Microbloc a cop de twit (recull 6)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats

en forma d'amanida microbloc:

IMMIGRACIÓ:

• Es pot abraçar la immigració sense caure en el bonisme? La clau és saber sumar empatia i exigència. Difícil però efectiu!
• La prohibició del vel integral a França és un error. Potser només servirà perquè tanquin a casa les 2000 dones que el porten.
• Poques vegades se solucionen problemes creant-ne de nous i amb la immigració ens passa això mateix massa sovint.
• Prohibint el vel a les aules aconseguim estigmatitzar les noies i crear conflicte amb els pares. Millor treballar cas a cas sense postures.

ECONOMIA:

• Seguint l'IBEX i la rebaixa del ràting d'Espanya. Serà l'any 2010 un nou 1898? BSCH i Telefonica faran de Cuba i Filipines?
• Les declaracions dels responsables econòmics cada dia s'assemblen més a les dels esportistes. Només poden dir el que diuen.
• Algú ha llençat un iogurt grec sobre els brots verds. Tampoc no és per això que no creixen. Els brots verds eren de plàstic.
• Inversió és una compravenda en que el benefici és per a tu. Especulació és una compravenda en que el benefici és per algú altre.
• Mal negoci és una compravenda en la que algú hi perd diners. Estafa és una compravenda en la que els diners els perds tu.
• L'atur és una actitud ("Unemployment is a state of mind")
• El creixement del PIB del 1er trimestre és un pur miratge. Escuma de diner públic.

POLÍTICA:

• S'inaugura la biblioteca pública Andreu Nin de BCN i encara no sabem on el van enterrar els estalinistes del PSUC. Memòria històrica?
• La Plataforma Diagonal per a Tothom disparava fa poc contra el "lobby" de l'automoció. I ells que son? Un equip de basket?
• Hi ha catalans que confonen la vocació politica amb una escena de Braveheart. No és ben bé això!
• Va pel PSC! Qui s'havia d'imaginar que els militants d'ETA que va passar a Euskadiko Ezkerra i després al PSE... pactarien amb el PP?

CALAIX DE SASTRE:

• Aquest any la primavera arriba en mode coitus interruptus. Sempre passa però sempre sorprèn.
• Envejo, d'una forma escèptica i estranya, la religiositat popular dels polonesos.
• Ensenyar és la millor manera d'aprendre.
• Una cua de gent diversa esperant ordenadament davant d'hisenda per pagar els seus impostos. Això és civilització.
• Els patis de l'Eixample son petits esquitxos de Central Park en cada illa. El mosaic verd de Barcelona.
• La cara de la Sra. Belén Esteban prova irrefutablement que l'univers tendeix al caos.
• Un diari ven informació i (sobretot) reflexió. D'on surt la idea d'acompanyar-ho amb ganivets i cassoles?
• Definitivament Mourinho és l'entrenador perfecte per al Madrid. És el Darth Vader del futbol i acabarà a "la estrella de la muerte".
  *

L'esquela de l'Euro

Potser la borsa espanyola ha gaudit avui de la festa més gran de la seva història però el 10 de maig de 2010 té molts números per marcar el principi de la fi de la moneda única. La decisió del Banc Central Europeu de comprar deute públic dels països de l'eurozona de forma directa (fins ara tan sols l'acceptava com a garantia a les seves subhastes periòdiques) hauria d'encendre totes les alarmes de la zona euro i, en canvi, ha estat rebuda amb una orgia de compres als parquets del continent.

Feia dècades que els bancs centrals seguien el model encetat pel Bundesbank i evitaven la compra de deute públic. Aquesta limitació és una de les claus del model de banc central independent que separava la política monetària dels interessos polítics i aconseguia acabar amb el dèficit públic tot controlant la inflació. És fàcil d'entendre. Si un govern pot emetre deute fàcilment sabent que el banc central li comprarà a un tipus baix i sense fer preguntes tindrà tendència a endeutar-se sense límit. Un endeutament que acaba suposant un increment desmesurat del diner disponible a l'economia (massa monetària), engegant el cercle viciós de la inflació.

Però que ha portat el Sr. Trichet a conduir la moneda única de dret cap a l'escorxador? Com és possible que l'ortodòxia de Frankfurt s'hagi avingut a les idees de bomber dels polítics europeus? Doncs perquè probablement no hi havia cap altre alternativa. Després de l'ensopegada grega la desconfiança es contagiava rapidament a l'economia portuguesa i espanyola. L'increment del tipus d'interès que calia pagar per l'endeutament espanyol era rapidíssim i amenaçava de fer caure Espanya com ja li havia passat a Grècia. Els llops, els especuladors dels que parlava un ministre suec, s'han allunyat avui però per espantar-los ha calgut fer una foguera que farà bullir la inflació. No hi hem guanyat massa. El Banc Central Europeu deu tenir tota la bona intenció i segur que preveu retirar la mesura tan aviat com sigui possible. Llàstima que el moment no arribarà mai. Les falles de les economies del sud d'Europa s'allargaran molts anys i el deute que acumulen també. Qualsevol intent d'enretirada provocarà de nou l'escalada de tipus que vivíem fins ahir aproximant-nos a l'abisme. Al final del túnel només hi ha la inflació. Una moneda feble, un continent més i més endeutat fins que els alemanys se n'afartin i diguin prou.

Fins i tot enmig de la festassa es començava a intuir la davallada. Només així s'entén que quan tots els mercats europeus es disparaven a l'alça i l'Eurostoxx pujava un 10,35% l'Euro només es revaloritzés un 0,03%. Deute i inflació. El guió europeu per a la propera dècada.

*

Conllevancia, de nou.

************L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
*************** ************"Conllevancia, de nou"

Un tros del país bull d’indignació tot esperant que el Tribunal Constitucional trinxi l’ombra d’Estatut que es va aprovar a Madrid. Des del catalanisme aquesta darrera passada de ribot pot resultar ofensiva i particularment insultant perquè arriba després que la ciutadania es pronuncies en referèndum. Però més enllà de l’orgull ferit costa trobar motius per posar-hi el coll. Hi ha qui diu que el viatge de l’Estatut és la prova definitiva que Espanya ni ens estima ni ens respecta però aquesta és una revelació que resulta baldera. Si d’alguna cosa ha de servir l’aposta estatutària és per a prendre nota dels errors que han portat el nacionalisme ha cremar els darrers anys en un projecte amb poques probabilitats d’èxit. Una lliçó que seria bo tenir present ara que es busca el camí per a després de l’Estatut. I ara què? Dons conllevancia, de nou.

El nacionalisme és el moviment polític més important del país. Tot i no ser majoritari es pot considerar el nervi de la nació. Si el nacionalisme ha estat capaç de mobilitzar prop de cinc-centes mil persones en pobles i ciutats mitjanes per votar en un referèndum de fireta és perquè té una gran força que cap altre moviment pot igualar ara mateix. Però no n’hi ha prou. La força del nacionalisme permet fer camí en la construcció nacional i mantenir el plet amb l’estat però no arriba a tenir el pes necessari per apujar l’aposta i guanyar la partida. Pot semblar que tornem a ser, de nou, al bell mig de la conllevancia però és que mai no n’havíem sortit.

