L'Ave, el nou Concorde

Quan tot just fa sis mesos que l’Ave va arribar a Barcelona, sembla que el debat entorn d’aquesta infrastructura ha passat de llarg. Una bona data per a recuperar un post del passat gener establint paral·lels raonables entre l’Ave i el Concorde.

A mitjans dels seixanta, l’aviació supersònica es presentava com una autèntica revolució. La possibilitat de relligar el món a 2000 km/h semblava imminent, però el desenvolupament de la tecnologia necessària exigia una inversió enorme que només era possible pagada per l’estat a través d’empreses públiques. Britànics i francesos es van veure forçats a unir esforços per a fer front a la despesa creixent. Tot perquè arribat el moment de comercialitzar el Concorde, la crisi del petroli fes evident que no només la inversió havia estat desproporcionada, sinó que el cost d’operació feia els vols supersònics comercialment inviables. Sense oblidar que el soroll de l’avió en trencar la barrera del so aixecava protestes i complicava els vols massa propers a zones urbanes.

Tot i això el Concorde va volar durant trenta anys unint Paris i Londres amb Nova York. Uns vols que cada ciutadà francès i britànic ajudava a pagar amb els seus impostos abans no acabessin definitivament fa cinc anys. El somni supersònic es va abandonar perquè tot i ser bo i bonic, també era car, molt car. La tecnologia supersònica no va prosperar perquè el sobrecost que demanava no compensava, ni de bon tros, els avantatges que oferia sobre una aviació tradicional que encara avui resulta la opció més rentable. La inversió estatal, aparentment gratuïta, i les barreres de sortida acumulades després d’una inversió excessiva van fer néixer el Concorde, però el criteri del mercat el va acabar matant.

La història del Concorde podria quedar per als llibres d’història de l’aviació sinó presentés paral·lels evidents amb els deliris espanyols al voltant de l’AVE. Com els avions supersònics, l’AVE és més ràpid, però el balanç cost/benefici de la inversió que requereix és totalment desproporcionat, absolutament inamortitzable. Com el Concorde, l’AVE seria un desastre comercial sinó fos per les subvencions públiques que rep cada bitllet. Com el Concorde, l’AVE té un impacte sobre el medi ambient i el consum elèctric que hauria d’aixecar grans interrogants sobre el seu funcionament. Tal i com explica de forma brillant el catedràtic Germà Bel, l’AVE és la menys productiva de les inversions ferroviàries. Sobretot quan es contemplen les alternatives.

L’aviació supersònica doblava la velocitat dels avions tradicionals, però l’AVE arriba justet a superar en un 30% més de velocitat les darreres solucions d’alta velocitat sobre vies tradicionals modernitzades. El més greu és que el Concorde va perdre ràpidament la batalla de mercat contra l’aviació comercial, però l’AVE, fora de tota competència real, pot continuar dilapidant diner públic fins a l’infinit. Fins que tot l’estat quedi recosit per una xarxa d’alta velocitat que respon només a criteris polítics, ignorància econòmica i a la visió d’una Espanya impossible.

*Post ja publicat el passat 5 de gener

L'aeroport, Iberia i Aena. La via europea!

El dia que Iberia anuncia l'inici d'una fusió amb British Airways, resulta adient recuperar un post del passat octubre sobre la via europea per a deslliurar l'aeroport del Prat del control espanyol.

La decisió d’AENA sobre la nova terminal consolida el rol subsidiari de l’aeroport de Barcelona dins un sistema unipolar amb Madrid com a centre absolut. A mitjà termini, un aeroport centrat en el baix cost i l’alimentació del gran hub de Barajas farà perdre oportunitats al país, limitant el nostre desenvolupament. Una situació que resulta més greu encara perquè, lluny de les esperances aixecades fa pocs mesos, compta ara amb la complicitat del govern i part de l’establishment català. Una falta de visió, de fermesa, i d’ambició que resulten en la incapacitat per aconseguir la gestió privada i independent indispensable per a competir. Desaprofitant el potencial de Barcelona com a node aeroportuari d’abast global.

