la libido desbocada dels homes. El mascle és un dimoni que cal capar per acabar amb el patriarcat, ja se sap! El cert és que el debat al voltant de la prostitució és difícil, gairebé irresoluble, però els ciutadans tampoc no aspiren a resoldre'l. Legalitzar o prohibir? Perseguir les prostitutes o els clients? Barri roig o pressió policial generalitzada? Sembla que els barcelonins en tindrien prou de poder passejar per la Rambla sense ser assetjats ni trobar representacions en viu del Kama Sutra a tocar del Liceu. Tampoc no estaria de més poder arribar a l'aeroport sense trobar-hi un centenar de noies en roba interior fent perillar el trànsit. Tot plegat no ha de ser massa difícil d'aconseguir quan no passa enlloc més d'Europa.

Progres de pandereta, si us plau, no experimenteu més amb Barcelona. Prou d'idees genials i política d'aparador. La capital del país no és un falansteri!

*

Les espanyes de 1714

l'Espanya que defensava la Corona d'Aragó, l'Espanya dels Àustries,

tenia poc a veure amb el projecte d'estat borbònic

pel que lluitaven les tropes castellanes

Un any mes els espanyolistes han engegat una campanya per a destapar les “mentides” nacionalistes al voltant de la Diada i el record de l'11 de setembre de 1714. La cosa té gràcia perquè volent desmanegar els mites del catalanisme aquests historiadors de fireta queden ben retratats.

Per als Ciudadanos i tota la patuleia centralista el fet que Rafel de Casanova no morís en la defensa de la ciutat és un argument contra el mite. Francament, allò important és que el Conseller en Cap de la ciutat va participar a primera línia en la defensa de la ciutat fins a ser ferit per una bala enemiga. Que l'home salvés la vida i pogués refer-la després de la derrota fins a la seva mort l'any 1743 no és cap mala notícia. Més aviat encaixa amb aquell esperit de recuperació que va fer que el dia 12 de setembre de 1714 els barcelonins tornessin a la feina enmig d'una ciutat que fumejava. Només als hereus del “viva la muerte, muera la inteligencia” del genial Millan Astray els pot semblar que la mort en combat de Rafel de Casanova hauria estat una millor notícia.

Però el plat fort de la visió espanyolista de la Diada ve del fet que la Guerra de Successió no fos una guerra d'independència sinó una lluita entre els Borbons i els Habsburg per la corona d'Espanya. És ben bé així i el nacionalisme no ho ha negat mai però és que l'Espanya que defensava la Corona d'Aragó, l'Espanya dels Àustries, tenia poc a veure amb el projecte d'estat dels Borbons pel que lluitaven les tropes castellanes. L'Espanya que defensaven Rafel de Casanova i Antoni de Villaroel era un imperi confederal, una monarquia per a diversos regnes en que el rei no governava Catalunya fins després d'haver jurat els furs davant les Corts. Un entramat institucional en que els regnes de la Corona d'Aragó mantenien una autonomia total portes endins i un control estricte del poder del Rei. L'altra Espanya, la que va guanyar la guerra i s'ha imposat durant tres segles, era la del projecte absolutista francès, la del centralisme que va anul·lar el poder públic català tot prohibint l'ús oficial de la llengua del país. És ben cert doncs que a banda i banda de les muralles de Barcelona es lluitava per Espanya però és que les espanyes que uns i altres tenien al cap s'assemblaven tant com un ou a una castanya.

Una versió més refinada de la qüestió a la que els Ciudadanos no arriben (d'on no n'hi ha no en raja!) pretén que la idea confederal d'Espanya que tenien els Habsburg i que hauria continuat amb l'Arxiduc Carles era antiga i caduca. Té gràcia perquè és aquest mateix model confederal antic i caduc el que va continuar en peu a l'imperi Austrohongarès durant dos segles -fins a la derrota de 1918- superant l'estat espanyol en tots els camps. Políticament més lliure, econòmicament més pròsper i culturalment més ric i flexible. El centralisme borbònic, en canvi, va aconseguir que Espanya fos el més endarrerit dels grans estats europeus i un cau d'obscurantisme fins tot just fa quatre dies.