I francament, potser no és una mala notícia. Espanya és una paret dura i antiga i cap de les envestides catalanes dels darrers cent anys l’ha aconseguit moure ni massa ni poc. Només des de la gestió intel·ligent de la conllevancia s’aconsegueix superar la feblesa del país i aquest és el combat de les properes dècades. Soldar el país, avançar en l’extensió i l’enfortiment de la catalanitat, retallar la influència mediàtica espanyola a Catalunya, estimular l’autèntica autonomia política del PSC, buscar més i més complicitats amb el País Valencià i reduir la sagnia fiscal que ofega la nostra economia. Tot plegat s’ha de poder aconseguir des de la trista conllevancia perquè no comptem amb cap altra eina. Tenim a penes el que tenim i prou…
p

Més #morphingmatematic

Més #morphingmatematic, un divertimento Twitter que fa el salt al bloc:

Polítics:

Margaret Thatcher + Alcalde Joe Quimby (The Simpsons) = Esperanza Aguirre
Noam Chomsky + Bicing = Joan Herrera (via @xfahndrich)
Henry Kissinger + Gollum = Josep Piqué
Charles de Gaulle + Dani de Vito = Jordi Pujol (via @theeconomist)

Cuiners:

Ratatouille + Bud Spencer = Santi Santamaria (via @xmenduina)
Ratatouille + Celestino Corbacho = Ferran Adrià

Calaix de sastre:

Sergi Pàmies + Ovidi Montllor = Ferran Torrent
Milton Friedman + Volkswagen Polo Arlequí = Xavier Sala i Martin
Camaron + Prat de la Riba = Peret
Joan Pau II + Java the Hut = Joseph Ratzinger
Joan Gamper + Chiquito de la Calzada = Josep Lluís Nuñez
î

Jaume Vicens Vives parla de Vic... (i sobre l'Estatut)

*********L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

***********"Jaume Vicens Vives parla de Vic... (I sobre l'Estatut)"

“Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i una cultura de mestissatge. No remuntant-nos més enllà de l’època carolíngia sabem que el rovell de l’ou de la nostra pagesia el formaren els homines undecumque venientes: els homes que venien de qualsevol part; de l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat.

Ja sé que la paraula mestissatge és forta. Algun autor ha emprat l’eufemisme "dissociació racial". Però ni ens ha de sorprendre, ni la puc excloure com a definició de molts complexos que portem dintre nostre i que cal esventrar per a restar-ne lliures, per a ésser conseqüents amb nosaltres mateixos. L’hibridisme sol donar un orgull a vegades insuportable i una vanitat pueril; i d’altres vegades un punt de ressentiment primari i casolà que fa suspectes les millors actituds. Sobretot, desvetlla un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l’acció, ens ennuvola l’esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses.”

*****************************Jaume Vicens Vives, “Notícia de Catalunya”*

*Text suggerit per Rafael Jorba en una conferència recent

L'economia espanyola, campanades a morts

L'economia espanyola s'enfonsa en el fracàs. L'atur ratlla el 20%, la borsa cau a plom i les agències de ràting dubten de la credibilitat del deute espanyol. I enmig de tot plegat el President Zapatero insisteix de nou en que el pitjor ja ha passat i confia que el primer trimestre de 2010 s'haurà aconseguit trencar la recessió amb un creixement econòmic positiu. I podria tenir raó.

Al llarg de tot l'any 2009 l'estat espanyol ha abocat milers de milions d'euros a l'economia. Milers de milions per al Plan E destinat a la construcció i altres tants per al Plan Vive de l'automòbil i més encara per sostenir el sistema financer. Tot plegat no servirà per a massa res. Cap d'aquests estímuls no s'orienta a reconduir els enormes dèficits del sistema que situen l'economia davant del risc d'una dècada perduda. Milers de milions d'euros que es perdran com l'aigua abocada en un colador. Però com passa amb un colador quan s'hi aboca prou aigua i prou ràpid pot arribar a semblar que s'omple. Un miratge fugaç.

És possible que s'entri en creixement. Petit i trist però creixement al cap i a la fi. Ara, basat purament en l'estimul públic s'esgotarà tan aviat com es retirin uns programes que de cap manera poden ser eterns. I sant tornem'hi amb les subvencions mentre la bossa de l'estat s'ho pugui pemetre. Un joc que al Japó va portar el deute públic fins al 200% del PIB.

Potser al final del primer trimestre tocaran campanes però seran campanades a morts.

*

#morphingmatematic

#morphingmatematic, un divertimento Twitter que fa el salt al bloc:

Periodistes:

Troy McClure + Pompeu Fabra = Ramon Pellicer (via @xmenduina)
Antoni Bassas + Loquillo = Manel Fuentes
Luís del Olmo + Ms. Doubtfire = Jordi Basté
Àngels Barceló + Carmen de Mairena = Susanna Griso
Vicenç Villatoro + Belen Esteban = Pilar Rahola

Futbolistes:

Alfredo Di Stefano + Paris Hilton = Cristiano Ronaldo
Tortell Poltrona + Mel Gibson= Carles Puyol (via @davidmarti)
El nen de "los otros" + Zidane = Andrés Iniesta (via @marphille)
Leo Messi + Angel Cristo = Maradona

Polítics:

Felip Puig (CiU) + el Vaquilla (kinki) = José Zaragoza (PSC)
Raimon Obiols + el ninot de Michelin = Miquel Iceta
John Kennedy + Lando Calrissian (Star Wars) = Barack Obama
Pilar Rahola + Joan Monleon = Rita Barberà
*

Divendres d'inventari: Sant Jordi

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Per Sant Jordi alguns posts sobre llibres i el dia més bonic de l'any:

- + llibres / + lliures (23/04/07)

- El nostre Thanksgiving (28/11/07)

- El llibre digital amenaça la Memòria (e-1984) (17/03/10)

- Llibre: "La Dictadura de la Incompetència" (23/10/08)

- Llibre: "Els Assassins de Franco" (29/01/07)
^j

5 lliçons de l'Estatut/et

5 lliçons de l’Estatut:

1.Errar en la tria del moment: L’aposta estatutària es presenta a l’Espanya més puixant i ufanosa dels darrers quatre segles. Tot just quan Espanya se situava de nou, i de forma fugaç, entre els països més poderosos del món.

2.Deixar el factor Espanya fora de l’equació estatutària: L’Estatut i les seves claus, el blindatge competencial i l’agència tributària, es van plantejar ignorant Espanya. Que hi guanyava l’estat amb l’Estatut? Que se li oferia a Espanya per a fer-li passador el nou Estatut? Des del nacionalisme és incòmode haver-s’ho de plantejar. Fa tuf de rendició. Però un país mancat de poder necessita actuar amb intel·ligència i no deixar mai l’adversari fora de l’equació.

3.Sorprendre’s davant la reacció d’Espanya: Espanya, l’Espanya política, l’Espanya mediàtica i l’Espanya empresarial, va reaccionar amb una terrible virulència davant la proposta estatutària catalana. Però algú que conegui mínimament Espanya, el seu passat i el seu present, podria esperar cap altra cosa?

4.Absència d’una autèntica coordinació política catalana per Estatut: La unitat nacional és una quimera en un país tan complexe com Catalunya però una mínima coordinació política era indispensable per a fer viable l’Estatut. Una coordinació gairebé impossible perquè els dos grans partits hi tenien molt a perdre. El PSC s’hi jugava la bossa de vots del PSOE a Catalunya i CIU s’arriscava a perdre l’hegemonia del nacionalisme.

5.Manca de suport social suficient al repte estatutari: L’Estatut era un objectiu massa ampli i poc definit. Alguns dels seus articles generaven rebuig entre col·lectius ciutadans diversos i els seus beneficis eren difusos. És d’aquí i de la capacitat dels mitjans espanyols per a fer forat en l’opinió catalana que en surt la tremolor de cames de la ciutadania en el seu suport a l’aposta política del país.
^p

Microbloc a cop de twit (recull 5)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

ECONOMIA:

• El missatge de la Ministra Lagarde (França) a la reunió de l'Eurogrup és surrealista. Acusa Alemanya de ser massa competitiva!
• La possible ajuda espanyola al rescat grec (2.000M€) recorda allò d'anar amb amics rics als que no es pot seguir el ritme. No és bo!
• El President d'Ibercaja es diu AMADO FRANCO! De debò que Espanya és que no te l'acabes... Ni el millor guionista!
• Els pisos continuen baixant. I força! N'hi ha prou amb que caiguin un 3% l'any per continuar llogant! http://bit.ly/8Z8e55
• El fabricant xinès Geely compra la marca VOLVO. globalASIAció! http://bit.ly/cZ9mn4

SOCIETAT:

