El llibre digital amenaça la Memòria (e-1984)

"és indispensable que cada cultura organitzi un registre

exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una

garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat"

L'e-book és una innovació magnífica que ho comença a tenir tot per acabar esborrant del mercat bona part dels llibres en format paper. Potser gairebé tots, d'aquí a uns anys. El format electrònic és una eina amb grans avantatges que obre molts camins alhora. Camins plens d'oportunitats però també amb racons foscos i amenaces importants. La mal·leabilitat del llibre electrònic, combinada amb la boira del cloud computing i la hiperconnectivitat global seria el somni humit de l'oncle Stalin. El format perfecte per al 1984 d'Orwell. Quan el llibre electrònic sigui ja un rei coronat, quan tota la història, la literatura, la ciència política i l'assaig universals siguin un ball llarguíssim de zeros i uns en algun servidor amagat, serà més fàcil que mai canviar la Memòria de la humanitat. Més possible que mai, doncs.

No es tracta d'una ficció. Que ho preguntin als usuaris del Kindle d'Amazon que havien comprat el 1984, justament aquest llibre, i d'un dia per l'altre van trobar que el llibre havia estat esborrat dels seus e-books per una decisió de l'empresa. El mateix mecanisme que permet actualitzar les obres comprades edició rere edició, obre també la possibilitat de fer-hi petits o grans canvis sense previ avís emulant els porcs de la “Granja Animal”. Avui és possible encara comprovar que el Nobel Camilo José Cela va esporgar les seves novel·les de les frases addictes al règim franquista que tenien les primeres edicions. Si s'haguessin publicat directament en format electrònic potser no ho podríem saber.

És ara, abans que la revolució digital escombri editorials, distribuïdores, llibreries i biblioteques, que toca pensar en solucions que garanteixin la Memòria universal. El caos que s'aproxima al sector (el veuen venir?) podria fer-ho impossible en els propers anys. És necessari regular (auto regular, si és pot) la modificació de les obres publicades, fent necessari un avís previ per continuar distingint entre edicions tal i com passa en format paper. Però més enllà encara, és indispensable que cada cultura organitzi un registre exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat. Potser és una pulsió del subconscient analògic però probablement tots els immigrants a la república digital estarien més tranquils si les publicacions electròniques del futur quedessin enregistrades en format paper en algun racó del planeta.

1984 no era una profecia sinó un avís a navegants. El 2010 és un bon any per a tenir-lo present.
^*

Palo Alto, Helsinki, ... Tel Aviv

Post publicat al web de l'ACAI
(Associació Catalana d'Amics d'Israel):

"Palo Alto, Helsinki, ... Tel Aviv"

Israel és al telenotícies dia sí, dia també, però totes les cròniques acaben essent sempre la mateixa. Com si l'únic interessant que hi passa fos el conflicte amb els palestins. Quan es pensa com un martell només es veuen claus i els corresponsals catalans al Pròxim Orient son incapaços de veure res que surti del seu còctel personal de kufiyyes i uniformes verd oliva. Potser per això no hem sentit a parlar mai de l'economia israeliana. Califòrnia i Finlàndia es retraten sovint com a model i mil i un opinadors busquen formules per imitar els seus èxits. Fins i tot alguns empresaris hi viatgen buscant exemples de progrés. Però a tot just quatre hores d'avió, a l'altra banda del nostre mar, hi tenim un motor econòmic extraordinari que passa totalment desapercebut. Tel Aviv es més propera a Barcelona en tots els sentits del que ho son Helsinki i Palo Alto, però mai no hi hem girat la vista a la recerca d'inspiració.

L'economia israeliana aconsegueix creixements robustos basats en la productivitat i la innovació. El PIB israelià va créixer un 5,2% l'any 2007 i un 4,2% el 2008. La recessió del 2009 hi ha estat més suau que en cap altra economia desenvolupada. Un pas enrere de tan sols un 0,3%. I és que l'economia productiva i un sistema bancari conservador han permès a Israel evitar en bona part els disbarats financers que han desestabilitzat Europa i els Estats Units. Unes xifres que surten de combinar el cultiu del capital humà amb l'esperit emprenedor i l'impuls a l'economia del coneixement.

Israel té un sistema d'ensenyament que funciona. Potser perquè els israelians hi destinen un 6,9% del PIB. Una xifra que està per sobre, fins i tot, del 6,4% que hi dediquen els finesos i que supera en més d'un 50% el 4,2% que s'hi inverteix a l'estat espanyol. A això cal sumar-hi un entorn científic i universitari dinàmic i productiu que se situa entre els primers del món en publicacions i cites científiques de referència. Però sobretot un substrat social amb esperit emprenedor del que surten mil i un projectes empresarials ambiciosos i competitius. Una part d'aquestes virtuts arrelen en els valors tradicionals del poble jueu. L'estudi, el treball, l'esforç, la crítica i l'espai obert a l'heterogènia. Però d'altres cal buscar-los més enllà. Fins i tot la militarització a que es veu forçat l'estat d'Israel pot haver contribuït al seu èxit econòmic. A “Start-up nation” (nació emprenedora) Dan Senor i Saul Singer presenten el servei militar que els joves israelians realitzen abans de la universitat com una lliçó única de maduresa i responsabilitat. El Tsahal no és un exercit qualsevol, s'hi afavoreix la responsabilitat i l'autonomia personal. Patrullant per Judea i Samaria els joves israelians han de prendre decisions dures i difícils. En les operacions al Líban o a Gaza cal que sàpiguen aconseguir el seu objectiu amb els recursos disponibles. Amb tota la creativitat que calgui. Unes lliçons que seran molt valuoses anys més tard quan aquests mateixos joves siguin al món de l'empresa.

Israel és un país de tecnologia. És així que, seguint el tòpic, han fet florir el desert. L'economia israeliana dedica gairebé un 5% del seu PIB a la recerca i el desenvolupament (sector públic a banda). Diners abocats a la innovació del futur. Unes xifres que superen de llarg les economies més avançades del món. És així com set milions d'israelians situats en un els racons més difícils del planeta van atreure l'any 2008 tanta inversió de capital risc com Alemanya i França sumades. No és estrany, doncs, que gairebé una cinquantena d'empreses israelianes cotitzin al NASDAQ, la borsa americana de l'alta tecnologia. Una presència superior a la de qualsevol altre país fora dels Estats Units. Tecnologia, innovació, empresa, ... Futur.

Girar la vista a Israel per buscar-hi idees, inspiració i projectes sembla interessant però demana primer desfer els tòpics sobre l'estat jueu que els catalans carreguen a l'esquena. Palo Alto i Helsinki però també Tel Aviv. És als amics d'Israel que ens toca explicar-ho!

a

Escridassant el català, girant la truita

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Escridassant el català, girant la truita"

Fa pocs dies al XIIIè Congrés Regional del PP balear un grup de delegats va escridassar el president del Congrés per fer servir el mallorquí en la seva intervenció. L’anecdota és molt greu. Tant hi fa si els crits tenien l’orígen en la rivalitat entre famílies del partit. El cas és que una colla de responsables polítics i militants del partit més important de les Illes Balears van menysprear publicament la llengua del país comportant-se com a autèntics colons. I no ha passat res més enllà d’un breu al telenotícies. Cap expulsió, cap expedient obert. Els ciutadans de les illes sabran què voten i quin valor donen a la seva llengua però en un país amb dignitat els dirigents del Parit Popular hauríen de presentar excuses i escatir responsabilitats.