No es estrany, doncs, que cada onze de setembre els catalans vulguem retre homenatge als herois de 1714 i a tot allò que defensaven!

*

Bicentenaris, Catalunya i la conquista

El descubrimiento i la conquista son fites castellanes.
Únicament castellanes. Per a Castella els honors
però també la vergonya, tota la vergonya.

En els propers anys s'aniran commemorant els bicentenaris de la independència de la majoria de colònies espanyoles d'Amèrica. Una oportunitat per a enviar a les nacions del nou continent un missatge de felicitació però també per a explicar una visió catalana de la conquista que la història oficial ignora completament. Espanya no va descobrir Amèrica. No va ser Espanya qui va sotmetre tot un continent a sang i foc barrejant infàmia i heroisme. El descubrimiento i la conquista són fites castellanes. Únicament castellanes. Per a Castella els honors però també la vergonya, tota la vergonya.

El descrubrimiento i la conquista són, de fet, la prova més evident de la realitat confederal de l'Espanya originària. És Castella qui és fa amb Amèrica per aixecar-hi un imperi i hauran de passar gairebé tres segles, consolidada ja l'Espanya unitària, abans que Carles III no es decideixi a obrir als catalans l'accés a les colònies. Que consti a peu de pàgina del Gran Llibre de la Història que els catalans tenim les mans netes de la sang vessada al nou món.

Però no tan sols no es pot comptar als catalans entre els botxins d'Amèrica sinó que Catalunya és víctima col·lateral de la conquista. Espanya neix a mitjans del segle XV com un pacte entre iguals que l'imperi americà de Castella farà impossible. És la riquesa d'Amèrica el que enforteix Castella més enllà de tot límit fent impossible una estructura austrohongaresa per a Espanya. És l'imperi el que fa germinar la llavor de l'exclusió que comença a intuir-se en l'expulsió dels jueus i que acabarà convertint els catalans en el boc expiatori d'una Espanya sense minories. No és estrany doncs que el ressorgiment polític del país, amb la consolidació del catalanisme, acabi coincidint amb la desfeta de les darreres escorriales imperials d'Espanya.

Per molts anys americans!

*

Els rics sempre son els altres (conversa surrealista)

Transcripció d'una conversa surrealista, però força significativa, sentida ahir al vespre a la cafeteria de La Casa del Llibre de Barcelona:

Noia 1: I tu que faries si et toqués la loteria?
Noia 2: Portar els diners a un paradís fiscal per no pagar impostos.
Noia 1: !
Noia 2: Els impostos que els paguin els rics.
Noia 1: !!
Noia 2: Els rics de tota la vida vull dir.
Noia 1: !!!

Brillant!
*

Portugal, el que hem perdut

El fideu amb costella ens justifica.
Al cap i a la fi la cuina exòtica tenia gràcia quan
era exòtica però quan es converteix en l'opció
més habitual a cada cantonada cansa i avorreix

“En aquest país on generalment visc -a l'Empordà- hi ha
una certa cuina familiar que, per cert, s'està en aquests
dies acabant d'una manera segura i inevitable.”
Josep Pla
“El que hem menjat”

Llegir “El que hem menjat”, el llibre sobre la cuina i el menjar a Catalunya de Josep Pla, és avui un exercici difícil. Per als catalans més joves, acostumats només a la cuina impersonal i a l'horta de plexiglàs, la Catalunya d'”El que hem menjat” és una pura ficció. Però n'hi ha prou de visitar Portugal i seure en una taula qualsevol dels seus milers de restaurants populars per adonar-nos del que hem perdut. A casa nostra pràcticament totes les fondes de poble han desaparegut, substituïdes en alguns casos per restaurants rurals amb pretensions però sense el més mínim fonament. Ens hem deixat exaltar pel nou més vulgar tot oblidant-nos del vell.

