La fi de la premsa escrita

La premsa escrita és més que un mitjà d’informació, d’ençà de la revolució francesa ha estat una institució ciutadana, un referent amb una insubstituïble funció social. Els diaris són generadors d’opinió, instruments de reflexió col·lectiva i paradigma del quart poder, amb el seguiment i control als poders públics i privats com a tasca encomanada. Aquest rol destacat de la premsa escrita no evita, però, que els canvis socials i tecnològics de les últimes dècades n’amenacin la continuïtat a mitjà termini.

El sotsdirector del diari italià La Stampa, acaba de publicar un llibre interessant de títol revelador, l’Ultima Copia del New York Times, predient la fi de la premsa escrita d’aquí a tres dècades. El cert és que les notícies negatives per al mitjà s’acumulen i si fa pocs dies s’anunciava un descens general de vendes als Estats Units, només fa alguns mesos que la revista The Economist es preguntava: Who Killed the Newspaper?.

Els nous mitjans, amb internet al capdavant, i l’extensió de diaris gratuïts cada cop més complerts*, redueixen les vendes de premsa escrita, alhora que la multiplicació de suports publicitaris retalla l’atractiu que el mitjà tenia per als anunciants fins no fa massa anys. Tot plegat ataca la rendibilitat de les empreses dedicades al periodisme imprès, obligant a la renovació i posant en risc la pròpia existència de la premsa diària a mitjà termini.

L’atractiu de la premsa escrita fa anys que es concentra en l’anàlisi i l’opinió per sobre la informació. Contràriament al que passava fa cinquanta anys, les notícies es coneixen al moment i el lector del diari el compra a la recerca d’alguna cosa més que el relat que ja coneix a través de la ràdio o l’internet. La frugalitat informativa i l’anàlisi lleugera són patrimoni dels diaris gratuïts i altres mitjans menors. Els diaris han d’assumir que les seves tirades minvaran i competir per aquell públic que valora la premsa escrita per allò que és, un instrument de reflexió diària. Un públic que haurà d’assumir, també, que el preu d’aquesta informació, subvencionat fins ara pels anunciants, pujarà conforme es redueixin els tiratges.

La premsa escrita s’ha de reinventar, relligant-se amb els nous mitjans i buscant complementarietats entre la immediatesa digital i la reflexió analògica. En última instància l’experiència acumulada i el posicionament de les diverses capçaleres és un excel·lent punt de partida. El cert és, però, que el manteniment del diari com un dels pilars de la vida ciutadana passa per concentrar-se en allò que el fa un mitjà especial, assumint una certa elitització i renunciant a l’abast massiu que ha tingut durant segles.

*En diverses ciutats italianes, un diari calcat en disseny i densitat a El Periodico es reparteix ja gratuitament.

Llibres: "Els Assassins de Franco"

La transició política a l’estat espanyol ha aconseguit consolidar un relat beatífic del pas de la dictadura a la democràcia. Un conte bonic, ple de bones voluntats i renuncies compartides, que ha acabat cristal·litzant com a síntesi indiscutida d’uns anys tumultuosos i confusos.

Amb “Els Assassins de Franco” en Francesc-Marc Alvaro despulla de forma desacomplexada alguns tòpics de la transició, el pes dels quals es deixa sentir encara en el dia a dia de la política catalana. El llibre no es conforma amb descobrir el transformisme democràtic de tants franquistes rehabilitats, de Porcioles a Samaranch, anant més enllà per a traçar paral·lelismes entre personatges foscos com en Martín Villa i personatges foscos com en Narcís Serra, el mateix Fouché arquetípic a banda i banda del mirall. Resseguint la sèrie de mitges veritats entre els col·laboradors del franquisme que s’amaguen en la necessitat de desenvolupar el règim i la falsa devoció democràtica de tota l’oposició.