• Si el Barça profana el Bernabeu guanyant-hi la Champions els merengues l'hauran de cremar i fer un estadi nou. Exorcisme blaugrana!
• Per què el diposit del cotxe no incorpora un senzill mecanisme (una bascula, coi!) per comprovar que quan poso 20 L., poso 20 L.?
• Afer Ricky Martin & ètica periodística: L'homosexualitat ni es declara, ni es confessa, ni es reconeix. En tot cas es fa pública!
• Per què en moltes famílies continua conduint el pare si la mare ho fa molt millor? http://bit.ly/bPoBqP
• Sobre el canvi impossible de l'Esglèsia (pensant-hi arran dels últims escàndols). La gerontocràcia incapaç! http://bit.ly/blEYtn

POLÍTICA:

• Per desgràcia les propostes que ajuden a guanyar eleccions no sempre ajuden a governar millor. Menys spin-doctors i més líders!
• Sincerament i sense segones intencions. El President Montilla serà molt millor ex-President que President. Farà una bona feina!
• El PSC hauria de veure l'entrevista que la FOX li va fer al President Obama. La Terribas és un xaiet en comparació.
• Lliçó lèxica essencial del segle XX: Utopia és sinònim de distòpia.
• Les utopies i els il·luminats que les imposen tenen la mateixa relació que l'ou i la gallina. (resposta a @b_costa)
  Pj

Campanya de transit: "Que condueixi la mama!"

N'hi hauria prou d'aconseguir que les mares

fossin les responsables de conduir a cada operació

sortida i tornada per a reduir els accidents de forma dràstica

S'ha provat gairebé tot. Campanyes de sensibilització, imatges impactants, sentimentalisme tipus “papa no corris”, multes duríssimes, pressió policial i límits de velocitat surrealistes. S'ha provat gairebé tot però la darrera operació sortida de Setmana Santa ha estat la més mortífera de la dècada.

Les campanyes insisteixen any rere any en arguments similars. No beguis, no corris, fixa't-hi, mantingues la distància, no parlis pel mòbil, descansa, ... Però fent un cop d'ull als estudis sobre la conducció hi ha una dada que salta a la vista i que no s'ha aprofitat mai. Les dones son de llarg molt millor conductores que no pas els homes. Més conductores vol dir menys accidents.

Ho confirma un estudi del RACC. Les conductores respecten més els semàfors i els límits de seguretat, es corden més sovint el cinturó de seguretat i beuen menys si han de conduir que no pas els homes. Ras i curt, condueixen millor i de forma més segura. Però si això és així per què la gran majoria de les famílies continuen optant perquè condueixi el pare? N'hi hauria prou d'aconseguir que les mares fossin les responsables de conduir a cada operació sortida i tornada per a reduir els accidents de forma dràstica.

El lema de la propera campanya de transit sembla clar: “Que condueixi la mama!”.
*

El vídeo del cap de setmana (XVI)

Sobiranisme, el vot immigrant

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Sobiranisme, el vot immigrant"

Una de les claus més destacades de les consultes d’autodeterminació que van prenent cos arreu del país és el fet que el dret a vot s’estengui als joves a partir dels 16 anys i a tots els residents a Catalunya, incloent els que hi han arribat els darrers deu anys. El país en clau de present i futur. Els joves que son la Catalunya de demà i els catalans nascuts arreu del món que son la Catalunya d’ara mateix.

Però més enllà de les consultes el vot dels immigrants és una qüestió que el nacionalisme ha de tenir molt en compte. A les properes eleccions municipals una part important del cens respondrà a aquest perfil. No només perquè els catalans d’orígen romanès hi podran votar per la seva condició de ciutadans de la Unió . També caldrà sumar-hi els bolivians, equatorians i argentins que tindran accés al dret a vot a partir dels acords internacionals signats pel govern espanyol amb diversos estats llatinoamericans. Només magribins i sub-saharians quedaran exclosos de les urnes.

Des del catalanisme es veu amb un cert recel aquesta entrada dels catalans més nous al joc electoral però el cert és que és una fantàstica notícia. No pas perquè el vot immigrant ho posi fàcil als partits nacionalistes, més aviat al contrari. El PSC fa anys que hi treballa i és probable que en sigui el gran beneficiat. Però és justament per això que el sobiranisme ha d’apostar pel dret de vot dels immigrants, perquè la nova Catalunya és aquí per a quedar-s’hi i dedicar-hi tots els esforços possibles ha de ser una prioritat. Una tasca que els grans partits sobiranistes només faran s’hi l’aritmètica electoral els obliga a fer-la.

Una altra cosa és el discurs, l’argumentació i l’estratègia que cal seguir per a convèncer els catalans d’origen immigrant de l’atractiu de l’opció sobiranista. Descartada, en un primer moment, la crida al sentiment patriòtic, fins avui el nacionalisme s’ha adreçat als nous catalans amb l’argument econòmic sense massa èxit. És en la invitació a construir plegats un projecte de país obert i inacabat, amb cabuda per a tothom sense exclusió on els catalans més nous podrien sentir-se còmodes i protagonistes. Un país en construcció que més enllà de la protecció europea ofereixi possibilitats de projecció per a tots els seus ciutadans.
*

El llibre digital amenaça la Memòria (e-1984)

"és indispensable que cada cultura organitzi un registre

exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una

garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat"

L'e-book és una innovació magnífica que ho comença a tenir tot per acabar esborrant del mercat bona part dels llibres en format paper. Potser gairebé tots, d'aquí a uns anys. El format electrònic és una eina amb grans avantatges que obre molts camins alhora. Camins plens d'oportunitats però també amb racons foscos i amenaces importants. La mal·leabilitat del llibre electrònic, combinada amb la boira del cloud computing i la hiperconnectivitat global seria el somni humit de l'oncle Stalin. El format perfecte per al 1984 d'Orwell. Quan el llibre electrònic sigui ja un rei coronat, quan tota la història, la literatura, la ciència política i l'assaig universals siguin un ball llarguíssim de zeros i uns en algun servidor amagat, serà més fàcil que mai canviar la Memòria de la humanitat. Més possible que mai, doncs.

No es tracta d'una ficció. Que ho preguntin als usuaris del Kindle d'Amazon que havien comprat el 1984, justament aquest llibre, i d'un dia per l'altre van trobar que el llibre havia estat esborrat dels seus e-books per una decisió de l'empresa. El mateix mecanisme que permet actualitzar les obres comprades edició rere edició, obre també la possibilitat de fer-hi petits o grans canvis sense previ avís emulant els porcs de la “Granja Animal”. Avui és possible encara comprovar que el Nobel Camilo José Cela va esporgar les seves novel·les de les frases addictes al règim franquista que tenien les primeres edicions. Si s'haguessin publicat directament en format electrònic potser no ho podríem saber.

És ara, abans que la revolució digital escombri editorials, distribuïdores, llibreries i biblioteques, que toca pensar en solucions que garanteixin la Memòria universal. El caos que s'aproxima al sector (el veuen venir?) podria fer-ho impossible en els propers anys. És necessari regular (auto regular, si és pot) la modificació de les obres publicades, fent necessari un avís previ per continuar distingint entre edicions tal i com passa en format paper. Però més enllà encara, és indispensable que cada cultura organitzi un registre exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat. Potser és una pulsió del subconscient analògic però probablement tots els immigrants a la república digital estarien més tranquils si les publicacions electròniques del futur quedessin enregistrades en format paper en algun racó del planeta.

