Si tu no hi vas Maleni torna!

Habitatge, preu i valor. Assimilant el trauma.

A poc a poc es va confirmant la falsedat d'un dels mantres econòmics dels darrers anys. Aquell que deia que “l'habitatge no baixa mai”, que el preu dels pisos es mouria sempre entre l'estabilitat i el creixement. La hipnosi col.lectiva va alterar durant un temps la llei de l'oferta i la demanda, però acabada la festa i esvaït el fum de la traca final s'hi comença a veure clar que preu i valor no sempre son conceptes sinònims.

Tan sols fa un any que es va frenar l'impuls piramidal que alimentava el mercat i els preus tot just comencen a baixar. L'activitat constructora s'ha aturat en sec, l'stock de pisos és enorme, la compravenda d'habitatge s'ha glaçat i ningú no sap que farà el mercat. Tot indica que els propers mesos portaran una forta caiguda de preus d'entre un 20% i un 40% però hi ha qui encara s'aferra a la idea que “l'habitatge no baixa mai” amb arguments força inversemblants. Un dels més absurds és que qui s'ho pot permetre, qui no es troba endeutat i disposa de capital, mai no vendra a preus tan baixos, evitant una caiguda brusca i mantenint els preus molt a prop dels màxims més recents. Una opinió que demostra una incomprensió total del funcionament del mercat.

La clau de tot plegat és que per tal que el valor d'un pis concret pugi o baixi no és pas necessari que el seu propietari el vengui, n'hi ha prou que ho faci un veí del mateix bloc per què la percepció de valor d'aquell pis i de tot el barri canviï a l'instant. De la mateixa manera que la venda d'un pis del nostre bloc a preus exhorbitants ens portava, fins fa poc, a creure'ns rics sense haver venut casa nostra, quan un sol veí necessitat es vengui casa seva acceptant el preu que marca una demanda escassa, el nostre pis haurà perdut bona part del valor que fins llavors li atribuïem. Son les accions que es compren i es venen cada dia al mercat les que marquen el valor de la resta. El fet de no vendre-les n'estabilitza el propietari però no pas el preu/valor.

Tots els traumes resulten dificil d'assumir, també els de naturalesa econòmica. Com passa davant d'una malaltia greu o amb la mort d'un familiar en accident de trànsit, la negació és sovint la primera reacció, seguida de l'acceptació i lenta assimilació de la nova realitat. Tranquils senyors, prenguin-se el temps que els calgui!

*

Zapatero, Rússia, Kosovo i l'Afganistan

La retirada sobtada de l’exercit espanyol de l’operació de l’OTAN a Kosovo resulta sorprenent. Una decisió matussera que es fa difícil d’entendre sense una causa que la justifiqui. Però repassant l’hemeroteca, la cimera hispano-russa de principis de març posa la decisió sota un prisma nou. El passat dia 2 de març el president Zapatero i el primer ministre rus signaven un acord de cooperació energética que acompanya els acords subscrits entre Gas Natural i Gazprom, i la cooperació entre l’electrica russa Inter Rao i l’espanyola Iberdrola.

L’energia és la carta més forta de Rússia en la seva política exterior. La Unió Europea és extraordinariament dependent de Moscou per al seu subministrament energètic, una situació de risc que només es resoldrà amb l’obertura d’una línea d’abastiment directe des del mar Caspi, passant pel Caucàs i el mar Negre. Un gasoducte que necessita de tot el suport europeu per a tirar endavant i que Rússia prova d’aturar signant acords directes amb alguns països europeus per tal de debilitar la veu de la Unió Europea. Resulta penós que Espanya hagi entrat al joc rus després que el Kremlin mostrés la seva cara més dura en el conflicte de Georgia però la vergonya espanyola no s’atura aquí. Sembla evident que la retirada espanyola de Kosovo forma part de l’intercanvi de cromos en la negociació hispano-russa

Perquè els Estats Units han reaccionat amb tanta prudència a la política de nyigui-nyogui del govern espanyol? En què ha cedit l’amic Zapatero per evitar una resposta americana? Quan d’aquí a poques setmanes s’anunciï una escalada significativa de la presencia espanyola a l’Afganistan la triangulació de la jugada s’acabarà fent obvia.

