Pausa nadalenca

Pausa nadalenca. Proper post el dijous 7 de gener.

BON NADAL!

El vídeo del cap de setmana (X)

Hopenhagen i el rebut de la llum

Sant tornem-hi! Cada final d'any la mateixa cançó. L'estat està cansat de subvencionar les elèctriques amb càrrec al seu pressupost i la Comissió Nacional de l'Energia recomana autoritzar-les a pujar tarifes de cara al nou any. Una pujada entre el 14% i el 18%, com qui no vol la cosa. Una xifra considerable en temps de riquesa minvant. I és que la factura elèctrica de les famílies a casa nostra té una certa gràcia. El subministre elèctric es va privatitzar fa una colla d'anys però fins avui continua funcionant amb tarifa pública. Les empreses són privades però el preu el marca l'administració i l'estat compensa la diferència amb el preu de mercat mitjançant transferència de diner públic. Un dèficit de tarifa que supera els 3.000 milions d'euros anuals. Sí, el consum elèctric que tant contamina, culpable de nuclears i tèrmiques, allò tan perniciós que cal reduir a cuita corrents, està subvencionat.

Resulta que el ministre d'indústria i el conseller de torn gasten milions d'euros en campanyes de sensibilització i bombetes de baix consum però alhora estimulen la despesa elèctrica mitjançant una subvenció generosa i constant. La bona notícia és que resultarà molt fàcil reduir la despesa elèctrica i complir amb els objectius que es marquin a la cimera de Copenhagen. N'hi haurà prou d'acabar amb la subvenció i cobrar el preu real de l'energia elèctrica perquè el consum es reduís de forma radical.

Si no s'ha fet fins ara deu ser perquè és considera una jugada d'alt risc polític. Suïcida, de fet. Apujar el rebut de la llum a les famílies un 30% pot semblar dur però els ciutadans ja estan pagant aquest cost a través d'impostos. Una despesa que no es veu. Potser hi ha una forma d'acabar amb la subvenció sense caure en el suïcidi polític. Abaixar proporcionalment tots els trams de l'IRPF i les retencions dels treballadors per traspassar-los l'estalvi del dèficit de tarifa. Si la recaptació total d'IRPF supera els 70.000 milions d'euros l'any, una rebaixa de mig punt que es veiés reflexada en les retencions alliberaria exactament els 3.000/3.500 milions d'euros que caldrien per que les famílies paguessin el preu real del consum elèctric. Amb l'avantatge afegit que el consum, i el rebut que se'n deriva, es reduiria de forma automàtica i podria acabar significant un estalvi real.

Menys despesa energètica, un mercat més transparent i menys impostos. Que hi ha algú?
*

Convergència liberal

L'article de la setmana al digital Catalunya Oberta:
"Convergència liberal"

Tot el text que segueix es podria resumir prou bé en una sola frase de set paraules. Set paraules destinades, sobretot, a llibergents. N'hi hauria prou d'afegir a l'encapçalament, Convergència liberal, un parell d'expressions italianes força populars. Començant amb un piano, piano, i seguint amb el musical ma non troppo. Convergència liberal, sí, però piano, piano, i ma non troppo. A la tan catalana manera.

La celebració del congrés del Partit Liberal Europeu (ELDR) a Barcelona marca un punt d'inflexió en el decantament de Convergència cap al liberalisme més explícit. Fa anys que CDC es va integrar al grup liberal del Parlament Europeu, un compromís que es consolida ara amb l'elecció d'un convergent com a vicepresident de l'ELDR. No es gens estrany que el partit de Trias Fargas i Macià Alavedra sigui el principal punt de trobada dels liberals catalans, però en plena efervescència es bo recordar allò que Convergència és per damunt de tot. Una eina de construcció nacional que té la centralitat política com a imperatiu absolut.

Que Convergència s'apropi al liberalisme europeu és una bona notícia però la passió liberal no hauria d'alterar el difícil equilibri convergent sobre el gruix de l'electorat. Convergència pot fer de partit liberal però no pot ser el partit liberal de Catalunya. El gran partit del president Pujol necessita anar més enllà. Encara avui, trenta anys després de la seva fundació, el nacionalisme necessita un moviment transversal que permeti abraçar el màxim d'electorat catalanista al voltant del sempre canviant centre polític del país. Només així s'aconsegueix la massa crítica necessària per a governar la Generalitat i fer política nacionalista. Que la Catalunya escleròtica d'avui necessita el liberalisme és una obvietat, però la posició ideològica dels ciutadans continua esbiaixada cap a l'esquerra arnada. L'apel·latiu liberal és encara més anatema que marca. És per això que tota aposta política liberal resulta arriscada i exigeix molta habilitat comercial. Convergència liberal, ma non troppo.

Si Convergència ha de ser una força majoritària, ancorada ideològicament sobre les preferències del gruix dels votants, hi ha només una manera de consolidar el liberalisme convergent. Una evolució del país, dels principis i valors majoritaris, que apropi els votants cap a els polítiques de la llibertat. Una feina laboriosa i progressiva que cal fer des de la política però també, i sobretot, des de fora de la política estricta. La societat civil i els mitjans de comunicació com a camp de batalla. Un procés d'acceleració liberal. Convergència liberal, piano, piano.

* *

El vídeo del cap de setmana (IX)

Microbloc a cop de twit (recull 2)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• On son els titellaires espanyols que ara s'impliquen amb l'Aminatu Haidar i els saharauis quan els que rebem som els catalans?
• Content de saber que els Srs. Alavedra i Prenafeta passaran el Nadal a casa.
• MHP Montilla: "Solé Tura és de tots els demòcrates i catalanistes". Sí, dels demòcrates de l'escola Ceaucescu!
• Semàntica política: Mana qui té poder però només lidera qui té projecte.
• Confirmat! Amb la independència de Catalunya es curaria el càncer i totes les dones serien guapes i fàcils.
• Cansat del joc "poli bò/poli dolent" del Tribunal Constitucional i ZP amb l'Estatutet. Ja n'hi ha prou de prendre'ns el pel!

ECONOMIA:

• Algun dia, quan siguem grans, Catalunya serà un país seriós i no tindrem ponts de 4 i 5 dies tot just 2 setmanes abans de Nadal.
• País petit busca activitat econòmica intensiva en mà d'obra amb bon marge i difícil deslocalització (alt cost de transport o similar)
• Economia productiva: Hi ha empreses que s'han passat amb l'outsourcing a l'Àsia. Per sèries mitjanes i curtes CAT és competitiva.

COMUNICACIÓ I SOCIETAT:

• Telecinco va començar sent TeleVIP i ha acabat sent TeleSálvame. Una autèntica involució. De dolent a pitjor!
• El debat 2.0, des del semianonimat d'internet, recorda massa sovint els escrits a les portes de lavabo. Jo mateix hi caic sovint!
• Turquia protesta pel penós afer dels minarets a Suïssa però posa traves a la construcció d'esglésies. Aliança de civilitzacions...
  *

Museu de la Vida Rural, les veus d'ahir

Paga la pena visitar el renovat Museu de la Vida Rural a l'Espluga de Francolí. Un recorregut pels oficis, els ritmes, les eines o els paisatges del món d'ahir però també pel seu moment present i els reptes que afronta avui mateix. Els dos edificis del museu donen prou joc per posar l'accent en vessants molts diversos de la vida de pagès, a cadascú les seves dèries, però una de les seves millors virtuts és l'oportunitat de parar l'orella a les veus del passat. Unes veus que parlen de principis, de valors i d'una manera de fer que era la de tots fins abans d'ahir mateix.