De la lectura del llibre se'n desprén una mirada nova al part de la nostra democràcia. Un relat que posa en evidència que, tot i que el dictador va morir al llit i el seu règim va extingir-se pràcticament sol, l’antifranquisme s’ha atribuït la victòria contra la dictadura. Amb la legitimitat derivada d’haver “matat” Franco, els seus assassins han pogut gestionar el postfranquisme sense discussió, evitant tota purga de les responsabilitats del règim i heretant l’estat amb racons foscos inclosos.

És fàcil criticar la transició des del progrés i l’estabilitat consolidats després de vint-i-cinc anys de democràcia, però hi ha un interessant crit d’alerta en “Els Assassins del Franco” que no hauria de passar per alt. Una crida a la revisió d’uns tòpics que han portat a l'enquistament social del progressisme buit i a la consolidació d'un sistema polític amb espais de molt pobre qualitat democràtica.

Israel i l'OTAN

Declaracions recents del ministre d’Amenaces Estratègiques israelià, confirmen l’interès de l’estat d’Israel per formar part, en un futur proper, de l’OTAN i la Unió Europea. Coincidint amb aquestes declaracions, el Jerusalem Post descobria que l’executiu israelià ha constituït una comissió de treball per estudiar l’entrada d’Israel com a membre de ple dret de l’organització atlàntica. Amb aquesta estratègia Israel pretén reforçar la seva posició a l’orient mitjà per tal de desincentivar les agressions potencials dels seus enemics més directes, Iran i Síria, particularment després dels flirtejos iranians amb la tecnologia nuclear.

Aquesta opció d’intervenció directa de l’OTAN al pantà de l’orient mitjà compta ja amb el suport implícit dels Estats Units i la “nova Europa” de les Açores. Fins ara tan sols alguns hooligans de la geopolítica neoconservadora com l’expresident espanyol Jose Ma. Aznar i el vice-president txec Alexandr Vondra han llençat missatges explícits en aquesta direcció. Uns globus sonda que han passat, fins ara, força inadvertits per l’opinió pública europea.

Tot i ser un entusiasta admirador del sionisme i estar convençut de la necessitat de defensar el dret a l’existència de l’estat d’Israel, és difícil de justificar una entrada d’Israel a l’OTAN pels riscos enormes que això implicaria. L’estat hebreu és ja la primera potència militar de la zona, i l’arsenal nuclear li garanteix sobradament la capacitat dissuasòria que el pacte atlàntic podria oferir-li. En aquest escenari, un seient a l’OTAN per a Israel no justificaria els riscos d’un conflicte a gran escala entre occident i el món islàmic que la clàusula de defensa mútua* del tractat atlàntic podria comportar.

El cert és que, girant la truita, l’interès d’Israel podria ser útil per a una estratègia de resolució del conflicte arabo-israelià en la línia de l’entrada conjunta a l’OTAN de Grècia i Turquia el 1952. Així es podria condicionar l’entrada d’Israel a l’OTAN a la constitució d’un estat palestí viable que també en fos membre i forcés l’equilibri al si de l’organització. Només així es podria pensar en una integració d’Israel a l’OTAN que de qualsevol altra forma seria un risc enorme per a l’estabilitat política i econòmica d’Europa i el món.

*Article V of the North Atlantic Treaty, states:
The Parties agree that an armed attack against one or more of them in Europe or North America shall be considered an attack against them all. Consequently they agree that, if such an armed attack occurs, each of them, in exercise of the right of individual or collective self-defence recognised by Article 51 of the Charter of the United Nations, will assist the Party or Parties so attacked by taking forthwith, individually and in concert with the other Parties, such action as it deems necessary, including the use of armed force, to restore and maintain the security of the North Atlantic area.

Seguiment de la campanya

Fins ara nombrosos blocs s'han fet ressó de la campanya iniciada la setmana passada.

El més important, però, és que el correu amb el text model continui corrent i AENA en rebi més dels dos cents acumulats fins avui.

Gracies a tots pel suport rebut i continueu fent arribar el text a tots els vostres contactes!