Portugal no és Itàlia. La sofisticació i l'spertezza alimentària dels italians és única a Europa. No és casual que als trens italians de llarg recorregut siguin els únics del continent on encara es cuinen els àpats a cada trajecte (el mèrit és dels passatgers que s'han revelat a cada intent d'introduir els càterings infames que tota la resta d'europeus engolim passivament). Però la portuguesa és una cuina senzilla que viu la pròpia tradició amb una naturalitat que enamora. Sopes de verdura gustoses que han gaudit de la cocció reposada que demanen. Les amanides més senzilles però amb el tomàquet, l'enciam i la fulla que calen per a fer-ne un plat com déu mana. Peixos i carns estofats o brasejats amb ingredients bàsics com el tomàquet, la patata i l'all amb les herbes justes que dóna el país. Tot gràcies a una agricultura que s'ha salvat, miraculosament, de l'onada d'industrialització que ha estovat el paladar dels catalans.

El que hem perdut, d'allò que havíem menjat, serà gairebé impossible de recuperar. La solució té forma de triangle, de triangle virtuós, amb el sector primari i l'hostaleria als vèrtex de la base però que s'aguanta només si el consumidor l'encaixa, exigent, des de dalt de tot.

La recepta no és senzilla. Pagesos i ramaders s'han de tornar a enamorar del producte i tots plegats hem de fer possible que els surti a compte. Aquí els nous canals de distribució directa del camp al rebost hi tenen molt a dir. Els restauradors, del bar de la cantonada al fogó estrellat, haurien d'entendre que sense tradició pròpia no hi ha cuina. El fideu amb costella ens justifica. Al cap i a la fi la cuina exòtica tenia gràcia quan era exòtica però quan es converteix en l'opció més habitual a cada cantonada cansa i avorreix. Sense tradició no hi a fusió sinó un pastiche més aviat coix. Però el més difícil de tot, la clau de volta del que hem perdut, és el consumidor. Un consumidor exigent que es negui a menjar més tomàquets de cera i filets de cartró. Un impossible per a qui ja no distingeix el bo del dolent. Però que es pot esperar d'un país que produeix alguns dels millors vins del món i s'estima més veure el caldo vulgar del veí?

*

La Liga o com la globalització desdibuixa Espanya

La lliga espanyola de futbol arrencava aquest passat cap de setmana amb dos equips participants i divuit comparses. Aquest any més que mai, consolidant una tendència que ve de lluny, el campionat enfronta el millor equip del món, el FC Barcelona, i l'equip més car del món, el segon Real Madrid de les estrelles. A banda, hi ha divuit equips que no tenen res a fer davant dos dels grans clubs del futbol internacional.

El lloc natural del Barça i del Real Madrid és el terreny de joc global, les grans competicions europees, les gires internacionals que els porten arreu del món i poca cosa més. Per a tots dos equips, desplaçar-se a Tenerife per a un partit sense cap gràcia és una estupidesa esportiva. Una pèrdua de negoci i de temps. És per això que a la Liga tal i com la coneixem li queden tot just dos parenostres i tres avemaries abans de desaparèixer per sempre més. Una lliga europea que enfronti els grans equips del continent és gairebé inevitable. Els grans clubs d'abast internacional ja no tenen res a veure amb la resta d'equips de les diverses lligues europees.

Una tendència cap al Campionat Continental que, si es consolida, pot acabar amb una de les institucions nacionals més importants de l'Espanya del segle XX. Un exemple més (pesseta, servei militar, ...) de com la globalització va desdibuixant Espanya.

Per interès propi i servei al país el F.C. Barcelona hauria de fer tot allò possible per accelerar aquest procés imparable.