Però acusar d’intolerància el Partit Popular és fàcil. Resulta més interessant girar la truita i pensar que passaria si al congrés d’un dels grans partits nacionalistes algun dels delegats s’adrecés a l’auditori en castellà. La veritat és que no seria estrany que alguns republicans i convergents reaccionessin amb la mateixa falta de respecte i actitud intolerant amb que ho van fer aquella colla de militants populars a Mallorca. I és que potser la dreta espanyolista no ha paït la pluralitat de l’estat però el nacionalisme català té un problema amb la força del castellà a Catalunya. El nacionalisme es pot permetre que la llengua més parlada a Catalunya li faci venir urticària? Es pot recuperar l’autèntica hegemonia política al país sense resoldre aquesta incongruència?

El nacionalisme aspira, legitimament, a que la llengua catalana sigui la primera llengua del país. A recuperar per a la llengua pròpia el protagonisme a l’espai públic i l’estatus de llengua d’identitat compartida per tots els catalans, vinguin d’on vinguin. Però aquest és un procés llarg que avança a un ritme lent. Tot i l’èxit de la immersió lingüistica, encara que el coneixement de la llengua catalana és molt ampli i creix cada dia, la immigració i la complexitat del país faran que les pròximes dècades hi hagi encara molts catalans que s’expresen millor en castellà que en català. És poc intel.ligent i profundament injust excloure aquests catalans del debat nacionalista. La llengua castellana va arribar a Catalunya entre la imposició política i la misèria de la immigració però és aquí i ja no marxarà mai més. Si el nacionalisme aspira a presentar una resposta per al país real haurà de començar a assumir aquesta realitat i abandonar el país virtual que alguns continuen somiant.
*

El vídeo del cap de setmana (XIV)

Contra l'economia vudú

El fons de la campanya estosooloarreglamosentre todos.org sembla ple de bona intenció i esperit constructiu però deixa un regust agre que no acaba d'anar avall. Enmig del drama de la situació econòmica actual vendre optimisme i confiança sense afegir-hi res és una obscenitat. Com qui visita un jove a qui li han amputat les dues cames després d'un accident dient-li que amb una bona actitud tot s'arreglarà. No sembla una bona idea. Al ferit li tocarà passar per una recuperació dolorosa. Assumir un canvi de vida radical. Adaptar-se a la cadira de rodes i aprendre caminar amb les pròtesis. L'optimisme l'ajudarà però abans li caldrà assumir el xoc, prendre consciència de les seves limitacions i afrontar els reptes que té al davant. Arribar amb un somriure receptant confiança resulta obscè.

Les idees que inspiren l'estosololoarreglamosentre todos.org son pura economia vudú. Com si l'optimisme i la confiança fossin la pedra filosofal i tinguessin el poder de fer desaparèixer els deutes milionaris i els dèficits que fan de llast de l'economia espanyola per transformar la crisi en creixement econòmic. Podria ser una bona iniciativa per un altre tipus de recessió però no per a la tempesta profunda i radical en que es troba Catalunya i tot l'estat espanyol. És el mateix esperit infantil que hi ha darrere la teoria dels brots verds. L'esperança que anunciant la fi imminent de la crisi la roda del consum tornarà a girar i es reiniciarà el cercle virtuós del creixement. Pura economia ZP. Allò de "la economía es un estado de ánimo". En anglès en diuen "wishful thinking" d'aquests deliris.

No s'hi val a receptar una actitud positiva sense reconèixer el fons amarg del fracàs econòmic espanyol. No s'hi val perquè l'optimisme és com aquella vella beguda de cacau, potser és molt bo però no fa miracles.

*

Microbloc a cop de twit (recull 4)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

2.0:

• Sovint sembla que la majoria de comentaris en blocs no han llegit més enllà del primer paràgraf. Si no llegeixes no opinis, home!
• Cobrar un llibre electrònic a 10? és una invitació a la pirateria.
• Blocs, twitter i el que vulgueu però tots els grafòmans digitals perdem el nord per publicar en paper. Aspirem a l'analògic.
• Frase paradoxal del món 2.0: "Sí, és un amic íntim del facebook".

Política:

• Em fa vergonya que s'equiparin els braus i les persones en el debat sobre la tauromàquia a CAT. Els animals no tenen drets!
  Comentari interessant d' @marcambit. Potser els animals no
  tenen drets però nosaltres sí que tenim obligacions.
• Mil i una crítiques a l'Aznar per ensenyar el dit als estudiants. Ningú es recorda d'aquesta altra imatge? http://bit.ly/9y5hdo
• Sorprès de l'extrem relativisme cultural que ens envolta. De debò es pot dubtar de que Dinamarca és millor que el Senegal?
• El Doctor Carretero en sap tant de regeneració política com el Doctor Mengele de cures paliatives.

Economia:

• Això del estosololoarreglamos(...).org és pura economia vudú. La confiança no ho arregla tot. Els problemes son reals, no d'ànim!
• Només sento a parlar del deute públic. Per què ningú no mira el massiu deute privat espanyol? Aquí hi ha el problema!
• Hauria de ser constitucionalment obligatori que el Ministre d'Economia espanyol fos català i de CIU. Hi guanyaria tothom!
• Si ets jove, estàs sà i t'has pogut formar (llicenciatura+anglès) pots queixar-te per ser mileurista o t'hauries d'espavilar solet?

Societat:

• Els joves d'avui entren abans a l'edat adulta? No. Entren abans a l'adolescència però molt més tard a l'edat adulta.
  *

Immigració i llengua, èxits amagats

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Immigració i llengua, èxits amagats"

Catalunya ha doblat amb escreix la seva població des de 1950. En tot just seixanta anys el país ha passat de 3.218.000 habitants a una població que s’estima actualment entorn els 7.300.000. Un creixement de població que s’aixeca principalment sobre la immigració i que ha posat la cultura del país en una situació difícil. La pressió del franquisme sobre la llengua i la cultura catalanes no va impedir la transmissió generacional però va complicar el procés d’integració del milió i mig d’espanyols que van arribar durant els anys seixanta i setanta del segle passat. Un procés que continua en primer terme amb l’arribada d’un milió de nous immigrants d’arreu del món al llarg dels darrers deu anys. Sis dècades de trasbals demogràfic han fet de la Catalunya d’avui un territori complexe on més del seixanta per cent dels catalans tenen un o tots dos pares nascuts fora del país.

El procés d’integració, el soldat mutu entre els catalans d’ahir i els d’avui mateix, ha topat amb dèficits i mancances molt profundes. La manca de polítiques pròpies fins als anys vuitanta principalment però també l’actitud submisa de molts catalans i el fet que la immigració hagi arribat en onades massives que han col·lapsat les inèrcies d’integració que fins llavors havien funcionat de forma natural. Avui tot just comencem a viure el naixement de la tercera generació de les famílies que van arribar al país als anys seixanta. Hi ha llums i ombres però l’èxit és notable. Tot i que resulta evident que la integració va més enllà de la llengua també ho és que a Catalunya la llengua és l’element més vistós i la clau de volta de tot el procés. Des del nacionalisme sovint s’opta per l’alarma i el derrotisme. Es fa un cop d’ull lleuger a les dades i l’alerta és general. Un 46% dels catalans té el castellà com a llengua habitual i només un 36% el català. Finis cataloniae clamen els profetes! Però difícilment podria ser d’altra manera quan els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país.