El pensament rural és profundament conservador. Una mentalitat amb poca tirada a dispendis i experiments. Quan la terra et fa suar tot allò que et dóna i una glaçada fora de temps t'ho pot prendre tot es fa difícil pensar en revolucions. Una forma de veure el món que pot costar d'entendre des de la Catalunya actual. Però el pensament d'ahir, la mentalitat pagesa, només es pot descartar quan es coneix i es valora. Aferrar o arriscar. Tradició o modernitat. El nou o el vell. No resulta fàcil decidir on posar els peus, sobre que aixecar-se, però potser es tracta justament d'això. Triar i combinar segons el repte i el moment. Al cap i a la fi tenim dues cames. Aquesta darrera crisi n'és un bon exemple i passejant pel museu es topa amb dites i refranys que haurien estat molt útils fa dos anys, quan la revetlla del totxo ho embrutava tot i enriquir-se semblava un joc de nens. “Qui gasta més del que guanya vestirà teles d'aranya”, una autèntica lliçó de finances 1.0. “A la casa on es treballa mai no hi falta pa ni palla”, economia productiva en una dotzena de paraules. “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”, la responsabilitat personal en una oració ben curta.

És evident que el Museu de la Vida Rural és una visita interessant per a escoles, famílies i persones amb interès però escoltant les veus que s'hi deixen sentir ve de gust organitzar visites per portar-hi els grans gestors financers del món. Segur que hi podrien aprendre molt.

*

Una enquesta i tres articles

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Una enquesta i tres artícles"

*

República TV, manual de sobirania

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"República TV, manual de sobirania"
*

“El somni televisiu a la Catalunya dels anys trenta
no hauria estat possible sense una societat que
llaura la terra amb el xapo de la il·lusió“

“República TV”
Francesc Canosa

A “República TV, la Catalunya de la primera televisió” Francesc Canosa hi escriu la història del somni televisiu de la Catalunya dels anys trenta i de tot allò que s’hi intueix. Pàgines dedicades a explicar el projecte de televisió catalana però també una història paral·lela, la de la Catalunya impossible. Un llibre que barreja el projecte amb el país per acabar escrivint, gairebé sense voler, sobre aquell projecte de país.

“República TV” es pot llegir com un llibre d’història però també com allò que realment és, un manual de sobirania. Un manual que es podria condensar en una senzilla formula de física política: sobirania és projecte per entusiasme. La Catalunya del primer catalanisme polític, de Cambó a Macià, n’és la demostració matemàtica. Sobirania és el senzill llapis de carbó de la Mancomunitat dibuixant l’obra magna que havia de ser la Catalunya moderna. La que farà la tercera ràdio d’Europa. El país d’alguns dels periodistes més brillants del continent (el triangle Pla-Xammar-Gaziel) i de catalans com Homer Teixidó que aniran a treure el cap al món, allà on bullin els projectes més interessants del planeta, per engegar iniciatives semblants un cop arribats a casa. La televisió, el telèfon, la difusió de la premsa per via aèria, … El que calgui per fer de Catalunya un país capdavanter.

I és clar que els espanyols hi voldran posar les urpes. Grapejar-ho tot amb el seu estil perro del hortelano. Quedar-se els èxits o bé fer-los impossibles. Però no hi podran fer res perquè totes les lleis i reglaments del món són inútils contra una societat dinàmica amb un objectiu entre cella i cella. La Barcelona de la primera televisió és la ciutat de l’entusiasme. La Barcelona que fa de capital de l’imperialisme català. Un impuls imperial en positiu. Allò que ara en diríem dinamisme, innovació, creativitat o swoosh! Potser l’infern són els altres, Espanya, però la sobirania som nosaltres i només nosaltres.

Els pioners de la televisió catalana van desaparèixer enmig del Desastre Nacional l’any 1939. Una gota més de Catalunya que anava avall enmig de la torrentada però el final havia començat alguns anys abans. La Catalunya a mil revolucions, la del dinamisme catalanista, comença a apagar-se amb una revolta i s’acaba entre l’alzamiento i la revolució. Amb els errors del sis d’octubre, l’absurda revolta de 1934, la política acabarà fent impossible el camí a la sobirania. Sense Desastre Nacional, amb una Generalitat coixa però amb un país despert, la televisió i la Catalunya impossible només eren qüestió de temps. La sobirania eren ells. La sobirania som nosaltres i només ens cal no equivocar-nos massa.
*

Atur (3), destrucció creativa

L'economia espanyola no té altra sortida que destruir ocupació perquè una percentatge important de la població activa s'ocupava en sectors directament lligats a la piràmide. La construcció i el sector financer però també una part del sector de l'automòbil i el sector serveis són maons de la piràmide que entre tots vam aixecar alegrement en els anys de vaques grasses. Resulta impossible mantenir uns llocs de treball aixecats sobre el fum. La destrucció d'ocupació és una conseqüència directa i inevitable del final de la revetlla constructora dels darrers anys. Una destrucció que hauria de posar les bases d'un sistema econòmic més sòlid i productiu. Destrucció creativa.
*

Convidant l'Obama... que perduts que anem!

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Convidant l'Obama... que perduts que anem!"
*

El vídeo del cap de setmana (VIII)

Sies.tv

Atur (2), això del kurzarbeit

Abocar diners públics per mantenir uns llocs de treball que no s'aguanten és una mala jugada. Obligar les empreses a mantenir plantilles sobredimensionades per motius socials no sembla massa millor. Són mesures que només tenen sentit davant d'una situació excepcional de curta durada. I és des d'aquest punt de vista que els alemanys s'inventen el kurzarbeit i paren el cop laboral de la crisi actual.

Alemanya ho ha fet tot bé per acabar rebent tant com la resta. És un dels pocs països desenvolupats que no ha patit bombolla del crèdit i l'habitatge. Amb una estructura d'economia productiva orientada a l'exportació l'Alemanya és una economia ben greixada que tornarà a funcionar a ple rendiment molt aviat. Les comandes arribaran aviat a les empreses i en aquesta situació els acomiadaments són una mala idea per a l'economia. Desfer un sistema que funciona té poc sentit si la cosa no ha durar massa. És per això que les empreses redueixen la càrrega laboral dels seus empleats, menys hores i menys sou, i l'estat complementa aquesta pèrdua del poder adquisitiu amb un subsidi.

Però aquesta solució no és aplicable a l'estat espanyol perquè l'economia espanyola i l'alemanya s'assemblen tant com un ou i una castanya. La crisi espanyola no és fruit del context internacional com l'alemanya, és profundament estructural. L'economia espanyola ha de desfer bona part del camí per tornar a començar i la destrucció d'ocupació és consubstancial a la catarsi. Aplicar el kurzarbeit a l'estat només serviria per a incrementar el dèficit públic i mantenir amb respiració assistida un seguit d'empreses que mai no es despertaran del coma.

*

Atur (1), la closca buida

La crisi va fent camí i continua el degoteig d'acomiadaments, expedients de regulació i tancament de centres de treball. La cadena d'esdeveniments és sempre la mateixa. L'anunci de l'empresa és rebut amb una resposta indignada de sindicats, polítics i mitjans de comunicació. Un clam contra la destrucció d'ocupació (l'escola nunyista de l'això no es pot “permitir”). Però quan l'empresa opta pels acomiadaments el lloc de treball fa temps que no existeix. És només una closca buida i pretendre ignorar-ho no canviarà res.

