Comentari a "La nova Andalusia"

Abans de recuperar el ritme normal del bloc a partir de la propera setmana, volia repescar un dels últims posts del juny passat per tal de contestar a un dels comentaris rebuts.

A “La nova Andalusia”, escrivia sobre el profund canvi social i econòmic que ha viscut Andalusia les darreres dècades. Aixecant una economia forta que busca el múscul financer per continuar el camí del creixement. Tot plegat, apuntava, s’ha de veure amb interès des de Catalunya, ja que consolida la modernització de les zones tradicionalment més deprimides d’Espanya i acaba amb la justificació de l’insuportable dèficit fiscal que pateix el país.

Un interessant comentari rebut des de l’andalusisme militant demana una resposta a mode d’aclariment. D’una banda, l’ambició i la seguretat en el futur d’Andalusia que respira el comentari, confirmen la nova sintonia que es viu a la regió més meridional d’Espanya. Allò més sorprenent, però, és com s'oblida l’aportació catalana al revifar andalús, arribant a negar el subdesenvolupament crònic que tot just s’ha deixat enrere.

És cert, com indica el comentari, que el consum interior és font de riquesa. Peò no es pot oblidar que aquest consum era inexistent quan els andalusos no tenien els recursos suficients per garantir la capacitat de compra que converteix els ciutadans en consumidors. Andalusia no ha tingut consumidors amb potencial atractiu fins que els subsidis estatals, amb origen principalment català, i el turisme els l'han generat en èpoques recents. Els catalans han fet una aportació de primer ordre, de grat o per força, al renaixement espanyol, i no reconeixer-la afegeix indignitat a la injustícia d’un espoli que encara dura.

Apadrina un... emprenedor africà

Potser no ens cal un gran Pla Marshall
per l’Àfrica, sinó milers i milers de petits,
gairebé insignificants, plans d’empresa.

Quan centenars de milions de persones deixen enrere la pobresa a la Xina i l’Índia, Àfrica continua essent un racó de món sense esperança. L’únic gran racó de món sense esperança. Un conjunt de països que, del Sàhara a les cataractes Victòria, viuen assetjats per la pobresa, la malaltia, el desgovern i la falta d’estructures socials fermes. Impossibilitats per a pujar tots sols l’escala del progrés.

El cert és que en els últims anys hi ha hagut plantejaments ambiciosos des del primer món per empènyer el continent Africà fora del cercle viciós en que es troba. L’any 2005 el govern britànic va apadrinar la creació de la “Comission for Africa”, que en la línia de l’economista Jeffrey Sachs demana un “big push”, un gran esforç inversor que generi una catarsi al continent econòmica al continent. Una visió que, en relació als Objectius del Mil·lenni de les Nacions Unides, va ser ben rebuda per la Unió Europea i el G8, però amb un escàs seguiment posterior.

Hi ha, però, un corrent que mira amb gran escepticisme els grans plans per al desenvolupament que arribin sense corregir els errors del passat. La corrupció, la ineficiència d’alguns organismes internacionals i la pròpia dificultat de l’ajuda directa per generar riquesa més enllà d’alleugerir la pobresa. Liberals com el professor Sala i Martin o l’irreverent Tim Harford han expressat en alguns articles la seva poca confiança en els grans plans de desenvolupament, apostant per l’única via de progrés possible per a l’Àfrica. Els seus emprenedors.

Tal i com demostra l’experiència dels microcrèdits a l’Índia del Grameen Bank, no hi ha millor ajuda al desenvolupament que un petit finançament que faciliti la iniciativa econòmica de base. Diners que creen riquesa i teixit econòmic allà on és més necessari. Cap a aquest camí apuntava un article recent de l’"Undercover Economist" al Financial Times, explicant una experiència de desenvolupament p2p potencialment revolucionària. Des del web kiva.org, qualsevol inversor pot fer una ullada a dotzenes de petits projectes empresarials de països en desenvolupament, certificats localment i a la recerca de finançament. Una forma excel.lent de plantar autèntica llavor de desenvolupament que podria portar llum al túnel africà.Potser no ens cal un gran Pla Marshall per l’Àfrica, sinó milers i milers de petits, gairebé insignificants, plans d’empresa.

Publicat el 16 de maig

L'acceleració liberal

Aprofito per recomanar un

magnífic article d'en Dessmond:

"Ets liberal?"

L’imperatiu de dinamisme que avui marca el ritme del món, exigeix l’alliberament i la sintonia positiva de totes les energies socials i econòmiques que dormen al subsòl de Catalunya. Un objectiu que demana prioritzar la creació d’oportunitats per davant dels subsidis, substituir burocràcia per societat organitzada i oposar la responsabilitat individual a la deixadesa col·lectiva. En definitiva, l’execució d’un programa de liberalització que transformi el país recuperant el millor de la pròpia tradició contemporània.

