Seguiment de la campanya (i 2)

Tres setmanes rere l'inici de la campanya "Per un aeroport intercontinental a Barcelona", s'han enviat ja més de quatre cents e-mails a AENA reclamant la concessió de la nova terminal sud al grup Star Alliance.

Us animo a continuar difonent la iniciativa!

La Catalunya de geni

Vostè diu que he influït una generació de

pintors més joves; és possible, però també

és veritat que a mi m’ha influït molt la meva

època. No un artista particular, sinó un estat

d’esperit.

Joan Miró
Entrevista amb Rosamund Bernier, 1961

Són els homes de geni els encarregats d’obrir camí per al gruix de la societat, trencant amb allò establert i descobrint horitzó rere horitzó. Seguint la cita de Joan Miró que encapçala aquest text, els genis no neixen del no res sinó que s’alimenten de l’energia de la pròpia època, de la síntesi d’actituds d’un temps i un lloc determinats. Així doncs, el nombre de genis per càpita és una dada excel·lent per mesurar la vitalitat creadora d’un país, el dinamisme social que n’abona la florida.

No és casual que de finals del segle XIX a mitjans del XX, Catalunya donés al món una llarga nòmina de genis universals que va de Gaudí a Pau Casals i de Miró a Dalí. Fruit tots ells d’un país en ebullició, fills de la mateixa catarsi que alimenta el triomf del catalanisme i es desborda en l’única revolució llibertària de la història. Figures extraordinàries sorgides d’un temps extraordinari.

La magre collita de genis del país en les últimes dècades hauria d’interpretar-se, doncs, com un símptoma evident de decadència nacional. L’absència de tensió social és difícil d’apreciar sense la comparació i el contrast directe amb d’altres societats carregades d’energia creadora. Així s’entén que aquesta letargia social l’apreciïn sobretot aquells catalans que arriben de països emergents com la Xina, l’Índia i algunes regions de l’est d’Europa.

Sense desfermar de nou les energies del país, el camí s'endinsa en la falsa placidesa d’un ensopiment confortable. Una autèntica anestèsia del nostre potencial de dinamisme. És indispensable desvetllar el capital creador que s’amaga sota les cendres de la nostra còmoda decadència, recuperar l’empenta d’un país que pot tornar a produir el substrat de la Catalunya de geni.

La fi de la premsa escrita

La premsa escrita és més que un mitjà d’informació, d’ençà de la revolució francesa ha estat una institució ciutadana, un referent amb una insubstituïble funció social. Els diaris són generadors d’opinió, instruments de reflexió col·lectiva i paradigma del quart poder, amb el seguiment i control als poders públics i privats com a tasca encomanada. Aquest rol destacat de la premsa escrita no evita, però, que els canvis socials i tecnològics de les últimes dècades n’amenacin la continuïtat a mitjà termini.

El sotsdirector del diari italià La Stampa, acaba de publicar un llibre interessant de títol revelador, l’Ultima Copia del New York Times, predient la fi de la premsa escrita d’aquí a tres dècades. El cert és que les notícies negatives per al mitjà s’acumulen i si fa pocs dies s’anunciava un descens general de vendes als Estats Units, només fa alguns mesos que la revista The Economist es preguntava: Who Killed the Newspaper?.

Els nous mitjans, amb internet al capdavant, i l’extensió de diaris gratuïts cada cop més complerts*, redueixen les vendes de premsa escrita, alhora que la multiplicació de suports publicitaris retalla l’atractiu que el mitjà tenia per als anunciants fins no fa massa anys. Tot plegat ataca la rendibilitat de les empreses dedicades al periodisme imprès, obligant a la renovació i posant en risc la pròpia existència de la premsa diària a mitjà termini.

L’atractiu de la premsa escrita fa anys que es concentra en l’anàlisi i l’opinió per sobre la informació. Contràriament al que passava fa cinquanta anys, les notícies es coneixen al moment i el lector del diari el compra a la recerca d’alguna cosa més que el relat que ja coneix a través de la ràdio o l’internet. La frugalitat informativa i l’anàlisi lleugera són patrimoni dels diaris gratuïts i altres mitjans menors. Els diaris han d’assumir que les seves tirades minvaran i competir per aquell públic que valora la premsa escrita per allò que és, un instrument de reflexió diària. Un públic que haurà d’assumir, també, que el preu d’aquesta informació, subvencionat fins ara pels anunciants, pujarà conforme es redueixin els tiratges.

La premsa escrita s’ha de reinventar, relligant-se amb els nous mitjans i buscant complementarietats entre la immediatesa digital i la reflexió analògica. En última instància l’experiència acumulada i el posicionament de les diverses capçaleres és un excel·lent punt de partida. El cert és, però, que el manteniment del diari com un dels pilars de la vida ciutadana passa per concentrar-se en allò que el fa un mitjà especial, assumint una certa elitització i renunciant a l’abast massiu que ha tingut durant segles.

*En diverses ciutats italianes, un diari calcat en disseny i densitat a El Periodico es reparteix ja gratuitament.

Llibres: "Els Assassins de Franco"

La transició política a l’estat espanyol ha aconseguit consolidar un relat beatífic del pas de la dictadura a la democràcia. Un conte bonic, ple de bones voluntats i renuncies compartides, que ha acabat cristal·litzant com a síntesi indiscutida d’uns anys tumultuosos i confusos.

Amb “Els Assassins de Franco” en Francesc-Marc Alvaro despulla de forma desacomplexada alguns tòpics de la transició, el pes dels quals es deixa sentir encara en el dia a dia de la política catalana. El llibre no es conforma amb descobrir el transformisme democràtic de tants franquistes rehabilitats, de Porcioles a Samaranch, anant més enllà per a traçar paral·lelismes entre personatges foscos com en Martín Villa i personatges foscos com en Narcís Serra, el mateix Fouché arquetípic a banda i banda del mirall. Resseguint la sèrie de mitges veritats entre els col·laboradors del franquisme que s’amaguen en la necessitat de desenvolupar el règim i la falsa devoció democràtica de tota l’oposició.

De la lectura del llibre se'n desprén una mirada nova al part de la nostra democràcia. Un relat que posa en evidència que, tot i que el dictador va morir al llit i el seu règim va extingir-se pràcticament sol, l’antifranquisme s’ha atribuït la victòria contra la dictadura. Amb la legitimitat derivada d’haver “matat” Franco, els seus assassins han pogut gestionar el postfranquisme sense discussió, evitant tota purga de les responsabilitats del règim i heretant l’estat amb racons foscos inclosos.

És fàcil criticar la transició des del progrés i l’estabilitat consolidats després de vint-i-cinc anys de democràcia, però hi ha un interessant crit d’alerta en “Els Assassins del Franco” que no hauria de passar per alt. Una crida a la revisió d’uns tòpics que han portat a l'enquistament social del progressisme buit i a la consolidació d'un sistema polític amb espais de molt pobre qualitat democràtica.

Israel i l'OTAN

Declaracions recents del ministre d’Amenaces Estratègiques israelià, confirmen l’interès de l’estat d’Israel per formar part, en un futur proper, de l’OTAN i la Unió Europea. Coincidint amb aquestes declaracions, el Jerusalem Post descobria que l’executiu israelià ha constituït una comissió de treball per estudiar l’entrada d’Israel com a membre de ple dret de l’organització atlàntica. Amb aquesta estratègia Israel pretén reforçar la seva posició a l’orient mitjà per tal de desincentivar les agressions potencials dels seus enemics més directes, Iran i Síria, particularment després dels flirtejos iranians amb la tecnologia nuclear.

Aquesta opció d’intervenció directa de l’OTAN al pantà de l’orient mitjà compta ja amb el suport implícit dels Estats Units i la “nova Europa” de les Açores. Fins ara tan sols alguns hooligans de la geopolítica neoconservadora com l’expresident espanyol Jose Ma. Aznar i el vice-president txec Alexandr Vondra han llençat missatges explícits en aquesta direcció. Uns globus sonda que han passat, fins ara, força inadvertits per l’opinió pública europea.

Tot i ser un entusiasta admirador del sionisme i estar convençut de la necessitat de defensar el dret a l’existència de l’estat d’Israel, és difícil de justificar una entrada d’Israel a l’OTAN pels riscos enormes que això implicaria. L’estat hebreu és ja la primera potència militar de la zona, i l’arsenal nuclear li garanteix sobradament la capacitat dissuasòria que el pacte atlàntic podria oferir-li. En aquest escenari, un seient a l’OTAN per a Israel no justificaria els riscos d’un conflicte a gran escala entre occident i el món islàmic que la clàusula de defensa mútua* del tractat atlàntic podria comportar.