*Val la pena veure el video que acompanya aquest post

Francesc Cabana, sobre la crisi

L'article de'n Francesc Cabana a l'Avui d'aquest diumenge, "Ni brots ni endergues", és duríssim en la seva visió de la crisi econòmica que assetja l'estat espanyol.

Una mostra:

"Em dol veure que els polítics o els professionals interessats enganyen el públic i els seus clients a consciència, en crear unes expectatives que només es podrien complir si hi hagués un miracle. No hi ha cap economista seriós que vegi simptomes de redreçament a casa nostra. Es pot discutir si hem tocat fons -que no ho crec-, però no donar opinions que no tenen cap fonament."

El cert és que la situació econòmica de l'estat és tan dramàtica i les opinions dels mitjans internacionals son tan negatives que costa d'entendre l'optimisme d'alguns polítics i mitjans espanyols. És ignorància o mala fe?

*

Agost, feixuc i mandrós!

El bloc torna el proper setembre!

*

Crisi i estalvi, justos per pecadors

L'estalvi ha estat la gran víctima col·lateral dels darrers quinze anys d'exuberància irracional. Amb el tipus d'interès per sota la inflació van desaparèixer tots els incentius a diferir despesa i limitar l'endeutament. Financeres, bancs, caixes, comerços, agències de viatges i immobiliàries es van aliar per a empènyer els ciutadans a una carrera de consum sense fi.

Els jocs de mans monetaris van multiplicat el capital disponible i alguns economistes afirmaven que l'estalvi ja no era necessari, com si la màgia financera pogués multiplicar els diners sense cap efecte secundari. Però sense l'estabilitat que dóna l'estalvi privat, sense l'acumulació gradual que li és inherent, l'efecte bombolla ha acabat destruint bona part de la falsa riquesa creada en l'últim període expansiu.

Ara, quan la crisi arriba amb tota la duresa per a corregir els desequilibris del sistema, s'espera que siguin els estalviadors els que paguin la factura. El globus del consum, inflat de deute barat i sense garanties, ha acabat petant. El somni d'una economia sense estalvi s'ha esvaït i amenaça d'emportar-se amb la seva caiguda bona part dels sistema financer. Davnat d'aquesta situació hi dos camins a prendre, o bé s'assumeixen les responsabilitats, cauen alguns bancs, grans empreses fan fallida i es reconeixement que bona part del progrés dels últims anys, amb la consegüent revisió de valor, o es generen quantitats massives de diner no i es paga l'enorme factura pendent a base d'inflació.

No cal dir que l'opció escollida és la segona. Els estats ho pagaran tot: les pèrdues dels bancs, els forats al balanç de les grans empreses, les subvencions per a evitar acomiadaments, la compra de gegantí excés d'oferta al parc d'habitatge, l'estimul a l'obra pública, el nou deute públic,... Els estats ho pagaran tot però res no serà de franc. Els diners perdran valor i els únics a qui no es pot culpar d'aquesta catàstrofe, els estalviadors, en seran els principals perjudicats. Això deu ser allò que en diuen justícia social.

Post ja publicat el passat 6 de novembre de 2008

Rahm Emanuel a la nova Casa Blanca

Quan tot just fa sis mesos que Barack Obama va arribar a la Casa Blanca, encara hi ha qui creu que el nou President pretén reduir el suport dels Estats Units a l'única democràcia de l'Orient Mitjà. S'equivoquen!

El flamant President americà no treballarà sol a la Casa Blanca i serà el seu Cap de Gabinet qui més l'ajudarà a definir la seva presidència. Alhora que Barack Obama entrava al despatx oval, en Rahm Emanuel s'instal·lava al despatx veí per a ser l'única persona de l'edifici amb accés total al Comandant en Cap. Serà el President qui prendrà les decisions, obviament, però ho farà després de formar-se una opinió a través dels documents i els consellers que triï el seu Cap de Gabinet, el mestre d'obra d'aquesta nova època.