Aquest camí s’enfronta, però, a dos obstacles importants. D’una banda cal tenir en compte les reticències que desperta entre gran part de la ciutadania. Una oposició gairebé hegemònica que desconfia de la opció liberal, veient-la com una amenaça a les conquestes socials més bàsiques. En paral·lel a això, no es pot ignorar que el país ha perdut en les darreres dècades bona part del tremp que l’havia acompanyat al llarg de l’època moderna. En el seu estat actual, la nostra societat correria un risc seriós d’ennuegar-se si l’administració s’enretirés dràsticament esperant que algú en recollís el testimoni.

Davant d’aquest escenari, el camí català cap a una societat més oberta hauria encarar-se des d’una progressiva acceleració liberal. Un moviment de fons que transformi el país de forma gradual, posant a la vista de tothom els avantatges d’un model de societat no mediatitzada. En aquest sentit, tots aquells convençuts que el protagonisme social és ara compartit entre les institucions, la societat civil i les empreses, han d’entendre que la construcció d’una societat liberal és a les mans dels propis ciutadans, amb independència de la direcció política dels governs successius. Seria una contradicció que des del liberalisme es pensés en el govern com a única eina per a marcar rumbs col·lectius .

El camí passa, doncs, per aixecar de nou un teixit social dens i actiu en tots els àmbits. Una societat civil compromesa amb el progrés del país i independent de les institucions també pel que fa al seu finançament. Per això caldrà aconseguir que la ciutadania, que cada ciutadà, prengui consciència del seu poder per a participar, impulsant projectes més enllà d’allò que pressuposta l’administració. Comptant també amb el rol de les empreses, obligades a complir el seu objectiu principal, fer diners, però també lligades a un compromís social pel seu caràcter de nodes socials de primer ordre. Un camí que ajudi a fer caure els obstacles abans esmentats, vencent reticències de base i dotant el país de l’esquelet civil necessari per a permetre alternatives viables al dirigisme públic.

No hi ha full d'instruccions per aquest moviment d’acceleració liberal. L'activitat de la societat civil és alhora remei i cura per superar la febre estatista que patim. Una estratègia que aspira a una autèntica revolució, col·locar de nou les persones lliures com a centre i motor de la societat.

Publicat el 13 d'abril

La doble categoria laboral

Tot just fa unes setmanes, es rebia amb preocupació generalitzada una notícia entorn a la vocació funcionarial dels universitaris catalans. Deixant de banda el fet que la informació es basava purament en sensacions i opinions poc contrastades, podem fer l'esforç de considerar-la ajustada. La qüestió és de gran importància si tenim en compte que el nostre sistema econòmic basa el seu creixement en la capacitat emprenedora i necessita la força creadora del jovent més format. L’aspiració d’entrada a l’administració d’una bona part dels llicenciats catalans podria veure’s, doncs, com un símptoma de falta d’ambició i decadència col·lectiva.

Ara bé, una mirada atenta a la qüestió, fa evident un desequilibri en favor de l’administració pública que justifica abastament les preferències dels universitaris catalans. A tot l’estat, Catalunya inclosa, la construcció d’una administració pública moderna ha anat lligada a la consolidació d’una doble categoria laboral.

Una doble categoria laboral que traça una divisió profunda entre els empleats del sector privat i tots aquells que desenvolupen la vida professional sota el paraigua de l’administració. Aquest doble estàndard en drets i deures va més enllà de la seguretat vitalícia garantida als funcionaris, justificada per protegir la intromissió política i donar estabilitat a l’administració pública. És en les condicions salarials i els beneficis socials on aquesta discriminació es fa més evident. No només els sous en determinades categories són totalment fora de mercat, sinó que es garanteixen beneficis com el permís de paternitat, que no es fan extensius al sector privat.

La ironia rere aquest privilegis dels empleats públics rau en el fet que es paguen principalment amb les contribucions d’aquells que no les gaudeixen. Així doncs, no és estrany que els llicenciats catalans facin una mirada a les seves opcions professionals i tardin poc a decidir-se per l’administració.

Publicat l'1 de març de 2007

Els Assassins de Franco

La transició política a l’estat espanyol ha aconseguit consolidar un relat beatífic del pas de la dictadura a la democràcia. Un conte bonic, ple de bones voluntats i renuncies compartides, que ha acabat cristal·litzant com a síntesi indiscutida d’uns anys tumultuosos i confusos.