Enlloc de reforçar la veu europea en la negociació amb Rússia, actuant amb fidelitat amb els aliats de l’OTAN, Espanya tira pel dret una aliança energética amb el règim de Putin que debilita l’aposta europea als Balcans i forçarà Madrid a enviar uns quants milers de soldats al pou sense fons que és l’Afganistan. Bravo Zapatero!

*

Gràcies Pepe!

Defensant la banca (ma non troppo)

Els bancs no venen diners,

faciliten liquiditat.

Els bancs fan de mal defensar. Al capdamunt de la piràmide de l'ecosistema capitalista i amb tots els trumfos a la mà, és comprensible que despertin més aviat poques simpaties. Tot i això, el seu és un rol essencial per a la creació de riquesa i l'estabilitat monetària en l'economia de mercat. Davant l'allau de crítiques i la fragilitat actual del sistema bancari, en bona part fruit dels seus propis errors, es troba a faltar una opinió a contracorrent que posi en context l'actual enduriment de les condicions de crèdit i defensi la prudència retrobada del sistema financer.

Tot i el tòpic, els bancs no presten diners a canvi de confiança. El seu negoci es basa en facilitar liquidesa a canvi de garanties. Els bancs no venen diners, faciliten liquiditat. Potser els últims anys de disbauxa ens ho han fet oblidar, ni els bancs semblaven recordar-ho, però aconseguir finançament no ha estat mai fàcil ni barat sense unes garanties suficients i sòlides. Escoltant la cridòria mediàtica sembla que els bancs no obren el crèdit perquè no volen, per pur caprici de nen ric o amb la voluntat explicita d'enfonsar l'economia, però no és així.

El cert és que els bancs continuen deixant diners, menys i més cars, però continuen deixant-los quan compten amb les garanties necessàries. Retallant el crèdit, frenant el creixement desbocat dels darrers anys, la banca frena el seu negoci i va en contra dels seus interessos immediats però s'hi veu forçada per dos motius de pes. D'on no n'hi ha no en raja i en un mercat en que l'estalvi fa anys que es va encongir, els nostres bancs han inflat el crèdit endeutant-se en els mercats internacionals. Aquest mateix anys els bancs espanyols hauran de fer front a centenars de milions d'euros de deute i no és estrany que mirin ben prim abans de generar nou actiu sense ingressar cap mena de passiu que el compensi. A banda, les perspectives econòmiques son prou fosques i els nous projectes ja no es poden estudiar amb l'alegria inconscient amb que es feia tot just fa divuit mesos. Ras i curt, hi ha menys diners per a deixar i l'entorn obliga a ser molt més exigent alhora de deixar-los.

Tot i això, continua havent-hi veus que exigeixen als bancs que facin màniga ampla, que no els vingui d'un pam a l'hora de deixar anar el crèdit. Com si no sabessin que l'única cosa pitjor que un crèdit que es denega és un crèdit que no es torna i que, sumat a d''altres, pot acabar posant en perill la solvència del banc i els recursos que els estalviadors (els únics innocents d'aquest joc) hi han dipositat. Algú dirà que els bancs no juguen net, que fa ben poc que han parat la mà a les ajudes del govern i les noves cobertures públiques. Cert, però si l'executiu té cap interès a salvar la banca espanyola del desastre més val que en tregui les mans. No hi ha millor recepta per a la catastrofe econòmica que gestionar el sistema financer amb criteris polítics. Que ho preguntin sinó al Sr. Miterrand!
*

Més sobre el 23F, deliris socialistes

Seguint la recomanació de'n Dessmond, rebuda en forma de comentari al post anterior, a continuació se citen algunes ratlles de les memòries de'n Lluís Prenafeta, secretari general de la Presidència durant els primers governs Pujol, sobre la "trama civil" del cop d'estat. Un altre d'aquells racons foscos que poques vegades s'esmenten en els aniversaris del 23F.

"El general Alfonso Armada (...) va comentar (...) que encara estava per veure si Leopoldo Calvo Sotelo arribaria a prendre possessió del càrrec. Considerant, també, les visites que van fer al president (...) dos coneguts socialistes que proposaven aquesta "solució pactada", era difícil no preveure aquella mala sortida o qualsevol altre fora del règim parlamentari."

