Prórroga a la pausa

Proper post el dimecres dos de gener.

Pausa nadalenca

Bon Nadal a tothom!

Proper post el divendres 28 de desembre.

.

Kosovo? Flandes!

Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg

i Brussel·les des d’on s’obrirà camí

per a desglaçar l’Europa dels estats.

L’hivern de 1918 Europa feia el possible per pair la pau entre l’efervescència nacionalista i la tensió revolucionaria. A tocar de la derrota, el setembre i l’octubre d’aquell any l’imperi Austrohongarès s’havia començat a desfer enmig de declaracions d’independència unilaterals. Al novembre, pocs dies després de la signatura de l’armistici, el rei Alfons XIII convocava Francesc Cambó a una entrevista que el líder de la Lliga a Madrid descriurà a les Memòries com una cita històrica. Alfons XIII es confessa atemorit de les notícies de revolta i desordre que arriben de Brussel·les, Berlín, Viena o Berna. El rei, tement que la flama de la revolta pugui prendre també a l’estat, accepta cedir a les pretensions autonomistes de Catalunya. Tal i com escriu el mateix Cambó, “amb la victòria aliada, els 14 punts i l’autodeterminació, era arribada l’hora de Catalunya”. S’equivocava.

La desfeta de la Unió Soviètica i els seus efectes geopolítics s’assemblen força a l’hivern de 1918. La desintegració de Iugoslàvia que rebla la imminent independència de Kosovo n’és la darrera conseqüència. De les repúbliques bàltiques a Kosovo, passant per Eslovènia, Croàcia, Montenegro i Txèquia, el catalanisme ha pres l’exercici i el reconeixement de l’autodeterminació a l’Europa oriental com un indici de la pròpia llibertat imminent. És cert que l’atomització política i la reducció de la dimensió viable dels estats marca un canvi de tendència favorable a Catalunya, però la conversa d’Alfons XIII amb Francesc Cambó hauria de servir per a fer evident que només allò que passi a l’Europa occidental més propera pot obrir definitivament les portes a la independència de Catalunya.

L’any 1918 el poder espanyol no es preocupava de la desintegració de l’imperi Austrohongarès ni dels territoris retallats de Rússia i constituïts en estat per decret. El context balcànic i oriental és tan allunyat de l’Europa Atlàntica, pràcticament intocada des de la pau de Westfalia, que no suposa una amenaça. A la trobada amb en Cambó el monarca espanyol cita amb alarma Brussel·les, Berlín, Viena i Berna, ciutats que avui són a la Unió Europea (Suïssa a banda) i que juguen per tant la mateixa lliga que l’estat espanyol. És des d’aquí des d’on qualsevol moviment nacional tindria un efecte expansiu directe sobre Catalunya. Kosovo és una anècdota. És cap a Flandes i Escòcia on cal mirar perquè tot canvi en l’encaix europeu d’aquests països posarà l’estat espanyol en una situació entre difícil i inassumible. La pressa dels nacionalistes espanyols per tancar el joc autonòmic té molt a veure amb l’imminent esclat de la qüestió sobiranista a l’interior de la Unió Europea.

La debilitat política, l’heterogeneïtat social i la complicada viabilitat econòmica d’Espanya sense Catalunya, compliquen l’horitzó català i la possibilitat que el país pugui ser un dels motors sobiranistes d’Europa. Mentrestant, però, Escòcia i Flandes presenten condicions excel·lents per a subvertir l’ordre estatal establert i canviar substancialment la seva relació amb el Regne Unit i Bèlgica. És possible, fins i tot, que alguna de les dues nacions pugui accedir a la plena sobirania. Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg i Brussel·les des d’on s’obrirà camí per a desglaçar l’Europa dels estats. Un camí que Catalunya haurà de saber aprofitar.
.

Olla de Grills

L’Olla de Grills continua fent camí com a bloc col·lectiu entorn

del present i el futur del país en clau sobiranista.

El meu post d’avui a l’Olla de Grills:

Kosovo? Flandes!

.

Memphis Manifesto

En línia amb les teories d’en Richard Florida, assenyalant la creativitat i la classe creativa com a motor del creixement en les economies desenvolupades, el Memphis Manifesto (2003) sintetitza les idees i els principis essencials d’aquest moviment. Un mapa del tresor per al creixement a partir del coneixement.

MEMPHIS MANIFESTO

Construint una Comunitat de les Idees

La creativitat és fonamental en l’experiència humana i un recurs crític per a l’individu, la comunitat i la vida econòmica. Les comunitats creatives són entorns vibrants, plens d’humanitat, abonats per al creixement, productors de riquesa i ocupació. Entorns oberts a cultures diverses i estils de vida diferents.

La creativitat és en tothom i a tot arreu. Construir una comunitat de les idees exigeix donar a tothom la possibilitat d’expressar-se i utilitzar el geni de la pròpia creativitat. Una experiència de ciutadania activa i responsable.

Aquest manifest és una crida a l’acció:

PRINCIPIS

1. Cultiva i premia la creativitat. Tothom forma part de la cadena de valor de la creativitat. La creativitat neix en tot moment, en qualsevol lloc i està passant ara mateix molt a prop teu. Para-hi l’orella!


2. Inverteix en l’ecosistema creatiu. Els ecosistemes creatius inclouen l’art, la cultura, la vida nocturna, l’oferta musical, restaurants, artistes i dissenyadors, innovadors, emprenedors, espais disponibles, barris vius, espiritualitat, educació, densitat, espais públics i tercer espai.


3. Abraça la diversitat. La diversitat genera creativitat, innovació i un impacte econòmic positiu. Les persones amb diferents orígens i experiències contribueixen a una diversitat d’idees, expressions, talents i projectes que enriqueix el global de la comunitat. Així és com les idees floreixen i alimenten comunitats vitals.


4. Dóna suport a les persones creatives i als connectors. Col·labora per generar un nou tipus de competitivitat que compti amb tothom.


5. Valora el risc. Canvia el clima del “no” per un clima del “sí”. Inverteix en generar oportunitats i no només en resoldre problemes. Confia en el cabdal de talent creatiu, tecnologia i energia del teu entorn. Desafia el coneixement i les formes tradicionals.


6. Sigues autèntic. Identifica el valor que pots aportar i concentra’t en allò que et fa únic. Atreveix-te a ser diferent, no només un seguidor. Resisteix la monocultura i l’homogeneïtat. Tota comunitat pot ser una comunitat exemplar.


7. Inverteix i construeix espais de qualitat. Si bé hi ha factors heretats com el clima, els recursos naturals o la població, altres com els espais verds, la vida artística i cultural, centres vius i espais de formació, poden construïr-se i reforçar-se. Creant, així, comunitats més competitives, amb més oportunitats que mai per a l’impacte positiu de les idees.


8. Acaba amb les barreres a la creativitat: mediocritat, intolerància, no connectivitat, pobresa, males escoles, exclusivitat, degradació social i mediambiental.


9. Pren responsabilitat pel canvi en la teva comunitat. Improvisa. Fes que les coses passin. El desenvolupament és a les teves mans.


10. Assegura’t que totes les persones, i en especial els nens, tenen garantit el dret a la creativitat. L’excel·lència en l’ensenyament tot al llarg de la vida és clau per a desenvolupar i retenir individus creatius lligats a la comunitat.

Acceptem la responsabilitat de ser promotors de la creativitat a les nostres comunitats. Entenem que les idees i els principis d’aquest document poden adaptar-se per reflectir les necessitats i els actius particulars i únics de cada comunitat.

Ecologia de la creativitat

“... desenvolupar i afermar a Catalunya una ecologia de la creativitat, fer de Catalunya un bullidor d’idees noves, interessants i no trivials”.