Les empreses fan créixer el nombre d'empleats alhora que creix la demanda i, per tant, la necessitat de producció. Fins i tot quan les vendes cauen, com passa des de fa mesos, les empreses acostumen a ser reàcies als acomiadaments per l'alt cost que tenen. Cost econòmic però també de capital intel·lectual. L'experiència i la formació que es perd amb cada acomiadat supera sovint el valor de la indemnització a pagar. Ara, arriba un moment en que els acomiadaments són inevitables. Són les condicions econòmiques les que creen un lloc de treball i són aquestes mateixes condicions econòmiques les que el destrueixen. Pretendre mantenir l'ocupació quan les condicions econòmiques ja l'han fet desaparèixer, quan en queda només la closca buida, acaba tenint efectes més nocius que l'acomiadament que es pretén evitar.

Proper post: Atur (2), això del kurzarbeit

Post següent: Atur (3), destrucció creativa
*

Dos gegants (als Srs. Alavedra i Prenafeta)

Penjar-se medalles és incomode i en segons quines situacions pot demostrar una intolerable mala educació, però quan fas balanç d'una trajectòria -com ho faig jo ara en aquests records-, la manera més honesta i directa d'anar al gra és reconèixer allò de què et sents orgullós sense subterfugis ni falses modèsties. (...) Si hagués de presentar un full de serveis al país, presentaria aquest: com a conseller de Governació vaig definir el model policial que finalment ha triomfat en un moment que semblava una utopia; en finançament vaig introduir el concepte de corresponsabilitat fiscal i de capacitat normativa en grans impostos com l'IRPF. He negociat traspassos importants com, per exemple, els de l'aigua, el de les universitats i el d'Adigsa. Vaig pactar els pressupostos que ens van portar a l'euro juntament amb Roca i, després, amb Joaquim Molins, que eren els nostres portaveus a Madrid. He contribuït a reforçar “la Caixa” i l'empresa familiar. També he treballat en la internacionalització de l'empresa catalana (CIDEM, COPCA) i en la captació de multinacionals. Així mateix vaig afavorir la inversió turística i vaig contribuir a la promoció de la zona de Tarragona, sobretot a través de Port Aventura.

Entre la vida i la política, p. 98
Macià Alavedra

Del meu pas per al Generalitat m'han quedat dos sentiments. El primer, en moltes coses, un regust poc agradable. Una desconfiança i un escepticisme considerables. El segon, una satisfacció per tant i tant fet. Em sembla que vaig contribuir, no diré que decisivament, però sí de manera important, a la creació de la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Encara, a part de TV3, Canal33 i Catalunya Ràdio, vaig treballar perquè fossin una realitat també Catalunya Música i RAC105. (...) En nom del govern, vaig negociar la compra del Palau Robert a Barcelona. Vaig desencallar, igualment, burocràticament i econòmicament, el Circuit de Catalunya, a Montmeló. Vaig ser un element -en diríem positiu- en tot el procés de fusió -que va acabar sent d'absorció- entre la Caixa de Barcelona i la de Pensions. No ho oblidaré mai.

L'ombra del poder, p. 215-216
Lluís Prenafeta

Els Srs. Alavedra i Prenafeta són dos gegants catalans.
Dos gegants INJUSTAMENT privats de llibertat.
*

El vídeo del cap de setmana (VII)

Divendres d'inventari: Israel

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Avui alguns posts sobre Israel:

- Rahm Emanuel a la nova Casa Blanca (25/01/09)
- Entre Esmirna i Jerusalem (11/02/08)
- Israel i l'OTAN (29/01/07)
- Israel, la força d'una societat oberta (28/08/06)
*

Microbloc a cop de twit (recull)

Alguns dels twits dels darrers mesos reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• Diu que al Parlament de Catalunya s'hi parla en català i es posa traducció a qui no l'entén. Oh, quina gran notícia!
• Soc l'únic nacionalista que s'avorreix molt amb el sarau d'Arenys de Munt? Soc l'únic que pensa que ja n'hi ha prou de Pastorets?
• Laporta ha catalanitzat el Barça però ara sembla que vol futbolitzar el país. Jan... no cal, gràcies!
• PxC, UPyD, les CUP, RCat i ara la gent de la Nebrera... això no és política, això és un circ! Passin al Circ dels Catalanetti!
• Ja sabem perquè el PSOE va fitxar l'Ignasi Guardans. Saben que el millor gos d'atura és una ovella catalana. http://bit.ly/2wyaQI

ESGLÉSIA DE LA SOSTENIBILITAT:

• Me'n ric de la sostenibilitat com a dogma i eslògan postmodern... Me'n ric d'aquesta sostenibilitat de màgia blanca!
• Segarra-Garrigues: Entre el regadiu pels pagesos i la protecció dels ocells jo em quedo amb el regadiu. A pastar fang les aus!

ECONOMIA:

• L'Ibex d'avui ha passat de perdre un 1% a guanyar un 1,5%. Si vegéssiu un autobús fent aquests cops de volant hi pujaríeu?
• L'Índia dispara el preu de l'or en comprar 200tn per respondre al "col·lapse econòmic a Europa i els EEUU" Uf! http://bit.ly/4yn3l4
• Que hi fa la borsa en màxims mentre l'or bat rècords de preu? Alguna cosa no quadra a Dinamarca...

FETS I GENT:

• Bibiana Ballvé: "Les coses que tenen ànima es veuen de seguida". Doncs a tu cal mirar-te tres cops per veure't. Menja nena, menja!
• Solució definitiva a l'afer dels pirates somalis. Que se n'ocupi l'SGAE!
• Si fóssiu pirates i sabéssiu que el govern espanyol paga rescat, a que us dedicaríeu a partir de demà? No es negocia amb pirates!
• Quan el risc de fuga és nul i els mitjans de comunicació son arreu la presumpció d'innocència lliga ben poc amb les manilles. Vergonya!

Podeu seguir els propers twits a http://twitter.com/marcarza

*

La ciutat de la culpa (als Srs. Alavedra i Prenafeta)

¿Com us podeu estar així tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que cada dia, en aquella presó espanyola, hi ha dos homes tancats injustament, privats de llibertat, privats del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca, indiferent? Aquells homes, aquella obre magna de Déu en cos i ànima, vius, en totes les potencies i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, agenollats davant d'un mur i condemnats a una pena de presó injusta sense haver estat jutjats, amb la seva llibertat morta com un conill... ells, que son tan homes com vosaltres... !potser més que vosaltres¡ I això ha passat i no hem dit res, i ha de tornar a passar no sé quantes vegades! ¿Com us podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills, i posar-vos al llit amb la dona, i atendre els vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa a la gola, i no us glaci el petó als llavis, i no us privi d'atendre a tot altra cosa que no sigui aquesta?