El cert és que, girant la truita, l’interès d’Israel podria ser útil per a una estratègia de resolució del conflicte arabo-israelià en la línia de l’entrada conjunta a l’OTAN de Grècia i Turquia el 1952. Així es podria condicionar l’entrada d’Israel a l’OTAN a la constitució d’un estat palestí viable que també en fos membre i forcés l’equilibri al si de l’organització. Només així es podria pensar en una integració d’Israel a l’OTAN que de qualsevol altra forma seria un risc enorme per a l’estabilitat política i econòmica d’Europa i el món.

*Article V of the North Atlantic Treaty, states:
The Parties agree that an armed attack against one or more of them in Europe or North America shall be considered an attack against them all. Consequently they agree that, if such an armed attack occurs, each of them, in exercise of the right of individual or collective self-defence recognised by Article 51 of the Charter of the United Nations, will assist the Party or Parties so attacked by taking forthwith, individually and in concert with the other Parties, such action as it deems necessary, including the use of armed force, to restore and maintain the security of the North Atlantic area.

Seguiment de la campanya

Fins ara nombrosos blocs s'han fet ressó de la campanya iniciada la setmana passada.

El més important, però, és que el correu amb el text model continui corrent i AENA en rebi més dels dos cents acumulats fins avui.

Gracies a tots pel suport rebut i continueu fent arribar el text a tots els vostres contactes!

Campanya: Per un aeroport intercontinental a Barcelona

D'aquí a poques setmanes AENA farà pública la seva decisió sobre la concessió de la nova terminal sud de l'aeroport del Prat. Si bé és evident que per als interessos catalans resulta més atractiva la oferta del grup Star Alliance, que convertiria Barcelona en un centre d'intercanvi amb vols intercontinentals, hi ha la possibilitat que AENA no afavoreixi aquesta opció.

Més enllà del suport que Ajuntament, Cambra de Comerç, Universitat i d'altres institucions, han donat a la oferta del grup Star Alliance, seria bó fer veure a AENA que aquesta qüestió té una transcendència social i política que supera la institucional.

Us demano que us sumeu a l'enviament del correu electrònic que trobareu a continuació. Podeu fer-lo arribar a l'adreça servicios-aeroportuarios@aena.es amb còpia a campanyahub@hotmail.com per tal de poder seguir-ne l'impacte.

Feu-ho correr!

___________________________________________________

Apreciados/as Sres./as. de AENA:

Me dirijo a ustedes para manifestar mi preocupación ante la inminente decisión de AENA sobre la adjudicación de la nueva terminal del aeropuerto de Barcelona.

El Ayuntamiento de Barcelona, las Cámaras de Comercio, las Universidades y la sociedad civil, coinciden en el mayor atractivo y potencial de la oferta presentada por el grupo Star Alliance. Un proyecto que permitiría a Barcelona consolidarse como referencia europea y hub intercontinental. Ante esta posibilidad, la oferta de una compañía de bajo coste como Click Air, no puede considerarse una opción de futuro sino una interferencia en el desarrollo del propio aeropuerto y la economía catalana.

Por todo ello, es justificado el temor a que la necesidades de amortización de la nueva T4 del aeropuerto de Barajas, los intereses de Iberia como antigua compañía de bandera y la inercia centralista del estado, condicionen una decisión que resulta evidente desde los intereses del aeropuerto de Barcelona y la sociedad catalana.

Espero, esperamos, una decisión ajustada a la lógica más allá del modelo unipolar que AENA ha impulsado hasta hoy.

Atentamente,

Nom :

La trampa de l'atur

L’atur és, sense cap mena de dubte, l’indicador macroeconòmic amb una més gran incidència social. S’entén així que després d’anys de gran dinamisme del mercat de treball, l’atur continuï entre les principals preocupacions de la població. El cert és, però, que la influència directa de l’atur sobre la marxa global de l’economia ha canviat molt els últims quinze anys. Uns canvis que no haurien de passar per alt alhora de plantejar una política econòmica que garanteixi un creixement robust més enllà del futur immediat.

Fins fa quinze anys, en un entorn global de mercats de treball tancats i poc permeables, la reducció de l’atur permetia alhora aixecar el nivell salarial, incrementar l’estabilitat del mercat de treball i un augment constant de la productivitat. Així, en un entorn d’atur baix, les empreses es veien obligades a lluitar per una menor oferta de força de treball, oferint millors condicions de sou i contractació i en última instància fent més rentables les inversions en formació, informatització i maquinària que permeten reduir les necessitats de mà d’obra. Inversions, aquestes últimes, que són claus per al creixement de la productivitat, autèntica pedra de toc del creixement econòmic a llarg termini.

L’arribada de la globalització i l’obertura dels mercats de treball a la immigració han alterat aquesta relació positiva entre atur baix i creixement productiu. Avui la reducció de l’atur augmenta l’atractiu del mercat de treball per a la immigració i porta a un augment sense fi de la població activa. Tot plegat evita que l’empresariat millori les condicions laborals i fa desapareixer els incentius per a la inversió en productivitat.

Tal i com suggereix Kenichi Ohmae en el seu darrer llibre, The Next Global Stage, els nous parametres econòmics i socials obliguen a replantejar nocions fonamentals de l'economia com ara la funció del tipus d'interès o l'atur. La qüestió esdevé d’actualitat rere les declaracions recents del President del govern de l’estat* fent de la reducció de l’atur una prioritat econòmica del seu govern. Després que la població activa de l’estat espanyol hagi crescut un 25% en set anys, portant l’atur sobre població activa prop del 8%, és hora d’una reflexió sobre l’atur en el conjunt de l’economia. És mentre la construcció i el turisme continuen garantint el creixement i l’optimisme que cal apostar amb decisió per la renovació de l’economia, afrontant reconversions doloroses que ho serien molt més en un entorn advers. Acceptant, fins i tot, un augment lleuger de l'atur i una disminució de la població activa. Només reforçant els sectors productius més avançats i reconvertint gradualment una part del mercat de treball, s’evitarà un ajustament brusc de l’economia de l’estat que la baixa productivitat i l’obcecació per l’atur no ajudaran a suavitzar.

* Tot i les esperances que obrien fa uns anys Barcelona i Brussel·les, la política macroeconòmica es continua marcant, en bona part, a Madrid.

Consideració crítica de l'independentisme

Els més grans desastres del segle XX han estat fruit de la política. Una força incontrolable que pot infectar una societat fins a podrir-la, com una autèntica plaga ideològica amb estralls similars als de la pesta. Un llast sagnant fruit de l'obsessió per l’objectiu final, sense contemplacions ètiques ni espai per als possibilismes, confonent èpica i vida, supeditant-ho tot a la victòria definitiva que mai no arriba. Sembla, de vegades, que aquest tics del segle XX són encara presents, en quantitats homeopàtiques si es vol, en una part de l’independentisme català, negant al país la política útil i moderna que mereix.

El catalanisme* no pot confondre objectius i mitjans, la consecució de la plena sobirania dotant-se d’un estat català és el camí més directe al control del propi destí però no exclou altres formules que permetin garantir l’avanç en la sobirania i el progrés del país. Així doncs, no s’hi val a utilitzar la suposada puresa doctrinal de l’independentisme enragé per a negar legitimitat al gruix del catalanisme, ni a devaluar altres opcions formals de realització política de les aspiracions catalanes, plantejades des de la fidelitat i la devoció al país. En última instància, si la construcció nacional és un procés fluid, també haurien de ser-ho les estructures polítiques que l’acompanyen en el seu camí.

Tot plegat sense oblidar que l’independentisme respira tot sovint una vivència messiànica de la política, en la línia del que la revolució era per als comunistes abans no s’extingissin encara no fa dues dècades. Sempre a l’espera del dia de la victòria, elaborant tactismes inservibles mentre s’oblida que la gent aspira a alguna cosa més que un objectiu redentor.