Andreu Mas-Colell
a Economia catalana: Reptes de Futur

"Operacíon Alas"

En el camí per esdevenir una autèntica megalòpolis global, l’aeroport és clau per al monstre madrileny. No és estrany, doncs, que la inversió en la T4 superi de llarg allò raonable i que alhora es jugui fort per tallar les ales a l’aeroport de Barcelona. Un aeroport líder necessita infraestructures, però també una companyia que aposti per fer-ne base d’operacions i centre d’intercanvi (hub). Madrid i Barcelona demostren que amb el suport de l’estat és difícil construir un aeroport potent, però amb l’estat en contra resulta impossible.

Tot plegat s’ha fet ben evident quan la recent crisi d’Iberia ha posat en risc el control espanyol de l’empresa, obrint la possibilitat que es reduís el transit que aporta a l’aeroport de Barajas. La reacció ha estat ràpida. A instàncies de la Comunidad de Madrid, Caja Madrid va engegar la “Operacíon Alas” per a fer-se amb el control d’Iberia i mantenir l’aeroport de Madrid alimentat per l’antiga empresa de bandera espanyola. Res a dir, els poders de la capital de l’estat entenen la importància de l’aeroport per al progrés econòmic i han actuat en conseqüència. Una frase sintetitza la jugada: “Iberia, como Navarra, no se negocia”.

Es pot criticar el poder financer i polític de Catalunya per no haver fet una aposta semblant. Se’ls pot criticar per no haver estat prou resolutius en la seva defensa d’un aeroport dinàmic per a Catalunya. El que no se’ls pot criticar és no haver apostat per prendre el control d’Iberia. Els catalans estem vetats a Espanya, vetats per a controlar d’empreses de debò com Iberdrola o Endesa. Vetats per exercir poder perquè no som de fiar. Per això la nostra aposta no pot ser altra que Europa i el món, tallant tant com sigui possible, a poder ser del tot, els lligams que ens aferren a Espanya i ens limiten el progrés.

Ara, però, sembla que la “Operación Alas” vol acabar-se de consolidar buscant capital català. Un cop el poder espanyol tanca la seva jugada, busca donar entrada a inversors catalans que puguin fer de convidats de pedra amb la promesa d’una major atenció a l’aeroport del Prat. Quanta mesquinesa. Si Iberia ignora Catalunya, Catalunya ignora Iberia. AENA i Iberia han demostrat abastament quin és el seu model d’aeroport per a Barcelona, un model que bascula entre el “low cost” i l’alimentador de Barajas. Hi ha encara molt de joc a fer per a posar Barcelona al mapa dels aeroports de primera línia. Participar a la “Operación Alas” seria tant com resignar-se al rol secundari actual. Els homes d’empresa del país han d’imposar-se fites més altes. Hi estan obligats per tradició i per potencial.

.

L'Àfrica negra: entre el blanc i el groc.

La cimera de Lisboa entre la Unió Europea i Àfrica no es pot entendre sense recordar la cimera de Pequín de fa tot just un any. Dues cimeres que marquen un canvi en la percepció i el rol global dels països africans en els propers anys. Àfrica ha estat la gran oblidada, la gran ignorada del món, i el seu estat actual n’és una conseqüència directa. D’ençà de la descolonització i en particular des que la fi de la guerra freda va acabar amb tot interès rus o americà, Àfrica ha estat un tancat d’Europa. Un terreny desatès, recordat només a cop de gran catàstrofe humanitària i oblidat de nou en pocs dies. Només la presa de posicions a l’Àfrica de la Xina i altres països emergents com l’Índia o l’Iran han aconseguit revifar l’interès europeu. Com un nen que enveja la joguina vella quan troba que algú altre hi juga.

En poc més de deu anys la Xina s’ha convertit en el tercer soci comercial dels països africans. El vertiginós creixement xinès els obliga a assegurar el proveïment de recursos i matèries primeres. El petroli del Sudan, Angola o Nigèria, el coltan del Congo o els minerals de Zimbabwe han estat, en bona part, la resposta a aquestes necessitats. Alhora, els xinesos paguen amb projectes d’infraestructura molt necessaris a l’Àfrica. Uns projectes en els que treballen ja més de cent mil xinesos expatriats a països africans. També ofereixen suport diplomàtic i l’exemple a seguir d’un país subdesenvolupat que venç la pobresa amb una formula pròpia. Un tracte obert i no paternalista que es va consolidar a la cimera de Pequín de l’any 2006 amb l’assistència de 48 dels 53 estats del continent.

Entretant, la reunió entre els líders africans i europeus d’aquest cap de setmana posa en evidència tota la hipocresia europea en relació al futur de l’Àfrica. S’ataca a la Xina per no respectar els drets humans i subministrar armes a dictadures com el Sudan o Zimbabwe, però s’oblida que l’estat espanyol, governat pel rei del bonisme, és el principal venedor de municions a l’Àfrica. Es parla d’ajuda al desenvolupament mentre es pressiona els països africans per acceptar condicions comercials que els condemnen a la misèria. La Unió Europea fa promeses buides i es compromet a una ajuda que fins ara no ha servit per a res positiu. Tot oblidant que la única mesura que els africans esperen d’Europa és que acabi amb les subvencions a l’agricultura que deixen fora del mercat europeu els productes africans. La resta és xerrameca hipòcrita i joc brut.

L'aparició de la Xina, el Brasil, l’Índia o l’Iran a l’escena africana són una bona notícia per al desenvolupament. Un món multipolar en competència pels tresors africans pot ser una bona notícia per al continent oblidat si els africans son capaços de superar la maledicció dels recursos naturals. El temps en que Europa podia considerar l’Àfrica com el pati de casa han quedat enrere. La geografia ja no és una condemna i avui l’Àfrica és molt a prop del Pacífic.

.

Revista Benzina: Combustible cultural

Fa gairebé dos anys que la revista Benzina sobresurt entre la mediocritat dels productes de quiosc. Enmig d’un mar de paper de compra’m ara i llença’m ahir, la revista Benzina és una illa de qualitat per col·leccionar i rellegir més enllà de les quatre setmanes de la seva periodicitat mensual.

El subtítol de la capçalera la defineix com una revista d’excepcions culturals, i el cert és que Benzina destaca per una visió àmplia i transversal de la cultura del moment. Les pàgines salten del vi a les botigues, de la crítica de restaurants i bars al còmic. Literatura, música, teatre, arquitectura, cinema, gastronomia, pintura, decoració, dansa, ... res no és aliè al catàleg d’excepcions culturals de Benzina. Tot condensat en un producte editorial que combina la informalitat d’allò contemporani amb l’excel·lència més absoluta.

Allà on la revista destaca per sobre de tot és en la nòmina dels seus col·laboradors. Les pàgines d’opinió de Benzina servirien per a passar llista dels millors autors joves del país. Sebastià Alzamora, Enric Vila, Jordi Graupera i Guillem Martínez, entre d’altres, disseccionen mes a mes els racons amagats de la vida social i cultural del país i del món. Un luxe entre cobertes.

Costa mesurar l’elogi i fins i tot deu ser possible que Benzina sigui un producte encara millor que no és, però ara mateix entusiasma per la frescor i l’alçada de mires que aporta al nostre espai cultural. Només cal esperar que el grup Comunicació21 sàpiga portar l’impuls Benzina a més i més projectes, com ja fan amb el portal cultural Cultura21.

Compreu-la i subscriviu-vos-hi!

.

El bonisme

Trancripció*:

“Què és el bonisme? Podríem definir-lo com una actitud moral que té per fórmula una gran dosi de comprensió i de ganes d’ajudar, unes gotes o un bon raig de complex de culpa i una cullerada d’inseguretat sobre els propis valors. O sigui, una barreja de bons propòsits amb escrúpols i complexos. “

“De vegades, el bonisme es combina amb un altre estat de l’esperit, ben diferent, que és el progressisme. No el progressisme cínic amb ànsia de poder i que mira d’utilitzar i manipular els bons sentiments, sinó el progressisme un pèl ingenu i desinformat que de bona fe s’apunta a tot el que creu que és moda, avançat, intel·ligent i èticament millor.”

