Blocant enrere

Aquests darrers dies entorn al cap d’any, el bloc suma ja cinquanta posts, arribant alhora al número màgic de les cinc mil visites. Volia aprofitar aquesta triple coincidència per fer una mirada enrere a aquesta experiència blocaire. Tot plegat sense oblidar-me de tots els que aneu trobant el temps per llegir aquest bloc i compartir-hi els vostres comentaris, gracies a tots!

Des del començament catalunya.ffw ha estat un espai per compartir les pròpies obsessions entorn al dinamisme social i econòmic com a clau per al futur del país. Un país que s’enfronta a riscos importants amb mancances i dèficits com un sistema educatiu amb un 30% de fracàs escolar o la fragilitat de l’estructura econòmica, però que compta també amb un potencial enorme si sap aprofitar les oportunitats que s’obren en el nou escenari a Europa i el món. Un país que, no s’hi val a oblidar-ho, és encara a mig fer i ha d’anar trobant el camí per a reinvertar-se a cada generació sense deixar de ser allò que ha estat.

De cara al 2007 i amb la intenció de millorar el catalunya.ffw, agrairia els vostres comentaris i idees sobre aquest bloc. Esteu convidats a fer-ne una crítica àcida així com a proposar orientacions, temes i formules que el facin més àgil i interessant.

Per acabar, i amb voluntat de compensar la poca reversibilitat del format bloc, adjunto la referència a cinc posts de l’any per als que em vulgueu acompanyar en aquesta blocada enrere:

-Sector públic: inversió contra despesa (12/09/2006)
-La difícil gestió del llegat Pujol (26/09/2006)
-Sense inèrcies d’integració (20/10/2006)

-Pols de creixement (23/10/06)

-Barcelona i capitalitat (31/10/2006)

Us desitjo tot el millor per al 2007!

Cohesió nacional, oportunitats o subvencions

El passat dia de Nadal, en l’homenatge anual al President Macià en l’aniversari de la seva mort, es va tornar a fer evident la divisió al si del nacionalisme entre el pujolisme convergent i el nou catalanisme social d’Esquerra, PSC i Iniciativa. Un catalanisme suau que, des de l’esquerra estricte, planteja la cohesió nacional com a objectiu prioritari i els beneficis socials com a eina per assolir-la. A la cohesió per la subvenció.

La idea rere el catalanisme social és que la cohesió nacional arribarà a través d’una millor cobertura sanitària, pensions i despesa social en general. El cert és, però, que països com Alemanya o Holanda amb estats del benestar molt desenvolupats, tenen grans dificultats d’integració dels immigrants i per tant de cohesió davant les noves desigualtats. Són els Estats Units el millor exemple d’integració d’immigrants i cohesió nacional, ho són a través de les oportunitats i la creació de riquesa per sobre de la despesa social, però també a través dels lligams i valors compartits que fan d’una nació alguna cosa més que un grup de persones individuals.

Avui a Catalunya hi ha la voluntat de centrar el debat polític entorn a l’eix dreta esquerra quan la qüestió més important que es planteja al país continua essent el conflicte polític i econòmic amb l’estat espanyol. Una lleugera compensació del dèficit fiscal i els efectes del diferencial d’inflació amb l’estat farien més per la política social catalana que no pas deu lleis de barris i projectes d’audífons gratuïts. Aquesta estratègia és preocupant no tan sols per què busca fer del nacionalisme una força residual, sinó pel risc de portar el país cap a un debat de passat entorn a la despesa que l’allunya de l’autèntic repte de futur entorn a la inversió. Un debat de passat entorn al subsidi i l’acció governamental que l’allunya de l’autèntic repte de futur entorn a les oportunitats.

Si bé és segur que el President Macià va quedar trist en veure la divisió que s’ha obert en el nacionalisme català, devia quedar encara més capficat en adonar-se'n, per primera vegada en molts anys, que el govern de Catalunya no sintonitza amb els corrents pioners del seu temps.