Una mirada més detallada a les estadístiques prova que el procés d’integració avança a bon ritme. No arriba al 32% el percentatge de catalans que tenen la llengua pròpia com a idioma inicial, com a llengua materna. Un 35% si hi sumem els catalans criats alhora en català i en castellà. Però a partir dels 15 anys ja sumen un 37% els que declaren tenir el català com a llengua d’identificació. La llengua que els defineix. A això caldria sumar-hi els bilingües, els que s’identifiquen amb ambdues llengües, que són gairebé un 9%. El català és llengua familiar d’un 35% però llengua d’identificació d’un 46%. En trenta anys de Generalitat i immersió lingüística un 11% de catalans d’origen immigrant han pujat al carro de la llengua. Comptat i debatut el resultat és positiu. Particularment quan es té en compte la lentitud amb que funcionen aquests processos. El ritme de la integració és lent, generacional, i les xifres confirmen que el rellotge corre a favor de la catalanitat. Avui som més país que ahir però menys que demà.

Però d’on surt llavors l’angoixa nacionalista que veu un país que s’apaga i pretén jugar-s’ho tot al doble o res? Dels darrers deu anys. L’èxit en la catalanització del país hauria estat evident i molt vistós si no fos que en deu anys Catalunya ha rebut una nova onada d’immigració superior al milió de persones que ha desdibuixat el camí fet. Potser més de sis-cents mil ciutadans s’han sumat a la llengua de forma plena però quan torna a ser impossible demanar un tallat en català la tensió és comprensible. Ara, més enllà de l’angoixa cal ajustar-se a la realitat. Conèixer els nostres dèficits però també els nostres èxits. No fos cas que enduts pels nervis acabéssim canviant allò que ja funciona.

*

25 sense Espriu

25 anys de la mort de Salvador Espriu

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret»,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.
*

Espanya i els catalans, rancúnia quotidiana

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Espanya i els catalans, rancúnia quotidiana"

Fa pocs dies en un d’aquests programes de televisió escombraria que es presenten com a educatius un dels concursants va insultar un participant català referint-s’hi com a “puto catalán de mierda”. És una anecdota i potser no cal fer-ne un grà massa però és fàcil imaginar-se què hauria passat si l’insult hagués anat dirigit a un marroquí o un senegalès. Indignació massiva i expulsió fulminant del programa. I és que els “maldito moro” o “jodido negro” surten molt més cars que un “puto catalán de mierda”.

La rancunia espanyola cap a tot allò que fa tuf de català és tan habitual, tan comuna, que s’ha banalitzat i arriba a passar desapercebuda. És el mateix mecanisme mental que permet que tots els catalans que es mouen per Espanya s’hagin sentit a dir alguna vegada allò de “que majo eres, no pareces catalán”. A cap espanyol se li acudiria anar dient alegrement “que honrado eres, no pareces rumano”, ni cap romanès acceptaria el comentari sense omplir-li la cara de mans al seu interlocutor. Però amb els catalans els espanyols ni se n’adonen. La pulsió anticatalana és tan profunda i arrelada en l’ADN espanyol que gairebé sembla que no hi ha mala fè. Deu ser per això que som capaços d’acceptar aquestes gràcies amb un somriure.

Els espanyols ens insulten sense adonar-se’n i nosaltres deixem passar el greuge com qui no vol la cosa però el menyspreu cap al que som i representem, cap a tots i cadascun de nosaltres, existeix i no sembla que hagi de canviar en el futur. No s’hi val a dir que l’odi és cosa de minories. La premsa de Madrid no es podria permetre l’acarnissament anticatalà si no comptés, activa o passivament, amb la complicitat de la societat. Els polítics espanyols no atacarien Catalunya sense els vots generosos que això els reporta. Allò ‘excepciónal i únic a Espanya és la defensa i el suport a Catalunya.

Algunes de les nostres virtuts, els tòpics del treball, l’estalvi i l’habilitat industrial, han estat admirades i respectades arreu d’Espanya, és cert, però la rancunia i l’admiració no s’exclouen. L’odi i el respecte són compatibles i aquesta és la clau de la qüestió. D’una o altra manera els catalans estem abocats a la relació amb Espanya, fins i tot l’endemà d’una hipotètica independència, però la pedagogia és la pitjor de les postures en aquesta relació. Ser estimats és impossible i no cal que ens escarrassem a explicar-nos, Espanya ja sap qui som i senzillament no li agrada el que veu. Només podem aspirar a ser respectats i el camí per aconseguir-ho s’assembla poc al que hem seguit fins ara. És des de la fermesa i la seriositat que s’aconsegueix el respecte. Des de la duresa i la defensa estricta del propi criteri. Qualsevol altra cosa només aconsegueix sumar a la rancúnia el menyspreu que hem patit fins avui.

*

El vídeo del cap de setmana (XIII)

Divendres d'inventari: Infraestructures

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Aquesta setmana l'inventari recull alguns posts sobre infraestructures:

• AVE: Visió espanyola, malson català (07/01/08)
• L'AVE, el nou Concorde (05/01/08)
• Aeroport i AENA, la via europea (10/10/07)
• Infraestructures, prova de dinamisme (19/12/06)
• El llast de les infraestructures (20/11/06)
  *

Carolingis o fenicis?

Qui sóm? D'on venim? Grecs, fenicis i romans, empelt carolingi i jueus i moriscos, gascons i occitans, andalusos, marroquins, romanesos i bolivians. Macedònia i terra de pas. Carolingis o fenicis? Per història, geografia i tradició som carolingis i fenicis alhora. Llatins ma non tropo. Tampoc no deu ser casual que només dos països de la mediterrània fessin la revolució industrial quan tocava, Catalunya i el Piemont. Som allò que vulguem ser. Allò amb que ens vulguem emmirallar. I podent triar potser val la pena posar la vista nord enllà, allà on la gent és més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

*

El doble decalatge laboral

Fa pocs dies la premsa es feia ressò d'una convocatòria d'oposicions per a una cinquantena de places d'auxiliar administratiu a la que van concórrer més de tres mil cinc-centes persones. El més significatiu no és tant el nombre de candidats, més de setanta per plaça, sinó el fet que prop del setanta-cinc per cent dels aspirants superaven de llarg la formació mínima requerida (un pobre títol d'ESO en aquest cas) i no pocs eren llicenciats universitaris.

Amb més de sis-cents mil aturats a Catalunya l'atur estructural és a l'ordre del dia. I no és estrany. Serà molt i molt difícil trobar una sortida als centenars de milers de treballadors sense qualificació que s'acumulen a les llistes del SOC. Gent sense res a oferir més enllà de les seves mans. Però aquesta tragèdia no pot fer oblidar l'altre gran decalatge del mercat de treball. Els milers de llicenciats incapaços de trobar una sortida laboral que respongui al seu potencial. Un universitari fent d'auxiliar administratiu d'una administració pública és un malbaratament de recursos enorme. Del recurs humà en si mateix, que podria germinar i donar més fruit en un altre entorn, però també dels ingents recursos públics abocats a formar-lo i que no donaran el resultat esperat.

La qüestió és greu perquè tot i que la subocupació pugui semblar menys urgent i dramàtica que l'atur estructural el cert és que no ho és. No ho és gens. Una economia potent, dinàmica i productiva pot acceptar la càrrega que suposa una gran bossa d'atur estructural. Si la població activa és prou gran i l'economia creix es poden destinar recursos a suavitzar el cost econòmic i social de l'atur de llarga durada mentre s'intenta reconduir, mitjançant la formació, cap a nous sectors en creixement. Aquest és en tot cas un problema del passat. Una rèmora que les economies han de carregar quan fan un salt evolutiu a un ritme superior al que marca l'adaptació de la força de treball.

L'autèntica tragèdia és el segon decalatge esmentat perquè és un problema de futur. La subocupació de molts dels treballadors amb un nivell de formació més alt, i dels joves en particular, és un símptoma clar d'un teixit productiu que ha estat incapaç de construir les bases de l'economia del coneixement. Sense un esforç per posar en valor els nostres actius no es generarà el creixement necessari per amortir les conseqüències de l'atur estructural. Sense empreses despertes en sectors de futur que aprofundeixin en el potencial de productivitat gairebé infinit de l'economia del coneixement no serem al grup capdavanter d'Europa. En el context econòmic global és fàcil ser Alemanya o el Marroc però no queda clar que hi hagi camí del mig.