La política és més que tot això i el gruix del nacionalisme català no hauria de perdre de vista la pròpia tradició deixant-se enlluernar per la puresa buida del maximalisme. Política és garantir el progrés compartit, edificar una societat on pagui la pena de viure-hi, garantint que la catalanitat creix com a valor compartit i que serem aquí com a poble quan passin les generacions. Tot plegat sense grandiloqüències ni èpiques massa obvies. La resta és espectacle i llavor de fracàs.

*En la tradició política catalana, catalanisme i nacionalisme català són sinònims i indestriables. No s’hi val a fer passar bou per bèstia grossa.

El TMV i l'absència de lideratge

L’arribada a Catalunya del TMV (Tren de Mitjana Velocitat) va perfilant-se com la metàfora perfecta de les mancances del país. Una infraestructura que ens relliga amb Madrid quan estem necessitats d’una major obertura a Europa i el món, arribant amb més d’una dècada de retard en un moment d’alta exigència competitiva i que s’inaugura enmig d’una absència total d’infraestructures complementaries, posant en evidència la pròpia falta de previsió estratègica a mitjà termini.

D’entre totes les nueses de Catalunya que el TMV treu a la llum, la més comprometedora per al futur el país és una falta de lideratge que pot acabar sortint molt cara en un moment en que s’acumulen decisions vitals per a la prosperitat econòmica i social dels propers anys. La incapacitat per a imposar, per sobre de la discussió i el dubte, el camí d’entrada de la nova infraestructura a la ciutat de Barcelona, és la imatge clara d’aquesta absència de capacitat executiva.

Més enllà de l’administració i la representativitat, governar és decidir i mantenir-se en el propi criteri per damunt les conjuntures i els riscos politics immediats. L’exigència a que ens sotmet l’entorn competitiu demana un esforç de transformació que cap societat europea serà capaç de consolidar sense autèntics lideratges politics i socials. Un lideratge que a Catalunya no es veu, però, més greu encara, tampoc s’intueix.

e-dició/i-vendes

La revolució d’Internet i el comerç electrònic continua fent camí, aportant nous models de negoci amb efectes catàrquics sobre molts sectors i activitats. Uns canvis que cal anar seguint de ben a prop per aprofitar les oportunitats que van obrint. En particular i des d’una cultura minoritzada com la catalana, és prioritari no perdre el rastre del futur en la indústria editorial i musical, ja que en la configuració d’un mercat cultural potent per al segle XXI ens hi juguem de nou el tot pel tot.

Per al llibre i la música en català bona part de les dificultats per a una major difusió tenen origen en un accés deficient a determinats canals de distribució, sense oblidar la falta de mitjans per donar a conèixer novetats i mantenir viu l’enorme fons de producte que, condemnats com estem a l’actualitat, no és disponible en cap botiga tradicional. En relació a la importància que el comerç electrònic i els nous mitjans de comercialització poden tenir per a corregir aquests dèficits, no hauria de passar-nos per alt l’efecte “Long Tail”, descrit i desenvolupat l’any 2004 en un article a la revista Wired, i més endavant en un llibre i un bloc amb el mateix nom.

A partir dels models de negoci desenvolupats per Amazon.com, una de les empreses pioneres en el comerç electrònic del llibre, es produeix una ampliació del mercat cap a productes que abans quedaven totalment fora del circuit comercial. Així Amazon.com aconsegueix més del 50% de la seva facturació amb llibres que no serien ni tan sols entre els 130.000 títols que poden trobar-se en les principals llibreries de les grans ciutats del món. Llibres que fins fa poc passaven desapercebuts però que han entrat de nou al mercat pel sistema de referències creuades que utilitza Amazon.com. En fer qualsevol consulta a la seva web, la pàgina ens informa d’altres títols buscats i comprats per consumidors que s’han interessant pel mateix llibre, permetent una circulació total pel seu amplíssim catàleg i l’accés a obres que d’altra manera quedarien per força totalment oblidades. D’aquest forma es dóna l’efecte “Long Tail”, una llarga cua que revifa mercats minoritaris i els allibera de la tirania del volum mínim obligatori.

Per a la cultura catalana és indispensable aprofitar aquest nou mitjà per a comercialitzar i donar a conèixer molts productes que fins avui no arriben al mercat amb la força suficient, permetent que llibres i obres musicals que no es troben en cap botiga tornin a ser disponibles per al consumidor. No només és urgent que negocis com Llibres.com s’actualitzin per aprofitar aquests recursos, sinó que neixin noves iniciatives per al llibre i la música catalana que aprofitin els avantatges d’aquest mitjà per a garantir el futur del nostre mercat cultural.

Serem 11 milions?

Fa algunes setmanes una veu autoritzada de l’executiu espanyol assegurava que l’estat tenia corda per arribar al 66 milions d’habitants. Aquesta no és una afirmació casual, revela una estratègia governamental d’obertura a la immigració com a motor de creixement econòmic, pobre però real, i una aposta pel volum que permeti a Espanya passar de potència mitja a jugar la gran lliga europea. El creixement exponencial de població a partir de fortes onades migratòries permetria també a l’estat reforçar el seu paper de capitalitat iberoamericana en competència amb Miami. Hi ha doncs raons de pes per a creure que per al govern espanyol la immigració és una opció de fons a mitjà i llarg termini.

El cert és que la immigració no és per sí sola un fenomen positiu o negatiu, sinó un canvi més que demana adaptació i propostes de futur. En última instància el creixement demogràfic empès per la immigració és una realitat implacable i oposar-s’hi seria un error que perjudicaria les opcions d’adaptar-s’hi amb èxit. Tot i això, és exigible un major control que eviti allaus migratoris d’impossible absorció amb efectes negatius que superen qualsevol benefici potencial. Un control que ara mateix no sembla que s’estigui garantint si tenim en compte els centenars d’iberoamericans que arriben diàriament via Barajas, una entrada força més estreta i impermeable que l’estret de Gibraltar o les Illes Canàries.

Davant d’aquest escenari en que es planteja un possible augment de població de prop d’un 50% en algunes dècades, des de Catalunya i el catalanisme serà necessari plantejar-se urgentment algunes qüestions de futur. Mantenint un pes relatiu a l’estat d’un 16% de la població, aquest creixement significaria per a Catalunya arribar als 10 ,5 milions d’habitants, tot i que l’atracció del nostre pes econòmic ens podria portar fins als 11 o 12 milions.

Si aquesta tendència es confirmes a curt termini, seria urgent incentivar una redistribució territorial que equilibrés la densitat demogràfica del país, conjugada amb una massiva inversió en formació per compensar la baixíssima productivitat derivada de l’allau migratori. Aquesta és, però, la banda fàcil d’un repte d’aquesta magnitud. Per evitar que Catalunya es convertís en un infern amb 12 milions d’ànimes, caldria desplegar alhora un enorme esforç d’europeïtzació de valors i catalanització cultural que garantís el terreny comú i l’espai públic compartit que fa d’una societat alguna cosa més que un ramat espaordit. Un esforç ingent que ara mateix no sembla que siguem capaços d’afrontar.

Liberalisme inquisitorial

El liberalisme és una tradició política amb una història molt prima a l’estat espanyol. La oposició a l’esquerra espanyola ha estat sempre de caràcter conservador i la tercera Espanya s’ha mogut durant bona part del segle XX entre l’irrellevant i l’anecdòtic. Forçats a escollir entre el mal i el pitjor, els liberals espanyols van optar sovint per un exili interior que va fer difícil que germines la llavor de la llibertat.

De les eleccions de 1931 al fracàs de l’operació reformista, és possible que les causes del fracàs liberal a l’estat espanyol fossin en l’absència d’unes condicions de riquesa material i maduresa social sobre les que aixecar-se. El cert és que tan sols a Barcelona i Madrid es troben engrunes liberals durant bona part del segle passat, i encara amb enormes diferències entre el liberalisme català i l’espanyol. La mateixa diferència que separa l’aliadòfil Gaziel del germanòfil Ortega y Gasset, o el suport a contracor a l’aixecament feixista d’un Cambó de l’entusiasme procolpista en moltes fortunes espanyoles.

La qüestió esdevé d’actualitat per l’aparició recent en l’escenari espanyol, d’un corrent polític que s’autodenomina liberal i fa bandera de la seva puresa democràtica. Un grup de polítics, periodistes i opinadors que viuen el liberalisme amb la mateixa fúria excloent amb que abans havien viscut el carlisme catòlic, el feixisme totalitari o el maoisme il·luminat, i de vegades l’un darrere l’altre en un cicle constant de revelacions absolutes.