“Aquesta simbiosi de bonisme i progressisme, que a Catalunya es dóna molt, ens deixa indefensos. A Europa tampoc no li fa cap favor, però especialment no en fa cap a Catalunya, que és un país en situació crítica i amb una societat molt pressionada. Nosaltres necessitem valors sòlids i conviccions fermes que ens ajudin a mantenir-nos i a defensar-nos.”

*Aquest text sobre el bonisme no és meu. Ja m’agradaria. És una text transcrit de les Memòries del President Pujol tot just publicades. Un llibre que val la pena recomanar a tothom. Aquestes ratlles en són només un aperitiu.

.

Meme i xarxa. Blocs reusencs.

A partir del meme Blocs Solidaris rebut de l’Eduard Diaz, continuo la cadena. És evident que la blocosfera és una xarxa. Aprofito per citar cinc blocs reusencs que val la pena tenir en compte.

Puig d’en Cama: L’e-cronista de la ciutat de Reus. Per seguir el dia a dia de la ciutat i provar d’esbrinar per què Reus i Figueres donen més sonats per càpita que cap altra ciutat catalana.

Jaume Renyer: Ideòleg i patriota de pedra picada. Actualment lluita contra el sector oficial del partit per aconseguir ser el cap de llista d’ERC a la circumscripció de Tarragona.

Els dies i les dones: Bloc d’en David Figueres, lletraferit reusenc expatriat a Barcelona. També podeu seguir els seus textos a seques al bloc Contabilitat Bàsica del grup Cultura21.

Fantasia d’Idees: El resultat de combinar un bloc de reflexió política en clau nacionalista amb una sobredosi de Plim. Bloc de l’Alfred Artiga.

Blogs de Reus: L’agregador de la reusosfera. La clau per seguir l’actualitat blocaire de la capital del Baix Camp.

Immigració: 3 mentides / 3 veritats

MENTIDES

• Necessitem la immigració: Catalunya és un dels països del món amb una demografia més pobre. És cert que necessitàvem immigració per a compensar aquesta circumstància, però després de rebre gairebé un milió d’immigrants en una dècada no sembla raonable continuar parlant de necessitat. Fa alguns anys que el nostre dèficit poblacional va quedar compensat amb escreix. És en la productivitat i no en el nombre absolut de mà d'obra on hi ha la solució.


• La immigració genera riquesa: La immigració no genera riquesa. No quan la riquesa es mesura per càpita, que és com cal comptabilitzar-la. La nul·la productivitat del sistema econòmic al que s’integren els immigrants fa que la creació de riquesa global del país no arribi a compensar el creixement de població. Fa anys que els catalans no guanyen benestar material.


• La immigració és incontrolable: Les imatges de pasteres a les platges canàries i del sud d’Espanya distorsionen la realitat del fenomen immigratori. Gairebé un 40% dels immigrants de l’estat arriben via l’aeroport de Barajas. No hi ha res més segur i sota control que un aeroport i per tant cal remetre la qüestió a la base de la política d’immigració de l’estat.

VERITATS

• La immigració és incontrolable: Mentre el sistema econòmic continuï basat en activitats de nul valor afegit, com la construcció i el turisme de masses, la immigració serà incontrolable. Aquest model econòmic afamat de mà d’obra barata és l’origen de l’espiral d’immigració de la darrera dècada.


• La immigració és alhora problema i esperança: La immigració és saba nova per al país. La diversitat que aporta és una de les claus de les societats creatives que han de protagonitzar aquest segle. Més enllà de les dificultats evidents per a superar l’allau dels últims anys hi ha la possibilitat de ser un país millor que no érem, més viu i complert.


• La immigració és el repte més important del país: No hi ha cap qüestió més greu i urgent en l’agenda dels propers anys que la immigració. L’abast del repte és tal, els riscos que implica són tan alts, que la seva gestió ha de tenir prioritat absoluta en tots els àmbits. És urgent parlar-ne més enllà dels tòpics. La frivolitat i el papanatisme no poden tenir espai en aquest debat.

_____________________________________________________________

Imatge: Fotografia d’un senyal de transit a la frontera entre Mèxic i els Estats Units advertint els conductors del possible pas d’immigrants creuant la carretera. Una foto fixa de la tragèdia humana de la immigració il·legal.

..

El nostre Thanksgiving

Aixecar sobre la diada de Sant Jordi una festa

d’integració per celebrar la nova Catalunya

El passat dijous, quart dijous de novembre, els Estats Units es van aturar per celebrar el Thanksgiving (Acció de Gràcies). L’únic pont de quatre dies de tot l’any i, sense cap mena de dubte, la festa més assenyalada del calendari festiu nord-americà. A diferència de Nadal, Hanukkah o Setmana Santa, el dia d’Acció de Gràcies és una festa tradicional laica, oberta a tothom i específicament americana. Profundament americana. En un país que té en la immigració i l’èpica del nou món un dels seus pilars fonamentals, Thanksgiving és una eina d’integració. L’única tradició que comparteixen de debò les famílies anglosaxones amb els emigrants de les últimes dècades. Una data que ajuda a fer dels Estats Units una comunitat, alguna cosa més que un ramat de tres-cents milions de persones.

Tot i que l’aportació immigrant ha transformat profundament Catalunya tot al llarg del segle XX, no és fins als últims deu anys que hem topat de cara amb la immigració global, en molts casos sense un substrat cultural comú sobre el que construir la integració. La societat catalana necessita ara un Thanksgiving que ajudi a relligar-nos com a país. Una festa compartida, aixecada sobre la tradició, que celebri allò que ens uneix, els valors del país que volem ser al voltant de la cultura pròpia, de forma cívica i oberta. La diada de Sant Jordi té tots els ingredients per a convertir-se en el Thanksgiving català. Una festa entorn a la cultura i l’amor, el llibre i la rosa. Amb un ingredient comunitari, la passejada, i una part íntima i familiar, la rosa i el llibre. Una dia en que la cultura i la llengua del país hi juguen un paper fonamental, preeminent. Tot plegat en jornada laboral, lligant celebració i feina, per recordar que el treball és un dels valors fonamentals de la catalanitat.

Catalunya és un país sense inèrcies d’integració, obligat a forçar la cohesió entorn a la pròpia cultura. Si volem sumar els nous ciutadans a la catalanitat, no queda altre remei que anar-los a buscar. En un món en canvi és més evident que mai la fluïdesa de les tradicions. Com el sociòleg Anthony Giddens explicava de forma brillant a Runaway Wolrd, un assaig sobre l’impacte de la globalització, les tradicions no es justifiquen per la seva antiguitat. És la repetició, el ritual i el fet de ser compartides el que les defineix. En última instància les tradicions només sobreviuen perquè desenvolupen una funció que serveix a la comunitat que les celebra i són, per tant, fluides i canviants. Aixecar sobre la diada de Sant Jordi una festa d’integració per celebrar la nova Catalunya és el millor servei que aquesta tradició pot fer avui al país. Una autèntica necessitat.

________________________________________________________

Imatge: Fragment de Freedom from Want, de la sèrie The Four Freedoms del genial il.lustrador americà Norman Rockwell.

.

50 raons per anar a la manifestació de l'1D

El proper dissabte 1 de desembre la Plataforma pel Dret a Decidir i més de 150 entitats convoquen a una manifestació a Barcelona per a protestar pel desgavell en la xarxa de rodalies i exigir la gestió de les nostres infraestructures. A les 17:00 començarà una marxa des de Plaça Catalunya fins a l'estació de França.

Hi ha moltes raons per a no faltar-hi. Aquí en van només cinquanta.