Més enllà de la discriminació centralista i la marginació dels interessos catalans, el model d’AENA està marcat per la falta de competència, generant pèrdua d’oportunitats i un clar perjudici als consumidors. Una situació de monopoli absolut única a Europa que, amb l’objectiu de limitar el creixement de tot allò que no sigui Barajas, justifica decisions allunyades de tota lògica econòmica, obrint la porta a la intervenció de l'autoritat europea de la competència.

Hi ha arguments que justifiquen i reforcen aquesta via com un dels camins a seguir per a acabar amb la submissió de l’aeroport de Barcelona a interessos contraris als dels consumidors de l’arc mediterrani. Fa tots just uns mesos, el Director General de IATA (International Air Transport Association), l’ens que representa i autoregula el conjunt de la indústria aèria mundial, demanava a la Unió Europea una intervenció decidida per a la millora de l’eficiència, per mitjà d’una major competència, en la gestió dels aeroports europeus, allunyant-los de tota contaminació política.

Aquesta idea comença ja a prendre cos amb la intervenció dels comissaris de la competència en el quasi monopoli de gestió que l’empresa BAA manté sobre alguns dels principals aeroports britànics. Companyies com British Airways i Ryanair, han fet pública la seva opinió en favor d’una major competència en la gestió dels aeroports del sud d’Anglaterra, un mercat en que no es dóna, ni de bon tros, la posició dominant única i exclusiva que AENA té a l’estat espanyol. La Comissió Europea investiga ja el cas anglès fent possible que el cas de l’aeroport del Prat arribi fins a Brussel·les. Una oportunitat d’or per a atacar AENA en terreny neutral, lluny de la falta d’equitat i la nul·la neutralitat del govern espanyol.

No hauríem d’oblidar que més enllà de la secular tradició europeista del catalanisme, l’entrada a la Unió Europea era per a molts catalans un antídot al poder absolut de l’estat espanyol. Una eina que, fins ara, no hem utilitzat prou.

*Post ja publicat el passat dimecres 10 d'octubre

Immigració: 3 mentides / 3 veritats

MENTIDES

Necessitem la immigració: Catalunya és un dels països del món amb una demografia més pobre. És cert que necessitàvem immigració per a compensar aquesta circumstància, però després de rebre gairebé un milió d’immigrants en una dècada no sembla raonable continuar parlant de necessitat. Fa alguns anys que el nostre dèficit poblacional va quedar compensat amb escreix. És en la productivitat i no en el nombre absolut de mà d'obra on hi ha la solució.

La immigració genera riquesa: La immigració no genera riquesa. No quan la riquesa es mesura per càpita, que és com cal comptabilitzar-la. La nul·la productivitat del sistema econòmic al que s’integren els immigrants fa que la creació de riquesa global del país no arribi a compensar el creixement de població. Fa anys que els catalans no guanyen benestar material.

La immigració és incontrolable: Les imatges de pasteres a les platges canàries i del sud d’Espanya distorsionen la realitat del fenomen immigratori. Gairebé un 40% dels immigrants de l’estat arriben via l’aeroport de Barajas. No hi ha res més segur i sota control que un aeroport i per tant cal remetre la qüestió a la base de la política d’immigració de l’estat.

VERITATS

La immigració és incontrolable: Mentre el sistema econòmic continuï basat en activitats de nul valor afegit, com la construcció i el turisme de masses, la immigració serà incontrolable. Aquest model econòmic afamat de mà d’obra barata és l’origen de l’espiral d’immigració de la darrera dècada.

La immigració és alhora problema i esperança: La immigració és saba nova per al país. La diversitat que aporta és una de les claus de les societats creatives que han de protagonitzar aquest segle. Més enllà de les dificultats evidents per a superar l’allau dels últims anys hi ha la possibilitat de ser un país millor que no érem, més viu i complert.

La immigració és el repte més important del país: No hi ha cap qüestió més greu i urgent en l’agenda dels propers anys que la immigració. L’abast del repte és tal, els riscos que implica són tan alts, que la seva gestió ha de tenir prioritat absoluta en tots els àmbits. És urgent parlar-ne més enllà dels tòpics. La frivolitat i el papanatisme no poden tenir espai en aquest debat.
______________________________________________

Imatge: Fotografia d’un senyal de transit a la frontera entre Mèxic i els Estats Units advertint els conductors del possible pas d’immigrants creuant la carretera. Una foto fixa de la tragèdia humana de la immigració il·legal.