1984 no era una profecia sinó un avís a navegants. El 2010 és un bon any per a tenir-lo present.
^*

Palo Alto, Helsinki, ... Tel Aviv

Post publicat al web de l'ACAI
(Associació Catalana d'Amics d'Israel):

"Palo Alto, Helsinki, ... Tel Aviv"

Israel és al telenotícies dia sí, dia també, però totes les cròniques acaben essent sempre la mateixa. Com si l'únic interessant que hi passa fos el conflicte amb els palestins. Quan es pensa com un martell només es veuen claus i els corresponsals catalans al Pròxim Orient son incapaços de veure res que surti del seu còctel personal de kufiyyes i uniformes verd oliva. Potser per això no hem sentit a parlar mai de l'economia israeliana. Califòrnia i Finlàndia es retraten sovint com a model i mil i un opinadors busquen formules per imitar els seus èxits. Fins i tot alguns empresaris hi viatgen buscant exemples de progrés. Però a tot just quatre hores d'avió, a l'altra banda del nostre mar, hi tenim un motor econòmic extraordinari que passa totalment desapercebut. Tel Aviv es més propera a Barcelona en tots els sentits del que ho son Helsinki i Palo Alto, però mai no hi hem girat la vista a la recerca d'inspiració.

L'economia israeliana aconsegueix creixements robustos basats en la productivitat i la innovació. El PIB israelià va créixer un 5,2% l'any 2007 i un 4,2% el 2008. La recessió del 2009 hi ha estat més suau que en cap altra economia desenvolupada. Un pas enrere de tan sols un 0,3%. I és que l'economia productiva i un sistema bancari conservador han permès a Israel evitar en bona part els disbarats financers que han desestabilitzat Europa i els Estats Units. Unes xifres que surten de combinar el cultiu del capital humà amb l'esperit emprenedor i l'impuls a l'economia del coneixement.

Israel té un sistema d'ensenyament que funciona. Potser perquè els israelians hi destinen un 6,9% del PIB. Una xifra que està per sobre, fins i tot, del 6,4% que hi dediquen els finesos i que supera en més d'un 50% el 4,2% que s'hi inverteix a l'estat espanyol. A això cal sumar-hi un entorn científic i universitari dinàmic i productiu que se situa entre els primers del món en publicacions i cites científiques de referència. Però sobretot un substrat social amb esperit emprenedor del que surten mil i un projectes empresarials ambiciosos i competitius. Una part d'aquestes virtuts arrelen en els valors tradicionals del poble jueu. L'estudi, el treball, l'esforç, la crítica i l'espai obert a l'heterogènia. Però d'altres cal buscar-los més enllà. Fins i tot la militarització a que es veu forçat l'estat d'Israel pot haver contribuït al seu èxit econòmic. A “Start-up nation” (nació emprenedora) Dan Senor i Saul Singer presenten el servei militar que els joves israelians realitzen abans de la universitat com una lliçó única de maduresa i responsabilitat. El Tsahal no és un exercit qualsevol, s'hi afavoreix la responsabilitat i l'autonomia personal. Patrullant per Judea i Samaria els joves israelians han de prendre decisions dures i difícils. En les operacions al Líban o a Gaza cal que sàpiguen aconseguir el seu objectiu amb els recursos disponibles. Amb tota la creativitat que calgui. Unes lliçons que seran molt valuoses anys més tard quan aquests mateixos joves siguin al món de l'empresa.

Israel és un país de tecnologia. És així que, seguint el tòpic, han fet florir el desert. L'economia israeliana dedica gairebé un 5% del seu PIB a la recerca i el desenvolupament (sector públic a banda). Diners abocats a la innovació del futur. Unes xifres que superen de llarg les economies més avançades del món. És així com set milions d'israelians situats en un els racons més difícils del planeta van atreure l'any 2008 tanta inversió de capital risc com Alemanya i França sumades. No és estrany, doncs, que gairebé una cinquantena d'empreses israelianes cotitzin al NASDAQ, la borsa americana de l'alta tecnologia. Una presència superior a la de qualsevol altre país fora dels Estats Units. Tecnologia, innovació, empresa, ... Futur.

Girar la vista a Israel per buscar-hi idees, inspiració i projectes sembla interessant però demana primer desfer els tòpics sobre l'estat jueu que els catalans carreguen a l'esquena. Palo Alto i Helsinki però també Tel Aviv. És als amics d'Israel que ens toca explicar-ho!

a

Escridassant el català, girant la truita

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Escridassant el català, girant la truita"

Fa pocs dies al XIIIè Congrés Regional del PP balear un grup de delegats va escridassar el president del Congrés per fer servir el mallorquí en la seva intervenció. L’anecdota és molt greu. Tant hi fa si els crits tenien l’orígen en la rivalitat entre famílies del partit. El cas és que una colla de responsables polítics i militants del partit més important de les Illes Balears van menysprear publicament la llengua del país comportant-se com a autèntics colons. I no ha passat res més enllà d’un breu al telenotícies. Cap expulsió, cap expedient obert. Els ciutadans de les illes sabran què voten i quin valor donen a la seva llengua però en un país amb dignitat els dirigents del Parit Popular hauríen de presentar excuses i escatir responsabilitats.

Però acusar d’intolerància el Partit Popular és fàcil. Resulta més interessant girar la truita i pensar que passaria si al congrés d’un dels grans partits nacionalistes algun dels delegats s’adrecés a l’auditori en castellà. La veritat és que no seria estrany que alguns republicans i convergents reaccionessin amb la mateixa falta de respecte i actitud intolerant amb que ho van fer aquella colla de militants populars a Mallorca. I és que potser la dreta espanyolista no ha paït la pluralitat de l’estat però el nacionalisme català té un problema amb la força del castellà a Catalunya. El nacionalisme es pot permetre que la llengua més parlada a Catalunya li faci venir urticària? Es pot recuperar l’autèntica hegemonia política al país sense resoldre aquesta incongruència?

El nacionalisme aspira, legitimament, a que la llengua catalana sigui la primera llengua del país. A recuperar per a la llengua pròpia el protagonisme a l’espai públic i l’estatus de llengua d’identitat compartida per tots els catalans, vinguin d’on vinguin. Però aquest és un procés llarg que avança a un ritme lent. Tot i l’èxit de la immersió lingüistica, encara que el coneixement de la llengua catalana és molt ampli i creix cada dia, la immigració i la complexitat del país faran que les pròximes dècades hi hagi encara molts catalans que s’expresen millor en castellà que en català. És poc intel.ligent i profundament injust excloure aquests catalans del debat nacionalista. La llengua castellana va arribar a Catalunya entre la imposició política i la misèria de la immigració però és aquí i ja no marxarà mai més. Si el nacionalisme aspira a presentar una resposta per al país real haurà de començar a assumir aquesta realitat i abandonar el país virtual que alguns continuen somiant.
*

El vídeo del cap de setmana (XIV)

Contra l'economia vudú

El fons de la campanya estosooloarreglamosentre todos.org sembla ple de bona intenció i esperit constructiu però deixa un regust agre que no acaba d'anar avall. Enmig del drama de la situació econòmica actual vendre optimisme i confiança sense afegir-hi res és una obscenitat. Com qui visita un jove a qui li han amputat les dues cames després d'un accident dient-li que amb una bona actitud tot s'arreglarà. No sembla una bona idea. Al ferit li tocarà passar per una recuperació dolorosa. Assumir un canvi de vida radical. Adaptar-se a la cadira de rodes i aprendre caminar amb les pròtesis. L'optimisme l'ajudarà però abans li caldrà assumir el xoc, prendre consciència de les seves limitacions i afrontar els reptes que té al davant. Arribar amb un somriure receptant confiança resulta obscè.

Les idees que inspiren l'estosololoarreglamosentre todos.org son pura economia vudú. Com si l'optimisme i la confiança fossin la pedra filosofal i tinguessin el poder de fer desaparèixer els deutes milionaris i els dèficits que fan de llast de l'economia espanyola per transformar la crisi en creixement econòmic. Podria ser una bona iniciativa per un altre tipus de recessió però no per a la tempesta profunda i radical en que es troba Catalunya i tot l'estat espanyol. És el mateix esperit infantil que hi ha darrere la teoria dels brots verds. L'esperança que anunciant la fi imminent de la crisi la roda del consum tornarà a girar i es reiniciarà el cercle virtuós del creixement. Pura economia ZP. Allò de "la economía es un estado de ánimo". En anglès en diuen "wishful thinking" d'aquests deliris.