1. Perquè som una nació i diem prou.
2. Perquè tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.
3. Perquè hi donen suport més de 150 entitats econòmiques i socials.
4. Perquè som un país modern.
5. Perquè en un país modern el principal aeroport no s'ofega en el caos.
6. Perquè en un país modern l’autopista més important no pot ser un tap cada cap de setmana d’estiu.
7. Perquè en un país modern la capital no es queda a les fosques una setmana.
8. Perquè en un país modern els trens de rodalies no s’aturen tot un mes.
9. Perquè volem continuar essent un país modern.
10. Perquè només quan guanya Catalunya, guanya Catalunya.
11. Perquè és una manifestació per anar-hi en família.
12. Perquè el TGV arriba tard, malament i sense connectar amb Europa.
13. Perquè la xarxa de rodalies és bàsica per a un àrea metropolitana integrada.
14. Perquè si convoquen des d’Unió a Iniciativa és que convoca tothom.
15. Perquè quan la societat civil es mou és obligat acompanyar-la.
16. Perquè el nostre model de país el decidim nosaltres i només nosaltres.
17. Perquè ja n’hi ha prou de pagar impostos que mai no retornen.
18. Perquè exigim la publicació de les balances fiscals.
19. Perquè continua essent cert que tot el que no gestionem nosaltres, es gestiona contra nosaltres.
20. Perquè la Ministra Alvarez ha de plegar.
21. Perquè els catalans sí que “ni partios ni doblaos”.
22. Perquè la llengua castellana mereix que algú defensi la -d- del participi.
23. Perquè quan es convoca una manifestació amb aquest consens s’hi ha d’anar i prou. No ens podem permetre farols mal plantejats.
24. Perquè els mitjans de comunicació no en parlen però el missatge corre de tota manera.
25. Perquè necessitem lideratge i planificació estratègica. Un país capdavanter no s’improvisa.
26. Perquè els nous catalans d’ara han de saber que els catalans d’ahir i els d’abans d’ahir tenim sang a les venes.
27. Perquè si els ciutadans no es mouen quan cal, la desvinculació política només amaga el passotisme.
28. Perquè no en tenim prou arreglant el que no funciona, volem ser líders i pioners.
29. Perquè, venint de comarques, és l’excusa perfecta per passar un dia a Barcelona.
30. Perquè l’eix mediterrani, que l’estat ignora, és prioritari per als interessos de Catalunya.
31. Perquè el model radial espanyol, que l’estat imposa, no respon a les necessitats del país.
32. Perquè som un milió més que fa deu anys i ens calen els recursos per relligar el país.
33. Perquè s’ha acabat el bròquil!
34. Perquè els grans sindicats s’equivoquen amb el seu silenci.
35. Perquè no hi ha victimisme sense víctimes i no s’és víctima quan es planta cara.
36. Perquè el PSC ha d’adonar-se que els seus votants i militants no comparteixen el servilisme al PSOE dels amos del partit.
37. Perquè el PP ha de patir pel que li espera si guanya les eleccions generals.
38. Perquè el Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç i el Foment del Treball han de saber que se’ls troba a faltar.
39. Perquè els efectes de la falta d’inversió els patim tots els catalans, vinguem d’on vinguem i pensem com pensem.
40. Perquè l’Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00
41. Perquè volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos.
42. Perquè en un moment de canvi i reptes de competitivitat la inversió és més necessària que mai.
43. Perquè s’ha de caminar una hora al dia
44. Perquè el dèficit inversor dels últims anys no es pot repetir i necessitem prendre el control dels nostres recursos.
45. Perquè en infraestructures, si nosaltres patim nosaltres decidim.
46. Perquè l’aeroport del Prat ha de poder competir en llibertat, sense estar sotmès a interessos centralistes.
47. Perquè no volem un aeroport “low cost” per a un país “low cost”.
48. Perquè només recaptant i administrant els nostres impostos garantirem un tracte just en el futur.
49. Perquè tenim dignitat.
50. Perquè som una nació i diem prou. Tantes vegades com calgui.
    

El proper 1 de desembre a les 17:00, tots a Plaça Catalunya!

.

Blocs i política 2.0; el leninisme impossible

.

els blocs han protagonitzat la política 2.0.

La discussió política ha reaparegut a Internet

deslliurada de la cotilla partidista.

L’impuls del web 2.0 revoluciona Internet i transforma el món. La capacitat d’establir llaços individuals allunyats de qualsevol estructura piramidal trenca jerarquies, reforça l’horitzontalitat de les relacions i genera formes innovadores de diàleg i participació. Amb els blocs com a eina principal, la revolució 2.0 arriba a la política. La mateixa onada de canvi que ha trasbalsat el món audiovisual, financer o editorial, topa ara amb les estructures democràtiques clàssiques. Prenent com a referència el mític cluetrain manifesto, sembla evident que la política ha d’abandonar el paradigma del discurs per centrar-se en la conversa. L’àgora retrobada.

Fins ara els blocs han protagonitzat la política 2.0. La discussió política ha reaparegut a Internet deslliurada de la cotilla partidista i el caràcter tendenciós dels mitjans de comunicació tradicionals. Els polítics amb bloc han descobert una nova manera de relacionar-se amb el ciutadà. Un mitjà a través del qual explicar-se sense intermediaris, rebent alhora respostes directes i altres inputs amb una facilitat impossible fins fa poc temps. Els ciutadans, més enllà del debat i la possibilitat de guanyar accés directe als seus representants, tenen ara els mitjans per a organitzar-se i tirar endavant idees i projectes per a fer sentir la seva veu i garantir-ne la incidència.

Tot i que el canvi serà ràpid i sembla imminent, si mirem al nostre entorn més pròxim sembla clar que l’hegemonia del l’autoritat i l’estructura en la política 1.0 han generat estructures mentals poc adequades per al sacseig que s’aproxima. Els blocs són instruments de llibertat, de pensament crític i independent. Pretendre domesticar-los a les ordres del partit i la política acaba amb la raó de ser del mitjà. Les xarxes de blocs homogenis, amb temes i arguments al dictat, tancats a la participació ciutadana i nascuts per camuflar el desprestigi del poder, no tenen futur en la política 2.0. La tendència leninista a l’organització estricta i autoritària és l’antítesi de la conversa i la democràcia oberta.

La vitalitat de la catosfera és un símptoma de la quantitat ingent de ciutadans amb voluntat de contribuir, dins i fora d’Internet. La capacitat de recollir aquesta energia és la clau de l’èxit. Qui sàpiga aprofitar tot el potencial de l’esclat de la política 2.0 rebrà un impuls extraordinari. Per això cal, però, afrontar el fenomen sense por i amb mentalitat oberta. No hi ha control possible, només serveix no tenir massa res a amagar.

______________________________________________

Aquest post recull algunes de les idees exposades durant una recent trobada de blocaires amb Artur Mas i el seu equip. Amb en Marcús, en Xavier Mir, la Núria Masdéu, en Marc Vidal, en Vicent Partal (Vilaweb), l' Eduard Batlle (El Punt), en Jordi Cabré (El Singular Digital) i l'Oriol Ibars, vam disfrutar d'una hora i mitjà de conversa distesa sobre blocs, catalanisme i política 2.0. Toca agraïr a la gent de CDC el seu interès i haver fet possible la trobada.

En podeu saber més a les cròniques dels assitents:

- Artur Mas

- Vicent Partal

- Eduard Batlle

- Xavier Mir

- Roc Fernández

- Toni Ibañéz

- Marcús

- Marc Vidal

- Núria Masdeu

Educació, la nova riquesa de les nacions.

A Catalunya hi ha un problema de model d’ensenyament

que té poc a veure amb la manca d'inversió.