"Quan els socialistes parlaven de donar una sortida a la situació política del moment -deteriorada certament-, suposo que no pensaven només en una solució global per a Espanya, sinó també en el cas concret de Catalunya. Després del cop, Heribert Barrera va comentar que si els revoltats haguessin triomfat, Josep Tarradellas o Joan Raventós, haurien acabat com a presidents de la Generalitat. (...) És cert que Tarradellas es va moure, durant els mesos previs al cop, d'una manera totalment insensata. En reunions amb els militars d'alta graduació i en visites a Madrid no deixava de referir-se a un "canvi de rumb" o a un "cop de timó", que considerava necessaris."

Déu n'hi do!

*

El triomf del cop d'estat

El cop d'estat del 23 de febrer de 1981 va anar seguit de la LOAPA (Llei Organica d'Harmonització del Procés Autonòmic), del xantatge al grup parlamentari del PSC a Madrid perquè s'integrés al grup del PSOE, de la persecució penal al President de la Generalitat, de la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) que encara patim, i de la generalització del procés autònomic fins a posar Ceuta al nivell de Catalunya.

Avui, com cada any, es repetirà a tort i a dret que el cop d'estat va fracassar. De debò que va fracassar?
*

Més país, més valencià!

Protectionism, clear and present danger

Nou post al bloc de futura.cat.

*

JGE3: "El nostre món és el món"

El proper dia 20 de febrer se celebrarà la tercera Jornada Generacional d'Economia. Una iniciativa de l'Espai Hayek de l'FCO, l'Associació Catalana de Professionals i l'Espai Vicens Vives per a debatre en clau generacional el paper de Catalunya i el conjut de l'Euram en el món global.

Com s'esmenta al seu manifest, amb la Jornada Generacional d'Economia es vol "reflexionar sobre aquesta necessitat de ser presents al món i de fer-lo nostre, identificant les maneres de tenir èxit en aquest repte, denunciant les mancances de Catalunya en aquest front (també pel que fa a eines institucionals i poder polític), i proposant mesures per tal d’atiar i accelerar el procés d’incorporació productiva de Catalunya al món globalitzat, sense perdre de vista que aquests reptes han de ser aprofitats com a oportunitats per assolir una societat més cohesionada. Convidem tots aquells que comparteixin aquesta preocupació i creguin que ja no es pot esperar més, a participar activament de la Jornada i a contribuir a definir i dur a la pràctica les seves conclusions."

Més informació i inscripcions a http://www.jornadage.cat/.

*

Bojan i Messi, amb llengua

Més enllà del seu valor futbolístic, les dues grans promeses de l'últim Barça son un bon punt de partida per a retratar la capacitat d'integració de la catalanitat i alguns dels seus dèficits més evidents. D'una banda en Bojan Kirkiç, una història d'èxit. Fill de bosnià i catalana, nascut en un poble del rerepaís i d'una catalanitat integral. De l'altra en Leo Messi, arribat a Catalunya fa 8 anys quan en comptava tot just tretze. Criat a la Masia, un indret mític, però totalment impermeable a la més mínima catalanitat. No cal dir que no se li ha sentit mai ni un mot en cap altra llengua que la que va portar d'argentina.

En Bojan és un triomf tan natural que no té cap mèrit, en Messi una derrota tan habitual que ja no sorprèn ningú. El dia que un nen de Linyola de mare catalana no se sumi al país la derrota serà consumada, però quan un nen argentí arribi al Barça i faci seu el català serem molt més a prop de deixar enrere la respiració assistida.

Potser resulta frívol i forçat lligar d'aquesta manera llengua i futbol però el cas és que la clau de tot plegat rau en allò que en Bojan i en Messi comparteixen, el Barça. Un nen no pot passar gairebé deu anys al Barça, formar-se aquí com a persona i acabar ignorant totalment la llengua pròpia de Catalunya. És el país en ple, i no només la Generalitat, son els ciutadans i tota la infraestructura social (empreses, associacions, parròquies, ...) els que han de fer possible el miracle de refondre les onades de nous catalans amb la soca que els fa de base. Tots en som responsables però el Barça més que molts.

El Futbol Club Barcelona, per tradició i rellevància social, per catalanitat i per catalanisme, té una responsabilitat que no pot ignorar. Messi, Iniesta, Eto'o i tants altres poden donar un impuls al català que supera de llarg el de mil Normes i mil Quetes. L'equip de Laporta, Rossell, Ingla, Soriano i Oliver ha dignificat la institució i l'ha retornat al catalanisme però no n'hi ha prou. Hi ha molt a fer i molts ulls mirant a can Barça. Amb el proper Messi no podem fallar!