Pausa nadalenca

Proper post el dijous 28/XII

Infraestructures, prova de dinamisme

El TGV ha arribat finalment al Camp de Tarragona. Quan encara falten alguns mesos per que l’alta velocitat connecti Madrid i Barcelona, difícilment és pot considerar el TGV espanyol com una història d’èxit. L’estat va arribar amb retard a l’alta velocitat amb una línia de Madrid a Sevilla econòmicament indefensable. Quan finalment el plantejament radial espanyol va pensar en Barcelona, ho va fer sense la necessària connexió amb França i a una velocitat final que no justifica la inversió milionària. En definitiva, la despesa en infraestructura més important de la història, arriba tard i malament. A data d’avui la connexió amb el TGV europeu tardarà dècades i l’alta velocitat és doncs, un cordó umbilical que només alimenta la pròpia dependència.

Aquesta és una prova més de la necessitat de trobar un sistema de gestió d'infraestructures que doni entrada a la iniciativa privada i permeti tenir el control sobre la planificació, finançament i impuls dels projectes indispensables per a la societat catalana. Molt més preocupant, però, és la dificultat per consolidar iniciatives d'infraestructura ambicioses i necessaries quan es compta amb els recursos per a fer-ho.

La qüestió és de gran importància si pensem en les infraestructures no tan sols com a inversions de futur sinó també com a prova d’ambició i dinamisme. La Xina, com a nou pol de creixement global, és l’exemple evident d’aquesta visió. L’embassament de les tres gorges o la línia fèrria que uneix Qinjian i el Tíbet, avançant a 5000 metres d’alçada, són la cara visible de mil i un projectes que s’aixequen i es consoliden a una velocitat extraordinària. Des d’aquest punt de vista, la incapacitat catalana per a impulsar obres com el quart cinturo, la connexió elèctrica amb França o solucions alternatives a les necessitats que ambdos plantegen, mostren un país de bioritmes lents i amb enormes dèficits de futur.

Acceptant que qualsevol societat democràtica i amb sensibilitat ambiental segueix uns temps més prudents alhora d’impulsar grans obres públiques, cal prendre consciència del ritme letàrgic amb que avança el país en algunes qüestions clau. El futur exigeix a Catalunya recuperar l’empenta necessària per tirar endavant projectes pioners a la velocitat que demana el present.

Llibres: "Estatut, aeroports i ports de peix al cove"

Fa anys que en Ramon Tremosa va recollir el ciri del col·lectiu J.B. Boix per continuar la processó amb llibres, articles i mil i una iniciatives reclamant la fi del dèficit fiscal de Catalunya. Denunciant el centralisme econòmic que fa de Madrid un forat negre per als recursos de l’Estat, ferint de mort l’economia catalana en una operació política que arriba a semblar premeditada. Amb el seu darrer llibre, Estatuts, aeroports i ports de peix al cove, el professor Tremosa tanca una trilogia sobre aquesta qüestió que va començar amb L’Espoli Fiscal i continuava amb l’Estatut de Catalunya, veritats contra mentides, tres llibres escrits i publicats respectivament abans, durant i després de l’aprovació del nou estatutet.

El cert és que la lectura del llibre no es recomanable als amants de les digestions plàcides ni als catalans amb problemes de tensió. En dues parts ben diferenciades entorn al finançament i la gestió de ports i aeroports, el professor Tremosa conclou que el resultat del procés estatutari és ben magre. Podria resumir-se, en homenatge a les qualitats sicilianes de Catalunya, en un "tot canvia per que res no canviï". No hi ha millores efectives en el sistema de finançament i per tant la reducció del dèficit fiscal continua fora del nostre abast. Per altra banda, i entrant al tema que centra la segona part del llibre, el sistema aeroportuari espanyol és el més centralitzat del món occidental sota la batuta d’AENA. Un ens aeroportuari que aboca recursos a Barajas de forma irracional mentre impedeix que l’aeroport del Prat pugui esdevenir hub de referència europea amb vols intercontinentals.