Campanya: Per un aeroport intercontinental a Barcelona

D'aquí a poques setmanes AENA farà pública la seva decisió sobre la concessió de la nova terminal sud de l'aeroport del Prat. Si bé és evident que per als interessos catalans resulta més atractiva la oferta del grup Star Alliance, que convertiria Barcelona en un centre d'intercanvi amb vols intercontinentals, hi ha la possibilitat que AENA no afavoreixi aquesta opció.

Més enllà del suport que Ajuntament, Cambra de Comerç, Universitat i d'altres institucions, han donat a la oferta del grup Star Alliance, seria bó fer veure a AENA que aquesta qüestió té una transcendència social i política que supera la institucional.

Us demano que us sumeu a l'enviament del correu electrònic que trobareu a continuació. Podeu fer-lo arribar a l'adreça servicios-aeroportuarios@aena.es amb còpia a campanyahub@hotmail.com per tal de poder seguir-ne l'impacte.

Feu-ho correr!

___________________________________________________

Apreciados/as Sres./as. de AENA:

Me dirijo a ustedes para manifestar mi preocupación ante la inminente decisión de AENA sobre la adjudicación de la nueva terminal del aeropuerto de Barcelona.

El Ayuntamiento de Barcelona, las Cámaras de Comercio, las Universidades y la sociedad civil, coinciden en el mayor atractivo y potencial de la oferta presentada por el grupo Star Alliance. Un proyecto que permitiría a Barcelona consolidarse como referencia europea y hub intercontinental. Ante esta posibilidad, la oferta de una compañía de bajo coste como Click Air, no puede considerarse una opción de futuro sino una interferencia en el desarrollo del propio aeropuerto y la economía catalana.

Por todo ello, es justificado el temor a que la necesidades de amortización de la nueva T4 del aeropuerto de Barajas, los intereses de Iberia como antigua compañía de bandera y la inercia centralista del estado, condicionen una decisión que resulta evidente desde los intereses del aeropuerto de Barcelona y la sociedad catalana.

Espero, esperamos, una decisión ajustada a la lógica más allá del modelo unipolar que AENA ha impulsado hasta hoy.

Atentamente,

Nom :

La trampa de l'atur

L’atur és, sense cap mena de dubte, l’indicador macroeconòmic amb una més gran incidència social. S’entén així que després d’anys de gran dinamisme del mercat de treball, l’atur continuï entre les principals preocupacions de la població. El cert és, però, que la influència directa de l’atur sobre la marxa global de l’economia ha canviat molt els últims quinze anys. Uns canvis que no haurien de passar per alt alhora de plantejar una política econòmica que garanteixi un creixement robust més enllà del futur immediat.

Fins fa quinze anys, en un entorn global de mercats de treball tancats i poc permeables, la reducció de l’atur permetia alhora aixecar el nivell salarial, incrementar l’estabilitat del mercat de treball i un augment constant de la productivitat. Així, en un entorn d’atur baix, les empreses es veien obligades a lluitar per una menor oferta de força de treball, oferint millors condicions de sou i contractació i en última instància fent més rentables les inversions en formació, informatització i maquinària que permeten reduir les necessitats de mà d’obra. Inversions, aquestes últimes, que són claus per al creixement de la productivitat, autèntica pedra de toc del creixement econòmic a llarg termini.

L’arribada de la globalització i l’obertura dels mercats de treball a la immigració han alterat aquesta relació positiva entre atur baix i creixement productiu. Avui la reducció de l’atur augmenta l’atractiu del mercat de treball per a la immigració i porta a un augment sense fi de la població activa. Tot plegat evita que l’empresariat millori les condicions laborals i fa desapareixer els incentius per a la inversió en productivitat.