*

Rahm Emanuel a la nova Casa Blanca

El flamant President americà no treballarà sol a la Casa Blanca i serà el seu Cap de Gabinet qui més l'ajudarà a definir la seva presidència. Alhora que Barack Obama entrava al despatx oval, en Rahm Emanuel s'instal·lava al despatx veí per a ser l'única persona de l'edifici amb accés total al Comandant en Cap. Serà el President qui prendrà les decisions, obviament, però ho farà després de formar-se una opinió a través dels documents i els consellers que triï el seu Cap de Gabinet, el mestre d'obra d'aquesta nova època.

Als europeus entusiastes del nou President Obama, fans d'una idea força distorsionada del que serà la nova presidència, els convindria conèixer qui és en Rahm Emanuel. Clintonià convençut (més de'n Bill que de la Hillary), progressista pragmàtic i veterà del poder, un autèntic tramoista del teatre de Washington. Un ex-congressista amb experiència per a negociar al Capitoli i conscient de les amenaces que afronta la presidència mediàtica. Però allò que més agradarà a tots els catalans que es passegen amunt i avall amb la kèfia al coll és el paper que en Rahm Emanuel pot jugar a l'orient mitjà.

El nou Cap de Gabinet de la Casa Blanca és un jueu militant, fill d'un combatent de l'Irgun i voluntari civil a l'exercit israelià quan els míssils iraquians queien sobre Tel Aviv l'any 1991. Alguns el consideraran un falcó pel simple fet de no ser un pacifista muniquès amb ganes d'esborrar l'estat d'Israel del mapa mediterrani. Una imatge que lliga poc amb la d'un Rahm Emanuel que va participar activament a les negociacions d'Oslo fins a la històrica encaixada de mans entre en Yitzak Rabin i en Yasser Arafat. I és que no hi ha millors coloms que els falcons realistes.

Diuen que quan l'Aaron Sorkin va crear el personatge d'en Josh Lyman per a The West Wing ho va fer amb en Rahm Emanuel al cap i, francament, es difícil no refiar-se de'n Josh Lyman.
*

Espanya, retorn a l'autarquia

A poc a poc es va fent evident que comencen uns anys negres per a l'economia espanyola. El crèdit excessiu, el monocultiu del totxo i la taxa de fracàs escolar més alta d'Europa no anunciaven res de bo, però ha calgut una recessió internacional per què els espanyols assumissin que allò que semblava un èxit ha estat una festa llarga que ara caldrà pagar.

Resulta trist que la darrera remesa d'or americà hagi arrossegat Catalunya a l'espiral fàcil de la baixa productivitat i l'abandonament de la industria però el que marcarà el futur, aquí i allà, és la resposta d'avui als errors d'ahir i els reptes de demà. Una resposta que ara mateix no anuncia res de bo. La darrera ocurrència del Ministre d'Indústria espanyol és d'aquelles que s'emmarquen. Enfrontat a un descens del consum intern se li acut que només que els espanyols prioritzin els productes espanyols en les seves compres el problema s'haurà resolt. Enfrontats a una crisi global, quan arreu del món es reconeix el risc que una onada de proteccionisme repliqui el crac de 1929, el Ministre Sebastian aixeca el banderí de l'autarquia.

L'economia espanyola té un dèficit comercial enorme, només l'arc mediterrani compta amb una realitat industrial i exportadora notable. No és estrany, doncs, que un ministre espanyol amb mentalitat centralista (quina redundància!) es plantegi el tancament del mercat com una mesura de salvació davant la crisi. Algú hauria d'explicar-li que si alemanys, francesos i britànics fan el mateix alhora de triar destí per a les properes vacances els cinc milions d'aturats seran una xifrà gairebé optimista. Algú hauria d'explicar-li que fa més de vint anys que l'estat espanyol és a la Unió Europea i que sense lliure comerç Espanya s'assemblaria molt més al Marroc que no pas a França. Algú hauria d'explicar-li que avui la majoria dels productes no tenen nacionalitat. Algú hauria d'explicar-li que amb aquesta idea s'ha convertit, de cop, en el Ministre d'Indústria més irresponsable de l'OCDE.