Llegir en Ramon Tremosa és indispensable per comptar amb munició de gran calibre en defensa de la sobirania política i fiscal, però escoltar-lo en una de les presentacions del llibre n’és un bon complement. Sentir de primera mà les seves referències “off the record” als cops del centralisme sobre indústries i sectors diversos, fa incomprensible l’absència d’una resposta catalana més contundent, si no és que, com diu el mateix Tremosa, hem de continuar caient túnel avall per a veure de nou les estrelles. No caldrà, oi?

Els Tres Catalanismes, una revisió quaranta anys després

L’any 1964 en Jordi Pujol, llavors un jove de 34 anys encara lluny de ser President de Catalunya, escrivia Els Tres Catalanismes, un article al voltant de les tres orientacions bàsiques que prenia i pren el catalanisme: “un criteri nacionalista clàssic” de “base cultural, lingüística i de mentalitat”, aquell altre “pel qual la qüestió bàsica és la que sol anomenar-se problema social” i el que posa l’accent en “dotar Catalunya de força econòmica”. Ja en el principi del que ha estat la seva llarga i constant trajectòria intel·lectual, el jove Pujol plantejava l’equilibri de les tres potes del catalanisme com l’únic camí possible per a la consolidació d’un projecte nacional que fes de “Catalunya una autèntica i lliure comunitat, és a dir, un país no escindit, i econòmicament i socialment estructurat en la justícia”.

Des de llavors, en poc més de quaranta anys i des d'unes dures condicions de sortida, la societat catalana ha caminat amb pas ferm en tots els camps, consolidant cadascuna de les tres potes del catalanisme. A l’hora que Catalunya però, també Europa i el món s’han transformat i l’exigència de progrés econòmic és ara molt més gran que no ho era fa quaranta anys. Avui el creixement econòmic és la clau de volta per a l’èxit i l’atractiu d’un projecte nacional. Manllevant la frase de Joan Fuster, tot creixement econòmic que no sigui fet per nosaltres, serà fet contra nosaltres, i no cal capficar-s'hi massa per trobar-ne exemples. Justament ara no ens podem permetre passar com a societat la síndrome del nen de casa bona, de l'hereu escampa, i perdre la iniciativa i el tremp que ens han acompanyat en tota l'epoca moderna.

Sense una economia i una societat vibrants, hi haurà en el futur més immediat grans dificultats per que el catalanisme cultural i els projectes socials del país puguin continuar el seu camí en equilibri i és per això que en els propers anys la força econòmica, la tercera pota de l'escambell catalanista, ha de guanyar pes i ser considerada una prioritat.

Ramon Tremosa a Reus

El proper dimecres 13 de desembre a les vuit del vespre (20:00), el professor Ramon Tremosa presentarà el seu últim llibre, Estatut, aeroports i ports de peix al cove, a la Cambra de Comerç de Reus (C/Boule 2).

Lloc : Cambra de Comerç de Reus (C/Boule, 2)
Data : dimecres 13 de desembre (20:00 hores)



De la contracoberta:

Aquest llibre pretén explicar que podem esperar del model de finançament del nou Estatut de Catalunya, fent balanç del text que va sortir redactat de la Moncloa. El llibre també denuncia el model centralitzat d'aeroports a l'estat espanyol, evidenciat arran del col·lapse de l'aeroport del Prat del 28 de juliol de 2006, alhora que fa balanç de l'autonomia parcial de gestió dels ports concedida el 1996. Tot mirant de fer entenedor al públic no especialitzat els diferents conceptes acadèmics utilitzats, aquest llibre tanca la trilogia de l'autor dedicada al finançament de la Generalitat de Catalunya, oberta l'any 2004 amb el llibre L'espoli fiscal (on es denunciava el dèficit fiscal català) i completada el gener de 2006 amb el llibre Estatut de Catalunya, veritats contra mentides (on es feia balanç del finançament aprovat en l'Estatut del Parlament de Catalunya, aprovat el 30 de setembre de 2005).