(Adaptació lliure d'un fragment de
“La Ciutat del Perdó” de Joan Maragall)
*

El vídeo del cap de setmana (VI)

Divendres d'inventari: 2.0

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Aprofitant l'entrevista que el progama “Singulars” va fer a en Marc Vidal el passat dimarts aquesta setmana l'inventari recull alguns posts sobre el concepte 2.0:

- Tres lliçons 2.0 de'n Rodolfo Chikilicuatre (13/05/08)
- Una trobada sobre la Catalunya 2.0 >10 idees< (04/04/08)
- Web 2.0, la nova ciutat (01/04/08)
- Blocs i política 2.0, el leninisme impossible (24/11/2007)
- Blocs, un decàleg de vuit punts (04/11/2007)
*

Economia Camel Trophy

La situació actual de l'economia espanyola*, amb les decisions polítiques i econòmiques que l'acompanyen, recorden una escena clàssica del Camel Trophy. Com un d'aquells enormes 4x4 que creuant un rierol enfangat queda empantanegat. La gràcia de la metàfora comença aquí, amb el cotxe ben embarrancat enmig del no res. El vehicle queda aturat, travat entre les roques i el fang, però la primera reacció del conductor és sempre la mateixa. Provar de sortir-ne sense massa control amb premudes d'accelerador i cops de volant fins que es fa evident que amb això no n'hi haurà prou. Que caldrà baixar i enfangar-se. Embrutar-se i fer un esforç important mentre es dóna l'etapa per perduda.

Aquest és el moment en que es troba l'economia espanyola. De la velocitat desbocada de l'any 2007 a l'aturada en sec dels darrers dos anys. Caiguda del PIB, atur, deflació, frenada del mercat immobiliari, fragilitat del sector financer i més i més atur. Embarrancats, enfangats entre els desequilibris i mancances d'un sistema econòmic pobre i primitiu. Fins ara totes les reaccions polítiques i empresarials no han passat del cop de volant i l'accelerada inútil. Abocant diner públic a dreta i esquerra, camuflant l'abast real de la catàstrofe i evitant qualsevol reforma real mentre s'espera que la providència salvi la situació. Però el miracle no arriba i aviat caldrà assumir que el vehicle no sortirà sol del fang que l'atrapa. Que caldrà embrutar-se i fer un esforç ingent en forma de sacrificis col·lectius.

Com més s'allarga la resposta a la desesperada més s'endarrereix la solució.

*La dinàmica del catalunya.ffw demana parlar exclusivament de l'economia catalana però des d'un punt de vista sistèmic el conjunt espanyol és, ara per ara, la referència a prendre.

*

Contra l'inquisidor Garzón

La detenció, l'escarni públic i l'empresonament

arbitrari dels Srs. Alavedra i Prenafeta

és una d'aquestes injustícies

L'únic benefici que en podem treure d'una injustícia és la llum que aboca sobre els racons foscos del sistema. La detenció, l'escarni públic i l'empresonament arbitrari dels Srs. Alavedra i Prenafeta és una d'aquestes injustícies i ajudarà a il·luminar la darrera herència negra de l'Espanya franquista. L'Audiència Nacional. Un tribunal especial sense equivalent en cap estat de dret. Una plantilla de magistrats que massa sovint han estat alhora jutge i pat. Un organisme d'estat que des de Madrid s'ho mira tot amb aquella mirada madrilenya que els catalans sabem que mai no ens afavoreix. I entre tots els dèficits d'aquesta parodia de justícia hi sura el megalòman Garzón. L'il·luminat que tants cops ha castigat innocents a patir errors d'instrucció i plantejament guiats pels seus deliris de grandesa.

Només des de la negació de la justícia que representa l'Audiència Nacional es pot arribar a comprendre l'ordalia per la que passen els Srs. Alavedra i Prenafeta. Dos avis de setanta-cinc i setanta anys detinguts a l'alba per un escamot de la Guardia Civil amb armilla antibales i botes de canya, com qui s'enfronta a un grup de mercenaris. Passejats per Barcelona enmig dels periodistes. Traslladats a l'escorxador de l'Audiència Nacional en condicions semblants a les del bestiar i sotmesos a l'escarni de les manilles a l'hora del telenotícies. No caldria res més per a veure la iniquitat infinita d'aquest sistema de “justícia” però una llegida a la interlocutòria de l'anomenat cas Pretoria dóna encara més arguments i faria posar vermell un estudiant de primer de Dret.

De totes les barrabassades de la interlocutòria de l'inquisidor Garzón (dir-ne jutge a hores d'ara seria excessiu) la més grossa és aquesta d'acusar els Srs. Prenafeta i Alavedra del delicte d'associació il·licita. Un tipus penal pensat per a les bandes armades, els grups violents, paramilitars i de promoció de l'odi. Si l'inquisidor Garzón s'equivoca i no en sap més potser caldria reclamar la seva inhabilitació però el pitjor és que no es tracta d'un error. L'inquisidor Garzón acusa els Srs. Alavedra i Prenafeta d'aquest delicte perquè és l'única forma que té de mantenir el cas sota la seva jurisdicció. I és que només si se'ls acusa d'associació il·licita es justifica la intervenció de l'Audiència Nacional. L'inquisidor Garzón és injust a consciència i acusa dos innocents d'un delicte inexistent per a mantenir-se en l'estela del justicialisme i poder grapejar dos avis que van abandonar la política abans del canvi de segle. Acusa dos innocents en benefici propi. L'inquisidor Garzón dicta conscientment una interlocutòria injusta i comet un delicte de prevaricació tal i com s'estipula en l'article 404 del Codi Penal.

A la foguera amb l'inquisidor!*

*Gir literari no literal

*

El vídeo del cap de setmana (V)

Privatitzar l'estat, el millor traspàs

L'estat espanyol, tota la seva estructura política i administrativa, ha canviat extraordinàriament els darrers trenta anys. Una metamorfosi que es pot resumir de forma prou ajustada al voltant de dos grans processos de canvi: la descentralització autonòmica i una tendència imparable a l'engreix de l'estat que ha fet que el global del sector públic passés de controlar tot just un 15% del PIB a posar les mans sobre més d'un 40% de la vida econòmica espanyola. Des d'un punt de vista català la jugada no ha tingut massa bon resultat. Si d'una banda s'ha aconseguit una autonomia que ens permet gestionar part dels propis interessos i recursos, l'expansió continuada de l'estat ha fet que avui siguem més subjectes als designis de Madrid del que ho érem en acabar el franquisme.

Fins fa tot just tres dècades la gestió centralista dels interessos catalans no jugava a favor del país. És cert. Tampoc no comptàvem amb el contrapès de la Generalitat o amb la pressió dels diputats catalanistes a Madrid. És cert. Però la influència del sector públic era tan minsa que tot plegat acabava essent força tolerable. Si més no des d'un punt de vista econòmic. Al cap i a la fi més d'un 80% de l'economia, inclosos alguns serveis socials, es gestionaven des del sector privat o des d'això que ara en diuen tercer sector. Una llarga nòmina d'associacions, mútues i altres entitats ciutadanes. Espais de decisió que es trobaven en mans de catalans gairebé sempre ben alineats amb els interessos del país. Ara, tot i que la Generalitat administri, amb més o menys autonomia real, una part important dels recursos de l'estat, l'augment exponencial de la capacitat recaptatòria i de gestió ha fet que des de Madrid hagin augmentat el seu control econòmic sobre Catalunya provocant de retruc un dèficit fiscal difícilment assumible.

És per tot això que sorprèn que el catalanisme s'hagi centrat únicament a estirar una de les dues grans tendències de canvi, la descentralització, sense parar esment als efectes nocius per al país de l'altra gran metamorfosi espanyola, l'expansió del rol de l'estat. És evident que Espanya s'havia d'apropar als estàndards europeus construint un estat modern, però també sembla lògic que el catalanisme hauria d'haver apostat per un model d'estat espanyol més prim i menys intervencionista. Si el sector públic espanyol controlés un màxim del 30% del PIB no només es reduirà de forma significativa el dèficit fiscal sinó que els centres de decisió s'aproparien al país. Més inversions es decidirien amb criteri de mercat i sense el biaix polític que tan sovint discrimina el país.