El liberalisme no és tan sols, ni sobretot, llibertat personal, responsabilitat individual, baixa ingerència governamental, lliure mercat o democràcia, va més enllà de la doctrina per marcar també les actituds. Liberalisme és dubte, tolerància i un somriure foteta molt britànic davant d’allò que no s’entén però que es respecta fins a comprendre-ho. És per la falta total d’aquestes actituds i per l’agressivitat genètica que el caracteritza, que el nou liberalisme espanyol no pot considerar-se hereu de la tradició liberal, sinó més aviat un fill bord de l’obscurantisme inquisitorial que no tardarà a perdre la careta de forma definitiva.

País Valencià, realitat i seducció

El nacionalisme català acumula en el seu camí èxits i fracassos, projectes consolidats i propostes fallides, però cap derrota ha estat tan contundent i irreversible com la patida en “la batalla de València”. Gairebé trenta anys després, en un esforç per negar la realitat, el catalanisme continua ignorant que els Països Catalans són una proposta acabada, una interferència enutjosa que reclama un replantejament urgent.

En una Europa i un món que s’estructura en regions econòmiques i socials, és una prioritat consolidar la configuració regional entorn a un arc mediterrani que té ambdos països com a espina dorsal. Per proximitat geogràfica, paral·lels culturals, complementarietat empresarial i relació econòmica, es fa evident que la col·laboració franca entre Barcelona i València permetria obrir enormes potencialitats en mil i un àmbits. Una cooperació indispensable per a una millor competitivitat mútua en tots els camps.

La història recent ha intoxicat fins a l’extrem les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Des del catalanisme la frustració va deixar pas a la ignorància mentre al País Valencià es reforçava el pont València-Madrid i s’estenia la desconfiança i el recel nord enllà. Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme. Això implica fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics.

Institucions com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga comencen a fer feina en aquesta direcció, amb activitats com el Congrés Internacional d’Activitat Portuaria que va aconseguir, fa poques setmanes, reunions de treball entre els ports de Barcelona i València i els respectius consellers del ram. Calen, però, més iniciatives en aquesta direcció per què viure d’esquena al País Valencià és viure d’esquena a una part important del nostre futur.

Notícies de la URV

Quan les universitats del país fan passes endavant en obertura internacional i relació amb el sector privat val la pena no passar-ho per alt i dedicar-hi l’atenció que mereixen. En aquest sentit arriben un parell de notícies interessants de la Universitat Rovira i Virgili que permeten subratllar que hi ha vida intel·ligent més enllà de la metròpolis.

El passat octubre es va crear a Tampere (Finlàndia) el Fòrum Permanent Universitari Euromed. Aquesta xarxa agrupa 62 universitats europees i mediterrànies amb l’objectiu d’impulsar un espai europeu d’educació i recerca, promoure la col·laboració euromediterrània i impulsar la societat del coneixement. La bona notícia és que la secretaria executiva d’aquesta xarxa tindrà seu a la URV i serà coordinada pel rector d’aquesta universitat. Aquest és un projecte interessant per que lliga la necessària obertura europea i mediterrània amb la investigació i l’economia del coneixement. Ara bé, és en la mesura en que en surtin projectes ambiciosos que estirin en aquesta direcció i que n’aprofitin l’impuls en relació amb el sector privat que es podrà valorar el seu èxit més enllà de l’aparador.

És justament en relació amb aquesta exigència a la universitat de col·laboració amb el sectors productius que cal felicitar la URV per la seva participació al Tecnoparc de Reus. Aquest projecte impulsa una infraestructura que aglutini en un mateix espai empreses del sector alimentari i institucions d’investigació i recerca per afavorir la clusterització i esdevenir centre de referència en el sector. La bona notícia és que més enllà del plà d'un polígon industrial amb pretensions, s’ha aconseguit el compromís de sis empreses de referència per involucrar-se en el projecte i que permeten parlar de realitat i futur. Ara caldria apostar per sumar a aquestes una multinacional potent que augmentés el pes específic del projecte i forcés l’indispensable focus global d’una infraestructura com aquesta.

Internacionalització, recerca, innovació i relació estreta amb el sector privat són exigències indispensables per a les nostres universitats. Exigències que sembla que són presents en aquests projectes de la URV però que només la consecució final d’èxits tangibles i realitats productives confirmaran, més enllà de la recurrent grandiloqüència de plans i institucions sorgits del sector públic.

Blocant enrere

Aquests darrers dies entorn al cap d’any, el bloc suma ja cinquanta posts, arribant alhora al número màgic de les cinc mil visites. Volia aprofitar aquesta triple coincidència per fer una mirada enrere a aquesta experiència blocaire. Tot plegat sense oblidar-me de tots els que aneu trobant el temps per llegir aquest bloc i compartir-hi els vostres comentaris, gracies a tots!

Des del començament catalunya.ffw ha estat un espai per compartir les pròpies obsessions entorn al dinamisme social i econòmic com a clau per al futur del país. Un país que s’enfronta a riscos importants amb mancances i dèficits com un sistema educatiu amb un 30% de fracàs escolar o la fragilitat de l’estructura econòmica, però que compta també amb un potencial enorme si sap aprofitar les oportunitats que s’obren en el nou escenari a Europa i el món. Un país que, no s’hi val a oblidar-ho, és encara a mig fer i ha d’anar trobant el camí per a reinvertar-se a cada generació sense deixar de ser allò que ha estat.

De cara al 2007 i amb la intenció de millorar el catalunya.ffw, agrairia els vostres comentaris i idees sobre aquest bloc. Esteu convidats a fer-ne una crítica àcida així com a proposar orientacions, temes i formules que el facin més àgil i interessant.

Per acabar, i amb voluntat de compensar la poca reversibilitat del format bloc, adjunto la referència a cinc posts de l’any per als que em vulgueu acompanyar en aquesta blocada enrere:

-Sector públic: inversió contra despesa (12/09/2006)
-La difícil gestió del llegat Pujol (26/09/2006)
-Sense inèrcies d’integració (20/10/2006)

-Pols de creixement (23/10/06)

-Barcelona i capitalitat (31/10/2006)

Us desitjo tot el millor per al 2007!

Cohesió nacional, oportunitats o subvencions

El passat dia de Nadal, en l’homenatge anual al President Macià en l’aniversari de la seva mort, es va tornar a fer evident la divisió al si del nacionalisme entre el pujolisme convergent i el nou catalanisme social d’Esquerra, PSC i Iniciativa. Un catalanisme suau que, des de l’esquerra estricte, planteja la cohesió nacional com a objectiu prioritari i els beneficis socials com a eina per assolir-la. A la cohesió per la subvenció.

La idea rere el catalanisme social és que la cohesió nacional arribarà a través d’una millor cobertura sanitària, pensions i despesa social en general. El cert és, però, que països com Alemanya o Holanda amb estats del benestar molt desenvolupats, tenen grans dificultats d’integració dels immigrants i per tant de cohesió davant les noves desigualtats. Són els Estats Units el millor exemple d’integració d’immigrants i cohesió nacional, ho són a través de les oportunitats i la creació de riquesa per sobre de la despesa social, però també a través dels lligams i valors compartits que fan d’una nació alguna cosa més que un grup de persones individuals.

Avui a Catalunya hi ha la voluntat de centrar el debat polític entorn a l’eix dreta esquerra quan la qüestió més important que es planteja al país continua essent el conflicte polític i econòmic amb l’estat espanyol. Una lleugera compensació del dèficit fiscal i els efectes del diferencial d’inflació amb l’estat farien més per la política social catalana que no pas deu lleis de barris i projectes d’audífons gratuïts. Aquesta estratègia és preocupant no tan sols per què busca fer del nacionalisme una força residual, sinó pel risc de portar el país cap a un debat de passat entorn a la despesa que l’allunya de l’autèntic repte de futur entorn a la inversió. Un debat de passat entorn al subsidi i l’acció governamental que l’allunya de l’autèntic repte de futur entorn a les oportunitats.

Si bé és segur que el President Macià va quedar trist en veure la divisió que s’ha obert en el nacionalisme català, devia quedar encara més capficat en adonar-se'n, per primera vegada en molts anys, que el govern de Catalunya no sintonitza amb els corrents pioners del seu temps.