*

L'error Barcelona 2022

Només fa un mes que l'Alcalde Hereu anunciava la seva intenció de presentar candidatura als Jocs Olímpics d'hivern de 2022. Un Alcalde a la recerca d'un projecte de ciutat, incapaç d'aconseguir brillar sense la lluentor d'alguna gran revetlla. La idea és pròpia del Polònia. Uns Jocs d'hivern a la platja mediterrània on per primera vegada l'equip jamaicà de Bobsleigh es trobarà com a casa. Costa mirar-s'ho sense quedar estupefacte.

Hi ha un fons valuós en la proposta. Es bo eixamplar la imaginació sense complexos per pensar la ciutat com a palanca del país, també del país de muntanya, però no amb un nyap que fins ara només ha servit per a trepitjar l'ull de poll als aragonesos i la seva esperança en la candidatura de Jaca. El projecte Barcelona 2022 és un error de principi a fi. No només ens enfronta amb l'Aragó, també costarà una bona colla de milions d'euros només en estudi i promoció. Pitjor encara, serà una distracció estèril que s'endurà un temps i uns esforços que necessitem abocar a d'altres reptes urgents. Tot per una idea absurda pensada des de la pura estratègia electoral.

El que resulta difícil d'entendre és la passivitat amb que la societat i la política del país han rebut el projecte. Encara que la idea es va planificar a l'esquena del ple municipal, amagant-lo també als socis de govern, ningú no gosa oposar-s'hi. Només Iniciativa se'n distància, la neu artificial no seria prou sostenible, però fins i tot Convergència fa seguidisme i es limita a matitzar l'estranya idea d'uns Jocs d'hivern on mai no hi neva. Com si ningú hagués après la lliçó del Fòrum de les Cultures. Fa sis anys que el model revetlla està esgotat a Barcelona.

Atrevir-se a dir no és indispensable per al lideratge. Potser el Pirineu està tan desesperat per la falta d'infraestructures i inversions que s'agafa al ferro roent de l'Alcalde Hereu. Potser costa treure aquest bri d'il·lusió als Alcaldes de muntanya. Però això no justifica el suport a les idees de bomber de la Plaça Sant Jaume (banda mar). En tot cas hauria de ser un estímul per a buscar propostes serioses i viables per a la gran ciutat, la muntanya, la costa i la plana de Lleida. Un projecte per al país sencer.
*

Reagrupament, foc nou per cremar la barraca

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Reagrupament, foc nou per cremar la barraca"

Reagrupament va aparèixer a l’escena política impulsant dues idees força: independència i regeneració política. Un discurs de puresa democràtica que blasmava la partitocràcia com la font de tots els mals i que davant la impossibilitat d’imposar el seu discurs a Esquerra va portar els reagrupats a fer fer foc nou. La seva primera assemblea general aprova la ponència política i escull junta directiva per majoria abassegadora enmig d’un clima d’eufòria. Però les bones intencions poden ser perilloses i totes les taques destaquen més sobre la túnica blanca dels purs. Només han calgut cinc mesos perquè una desavinença mínima entorn el procediment d’elecció de candidats al Parlament ho engegués tot a rodar provocant una crisi que ha estat a punt d’acabar amb el projecte. Tant hi fa si la crisi surt de la incapacitat per a manegar diferències de criteri legítimes o d’un afer de faldilles, la qüestió és que a la primera de canvi s’ha demostrat que la capacitat regeneradora de Reagrupament és un bluf en tota regla.

Reagrupament i el Sr. Carretero tenien la voluntat de fer-ho bé, de fer-ho millor. Pensaven que amb un partit de nova planta seria possible trencar amb els vicis que la política catalana carrega a l’esquena. I no han fallat per engany o per mala intenció sinó per incapacitat i simplisme. Les persones són difícils i els polítics són persones. Combinar les visions i les ambicions, els anhels i els vicis d’una colla de gent en un projecte polític no resulta gens fàcil i, bé o malament, la rigidesa i l’autoritat del nostre sistema de partits ajuda a fer-ho possible. Només amb flexibilitat, diàleg i un respecte escrupolós a la norma es pot construir una organització més oberta. Unes qualitat que Reagrupament no té i que són incompatibles amb el lideratge càustic del Sr. Carretero. I francament, no sembla que el candidat in pectore del partit, el Sr. Laporta (alies el Conducator expulsadirectius), tingui una filosofia de direcció massa més dúctil.

El simplisme benintencionat de Reagrupament no pesa només sobre l’ànsia de regeneració política del partit. La mateixa lectura superficial, innocent i estèril porta els reagrupats a plantejar una sortida al plet nacional de Catalunya pròpia d’En Teo va al Parlament. No hi fa res si una majoria independentista a la Ciutadella és total i absolutament impossible. El discurs de Reagrupament és clar i explicit. Llàstima que la realitat mai no s’adapta als plans estrictes d’una colla de gent per moltes ganes que hi posin. Tot indica que el projecte polític de Reagrupament acabarà igual que la seva primera junta directiva, com la comèdia de Falset. I si alguna cosa no li cal al nacionalisme català és fer el ridícul.

Fer foc nou pot ser una pèssima idea si acaba servint per cremar la barraca.
*

El vídeo del cap de setmana (XII)

Ambició espacial

La ciència ficció només es manté com a fantasia fins que algú amb prou impuls combina visió i ambició per a fer-la realitat. Elon Musk és una d'aquestes persones. Costa no entusiasmar-se llegint l'article que escriu a l'especial “El Món al 2010” de la revista The Economist sobre el futur immediat dels viatges espacials. Un impuls renovat per l'aventura espacial que resulta molt interessant. Enmig del desconcert econòmic, polític i social, la nova ambició espacial es presenta com l'antídot perfecte a la triple depressió que ens amenaça. La ciència i la tecnologia continuen sent els camins més directes a un major desenvolupament i la carrera espacial n'és la màxima expressió. La conquesta de l'espai, per llunyana que pugui semblar, és l'únic projecte capaç d'unir el món generant l'èpica necessària per arribar a un nou horitzó. Un objectiu per al conjunt de la humanitat que resulta indispensable per a la complexitat del segle XXI. El destí evident (“manifest destiny”) d'un demà millor més enllà del nostre planeta.

*

Espanya i els tres micos del nacionalisme

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Els tres micos del nacionalisme"

*

El vídeo del cap de setmana (XI)

Microbloc a cop de twit (recull 3)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• La maragallada post-Maragall dels Jocs Olímpics d'hivern a Barcelona és el cant del cigne del PSC a l'Ajuntament. 2011, Trias BCN!
• BCN candidata als Jocs d'hivern del 2022 o com l'Ajuntament no va aprendre res del Fòrum. Hereu, rei, vergonya aliena!
• Missatge des de Madrid (UPyD) per al Sr. Albert RIvera (C's). "Nos presentamos. Recuerda: Roma no paga traidores!. Besos, Rosa".
• No cal discutir tant sb el model de gestió per al Prat. Ni l'estat, ni la Gene ni l'Ajuntament. Privatització i lliure competència!
• La tendència profètica de l'independentisme cada dia recorda més als Testimonis de Jehovà. Com si Arenys fos Jericó...