Sense oblidar-se de continuar estirant competències seria interessant que el catalanisme s'apuntés també a retallar l'altra gran font de desequilibri català mirant de deconstruir l'estat tan com sigui possible.

*

Les padrines de l'11S (Catalunya Oberta)

L'article de la setmana al digital Catalunya Oberta:

Les padrines de l'11S

*

El vídeo del cap de setmana (IV)

Divendres d'inventari: Immigració

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Agraïnt que a nouscatalans.cat es fessin ressò del post "Sense inèrcies d'integració" avui l'inventari gira entorn de la immigració.

- Marroquina resident a Catalunya? (01/12/08)

- Immigració: 3 mentides / 3 veritats (29/11/07)

- El nostre Thanksgiving (28/11/07)

- El contingent mòbil (28/06/07)

- Al ritme dels nous catalans (26/03/07)

*

Jordi Pujol, sobre el PSC

"Molts polítics del Baix Llobregat ho deuen tot al PSC o al PSOE: el seu estatus econòmic i social, la promoció personal i, no cal dir-ho, el poder polític. Entenguem-nos: ho deuen a ells mateixos, al seu esforç. El mèrit és seu. Però aquest esforç l'han canalitzat en gran part a través del partit, on han trobat el terreny adequat. El partit ha estat la seva pàtria. Tenen una vocació política molt forta i una formació sorgida de la seva experiència vital. És una història bonica, per a ells, i ho és també per a Catalunya. Té només un inconvenient: el seu perfil biogràfic personal i col.lectiu pot fer que, amb més intensitat que ningú altre, el poder els importi per damunt de tot. La tendència al sectarisme pot ser en aquestes condicions molt forta, i sovint ho és. Si el partit és la seva pàtria, el poder i el seu manteniment és el seu objectiu. És cert que per a tots els polítics el poder és una finalitat, i que ha de ser així. Però quan la política i el poder han estat i son d'una manera molt determinant l'eina de la pròpia promoció, el poder és l'objectiu amb majúscules. I és exercit sense miraments, amb perill d'abús i de control molt fort de la societat."*

*PUJOL J., Memòries (1980-1993). Barcelona: Proa, 2009. p. 403.

*

El vídeo del cap de setmana (III)

*

Divendres d'inventari: Bombolla immobiliària i crisi

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Bombolla immobiliària i crisi:

- Habitatge, preu i valor. Assimilant el trauma (13/04/09)
- Aquesta crisi és un regal (29/02/08)
- Crisi i miopia, l'error keynesià (15/02/08)
- Lliçons d'economia nipona (04/09/06)
- Habitatge i creixement, la febre del totxo (21/08/06)
*

"Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!"

Imatge del President Companys poques hores abans del seu afusellament.

“El silenci durà poc, però.
Un tinent d’artilleria es gira cap als soldats

que fan el servei militar i els etziba:

<<¡Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!>>*

*VILA, Enric, La veritat no necessita màrtirs, Barcelona, L'esfera, 2006. p. 21
*

El vídeo del cap de setmana (II)

Divendres d'inventari: País Valencià

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Aprofitant la data del 9 d'octubre l'inventari comença amb un recull d'escrits sobre el País Valencià.

• País Valencià: progrés, orgull i una nova actitud (19/05/2008)
• La clau valenciana (11/05/2008)
• Del País Perplex al País Complex (07/05/07)
• La síndrome valenciana (07/03/07)
• País Valencià, realitat i seducció (05/01/07)
  *

L'impost de successions és sobirania

Fa temps que algunes Comunitats Autònomes van començar a rebaixar l'impost de successions fins a reduir-lo a la mínima expressió. Mentre Madrid o el País Valencià anaven per aquest camí a Catalunya es mantenia una càrrega força onerosa sobre les herències dels catalans. Comparativament la diferència pot arribar a significar una xifra quantiosa per a moltes famílies de classe mitjana que reben patrimonis gens exagerats i ha generat un sentiment general de greuge comparatiu. Potser és natural però es troba a faltar una resposta del catalanisme explicant que la sobirania és això.

Els catalans han d'assumir que la capacitat normativa sobre tributs pot suposar impostos més alts de la mateixa manera que a cap ciutadà francès no se li acut de sentir-se agreujat per les diferències normatives entre França i Alemanya. Autonomia és llibertat per a fer a fer i desfer però a canvi quan la tasca dels nostres governants no ens convenç no s'hi val a comparar-se amb Madrid. N'hi ha prou d'anar a votar per a deixar-los sense feina.
*

Tot esperant l'FMI

La situació de l'economia espanyola és tan precària que no es pot descartar una implosió del sistema que acabi forçant la intervenció de l'FMI. El risc de col·lapse no es cap fantasia. Pot ser una degradació de la situació econòmica que porti les agències de ràting a rebaixar la qualitat del deute espanyol tallant d'arrel el dèficit públic i complicant fins a l'extrem el funcionament normal del sector públic. O una pujada de tipus a Europa que castigui els deutes espanyols. O més probable encara, que el sector financer sigui incapaç de mantenir artificialment el preu de l'habitatge i no pugui endarrerir més les execucions d'hipoteques impagades, trencant uns balanços que s'aguanten amb cinta adhesiva i forçant unes provisions que serien incapaços d'assumir. A priori la fallida de l'estat, la intervenció de l'FMI i el reset al sistema econòmic des de l'exterior deuen semblar una tragèdia però el cert és que podria acabar essent la millor alternativa per al futur de l'economia espanyola.

Espanya és el nou malalt d'Europa però l'atur, la deflació i la caiguda del PIB no són la malaltia sinó els símptomes d'un seguit de desequilibris generats durant deu anys de revetlla immobiliària. En una economia oberta i global només la competitivitat internacional genera creixement i l'estat espanyol és avui un dels territoris menys competitius del món desenvolupat. La baixa preparació de la força de treball, la rigidesa laboral i el monocultiu de sectors poc enriquidors a llarg termini -el totxo- han provocat un estancament de la productivitat que no serà fàcil revertir. Gran part del creixement dels darrers anys ha estat fictici i ara caldria assumir-ho, desfer un bon tros del camí fet i prendre mesures difícils i radicals per a recuperar competitivitat i el pas del creixement. Una devaluació no és possible si es vol conservar el paraigua de l'Euro però es pot aconseguir un efecte similar amb una reducció de costos socials, salaris, pensions, i la consegüent rebaixa de preus que la seguiria -amb la caiguda a pes del preu de l'habitatge com a element més significatiu-. Aquestes mesures, i un aprimament significatiu dels sector públic, son les que una intervenció de l'FMI imposaria a l'estat espanyol abans d'injectar fons i reestructurar els deutes que l'ofeguen. Una catarsi de tres mesos que pot semblar terrible però que potser no ho seria tant.