*Post ja publicat el passat 29 de novembre de 2007

Taula Periòdica de la Catosfera

Deu mesos és molt de temps per al món 2.0, però la Taula Periòdica de la Catosfera continua essent una imatge força fidel de la xarxa de blocs catalans.

La Taula Periòdica de la Catosfera vol presentar de forma gràfica una imatge del panorama actual dels blocs en català. Un recull d'alguns dels millors blocs que es fan en àmbits diversos, de la política a la música, de la literatura a la innovació tecnològica. Una porta a alguns dels barris desconeguts del nostre internet, amagats de vegades enmig del soroll de cada dia.

La Taula Periòdica de la Catosfera s'inspira en la Periodic Table of the Internet que podeu visitar aquí.

*Post ja publicat el passat 23 d'octubre

*

Kosovo? Flandes!

Quan Bèlgica torna a posar de manifest la seva debilitat enmig d'una nova crisi institucional, sembla adient recuperar aquest post del passat desembre. És a Flandes i no a Kosovo cap a on cal mirar!

L’hivern de 1918 Europa feia el possible per pair la pau entre l’efervescència nacionalista i la tensió revolucionaria. A tocar de la derrota, el setembre i l’octubre d’aquell any l’imperi Austrohongarès s’havia començat a desfer enmig de declaracions d’independència unilaterals. Al novembre, pocs dies després de la signatura de l’armistici, el rei Alfons XIII convocava Francesc Cambó a una entrevista que el líder de la Lliga a Madrid descriurà a les Memòries com una cita històrica. Alfons XIII es confessa atemorit de les notícies de revolta i desordre que arriben de Brussel·les, Berlín, Viena o Berna. El rei, tement que la flama de la revolta pugui prendre també a l’estat, accepta cedir a les pretensions autonomistes de Catalunya. Tal i com escriu el mateix Cambó, “amb la victòria aliada, els 14 punts i l’autodeterminació, era arribada l’hora de Catalunya”. S’equivocava.

La desfeta de la Unió Soviètica i els seus efectes geopolítics s’assemblen força a l’hivern de 1918. La desintegració de Iugoslàvia que rebla la imminent independència de Kosovo n’és la darrera conseqüència. De les repúbliques bàltiques a Kosovo, passant per Eslovènia, Croàcia, Montenegro i Txèquia, el catalanisme ha pres l’exercici i el reconeixement de l’autodeterminació a l’Europa oriental com un indici de la pròpia llibertat imminent. És cert que l’atomització política i la reducció de la dimensió viable dels estats marca un canvi de tendència favorable a Catalunya, però la conversa d’Alfons XIII amb Francesc Cambó hauria de servir per a fer evident que només allò que passi a l’Europa occidental més propera pot obrir definitivament les portes a la independència de Catalunya.

L’any 1918 el poder espanyol no es preocupava de la desintegració de l’imperi Austrohongarès ni dels territoris retallats de Rússia i constituïts en estat per decret. El context balcànic i oriental és tan allunyat de l’Europa Atlàntica, pràcticament intocada des de la pau de Westfalia, que no suposa una amenaça. A la trobada amb en Cambó el monarca espanyol cita amb alarma Brussel·les, Berlín, Viena i Berna, ciutats que avui són a la Unió Europea (Suïssa a banda) i que juguen per tant la mateixa lliga que l’estat espanyol. És des d’aquí des d’on qualsevol moviment nacional tindria un efecte expansiu directe sobre Catalunya. Kosovo és una anècdota. És cap a Flandes i Escòcia on cal mirar perquè tot canvi en l’encaix europeu d’aquests països posarà l’estat espanyol en una situació entre difícil i inassumible. La pressa dels nacionalistes espanyols per tancar el joc autonòmic té molt a veure amb l’imminent esclat de la qüestió sobiranista a l’interior de la Unió Europea.