Pausa nadalenca

Proper post el dijous 28/XII

Infraestructures, prova de dinamisme

El TGV ha arribat finalment al Camp de Tarragona. Quan encara falten alguns mesos per que l’alta velocitat connecti Madrid i Barcelona, difícilment és pot considerar el TGV espanyol com una història d’èxit. L’estat va arribar amb retard a l’alta velocitat amb una línia de Madrid a Sevilla econòmicament indefensable. Quan finalment el plantejament radial espanyol va pensar en Barcelona, ho va fer sense la necessària connexió amb França i a una velocitat final que no justifica la inversió milionària. En definitiva, la despesa en infraestructura més important de la història, arriba tard i malament. A data d’avui la connexió amb el TGV europeu tardarà dècades i l’alta velocitat és doncs, un cordó umbilical que només alimenta la pròpia dependència.

Aquesta és una prova més de la necessitat de trobar un sistema de gestió d'infraestructures que doni entrada a la iniciativa privada i permeti tenir el control sobre la planificació, finançament i impuls dels projectes indispensables per a la societat catalana. Molt més preocupant, però, és la dificultat per consolidar iniciatives d'infraestructura ambicioses i necessaries quan es compta amb els recursos per a fer-ho.

La qüestió és de gran importància si pensem en les infraestructures no tan sols com a inversions de futur sinó també com a prova d’ambició i dinamisme. La Xina, com a nou pol de creixement global, és l’exemple evident d’aquesta visió. L’embassament de les tres gorges o la línia fèrria que uneix Qinjian i el Tíbet, avançant a 5000 metres d’alçada, són la cara visible de mil i un projectes que s’aixequen i es consoliden a una velocitat extraordinària. Des d’aquest punt de vista, la incapacitat catalana per a impulsar obres com el quart cinturo, la connexió elèctrica amb França o solucions alternatives a les necessitats que ambdos plantegen, mostren un país de bioritmes lents i amb enormes dèficits de futur.

Acceptant que qualsevol societat democràtica i amb sensibilitat ambiental segueix uns temps més prudents alhora d’impulsar grans obres públiques, cal prendre consciència del ritme letàrgic amb que avança el país en algunes qüestions clau. El futur exigeix a Catalunya recuperar l’empenta necessària per tirar endavant projectes pioners a la velocitat que demana el present.

Llibres: "Estatut, aeroports i ports de peix al cove"

Fa anys que en Ramon Tremosa va recollir el ciri del col·lectiu J.B. Boix per continuar la processó amb llibres, articles i mil i una iniciatives reclamant la fi del dèficit fiscal de Catalunya. Denunciant el centralisme econòmic que fa de Madrid un forat negre per als recursos de l’Estat, ferint de mort l’economia catalana en una operació política que arriba a semblar premeditada. Amb el seu darrer llibre, Estatuts, aeroports i ports de peix al cove, el professor Tremosa tanca una trilogia sobre aquesta qüestió que va començar amb L’Espoli Fiscal i continuava amb l’Estatut de Catalunya, veritats contra mentides, tres llibres escrits i publicats respectivament abans, durant i després de l’aprovació del nou estatutet.

El cert és que la lectura del llibre no es recomanable als amants de les digestions plàcides ni als catalans amb problemes de tensió. En dues parts ben diferenciades entorn al finançament i la gestió de ports i aeroports, el professor Tremosa conclou que el resultat del procés estatutari és ben magre. Podria resumir-se, en homenatge a les qualitats sicilianes de Catalunya, en un "tot canvia per que res no canviï". No hi ha millores efectives en el sistema de finançament i per tant la reducció del dèficit fiscal continua fora del nostre abast. Per altra banda, i entrant al tema que centra la segona part del llibre, el sistema aeroportuari espanyol és el més centralitzat del món occidental sota la batuta d’AENA. Un ens aeroportuari que aboca recursos a Barajas de forma irracional mentre impedeix que l’aeroport del Prat pugui esdevenir hub de referència europea amb vols intercontinentals.

Llegir en Ramon Tremosa és indispensable per comptar amb munició de gran calibre en defensa de la sobirania política i fiscal, però escoltar-lo en una de les presentacions del llibre n’és un bon complement. Sentir de primera mà les seves referències “off the record” als cops del centralisme sobre indústries i sectors diversos, fa incomprensible l’absència d’una resposta catalana més contundent, si no és que, com diu el mateix Tremosa, hem de continuar caient túnel avall per a veure de nou les estrelles. No caldrà, oi?

Els Tres Catalanismes, una revisió quaranta anys després

L’any 1964 en Jordi Pujol, llavors un jove de 34 anys encara lluny de ser President de Catalunya, escrivia Els Tres Catalanismes, un article al voltant de les tres orientacions bàsiques que prenia i pren el catalanisme: “un criteri nacionalista clàssic” de “base cultural, lingüística i de mentalitat”, aquell altre “pel qual la qüestió bàsica és la que sol anomenar-se problema social” i el que posa l’accent en “dotar Catalunya de força econòmica”. Ja en el principi del que ha estat la seva llarga i constant trajectòria intel·lectual, el jove Pujol plantejava l’equilibri de les tres potes del catalanisme com l’únic camí possible per a la consolidació d’un projecte nacional que fes de “Catalunya una autèntica i lliure comunitat, és a dir, un país no escindit, i econòmicament i socialment estructurat en la justícia”.

Des de llavors, en poc més de quaranta anys i des d'unes dures condicions de sortida, la societat catalana ha caminat amb pas ferm en tots els camps, consolidant cadascuna de les tres potes del catalanisme. A l’hora que Catalunya però, també Europa i el món s’han transformat i l’exigència de progrés econòmic és ara molt més gran que no ho era fa quaranta anys. Avui el creixement econòmic és la clau de volta per a l’èxit i l’atractiu d’un projecte nacional. Manllevant la frase de Joan Fuster, tot creixement econòmic que no sigui fet per nosaltres, serà fet contra nosaltres, i no cal capficar-s'hi massa per trobar-ne exemples. Justament ara no ens podem permetre passar com a societat la síndrome del nen de casa bona, de l'hereu escampa, i perdre la iniciativa i el tremp que ens han acompanyat en tota l'epoca moderna.

Sense una economia i una societat vibrants, hi haurà en el futur més immediat grans dificultats per que el catalanisme cultural i els projectes socials del país puguin continuar el seu camí en equilibri i és per això que en els propers anys la força econòmica, la tercera pota de l'escambell catalanista, ha de guanyar pes i ser considerada una prioritat.

Ramon Tremosa a Reus

El proper dimecres 13 de desembre a les vuit del vespre (20:00), el professor Ramon Tremosa presentarà el seu últim llibre, Estatut, aeroports i ports de peix al cove, a la Cambra de Comerç de Reus (C/Boule 2).

Lloc : Cambra de Comerç de Reus (C/Boule, 2)
Data : dimecres 13 de desembre (20:00 hores)



De la contracoberta:

Aquest llibre pretén explicar que podem esperar del model de finançament del nou Estatut de Catalunya, fent balanç del text que va sortir redactat de la Moncloa. El llibre també denuncia el model centralitzat d'aeroports a l'estat espanyol, evidenciat arran del col·lapse de l'aeroport del Prat del 28 de juliol de 2006, alhora que fa balanç de l'autonomia parcial de gestió dels ports concedida el 1996. Tot mirant de fer entenedor al públic no especialitzat els diferents conceptes acadèmics utilitzats, aquest llibre tanca la trilogia de l'autor dedicada al finançament de la Generalitat de Catalunya, oberta l'any 2004 amb el llibre L'espoli fiscal (on es denunciava el dèficit fiscal català) i completada el gener de 2006 amb el llibre Estatut de Catalunya, veritats contra mentides (on es feia balanç del finançament aprovat en l'Estatut del Parlament de Catalunya, aprovat el 30 de setembre de 2005).

SEAT, impuls asiàtic

Les darreres setmanes el futur de la Seat dins el grup Volkswagen torna a ser ple d’interrogants. Fa anys que el governs català i espanyol van tancar la venda de l’empresa al grup alemany, assistint-la amb subvencions generoses, per tal de fer entrar la marca al joc europeu i aconseguir nous models en producció per a la fàbrica de Martorell. Avui el grup Volkswagen compta amb tres marques amb posicionament clar, Audi, Volkswagen i Skoda, que cobreixen els segments alt, mitjà i baix del mercat, però tal i com mostra el fet que el grup no aposti per Seat a la Xina, aquesta marca no té una imatge clara i aquest és un dèficit letal. Per altra banda la creixent competitivitat industrial de l’Europa central i oriental fa que Volkswagen tendeixi a prioritzar les plantes alemanyes per sobre d’altres d’Europa occidental com s’ha vist en l’anunci recent de la reducció de producció a Bèlgica.