Tal i com suggereix Kenichi Ohmae en el seu darrer llibre, The Next Global Stage, els nous parametres econòmics i socials obliguen a replantejar nocions fonamentals de l'economia com ara la funció del tipus d'interès o l'atur. La qüestió esdevé d’actualitat rere les declaracions recents del President del govern de l’estat* fent de la reducció de l’atur una prioritat econòmica del seu govern. Després que la població activa de l’estat espanyol hagi crescut un 25% en set anys, portant l’atur sobre població activa prop del 8%, és hora d’una reflexió sobre l’atur en el conjunt de l’economia. És mentre la construcció i el turisme continuen garantint el creixement i l’optimisme que cal apostar amb decisió per la renovació de l’economia, afrontant reconversions doloroses que ho serien molt més en un entorn advers. Acceptant, fins i tot, un augment lleuger de l'atur i una disminució de la població activa. Només reforçant els sectors productius més avançats i reconvertint gradualment una part del mercat de treball, s’evitarà un ajustament brusc de l’economia de l’estat que la baixa productivitat i l’obcecació per l’atur no ajudaran a suavitzar.

* Tot i les esperances que obrien fa uns anys Barcelona i Brussel·les, la política macroeconòmica es continua marcant, en bona part, a Madrid.

Consideració crítica de l'independentisme

Els més grans desastres del segle XX han estat fruit de la política. Una força incontrolable que pot infectar una societat fins a podrir-la, com una autèntica plaga ideològica amb estralls similars als de la pesta. Un llast sagnant fruit de l'obsessió per l’objectiu final, sense contemplacions ètiques ni espai per als possibilismes, confonent èpica i vida, supeditant-ho tot a la victòria definitiva que mai no arriba. Sembla, de vegades, que aquest tics del segle XX són encara presents, en quantitats homeopàtiques si es vol, en una part de l’independentisme català, negant al país la política útil i moderna que mereix.

El catalanisme* no pot confondre objectius i mitjans, la consecució de la plena sobirania dotant-se d’un estat català és el camí més directe al control del propi destí però no exclou altres formules que permetin garantir l’avanç en la sobirania i el progrés del país. Així doncs, no s’hi val a utilitzar la suposada puresa doctrinal de l’independentisme enragé per a negar legitimitat al gruix del catalanisme, ni a devaluar altres opcions formals de realització política de les aspiracions catalanes, plantejades des de la fidelitat i la devoció al país. En última instància, si la construcció nacional és un procés fluid, també haurien de ser-ho les estructures polítiques que l’acompanyen en el seu camí.

Tot plegat sense oblidar que l’independentisme respira tot sovint una vivència messiànica de la política, en la línia del que la revolució era per als comunistes abans no s’extingissin encara no fa dues dècades. Sempre a l’espera del dia de la victòria, elaborant tactismes inservibles mentre s’oblida que la gent aspira a alguna cosa més que un objectiu redentor.

La política és més que tot això i el gruix del nacionalisme català no hauria de perdre de vista la pròpia tradició deixant-se enlluernar per la puresa buida del maximalisme. Política és garantir el progrés compartit, edificar una societat on pagui la pena de viure-hi, garantint que la catalanitat creix com a valor compartit i que serem aquí com a poble quan passin les generacions. Tot plegat sense grandiloqüències ni èpiques massa obvies. La resta és espectacle i llavor de fracàs.

*En la tradició política catalana, catalanisme i nacionalisme català són sinònims i indestriables. No s’hi val a fer passar bou per bèstia grossa.

El TMV i l'absència de lideratge

L’arribada a Catalunya del TMV (Tren de Mitjana Velocitat) va perfilant-se com la metàfora perfecta de les mancances del país. Una infraestructura que ens relliga amb Madrid quan estem necessitats d’una major obertura a Europa i el món, arribant amb més d’una dècada de retard en un moment d’alta exigència competitiva i que s’inaugura enmig d’una absència total d’infraestructures complementaries, posant en evidència la pròpia falta de previsió estratègica a mitjà termini.

