divendres, d’octubre 30, 2009
dimecres, d’octubre 28, 2009
Privatitzar l'estat, el millor traspàs
L'estat espanyol, tota la seva estructura política i administrativa, ha canviat extraordinàriament els darrers trenta anys. Una metamorfosi que es pot resumir de forma prou ajustada al voltant de dos grans processos de canvi: la descentralització autonòmica i una tendència imparable a l'engreix de l'estat que ha fet que el global del sector públic passés de controlar tot just un 15% del PIB a posar les mans sobre més d'un 40% de la vida econòmica espanyola. Des d'un punt de vista català la jugada no ha tingut massa bon resultat. Si d'una banda s'ha aconseguit una autonomia que ens permet gestionar part dels propis interessos i recursos, l'expansió continuada de l'estat ha fet que avui siguem més subjectes als designis de Madrid del que ho érem en acabar el franquisme.
Fins fa tot just tres dècades la gestió centralista dels interessos catalans no jugava a favor del país. És cert. Tampoc no comptàvem amb el contrapès de la Generalitat o amb la pressió dels diputats catalanistes a Madrid. És cert. Però la influència del sector públic era tan minsa que tot plegat acabava essent força tolerable. Si més no des d'un punt de vista econòmic. Al cap i a la fi més d'un 80% de l'economia, inclosos alguns serveis socials, es gestionaven des del sector privat o des d'això que ara en diuen tercer sector. Una llarga nòmina d'associacions, mútues i altres entitats ciutadanes. Espais de decisió que es trobaven en mans de catalans gairebé sempre ben alineats amb els interessos del país. Ara, tot i que la Generalitat administri, amb més o menys autonomia real, una part important dels recursos de l'estat, l'augment exponencial de la capacitat recaptatòria i de gestió ha fet que des de Madrid hagin augmentat el seu control econòmic sobre Catalunya provocant de retruc un dèficit fiscal difícilment assumible.
És per tot això que sorprèn que el catalanisme s'hagi centrat únicament a estirar una de les dues grans tendències de canvi, la descentralització, sense parar esment als efectes nocius per al país de l'altra gran metamorfosi espanyola, l'expansió del rol de l'estat. És evident que Espanya s'havia d'apropar als estàndards europeus construint un estat modern, però també sembla lògic que el catalanisme hauria d'haver apostat per un model d'estat espanyol més prim i menys intervencionista. Si el sector públic espanyol controlés un màxim del 30% del PIB no només es reduirà de forma significativa el dèficit fiscal sinó que els centres de decisió s'aproparien al país. Més inversions es decidirien amb criteri de mercat i sense el biaix polític que tan sovint discrimina el país.
Sense oblidar-se de continuar estirant competències seria interessant que el catalanisme s'apuntés també a retallar l'altra gran font de desequilibri català mirant de deconstruir l'estat tan com sigui possible.
*
dilluns, d’octubre 26, 2009
dissabte, d’octubre 24, 2009
dijous, d’octubre 22, 2009
Divendres d'inventari: Immigració
Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.
Agraïnt que a nouscatalans.cat es fessin ressò del post "Sense inèrcies d'integració" avui l'inventari gira entorn de la immigració.
*
dilluns, d’octubre 19, 2009
Jordi Pujol, sobre el PSC
"Molts polítics del Baix Llobregat ho deuen tot al PSC o al PSOE: el seu estatus econòmic i social, la promoció personal i, no cal dir-ho, el poder polític. Entenguem-nos: ho deuen a ells mateixos, al seu esforç. El mèrit és seu. Però aquest esforç l'han canalitzat en gran part a través del partit, on han trobat el terreny adequat. El partit ha estat la seva pàtria. Tenen una vocació política molt forta i una formació sorgida de la seva experiència vital. És una història bonica, per a ells, i ho és també per a Catalunya. Té només un inconvenient: el seu perfil biogràfic personal i col.lectiu pot fer que, amb més intensitat que ningú altre, el poder els importi per damunt de tot. La tendència al sectarisme pot ser en aquestes condicions molt forta, i sovint ho és. Si el partit és la seva pàtria, el poder i el seu manteniment és el seu objectiu. És cert que per a tots els polítics el poder és una finalitat, i que ha de ser així. Però quan la política i el poder han estat i son d'una manera molt determinant l'eina de la pròpia promoció, el poder és l'objectiu amb majúscules. I és exercit sense miraments, amb perill d'abús i de control molt fort de la societat."*
*
divendres, d’octubre 16, 2009
dijous, d’octubre 15, 2009
Divendres d'inventari: Bombolla immobiliària i crisi
Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.