El mateix visionari que volia una Espanya amb 66 milions d'habitants i un 40% de població immigrada demana ara que passem de l'Ikea i la xocolata suissa. Ministre, que es troba bé?

L'autèntica ala oest

La primera qüestió que el President Obama trobarà damunt la
taula serà un enorme problema de gestió d'espectatives.

Bloc convalescent!

L'any 9 no li prova massa al bloc.

Proper post el dilluns 19 de gener.

Cada castell i totes les ombres d'un país buf

La darrera novel·la de Baltasar Porcel

és excessiva, inversemblant,

escrita a raig, gairebé una novel·la bufa.

Una excel·lent novel·la bufa.

Al cap i a la fi, hi ha cap altra forma

de retratar el present

d'un país com el nostre?

Una novel·la bufa per un país buf!

La CRISI i la pedra filosofal

“Si aquesta crisi era previsible, per què ningú no va escoltar els avisos? Doncs perquè massa politics creien que un món de franc era possible. Que un nou paradigma econòmic el podia fer realitat. Res de nou, com la pedra filosofal que tornava el plom en or.”

“La prosperitat sense esforç és un somni (malson?) molt antic"

Ron Paul

Pausa

Proper post el dilluns 22 de desembre.

Haiku filoconvergent

Xavier Bru de Sala: contra el mite de la unitat

En Xavier Bru de Sala publica un article interessant a la darrera edició de la revista El Temps. Un article que trenca amb el mite de la unitat catalana (catalanista?) i que acaba així: “Allò que els mouria (a l'estat) a considerar Catalunya amb respecte no passa per la unitat o la divisió, sinó per esdevenir més conseqüents, menys servils. Vaja, que, sense amenaces creïbles, no hi haurà encaix ni desencaix.”

Després d'anys de fer de Bolívar a Catalunya i de Bismarck a Espanya el nacionalisme hauria de canviar els papers per construïr Catalunya amb decisió bismarckiana fent de Bolívar Catalunya enfora. Com afirma el mestre Bru de Sala, a Madrid cal ser menys servils i més ferms, molt més ferms.

________________________________________

Article d'en Xavier Bru de Sala publicat a la revista El Temps (núm. 1277):

"No sempre convé mirar entre bambolines o rere el teló, en aquest teatre de la política. No és igual contemplar un decorat pel davant, a una certa distància i amb la il·luminació més adequada, que examinar-lo ben de prop, per totes bandes, palpar-lo, comprovar-ne la qualitat i –ara que aquest mot tan absurd com utòpic encara no ha passat completament de moda– la sostenibilitat. No és igual perquè, sense anar més lluny, es comprovaria que els decorats, si més no els tradicionals, no toquen de peus a terra encara que ho sembli per efecte òptic. Això passa amb la famosa i vistosa, encara que ningú no l’hagi vista mai de gaire a la vora –i menys en la realitat– unitat catalana."

"La unitat catalana se sol considerar com un factor operatiu però fràgil, una mena de voluntat general que els partits malmeten quan l’administren més al seu favor que segons l’interès general o del país. Com si diguéssim, una predisposició o disposició que opera tan enllà com li és possible, però que les febleses estructurals de la política catalana, en aliança amb la diversitat d’interessos partidistes, acaba sovint trencant. Per part meva, la considero un decorat. Queda molt bé, tant o més decorativa que la cúpula de Barceló, aquesta de l’entelèquia de l’aliança de civilitzacions, però no és de veritat. No ho ha estat mai. Encara vaig més enllà, sort en tenim. M’explico."

"De la consideració generalitzada, i sacralitzada, que com he dit no comparteixo, es deriva el mite de la invencibilitat de la unitat, quan en efecte es produeix. Ben al contrari, sostinc que no s’ha produït mai, si més no allà on ha de valer o fer-se valer, que és a Madrid. I si un dia s’arriba a produir, la unitat, s’hi faran el mateix panxó de riure que si hi anéssim dividits. I a sobre se’ns veurà el llautó de la ineficàcia d’anar-hi tots de bracet."

"Allò que els mouria a considerar Catalunya amb respecte no passa per la unitat o la divisió, sinó per esdevenir més conseqüents, menys servils. Vaja, que, sense amenaces creïbles, no hi haurà encaix ni desencaix."
*