Amb “Els Assassins de Franco” en Francesc-Marc Alvaro despulla de forma desacomplexada alguns tòpics de la transició, el pes dels quals es deixa sentir encara en el dia a dia de la política catalana. El llibre no es conforma amb descobrir el transformisme democràtic de tants franquistes rehabilitats, de Porcioles a Samaranch, anant més enllà per a traçar paral·lelismes entre personatges foscos com en Martín Villa i personatges foscos com en Narcís Serra, el mateix Fouché arquetípic a banda i banda del mirall. Resseguint la sèrie de mitges veritats entre els col·laboradors del franquisme que s’amaguen en la necessitat de desenvolupar el règim i la falsa devoció democràtica de tota l’oposició.

De la lectura del llibre se'n desprén una mirada nova al part de la nostra democràcia. Un relat que posa en evidència que, tot i que el dictador va morir al llit i el seu règim va extingir-se pràcticament sol, l’antifranquisme s’ha atribuït la victòria contra la dictadura. Amb la legitimitat derivada d’haver “matat” Franco, els seus assassins han pogut gestionar el postfranquisme sense discussió, evitant tota purga de les responsabilitats del règim i heretant l’estat amb racons foscos inclosos.

És fàcil criticar la transició des del progrés i l’estabilitat consolidats després de vint-i-cinc anys de democràcia, però hi ha un interessant crit d’alerta en “Els Assassins del Franco” que no hauria de passar per alt. Una crida a la revisió d’uns tòpics que han portat a l'enquistament social del progressisme buit i a la consolidació d'un sistema polític amb espais de molt pobre qualitat democràtica.

Serem 11 milions?

Fa algunes setmanes una veu autoritzada de l’executiu espanyol assegurava que l’estat tenia corda per arribar al 66 milions d’habitants. Aquesta no és una afirmació casual, revela una estratègia governamental d’obertura a la immigració com a motor de creixement econòmic, pobre però real, i una aposta pel volum que permeti a Espanya passar de potència mitja a jugar la gran lliga europea. El creixement exponencial de població a partir de fortes onades migratòries permetria també a l’estat reforçar el seu paper de capitalitat iberoamericana en competència amb Miami. Hi ha doncs raons de pes per a creure que per al govern espanyol la immigració és una opció de fons a mitjà i llarg termini.

El cert és que la immigració no és per sí sola un fenomen positiu o negatiu, sinó un canvi més que demana adaptació i propostes de futur. En última instància el creixement demogràfic empès per la immigració és una realitat implacable i oposar-s’hi seria un error que perjudicaria les opcions d’adaptar-s’hi amb èxit. Tot i això, és exigible un major control que eviti allaus migratoris d’impossible absorció amb efectes negatius que superen qualsevol benefici potencial. Un control que ara mateix no sembla que s’estigui garantint si tenim en compte els centenars d’iberoamericans que arriben diàriament via Barajas, una entrada força més estreta i impermeable que l’estret de Gibraltar o les Illes Canàries.

Davant d’aquest escenari en que es planteja un possible augment de població de prop d’un 50% en algunes dècades, des de Catalunya i el catalanisme serà necessari plantejar-se urgentment algunes qüestions de futur. Mantenint un pes relatiu a l’estat d’un 16% de la població, aquest creixement significaria per a Catalunya arribar als 10 ,5 milions d’habitants, tot i que l’atracció del nostre pes econòmic ens podria portar fins als 11 o 12 milions.

Si aquesta tendència es confirmes a curt termini, seria urgent incentivar una redistribució territorial que equilibrés la densitat demogràfica del país, conjugada amb una massiva inversió en formació per compensar la baixíssima productivitat derivada de l’allau migratori. Aquesta és, però, la banda fàcil d’un repte d’aquesta magnitud. Per evitar que Catalunya es convertís en un infern amb 12 milions d’ànimes, caldria desplegar alhora un enorme esforç d’europeïtzació de valors i catalanització cultural que garantís el terreny comú i l’espai públic compartit que fa d’una societat alguna cosa més que un ramat espaordit. Un esforç ingent que ara mateix no sembla que siguem capaços d’afrontar.

Publicat el 10 de gener de 2007

País Valencià, realitat i seducció

El nacionalisme català acumula en el seu camí èxits i fracassos, projectes consolidats i propostes fallides, però cap derrota ha estat tan contundent i irreversible com la patida en “la batalla de València”. Gairebé trenta anys després, en un esforç per negar la realitat, el catalanisme continua ignorant que els Països Catalans són una proposta acabada, una interferència enutjosa que reclama un replantejament urgent.

En una Europa i un món que s’estructura en regions econòmiques i socials, és una prioritat consolidar la configuració regional entorn a un arc mediterrani que té ambdos països com a espina dorsal. Per proximitat geogràfica, paral·lels culturals, complementarietat empresarial i relació econòmica, es fa evident que la col·laboració franca entre Barcelona i València permetria obrir enormes potencialitats en mil i un àmbits. Una cooperació indispensable per a una millor competitivitat mútua en tots els camps.