Bombolla immobiliària i crisi:
- Habitatge, preu i valor. Assimilant el trauma (13/04/09)
- Aquesta crisi és un regal (29/02/08)
- Crisi i miopia, l'error keynesià (15/02/08)
- Lliçons d'economia nipona (04/09/06)
- Habitatge i creixement, la febre del totxo (21/08/06)
*
"Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!"
Imatge del President Companys poques hores abans del seu afusellament.“El silenci durà poc, però.
Un tinent d’artilleria es gira cap als soldats
Un tinent d’artilleria es gira cap als soldats
que fan el servei militar i els etziba:
<<¡Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!>>*
*VILA, Enric, La veritat no necessita màrtirs, Barcelona, L'esfera, 2006. p. 21
*
*
divendres, d’octubre 09, 2009
dijous, d’octubre 08, 2009
Divendres d'inventari: País Valencià
Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.
Aprofitant la data del 9 d'octubre l'inventari comença amb un recull d'escrits sobre el País Valencià.
dimarts, d’octubre 06, 2009
L'impost de successions és sobirania
Fa temps que algunes Comunitats Autònomes van començar a rebaixar l'impost de successions fins a reduir-lo a la mínima expressió. Mentre Madrid o el País Valencià anaven per aquest camí a Catalunya es mantenia una càrrega força onerosa sobre les herències dels catalans. Comparativament la diferència pot arribar a significar una xifra quantiosa per a moltes famílies de classe mitjana que reben patrimonis gens exagerats i ha generat un sentiment general de greuge comparatiu. Potser és natural però es troba a faltar una resposta del catalanisme explicant que la sobirania és això.
Els catalans han d'assumir que la capacitat normativa sobre tributs pot suposar impostos més alts de la mateixa manera que a cap ciutadà francès no se li acut de sentir-se agreujat per les diferències normatives entre França i Alemanya. Autonomia és llibertat per a fer a fer i desfer però a canvi quan la tasca dels nostres governants no ens convenç no s'hi val a comparar-se amb Madrid. N'hi ha prou d'anar a votar per a deixar-los sense feina.
*
*
diumenge, d’octubre 04, 2009
Tot esperant l'FMI
La situació de l'economia espanyola és tan precària que no es pot descartar una implosió del sistema que acabi forçant la intervenció de l'FMI. El risc de col·lapse no es cap fantasia. Pot ser una degradació de la situació econòmica que porti les agències de ràting a rebaixar la qualitat del deute espanyol tallant d'arrel el dèficit públic i complicant fins a l'extrem el funcionament normal del sector públic. O una pujada de tipus a Europa que castigui els deutes espanyols. O més probable encara, que el sector financer sigui incapaç de mantenir artificialment el preu de l'habitatge i no pugui endarrerir més les execucions d'hipoteques impagades, trencant uns balanços que s'aguanten amb cinta adhesiva i forçant unes provisions que serien incapaços d'assumir. A priori la fallida de l'estat, la intervenció de l'FMI i el reset al sistema econòmic des de l'exterior deuen semblar una tragèdia però el cert és que podria acabar essent la millor alternativa per al futur de l'economia espanyola.