ECONOMÍA:

• Què passa amb els preus quan hi ha 800.000 pisos nous per vendre i la demanda continua morta? Rebaixes! http://bit.ly/4G0WCH
• Riquesa és treball per productivitat. O sigui, suor per intel.ligència. No hi ha dreceres.
• Corol·lari a la primera llei climàtica del botiguer: “Carrers freds, calaixos freds”.
• Fases de la crisi. 2008: Negació i ràbia. 2009: Discussió i depressió. 2010: Acceptació.
• La millor promoció de la sanitat privada és una visita a la pública. Una hora i vint minuts de retard. Reclamació presentada!

COMUNICACIÓ I SOCIETAT:

• AVATAR: Un western post-modern en que els índis (alienigenes) son els bons. Un film entretingut plè de mala consciència occidental!
• La humanitat busca superar els seus límits. Per això els xinesos proven de deixar-se bigoti tot i que la genètica no els acompanya.
  *

Articles al Magazine (Mileuristes & empresaris africans)

Les darreres setmanes el Magazine de La Vanguardia ha publicat un parell de cartes que hi vaig enviar. Les transcric a continuació:

- Mileuristes i creació de valor (Carta de la setmana, diumenge 18/I)

El reportatge sobre els canvis de la passada dècada publicat al darrer Magazine de l'any citava els mileuristes com a llicenciats low cost. Amb un nom o altre resulta innegable que milions de joves són víctimes d'un sistema econòmic centrat en activitats de baix valor afegit i incapaç d'aprofitar les seves qualitats. La nostra economia ha crescut alimentant-se de mà d'obra barata, sense primar el coneixement i amb una gran precarietat laboral, és cert. Però una generació que disfruta del millor nivell educatiu de la història no hauria de quedar-se creuada de braços esperant les oportunitats, hauria de generar-les. La clau es troba en la creació de valor i els mileuristes haurien de contribuir-hi amb idees i projectes que ajudin a trencar el sostre de vidre que amenaça el seu futur. El sistema no hi ajuda però com l'article citava amb valentia es troba a faltar entre molt mileuristes l'esforç per a obrir-se camí que tantes generacions van fer abans que ells. La responsabilitat principal de la sortida del mileurisme és dels propis mileuristes. Al cap i a la fi, a base de creativitat i hores, moltes empreses low cost són extraordinàriament rendibles.

- Apadrinar un emprenedor africà (Publicat, diumenge 27/XII)

Els nous empresaris africans que el Magazine retratava fa poc són la gran oportunitat per al continent negre. Empreses africanes que comencen a recollir èxits amb bons projectes i grans dosis de passió. Aprofitant tot el potencial d'aquests països oblidats per a generar riquesa i portar esperança i progrés als seus ciutadans. Mentre tot evoluciona i l'Àfrica canvia, tot sovint sembla que des d'Europa continuem tenint una idea del desenvolupament més pròxima a les guardioles del Dòmund que a les aules de l'IESE. La tan repetida frase que anima a ensenyar a pescar enlloc de regalar peixos mai no havia tingut tant de sentit. Són aquestes noves empreses africanes, grans i petites, les que millor poden garantir una bona pesca d'ara endavant. Potser des dels països rics hauríem de buscar noves formes de contribuir en sintonia amb aquests canvis. Apadrinar un emprenedor africà podria ser un bon camí.

*

Independentisme thatcherista

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Independentisme thatcherista"

*

Pausa nadalenca

Pausa nadalenca. Proper post el dijous 7 de gener.

BON NADAL!

El vídeo del cap de setmana (X)

Hopenhagen i el rebut de la llum

Sant tornem-hi! Cada final d'any la mateixa cançó. L'estat està cansat de subvencionar les elèctriques amb càrrec al seu pressupost i la Comissió Nacional de l'Energia recomana autoritzar-les a pujar tarifes de cara al nou any. Una pujada entre el 14% i el 18%, com qui no vol la cosa. Una xifra considerable en temps de riquesa minvant. I és que la factura elèctrica de les famílies a casa nostra té una certa gràcia. El subministre elèctric es va privatitzar fa una colla d'anys però fins avui continua funcionant amb tarifa pública. Les empreses són privades però el preu el marca l'administració i l'estat compensa la diferència amb el preu de mercat mitjançant transferència de diner públic. Un dèficit de tarifa que supera els 3.000 milions d'euros anuals. Sí, el consum elèctric que tant contamina, culpable de nuclears i tèrmiques, allò tan perniciós que cal reduir a cuita corrents, està subvencionat.

Resulta que el ministre d'indústria i el conseller de torn gasten milions d'euros en campanyes de sensibilització i bombetes de baix consum però alhora estimulen la despesa elèctrica mitjançant una subvenció generosa i constant. La bona notícia és que resultarà molt fàcil reduir la despesa elèctrica i complir amb els objectius que es marquin a la cimera de Copenhagen. N'hi haurà prou d'acabar amb la subvenció i cobrar el preu real de l'energia elèctrica perquè el consum es reduís de forma radical.

Si no s'ha fet fins ara deu ser perquè és considera una jugada d'alt risc polític. Suïcida, de fet. Apujar el rebut de la llum a les famílies un 30% pot semblar dur però els ciutadans ja estan pagant aquest cost a través d'impostos. Una despesa que no es veu. Potser hi ha una forma d'acabar amb la subvenció sense caure en el suïcidi polític. Abaixar proporcionalment tots els trams de l'IRPF i les retencions dels treballadors per traspassar-los l'estalvi del dèficit de tarifa. Si la recaptació total d'IRPF supera els 70.000 milions d'euros l'any, una rebaixa de mig punt que es veiés reflexada en les retencions alliberaria exactament els 3.000/3.500 milions d'euros que caldrien per que les famílies paguessin el preu real del consum elèctric. Amb l'avantatge afegit que el consum, i el rebut que se'n deriva, es reduiria de forma automàtica i podria acabar significant un estalvi real.

Menys despesa energètica, un mercat més transparent i menys impostos. Que hi ha algú?
*

Convergència liberal

L'article de la setmana al digital Catalunya Oberta:
"Convergència liberal"

Tot el text que segueix es podria resumir prou bé en una sola frase de set paraules. Set paraules destinades, sobretot, a llibergents. N'hi hauria prou d'afegir a l'encapçalament, Convergència liberal, un parell d'expressions italianes força populars. Començant amb un piano, piano, i seguint amb el musical ma non troppo. Convergència liberal, sí, però piano, piano, i ma non troppo. A la tan catalana manera.

La celebració del congrés del Partit Liberal Europeu (ELDR) a Barcelona marca un punt d'inflexió en el decantament de Convergència cap al liberalisme més explícit. Fa anys que CDC es va integrar al grup liberal del Parlament Europeu, un compromís que es consolida ara amb l'elecció d'un convergent com a vicepresident de l'ELDR. No es gens estrany que el partit de Trias Fargas i Macià Alavedra sigui el principal punt de trobada dels liberals catalans, però en plena efervescència es bo recordar allò que Convergència és per damunt de tot. Una eina de construcció nacional que té la centralitat política com a imperatiu absolut.

Que Convergència s'apropi al liberalisme europeu és una bona notícia però la passió liberal no hauria d'alterar el difícil equilibri convergent sobre el gruix de l'electorat. Convergència pot fer de partit liberal però no pot ser el partit liberal de Catalunya. El gran partit del president Pujol necessita anar més enllà. Encara avui, trenta anys després de la seva fundació, el nacionalisme necessita un moviment transversal que permeti abraçar el màxim d'electorat catalanista al voltant del sempre canviant centre polític del país. Només així s'aconsegueix la massa crítica necessària per a governar la Generalitat i fer política nacionalista. Que la Catalunya escleròtica d'avui necessita el liberalisme és una obvietat, però la posició ideològica dels ciutadans continua esbiaixada cap a l'esquerra arnada. L'apel·latiu liberal és encara més anatema que marca. És per això que tota aposta política liberal resulta arriscada i exigeix molta habilitat comercial. Convergència liberal, ma non troppo.