Als europeus entusiastes del nou President Obama, fans d'una idea força distorsionada del que serà la nova presidència, els convindria conèixer qui és en Rahm Emanuel. Clintonià convençut (més de'n Bill que de la Hillary), progressista pragmàtic i veterà del poder, un autèntic tramoista del teatre de Washington. Un ex-congressista amb experiència per a negociar al Capitoli i conscient de les amenaces que afronta la presidència mediàtica. Però allò que més agradarà a tots els catalans que es passegen amunt i avall amb la kèfia al coll és el paper que en Rahm Emanuel pot jugar a l'orient mitjà.

El nou Cap de Gabinet de la Casa Blanca és un jueu militant, fill d'un combatent de l'Irgun i voluntari civil a l'exercit israelià quan els míssils iraquians queien sobre Tel Aviv l'any 1991. Alguns el consideraran un falcó pel simple fet de no ser un pacifista muniquès amb ganes d'esborrar l'estat d'Israel del mapa mediterrani. Una imatge que lliga poc amb la d'un Rahm Emanuel que va participar activament a les negociacions d'Oslo fins a la històrica encaixada de mans entre en Yitzak Rabin i en Yasser Arafat. I és que no hi ha millors coloms que els falcons realistes.

Diuen que quan l'Aaron Sorkin va crear el personatge d'en Josh Lyman per a The West Wing ho va fer amb en Rahm Emanuel al cap i, francament, es difícil no refiar-se de'n Josh Lyman.

Post ja publicat el 25 de gener de 2009

Haiku filoconvergent

Post ja publicat el passat 9 de desembre de 2008

*

Israel, la força d'una societat oberta

Tot i que la darrera campanya militar a Gaza va acabar fa més de sis mesos, la societat israeliana continua la introspecció i el debat públic sobre el comportament del seu exèrcit. Una actitud calcada a la que va seguir la darrera guerra del Liban ara fa tres anys i que fa evident l'autèntica fortalesa d'Israel. Ser l'única societat oberta enmig d'un mar de tirania. A continuació recupero un post sobre la qüestió del passat 2006.

_______________________________

Acabades les operacions militars al Líban, la societat israeliana s’aboca a l’anàlisi del conflicte. Les crítiques al govern i a l’exèrcit centren ara el debat públic del país. El malestar s’estén entre alguns sectors per la sensació de que Hisbul·lah ha quedat com a vencedor moral. Hi ha una enorme remor popular al voltant de la baixa preparació dels reservistes i les carències d’equipament i logística que s’han fet evidents durant les operacions al sud del Líban. El mite de la invencibilitat del Tsahal s’ha esquerdat.

Aquesta és però la força d’Israel, i és que en cap país del seu entorn no hi podria haver un debat similar. Algú s’imagina cartes al director als diaris iranians criticant la direcció de l’exèrcit? Seria possible en qualsevol país àrab un moviment crític de soldats reservistes? Més enllà dels països àrabs fins i tot, hi ha en el món algun exercit més popular i de caràcter ciutadà que l’hebreu?

Israel sortirà enfortit d’aquest conflicte per què és una societat oberta que serà capaç de fer una introspecció, escatir responsabilitats i millorar allà on hi ha hagut dèficits. L'opinió pública europea s’equivoca pensant que la superioritat d’Israel ve únicament del recolzament econòmic i militar dels Estats Units. Si una mínima part dels esforços que els països de l’entorn esmercen a odiar Israel es dediquessin a construir universitats, règims democràtics i societats civils fortes el canvi d’escenari a l’orient mitjà seria radical.

És de la llibertat d'on neix el poder d’Israel i és justament per aquest motiu que els amics del sionisme arreu del món esperem que els anys de por i amenaça no acabin portant l'estat jueu a convertir-se en el seu propi enemic.