Espanya és el nou malalt d'Europa però l'atur, la deflació i la caiguda del PIB no són la malaltia sinó els símptomes d'un seguit de desequilibris generats durant deu anys de revetlla immobiliària. En una economia oberta i global només la competitivitat internacional genera creixement i l'estat espanyol és avui un dels territoris menys competitius del món desenvolupat. La baixa preparació de la força de treball, la rigidesa laboral i el monocultiu de sectors poc enriquidors a llarg termini -el totxo- han provocat un estancament de la productivitat que no serà fàcil revertir. Gran part del creixement dels darrers anys ha estat fictici i ara caldria assumir-ho, desfer un bon tros del camí fet i prendre mesures difícils i radicals per a recuperar competitivitat i el pas del creixement. Una devaluació no és possible si es vol conservar el paraigua de l'Euro però es pot aconseguir un efecte similar amb una reducció de costos socials, salaris, pensions, i la consegüent rebaixa de preus que la seguiria -amb la caiguda a pes del preu de l'habitatge com a element més significatiu-. Aquestes mesures, i un aprimament significatiu dels sector públic, son les que una intervenció de l'FMI imposaria a l'estat espanyol abans d'injectar fons i reestructurar els deutes que l'ofeguen. Una catarsi de tres mesos que pot semblar terrible però que potser no ho seria tant.
L'autèntica tragèdia és la incapacitat del sistema polític i econòmic espanyol per a tirar endavant les reformes imprescindibles. Ningú no és capaç d'imposar unes mesures necessàriament impopulars explicant que els espanyols viuen un miratge del que estan obligats a despertar. No hi ha sortida fàcil d'aquest atzucac. L'alternativa és un llarg període d'empobriment en que l'economia espanyola purgarà lentament els desequilibris amb un increment de l'atur que castigarà els sectors menys competitius i ajustarà lentament preus i sous mitjançant una deflació llarga i anestesiant. Si l'FMI no apareix potser l'acabarem trobant a faltar, com qui espera un Godot que mai no arriba.
*
*
dissabte, d’octubre 03, 2009
dijous, d’octubre 01, 2009
El PSC pregunta, Alemanya respon
Poden treure'ns de la crisi els que ens hi van ficar? Això preguntava el PSC a les darreres eleccions europees i tot just quatre mesos després els alemanys voten per donar una majoria clara a la democràcia cristiana de la Sra. Merkel i un increment de vot extraordinari als liberals de l'FDP. Com si haguessin volgut contestar amb un sí rotund la pregunta del PSC. Una pregunta absurda i plantejada des d'una premisa falsa. No es cert que la crisi financera que ha frapat el món sigui conseqüència de les polítiques d'obertura comercial, lliure circulació de capitals i limitada interferència del poder públic. Potser caldria anar assumint que les crisis son inherents a l'economia. No a l'economia de mercat sinó al fet econòmic en qualsevol de les seves formes d'organització. Això a banda, seria bò prendre consciència que els responsables de la darrera gran sotregada al sistema hem estat tots plegats. Al cap i a la fi, qui és més culpable el banc que dóna un crèdit a qui difícilment podrà tornar-lo o el ciutadà que l'accepta de forma imprudent i gasiva?
Reprenent l'enunciat pamfletari del PSC (el pamflet i la consigna son la marca de la casa), potser no sabem ben bé qui ens hi va ficar a la crisi però els alemanys sembla que tenen una intuïció clara sobre qui té les millors receptes per a sortir-ne. Els votants alemanys sabien que votaven per un govern de coalició entre la CDU/CSU i els liberals de l'FDP (anunciar els possibles pactes a l'avançada és també una lliçó de democràcia que els catalans podríem aprendre). Un govern que se centrarà en la competitivitat de l'economia alemanya i serà conscient que els drets socials poden seguir la creació de riquesa però que l'axioma mai no funciona a l'inrevés. Un nou govern per a Alemanya que es pot definir de forma breu assenyalant que serà l'antítesi d'allò que els catalans hem de patir a Barcelona i a Madrid.
Gràcies alemanys per respondre amb tanta contundència la pregunta del PSC!
*
*
dimecres, de setembre 30, 2009
L'economia no és per a covards!
«La esencia de la economía no es el equilibrio sino el
desequilibrio: el equilibrio la llevaría al estancamiento
y a la muerte; el desequilibrio es el motor que la hace viva
y progresiva. Economía no es paz y seguridad: es osadía y
aventura... En la lucha por Lo desconocido.
La economía no es para cobardes».
desequilibrio: el equilibrio la llevaría al estancamiento
y a la muerte; el desequilibrio es el motor que la hace viva
y progresiva. Economía no es paz y seguridad: es osadía y
aventura... En la lucha por Lo desconocido.
La economía no es para cobardes».