SEAT, impuls asiàtic

Les darreres setmanes el futur de la Seat dins el grup Volkswagen torna a ser ple d’interrogants. Fa anys que el governs català i espanyol van tancar la venda de l’empresa al grup alemany, assistint-la amb subvencions generoses, per tal de fer entrar la marca al joc europeu i aconseguir nous models en producció per a la fàbrica de Martorell. Avui el grup Volkswagen compta amb tres marques amb posicionament clar, Audi, Volkswagen i Skoda, que cobreixen els segments alt, mitjà i baix del mercat, però tal i com mostra el fet que el grup no aposti per Seat a la Xina, aquesta marca no té una imatge clara i aquest és un dèficit letal. Per altra banda la creixent competitivitat industrial de l’Europa central i oriental fa que Volkswagen tendeixi a prioritzar les plantes alemanyes per sobre d’altres d’Europa occidental com s’ha vist en l’anunci recent de la reducció de producció a Bèlgica.

Per la importància directa de la fàbrica de Martorell, pels nombrosos proveïdors catalans que han esdevingut petites multinacionals i pel manteniment de la tradició industrial, és de vital importància la continuació de la marca i la producció de Seat a Catalunya. Si bé avui dins el grup Volkswagen la marca Seat és redundant i la producció de Martorell perilla davant d’indrets més competitius, el cert és que la marca pot aportar beneficis importants a grup asiàtics en expansió a la recerca d’un posicionament de qualitat i una plataforma d’entrada als mercats europeus.

De la mateixa manera que Daewoo utilitza de fa uns anys la marca Chrysler per donar una imatge de major qualitat, hi ha d’altres fabricants coreans, indis i xinesos que preparen la seva arribada a Europa i necessiten una bona plataforma de sortida. Les subvencions que el govern català continuen donant a la Seat i el pes dels sindicats haurien de permetre orientar el grup Volkwagen a vendre la Seat a un d’aquests fabricants als que la marca oferiria un posicionament de qualitat i tradició europea. Una operació com aquesta podria garantir a llarg termini el poder de la marca, condicionant la venda al manteniment de la fabricació de models punters a la fabrica de Martorell. Més enllà d’aquest sector concret, això permetria visualitzar el pes de les empreses asiàtiques en el nostre futur i les enormes oportunitats que s’obren per als països que relliguin el seu futur als nous pols de creixement global.

Església i canvi

Una de les metamorfosis socials més radicals a la Catalunya dels últims cinquanta anys ha estat en el paper de la religió i l’església, d’un rol central i d’enorme influència a una situació secundària que en alguns casos frega la marginalitat. En uns anys en que el canvi ha estat protagonista, l’església ha ajudat a consolidar el seu allunyament del gruix de la societat amb un immobilisme gairebé total i l’enrocament en posicions considerades majoritàriament com a radicals i ancorades en el passat.

El fet és que l’església catòlica és un exemple excel·lent d’organització incapacitada per a l’adaptació a escenaris canviants. Una incapacitat que en bona part és fruit de la seva estructura rígida i jeràrquica amb la tradició com a ingredient fonamental, però sobretot per les característiques del seu “equip directiu”. És absolutament impossible que una gerontocràcia d’homes blancs adaptin una organització d’abast global als canvis dels darrers quinze anys.

Si bé tot indica que l’església se sent còmode en aquesta posició, seria bò que aquelles comunitats de cristians de base obertes al canvi forcessin l’accés a la jerarquia de persones més “joves”, que amb perfils i orígens diversos poguessin facilitar una obertura en un futur proper. Les responsabilitats que l’església continua tenint en formació, labor social i guiatge moral fan que la importància de la seva modernització vagi més enllà de l'àmbit estricte de la fe.

Qüestió generacional

Es fa difícil negar la petulància implícita en la reclamació de protagonisme per a la pròpia generació, però és legítim fer-ho, gairebé obligat, si es té la convicció que hi ha una contribució a fer que ningú no farà per nosaltres.