Post ja publicat el passat 28 d'agost de 2006

*

Barcelona, marca de Catalunya

El diumenge`passat el suplement Dinero de La Vanguardia recuperava el debat entorn de l'oposició Barcelona/Catalunya en la promoció exterior del país arran de l'eslogan de la propera Expo de Shanghai: "The land of Barcelona". Una qüestió comentada en aquest bloc al voltant de l'exposició "Barcelona & Modernity" que es va celebrar al MOMA de Nova York fa més dos anys.

En la seva projecció internacional, Catalunya
ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona,
abraçant la ciutat amb el millor del país.

L’exposició “Barcelona & Modernity: Gaudí to Dalí” que es pot visitar fins al proper Juny al Metropolitan Museum de Nova York, ha revifat el debat entorn a l’oposició entre el país i la seva capital. Si per al catalanisme la projecció exterior ha estat sempre una qüestió clau. Enmig del soroll del món contemporani aquesta projecció exigeix comptar amb una marca d’abast global. Per a Catalunya aquesta marca és Barcelona, una eina que seria absurd no aprofitar.

Aquest debat posa de relleu una certa desconfiança entre el país i la seva capital. Catalunya no seria allò que és sense una capital amb el pes específic, l’empenta i el potencial de Barcelona. La ciutat, però, sembla haver oblidat que tampoc no seria allò que és sense el rerepaís que l’alimenta. D’aquí la desconfiança cap a una metròpoli, i una classe dirigent, que semblen haver-se perdut en el somni cosmopolita, balafiant una capitalitat que recollia energies i les sintonitzava cap a un nou impuls.

En la seva projecció internacional, Catalunya ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona, abraçant la ciutat amb el millor del país. Alhora, però, Barcelona ha de ser conscient que no es pot ser capital sense ser-ho d’alguna cosa, no es pot ser cosmopolita sense tenir un cosmos propi i definit. Barcelona ha de superar aquestes tristes pulsions provincianes i afrontar el repte europeu i mediterrani, eixamplant la capitalitat catalana per recollir les aportacions d’un nou territori emergent.

Post ja publicat el passat 25 d'abril de 2007

*

Espai Hayek. Sopar-debat amb Vicent Sanchis. (Sabadell, dc. 15/07)

L’Espai Hayek organitza un sopar-debat amb Vicent Sanchís que tindrà lloc el dimecres 15 de juliol a les 21.00 h. per parlar sobre “Els Mitjans de Comunicació a Catalunya: present i futur”.

Vicent Sanchís ha treballat i col•laborat en distintes publicacions i editorials; ha estat redactor i director de la revista "El Temps"; director de la revista "Setze", suplement en català de "Cambio 16"; director del diari "El Observador"; guionista i director de distints programes televisius ("Converses sobre Catalunya", "Pares i fills", "Così Cosà", "Stromboli"...) director del diari AVUI i president del Consell Editorial de la Corporació Catalana de Comunicació. Actualment és Director de Barça TV i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

Lloc: Gran Hotel Verdi (Av. Francesc Macià, 62) Sabadell
Preu soci: 30 Euros
Preu no soci: 35 Euros

Confirmeu l'assistència a: mmach@fco.cat

*

Habitatge, preu i valor. Assimilant el trauma.

A poc a poc es va confirmant la falsedat d'un dels mantres econòmics dels darrers anys. Aquell que deia que “l'habitatge no baixa mai”, que el preu dels pisos es mouria sempre entre l'estabilitat i el creixement. La hipnosi col.lectiva va alterar durant un temps la llei de l'oferta i la demanda, però acabada la festa i esvaït el fum de la traca final s'hi comença a veure clar que preu i valor no sempre son conceptes sinònims.