Per la importància directa de la fàbrica de Martorell, pels nombrosos proveïdors catalans que han esdevingut petites multinacionals i pel manteniment de la tradició industrial, és de vital importància la continuació de la marca i la producció de Seat a Catalunya. Si bé avui dins el grup Volkswagen la marca Seat és redundant i la producció de Martorell perilla davant d’indrets més competitius, el cert és que la marca pot aportar beneficis importants a grup asiàtics en expansió a la recerca d’un posicionament de qualitat i una plataforma d’entrada als mercats europeus.

De la mateixa manera que Daewoo utilitza de fa uns anys la marca Chrysler per donar una imatge de major qualitat, hi ha d’altres fabricants coreans, indis i xinesos que preparen la seva arribada a Europa i necessiten una bona plataforma de sortida. Les subvencions que el govern català continuen donant a la Seat i el pes dels sindicats haurien de permetre orientar el grup Volkwagen a vendre la Seat a un d’aquests fabricants als que la marca oferiria un posicionament de qualitat i tradició europea. Una operació com aquesta podria garantir a llarg termini el poder de la marca, condicionant la venda al manteniment de la fabricació de models punters a la fabrica de Martorell. Més enllà d’aquest sector concret, això permetria visualitzar el pes de les empreses asiàtiques en el nostre futur i les enormes oportunitats que s’obren per als països que relliguin el seu futur als nous pols de creixement global.

Església i canvi

Una de les metamorfosis socials més radicals a la Catalunya dels últims cinquanta anys ha estat en el paper de la religió i l’església, d’un rol central i d’enorme influència a una situació secundària que en alguns casos frega la marginalitat. En uns anys en que el canvi ha estat protagonista, l’església ha ajudat a consolidar el seu allunyament del gruix de la societat amb un immobilisme gairebé total i l’enrocament en posicions considerades majoritàriament com a radicals i ancorades en el passat.

El fet és que l’església catòlica és un exemple excel·lent d’organització incapacitada per a l’adaptació a escenaris canviants. Una incapacitat que en bona part és fruit de la seva estructura rígida i jeràrquica amb la tradició com a ingredient fonamental, però sobretot per les característiques del seu “equip directiu”. És absolutament impossible que una gerontocràcia d’homes blancs adaptin una organització d’abast global als canvis dels darrers quinze anys.

Si bé tot indica que l’església se sent còmode en aquesta posició, seria bò que aquelles comunitats de cristians de base obertes al canvi forcessin l’accés a la jerarquia de persones més “joves”, que amb perfils i orígens diversos poguessin facilitar una obertura en un futur proper. Les responsabilitats que l’església continua tenint en formació, labor social i guiatge moral fan que la importància de la seva modernització vagi més enllà de l'àmbit estricte de la fe.

Qüestió generacional

Es fa difícil negar la petulància implícita en la reclamació de protagonisme per a la pròpia generació, però és legítim fer-ho, gairebé obligat, si es té la convicció que hi ha una contribució a fer que ningú no farà per nosaltres.

No són els anys els que defineixen la successió de generacions amb trets i característiques comunes, sinó els esdeveniments i canvis socials que les envolten. Avui a Catalunya, la gent que gira entorn el final de la vintena i els primers quaranta arriba a l’exercici actiu de la ciutadania amb actituds i òptiques noves fruit de l’època que els ha vist créixer. Són la primera generació amb la democràcia com a memòria política exclusiva. Els únics que han viscut de forma generalitzada Europa com a referent, en molts casos amb experiències laborals i formatives en altres països de la Unió. Els primers catalans en segles que viuen la pròpia identitat amb normalitat, sovint en una autèntica ficció de país complert. Un grup de gent que ha arribat al món laboral amb l’exigència competitiva de la globalització, però conscients de les enormes oportunitats que s’obren per als països que sàpiguen sintonitzar correctament les pròpies energies.

Per capacitat i actitud, és a les mans d’aquesta generació impulsar el país a superar els reptes oberts en els últims anys. Uns reptes que alguns continuen veient com a amenaces i davant els quals cal la decisió necessària per a definir-los com a clares oportunitats. Una major europeïtzació i internacionalització de l’economia i la societat, una aposta pionera per la digitalització de l’empresa i la ciutadania, una mirada liberal sense complexos a la societat i el sector productiu que permeti avançar cap a la meritocràcia equitativa, un accent en el sector privat com font prioritària d’idees i projectes per al futur, o la consolidació d’una catalanitat hegemònica i transversal fora de ficcions contraproduents, són algunes de les responsabilitats directes i ineludibles que aquesta generació ha d’assumir.

Deixant de banda la complexitat polièdrica de qualsevol societat oberta, aquest serà, ha de ser, el perfil central d’una generació emergent que compta amb les eines per a una nova modernització del país. Una generació que obligada pel pes de la pròpia tasca, té la responsabilitat de reclamar pas i comença a fer-ho.

Pausa

Proper post: dilluns 4 de desembre.

Nuclears? Sí, gracies!

Un dels requisits indispensables per al progrés i el creixement econòmic en els propers anys és l’assegurament d’un subministrament energètic suficient, estable i econòmic, que garanteixi la competitivitat futura del teixit productiu del país. Tot plegat sense oblidar que l’escalfament global és una amenaça real que obliga qualsevol política energètica responsable a la reducció substancial d'emissions de Co2.

Si bé no hi ha una resposta inequívoca a la qüestió energètica, el cert és que només una aposta per l’energia nuclear permet avui garantir un subministrament econòmic i a gran escala que no impliqui emissió de Co2, evitant la variabilitat en generació de les energies renovables i deslligant-nos de la dependència excessiva en gas i petroli de zones inestables com l’orient mitjà, Rússia i el nord d’Àfrica. Avui són molts els científics i ecologistes reconeguts com ara James Lovelock o Patrick Moore (un dels fundadors de Greenpeace), que defensen aquesta via davant les alternatives de l'ecologisme-ficció.

Quan el debat entorn de la represa nuclear pren força a Europa, amb governs com el britànic recolzant-ne la represa, a Catalunya els tòpics de la guerra freda continuen centrant la qüestió. No hi fa res que les centrals nuclears siguin avui més barates i segures que fa vint anys, el pacifisme papanates i l’ecologisme de pastanaga continuen oposant-s’hi tot i que aquesta postura incrementi a l’hora la dependència energètica i les emissions de Co2.

Les polítiques energètiques no s’improvisen i una falta de visió pot portar el país a un greu coll d’ampolla per al creixement i el progrés d’aquí a dues dècades. És preocupant que el Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015 plantegi començar a prescindir de l’energia nuclear d’aquí a 15 anys quan avui aquesta font suposa el 83% de l’energia produïda a Catalunya. Una producció nuclear que es vol substituir per centrals de cicle combinat que no només augmentaran les emissions de Co2 i la dependència energètica, sinó que ho faran amb un cost energètic sempre lligat a la volatilitat dels preus del gas i el petroli. Per als que busquin en les energies renovables una solució a mitjà termini, el migrat pes relatiu d'aquestes energies fa que l'aportació total passi en una dècada de res a res i mig, fins a un optimista 9,5% l'any 2015.

Abans de continuar apropant-nos al futur imminent, caldria exigir un debat obert entorn de la qüestió. La obcecació antinuclear no justifica un risc de pèrdua de competitivitat i col·lapse energètic que molts ciutadans ens neguem a córrer.

Beques sense becaris

A hores d’ara és bén clar que formació és l’àmbit on es juga el futur del país. Una formació que no s'atura al sistema educatiu, però que en última instància ha de garantir que el gruix dels universitaris catalans comptin amb capacitats que han esdevingut indispensables: un bon nivell d’anglès, visió global i una bona comprensió de les pautes que mouen l’economia i l’empresa en el nou context mundial.

Tot i que la nota mitjana del país en formació i universitats no entraria al quadre d’honor, cal reconèixer que hi ha iniciatives que fa dècades que marquen el camí correcte. Entre aquestes destaquen les beques de la Direcció General de Comerç. Beques de formació en promoció comercial que ofereixen a joves llicenciats la oportunitat de treballar durant un any en una de les trenta vuit oficines que el COPCA té arreu del món, de Sidney a Nova York. Una oportunitat d’or per a una experiència personal impagable i una eina per a comptar amb aquelles capacitats indispensables que s’esmentaven abans.