Si Convergència ha de ser una força majoritària, ancorada ideològicament sobre les preferències del gruix dels votants, hi ha només una manera de consolidar el liberalisme convergent. Una evolució del país, dels principis i valors majoritaris, que apropi els votants cap a els polítiques de la llibertat. Una feina laboriosa i progressiva que cal fer des de la política però també, i sobretot, des de fora de la política estricta. La societat civil i els mitjans de comunicació com a camp de batalla. Un procés d'acceleració liberal. Convergència liberal, piano, piano.

* *

El vídeo del cap de setmana (IX)

Microbloc a cop de twit (recull 2)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• On son els titellaires espanyols que ara s'impliquen amb l'Aminatu Haidar i els saharauis quan els que rebem som els catalans?
• Content de saber que els Srs. Alavedra i Prenafeta passaran el Nadal a casa.
• MHP Montilla: "Solé Tura és de tots els demòcrates i catalanistes". Sí, dels demòcrates de l'escola Ceaucescu!
• Semàntica política: Mana qui té poder però només lidera qui té projecte.
• Confirmat! Amb la independència de Catalunya es curaria el càncer i totes les dones serien guapes i fàcils.
• Cansat del joc "poli bò/poli dolent" del Tribunal Constitucional i ZP amb l'Estatutet. Ja n'hi ha prou de prendre'ns el pel!

ECONOMIA:

• Algun dia, quan siguem grans, Catalunya serà un país seriós i no tindrem ponts de 4 i 5 dies tot just 2 setmanes abans de Nadal.
• País petit busca activitat econòmica intensiva en mà d'obra amb bon marge i difícil deslocalització (alt cost de transport o similar)
• Economia productiva: Hi ha empreses que s'han passat amb l'outsourcing a l'Àsia. Per sèries mitjanes i curtes CAT és competitiva.

COMUNICACIÓ I SOCIETAT:

• Telecinco va començar sent TeleVIP i ha acabat sent TeleSálvame. Una autèntica involució. De dolent a pitjor!
• El debat 2.0, des del semianonimat d'internet, recorda massa sovint els escrits a les portes de lavabo. Jo mateix hi caic sovint!
• Turquia protesta pel penós afer dels minarets a Suïssa però posa traves a la construcció d'esglésies. Aliança de civilitzacions...
  *

Museu de la Vida Rural, les veus d'ahir

Paga la pena visitar el renovat Museu de la Vida Rural a l'Espluga de Francolí. Un recorregut pels oficis, els ritmes, les eines o els paisatges del món d'ahir però també pel seu moment present i els reptes que afronta avui mateix. Els dos edificis del museu donen prou joc per posar l'accent en vessants molts diversos de la vida de pagès, a cadascú les seves dèries, però una de les seves millors virtuts és l'oportunitat de parar l'orella a les veus del passat. Unes veus que parlen de principis, de valors i d'una manera de fer que era la de tots fins abans d'ahir mateix.

El pensament rural és profundament conservador. Una mentalitat amb poca tirada a dispendis i experiments. Quan la terra et fa suar tot allò que et dóna i una glaçada fora de temps t'ho pot prendre tot es fa difícil pensar en revolucions. Una forma de veure el món que pot costar d'entendre des de la Catalunya actual. Però el pensament d'ahir, la mentalitat pagesa, només es pot descartar quan es coneix i es valora. Aferrar o arriscar. Tradició o modernitat. El nou o el vell. No resulta fàcil decidir on posar els peus, sobre que aixecar-se, però potser es tracta justament d'això. Triar i combinar segons el repte i el moment. Al cap i a la fi tenim dues cames. Aquesta darrera crisi n'és un bon exemple i passejant pel museu es topa amb dites i refranys que haurien estat molt útils fa dos anys, quan la revetlla del totxo ho embrutava tot i enriquir-se semblava un joc de nens. “Qui gasta més del que guanya vestirà teles d'aranya”, una autèntica lliçó de finances 1.0. “A la casa on es treballa mai no hi falta pa ni palla”, economia productiva en una dotzena de paraules. “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”, la responsabilitat personal en una oració ben curta.

És evident que el Museu de la Vida Rural és una visita interessant per a escoles, famílies i persones amb interès però escoltant les veus que s'hi deixen sentir ve de gust organitzar visites per portar-hi els grans gestors financers del món. Segur que hi podrien aprendre molt.

*

Una enquesta i tres articles

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Una enquesta i tres artícles"

*

República TV, manual de sobirania

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"República TV, manual de sobirania"
*

“El somni televisiu a la Catalunya dels anys trenta
no hauria estat possible sense una societat que
llaura la terra amb el xapo de la il·lusió“

“República TV”
Francesc Canosa

A “República TV, la Catalunya de la primera televisió” Francesc Canosa hi escriu la història del somni televisiu de la Catalunya dels anys trenta i de tot allò que s’hi intueix. Pàgines dedicades a explicar el projecte de televisió catalana però també una història paral·lela, la de la Catalunya impossible. Un llibre que barreja el projecte amb el país per acabar escrivint, gairebé sense voler, sobre aquell projecte de país.

“República TV” es pot llegir com un llibre d’història però també com allò que realment és, un manual de sobirania. Un manual que es podria condensar en una senzilla formula de física política: sobirania és projecte per entusiasme. La Catalunya del primer catalanisme polític, de Cambó a Macià, n’és la demostració matemàtica. Sobirania és el senzill llapis de carbó de la Mancomunitat dibuixant l’obra magna que havia de ser la Catalunya moderna. La que farà la tercera ràdio d’Europa. El país d’alguns dels periodistes més brillants del continent (el triangle Pla-Xammar-Gaziel) i de catalans com Homer Teixidó que aniran a treure el cap al món, allà on bullin els projectes més interessants del planeta, per engegar iniciatives semblants un cop arribats a casa. La televisió, el telèfon, la difusió de la premsa per via aèria, … El que calgui per fer de Catalunya un país capdavanter.

I és clar que els espanyols hi voldran posar les urpes. Grapejar-ho tot amb el seu estil perro del hortelano. Quedar-se els èxits o bé fer-los impossibles. Però no hi podran fer res perquè totes les lleis i reglaments del món són inútils contra una societat dinàmica amb un objectiu entre cella i cella. La Barcelona de la primera televisió és la ciutat de l’entusiasme. La Barcelona que fa de capital de l’imperialisme català. Un impuls imperial en positiu. Allò que ara en diríem dinamisme, innovació, creativitat o swoosh! Potser l’infern són els altres, Espanya, però la sobirania som nosaltres i només nosaltres.

Els pioners de la televisió catalana van desaparèixer enmig del Desastre Nacional l’any 1939. Una gota més de Catalunya que anava avall enmig de la torrentada però el final havia començat alguns anys abans. La Catalunya a mil revolucions, la del dinamisme catalanista, comença a apagar-se amb una revolta i s’acaba entre l’alzamiento i la revolució. Amb els errors del sis d’octubre, l’absurda revolta de 1934, la política acabarà fent impossible el camí a la sobirania. Sense Desastre Nacional, amb una Generalitat coixa però amb un país despert, la televisió i la Catalunya impossible només eren qüestió de temps. La sobirania eren ells. La sobirania som nosaltres i només ens cal no equivocar-nos massa.
*

Atur (3), destrucció creativa

L'economia espanyola no té altra sortida que destruir ocupació perquè una percentatge important de la població activa s'ocupava en sectors directament lligats a la piràmide. La construcció i el sector financer però també una part del sector de l'automòbil i el sector serveis són maons de la piràmide que entre tots vam aixecar alegrement en els anys de vaques grasses. Resulta impossible mantenir uns llocs de treball aixecats sobre el fum. La destrucció d'ocupació és una conseqüència directa i inevitable del final de la revetlla constructora dels darrers anys. Una destrucció que hauria de posar les bases d'un sistema econòmic més sòlid i productiu. Destrucció creativa.
*

Convidant l'Obama... que perduts que anem!