No s'hi val a receptar una actitud positiva sense reconèixer el fons amarg del fracàs econòmic espanyol. No s'hi val perquè l'optimisme és com aquella vella beguda de cacau, potser és molt bo però no fa miracles.

*

Microbloc a cop de twit (recull 4)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

2.0:

• Sovint sembla que la majoria de comentaris en blocs no han llegit més enllà del primer paràgraf. Si no llegeixes no opinis, home!
• Cobrar un llibre electrònic a 10? és una invitació a la pirateria.
• Blocs, twitter i el que vulgueu però tots els grafòmans digitals perdem el nord per publicar en paper. Aspirem a l'analògic.
• Frase paradoxal del món 2.0: "Sí, és un amic íntim del facebook".

Política:

• Em fa vergonya que s'equiparin els braus i les persones en el debat sobre la tauromàquia a CAT. Els animals no tenen drets!
  Comentari interessant d' @marcambit. Potser els animals no
  tenen drets però nosaltres sí que tenim obligacions.
• Mil i una crítiques a l'Aznar per ensenyar el dit als estudiants. Ningú es recorda d'aquesta altra imatge? http://bit.ly/9y5hdo
• Sorprès de l'extrem relativisme cultural que ens envolta. De debò es pot dubtar de que Dinamarca és millor que el Senegal?
• El Doctor Carretero en sap tant de regeneració política com el Doctor Mengele de cures paliatives.

Economia:

• Això del estosololoarreglamos(...).org és pura economia vudú. La confiança no ho arregla tot. Els problemes son reals, no d'ànim!
• Només sento a parlar del deute públic. Per què ningú no mira el massiu deute privat espanyol? Aquí hi ha el problema!
• Hauria de ser constitucionalment obligatori que el Ministre d'Economia espanyol fos català i de CIU. Hi guanyaria tothom!
• Si ets jove, estàs sà i t'has pogut formar (llicenciatura+anglès) pots queixar-te per ser mileurista o t'hauries d'espavilar solet?

Societat:

• Els joves d'avui entren abans a l'edat adulta? No. Entren abans a l'adolescència però molt més tard a l'edat adulta.
  *

Immigració i llengua, èxits amagats

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Immigració i llengua, èxits amagats"

Catalunya ha doblat amb escreix la seva població des de 1950. En tot just seixanta anys el país ha passat de 3.218.000 habitants a una població que s’estima actualment entorn els 7.300.000. Un creixement de població que s’aixeca principalment sobre la immigració i que ha posat la cultura del país en una situació difícil. La pressió del franquisme sobre la llengua i la cultura catalanes no va impedir la transmissió generacional però va complicar el procés d’integració del milió i mig d’espanyols que van arribar durant els anys seixanta i setanta del segle passat. Un procés que continua en primer terme amb l’arribada d’un milió de nous immigrants d’arreu del món al llarg dels darrers deu anys. Sis dècades de trasbals demogràfic han fet de la Catalunya d’avui un territori complexe on més del seixanta per cent dels catalans tenen un o tots dos pares nascuts fora del país.

El procés d’integració, el soldat mutu entre els catalans d’ahir i els d’avui mateix, ha topat amb dèficits i mancances molt profundes. La manca de polítiques pròpies fins als anys vuitanta principalment però també l’actitud submisa de molts catalans i el fet que la immigració hagi arribat en onades massives que han col·lapsat les inèrcies d’integració que fins llavors havien funcionat de forma natural. Avui tot just comencem a viure el naixement de la tercera generació de les famílies que van arribar al país als anys seixanta. Hi ha llums i ombres però l’èxit és notable. Tot i que resulta evident que la integració va més enllà de la llengua també ho és que a Catalunya la llengua és l’element més vistós i la clau de volta de tot el procés. Des del nacionalisme sovint s’opta per l’alarma i el derrotisme. Es fa un cop d’ull lleuger a les dades i l’alerta és general. Un 46% dels catalans té el castellà com a llengua habitual i només un 36% el català. Finis cataloniae clamen els profetes! Però difícilment podria ser d’altra manera quan els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país.

Una mirada més detallada a les estadístiques prova que el procés d’integració avança a bon ritme. No arriba al 32% el percentatge de catalans que tenen la llengua pròpia com a idioma inicial, com a llengua materna. Un 35% si hi sumem els catalans criats alhora en català i en castellà. Però a partir dels 15 anys ja sumen un 37% els que declaren tenir el català com a llengua d’identificació. La llengua que els defineix. A això caldria sumar-hi els bilingües, els que s’identifiquen amb ambdues llengües, que són gairebé un 9%. El català és llengua familiar d’un 35% però llengua d’identificació d’un 46%. En trenta anys de Generalitat i immersió lingüística un 11% de catalans d’origen immigrant han pujat al carro de la llengua. Comptat i debatut el resultat és positiu. Particularment quan es té en compte la lentitud amb que funcionen aquests processos. El ritme de la integració és lent, generacional, i les xifres confirmen que el rellotge corre a favor de la catalanitat. Avui som més país que ahir però menys que demà.

Però d’on surt llavors l’angoixa nacionalista que veu un país que s’apaga i pretén jugar-s’ho tot al doble o res? Dels darrers deu anys. L’èxit en la catalanització del país hauria estat evident i molt vistós si no fos que en deu anys Catalunya ha rebut una nova onada d’immigració superior al milió de persones que ha desdibuixat el camí fet. Potser més de sis-cents mil ciutadans s’han sumat a la llengua de forma plena però quan torna a ser impossible demanar un tallat en català la tensió és comprensible. Ara, més enllà de l’angoixa cal ajustar-se a la realitat. Conèixer els nostres dèficits però també els nostres èxits. No fos cas que enduts pels nervis acabéssim canviant allò que ja funciona.

*

25 sense Espriu

25 anys de la mort de Salvador Espriu

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret»,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.
*

Espanya i els catalans, rancúnia quotidiana

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Espanya i els catalans, rancúnia quotidiana"

Fa pocs dies en un d’aquests programes de televisió escombraria que es presenten com a educatius un dels concursants va insultar un participant català referint-s’hi com a “puto catalán de mierda”. És una anecdota i potser no cal fer-ne un grà massa però és fàcil imaginar-se què hauria passat si l’insult hagués anat dirigit a un marroquí o un senegalès. Indignació massiva i expulsió fulminant del programa. I és que els “maldito moro” o “jodido negro” surten molt més cars que un “puto catalán de mierda”.

La rancunia espanyola cap a tot allò que fa tuf de català és tan habitual, tan comuna, que s’ha banalitzat i arriba a passar desapercebuda. És el mateix mecanisme mental que permet que tots els catalans que es mouen per Espanya s’hagin sentit a dir alguna vegada allò de “que majo eres, no pareces catalán”. A cap espanyol se li acudiria anar dient alegrement “que honrado eres, no pareces rumano”, ni cap romanès acceptaria el comentari sense omplir-li la cara de mans al seu interlocutor. Però amb els catalans els espanyols ni se n’adonen. La pulsió anticatalana és tan profunda i arrelada en l’ADN espanyol que gairebé sembla que no hi ha mala fè. Deu ser per això que som capaços d’acceptar aquestes gràcies amb un somriure.

Els espanyols ens insulten sense adonar-se’n i nosaltres deixem passar el greuge com qui no vol la cosa però el menyspreu cap al que som i representem, cap a tots i cadascun de nosaltres, existeix i no sembla que hagi de canviar en el futur. No s’hi val a dir que l’odi és cosa de minories. La premsa de Madrid no es podria permetre l’acarnissament anticatalà si no comptés, activa o passivament, amb la complicitat de la societat. Els polítics espanyols no atacarien Catalunya sense els vots generosos que això els reporta. Allò ‘excepciónal i únic a Espanya és la defensa i el suport a Catalunya.

