Reduir el poder espanyol sobre Catalunya ha de ser una prioritat per al país. El poder polític però també el poder econòmic. Des de l'inici del catalanisme la prioritat ha estat evitar les urpes del Madrid polític però amb l'autonomia han aparegut en escena dos nous fenòmens que obliguen a un canvi d'estratègia. D'una banda, alhora que Espanya cedia un migrat poder a Barcelona, l'estat creixia fins a convertir-se en un gegant. El sector públic ha passat de controlar menys d'un 25% del PIB l'any 1975 a situar-se prop del 45% trenta anys després. Així, tot i l'autonomia, avui som més dependents de Madrid que en acabar la dictadura. El dèficit fiscal, AENA, Renfe, els ports i la xarxa radial d'autovies o TGV ho demostren abastament. Però el centralisme i la discriminació econòmica de Catalunya no ve només de l'engreix del sector públic. Les privatitzacions i la força centrípeta de l'economia (“vente pa Madrid y te lo arreglo”) han acabat consolidant un node de poder econòmic fort al centre de l'estat. Dos dels bancs més grans del món, les joies de la corona (Repsol, Telefónica, Endesa i Iberia) i algunes grans constructores (ACS, FCC, Sacyr, ...). Allò amb que els catalans no comptàvem era que el sector privat espanyol seria tan enemic de Catalunya com ho havia estat la política. L'elèctrica Endesa i l'amic Pizarro ho van demostrar fent de prova del nou quan Gas Natural va intentar fer-se amb l'empresa via OPA. Però el joc podria canviar aviat.
Avui l'estat espanyol s'enfronta a un moment difícil. D'extrema gravetat. Intervingut de facto pels grans països europeus l'executiu espanyol ha perdut la poca credibilitat econòmica que li quedava. El fracàs econòmic espanyol es confirma dia a dia i Madrid es veu forçat a reduir el seu dèficit públic tant si com no. La necessitat de quadrar els comptes és tan imperiosa que el govern socialista ha acabat passant la tisora a funcionaris i pensionistes, dues de les bosses de vot més fidels del partit. Avui Catalunya és davant d'una enorme oportunitat per a treure de mans espanyoles el control d'alguns dels colls d'ampolla de la seva economia. És ara que de la necessitat en pot sortir allò que la racionalitat econòmica no va ser capaç d'imposar.
Alguns exemples ho fan evident. La gestió espanyola de l'Aeroport del Prat l'ha menystingut per tal de fer guanyar volum a Madrid Barajas i consolidar Madrid com a gran hub del sud d'Europa. Fins avui ha estat impossible trencar el monopoli de gestió d'AENA però el context actual obre noves oportunitats. Seguint el precedent d'altres operacions recents l'estat espanyol podria ingressar més de set cents milions d'euros amb la privatització del Prat, una xifra superior encara si la jugada inclou el conjunt del sistema aeroportuari català amb Reus i Girona. En el moment actual es fa difícil pensar que amb una oferta així damunt la taula el consell de ministres espanyol no es mirés la qüestió amb bons ulls. Una privatització que acabaria amb les limitacions a l'aeroport que han rebaixat el potencial de Barcelona com a node econòmic europeu. Una privatització que podria anar a mans d'Abertis però que fins i tot anant més lluny seria positiva. Els afers catalans es poden gestionar des d'arreu del món amb criteris d'eficiència. Només Madrid els gestiona amb criteris nacionalistes. Nacionalistes espanyols, és clar. Un exemple de privatització en clau de sobirania que es podria fer extensiu al port i a la gestió d'infraestructures en general, de la xarxa elèctrica a la connexió ferroviària amb Europa.
Però no és aquesta l'única oportunitat de trencar lligams econòmics amb Espanya que obre la crisi econòmica. Un cop d'ull a l'entramat del poder econòmic madrileny fa evident la seva debilitat actual. Les privatitzacions dels anys noranta van construir un nus de participacions creuades que garantia la seva espanyolitat a partir de l'entrada al joc de les principals empreses de l'IBEX i amb els dos grans bancs espanyols fent de garantia el sistema. Però després d'anys de revetlla la capacitat espanyola per a mantenir el control de les grans empreses de Madrid fa temps que trontolla. La crisi ha fet que Endesa sigui ja, de facto, una empresa italiana però l'esbandida tot just acaba de començar. Els grans bancs es troben sobre-endeutats i fent front a una taxa de morositat cada cop més alta. Serà difícil que l'entramat no es trenqui. La fragilitat del sistema és gran i una sola peça fluixa pot enfonsar tota l'estructura.
Si des de Catalunya s'hi pot contribuir d'alguna manera no s'hi val a dubtar. Durant més d'un segle la modernització i el progrés d'Espanya va ser una assignatura central del nacionalisme català però l'Espanya neo-imperial dels darrers anys ens ha ensenyat que si una Espanya pobra és una càrrega per als catalans, l'Espanya rica i ufana també acaba girant les seves urpes cap a Barcelona buscant acabar el projecte nacional espanyol. Com menys poder hi hagi a Madrid millor per a Catalunya. Poder polític o poder econòmic, tant se val.
Potser hi ha qui pensa que no cal dedicar massa estona a tot plegat i que la independència ja resoldrà aquests afers. No és cert, n'hi ha prou de mirar a Portugal i la seva dependència creixent. És justament la reducció del poder espanyol en tots els fronts que pot fer possible, algun dia, l'accés a la plena sobirania.
^*