El sociòleg Manuel Castells, un dels pioners en l’estudi de la societat de la informació, parla sovint de l’educació com la nova riquesa de les nacions. Amb aquesta referència al clàssic d’Adam Smith el professor Castells deixa ben clara la importància fonamental de la formació per al progrés de qualsevol societat en el segle que comença. El cert és que hi ha lloc al món per a persones i països poc formats, però no a Europa i encara menys a Europa occidental.

En aquest sentit, les conclusions de l’estudi presentat recentment per al Fundació Jaume Bofill, en línia amb les dades de l’informe PISA, descriuen una situació alarmant de fracàs escolar i baix rendiment. A Catalunya hi ha un problema de model d’ensenyament que té poc a veure amb la manca d'inversió. Centrar el debat entorn al finançament és un error, abocar més recursos a un sistema viciat només n’augmenta els vicis.

Les anàlisis fetes sobre els diversos sistemes educatius d’arreu del món a partir d’estudis basats en resultats mesurables, coincideixen a destacar dues característiques comunes als països capdavanters: l’alt compromís i implicació dels pares en l’ensenyament complementat amb el compromís pedagògic i el bon nivell formatiu del professorat.

Lluny d’aquestes premisses, la majoria de les reformes en ensenyament fetes a Catalunya els últims anys s’han centrat en programes, matèries i recursos disponibles, ignorant la renúncia que molts pares fan de les seves responsabilitats educatives i oblidant que aquest abandonament té efectes directes i devastadors sobre els resultats globals del sistema.

Sense voler definir polítiques concretes a seguir, és imprescindible revertir la deixadesa d’alguns ciutadans pensant en formes innovadores d’incentivar el compromís dels pares. Formes que permetin premiar aquells pares amb una major implicació amb mesures com ara la gratuïtat dels llibres o la prioritat en l’elecció de centre i assenyalin els pares que no compleixen com a corresponsables del fracàs escolar.

(Els últims 3 paràgrafs d’aquest post recuperen un text del passat 19/09/06)

.

Emprenedoria, ambició i creixement.

Els primers a creure en el país, en tots els àmbits,

hem de ser nosaltres mateixos.

Sense ambició no hi ha creixement.

Quan centrem en l’ambició la falta d’empenta de la societat catalana, l’encertem de ple. Hi ha manca d’ambició política, d’ambició educativa, d’ambició empresarial, d’ambició de país en definitiva. La panoràmica de l’activitat emprenedora que presenta l’informe GEM dóna mostres evidents d’aquesta situació.

Tot i que de vegades pot semblar que l’esperit funcionarial s’ha apoderat del país, el nivell d’activitat emprenedora a Catalunya se situa entre els primers d’Europa. L’índex TEA (Total Entreprenurial Activity) en la fase inicial, situa Catalunya per sobre la mitjana europea, just per sota d’Irlanda i al davant de potències dinàmiques com Finlàndia o el Regne Unit.

Font: Informe GEM Catalunya 2005

És en l’ambició de creixement, en la visió de futur amb que s’emprèn a Catalunya on es perd tot l’avantatge d’una bona posició de sortida. Quan es pregunta els emprenedors catalans sobre el potencial de creixement de les seves empreses, les seves expectatives se situen entre les més pobres de tota la Unió Europea. L’ambició dels emprenedors catalans és gairebé nul·la.

Font: Informe GEM Catalunya 2003

Sense passió, sense una visió èpica del projecte que s’impulsa, difícilment hi ha cap possibilitat de creixement. Les conclusions que es desprenen de la radiografia que l’informe GEM fa de l’empresa catalana, son fàcilment extrapolables a d’altres camps. Els primers a creure en el país, en tots els àmbits del país, hem de ser nosaltres mateixos. Sense ambició no hi ha creixement.

.

o PSOE=PP o CAT=PSOE

L’Olla de Grills continua fent camí com a bloc col·lectiu entorn
del present i el futur del país en clau sobiranista.

El meu post d’avui a l’Olla de Grills:
o PSOE=PP o CAT=PSOE

Quan el catalanisme no té cintura, qui es trenca és el país.

Forçat a jugar sempre en camp contrari, la posició política del catalanisme a l’estat és d’una gran feblesa. El desequilibri demogràfic, combinat amb l’estructura constitucional i la manca d’autèntics mecanismes de poder, deixen Catalunya en una situació de precarietat constant. En aquest context, l’única arma de pes en mans del nacionalisme català és la pulsió caïnita dels propis polítics espanyols. Només amb la força de l’odi del PP contra el PSOE, del PSOE contra el PP, es pot anar fent forat a la paret gruixuda que barra totes les aspiracions del país.

Estigmatitzant la dreta espanyola, atiant el pànic a l’espanyolisme sense complexos del PP, el catalanisme ha col·laborat a fer bo l’espanyolisme amb vaselina del PSOE. Tot plegat, oblidant que quan no hi ha equivalència entre el PP i el PSOE, quan el diàleg només és possible amb l’esquerra espanyola, es perd l’única estratègia guanyadora a que podem aspirar ara per ara. Quan els vots del catalanisme només poden ser per al PSOE, aquests vots perden tot el seu sentit i tot el seu poder. Quin poder de negociació es pot tenir quan no hi ha alternativa possible? Fins i tot acceptant que el catalanisme del PSC és autèntic, la seva capacitat de pressió i exigència davant del PSOE és nul·la quan els socialistes catalans no tenen res a aportar. Amb aquestes regles, el PSOE no pot perdre a Catalunya i per tant tampoc no hi té res a guanyar.

El brindis al sol del Parlament de Catalunya, demanant el cessament de la ministra Álvarez sense més conseqüències, és el darrer gest d’un catalanisme impotent segrestat pel PSOE. Els 18 diputats de CiU i ERC a Madrid, sumats als 148 del PP, permetrien superar els 164 del PSOE i reprovar la ministra allà on fer-ho té un efecte real. És clar, però, que això és fer volar coloms. Ens hem posat tant de peus a la galleda de l’esquerra espanyola que ni tan sols quan els beneficis son evidents tenim el valor de votar de costat amb el PP. Així doncs, dilluns al matí la ministra continuarà al seu despatx i Catalunya haurà fet visible, un cop més, la seva total indefensió.

La política del sobiranisme a Madrid és política internacional, un joc que forçosament cal plantejar en clau pragmàtica i no ideològica. Si CiU va ser capaç de pactar amb el PSOE de la LOAPA, Banca Catalana i l’AVE a Sevilla, el catalanisme d’avui ha de poder, amb tota l’enemistat i la mala llet que calgui, pactar amb la dreta espanyola quan sigui beneficiós per al país. Mentre no siguem capaços de sortir del joc espanyol, aquesta és l’única estratègia possible par al país. Mentre el PSOE no sigui vist com el que és, un PP d’esquerres, Catalunya serà esclava del PSOE. Esclava de l’estat.

*

President Montilla, tinc una pregunta per a vostè...

Algú molt proper a mi serà el proper dimarts entre els ciutadans convidats al programa que l’espai Tengo una pregunta para usted* dedica al President Jose Montilla. Aquest algú demana idees.

Que li preguntarieu al President de la Generalitat?

Totes les propostes rebudes fins diumenge al migdia poden acabar en forma de pregunta al President.

*A no ser que el programa sigui en desconnexió per a Catalunya, que hi fa el President de la Generalitat en aquest tinglado?

.

Economia, empresa i victimisme

(...) fer-nos disputar un combat de boxa amb una
mà lligada a l’esquena, contra un adversari que
lluita amb totes dues i que ens atonyina; i en
acabar s’acosta un fals amic amb aire compadit
i paternal a dir-nos: “És que no en saps”.

Jordi Pujol
“Dels Turons a l’Altra Banda del Riu” (1961)

No hi ha victimisme sense víctimes,

no s'és víctima quan es planta cara.