Algunes de les nostres virtuts, els tòpics del treball, l’estalvi i l’habilitat industrial, han estat admirades i respectades arreu d’Espanya, és cert, però la rancunia i l’admiració no s’exclouen. L’odi i el respecte són compatibles i aquesta és la clau de la qüestió. D’una o altra manera els catalans estem abocats a la relació amb Espanya, fins i tot l’endemà d’una hipotètica independència, però la pedagogia és la pitjor de les postures en aquesta relació. Ser estimats és impossible i no cal que ens escarrassem a explicar-nos, Espanya ja sap qui som i senzillament no li agrada el que veu. Només podem aspirar a ser respectats i el camí per aconseguir-ho s’assembla poc al que hem seguit fins ara. És des de la fermesa i la seriositat que s’aconsegueix el respecte. Des de la duresa i la defensa estricta del propi criteri. Qualsevol altra cosa només aconsegueix sumar a la rancúnia el menyspreu que hem patit fins avui.

*

El vídeo del cap de setmana (XIII)

Divendres d'inventari: Infraestructures

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Aquesta setmana l'inventari recull alguns posts sobre infraestructures:

• AVE: Visió espanyola, malson català (07/01/08)
• L'AVE, el nou Concorde (05/01/08)
• Aeroport i AENA, la via europea (10/10/07)
• Infraestructures, prova de dinamisme (19/12/06)
• El llast de les infraestructures (20/11/06)
  *

Carolingis o fenicis?

Qui sóm? D'on venim? Grecs, fenicis i romans, empelt carolingi i jueus i moriscos, gascons i occitans, andalusos, marroquins, romanesos i bolivians. Macedònia i terra de pas. Carolingis o fenicis? Per història, geografia i tradició som carolingis i fenicis alhora. Llatins ma non tropo. Tampoc no deu ser casual que només dos països de la mediterrània fessin la revolució industrial quan tocava, Catalunya i el Piemont. Som allò que vulguem ser. Allò amb que ens vulguem emmirallar. I podent triar potser val la pena posar la vista nord enllà, allà on la gent és més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

*

El doble decalatge laboral

Fa pocs dies la premsa es feia ressò d'una convocatòria d'oposicions per a una cinquantena de places d'auxiliar administratiu a la que van concórrer més de tres mil cinc-centes persones. El més significatiu no és tant el nombre de candidats, més de setanta per plaça, sinó el fet que prop del setanta-cinc per cent dels aspirants superaven de llarg la formació mínima requerida (un pobre títol d'ESO en aquest cas) i no pocs eren llicenciats universitaris.

Amb més de sis-cents mil aturats a Catalunya l'atur estructural és a l'ordre del dia. I no és estrany. Serà molt i molt difícil trobar una sortida als centenars de milers de treballadors sense qualificació que s'acumulen a les llistes del SOC. Gent sense res a oferir més enllà de les seves mans. Però aquesta tragèdia no pot fer oblidar l'altre gran decalatge del mercat de treball. Els milers de llicenciats incapaços de trobar una sortida laboral que respongui al seu potencial. Un universitari fent d'auxiliar administratiu d'una administració pública és un malbaratament de recursos enorme. Del recurs humà en si mateix, que podria germinar i donar més fruit en un altre entorn, però també dels ingents recursos públics abocats a formar-lo i que no donaran el resultat esperat.

La qüestió és greu perquè tot i que la subocupació pugui semblar menys urgent i dramàtica que l'atur estructural el cert és que no ho és. No ho és gens. Una economia potent, dinàmica i productiva pot acceptar la càrrega que suposa una gran bossa d'atur estructural. Si la població activa és prou gran i l'economia creix es poden destinar recursos a suavitzar el cost econòmic i social de l'atur de llarga durada mentre s'intenta reconduir, mitjançant la formació, cap a nous sectors en creixement. Aquest és en tot cas un problema del passat. Una rèmora que les economies han de carregar quan fan un salt evolutiu a un ritme superior al que marca l'adaptació de la força de treball.

L'autèntica tragèdia és el segon decalatge esmentat perquè és un problema de futur. La subocupació de molts dels treballadors amb un nivell de formació més alt, i dels joves en particular, és un símptoma clar d'un teixit productiu que ha estat incapaç de construir les bases de l'economia del coneixement. Sense un esforç per posar en valor els nostres actius no es generarà el creixement necessari per amortir les conseqüències de l'atur estructural. Sense empreses despertes en sectors de futur que aprofundeixin en el potencial de productivitat gairebé infinit de l'economia del coneixement no serem al grup capdavanter d'Europa. En el context econòmic global és fàcil ser Alemanya o el Marroc però no queda clar que hi hagi camí del mig.

*

L'error Barcelona 2022

Només fa un mes que l'Alcalde Hereu anunciava la seva intenció de presentar candidatura als Jocs Olímpics d'hivern de 2022. Un Alcalde a la recerca d'un projecte de ciutat, incapaç d'aconseguir brillar sense la lluentor d'alguna gran revetlla. La idea és pròpia del Polònia. Uns Jocs d'hivern a la platja mediterrània on per primera vegada l'equip jamaicà de Bobsleigh es trobarà com a casa. Costa mirar-s'ho sense quedar estupefacte.

Hi ha un fons valuós en la proposta. Es bo eixamplar la imaginació sense complexos per pensar la ciutat com a palanca del país, també del país de muntanya, però no amb un nyap que fins ara només ha servit per a trepitjar l'ull de poll als aragonesos i la seva esperança en la candidatura de Jaca. El projecte Barcelona 2022 és un error de principi a fi. No només ens enfronta amb l'Aragó, també costarà una bona colla de milions d'euros només en estudi i promoció. Pitjor encara, serà una distracció estèril que s'endurà un temps i uns esforços que necessitem abocar a d'altres reptes urgents. Tot per una idea absurda pensada des de la pura estratègia electoral.

El que resulta difícil d'entendre és la passivitat amb que la societat i la política del país han rebut el projecte. Encara que la idea es va planificar a l'esquena del ple municipal, amagant-lo també als socis de govern, ningú no gosa oposar-s'hi. Només Iniciativa se'n distància, la neu artificial no seria prou sostenible, però fins i tot Convergència fa seguidisme i es limita a matitzar l'estranya idea d'uns Jocs d'hivern on mai no hi neva. Com si ningú hagués après la lliçó del Fòrum de les Cultures. Fa sis anys que el model revetlla està esgotat a Barcelona.

Atrevir-se a dir no és indispensable per al lideratge. Potser el Pirineu està tan desesperat per la falta d'infraestructures i inversions que s'agafa al ferro roent de l'Alcalde Hereu. Potser costa treure aquest bri d'il·lusió als Alcaldes de muntanya. Però això no justifica el suport a les idees de bomber de la Plaça Sant Jaume (banda mar). En tot cas hauria de ser un estímul per a buscar propostes serioses i viables per a la gran ciutat, la muntanya, la costa i la plana de Lleida. Un projecte per al país sencer.
*

Reagrupament, foc nou per cremar la barraca

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Reagrupament, foc nou per cremar la barraca"

Reagrupament va aparèixer a l’escena política impulsant dues idees força: independència i regeneració política. Un discurs de puresa democràtica que blasmava la partitocràcia com la font de tots els mals i que davant la impossibilitat d’imposar el seu discurs a Esquerra va portar els reagrupats a fer fer foc nou. La seva primera assemblea general aprova la ponència política i escull junta directiva per majoria abassegadora enmig d’un clima d’eufòria. Però les bones intencions poden ser perilloses i totes les taques destaquen més sobre la túnica blanca dels purs. Només han calgut cinc mesos perquè una desavinença mínima entorn el procediment d’elecció de candidats al Parlament ho engegués tot a rodar provocant una crisi que ha estat a punt d’acabar amb el projecte. Tant hi fa si la crisi surt de la incapacitat per a manegar diferències de criteri legítimes o d’un afer de faldilles, la qüestió és que a la primera de canvi s’ha demostrat que la capacitat regeneradora de Reagrupament és un bluf en tota regla.