La història recent ha intoxicat fins a l’extrem les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Des del catalanisme la frustració va deixar pas a la ignorància mentre al País Valencià es reforçava el pont València-Madrid i s’estenia la desconfiança i el recel nord enllà. Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme. Això implica fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics.

Institucions com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga comencen a fer feina en aquesta direcció, amb activitats com el Congrés Internacional d’Activitat Portuaria que va aconseguir, fa poques setmanes, reunions de treball entre els ports de Barcelona i València i els respectius consellers del ram. Calen, però, més iniciatives en aquesta direcció per què viure d’esquena al País Valencià és viure d’esquena a una part important del nostre futur.

Publicat el 5 de gener de 2007

Qüestió generacional

Es fa difícil negar la petulància implícita en la reclamació de protagonisme per a la pròpia generació, però és legítim fer-ho, gairebé obligat, si es té la convicció que hi ha una contribució a fer que ningú no farà per nosaltres.

No són els anys els que defineixen la successió de generacions amb trets i característiques comunes, sinó els esdeveniments i canvis socials que les envolten. Avui a Catalunya, la gent que gira entorn el final de la vintena i els primers quaranta arriba a l’exercici actiu de la ciutadania amb actituds i òptiques noves fruit de l’època que els ha vist créixer. Són la primera generació amb la democràcia com a memòria política exclusiva. Els únics que han viscut de forma generalitzada Europa com a referent, en molts casos amb experiències laborals i formatives en altres països de la Unió. Els primers catalans en segles que viuen la pròpia identitat amb normalitat, sovint en una autèntica ficció de país complert. Un grup de gent que ha arribat al món laboral amb l’exigència competitiva de la globalització, però conscients de les enormes oportunitats que s’obren per als països que sàpiguen sintonitzar correctament les pròpies energies.

Per capacitat i actitud, és a les mans d’aquesta generació impulsar el país a superar els reptes oberts en els últims anys. Uns reptes que alguns continuen veient com a amenaces i davant els quals cal la decisió necessària per a definir-los com a clares oportunitats. Una major europeïtzació i internacionalització de l’economia i la societat, una aposta pionera per la digitalització de l’empresa i la ciutadania, una mirada liberal sense complexos a la societat i el sector productiu que permeti avançar cap a la meritocràcia equitativa, un accent en el sector privat com font prioritària d’idees i projectes per al futur, o la consolidació d’una catalanitat hegemònica i transversal fora de ficcions contraproduents, són algunes de les responsabilitats directes i ineludibles que aquesta generació ha d’assumir.

Deixant de banda la complexitat polièdrica de qualsevol societat oberta, aquest serà, ha de ser, el perfil central d’una generació emergent que compta amb les eines per a una nova modernització del país. Una generació que obligada pel pes de la pròpia tasca, té la responsabilitat de reclamar pas i comença a fer-ho.

Publicat el 4 de desembre de 2006

El llast de les infraestructures

Els últims escàndols entorn de la xarxa de rodalies de Barcelona han tornat a fer evident la discriminació que pateix Catalunya en infraestructures de transport i comunicacions. La situació dels aeroports, ferrocarrils, carreteres i un TGV que arriba amb dècades de retard, confirmen que la falta de control sobre els propis impostos continua essent un llast per al futur de l’economia del país.

Davant d’aquesta situació, la pressió política i les reclamacions de la societat civil són legitimes i necessàries, però no poden ser excusa per a l’adormiment i la desídia. És necessari garantir que s’estiren al màxim les possibilitats de les infraestructures existents, però ho és encara més trobar la formula per a compensar des de la iniciativa privada totes aquelles inversions necessàries que ens nega el nefast model radial de l’estat.

Impulsar infraestructures de pagament com es va fer al final del franquisme suposaria avui, amb una pressió fiscal de país desenvolupat, que els catalans paguessin dues vegades unes inversions indispensables per al desenvolupament econòmic, per això caldria trobar vies de compensació que permetessin el suport públic de l’estat a la iniciativa privada. Un sistema pel qual les infraestructures bàsiques impulsades des del sector privat rebessin una aportació de capitals públics igual a la privada, sense efectes desincentivadors sobre el global d’inversions de l’estat per al territori, seria probablement una solució idònia. Permetria a les regions i sectors més dinàmics una certa independència a l’hora de tirar endavant les inversions necessàries per al futur, a l’hora que esperonaria l’obra “pública” com a motor econòmic i augmentaria el global d’inversió en infraestructures amb el consegüent efecte positiu al creixement general.

Després d’un quart de segle de discriminació constant i dèficit d’inversions en tots els camps, és hora de garantir una llibertat d’acció que l’enrocament polític obliga a derivar cap al sector privat. Trobar vies que ho facin possible sense hipoteques excessives és ara una obligació. El futur no espera.

Publicat el 20 de novembre de 2006