No són els anys els que defineixen la successió de generacions amb trets i característiques comunes, sinó els esdeveniments i canvis socials que les envolten. Avui a Catalunya, la gent que gira entorn el final de la vintena i els primers quaranta arriba a l’exercici actiu de la ciutadania amb actituds i òptiques noves fruit de l’època que els ha vist créixer. Són la primera generació amb la democràcia com a memòria política exclusiva. Els únics que han viscut de forma generalitzada Europa com a referent, en molts casos amb experiències laborals i formatives en altres països de la Unió. Els primers catalans en segles que viuen la pròpia identitat amb normalitat, sovint en una autèntica ficció de país complert. Un grup de gent que ha arribat al món laboral amb l’exigència competitiva de la globalització, però conscients de les enormes oportunitats que s’obren per als països que sàpiguen sintonitzar correctament les pròpies energies.

Per capacitat i actitud, és a les mans d’aquesta generació impulsar el país a superar els reptes oberts en els últims anys. Uns reptes que alguns continuen veient com a amenaces i davant els quals cal la decisió necessària per a definir-los com a clares oportunitats. Una major europeïtzació i internacionalització de l’economia i la societat, una aposta pionera per la digitalització de l’empresa i la ciutadania, una mirada liberal sense complexos a la societat i el sector productiu que permeti avançar cap a la meritocràcia equitativa, un accent en el sector privat com font prioritària d’idees i projectes per al futur, o la consolidació d’una catalanitat hegemònica i transversal fora de ficcions contraproduents, són algunes de les responsabilitats directes i ineludibles que aquesta generació ha d’assumir.

Deixant de banda la complexitat polièdrica de qualsevol societat oberta, aquest serà, ha de ser, el perfil central d’una generació emergent que compta amb les eines per a una nova modernització del país. Una generació que obligada pel pes de la pròpia tasca, té la responsabilitat de reclamar pas i comença a fer-ho.

Pausa

Proper post: dilluns 4 de desembre.

Nuclears? Sí, gracies!

Un dels requisits indispensables per al progrés i el creixement econòmic en els propers anys és l’assegurament d’un subministrament energètic suficient, estable i econòmic, que garanteixi la competitivitat futura del teixit productiu del país. Tot plegat sense oblidar que l’escalfament global és una amenaça real que obliga qualsevol política energètica responsable a la reducció substancial d'emissions de Co2.

Si bé no hi ha una resposta inequívoca a la qüestió energètica, el cert és que només una aposta per l’energia nuclear permet avui garantir un subministrament econòmic i a gran escala que no impliqui emissió de Co2, evitant la variabilitat en generació de les energies renovables i deslligant-nos de la dependència excessiva en gas i petroli de zones inestables com l’orient mitjà, Rússia i el nord d’Àfrica. Avui són molts els científics i ecologistes reconeguts com ara James Lovelock o Patrick Moore (un dels fundadors de Greenpeace), que defensen aquesta via davant les alternatives de l'ecologisme-ficció.

Quan el debat entorn de la represa nuclear pren força a Europa, amb governs com el britànic recolzant-ne la represa, a Catalunya els tòpics de la guerra freda continuen centrant la qüestió. No hi fa res que les centrals nuclears siguin avui més barates i segures que fa vint anys, el pacifisme papanates i l’ecologisme de pastanaga continuen oposant-s’hi tot i que aquesta postura incrementi a l’hora la dependència energètica i les emissions de Co2.

Les polítiques energètiques no s’improvisen i una falta de visió pot portar el país a un greu coll d’ampolla per al creixement i el progrés d’aquí a dues dècades. És preocupant que el Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015 plantegi començar a prescindir de l’energia nuclear d’aquí a 15 anys quan avui aquesta font suposa el 83% de l’energia produïda a Catalunya. Una producció nuclear que es vol substituir per centrals de cicle combinat que no només augmentaran les emissions de Co2 i la dependència energètica, sinó que ho faran amb un cost energètic sempre lligat a la volatilitat dels preus del gas i el petroli. Per als que busquin en les energies renovables una solució a mitjà termini, el migrat pes relatiu d'aquestes energies fa que l'aportació total passi en una dècada de res a res i mig, fins a un optimista 9,5% l'any 2015.

Abans de continuar apropant-nos al futur imminent, caldria exigir un debat obert entorn de la qüestió. La obcecació antinuclear no justifica un risc de pèrdua de competitivitat i col·lapse energètic que molts ciutadans ens neguem a córrer.