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Convidant l'Obama... que perduts que anem!"
*

El vídeo del cap de setmana (VIII)

Sies.tv

Atur (2), això del kurzarbeit

Abocar diners públics per mantenir uns llocs de treball que no s'aguanten és una mala jugada. Obligar les empreses a mantenir plantilles sobredimensionades per motius socials no sembla massa millor. Són mesures que només tenen sentit davant d'una situació excepcional de curta durada. I és des d'aquest punt de vista que els alemanys s'inventen el kurzarbeit i paren el cop laboral de la crisi actual.

Alemanya ho ha fet tot bé per acabar rebent tant com la resta. És un dels pocs països desenvolupats que no ha patit bombolla del crèdit i l'habitatge. Amb una estructura d'economia productiva orientada a l'exportació l'Alemanya és una economia ben greixada que tornarà a funcionar a ple rendiment molt aviat. Les comandes arribaran aviat a les empreses i en aquesta situació els acomiadaments són una mala idea per a l'economia. Desfer un sistema que funciona té poc sentit si la cosa no ha durar massa. És per això que les empreses redueixen la càrrega laboral dels seus empleats, menys hores i menys sou, i l'estat complementa aquesta pèrdua del poder adquisitiu amb un subsidi.

Però aquesta solució no és aplicable a l'estat espanyol perquè l'economia espanyola i l'alemanya s'assemblen tant com un ou i una castanya. La crisi espanyola no és fruit del context internacional com l'alemanya, és profundament estructural. L'economia espanyola ha de desfer bona part del camí per tornar a començar i la destrucció d'ocupació és consubstancial a la catarsi. Aplicar el kurzarbeit a l'estat només serviria per a incrementar el dèficit públic i mantenir amb respiració assistida un seguit d'empreses que mai no es despertaran del coma.

*

Atur (1), la closca buida

La crisi va fent camí i continua el degoteig d'acomiadaments, expedients de regulació i tancament de centres de treball. La cadena d'esdeveniments és sempre la mateixa. L'anunci de l'empresa és rebut amb una resposta indignada de sindicats, polítics i mitjans de comunicació. Un clam contra la destrucció d'ocupació (l'escola nunyista de l'això no es pot “permitir”). Però quan l'empresa opta pels acomiadaments el lloc de treball fa temps que no existeix. És només una closca buida i pretendre ignorar-ho no canviarà res.

Les empreses fan créixer el nombre d'empleats alhora que creix la demanda i, per tant, la necessitat de producció. Fins i tot quan les vendes cauen, com passa des de fa mesos, les empreses acostumen a ser reàcies als acomiadaments per l'alt cost que tenen. Cost econòmic però també de capital intel·lectual. L'experiència i la formació que es perd amb cada acomiadat supera sovint el valor de la indemnització a pagar. Ara, arriba un moment en que els acomiadaments són inevitables. Són les condicions econòmiques les que creen un lloc de treball i són aquestes mateixes condicions econòmiques les que el destrueixen. Pretendre mantenir l'ocupació quan les condicions econòmiques ja l'han fet desaparèixer, quan en queda només la closca buida, acaba tenint efectes més nocius que l'acomiadament que es pretén evitar.

Proper post: Atur (2), això del kurzarbeit

Post següent: Atur (3), destrucció creativa
*

Dos gegants (als Srs. Alavedra i Prenafeta)

Penjar-se medalles és incomode i en segons quines situacions pot demostrar una intolerable mala educació, però quan fas balanç d'una trajectòria -com ho faig jo ara en aquests records-, la manera més honesta i directa d'anar al gra és reconèixer allò de què et sents orgullós sense subterfugis ni falses modèsties. (...) Si hagués de presentar un full de serveis al país, presentaria aquest: com a conseller de Governació vaig definir el model policial que finalment ha triomfat en un moment que semblava una utopia; en finançament vaig introduir el concepte de corresponsabilitat fiscal i de capacitat normativa en grans impostos com l'IRPF. He negociat traspassos importants com, per exemple, els de l'aigua, el de les universitats i el d'Adigsa. Vaig pactar els pressupostos que ens van portar a l'euro juntament amb Roca i, després, amb Joaquim Molins, que eren els nostres portaveus a Madrid. He contribuït a reforçar “la Caixa” i l'empresa familiar. També he treballat en la internacionalització de l'empresa catalana (CIDEM, COPCA) i en la captació de multinacionals. Així mateix vaig afavorir la inversió turística i vaig contribuir a la promoció de la zona de Tarragona, sobretot a través de Port Aventura.

Entre la vida i la política, p. 98
Macià Alavedra

Del meu pas per al Generalitat m'han quedat dos sentiments. El primer, en moltes coses, un regust poc agradable. Una desconfiança i un escepticisme considerables. El segon, una satisfacció per tant i tant fet. Em sembla que vaig contribuir, no diré que decisivament, però sí de manera important, a la creació de la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Encara, a part de TV3, Canal33 i Catalunya Ràdio, vaig treballar perquè fossin una realitat també Catalunya Música i RAC105. (...) En nom del govern, vaig negociar la compra del Palau Robert a Barcelona. Vaig desencallar, igualment, burocràticament i econòmicament, el Circuit de Catalunya, a Montmeló. Vaig ser un element -en diríem positiu- en tot el procés de fusió -que va acabar sent d'absorció- entre la Caixa de Barcelona i la de Pensions. No ho oblidaré mai.

L'ombra del poder, p. 215-216
Lluís Prenafeta

Els Srs. Alavedra i Prenafeta són dos gegants catalans.
Dos gegants INJUSTAMENT privats de llibertat.
*

El vídeo del cap de setmana (VII)

Divendres d'inventari: Israel

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Avui alguns posts sobre Israel:

- Rahm Emanuel a la nova Casa Blanca (25/01/09)
- Entre Esmirna i Jerusalem (11/02/08)
- Israel i l'OTAN (29/01/07)
- Israel, la força d'una societat oberta (28/08/06)
*

Microbloc a cop de twit (recull)

Alguns dels twits dels darrers mesos reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• Diu que al Parlament de Catalunya s'hi parla en català i es posa traducció a qui no l'entén. Oh, quina gran notícia!
• Soc l'únic nacionalista que s'avorreix molt amb el sarau d'Arenys de Munt? Soc l'únic que pensa que ja n'hi ha prou de Pastorets?
• Laporta ha catalanitzat el Barça però ara sembla que vol futbolitzar el país. Jan... no cal, gràcies!
• PxC, UPyD, les CUP, RCat i ara la gent de la Nebrera... això no és política, això és un circ! Passin al Circ dels Catalanetti!
• Ja sabem perquè el PSOE va fitxar l'Ignasi Guardans. Saben que el millor gos d'atura és una ovella catalana. http://bit.ly/2wyaQI

ESGLÉSIA DE LA SOSTENIBILITAT:

• Me'n ric de la sostenibilitat com a dogma i eslògan postmodern... Me'n ric d'aquesta sostenibilitat de màgia blanca!
• Segarra-Garrigues: Entre el regadiu pels pagesos i la protecció dels ocells jo em quedo amb el regadiu. A pastar fang les aus!