D’entre totes les nueses de Catalunya que el TMV treu a la llum, la més comprometedora per al futur el país és una falta de lideratge que pot acabar sortint molt cara en un moment en que s’acumulen decisions vitals per a la prosperitat econòmica i social dels propers anys. La incapacitat per a imposar, per sobre de la discussió i el dubte, el camí d’entrada de la nova infraestructura a la ciutat de Barcelona, és la imatge clara d’aquesta absència de capacitat executiva.

Més enllà de l’administració i la representativitat, governar és decidir i mantenir-se en el propi criteri per damunt les conjuntures i els riscos politics immediats. L’exigència a que ens sotmet l’entorn competitiu demana un esforç de transformació que cap societat europea serà capaç de consolidar sense autèntics lideratges politics i socials. Un lideratge que a Catalunya no es veu, però, més greu encara, tampoc s’intueix.

e-dició/i-vendes

La revolució d’Internet i el comerç electrònic continua fent camí, aportant nous models de negoci amb efectes catàrquics sobre molts sectors i activitats. Uns canvis que cal anar seguint de ben a prop per aprofitar les oportunitats que van obrint. En particular i des d’una cultura minoritzada com la catalana, és prioritari no perdre el rastre del futur en la indústria editorial i musical, ja que en la configuració d’un mercat cultural potent per al segle XXI ens hi juguem de nou el tot pel tot.

Per al llibre i la música en català bona part de les dificultats per a una major difusió tenen origen en un accés deficient a determinats canals de distribució, sense oblidar la falta de mitjans per donar a conèixer novetats i mantenir viu l’enorme fons de producte que, condemnats com estem a l’actualitat, no és disponible en cap botiga tradicional. En relació a la importància que el comerç electrònic i els nous mitjans de comercialització poden tenir per a corregir aquests dèficits, no hauria de passar-nos per alt l’efecte “Long Tail”, descrit i desenvolupat l’any 2004 en un article a la revista Wired, i més endavant en un llibre i un bloc amb el mateix nom.

A partir dels models de negoci desenvolupats per Amazon.com, una de les empreses pioneres en el comerç electrònic del llibre, es produeix una ampliació del mercat cap a productes que abans quedaven totalment fora del circuit comercial. Així Amazon.com aconsegueix més del 50% de la seva facturació amb llibres que no serien ni tan sols entre els 130.000 títols que poden trobar-se en les principals llibreries de les grans ciutats del món. Llibres que fins fa poc passaven desapercebuts però que han entrat de nou al mercat pel sistema de referències creuades que utilitza Amazon.com. En fer qualsevol consulta a la seva web, la pàgina ens informa d’altres títols buscats i comprats per consumidors que s’han interessant pel mateix llibre, permetent una circulació total pel seu amplíssim catàleg i l’accés a obres que d’altra manera quedarien per força totalment oblidades. D’aquest forma es dóna l’efecte “Long Tail”, una llarga cua que revifa mercats minoritaris i els allibera de la tirania del volum mínim obligatori.

Per a la cultura catalana és indispensable aprofitar aquest nou mitjà per a comercialitzar i donar a conèixer molts productes que fins avui no arriben al mercat amb la força suficient, permetent que llibres i obres musicals que no es troben en cap botiga tornin a ser disponibles per al consumidor. No només és urgent que negocis com Llibres.com s’actualitzin per aprofitar aquests recursos, sinó que neixin noves iniciatives per al llibre i la música catalana que aprofitin els avantatges d’aquest mitjà per a garantir el futur del nostre mercat cultural.

Serem 11 milions?

Fa algunes setmanes una veu autoritzada de l’executiu espanyol assegurava que l’estat tenia corda per arribar al 66 milions d’habitants. Aquesta no és una afirmació casual, revela una estratègia governamental d’obertura a la immigració com a motor de creixement econòmic, pobre però real, i una aposta pel volum que permeti a Espanya passar de potència mitja a jugar la gran lliga europea. El creixement exponencial de població a partir de fortes onades migratòries permetria també a l’estat reforçar el seu paper de capitalitat iberoamericana en competència amb Miami. Hi ha doncs raons de pes per a creure que per al govern espanyol la immigració és una opció de fons a mitjà i llarg termini.