Una mirada a les sol·licituds que reben any rere any aquestes beques provoca inevitablement una reflexió sobre el tremp dels joves catalans. Si fa cinc any hi havia poc més de cent candidats per a dotze beques, la darrera convocatòria ha rebut menys de cent sol·licituds per a una oferta total de vint beques. Òbviament no es pot prendre aquest cas com a exemple i paradigma però no es pot ignorar la reflexió que se’n deriva. Més enllà de la falta d’un sistema educatiu de primer nivell i d’un mercat laboral poc engrescador, el cert és que hi ha una qüestió cultural de fons que porta part dels joves catalans a la falta d’inquietuds i incentius per al progrés que havien tingut les generacions precedents.

Els reptes col·lectius es perden amb el malbaratament de moltes oportunitats individuals, és per això que trobar les causes d’aquest fenomen i cercar-hi solucions és responsabilitat de tots.

El llast de les infraestructures

Els últims escàndols entorn de la xarxa de rodalies de Barcelona han tornat a fer evident la discriminació que pateix Catalunya en infraestructures de transport i comunicacions. La situació dels aeroports, ferrocarrils, carreteres i un TGV que arriba amb dècades de retard, confirmen que la falta de control sobre els propis impostos continua essent un llast per al futur de l’economia del país.

Davant d’aquesta situació, la pressió política i les reclamacions de la societat civil són legitimes i necessàries, però no poden ser excusa per a l’adormiment i la desídia. És necessari garantir que s’estiren al màxim les possibilitats de les infraestructures existents, però ho és encara més trobar la formula per a compensar des de la iniciativa privada totes aquelles inversions necessàries que ens nega el nefast model radial de l’estat.

Impulsar infraestructures de pagament com es va fer al final del franquisme suposaria avui, amb una pressió fiscal de país desenvolupat, que els catalans paguessin dues vegades unes inversions indispensables per al desenvolupament econòmic, per això caldria trobar vies de compensació que permetessin el suport públic de l’estat a la iniciativa privada. Un sistema pel qual les infraestructures bàsiques impulsades des del sector privat rebessin una aportació de capitals públics igual a la privada, sense efectes desincentivadors sobre el global d’inversions de l’estat per al territori, seria probablement una solució idònia. Permetria a les regions i sectors més dinàmics una certa independència a l’hora de tirar endavant les inversions necessàries per al futur, a l’hora que esperonaria l’obra “pública” com a motor econòmic i augmentaria el global d’inversió en infraestructures amb el consegüent efecte positiu al creixement general.

Després d’un quart de segle de discriminació constant i dèficit d’inversions en tots els camps, és hora de garantir una llibertat d’acció que l’enrocament polític obliga a derivar cap al sector privat. Trobar vies que ho facin possible sense hipoteques excessives és ara una obligació. El futur no espera.

Llibres: "El nou capitalisme"

La col·lecció Vull Saber de l’editorial UOC és una fantàstica iniciativa de la Universitat Oberta de Catalunya per publicar petits llibres de divulgació, rigorosos i a preu de revista, en la línia del clàssica “Que sais-je?” francesa. L’esforç editorial compta ja amb trenta cinc títols que tracten temes diversos, dels sindicats als càtars passant per l’escriptura xinesa, i d'entre tots em quedo amb les escasses setanta planes d’”El nou capitalisme”.

Que els últims quinze anys hi ha hagut canvis tecnològics, econòmics i socials que han alterat hàbits de vida i treball és a hores d’ara un lloc comú, però és bo de llegir-ne un relat estructurat, de les causes als efectes, per veure'n l'evolució i els reptes que porten implícits. Els professors Vilaseca i Torrent, coautors de l’obra, sintetitzen en tres factors fonamentals el motor que impulsa aquest nou capitalisme: l’abast global del terreny de joc, una revolució tecnològica que porta la informació al centre de l’activitat productiva i un tercer factor que passa potser més desapercebut, els canvis en els grans patrons de demanda que alteren les formes de consum impulsant sectors com l’oci, la sanitat o la cultura.

Davant d’aquesta metamorfosi que posa el potencial de creativitat al centre del creixement econòmic, se citen riscos i amenaces importants a tenir en compte. Així neix la nova contradicció entre connectats i no connectats, a l’hora que els beneficis, però també els patiments del nou cicle, es concentren entorn de segments determinats del mercat de treball creant rebuig i possible exclusió social. Tot plegat demana potenciar determinats sectors ascendents, impulsar polítiques agressives d’aprenentatge, i desaprenentatge, i col·locar innovació i emprenedoria no com a virtuts sinó com a imperatius indispensables.

Vist que terreny de joc que delimita el nou capitalisme presenta un enorme potencial de riquesa i llibertat per a les societats que en coneguin les regles, amb una banqueta incomoda i estreta per als que en quedin al marge, val la pena no perdre’s aquest llibret i posar-se a treballar. Oi?

Estats Units: república o imperi? (II)

''We're an empire now, and when we act, we create our own reality.

And while you're studying that reality -- judiciously, as you will --

we'll act again, creating other new realities, which you can study too,

and that's how things will sort out. We're history's actors . . . and you,

all of you, will be left to just study what we do.''

Alt càrrec de l'administració Bush Jr.

Citat per Ron Suskind (NY Times)

Mid-term elections: menys imperi, més república.

Tot i la prudència amb que cal prendre unes declaracions anònimes a un periodista, la cita amb que comença aquest post és, de forma innegable, paradigmàtica del nivell d’arrogància imperial a que ha arribat la darrera administració americana.

El cert és que en l’actual context internacional, amb l’emergència efervescent de la Xina, el xantatge energètic rus a Europa i el constant moviment del magma islàmic, la continuació de l’hegemonia americana és per als europeus el millor dels escenaris possibles. És justament pels riscos que l’arrogància imperial suposa per a la continuació d’aquesta hegemonia que des d’Europa, l’atlantisme racional requereix ara un radical canvi d’actitud en les polítiques dels Estats Units.

La darrera victòria demòcrata a les eleccions que han renovat congrés i senat és una molt bona notícia per als que demanen un canvi en la política exterior i de garanties civils als Estats Units. Una nova direcció per configurar una política més fluida que s’adapti millor als reptes actuals. Tot i que la victòria demòcrata ha estat sobretot una derrota de l’administració Bush, és una prova del cansament del poble americà amb l’agressiva política de la por dels últims anys que obre esperances per al futur immediat.

Els Estats Units han d’entendre que tot i ser una potència militar amb capacitat gairebé total d’actuar unilateralment, els canvis que la globalització ha portat els obliguen al multilateralisme. Han d’entendre que la seva capacitat econòmica els permet recollir més victòries amb plans Marshall que amb tancs Abrams. Han d’entendre que només el respecte estricte als drets fonamentals dels seus ciutadans, però també dels seus enemics, els fan diferents de l’adversari al que combaten. Principis que han de permetre una continuació de l'hegemonia americana positiva per al progrés global.

Només estirant tot al llarg de l’imperi les virtuts de la república s’evita l’abús i la degradació que l’acaba portant a la derrota.

Estats Units: república o imperi? (I)

Des que els Estats Units van abandonar definitivament l’aïllacionisme per esdevenir una potència econòmica i militar d’abast global, hi ha hagut dins la societat americana una constant tensió entre la república i l’imperi. Un conflicte entre els partidaris de mantenir la puresa democràtica de l’estat i els defensors d’una agressiva política militar i econòmica que en garantís l’hegemonia tot embrutant-se les mans.

El cert és que rere la segona guerra mundial, no hi havia massa opcions obertes i convertir-se en imperi era, per als Estats Units, una necessitat de supervivència. Davant d’una Unió Soviètica en plena efervescència expansiva del Pacífic a l’Adriàtic, només un poder fort, amb la bomba atòmica com a carta final, va permetre a l’Europa occidental i el món sencer fer front al totalitarisme comunista. Aquesta inevitabilitat de la deriva imperial dels Estats Units no evita, que tot al llarg de la malnomenada “pax americana”, però amb particular intensitat d’ençà del final de la guerra freda, nombrosos polítics i pensadors hagin denunciat les amenaces que suposa per a l’experiència democràtica americana continuar actuant com un imperi en expansió. D’esquerra a dreta, de Gore Vidal a Pat Buchanan, s’apunta als dos riscos principals que l’acció imperial comporta per als Estats Units: d’una banda una devaluació constant de drets i llibertats portes endins, de l’altra el risc que un excessiu esforç militar i econòmic portes enfora provoqui un esgotament letal, tal i com ha passat amb imperis anteriors.