La debilitat política, l’heterogeneïtat social i la complicada viabilitat econòmica d’Espanya sense Catalunya, compliquen l’horitzó català i la possibilitat que el país pugui ser un dels motors sobiranistes d’Europa. Mentrestant, però, Escòcia i Flandes presenten condicions excel·lents per a subvertir l’ordre estatal establert i canviar substancialment la seva relació amb el Regne Unit i Bèlgica. És possible, fins i tot, que alguna de les dues nacions pugui accedir a la plena sobirania. Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg i Brussel·les des d’on s’obrirà camí per a desglaçar l’Europa dels estats. Un camí que Catalunya haurà de saber aprofitar.

*Post ja publicat el passat 19 de desembre de 2007

*

PSC, el triomf de la mediocritat

Passat el congrés del PSC, un congrés de continuitat, és un bon moment per recuperar un post de l'abril passat denunciant la mediocritat en que ha caigut el gran partit de Catalunya.

Eduard Punset, Federico Mayor, Narcís Serra, Ernest Lluch, Joan Majó, Jordi Solé, José Borrell, Josep Piqué, Anna Birulés, … i darrerament Joan Clos, Carme Chacón i José Corbacho. Més enllà de consideracions ideològiques, és evident que la llista de ministres catalans de la democràcia evoluciona en línia descendent cap a la mediocritat més absoluta. Una mediocritat que resulta indispensable per a explicar la creixent irrellevància del PSC tot just després d’haver aconseguit en solitari la reelecció per al candidat Zapatero.

Des de la rebel·lió dels capitans al congrés de Sitges, fa quinze anys que el PSC s’allunya d’allò que havia estat. El partit de la intelligentsia catalana, dels claustres universitaris, l’elit cultural, la burgesia divina i l’obrerisme il·lustrat, el gran partit de Catalunya, ha caigut en la indigència intel·lectual més absoluta. Montilla, Zaragoza, Iceta i companyia son un equip de noms acomplexats per la pròpia petitesa. El terror, la jerarquia i la disciplina es combinen amb una política de recursos humans que premia la fidelitat i castiga tot senyal de brillantor i pensament independent. El socialisme català és avui una maquina de poder en mans d’un grup d’illetrats amb nul·la experiència professional fora de la gestió pública.

Sense aquesta mediocritat socialista es fa difícil entendre que, amb 25 diputats al Congrés, el PSC accepti la renovació ministerial de Magdalena Álvarez o el rol purament estètic de la Ministra Chacon. Tot plegat sense oblidar l’escac del PSOE al PSC fent Ministre en Celestino Corbacho. El mateix Corbacho en qui pensaven a Ferraz per refundar la federació catalana del PSOE fins no fa massa mesos. El PSC acumula més poder que mai però demostra una gran incapacitat per a exercir-lo amb eficàcia en la defensa dels seus interessos. Una ineficàcia que deriva de l’actual codi genètic del partit i que només una revolta interna en nom de l’excel·lència i l’obertura del partit podria canviar.

*Post ja publicat el passat 14 d'abril

o PSOE=PP o CAT=PSOE

Quan falten pocs dies pel congrés del PSC, resulta oportu recuperar aquest post.

Quan el catalanisme no té cintura, qui es trenca és el país.

Forçat a jugar sempre en camp contrari, la posició política del catalanisme a l’estat és d’una gran feblesa. El desequilibri demogràfic, combinat amb l’estructura constitucional i la manca d’autèntics mecanismes de poder, deixen Catalunya en una situació de precarietat constant. En aquest context, l’única arma de pes en mans del nacionalisme català és la pulsió caïnita dels propis polítics espanyols. Només amb la força de l’odi del PP contra el PSOE, del PSOE contra el PP, es pot anar fent forat a la paret gruixuda que barra totes les aspiracions del país.

Estigmatitzant la dreta espanyola, atiant el pànic a l’espanyolisme sense complexos del PP, el catalanisme ha col·laborat a fer bo l’espanyolisme amb vaselina del PSOE. Tot plegat, oblidant que quan no hi ha equivalència entre el PP i el PSOE, quan el diàleg només és possible amb l’esquerra espanyola, es perd l’única estratègia guanyadora a que podem aspirar ara per ara. Quan els vots del catalanisme només poden ser per al PSOE, aquests vots perden tot el seu sentit i tot el seu poder. Quin poder de negociació es pot tenir quan no hi ha alternativa possible? Fins i tot acceptant que el catalanisme del PSC és autèntic, la seva capacitat de pressió i exigència davant del PSOE és nul·la quan els socialistes catalans no tenen res a aportar. Amb aquestes regles, el PSOE no pot perdre a Catalunya i per tant tampoc no hi té res a guanyar.