El cert és que la immigració no és per sí sola un fenomen positiu o negatiu, sinó un canvi més que demana adaptació i propostes de futur. En última instància el creixement demogràfic empès per la immigració és una realitat implacable i oposar-s’hi seria un error que perjudicaria les opcions d’adaptar-s’hi amb èxit. Tot i això, és exigible un major control que eviti allaus migratoris d’impossible absorció amb efectes negatius que superen qualsevol benefici potencial. Un control que ara mateix no sembla que s’estigui garantint si tenim en compte els centenars d’iberoamericans que arriben diàriament via Barajas, una entrada força més estreta i impermeable que l’estret de Gibraltar o les Illes Canàries.

Davant d’aquest escenari en que es planteja un possible augment de població de prop d’un 50% en algunes dècades, des de Catalunya i el catalanisme serà necessari plantejar-se urgentment algunes qüestions de futur. Mantenint un pes relatiu a l’estat d’un 16% de la població, aquest creixement significaria per a Catalunya arribar als 10 ,5 milions d’habitants, tot i que l’atracció del nostre pes econòmic ens podria portar fins als 11 o 12 milions.

Si aquesta tendència es confirmes a curt termini, seria urgent incentivar una redistribució territorial que equilibrés la densitat demogràfica del país, conjugada amb una massiva inversió en formació per compensar la baixíssima productivitat derivada de l’allau migratori. Aquesta és, però, la banda fàcil d’un repte d’aquesta magnitud. Per evitar que Catalunya es convertís en un infern amb 12 milions d’ànimes, caldria desplegar alhora un enorme esforç d’europeïtzació de valors i catalanització cultural que garantís el terreny comú i l’espai públic compartit que fa d’una societat alguna cosa més que un ramat espaordit. Un esforç ingent que ara mateix no sembla que siguem capaços d’afrontar.

Liberalisme inquisitorial

El liberalisme és una tradició política amb una història molt prima a l’estat espanyol. La oposició a l’esquerra espanyola ha estat sempre de caràcter conservador i la tercera Espanya s’ha mogut durant bona part del segle XX entre l’irrellevant i l’anecdòtic. Forçats a escollir entre el mal i el pitjor, els liberals espanyols van optar sovint per un exili interior que va fer difícil que germines la llavor de la llibertat.

De les eleccions de 1931 al fracàs de l’operació reformista, és possible que les causes del fracàs liberal a l’estat espanyol fossin en l’absència d’unes condicions de riquesa material i maduresa social sobre les que aixecar-se. El cert és que tan sols a Barcelona i Madrid es troben engrunes liberals durant bona part del segle passat, i encara amb enormes diferències entre el liberalisme català i l’espanyol. La mateixa diferència que separa l’aliadòfil Gaziel del germanòfil Ortega y Gasset, o el suport a contracor a l’aixecament feixista d’un Cambó de l’entusiasme procolpista en moltes fortunes espanyoles.

La qüestió esdevé d’actualitat per l’aparició recent en l’escenari espanyol, d’un corrent polític que s’autodenomina liberal i fa bandera de la seva puresa democràtica. Un grup de polítics, periodistes i opinadors que viuen el liberalisme amb la mateixa fúria excloent amb que abans havien viscut el carlisme catòlic, el feixisme totalitari o el maoisme il·luminat, i de vegades l’un darrere l’altre en un cicle constant de revelacions absolutes.

El liberalisme no és tan sols, ni sobretot, llibertat personal, responsabilitat individual, baixa ingerència governamental, lliure mercat o democràcia, va més enllà de la doctrina per marcar també les actituds. Liberalisme és dubte, tolerància i un somriure foteta molt britànic davant d’allò que no s’entén però que es respecta fins a comprendre-ho. És per la falta total d’aquestes actituds i per l’agressivitat genètica que el caracteritza, que el nou liberalisme espanyol no pot considerar-se hereu de la tradició liberal, sinó més aviat un fill bord de l’obscurantisme inquisitorial que no tardarà a perdre la careta de forma definitiva.