Del Memorial de Greuges a l’OPA sobre Endesa, és evident que també en l’economia i l’empresa els catalans juguem tot sovint en camp contrari. És ben cert que els únics responsables de superar aquest desavantatge som nosaltres mateixos, uns obstacles que tradicionalment s’ha vençut amb creativitat, ambició i feina, tones de feina. Seria absurd, però, no adonar-nos de la mà que duem lligada a l’esquena. Conèixer la realitat de l’ofensiva de dominació, també econòmica, que hi ha sobre Catalunya no és una excusa per al victimisme sinó un argument per a plantar cara amb estratègies guanyadores. Res més lluny de l’esperit catalanista que la indefensió i la passivitat que defineixen la víctima.

La manca de grans empreses d’arrel catalana és, en part, conseqüència d’alguns trets psicològics del país. De l’individualisme, d’un model econòmic bastit entorn el capital familiar, de la desconfiança envers la borsa i la pèrdua de control. Aquestes són, però, mancances compartides amb països del nostre entorn com ara Itàlia, França o la mateixa Espanya. Mancances que no han evitat que aquests països siguin seu d’un nombre important de grans empreses amb un denominador comú, el paper central de l’estat en la seva creació, creixement o consolidació. Com demostra el professor Tremosa a l’Empresa catalana en l’Economia globlal, a l’Europa que ha fet del segle XX el segle de l’intervencionisme, sense el rol còmplice de l’estat és gairebé impossible aixecar grans empreses internacionals. Sense Repsol, Telefònica, Endesa o Iberia, la borsa de Madrid s’assemblaria molt a la de València.

El cas de Fecsa, citat fa pocs dies pel president del Cercle d’Economia, resulta paradigmàtic tal i com l’explica en Francesc Cabana al llibre Madrid i el centralisme. “Era (l’empresa Fecsa) la més important de Catalunya (...) tenia problemes financers (...) compartits per totes les empreses elèctriques espanyoles amb l’excepció de la pública ENDESA. (...) Com en el cas dels bancs catalans, la caiguda de FECSA va ser aprofitada per a dissenyar un nou mapa dels productors d’electricitat a Espanya. (...) el capital de FECSA fou repartit entre ENDESA-ENHER – empreses públiques- i les privades espanyoles que tenien els mateixos problemes dels quals s’acusava FECSA.” Sense el suport de l’estat, més aviat tot el contrari, l’economia catalana va perdre el control d’una de les seves grans empreses. Uns anys més tard, quan l’empresariat català, via Gas Natural –La Caixa-, fa un intent de prendre el control d’Endesa i recuperar allò perdut, la oposició dels poders de l’estat és frontal. Seguint la màxima “antes catalana que alemana” s’aconsegueix impedir l'OPA de Gas Natural, tot hipotecant pel camí el futur del mercat energètic espanyol.

No hi ha victimisme sense víctimes, no s'es víctima quan es planta cara. Quan l'estat juga a foradar els fonaments de la nostra economia, La Caixa podria ser-ne la propera victima, el primer a fer és no ignorar la ofensiva. A partir d'aquí toca fer feina, tones de feina.
.

La nostra democràcia: Diagnosi i Propostes

Dins la sèrie:
Debat Obert: Desvinculació política i crisi democràtica

Fa pocs dies, el Grup Hayek presentava un interessantíssim document al voltant de la crisi que pateix la nostra democràcia. Un fenòmen palpable en el distanciament de bona part de la ciutadania de les institucions i els canals de representació establerts.

L'informe del Grup Hayek ressegueix les causes d'aquesta crisi, oferint alhora un seguit de propostes que ajuden a tancar cada capítol en positiu. Un document clau per al debat. Una eina útil per al canvi.

Descarregueu aquí el document complet:
Informe sobre la qualitat de la nostra democràcia

.

Mediocritat i excel•lència

Potser va sent hora d’incorporar un corol·lari al vell

adagi marxista que sentencia: “de cadascú segons les

capacitats, a cadascú segons les necessitats”, exigint

per a cadascú, també, segons les seves capacitats.

Els avenços en el camí a la igualtat d’oportunitats són un èxit de la nostra societat. La plena garantia d’accés a l’ensenyament i a una total cobertura sanitària són una exigència ètica per a qualsevol país amb la capacitat de proveir-los, però també una condició sine qua non per a la consolidació d’un sistema liberal. Difícilment es pot parlar de llibertat personal i col·lectiva si les condicions de sortida dels ciutadans no passen per un cert anivellament. De res serveix tenir llibertat per a jugar si les cartes de sortida són nefastes i ningú no ens explica les regles del joc.

Tot impuls igualitari porta implícit, però, el risc de la mediocritat. Una igualació pel mínim comú denominador que resulta gairebé inevitable en l’impuls d’uns estàndards per al global de la ciutadania. Ara bé, resulta indispensable per al creixement i l’evolució de la societat que la mediocritat no acabi amb l’excel·lència, amb el dret de tots a arribar al fons del propi potencial. Al cap i a la fi, és l’excel·lència d’uns pocs el que apuja, generació rere generació, el nivell de la inevitable mediocritat general. És l’excel·lència que alimenta el motor del progrés i el canvi en positiu.

Enlloc com en l’ensenyament, de l’escola a la universitat, es fa tan evident el perill que la mediocritat acabi amb l’excel·lència. L’extensió de l’educació obligatòria fins als setze anys i l’accés massiu a la universitat han de celebrar-se com a consecucions importants del país. Una societat que aspira a una ciutadania activa i responsable en una economia avançada i vibrant, necessita aquesta expansió de l’ensenyament a tots nivells. El que no ens podem permetre, és que el sistema s’ennuegui i caigui en l’adotzenament i la mediocritat més absoluta, pervertint la pròpia raó de ser de l’extensió generalitzada de l’accés a l’educació. El nen que no podrà aprendre a redactar correctament perquè l’aula s’entreté en les faltes més bàsiques i el futur llicenciat que s’ofega entre la indolència de companys i professors, es mereixen alguna cosa millor.

La igualtat no pot ignorar la diferència. Potser va sent hora d’incorporar un corol·lari al vell adagi marxista que sentència: “de cadascú segons les capacitats, a cadascú segons les necessitats”, exigint per a cadascú, també, segons les seves capacitats. No només les necessitats generen exigències, també les capacitats demanen poder aprofundir en el potencial d’excel·lència de cadascú. En última instància, acaba essent en benefici de tots.

.
.

Menjar amb els dits. Governar amb els punys.

Carpe cibos digitis; est quidam gestus edendi.
Coge los manjares con los dedos; éste es el gesto adecuado.
Palabras de Ovidio en el Ars amandi, libro tercero, tercera parte.

Francesc Pujols

Amb les línies que encapçalen aquest post, Francesc Pujols començava l’article El Arte de Comer, públicat al diari Las Noticias l’any 1936. Per al savi de Martorell, tal i com deia Ovidi, menjar bé era menjar amb els dits. Una aparent contradicció. Tot i que el sentit comú devia indicar als lectors d’en Pujols que la diferència entre menjar bé i fer-ho de forma bàrbara era justament en l’ús dels coberts, l’article acabava donant la raó a Ovidi amb un gir brillant. I és que és “inmenso el número de los que comen con los puños, hasta usando cubiertos”. No són els coberts allò que ens fa civilitzats, sinó l’ús que en fem. El gest adequat de prendre els coberts amb els dits i no amb els punys.