Tan sols fa un any que es va frenar l'impuls piramidal que alimentava el mercat i els preus tot just comencen a baixar. L'activitat constructora s'ha aturat en sec, l'stock de pisos és enorme, la compravenda d'habitatge s'ha glaçat i ningú no sap que farà el mercat. Tot indica que els propers mesos portaran una forta caiguda de preus d'entre un 20% i un 40% però hi ha qui encara s'aferra a la idea que “l'habitatge no baixa mai” amb arguments força inversemblants. Un dels més absurds és que qui s'ho pot permetre, qui no es troba endeutat i disposa de capital, mai no vendra a preus tan baixos, evitant una caiguda brusca i mantenint els preus molt a prop dels màxims més recents. Una opinió que demostra una incomprensió total del funcionament del mercat.

La clau de tot plegat és que per tal que el valor d'un pis concret pugi o baixi no és pas necessari que el seu propietari el vengui, n'hi ha prou que ho faci un veí del mateix bloc per què la percepció de valor d'aquell pis i de tot el barri canviï a l'instant. De la mateixa manera que la venda d'un pis del nostre bloc a preus exhorbitants ens portava, fins fa poc, a creure'ns rics sense haver venut casa nostra, quan un sol veí necessitat es vengui casa seva acceptant el preu que marca una demanda escassa, el nostre pis haurà perdut bona part del valor que fins llavors li atribuïem. Son les accions que es compren i es venen cada dia al mercat les que marquen el valor de la resta. El fet de no vendre-les n'estabilitza el propietari però no pas el preu/valor.

Tots els traumes resulten dificil d'assumir, també els de naturalesa econòmica. Com passa davant d'una malaltia greu o amb la mort d'un familiar en accident de trànsit, la negació és sovint la primera reacció, seguida de l'acceptació i lenta assimilació de la nova realitat. Tranquils senyors, prenguin-se el temps que els calgui!

Post ja publicat el 13 d'abril de 2009

*

Bojan i Messi, amb llengua

Fa pocs dies es feia públic una enquesta de Política Lingüística i l'Institut d'Estadística de Catalunya sobre l'estat de la llengua catalana. Com és habitual, ha estat rebut entre la prudència dels uns i el finis cataloniae dels altres. En tot cas, resulta una bona excusa per a recuperar un post recent sobre la llengua, la immigració i el Barça.

___________________________________________

Més enllà del seu valor futbolístic, les dues grans promeses de l'últim Barça son un bon punt de partida per a retratar la capacitat d'integració de la catalanitat i alguns dels seus dèficits més evidents. D'una banda en Bojan Kirkiç, una història d'èxit. Fill de bosnià i catalana, nascut en un poble del rerepaís i d'una catalanitat integral. De l'altra en Leo Messi, arribat a Catalunya fa 8 anys quan en comptava tot just tretze. Criat a la Masia, un indret mític, però totalment impermeable a la més mínima catalanitat. No cal dir que no se li ha sentit mai ni un mot en cap altra llengua que la que va portar d'argentina.

En Bojan és un triomf tan natural que no té cap mèrit, en Messi una derrota tan habitual que ja no sorprèn ningú. El dia que un nen de Linyola de mare catalana no se sumi al país la derrota serà consumada, però quan un nen argentí arribi al Barça i faci seu el català serem molt més a prop de deixar enrere la respiració assistida.

Potser resulta frívol i forçat lligar d'aquesta manera llengua i futbol però el cas és que la clau de tot plegat rau en allò que en Bojan i en Messi comparteixen, el Barça. Un nen no pot passar gairebé deu anys al Barça, formar-se aquí com a persona i acabar ignorant totalment la llengua pròpia de Catalunya. És el país en ple, i no només la Generalitat, son els ciutadans i tota la infraestructura social (empreses, associacions, parròquies, ...) els que han de fer possible el miracle de refondre les onades de nous catalans amb la soca que els fa de base. Tots en som responsables però el Barça més que molts.