És en aquests últims anys d’administració republicana sota la presidència Bush Jr. Que aquestes amenaces s’han fet més patents i tangibles. La Patriot Act que limita els drets i les garanties dels propis ciutadans per lluitar contra el “terrorisme”, l’empantanegament de l’exèrcit a l’Iraq que no evita que els falcons del govern continuïn amb l’unilateralisme cec i un colossal i creixent dèficit econòmic, són només alguns dels símptomes evidents d’un imperi que ha ocupat, amb traïdoria, els fonaments de la república sobre la que s’alçava.

Continuació: "Midterm elections: menys imperi i més república (II)", dimecres 15/XI

Masses, globalització i competència

A hores d’ara parlar de la globalització és girar entorn d’un fenomen conegut. Que el món s’ha encongit i milers de milions de persones s’han incorporat a l’economia de mercat és ja una obvietat sobre la que no cal insistir. Tampoc els efectes que aquests canvis tenen sobre el món occidental i la necessària adaptació al nou escenari són una qüestió nova. Competitivitat, innovació, formació i productivitat són els mantres amb els que l’economia de mercat es mou en el nou escenari global.

Tot i això, mai no sobren les imatges clarificadores que ajudin a contextualitzar els reptes plantejats per la globalització i trobar-hi pegats i solucions. Entre aquestes, val la pena assenyalar al darrer llibre d’en Thomas Friedman (The World is Flat), que descriu, de forma excel·lent, com la multiplicació de la població activa a nivell global, capgira de forma radical els vells equilibris a banda i banda del mur de Berlin. Així, si abans de 1989 hi havia tres grans blocs comercials: Europa occidental, Japó i els Estats Units, competint en condicions econòmiques i sota estàndards de vida similars, quinze anys després i amb la incorporació del bloc soviètic, la Xina i l’Índia, la població activa del món ha augmentat en mil cinc cents milions de persones. El més destacat d’aquest canvi no són però les xifres absolutes, sinó la manera com aquesta incorporació capgira els vells equilibris existents entre força de treball qualificada i no qualificada.

Seguint l’autor, podem plantejar un exemple senzill en que comptem tan sols amb Europa i la Xina. Així quan la vella Europa es trobava sola amb una població de tres cents cinquanta milions, el ratio de qualificats/no qualificats podia ser aproximadament un 210/140. Amb la incorporació dels mil cinc cents milions de xinesos amb un ratio 100/1400 el global d’ambdós mercats seria 310/1540. Així mentre la població qualificada Europea ha trobat nova competència però augmenta exponencialment el seu mercat i les possibilitats de mà d’obra a preus competitius, els europeus no qualificats es troben en una situació complicada en la que la seva força de treball ha perdut bona part del seu valor.

Aquest és un escenari demolidor que no deixa espais on amagar-se i posa en evidència el risc que suposa per al nostre país un fracàs escolar que gira entorn el 30%. Recordant aquell vell cartell del PSUC, inspirat en una frase de Gramsci: “Mis manos, mi capital”, caldria respondre que aquest capital és avui més devaluat que mai.

Partit per la Ciutadania: Riscos i respostes (II)

Des de la nova plataforma parlamentària i els mitjans de comunicació que els donen suport, el populistes del Partit per la Ciutadania presentaran el seu discurs de forma dura i buscant un debat crispat. Denunciaran la suposada discriminació econòmica i social que pateixen els castellanoparlants a Catalunya. Discriminació que derivaria d’una imposició brutal de la llengua catalana en tots els àmbits, començant a l’escola amb un sistema d’immersió lingüística que, segons els neovidalquadristes, condemna milers de nens d’origen espanyol al fracàs escolar. Tot plegat servit en forma de “patriotisme constitucional” i reclamant la superació del conflicte polític amb l’estat espanyol amb l’objectiu últim d’acabar amb tot allò que el catalanisme ha consolidat els darrers quaranta anys: la normalització lingüística centrada en l’ensenyament en català, l’acceptació del caràcter nacional de Catalunya i la importància dels referents simbòlics compartits per a la cohesió de la societat.

Si bé és cert que aquest discurs implica un risc de fractura social en la mesura en que pogués quallar en sectors determinats, el necessari diàleg parlamentari amb el Partit per la Ciutadania és una oportunitat per a respondre a les falsedats de l’antinacionalisme, evitant la crispació i exposant l’enorme èxit d’integració i cohesió aconseguit pel catalanisme des d’unes condicions de sortida molt difícils. Enlloc com a Catalunya milions de persones arribades en poc temps des d’una cultura diferent i en condicions econòmiques molt precàries hi han trobat oportunitats, prosperitat i una acollida oberta. És als nous catalans i als nous nous catalans a qui ha d’adreçar-se el catalanisme en respondre al Partit per la Ciutadania. El fet que sigui un President de la Generalitat nascut a Andalusia qui exposi aquest discurs, des del mínim comú del catalanisme , és la prova definitiva de l’èxit del model català de país.

Si només una catarsi del sistema polític català podria portar l’anticatalanisme a trencar l’hegemonia del nacionalisme i la progressió lenta però estable de la construcció nacional, minimitzar aquest risc implica evitar la confrontació en un moment en que el context polític espanyol pot estar interessat a provocar-la. Evitar gestos agressius davant de provocacions previstes com l’ús del castellà al Parlament de Catalunya, i renunciar a tota polarització, per atractiva que aquesta pugui semblar a determinats sectors del nacionalisme, és l’única resposta que garanteix un control de les tensions socials que han alimentat aquest nou populisme i la seva possible desaparició en un futur proper.

Partit per la Ciutadania: Riscos i respostes (I)

La irrupció del Partit per la Ciutadania al Parlament de Catalunya és sens dubte la noticia política del moment i un dels fets més destacats de les darreres eleccions. Tot i que és evident que aquesta representació parlamentaria és fruit d’una carambola electoral lligada a la baixíssima participació, no podem obviar que per a un nou partit sense accés als mitjans de comunicació majoritaris, aconseguir prop de noranta mil vots és un resultat excel·lent.

Sobreestimar la força i la influència d’aquest nou anticatalanisme seria un error, però ignorar que l’èxit del Partit per la Ciutadania és un important senyal d’alerta per a la cohesió de la construcció nacional seria un error més greu encara. Si bé és cert que es pot construir el país i avançar en normalització lingüística sense alguns sectors, fins i tot sense sectors significatius de la societat, el procés de construcció nacional no pot anar-hi en contra. Així doncs serà necessari fer una anàlisi de les causes rere l’aparició d’aquest nou partit i del seu futur immediat per tal de modular una resposta intel·ligent en defensa del patrimoni polític i social del país.

La primera temptació que cal evitar és conformar-se a titllar el Partit per la Ciutadania d’espanyolisme clàssic d’extrema dreta. Tot i que s'hi troba gent diversa, ni el seu discurs, ni el perfil majoritari dels seus integrants o la seva bossa de vot principal responen a aquesta etiqueta. Més aviat és tracta d’un populisme pseudoliberal i antisistema que troba en determinats sectors socials de Catalunya un malestar autèntic sobre el que bastir el seu discurs. Un partit que té més a veure amb la llista Pim Fortuyn d’Holanda que no pas amb el Front Nacional francès.

El nou partit té al davant una curta carrera fins a les eleccions municipals del proper maig en que hauran de mostrar per primer cop el seu discurs al gruix de la societat catalana. Tot plegat mentre s’enfronten a la crisi de creixement que tot partit petit i extrem encara amb l’accés a les institucions. Si l’actitud del Partit per la Ciutadania és de moment un misteri ple d’interrogants, el cert és que per al nacionalisme ofereix una oportunitat d’explicar els èxits de cohesió i generació d’oportunitats que s’han consolidat a Catalunya els últims trenta anys. Una oportunitat valuosa que no es pot deixar perdre.

Continuació “Partit per la Ciutadania: riscos i respostes (II)” el proper dimecres 08/11