L'autèntica tragèdia és la incapacitat del sistema polític i econòmic espanyol per a tirar endavant les reformes imprescindibles. Ningú no és capaç d'imposar unes mesures necessàriament impopulars explicant que els espanyols viuen un miratge del que estan obligats a despertar. No hi ha sortida fàcil d'aquest atzucac. L'alternativa és un llarg període d'empobriment en que l'economia espanyola purgarà lentament els desequilibris amb un increment de l'atur que castigarà els sectors menys competitius i ajustarà lentament preus i sous mitjançant una deflació llarga i anestesiant. Si l'FMI no apareix potser l'acabarem trobant a faltar, com qui espera un Godot que mai no arriba.
*

El vídeo del cap de setmana (I)

El PSC pregunta, Alemanya respon

Poden treure'ns de la crisi els que ens hi van ficar? Això preguntava el PSC a les darreres eleccions europees i tot just quatre mesos després els alemanys voten per donar una majoria clara a la democràcia cristiana de la Sra. Merkel i un increment de vot extraordinari als liberals de l'FDP. Com si haguessin volgut contestar amb un sí rotund la pregunta del PSC. Una pregunta absurda i plantejada des d'una premisa falsa. No es cert que la crisi financera que ha frapat el món sigui conseqüència de les polítiques d'obertura comercial, lliure circulació de capitals i limitada interferència del poder públic. Potser caldria anar assumint que les crisis son inherents a l'economia. No a l'economia de mercat sinó al fet econòmic en qualsevol de les seves formes d'organització. Això a banda, seria bò prendre consciència que els responsables de la darrera gran sotregada al sistema hem estat tots plegats. Al cap i a la fi, qui és més culpable el banc que dóna un crèdit a qui difícilment podrà tornar-lo o el ciutadà que l'accepta de forma imprudent i gasiva?

Reprenent l'enunciat pamfletari del PSC (el pamflet i la consigna son la marca de la casa), potser no sabem ben bé qui ens hi va ficar a la crisi però els alemanys sembla que tenen una intuïció clara sobre qui té les millors receptes per a sortir-ne. Els votants alemanys sabien que votaven per un govern de coalició entre la CDU/CSU i els liberals de l'FDP (anunciar els possibles pactes a l'avançada és també una lliçó de democràcia que els catalans podríem aprendre). Un govern que se centrarà en la competitivitat de l'economia alemanya i serà conscient que els drets socials poden seguir la creació de riquesa però que l'axioma mai no funciona a l'inrevés. Un nou govern per a Alemanya que es pot definir de forma breu assenyalant que serà l'antítesi d'allò que els catalans hem de patir a Barcelona i a Madrid.

Gràcies alemanys per respondre amb tanta contundència la pregunta del PSC!
*

L'economia no és per a covards!

«La esencia de la economía no es el equilibrio sino el
desequilibrio: el equilibrio la llevaría al estancamiento
y a la muerte; el desequilibrio es el motor que la hace viva
y progresiva. Economía no es paz y seguridad: es osadía y
aventura... En la lucha por Lo desconocido.
La economía no es para cobardes».

Faustí Ballvé

"Fundamentos de la Ciencia Económica"
*

Deixeu l'escola en pau!

L'escola catalana té una taxa de fracàs escolar superior al 30%. L'informe PISA ens deixa a la cua d'Europa any rere any i el sistema educatiu acaba essent massa sovint una fàbrica “d'incultes, apàtrides i, de vegades, analfabets” (Patrícia Gabancho dixit). Els números canten, l'escola falla i no es capaç de formar i incorporar a la catalanitat el conjunt dels joves ciutadans, garantia de la igualtat d'oportunitats i base de tot el projecte meritocràtic. Però si l'ensenyament català és incapaç de fer la seva funció principal com és possible que cada dos per tres li encomanem noves tasques?

Fa pocs mesos el flamant director de l'acadèmia espanyola de cinema començava el mandat reclamant una assignatura de cinema a l'escola. Fa poques setmanes el cardiòleg Valentí Fuster i el cuiner Ferran Adrià demanaven que l'escola ensenyés a menjar bé. Fa pocs dies s'anunciava la creació d'una nova assignatura d'introducció a l'economia i finances. Sense oblidar que ja fa un parell de cursos que els alumnes dediquen algunes dotzenes d'hores a una mena d'aiguabarreig anomenat Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans. No som capaços d'ensenyar matemàtiques, llengua, geografia o història als nostres joves però aspirem a que l'escola els ensenyi a menjar, anar al cinema, contractar una hipoteca i respectar les minories. Tot plegat sembla més aviat poc raonable.

Potser que deixem l'escola en pau i no li demanem més del que ja no ens dóna.

*

Contra la banalització de l'avortament

La forma com es generalitza l'ús de la píndola abortiva,
permetent la seva venda a qualsevol farmàcia (...)
és també una banalització radical de l'avortament.

Hi ha poques qüestions de naturalesa tan fonamentalment moral com l'avortament. Excepte per als afortunats que per motius religiosos consideren que la vida té des de la concepció tots els atributs que la fan subjecte de protecció, la oposició entre els drets de la mare, els del fetus i les qüestions socials relacionades configura un trencaclosques moral extraordinàriament dificil.

Resulta complicat enfrontar-se al debat de l'avortament des de la racionalitat estricta. Al cap i a la fi quan la posició de cadascú s'aixeca purament sobre conviccions personals la qüestió esdevé gairebé irresoluble. És per això que sorprèn la lleugeresa i frivolitat amb que la regulació de l'avortament es planteja a Catalunya. És legítim estar a favor de l'avortament com a darrer recurs, és legítim estar-hi en contra, però banalitzar-lo resulta ofensiu.

El govern espanyol banalitza l'avortament quan utilitza una nova regulació com a arma política però no és aquest l'únic símptoma preocupant de la política socialista. La forma com es generalitza l'ús de la píndola avortiva, permetent la seva venda a qualsevol farmàcia amb el mateix control que reben les aspirines o els preservatius és també una banalització radical de l'avortament. Ignora tota la càrrega moral que la qüestió incorpora de forma inevitable i contradiu dècades d'esforços abocats a la política de contracepció i el control dels embarassos no desitjats.

Els conservadors s'equivoquen volent imposar el seu criteri moral sobre l'avortament al conjunt dels ciutadans però els progressistes s'equivoquen també quan plantegen l'avortament restant-li tota transcendència. La postura al voltant de l'avortament és necessàriament personal però no pot ser lleugera. A favor o en contra però mai la banalització.

*

Gràcies Jan però contra Laporta

Però ja està vist: a base de repetir-nos que el
Barça és més que un club, entre tots plegats hem
acabat oblidant que el futbol no és més que un joc.

Armand Carabén
“Catalunya és més que un club?”

L'actual President del FC Barcelona mereix un homenatge. Ha estat el líder d'un moviment renovador que ha girat la institució com un mitjó. De la penosa situació del club a final dels anys Gaspart cap a la racionalitació econòmica, l'èxit esportiu i la normalitat nacional d'avui en dia. El Barça és ara el millor equip d'Europa, més que un club per als catalans i alguna cosa més que una marca esportiva per a tot el món. El President Laporta en primer lloc, acompanyat de noms com Soriano, Ingla o Rossell, s'ha guanyat el reconeixement del país per una tasca extraordinària.

Aviat, després de només set anys de presidència, Joan Laporta deixarà el lideratge del FC Barcelona i es comença a apuntar la seva entrada al circ de la política nacional. Convergència, Esquerra i Reagrupament li obren les portes de bat a bat i des del nou independentisme se'l veu com a líder natural del moviment. Però l'efervescència de l'actualitat no hauria d'amagar que l'arribada de'n Joan Laporta a la primera línia política seria una pèssima notícia per al país.