El Futbol Club Barcelona, per tradició i rellevància social, per catalanitat i per catalanisme, té una responsabilitat que no pot ignorar. Messi, Iniesta, Eto'o i tants altres poden donar un impuls al català que supera de llarg el de mil Normes i mil Quetes. L'equip de Laporta, Rossell, Ingla, Soriano i Oliver ha dignificat la institució i l'ha retornat al catalanisme però no n'hi ha prou. Hi ha molt a fer i molts ulls mirant a can Barça. Amb el proper Messi no podem fallar!

Post ja publicat el passat 28 de gener de 2009

*

Porcel, ingenium fugit

Porcel, cada castell i totes les ombres d'un país buf

"ingenium fugit"

Defensant la banca (ma non troppo)

Els bancs fan de mal defensar. Al capdamunt de la piràmide de l'ecosistema capitalista i amb tots els trumfos a la mà, és comprensible que despertin més aviat poques simpaties. Tot i això, el seu és un rol essencial per a la creació de riquesa i l'estabilitat monetària en l'economia de mercat. Davant l'allau de crítiques i la fragilitat actual del sistema bancari, en bona part fruit dels seus propis errors, es troba a faltar una opinió a contracorrent que posi en context l'actual enduriment de les condicions de crèdit i defensi la prudència retrobada del sistema financer.

Tot i el tòpic, els bancs no presten diners a canvi de confiança. El seu negoci es basa en facilitar liquidesa a canvi de garanties. Els bancs no venen diners, faciliten liquiditat. Potser els últims anys de disbauxa ens ho han fet oblidar, ni els bancs semblaven recordar-ho, però aconseguir finançament no ha estat mai fàcil ni barat sense unes garanties suficients i sòlides. Escoltant la cridòria mediàtica sembla que els bancs no obren el crèdit perquè no volen, per pur caprici de nen ric o amb la voluntat explicita d'enfonsar l'economia, però no és així.

El cert és que els bancs continuen deixant diners, menys i més cars, però continuen deixant-los quan compten amb les garanties necessàries. Retallant el crèdit, frenant el creixement desbocat dels darrers anys, la banca frena el seu negoci i va en contra dels seus interessos immediats però s'hi veu forçada per dos motius de pes. D'on no n'hi ha no en raja i en un mercat en que l'estalvi fa anys que es va encongir, els nostres bancs han inflat el crèdit endeutant-se en els mercats internacionals. Aquest mateix anys els bancs espanyols hauran de fer front a centenars de milions d'euros de deute i no és estrany que mirin ben prim abans de generar nou actiu sense ingressar cap mena de passiu que el compensi. A banda, les perspectives econòmiques son prou fosques i els nous projectes ja no es poden estudiar amb l'alegria inconscient amb que es feia tot just fa divuit mesos. Ras i curt, hi ha menys diners per a deixar i l'entorn obliga a ser molt més exigent alhora de deixar-los.

Tot i això, continua havent-hi veus que exigeixen als bancs que facin màniga ampla, que no els vingui d'un pam a l'hora de deixar anar el crèdit. Com si no sabessin que l'única cosa pitjor que un crèdit que es denega és un crèdit que no es torna i que, sumat a d''altres, pot acabar posant en perill la solvència del banc i els recursos que els estalviadors (els únics innocents d'aquest joc) hi han dipositat. Algú dirà que els bancs no juguen net, que fa ben poc que han parat la mà a les ajudes del govern i les noves cobertures públiques. Cert, però si l'executiu té cap interès a salvar la banca espanyola del desastre més val que en tregui les mans. No hi ha millor recepta per a la catastrofe econòmica que gestionar el sistema financer amb criteris polítics. Que ho preguntin sinó al Sr. Miterrand!

POST JA PUBLICAT el passat 24 de febrer de 2009

*

11 de setembre, diada i represa

Després d'uns mesos de poca activitat blocaire, aquest bloc recuperarà el ritme a partir del proper 11 de setembre.

Mentrestant, i com cada estiu de vacances impagables, alguns posts dels darrers tres anys prendran de nou el protagonisme.

*