La política del sobiranisme a Madrid és política internacional, un joc que forçosament cal plantejar en clau pragmàtica i no ideològica. Si CiU va ser capaç de pactar amb el PSOE de la LOAPA, Banca Catalana i l’AVE a Sevilla, el catalanisme d’avui ha de poder, amb tota l’enemistat i la mala llet que calgui, pactar amb la dreta espanyola quan sigui beneficiós per al país. Mentre no siguem capaços de sortir del joc espanyol, aquesta és l’única estratègia possible par al país. Mentre el PSOE no sigui vist com el que és, un PP d’esquerres, Catalunya serà esclava del PSOE. Esclava de l’estat.

*Post ja publicat a l'Olla de Grills el passat 18 de novembre de 2007

Ara toca creativitat! (Memphis Manifesto)

Quan es confirma la fí del pobre model economic que ha imperat a Catalunya els últims anys, quan sembla que el món s'acaba, és el moment d'impulsar amb força un nou paradigma d'empresa, de societat, que té la creativitat com a senyera. Per això avui resulta especialment adient recuperar la traducció catalana del Memphis Manifesto que es va publicar en aquest bloc ja fa una colla de mesos.

En línia amb les teories d’en Richard Florida, assenyalant la creativitat i la classe creativa com a motor del creixement en les economies desenvolupades, el Memphis Manifesto (2003) sintetitza les idees i els principis essencials d’aquest moviment. Un mapa del tresor per al creixement a partir del coneixement.

MEMPHIS MANIFESTO Construint una Comunitat de les Idees

La creativitat és fonamental en l’experiència humana i un recurs crític per a l’individu, la comunitat i la vida econòmica. Les comunitats creatives són entorns vibrants, plens d’humanitat, abonats per al creixement, productors de riquesa i ocupació. Entorns oberts a cultures diverses i estils de vida diferents.

La creativitat és en tothom i a tot arreu. Construir una comunitat de les idees exigeix donar a tothom la possibilitat d’expressar-se i utilitzar el geni de la pròpia creativitat. Una experiència de ciutadania activa i responsable.

Aquest manifest és una crida a l’acció:

PRINCIPIS

1. Cultiva i premia la creativitat. Tothom forma part de la cadena de valor de la creativitat. La creativitat neix en tot moment, en qualsevol lloc i està passant ara mateix molt a prop teu. Para-hi l’orella!
2. Inverteix en l’ecosistema creatiu. Els ecosistemes creatius inclouen l’art, la cultura, la vida nocturna, l’oferta musical, restaurants, artistes i dissenyadors, innovadors, emprenedors, espais disponibles, barris vius, espiritualitat, educació, densitat, espais públics i tercer espai.
3. Abraça la diversitat. La diversitat genera creativitat, innovació i un impacte econòmic positiu. Les persones amb diferents orígens i experiències contribueixen a una diversitat d’idees, expressions, talents i projectes que enriqueix el global de la comunitat. Així és com les idees floreixen i alimenten comunitats vitals.
4. Dóna suport a les persones creatives i als connectors. Col·labora per generar un nou tipus de competitivitat que compti amb tothom.
5. Valora el risc. Canvia el clima del “no” per un clima del “sí”. Inverteix en generar oportunitats i no només en resoldre problemes. Confia en el cabdal de talent creatiu, tecnologia i energia del teu entorn. Desafia el coneixement i les formes tradicionals.
6. Sigues autèntic. Identifica el valor que pots aportar i concentra’t en allò que et fa únic. Atreveix-te a ser diferent, no només un seguidor. Resisteix la monocultura i l’homogeneïtat. Tota comunitat pot ser una comunitat exemplar.
7. Inverteix i construeix espais de qualitat. Si bé hi ha factors heretats com el clima, els recursos naturals o la població, altres com els espais verds, la vida artística i cultural, centres vius i espais de formació, poden construïr-se i reforçar-se. Creant, així, comunitats més competitives, amb més oportunitats que mai per a l’impacte positiu de les idees.
8. Acaba amb les barreres a la creativitat: mediocritat, intolerància, no connectivitat, pobresa, males escoles, exclusivitat, degradació social i mediambiental.
9. Pren responsabilitat pel canvi en la teva comunitat. Improvisa. Fes que les coses passin. El desenvolupament és a les teves mans.
10. Assegura’t que totes les persones, i en especial els nens, tenen garantit el dret a la creativitat. L’excel·lència en l’ensenyament tot al llarg de la vida és clau per a desenvolupar i retenir individus creatius lligats a la comunitat.