El futbol és passió, sentiment i rauxa però la política hauria de ser alguna cosa més. L'Armand Carabén, pare de la generació Laporta, titulava la seva biografia amb una pregunta capciosa: “Catalunya és més que un club?”. I la resposta inequivoca és no perquè Catalunya no és un club. Catalunya és un país europeu modern i complexe amb necessitats que van més enllà d'un himne, una bandera i dos o tres cracks per temporada.

Importar figures del futbol a la política és un símptoma clar del camí decadent de la política catalana des del final del pujolisme. El país es troba en una situació complicada des d'un punt de vista econòmic (crisi), social (immigració i nous col.lectius en risc d'exclosió) i politic (retallada de l'Estatutet). Ara més que mai calen polítics allunyats del populisme futbolístic Capaços de treballar amb l'adversari i trobar punts d'acord des dels posicionaments més diversos. Disposats a renunciar al protagonisme pel partit i el país. Un perfil que, tot i els seus mèrits innegables, s'allunya d'allò que en Joan Laporta ha demostrat al llarg dels darrers anys.

*

Ministre ficció: Corbacho parla als acomiadats de Roca

Aquest diumenge alguns treballadors de l'empresa Roca van irrompre a la Festa de la Rosa del PSC a Gavà protestant per la seva situació laboral. En un gest elegant el Ministre Corbacho hi va acabar parlant. A continuació un exercici de ficció sobre el que un Ministre responsable i amb coratge hauria pogut dir als treballadors de Roca:

***“Sé que estan passant per una situació molt complicada i que s'allarga des de fa molts mesos. Tenen tot el dret a estar enfadats, indignats fins i tot, però crec que és hora que algú parli amb vostès amb franquesa. Els productes que fabricaven a Roca van molt lligats al sector de la construcció i la crisi ha fet que les vendes de l'empresa caiguin de forma radical. Un ERO temporal no és cap solució perquè la situació del sector no millorarà en els propers anys i no podem forçar l'empresa a mantenir la plantilla que tenia l'any 2007 perquè l'estaríem condemnant a tancar. Ja sé que troben molt injust que una empresa d'aquí acomiadi centenars de persones a Gavà mentre manté la fabricació a la Xina o al Marroc però això és inevitable. Roca és una empresa multinacional que vol vendre a tot el món i els nostres costos laborals son massa alts per a molts d'aquests mercats. Em puc imaginar com n'és de dur per a tots vostès però els acomiadaments son necessaris per a mantenir l'activitat de l'empresa i la resta de llocs de treball.”

***“No estan sols. El govern no pot intervenir en l'activitat de l'empresa però vostès no estan sols. Des de l'administració participarem en les negociacions perquè els sindicats i l'empresa puguin negociar una reducció de plantilla el menys traumàtica possible. Cobraran les indemnitzacions que els corresponen i la cobertura d'atur a que tenen dret. Posarem al seu abast els recursos necessaris perquè es puguin formar per a poder tenir accés a nous llocs de treball qualificats. Però vull ser sincer, la responsabilitat principal del seu futur és seva, de cadascun de vostès. Els propers anys no seran fàcils per a ningú i tots hauran d'estar preparats per a treballar en nous sectors, de vegades començant en pitjors condicions i potser lluny d'on treballaven fins ara.”

***“Protestin, defensin els seus interessos, però no es quedin ancorats en el passat i comencin com abans millor a buscar noves sortides.”

*

El fracàs econòmic espanyol

Serà extremadament difícil que l'estat espanyol

pugui generar la riquesa necessària per a pagar

els creditors que ja truquen a la porta.

La catarsi és gairebé inevitable.

A l'estiu tota cuca viu i fa algunes setmanes que sembla que l'estat espanyol comença a sortir del forat econòmic en que havia caigut fa un any i mig. Seria bonic, sí, però de tant improbable com és seria també un miracle. Una mirada al conjunt de l'economia espanyola, a la seva capacitat de generar riquesa i a les càrregues que acumula deixa ben poc espai per a l'optimisme. L'estructura econòmica d'Espanya s'aixeca sobre quatre pilars bàsics: la construcció, la demanda interna, el turisme i el sector exterior. D'aquests sectors, tres es troben entre la crisi i el desastre mentre el dinamisme del quart, el sector exterior, serà incapaç de compensar l'aturada de la resta del sistema.

Anem a pams. És evident que la construcció com a motor econòmic s'ha aturat completament i restarà així una bona temporada. Els analistes més optimistes apunten que caldran entre dos i tres anys per a l'assimilació de l'estoc immobiliari. Una recuperació que en el millor dels casos situaria el sector entorn el 30% de l'activitat que generava abans de la crisi. Mai més no es tornaran a construir a l'estat espanyol més habitatges que al conjunt dels grans països europeus.

La crisi immobiliària és generalitzada a gairebé tot el món industrialitzat però el que diferencia la crisi a l'estat espanyol és la trompada èpica del consum intern. El progrés econòmic dels darrers deu anys s'alçava sobre dues bases: d'una banda l'augment de la població activa, que saltava dels dotze als vint milions d'ocupats després de dècades d'estancament, i de l'altra un endeutament generalitzat que multiplicava la capacitat de despesa i maquillava els dèficits d'una de les economies de l'OCDE amb menor productivitat. Aquestes mancances, combinades amb l'augment de la població via immigració, provocaven que el creixement econòmic no comportés un creixement igual de la riquesa per càpita. Potser l'economia de l'estat era més forta però no passava el mateix amb la de cadascun dels seus habitants, de manera que només l'endeutament massiu permetia l'augment de la despesa. De la mateixa manera que la població activa i l'endeutament general van impulsar el creixement, l'actual contracció econòmica amb l'explosió de l'atur i la transformació dels deutes en impagats pot portar el consum espanyol a xifres molt similars, ajustades a la inflació, a les de l'any 2000. Una caiguda que ja s'intueix en la reducció radical d'ingressos per IVA des del 2007.

El turisme, l'altre gran pilar de l'economia espanyola, també patirà un encongiment significatiu en els propers anys. La reducció del consum intern pressionarà a la baixa la demanda dels clients espanyols. A més a més els nous mercats turístics del mediterrani son cada cop més un competidor directe. Turquia, Xipre, Croàcia, Romania o Bulgària, consoliden any rere any la seva oferta. I encara sort que el conflicte a l'orient mitjà complica la oferta extraordinària d'Egipte i Israel. Un euro fort, uns estàndards servei més aviat escassos i el baix nivell d'anglès general tampoc no hi ajuden massa. No cal excedir-se en el pessimisme, el turisme continuarà essent un sector econòmic fonamental, però caldria anar prenent consciència que potser mai més no es repetiran les xifres que el sector celebrava fa només dos anys. Avui, passat el gruix de la temporada, les ofertes del sector no han evitat una caiguda de visitants i ingressos superior al 10%.

Només hi ha una paret mestre relativament sana en el conjunt del sistema econòmic de l'estat, el sector exterior. El de les pimes que s'han obert camí en els mercats internacionals. multinacionals com Inditex o Gallina Blanca i una llarga llista d'empreses industrials desconegudes pels consumidors però exemplars i en molts casos líders globals en el seu àmbit. Però el gruix d'aquest sector no és suficient per a parar els cops que ha rebut i rebrà l'economia en els propers mesos.