País Valencià, realitat i seducció

El nacionalisme català acumula en el seu camí èxits i fracassos, projectes consolidats i propostes fallides, però cap derrota ha estat tan contundent i irreversible com la patida en “la batalla de València”. Gairebé trenta anys després, en un esforç per negar la realitat, el catalanisme continua ignorant que els Països Catalans són una proposta acabada, una interferència enutjosa que reclama un replantejament urgent.

En una Europa i un món que s’estructura en regions econòmiques i socials, és una prioritat consolidar la configuració regional entorn a un arc mediterrani que té ambdos països com a espina dorsal. Per proximitat geogràfica, paral·lels culturals, complementarietat empresarial i relació econòmica, es fa evident que la col·laboració franca entre Barcelona i València permetria obrir enormes potencialitats en mil i un àmbits. Una cooperació indispensable per a una millor competitivitat mútua en tots els camps.

La història recent ha intoxicat fins a l’extrem les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Des del catalanisme la frustració va deixar pas a la ignorància mentre al País Valencià es reforçava el pont València-Madrid i s’estenia la desconfiança i el recel nord enllà. Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme. Això implica fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics.

Institucions com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga comencen a fer feina en aquesta direcció, amb activitats com el Congrés Internacional d’Activitat Portuaria que va aconseguir, fa poques setmanes, reunions de treball entre els ports de Barcelona i València i els respectius consellers del ram. Calen, però, més iniciatives en aquesta direcció per què viure d’esquena al País Valencià és viure d’esquena a una part important del nostre futur.

Notícies de la URV

Quan les universitats del país fan passes endavant en obertura internacional i relació amb el sector privat val la pena no passar-ho per alt i dedicar-hi l’atenció que mereixen. En aquest sentit arriben un parell de notícies interessants de la Universitat Rovira i Virgili que permeten subratllar que hi ha vida intel·ligent més enllà de la metròpolis.

El passat octubre es va crear a Tampere (Finlàndia) el Fòrum Permanent Universitari Euromed. Aquesta xarxa agrupa 62 universitats europees i mediterrànies amb l’objectiu d’impulsar un espai europeu d’educació i recerca, promoure la col·laboració euromediterrània i impulsar la societat del coneixement. La bona notícia és que la secretaria executiva d’aquesta xarxa tindrà seu a la URV i serà coordinada pel rector d’aquesta universitat. Aquest és un projecte interessant per que lliga la necessària obertura europea i mediterrània amb la investigació i l’economia del coneixement. Ara bé, és en la mesura en que en surtin projectes ambiciosos que estirin en aquesta direcció i que n’aprofitin l’impuls en relació amb el sector privat que es podrà valorar el seu èxit més enllà de l’aparador.

És justament en relació amb aquesta exigència a la universitat de col·laboració amb el sectors productius que cal felicitar la URV per la seva participació al Tecnoparc de Reus. Aquest projecte impulsa una infraestructura que aglutini en un mateix espai empreses del sector alimentari i institucions d’investigació i recerca per afavorir la clusterització i esdevenir centre de referència en el sector. La bona notícia és que més enllà del plà d'un polígon industrial amb pretensions, s’ha aconseguit el compromís de sis empreses de referència per involucrar-se en el projecte i que permeten parlar de realitat i futur. Ara caldria apostar per sumar a aquestes una multinacional potent que augmentés el pes específic del projecte i forcés l’indispensable focus global d’una infraestructura com aquesta.

Internacionalització, recerca, innovació i relació estreta amb el sector privat són exigències indispensables per a les nostres universitats. Exigències que sembla que són presents en aquests projectes de la URV però que només la consecució final d’èxits tangibles i realitats productives confirmaran, més enllà de la recurrent grandiloqüència de plans i institucions sorgits del sector públic.