Faustí Ballvé
dimarts, de setembre 29, 2009
Deixeu l'escola en pau!
L'escola catalana té una taxa de fracàs escolar superior al 30%. L'informe PISA ens deixa a la cua d'Europa any rere any i el sistema educatiu acaba essent massa sovint una fàbrica “d'incultes, apàtrides i, de vegades, analfabets” (Patrícia Gabancho dixit). Els números canten, l'escola falla i no es capaç de formar i incorporar a la catalanitat el conjunt dels joves ciutadans, garantia de la igualtat d'oportunitats i base de tot el projecte meritocràtic. Però si l'ensenyament català és incapaç de fer la seva funció principal com és possible que cada dos per tres li encomanem noves tasques?
Fa pocs mesos el flamant director de l'acadèmia espanyola de cinema començava el mandat reclamant una assignatura de cinema a l'escola. Fa poques setmanes el cardiòleg Valentí Fuster i el cuiner Ferran Adrià demanaven que l'escola ensenyés a menjar bé. Fa pocs dies s'anunciava la creació d'una nova assignatura d'introducció a l'economia i finances. Sense oblidar que ja fa un parell de cursos que els alumnes dediquen algunes dotzenes d'hores a una mena d'aiguabarreig anomenat Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans. No som capaços d'ensenyar matemàtiques, llengua, geografia o història als nostres joves però aspirem a que l'escola els ensenyi a menjar, anar al cinema, contractar una hipoteca i respectar les minories. Tot plegat sembla més aviat poc raonable.
Potser que deixem l'escola en pau i no li demanem més del que ja no ens dóna.
*
Potser que deixem l'escola en pau i no li demanem més del que ja no ens dóna.
diumenge, de setembre 27, 2009
Contra la banalització de l'avortament
La forma com es generalitza l'ús de la píndola abortiva,
permetent la seva venda a qualsevol farmàcia (...)
és també una banalització radical de l'avortament.
Hi ha poques qüestions de naturalesa tan fonamentalment moral com l'avortament. Excepte per als afortunats que per motius religiosos consideren que la vida té des de la concepció tots els atributs que la fan subjecte de protecció, la oposició entre els drets de la mare, els del fetus i les qüestions socials relacionades configura un trencaclosques moral extraordinàriament dificil.
Resulta complicat enfrontar-se al debat de l'avortament des de la racionalitat estricta. Al cap i a la fi quan la posició de cadascú s'aixeca purament sobre conviccions personals la qüestió esdevé gairebé irresoluble. És per això que sorprèn la lleugeresa i frivolitat amb que la regulació de l'avortament es planteja a Catalunya. És legítim estar a favor de l'avortament com a darrer recurs, és legítim estar-hi en contra, però banalitzar-lo resulta ofensiu.
El govern espanyol banalitza l'avortament quan utilitza una nova regulació com a arma política però no és aquest l'únic símptoma preocupant de la política socialista. La forma com es generalitza l'ús de la píndola avortiva, permetent la seva venda a qualsevol farmàcia amb el mateix control que reben les aspirines o els preservatius és també una banalització radical de l'avortament. Ignora tota la càrrega moral que la qüestió incorpora de forma inevitable i contradiu dècades d'esforços abocats a la política de contracepció i el control dels embarassos no desitjats.
Els conservadors s'equivoquen volent imposar el seu criteri moral sobre l'avortament al conjunt dels ciutadans però els progressistes s'equivoquen també quan plantegen l'avortament restant-li tota transcendència. La postura al voltant de l'avortament és necessàriament personal però no pot ser lleugera. A favor o en contra però mai la banalització.
*
dimarts, de setembre 22, 2009
Gràcies Jan però contra Laporta
Però ja està vist: a base de repetir-nos que el
Barça és més que un club, entre tots plegats hem
acabat oblidant que el futbol no és més que un joc.
Armand Carabén
“Catalunya és més que un club?”
“Catalunya és més que un club?”
L'actual President del FC Barcelona mereix un homenatge. Ha estat el líder d'un moviment renovador que ha girat la institució com un mitjó. De la penosa situació del club a final dels anys Gaspart cap a la racionalitació econòmica, l'èxit esportiu i la normalitat nacional d'avui en dia. El Barça és ara el millor equip d'Europa, més que un club per als catalans i alguna cosa més que una marca esportiva per a tot el món. El President Laporta en primer lloc, acompanyat de noms com Soriano, Ingla o Rossell, s'ha guanyat el reconeixement del país per una tasca extraordinària.