Acceptem la responsabilitat de ser promotors de la creativitat a les nostres comunitats. Entenem que les idees i els principis d’aquest document poden adaptar-se per reflectir les necessitats i els actius particulars i únics de cada comunitat.

*Post ja publicat el passat 14 de desembre de 2007

.

La difícil gestió del llegat Pujol

Tot i la crítica legítima i necessària que tota nova generació ha de fer a les precedents, es fa difícil negar l’enorme i positiva tasca feta els darrers vint-i-cinc anys sota la direcció del President Pujol. Per a qualsevol nacionalista que es mirés el país des de l’any 1975 o fins i tot el 1980, els resultats aconseguits en progrés econòmic, justícia social, poder polític, construcció nacional en definitiva, serien jutjats sense cap mena de dubte molt positivament i fins i tot amb certa incredulitat.

Si bé no tota la feina feta es pot atribuir al pujolisme estricte, és evident que ha estat el catalanisme convergent qui ha liderat aquest procés fins fa pocs anys, imposant una manera pròpia de fer política i d’entendre Catalunya. Entenent el país com una realitat nacional en construcció/reconstrucció, però a l’hora actuant amb lleialtat envers una certa idea de l’estat espanyol. Conscient de la particular configuració demogràfica de Catalunya i de la fortalesa de les institucions estatals. Afavorint el camí sord del canvi que no es veu fins que arriba, sense por a les contradiccions necessàries entre l’èpica i el possibilisme.

A les noves generacions de nacionalistes que arribem a la vida pública se’ns fa, però, difícil seguir aquest camí marcat a la sorra, amb el risc de morir d’èxit que això comporta per al model Pujol. Als joves que hem viscut una catalanitat gairebé plena, una certa ficció de país normal, ens és gairebé impossible mantenir el gradualisme i la fidelitat vers l’estat que han estat claus per al progrés lent però continu dels darrers anys. Tant Catalunya endins com Catalunya enfora s’extenen unes formes d’enfrontament i exigència que difícilment portaran resultats positius més enllà de la satisfacció de mantenir amb duresa les pròpies posicions.

Amb una realitat catalana cada cop més diversa i un estat espanyol molt consolidat rere el procés de construcció europea, esdevé prioritari per als propers anys trobar formules que ens permetin conjugar la forta identitat nacional d’una part dels catalans amb una estratègia política que permeti garantir la continuació de l’avenç del país en tots els fronts. Només així s’evitarà un arraconament polític del nacionalisme que acabaria portant a la marginació i l’oblit reservats als trastos inútils.

*Post ja publicat el 26 de setembre de 2006

Menjar amb els dits. Governar amb els punys.

Carpe cibos digitis; est quidam gestus edendi.

Coge los manjares con los dedos; éste es el gesto adecuado.

Palabras de Ovidio en el Ars amandi, libro tercero, tercera parte.

Francesc Pujols

Amb les línies que encapçalen aquest post, Francesc Pujols començava l’article El Arte de Comer, públicat al diari Las Noticias l’any 1936. Per al savi de Martorell, tal i com deia Ovidi, menjar bé era menjar amb els dits. Una aparent contradicció. Tot i que el sentit comú devia indicar als lectors d’en Pujols que la diferència entre menjar bé i fer-ho de forma bàrbara era justament en l’ús dels coberts, l’article acabava donant la raó a Ovidi amb un gir brillant. I és que és “inmenso el número de los que comen con los puños, hasta usando cubiertos”. No són els coberts allò que ens fa civilitzats, sinó l’ús que en fem. El gest adequat de prendre els coberts amb els dits i no amb els punys.