Reagrupament i el Sr. Carretero tenien la voluntat de fer-ho bé, de fer-ho millor. Pensaven que amb un partit de nova planta seria possible trencar amb els vicis que la política catalana carrega a l’esquena. I no han fallat per engany o per mala intenció sinó per incapacitat i simplisme. Les persones són difícils i els polítics són persones. Combinar les visions i les ambicions, els anhels i els vicis d’una colla de gent en un projecte polític no resulta gens fàcil i, bé o malament, la rigidesa i l’autoritat del nostre sistema de partits ajuda a fer-ho possible. Només amb flexibilitat, diàleg i un respecte escrupolós a la norma es pot construir una organització més oberta. Unes qualitat que Reagrupament no té i que són incompatibles amb el lideratge càustic del Sr. Carretero. I francament, no sembla que el candidat in pectore del partit, el Sr. Laporta (alies el Conducator expulsadirectius), tingui una filosofia de direcció massa més dúctil.

El simplisme benintencionat de Reagrupament no pesa només sobre l’ànsia de regeneració política del partit. La mateixa lectura superficial, innocent i estèril porta els reagrupats a plantejar una sortida al plet nacional de Catalunya pròpia d’En Teo va al Parlament. No hi fa res si una majoria independentista a la Ciutadella és total i absolutament impossible. El discurs de Reagrupament és clar i explicit. Llàstima que la realitat mai no s’adapta als plans estrictes d’una colla de gent per moltes ganes que hi posin. Tot indica que el projecte polític de Reagrupament acabarà igual que la seva primera junta directiva, com la comèdia de Falset. I si alguna cosa no li cal al nacionalisme català és fer el ridícul.

Fer foc nou pot ser una pèssima idea si acaba servint per cremar la barraca.
*

El vídeo del cap de setmana (XII)

Ambició espacial

La ciència ficció només es manté com a fantasia fins que algú amb prou impuls combina visió i ambició per a fer-la realitat. Elon Musk és una d'aquestes persones. Costa no entusiasmar-se llegint l'article que escriu a l'especial “El Món al 2010” de la revista The Economist sobre el futur immediat dels viatges espacials. Un impuls renovat per l'aventura espacial que resulta molt interessant. Enmig del desconcert econòmic, polític i social, la nova ambició espacial es presenta com l'antídot perfecte a la triple depressió que ens amenaça. La ciència i la tecnologia continuen sent els camins més directes a un major desenvolupament i la carrera espacial n'és la màxima expressió. La conquesta de l'espai, per llunyana que pugui semblar, és l'únic projecte capaç d'unir el món generant l'èpica necessària per arribar a un nou horitzó. Un objectiu per al conjunt de la humanitat que resulta indispensable per a la complexitat del segle XXI. El destí evident (“manifest destiny”) d'un demà millor més enllà del nostre planeta.

*

Espanya i els tres micos del nacionalisme

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Els tres micos del nacionalisme"

*

El vídeo del cap de setmana (XI)

Microbloc a cop de twit (recull 3)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• La maragallada post-Maragall dels Jocs Olímpics d'hivern a Barcelona és el cant del cigne del PSC a l'Ajuntament. 2011, Trias BCN!
• BCN candidata als Jocs d'hivern del 2022 o com l'Ajuntament no va aprendre res del Fòrum. Hereu, rei, vergonya aliena!
• Missatge des de Madrid (UPyD) per al Sr. Albert RIvera (C's). "Nos presentamos. Recuerda: Roma no paga traidores!. Besos, Rosa".
• No cal discutir tant sb el model de gestió per al Prat. Ni l'estat, ni la Gene ni l'Ajuntament. Privatització i lliure competència!
• La tendència profètica de l'independentisme cada dia recorda més als Testimonis de Jehovà. Com si Arenys fos Jericó...

ECONOMÍA:

• Què passa amb els preus quan hi ha 800.000 pisos nous per vendre i la demanda continua morta? Rebaixes! http://bit.ly/4G0WCH
• Riquesa és treball per productivitat. O sigui, suor per intel.ligència. No hi ha dreceres.
• Corol·lari a la primera llei climàtica del botiguer: “Carrers freds, calaixos freds”.
• Fases de la crisi. 2008: Negació i ràbia. 2009: Discussió i depressió. 2010: Acceptació.
• La millor promoció de la sanitat privada és una visita a la pública. Una hora i vint minuts de retard. Reclamació presentada!

COMUNICACIÓ I SOCIETAT:

• AVATAR: Un western post-modern en que els índis (alienigenes) son els bons. Un film entretingut plè de mala consciència occidental!
• La humanitat busca superar els seus límits. Per això els xinesos proven de deixar-se bigoti tot i que la genètica no els acompanya.
  *

Articles al Magazine (Mileuristes & empresaris africans)

Les darreres setmanes el Magazine de La Vanguardia ha publicat un parell de cartes que hi vaig enviar. Les transcric a continuació:

- Mileuristes i creació de valor (Carta de la setmana, diumenge 18/I)

El reportatge sobre els canvis de la passada dècada publicat al darrer Magazine de l'any citava els mileuristes com a llicenciats low cost. Amb un nom o altre resulta innegable que milions de joves són víctimes d'un sistema econòmic centrat en activitats de baix valor afegit i incapaç d'aprofitar les seves qualitats. La nostra economia ha crescut alimentant-se de mà d'obra barata, sense primar el coneixement i amb una gran precarietat laboral, és cert. Però una generació que disfruta del millor nivell educatiu de la història no hauria de quedar-se creuada de braços esperant les oportunitats, hauria de generar-les. La clau es troba en la creació de valor i els mileuristes haurien de contribuir-hi amb idees i projectes que ajudin a trencar el sostre de vidre que amenaça el seu futur. El sistema no hi ajuda però com l'article citava amb valentia es troba a faltar entre molt mileuristes l'esforç per a obrir-se camí que tantes generacions van fer abans que ells. La responsabilitat principal de la sortida del mileurisme és dels propis mileuristes. Al cap i a la fi, a base de creativitat i hores, moltes empreses low cost són extraordinàriament rendibles.

- Apadrinar un emprenedor africà (Publicat, diumenge 27/XII)

Els nous empresaris africans que el Magazine retratava fa poc són la gran oportunitat per al continent negre. Empreses africanes que comencen a recollir èxits amb bons projectes i grans dosis de passió. Aprofitant tot el potencial d'aquests països oblidats per a generar riquesa i portar esperança i progrés als seus ciutadans. Mentre tot evoluciona i l'Àfrica canvia, tot sovint sembla que des d'Europa continuem tenint una idea del desenvolupament més pròxima a les guardioles del Dòmund que a les aules de l'IESE. La tan repetida frase que anima a ensenyar a pescar enlloc de regalar peixos mai no havia tingut tant de sentit. Són aquestes noves empreses africanes, grans i petites, les que millor poden garantir una bona pesca d'ara endavant. Potser des dels països rics hauríem de buscar noves formes de contribuir en sintonia amb aquests canvis. Apadrinar un emprenedor africà podria ser un bon camí.

*

Independentisme thatcherista

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Independentisme thatcherista"

*

Pausa nadalenca

Pausa nadalenca. Proper post el dijous 7 de gener.

BON NADAL!

El vídeo del cap de setmana (X)

Hopenhagen i el rebut de la llum

Sant tornem-hi! Cada final d'any la mateixa cançó. L'estat està cansat de subvencionar les elèctriques amb càrrec al seu pressupost i la Comissió Nacional de l'Energia recomana autoritzar-les a pujar tarifes de cara al nou any. Una pujada entre el 14% i el 18%, com qui no vol la cosa. Una xifra considerable en temps de riquesa minvant. I és que la factura elèctrica de les famílies a casa nostra té una certa gràcia. El subministre elèctric es va privatitzar fa una colla d'anys però fins avui continua funcionant amb tarifa pública. Les empreses són privades però el preu el marca l'administració i l'estat compensa la diferència amb el preu de mercat mitjançant transferència de diner públic. Un dèficit de tarifa que supera els 3.000 milions d'euros anuals. Sí, el consum elèctric que tant contamina, culpable de nuclears i tèrmiques, allò tan perniciós que cal reduir a cuita corrents, està subvencionat.