ECONOMIA:

• L'Ibex d'avui ha passat de perdre un 1% a guanyar un 1,5%. Si vegéssiu un autobús fent aquests cops de volant hi pujaríeu?
• L'Índia dispara el preu de l'or en comprar 200tn per respondre al "col·lapse econòmic a Europa i els EEUU" Uf! http://bit.ly/4yn3l4
• Que hi fa la borsa en màxims mentre l'or bat rècords de preu? Alguna cosa no quadra a Dinamarca...

FETS I GENT:

• Bibiana Ballvé: "Les coses que tenen ànima es veuen de seguida". Doncs a tu cal mirar-te tres cops per veure't. Menja nena, menja!
• Solució definitiva a l'afer dels pirates somalis. Que se n'ocupi l'SGAE!
• Si fóssiu pirates i sabéssiu que el govern espanyol paga rescat, a que us dedicaríeu a partir de demà? No es negocia amb pirates!
• Quan el risc de fuga és nul i els mitjans de comunicació son arreu la presumpció d'innocència lliga ben poc amb les manilles. Vergonya!

Podeu seguir els propers twits a http://twitter.com/marcarza

*

La ciutat de la culpa (als Srs. Alavedra i Prenafeta)

¿Com us podeu estar així tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que cada dia, en aquella presó espanyola, hi ha dos homes tancats injustament, privats de llibertat, privats del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca, indiferent? Aquells homes, aquella obre magna de Déu en cos i ànima, vius, en totes les potencies i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, agenollats davant d'un mur i condemnats a una pena de presó injusta sense haver estat jutjats, amb la seva llibertat morta com un conill... ells, que son tan homes com vosaltres... !potser més que vosaltres¡ I això ha passat i no hem dit res, i ha de tornar a passar no sé quantes vegades! ¿Com us podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills, i posar-vos al llit amb la dona, i atendre els vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa a la gola, i no us glaci el petó als llavis, i no us privi d'atendre a tot altra cosa que no sigui aquesta?

(Adaptació lliure d'un fragment de
“La Ciutat del Perdó” de Joan Maragall)
*

El vídeo del cap de setmana (VI)

Divendres d'inventari: 2.0

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Aprofitant l'entrevista que el progama “Singulars” va fer a en Marc Vidal el passat dimarts aquesta setmana l'inventari recull alguns posts sobre el concepte 2.0:

- Tres lliçons 2.0 de'n Rodolfo Chikilicuatre (13/05/08)
- Una trobada sobre la Catalunya 2.0 >10 idees< (04/04/08)
- Web 2.0, la nova ciutat (01/04/08)
- Blocs i política 2.0, el leninisme impossible (24/11/2007)
- Blocs, un decàleg de vuit punts (04/11/2007)
*

Economia Camel Trophy

La situació actual de l'economia espanyola*, amb les decisions polítiques i econòmiques que l'acompanyen, recorden una escena clàssica del Camel Trophy. Com un d'aquells enormes 4x4 que creuant un rierol enfangat queda empantanegat. La gràcia de la metàfora comença aquí, amb el cotxe ben embarrancat enmig del no res. El vehicle queda aturat, travat entre les roques i el fang, però la primera reacció del conductor és sempre la mateixa. Provar de sortir-ne sense massa control amb premudes d'accelerador i cops de volant fins que es fa evident que amb això no n'hi haurà prou. Que caldrà baixar i enfangar-se. Embrutar-se i fer un esforç important mentre es dóna l'etapa per perduda.

Aquest és el moment en que es troba l'economia espanyola. De la velocitat desbocada de l'any 2007 a l'aturada en sec dels darrers dos anys. Caiguda del PIB, atur, deflació, frenada del mercat immobiliari, fragilitat del sector financer i més i més atur. Embarrancats, enfangats entre els desequilibris i mancances d'un sistema econòmic pobre i primitiu. Fins ara totes les reaccions polítiques i empresarials no han passat del cop de volant i l'accelerada inútil. Abocant diner públic a dreta i esquerra, camuflant l'abast real de la catàstrofe i evitant qualsevol reforma real mentre s'espera que la providència salvi la situació. Però el miracle no arriba i aviat caldrà assumir que el vehicle no sortirà sol del fang que l'atrapa. Que caldrà embrutar-se i fer un esforç ingent en forma de sacrificis col·lectius.

Com més s'allarga la resposta a la desesperada més s'endarrereix la solució.

*La dinàmica del catalunya.ffw demana parlar exclusivament de l'economia catalana però des d'un punt de vista sistèmic el conjunt espanyol és, ara per ara, la referència a prendre.

*

Contra l'inquisidor Garzón

La detenció, l'escarni públic i l'empresonament

arbitrari dels Srs. Alavedra i Prenafeta

és una d'aquestes injustícies

L'únic benefici que en podem treure d'una injustícia és la llum que aboca sobre els racons foscos del sistema. La detenció, l'escarni públic i l'empresonament arbitrari dels Srs. Alavedra i Prenafeta és una d'aquestes injustícies i ajudarà a il·luminar la darrera herència negra de l'Espanya franquista. L'Audiència Nacional. Un tribunal especial sense equivalent en cap estat de dret. Una plantilla de magistrats que massa sovint han estat alhora jutge i pat. Un organisme d'estat que des de Madrid s'ho mira tot amb aquella mirada madrilenya que els catalans sabem que mai no ens afavoreix. I entre tots els dèficits d'aquesta parodia de justícia hi sura el megalòman Garzón. L'il·luminat que tants cops ha castigat innocents a patir errors d'instrucció i plantejament guiats pels seus deliris de grandesa.

Només des de la negació de la justícia que representa l'Audiència Nacional es pot arribar a comprendre l'ordalia per la que passen els Srs. Alavedra i Prenafeta. Dos avis de setanta-cinc i setanta anys detinguts a l'alba per un escamot de la Guardia Civil amb armilla antibales i botes de canya, com qui s'enfronta a un grup de mercenaris. Passejats per Barcelona enmig dels periodistes. Traslladats a l'escorxador de l'Audiència Nacional en condicions semblants a les del bestiar i sotmesos a l'escarni de les manilles a l'hora del telenotícies. No caldria res més per a veure la iniquitat infinita d'aquest sistema de “justícia” però una llegida a la interlocutòria de l'anomenat cas Pretoria dóna encara més arguments i faria posar vermell un estudiant de primer de Dret.

De totes les barrabassades de la interlocutòria de l'inquisidor Garzón (dir-ne jutge a hores d'ara seria excessiu) la més grossa és aquesta d'acusar els Srs. Prenafeta i Alavedra del delicte d'associació il·licita. Un tipus penal pensat per a les bandes armades, els grups violents, paramilitars i de promoció de l'odi. Si l'inquisidor Garzón s'equivoca i no en sap més potser caldria reclamar la seva inhabilitació però el pitjor és que no es tracta d'un error. L'inquisidor Garzón acusa els Srs. Alavedra i Prenafeta d'aquest delicte perquè és l'única forma que té de mantenir el cas sota la seva jurisdicció. I és que només si se'ls acusa d'associació il·licita es justifica la intervenció de l'Audiència Nacional. L'inquisidor Garzón és injust a consciència i acusa dos innocents d'un delicte inexistent per a mantenir-se en l'estela del justicialisme i poder grapejar dos avis que van abandonar la política abans del canvi de segle. Acusa dos innocents en benefici propi. L'inquisidor Garzón dicta conscientment una interlocutòria injusta i comet un delicte de prevaricació tal i com s'estipula en l'article 404 del Codi Penal.

A la foguera amb l'inquisidor!*

*Gir literari no literal

*

El vídeo del cap de setmana (V)