L’espectacle galdós dels governs espanyols rebregant l’estat de dret dia sí, dia també, coincideix força clarament amb allò que volia explicar en Pujols a El Arte de Comer. Per als demòcrates sense pedigree, categoria que inclou gairebé tots els polítics de l'estat, governar bé és tot just fer-ho en una estructura embolicada d’estat de dret. Un estat democràtic, amb divisió de poders i sotmès a l’imperi de la llei. És, però, immens el nombre de polítics espanyols que governen amb arbitrarietat i autoritàriament, fins i tot quan ho fan servint-se de l’estat de dret. El cas és que no és tan sols l'estructura de l'estat allò que fa una autèntica democràcia, sinó l’ús que se’n fa. El gest adequat de respectar la divisió de poders i combinar amb mesura els principis d’equitat i igualtat. Tot el contrari d’una tradició en que l'executiu fa de poder absolut, tan sols camuflat sota l’apariència d’un legislatiu i un judicial pretesament independents.

L’ús polític continuat de l’Audiència Nacional, un tribunal especial incompatible amb l'essència de la llibertat. La conversió del Tribunal Constitucional en el joc de les cadires a cop de recusació. Un parlament que fa de teatre, amb el poder exclusivament en mans dels líders dels partits i amb els diputats individuals reservats al rol de convidats de pedra. Aquests són només alguns exemples recents de com els espanyols governen amb els punys tot i que de lluny pugui semblar que mengen com cal, amb coberts.

Per a garantir el bon govern, potser n'hi hauria prou d'aplicar la formula que en Pujols recomanava als lectors que aspiraven a menjar correctament. “Como en nuestro país, como en tantos otros, la cultura del arte de comer y beber no existe, (...) podemos simplificar, (...) diciendo que comer bien consiste, sencillamente, en hacer todo lo contrario de lo que vemos.”

.

.

sies.tv

És a cop de projecte ambiciós i innovador que es construeix el futur.

Sies.tv, la televisió cultural catalana per internet, és un d'aquests projectes.

.

.

.

.

Blocs. Un decàleg de vuit punts.

1) Brevetat: Internet és un oceà de possibilitats. Ni tan sols els llocs web més atractius poden evitar que els visitants en fugin a cops de click. És gairebé impossible retenir l’atenció més enllà de les cinc-centes paraules.

2) Comentaris: Un bloc no és només una eina per abocar opinions, inquietuds i dèries, ha d’estar obert a la participació. Sense un espai habilitat per a rebre comentaris dels lectors, un bloc deixa de ser-ho i perd bona part del seu interès.

3) Debat: Els comentaris rebuts al bloc demanen atenció i resposta. Un bloc amb comentaris ignorats s’assembla molt a un bloc sense comentaris.

4) Informació: La brevetat que demanen els blocs ha de compensar-se amb links a webs, llibres i altres blocs que ampliïn la qüestió tractada.

5) Independència: Els blocs són un espai lliure i independent. Les xarxes blocaries de partits polítics i associacions poden ser útils, però no haurien de condicionar temes i arguments, matant l’esperit del mitjà.

6) Xarxa: Els blocs són un mitjà en xarxa. És gairebé una obligació mantenir un blocroll actiu que permeti viatjar de bloc en bloc per tota la catosfera.

7) Rigor: La llibertat comporta responsabilitat. Un bloc no rigorós, poc responsable, falla a la confiança d’aquells que el visiten.

8) Obertura (només per a la catosfera): Els blocs en català han de ser un dels barris més vius i interessants de la blocosfera, però sense oblidar que internet és un espai global. Calen més links a blocs i webs d’arreu del món per relligar la catosfera amb la resta de l'univers blocaire.

Un decàleg de vuit punts és, obviament, un decàleg obert.

Qualsevol aportació serà ben rebuda als comentaris.

Més sobre la nova Andalusia

Fa alguns mesos el post “La Nova Andalusia” plantejava l’extraordinària revolució econòmica i social que ha viscut Andalusia els darrers vint anys.

Una notícia apareguda al Dossier Econòmic la setmana passada confirmava aquesta visió de la nova Andalusia. Si Catalunya és el lloc de l’estat on la creació d’empreses és més potent (1.882 empreses creades el passat més d’agost), Andalusia segueix de ben a prop l’estela del dinamisme empresarial. El 80% de les empreses creades a l’estat ho són entre Catalunya, Madrid i Andalusia.

Tal i com acabava el post abans citat:

Des de Catalunya, aquesta metamorfosi econòmica d’Andalusia és una excel·lent notícia. D'una banda pot ajudar a lluitar contra el mite de la solidaritat perpètua que justifica l’asfixiant dèficit fiscal català; de l’altra, a mitja termini podria ajudar a trobar un nou aliat perifèric que sigui alguna cosa més que una justificació del “cafe para todos”. Seria bo, doncs, donar suport a l’ambició financera del sector privat d’Andalusia alhora que s’influeix políticament per buscar una reducció progressiva dels inputs públics a l’economia andalusa. En última instància, només amb un aprimament progressiu del rol públic en l'economia es pot demostrar, definitivament, la consolidació de la nova Andalusia.

Jaume Renyer i l'ERC de la Llibertat

En aquesta i d’altres comtesses internes,

d’ara fins al proper Congrés,

ERC s’hi juga el futur del partit

i bona part del futur del país.

(Post publicat a l'Olla de Grills el passat dilluns 22/10)

Tot i que la Conferència Nacional d’aquest passat dissabte confirma la tensió entre els militants, el cert és que la trajectòria d’ERC al llarg dels darrers cinc anys fa evident l’aposta de la direcció per un model ideològic d’esquerra clàssica aliè a la tradició pròpia del partit. Una Esquerra de base marxista, enamorada de la intervenció estatal i recelosa de tot allò que no controla. Una Esquerra que creu entendre bé el que es governar, com qui pica ferro, però amb dificultat per a fer país en complicitat amb la societat civil. Una Esquerra que aposta pel poder dur en un moment en que, arreu del món, el poder tou guanya protagonisme.

A ERC hi ha, però, una altra ànima que busca corregir el rumb. La que defensa les tres sigles del partit enfront d’aquells que impulsen l’Esquerra a seques com a nova imatge. Aquesta és l’ànima republicana d’ERC que en Jaume Renyer apunta amb el seu darrer llibre: “L’Esquerra de la Llibertat”. Impulsant el Republicanisme, una tradició política pròpia del país que entronca amb una línia de pensament amb vigència renovada arreu d’Europa, amb Maurizio Viroli i Philip Pettit com a principals exponents. A “L’Esquerra de la Llibertat” es ressegueix el fil roig de l’aspiració de llibertat personal i col·lectiva que acompanya tots els moments brillants de la nostra història fins al Desastre Nacional de l’any 1939. Una línia de pensament que evita supeditar l’individu a la societat però que no ignora el relleu de la realitat col·lectiva, superant un enfrontament entre socialistes i conservadors basat en un món que ja no existeix. Un Republicanisme que hauria de transformar ERC per afrontar amb força renovada l’indispensable procés d’emancipació nacional del país.

Tal i com exposa a “L’Esquerra de la Llibertat”, per a en Jaume Renyer es evident que “entre el PSC i ERC no és possible una aliança estratègica; només és possible una aliança tàctica”. Defensant, per tant, la necessitat d’abandonar la via de supeditació al PSC per buscar la creació d’un “moviment sobiranista prou fort per arrossegar l’estricte autonomisme de CiU cap a posicions coherentment nacionals”. Una opció que tindrà la oportunitat de defensar en el proper procés intern d’elecció de candidats a Corts per Tarragona. Un procés en que els militants hauran d’escollir entre l’ERC del segle XXI i l’Esquerra del XIX, entre la necessitat d’aixecar un procés d’emancipació nacional ben travat i la fe que demana la pastanaga del referendum el 2014.

En aquesta i d’altres comtesses internes, d’ara fins al proper Congrés, ERC s’hi juga el futur del partit i bona part del futur del país. La responsabilitat dels militants no és poca!