Aviat, després de només set anys de presidència, Joan Laporta deixarà el lideratge del FC Barcelona i es comença a apuntar la seva entrada al circ de la política nacional. Convergència, Esquerra i Reagrupament li obren les portes de bat a bat i des del nou independentisme se'l veu com a líder natural del moviment. Però l'efervescència de l'actualitat no hauria d'amagar que l'arribada de'n Joan Laporta a la primera línia política seria una pèssima notícia per al país.
El futbol és passió, sentiment i rauxa però la política hauria de ser alguna cosa més. L'Armand Carabén, pare de la generació Laporta, titulava la seva biografia amb una pregunta capciosa: “Catalunya és més que un club?”. I la resposta inequivoca és no perquè Catalunya no és un club. Catalunya és un país europeu modern i complexe amb necessitats que van més enllà d'un himne, una bandera i dos o tres cracks per temporada.
Importar figures del futbol a la política és un símptoma clar del camí decadent de la política catalana des del final del pujolisme. El país es troba en una situació complicada des d'un punt de vista econòmic (crisi), social (immigració i nous col.lectius en risc d'exclosió) i politic (retallada de l'Estatutet). Ara més que mai calen polítics allunyats del populisme futbolístic Capaços de treballar amb l'adversari i trobar punts d'acord des dels posicionaments més diversos. Disposats a renunciar al protagonisme pel partit i el país. Un perfil que, tot i els seus mèrits innegables, s'allunya d'allò que en Joan Laporta ha demostrat al llarg dels darrers anys.
*
diumenge, de setembre 20, 2009
Ministre ficció: Corbacho parla als acomiadats de Roca
Aquest diumenge alguns treballadors de l'empresa Roca van irrompre a la Festa de la Rosa del PSC a Gavà protestant per la seva situació laboral. En un gest elegant el Ministre Corbacho hi va acabar parlant. A continuació un exercici de ficció sobre el que un Ministre responsable i amb coratge hauria pogut dir als treballadors de Roca:
***“Sé que estan passant per una situació molt complicada i que s'allarga des de fa molts mesos. Tenen tot el dret a estar enfadats, indignats fins i tot, però crec que és hora que algú parli amb vostès amb franquesa. Els productes que fabricaven a Roca van molt lligats al sector de la construcció i la crisi ha fet que les vendes de l'empresa caiguin de forma radical. Un ERO temporal no és cap solució perquè la situació del sector no millorarà en els propers anys i no podem forçar l'empresa a mantenir la plantilla que tenia l'any 2007 perquè l'estaríem condemnant a tancar. Ja sé que troben molt injust que una empresa d'aquí acomiadi centenars de persones a Gavà mentre manté la fabricació a la Xina o al Marroc però això és inevitable. Roca és una empresa multinacional que vol vendre a tot el món i els nostres costos laborals son massa alts per a molts d'aquests mercats. Em puc imaginar com n'és de dur per a tots vostès però els acomiadaments son necessaris per a mantenir l'activitat de l'empresa i la resta de llocs de treball.”
***“No estan sols. El govern no pot intervenir en l'activitat de l'empresa però vostès no estan sols. Des de l'administració participarem en les negociacions perquè els sindicats i l'empresa puguin negociar una reducció de plantilla el menys traumàtica possible. Cobraran les indemnitzacions que els corresponen i la cobertura d'atur a que tenen dret. Posarem al seu abast els recursos necessaris perquè es puguin formar per a poder tenir accés a nous llocs de treball qualificats. Però vull ser sincer, la responsabilitat principal del seu futur és seva, de cadascun de vostès. Els propers anys no seran fàcils per a ningú i tots hauran d'estar preparats per a treballar en nous sectors, de vegades començant en pitjors condicions i potser lluny d'on treballaven fins ara.”
***“Protestin, defensin els seus interessos, però no es quedin ancorats en el passat i comencin com abans millor a buscar noves sortides.”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