Beques sense becaris

A hores d’ara és bén clar que formació és l’àmbit on es juga el futur del país. Una formació que no s'atura al sistema educatiu, però que en última instància ha de garantir que el gruix dels universitaris catalans comptin amb capacitats que han esdevingut indispensables: un bon nivell d’anglès, visió global i una bona comprensió de les pautes que mouen l’economia i l’empresa en el nou context mundial.

Tot i que la nota mitjana del país en formació i universitats no entraria al quadre d’honor, cal reconèixer que hi ha iniciatives que fa dècades que marquen el camí correcte. Entre aquestes destaquen les beques de la Direcció General de Comerç. Beques de formació en promoció comercial que ofereixen a joves llicenciats la oportunitat de treballar durant un any en una de les trenta vuit oficines que el COPCA té arreu del món, de Sidney a Nova York. Una oportunitat d’or per a una experiència personal impagable i una eina per a comptar amb aquelles capacitats indispensables que s’esmentaven abans.

Una mirada a les sol·licituds que reben any rere any aquestes beques provoca inevitablement una reflexió sobre el tremp dels joves catalans. Si fa cinc any hi havia poc més de cent candidats per a dotze beques, la darrera convocatòria ha rebut menys de cent sol·licituds per a una oferta total de vint beques. Òbviament no es pot prendre aquest cas com a exemple i paradigma però no es pot ignorar la reflexió que se’n deriva. Més enllà de la falta d’un sistema educatiu de primer nivell i d’un mercat laboral poc engrescador, el cert és que hi ha una qüestió cultural de fons que porta part dels joves catalans a la falta d’inquietuds i incentius per al progrés que havien tingut les generacions precedents.

Els reptes col·lectius es perden amb el malbaratament de moltes oportunitats individuals, és per això que trobar les causes d’aquest fenomen i cercar-hi solucions és responsabilitat de tots.

El llast de les infraestructures

Els últims escàndols entorn de la xarxa de rodalies de Barcelona han tornat a fer evident la discriminació que pateix Catalunya en infraestructures de transport i comunicacions. La situació dels aeroports, ferrocarrils, carreteres i un TGV que arriba amb dècades de retard, confirmen que la falta de control sobre els propis impostos continua essent un llast per al futur de l’economia del país.

Davant d’aquesta situació, la pressió política i les reclamacions de la societat civil són legitimes i necessàries, però no poden ser excusa per a l’adormiment i la desídia. És necessari garantir que s’estiren al màxim les possibilitats de les infraestructures existents, però ho és encara més trobar la formula per a compensar des de la iniciativa privada totes aquelles inversions necessàries que ens nega el nefast model radial de l’estat.

Impulsar infraestructures de pagament com es va fer al final del franquisme suposaria avui, amb una pressió fiscal de país desenvolupat, que els catalans paguessin dues vegades unes inversions indispensables per al desenvolupament econòmic, per això caldria trobar vies de compensació que permetessin el suport públic de l’estat a la iniciativa privada. Un sistema pel qual les infraestructures bàsiques impulsades des del sector privat rebessin una aportació de capitals públics igual a la privada, sense efectes desincentivadors sobre el global d’inversions de l’estat per al territori, seria probablement una solució idònia. Permetria a les regions i sectors més dinàmics una certa independència a l’hora de tirar endavant les inversions necessàries per al futur, a l’hora que esperonaria l’obra “pública” com a motor econòmic i augmentaria el global d’inversió en infraestructures amb el consegüent efecte positiu al creixement general.

Després d’un quart de segle de discriminació constant i dèficit d’inversions en tots els camps, és hora de garantir una llibertat d’acció que l’enrocament polític obliga a derivar cap al sector privat. Trobar vies que ho facin possible sense hipoteques excessives és ara una obligació. El futur no espera.