Resulta que el ministre d'indústria i el conseller de torn gasten milions d'euros en campanyes de sensibilització i bombetes de baix consum però alhora estimulen la despesa elèctrica mitjançant una subvenció generosa i constant. La bona notícia és que resultarà molt fàcil reduir la despesa elèctrica i complir amb els objectius que es marquin a la cimera de Copenhagen. N'hi haurà prou d'acabar amb la subvenció i cobrar el preu real de l'energia elèctrica perquè el consum es reduís de forma radical.

Si no s'ha fet fins ara deu ser perquè és considera una jugada d'alt risc polític. Suïcida, de fet. Apujar el rebut de la llum a les famílies un 30% pot semblar dur però els ciutadans ja estan pagant aquest cost a través d'impostos. Una despesa que no es veu. Potser hi ha una forma d'acabar amb la subvenció sense caure en el suïcidi polític. Abaixar proporcionalment tots els trams de l'IRPF i les retencions dels treballadors per traspassar-los l'estalvi del dèficit de tarifa. Si la recaptació total d'IRPF supera els 70.000 milions d'euros l'any, una rebaixa de mig punt que es veiés reflexada en les retencions alliberaria exactament els 3.000/3.500 milions d'euros que caldrien per que les famílies paguessin el preu real del consum elèctric. Amb l'avantatge afegit que el consum, i el rebut que se'n deriva, es reduiria de forma automàtica i podria acabar significant un estalvi real.

Menys despesa energètica, un mercat més transparent i menys impostos. Que hi ha algú?
*

Convergència liberal

L'article de la setmana al digital Catalunya Oberta:
"Convergència liberal"

Tot el text que segueix es podria resumir prou bé en una sola frase de set paraules. Set paraules destinades, sobretot, a llibergents. N'hi hauria prou d'afegir a l'encapçalament, Convergència liberal, un parell d'expressions italianes força populars. Començant amb un piano, piano, i seguint amb el musical ma non troppo. Convergència liberal, sí, però piano, piano, i ma non troppo. A la tan catalana manera.

La celebració del congrés del Partit Liberal Europeu (ELDR) a Barcelona marca un punt d'inflexió en el decantament de Convergència cap al liberalisme més explícit. Fa anys que CDC es va integrar al grup liberal del Parlament Europeu, un compromís que es consolida ara amb l'elecció d'un convergent com a vicepresident de l'ELDR. No es gens estrany que el partit de Trias Fargas i Macià Alavedra sigui el principal punt de trobada dels liberals catalans, però en plena efervescència es bo recordar allò que Convergència és per damunt de tot. Una eina de construcció nacional que té la centralitat política com a imperatiu absolut.

Que Convergència s'apropi al liberalisme europeu és una bona notícia però la passió liberal no hauria d'alterar el difícil equilibri convergent sobre el gruix de l'electorat. Convergència pot fer de partit liberal però no pot ser el partit liberal de Catalunya. El gran partit del president Pujol necessita anar més enllà. Encara avui, trenta anys després de la seva fundació, el nacionalisme necessita un moviment transversal que permeti abraçar el màxim d'electorat catalanista al voltant del sempre canviant centre polític del país. Només així s'aconsegueix la massa crítica necessària per a governar la Generalitat i fer política nacionalista. Que la Catalunya escleròtica d'avui necessita el liberalisme és una obvietat, però la posició ideològica dels ciutadans continua esbiaixada cap a l'esquerra arnada. L'apel·latiu liberal és encara més anatema que marca. És per això que tota aposta política liberal resulta arriscada i exigeix molta habilitat comercial. Convergència liberal, ma non troppo.

Si Convergència ha de ser una força majoritària, ancorada ideològicament sobre les preferències del gruix dels votants, hi ha només una manera de consolidar el liberalisme convergent. Una evolució del país, dels principis i valors majoritaris, que apropi els votants cap a els polítiques de la llibertat. Una feina laboriosa i progressiva que cal fer des de la política però també, i sobretot, des de fora de la política estricta. La societat civil i els mitjans de comunicació com a camp de batalla. Un procés d'acceleració liberal. Convergència liberal, piano, piano.

* *

El vídeo del cap de setmana (IX)

Microbloc a cop de twit (recull 2)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• On son els titellaires espanyols que ara s'impliquen amb l'Aminatu Haidar i els saharauis quan els que rebem som els catalans?
• Content de saber que els Srs. Alavedra i Prenafeta passaran el Nadal a casa.
• MHP Montilla: "Solé Tura és de tots els demòcrates i catalanistes". Sí, dels demòcrates de l'escola Ceaucescu!
• Semàntica política: Mana qui té poder però només lidera qui té projecte.
• Confirmat! Amb la independència de Catalunya es curaria el càncer i totes les dones serien guapes i fàcils.
• Cansat del joc "poli bò/poli dolent" del Tribunal Constitucional i ZP amb l'Estatutet. Ja n'hi ha prou de prendre'ns el pel!

ECONOMIA:

• Algun dia, quan siguem grans, Catalunya serà un país seriós i no tindrem ponts de 4 i 5 dies tot just 2 setmanes abans de Nadal.
• País petit busca activitat econòmica intensiva en mà d'obra amb bon marge i difícil deslocalització (alt cost de transport o similar)
• Economia productiva: Hi ha empreses que s'han passat amb l'outsourcing a l'Àsia. Per sèries mitjanes i curtes CAT és competitiva.

COMUNICACIÓ I SOCIETAT:

• Telecinco va començar sent TeleVIP i ha acabat sent TeleSálvame. Una autèntica involució. De dolent a pitjor!
• El debat 2.0, des del semianonimat d'internet, recorda massa sovint els escrits a les portes de lavabo. Jo mateix hi caic sovint!
• Turquia protesta pel penós afer dels minarets a Suïssa però posa traves a la construcció d'esglésies. Aliança de civilitzacions...
  *

Museu de la Vida Rural, les veus d'ahir

Paga la pena visitar el renovat Museu de la Vida Rural a l'Espluga de Francolí. Un recorregut pels oficis, els ritmes, les eines o els paisatges del món d'ahir però també pel seu moment present i els reptes que afronta avui mateix. Els dos edificis del museu donen prou joc per posar l'accent en vessants molts diversos de la vida de pagès, a cadascú les seves dèries, però una de les seves millors virtuts és l'oportunitat de parar l'orella a les veus del passat. Unes veus que parlen de principis, de valors i d'una manera de fer que era la de tots fins abans d'ahir mateix.

El pensament rural és profundament conservador. Una mentalitat amb poca tirada a dispendis i experiments. Quan la terra et fa suar tot allò que et dóna i una glaçada fora de temps t'ho pot prendre tot es fa difícil pensar en revolucions. Una forma de veure el món que pot costar d'entendre des de la Catalunya actual. Però el pensament d'ahir, la mentalitat pagesa, només es pot descartar quan es coneix i es valora. Aferrar o arriscar. Tradició o modernitat. El nou o el vell. No resulta fàcil decidir on posar els peus, sobre que aixecar-se, però potser es tracta justament d'això. Triar i combinar segons el repte i el moment. Al cap i a la fi tenim dues cames. Aquesta darrera crisi n'és un bon exemple i passejant pel museu es topa amb dites i refranys que haurien estat molt útils fa dos anys, quan la revetlla del totxo ho embrutava tot i enriquir-se semblava un joc de nens. “Qui gasta més del que guanya vestirà teles d'aranya”, una autèntica lliçó de finances 1.0. “A la casa on es treballa mai no hi falta pa ni palla”, economia productiva en una dotzena de paraules. “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”, la responsabilitat personal en una oració ben curta.

És evident que el Museu de la Vida Rural és una visita interessant per a escoles, famílies i persones amb interès però escoltant les veus que s'hi deixen sentir ve de gust organitzar visites per portar-hi els grans gestors financers del món. Segur que hi podrien aprendre molt.

*

Una enquesta i tres articles

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Una enquesta i tres artícles"

*