L'economia de l'estat espanyol compta només amb dos actius per a amortir els efectes de la crisi econòmica més profunda de l'època moderna: el dèficit públic i la venda d'actius. El deute públic espanyol es trobava a l'inici de la crisi força sanejat si es comparava amb els països del nostre entorn. Hi havia un cert marge d'endeutament, ara gairebé esgotat, però si el deute públic espanyol era raonable, el deute privat a l'estat és el més alt d'Europa i és aquí on es troba la clau de volta de l'ensorrament espanyol. Els espanyols acumulen un deute extern de més d'1,65 bilions d'euros, una xifra que supera en més d'un 50% la riquesa generada a l'estat en els anys de creixement, amb més de 400.000 milions d'euros de deute a curt termini. Sense vendre patrimoni serà impossible fer front als creditors. Així doncs, hi ha tan sols un altre camí viable: liquidar les joies de la corona. Les grans empreses de bandera que les privatitzacions van aconseguir mantenir sota control espanyol amb la implicació del sistema financer s'hauran de vendre al millor postor. Endesa ja no es controla des de Madrid i Iberia (si res no canvia) haurà estat comprada per British Airways en una operació camuflada de fusió, Repsol (a punt de desfer-se d'YPF) i Telefonica son les següents a la llista. No ha de sorprendre ningú que els grans bancs es venguin el patrimoni perquè és la seva pròpia existència autònoma el que es troba en joc.

Espanya s'ha desvetllat bruscament d'un somni que ha durat més de deu anys i s'adona de sobte que la seva capacitat de generar riquesa és força més reduïda que no es pensava. Empobrir-se és dur i difícil però fer-ho quan s'acumulen deutes d'aquest abast pot ser dramàtic. Serà extremadament difícil que l'estat espanyol pugui generar la riquesa necessària per a pagar els creditors que ja truquen a la porta. La catarsi és gairebé inevitable.
*

Els Pamflets de Riurau

"Els Pamflets de Riurau", publicat al diari digital Catalunya Oberta. Podeu llegir-lo clicant aquí.
*

Prostitució, la incapacitat del bonisme

els barcelonins en tindrien prou de poder passejar per la Rambla

sense ser assetjats ni trobar representacions en viu

del Kama Sutra a tocar del Liceu

Ho hem aconseguit! Només a Barcelona hem sabut fer realitat les profecies més negres de conservadors i reaccionaris sobre la revolució sexual. “Acabareu tots follant pels carrers” deien els avis l'any 68 davant la rialla perdonavides dels nets i a Barcelona ho hem acabat fent possible. No ha estat fàcil. Han calgut dècades de deixadesa i permissivitat. Anys gaudint de l'oximoron de tenir regidors antisistema al timó de la capital europea del bon rotllo. Finalment una fotografia ha fet caure la bena als ulls dels ciutadans. Veure les putes i els clients convertint els porxos de la Boqueria en un meublé improvisat ens ha fet prendre consciència que hi ha alguna cosa podrida al Cap i Casal.

El descontrol de la prostitució i la necessitat de posar-hi remei s'han fet protagonistes i evidencien encara més la incapacitat del bonisme progre per a trobar-hi solucions. El retrat de la societat que fa l'esquerra pija oscil·la des del tot s'hi val perquè la gent és bona i res no és pecat fins al prohibicionisme més estricte per acabar amb l'explotació de les dones a mans de la libido desbocada dels homes. El mascle és un dimoni que cal capar per acabar amb el patriarcat, ja se sap! El cert és que el debat al voltant de la prostitució és difícil, gairebé irresoluble, però els ciutadans tampoc no aspiren a resoldre'l. Legalitzar o prohibir? Perseguir les prostitutes o els clients? Barri roig o pressió policial generalitzada? Sembla que els barcelonins en tindrien prou de poder passejar per la Rambla sense ser assetjats ni trobar representacions en viu del Kama Sutra a tocar del Liceu. Tampoc no estaria de més poder arribar a l'aeroport sense trobar-hi un centenar de noies en roba interior fent perillar el trànsit. Tot plegat no ha de ser massa difícil d'aconseguir quan no passa enlloc més d'Europa.

Progres de pandereta, si us plau, no experimenteu més amb Barcelona. Prou d'idees genials i política d'aparador. La capital del país no és un falansteri!

*

Les espanyes de 1714

l'Espanya que defensava la Corona d'Aragó, l'Espanya dels Àustries,

tenia poc a veure amb el projecte d'estat borbònic

pel que lluitaven les tropes castellanes

Un any mes els espanyolistes han engegat una campanya per a destapar les “mentides” nacionalistes al voltant de la Diada i el record de l'11 de setembre de 1714. La cosa té gràcia perquè volent desmanegar els mites del catalanisme aquests historiadors de fireta queden ben retratats.

Per als Ciudadanos i tota la patuleia centralista el fet que Rafel de Casanova no morís en la defensa de la ciutat és un argument contra el mite. Francament, allò important és que el Conseller en Cap de la ciutat va participar a primera línia en la defensa de la ciutat fins a ser ferit per una bala enemiga. Que l'home salvés la vida i pogués refer-la després de la derrota fins a la seva mort l'any 1743 no és cap mala notícia. Més aviat encaixa amb aquell esperit de recuperació que va fer que el dia 12 de setembre de 1714 els barcelonins tornessin a la feina enmig d'una ciutat que fumejava. Només als hereus del “viva la muerte, muera la inteligencia” del genial Millan Astray els pot semblar que la mort en combat de Rafel de Casanova hauria estat una millor notícia.

Però el plat fort de la visió espanyolista de la Diada ve del fet que la Guerra de Successió no fos una guerra d'independència sinó una lluita entre els Borbons i els Habsburg per la corona d'Espanya. És ben bé així i el nacionalisme no ho ha negat mai però és que l'Espanya que defensava la Corona d'Aragó, l'Espanya dels Àustries, tenia poc a veure amb el projecte d'estat dels Borbons pel que lluitaven les tropes castellanes. L'Espanya que defensaven Rafel de Casanova i Antoni de Villaroel era un imperi confederal, una monarquia per a diversos regnes en que el rei no governava Catalunya fins després d'haver jurat els furs davant les Corts. Un entramat institucional en que els regnes de la Corona d'Aragó mantenien una autonomia total portes endins i un control estricte del poder del Rei. L'altra Espanya, la que va guanyar la guerra i s'ha imposat durant tres segles, era la del projecte absolutista francès, la del centralisme que va anul·lar el poder públic català tot prohibint l'ús oficial de la llengua del país. És ben cert doncs que a banda i banda de les muralles de Barcelona es lluitava per Espanya però és que les espanyes que uns i altres tenien al cap s'assemblaven tant com un ou a una castanya.

Una versió més refinada de la qüestió a la que els Ciudadanos no arriben (d'on no n'hi ha no en raja!) pretén que la idea confederal d'Espanya que tenien els Habsburg i que hauria continuat amb l'Arxiduc Carles era antiga i caduca. Té gràcia perquè és aquest mateix model confederal antic i caduc el que va continuar en peu a l'imperi Austrohongarès durant dos segles -fins a la derrota de 1918- superant l'estat espanyol en tots els camps. Políticament més lliure, econòmicament més pròsper i culturalment més ric i flexible. El centralisme borbònic, en canvi, va aconseguir que Espanya fos el més endarrerit dels grans estats europeus i un cau d'obscurantisme fins tot just fa quatre dies.

No es estrany, doncs, que cada onze de setembre els catalans vulguem retre homenatge als herois de 1714 i a tot allò que defensaven!

*