L’espectacle galdós dels governs espanyols rebregant l’estat de dret dia sí, dia també, coincideix força clarament amb allò que volia explicar en Pujols a El Arte de Comer. Per als demòcrates sense pedigree, categoria que inclou gairebé tots els polítics de l'estat, governar bé és tot just fer-ho en una estructura embolicada d’estat de dret. Un estat democràtic, amb divisió de poders i sotmès a l’imperi de la llei. És, però, immens el nombre de polítics espanyols que governen amb arbitrarietat i autoritàriament, fins i tot quan ho fan servint-se de l’estat de dret. El cas és que no és tan sols l'estructura de l'estat allò que fa una autèntica democràcia, sinó l’ús que se’n fa. El gest adequat de respectar la divisió de poders i combinar amb mesura els principis d’equitat i igualtat. Tot el contrari d’una tradició en que l'executiu fa de poder absolut, tan sols camuflat sota l’apariència d’un legislatiu i un judicial pretesament independents.

L’ús polític continuat de l’Audiència Nacional, un tribunal especial incompatible amb l'essència de la llibertat. La conversió del Tribunal Constitucional en el joc de les cadires a cop de recusació. Un parlament que fa de teatre, amb el poder exclusivament en mans dels líders dels partits i amb els diputats individuals reservats al rol de convidats de pedra. Aquests són només alguns exemples recents de com els espanyols governen amb els punys tot i que de lluny pugui semblar que mengen com cal, amb coberts.

Per a garantir el bon govern, potser n'hi hauria prou d'aplicar la formula que en Pujols recomanava als lectors que aspiraven a menjar correctament. “Como en nuestro país, como en tantos otros, la cultura del arte de comer y beber no existe, (...) podemos simplificar, (...) diciendo que comer bien consiste, sencillamente, en hacer todo lo contrario de lo que vemos.”

.

*Publicat el dijous 8 de novembre de 2007

Blocs. Un decàleg de vuit punts.

1) Brevetat: Internet és un oceà de possibilitats. Ni tan sols els llocs web més atractius poden evitar que els visitants en fugin a cops de click. És gairebé impossible retenir l’atenció més enllà de les cinc-centes paraules.

2) Comentaris: Un bloc no és només una eina per abocar opinions, inquietuds i dèries, ha d’estar obert a la participació. Sense un espai habilitat per a rebre comentaris dels lectors, un bloc deixa de ser-ho i perd bona part del seu interès.

3) Debat: Els comentaris rebuts al bloc demanen atenció i resposta. Un bloc amb comentaris ignorats s’assembla molt a un bloc sense comentaris.

4) Informació: La brevetat que demanen els blocs ha de compensar-se amb links a webs, llibres i altres blocs que ampliïn la qüestió tractada.

5) Independència: Els blocs són un espai lliure i independent. Les xarxes blocaries de partits polítics i associacions poden ser útils, però no haurien de condicionar temes i arguments, matant l’esperit del mitjà.

6) Xarxa: Els blocs són un mitjà en xarxa. És gairebé una obligació mantenir un blocroll actiu que permeti viatjar de bloc en bloc per tota la catosfera.

7) Rigor: La llibertat comporta responsabilitat. Un bloc no rigorós, poc responsable, falla a la confiança d’aquells que el visiten.

8) Obertura (només per a la catosfera): Els blocs en català han de ser un dels barris més vius i interessants de la blocosfera, però sense oblidar que internet és un espai global. Calen més links a blocs i webs d’arreu del món per relligar la catosfera amb la resta de l'univers blocaire.

Un decàleg de vuit punts és, obviament, un decàleg obert.
Qualsevol aportació serà ben rebuda als comentaris.

*Post ja publicat el passat dia 4 de novembre de 2007

Vacances impagables

L’estiu és un temps per a la mandra i la lentitud. Més que a la lectura, l’estiu crida a la relectura i la reflexió sobre l’hivern que queda enrere.

Per això, combinant mandra i relectura, els propers dos mesos el catalunya.ffw anirà recuperant algun dels 100 posts publicats aquest últim any.

Bones vacances!

.