Taula Periòdica de la Catosfera

La Taula Periòdica de la Catosfera* vol presentar de forma gràfica una imatge del panorama actual dels blocs en català. Un recull d'alguns dels millors blocs que es fan en àmbits diversos, de la política a la música, de la literatura a la innovació tecnològica. Una porta a alguns dels barris desconeguts del nostre internet, amagats de vegades enmig del soroll de cada dia.

Descarregueu aquí la Taula Periòdica de la Catosfera (amb links):

Taula Periòdica de la Catosfera (versió 1.0)

*La Taula Periòdica de la Catosfera s'inspira en la Periodic Table of the Internet que podeu visitar aquí.

L'Olla de Grills (2a època)

Ara l’Olla de Grills es presenta renovada
per a servir com a eina de reflexió sota el lema
“som una nació i tenim el dret a decidir”

L’Olla de Grills és un dels primers blocs col·lectius de la catosfera. Un projecte líder que es manté com el primer “think tank transversal no partidista” de l’internet català. Ara l’Olla de Grills es presenta renovada per a servir com a eina de reflexió amb el lema “som una nació i tenim el dret a decidir”.

Una nova imatge, més col·laboradors i actualitzacions regulars garanteixen l’interès de la nova Olla. En aquesta nova etapa confio continuar contribuint-hi regularment. Avui començo a participar-hi amb el post “Jaume Renyer i l’ERC de la llibertat”. Esteu convidats a fer-hi un clic.

Ombres de la transició. Ajudeu l'ACPV!

Una sanció contra tots

que hauríem de pagar entre tots!

Acció Cultural del País Valencià ha de pagar 300.000€ de multa per la seva postura ferma en contra del tancament de les emissions de TV3 al Páis Valencià. La multa a l'ACPV és una sanció a la realitat cultural compartida per catalans i valencians, una sanció contra tots els amics de la cultura catalana arreu del món. Una sanció contra tots que hauríem de pagar entre tots!

Recuperant les velles tàctiques resistencials del franquisme i la transició, l'ACPV ha engegat una campanya per recollir fons de cara al pagament de la multa. Com ja havia fet en moments més foscos, l'Antoni Tàpies ha cedit una obra per tal que pugui ser reproduida i enviada a tothom que participi en el pagament de la multa. (Podeu veure-la en la imatge que encapçala aquest post)

Aportació mínima recomanada: 10€

Telèfon de campanya 963918386

Número de compte Bancaixa - 2077-0001-27-3103581289

IMPORTANT: Especifiqueu en l'ingrès nom i cognom,

i per tal de rebre la reproducció de l'obra de Tàpies cal que telefoneu

(de 9h a 14h i de 15h a 18.30h de dilluns a divendres)

al número de campanya teniu a sobre.

Participeu-hi!

El pefil soviètic de la nova Rússia

La nova Rússia ha recuperat la força
sense haver purgat la derrota, reprenent
així un posat que no havia oblidat mai.

A finals de 1944, amb el final de la guerra a Europa ja molt proper, el General De Gaulle va visitar la Unió Soviètica buscant conèixer la postura d’Stalin sobre el futur del vell continent. En aterrar a Bakú (Azerbaitjan) va ser rebut amb una desfilada de l’exercit roig que recull a les seves memòries de forma interessant. Allà, escriu, hi havia “l’exercit de la Rússia eterna”. Tot i la Revolució que havia transformat el país dels tsars durant prop tres dècades, el General De Gaulle veia la Unió Soviètica com la Rússia mil·lenària, interpretant així les aspiracions i el caràcter del gegant euroasiàtic. Tal i com feia el General De Gaulle, avui, prop de vint anys després de l’ensorrament de l’imperi soviètic, hi ha motius per veure la nova Rússia i el seu aparell estatal com l’eterna Unió Soviètica, amb les conseqüències que això té per al continent europeu.

La Guerra Freda va acabar amb la derrota total de la Unió Soviètica. El McDonald’s de Moscou obria poc més d’un any després de la caiguda del mur de Berlin i el totpoderós Secretari General del Partit Comunista Soviètic acabaria fent anuncis de Pizza Hut. La transició al capitalisme va ser caòtica. Encara avui Rússia pateix els efectes d’unes privatitzacions controlades per la cleptocràcia de l’època Ieltsin. En pocs mesos la Unió Soviètica va passar de segona potencia mundial a país dependent de l’ajuda exterior. Tots els acords i tractats signats en els anys que segueixen a la derrota han estat incomplerts per occident. L’OTAN ha crescut fins arribar a la mateixa frontera russa i la Unió Europea accepta l’entrada de les repúbliques bàltiques mentre fa la cort a Ucraïna. Una humiliació absoluta que la nova Rússia no oblida.

Avui, però, l’ascens vertiginós del preu del petroli, el gas i d’altres matèries primeres ha aconseguit fer reviure les aspiracions imperials russes. Un impuls econòmic miraculós per a un país incapaç d’adaptar la seva economia als requeriments de competitivitat del món global. La nova Rússia ha recuperat la força sense haver purgat la derrota, i reprèn així un posat que no havia oblidat mai. El fet que el President rus sigui un ex-agent dels serveis secrets de la tirania soviètica és ja prova suficient del total immobilisme rus. És des d’aquest punt de vista que cal veure els assajos recents d’armament convencional d’altíssim poder destructiu, o la represa dels vols regulars dels seus bombarders estratègics de llarg abast. Uns bombarders russos que volen arreu del món escortats per caces de la OTAN com en els millors anys de la Guerra Freda. Una demostració de muscle militar que coincideix amb l’ús del gas i el petroli com a formes de pressió a països com Bielorússia i Ucraïna. Sense oblidar les amistats perilloses del President rus amb pàries com l’il·luminat Ahmadinejad o el simpatiquíssim Chavez.

La pau definitiva no és mai filla de la victòria militar, sinó de la capacitat posterior d'integrar el vençut en el concert internacional. Una Rússia amb economia prospera i comercialment relligada amb Europa i el món tindria un incentiu per a l'estabilitat i l'obertura que avui es troba a faltar. Mentre els recursos energètics continuin a un preu exhorbitant i permetin mantenir el creixement rus sense una autèntica renovació política i econòmica, els europeus hauríem d'anar-nos acostumant a un escenari de conflicte silenciós que només fa vint anys que havíem deixat enrere. Res a temer, tampoc, mentre siguem conscients de les limitacions que ens imposa el perfil soviètic de la nova Rússia. Entre d'altres deures a fer, toca començar a estudiar la sortida nuclear per evitar dependre del gas d'en Mishka mentre es busca una sortida de compromís per a les aspiracions europees d'Ucraïna.

Homenatge particular al President Companys

Avui fa seixanta-set anys, només seixanta-set anys, que l’exèrcit espanyol afusellava el President de la Generalitat. Afusellant el President Companys el feixisme espanyol apuntava a tots els catalans i ensenyava les cartes per a les dècades següents.

“El silenci durà poc, però.
Un tinent d’artilleria es gira cap als
soldats que fan el servei militar i els etziba:
<<¡Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!>>*

No cal res més per justificar que els catalans prenguin cada 15 d'octubre uns moments per a recordar amb orgull el President màrtir. Ara, amb el judici sumaríssim al que el va sotmetre l’Espanya franquista i la condemna a mort que el va seguir, el President Companys s’estalviaria durant dècades, gairebé fins avui mateix, l'indispensable anàlisi crític a la seva presidència. Un judici necessariament sever als errors i les mancances d’un President que arriba al poder quan Catalunya té el cel a tocar, per a perdre en pocs anys el patrimoni acumulat treballosament durant un segle.

Avui, no hi ha millor homenatge al President Companys que mirar enrere amb esperit crític per conèixer les terribles falles de la nostra història recent. No hi ha millor homenatge al President màrtir que la lectura del llibre que li dedica l’Enric Vila, “Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs”.

*VILA, Enric, La veritat no necessita màrtirs, Barcelona, L'esfera, 2006. p. 21