Llibres: "El nou capitalisme"

La col·lecció Vull Saber de l’editorial UOC és una fantàstica iniciativa de la Universitat Oberta de Catalunya per publicar petits llibres de divulgació, rigorosos i a preu de revista, en la línia del clàssica “Que sais-je?” francesa. L’esforç editorial compta ja amb trenta cinc títols que tracten temes diversos, dels sindicats als càtars passant per l’escriptura xinesa, i d'entre tots em quedo amb les escasses setanta planes d’”El nou capitalisme”.

Que els últims quinze anys hi ha hagut canvis tecnològics, econòmics i socials que han alterat hàbits de vida i treball és a hores d’ara un lloc comú, però és bo de llegir-ne un relat estructurat, de les causes als efectes, per veure'n l'evolució i els reptes que porten implícits. Els professors Vilaseca i Torrent, coautors de l’obra, sintetitzen en tres factors fonamentals el motor que impulsa aquest nou capitalisme: l’abast global del terreny de joc, una revolució tecnològica que porta la informació al centre de l’activitat productiva i un tercer factor que passa potser més desapercebut, els canvis en els grans patrons de demanda que alteren les formes de consum impulsant sectors com l’oci, la sanitat o la cultura.

Davant d’aquesta metamorfosi que posa el potencial de creativitat al centre del creixement econòmic, se citen riscos i amenaces importants a tenir en compte. Així neix la nova contradicció entre connectats i no connectats, a l’hora que els beneficis, però també els patiments del nou cicle, es concentren entorn de segments determinats del mercat de treball creant rebuig i possible exclusió social. Tot plegat demana potenciar determinats sectors ascendents, impulsar polítiques agressives d’aprenentatge, i desaprenentatge, i col·locar innovació i emprenedoria no com a virtuts sinó com a imperatius indispensables.

Vist que terreny de joc que delimita el nou capitalisme presenta un enorme potencial de riquesa i llibertat per a les societats que en coneguin les regles, amb una banqueta incomoda i estreta per als que en quedin al marge, val la pena no perdre’s aquest llibret i posar-se a treballar. Oi?

Estats Units: república o imperi? (II)

''We're an empire now, and when we act, we create our own reality.

And while you're studying that reality -- judiciously, as you will --

we'll act again, creating other new realities, which you can study too,

and that's how things will sort out. We're history's actors . . . and you,

all of you, will be left to just study what we do.''

Alt càrrec de l'administració Bush Jr.

Citat per Ron Suskind (NY Times)

Mid-term elections: menys imperi, més república.

Tot i la prudència amb que cal prendre unes declaracions anònimes a un periodista, la cita amb que comença aquest post és, de forma innegable, paradigmàtica del nivell d’arrogància imperial a que ha arribat la darrera administració americana.

El cert és que en l’actual context internacional, amb l’emergència efervescent de la Xina, el xantatge energètic rus a Europa i el constant moviment del magma islàmic, la continuació de l’hegemonia americana és per als europeus el millor dels escenaris possibles. És justament pels riscos que l’arrogància imperial suposa per a la continuació d’aquesta hegemonia que des d’Europa, l’atlantisme racional requereix ara un radical canvi d’actitud en les polítiques dels Estats Units.

La darrera victòria demòcrata a les eleccions que han renovat congrés i senat és una molt bona notícia per als que demanen un canvi en la política exterior i de garanties civils als Estats Units. Una nova direcció per configurar una política més fluida que s’adapti millor als reptes actuals. Tot i que la victòria demòcrata ha estat sobretot una derrota de l’administració Bush, és una prova del cansament del poble americà amb l’agressiva política de la por dels últims anys que obre esperances per al futur immediat.

Els Estats Units han d’entendre que tot i ser una potència militar amb capacitat gairebé total d’actuar unilateralment, els canvis que la globalització ha portat els obliguen al multilateralisme. Han d’entendre que la seva capacitat econòmica els permet recollir més victòries amb plans Marshall que amb tancs Abrams. Han d’entendre que només el respecte estricte als drets fonamentals dels seus ciutadans, però també dels seus enemics, els fan diferents de l’adversari al que combaten. Principis que han de permetre una continuació de l'hegemonia americana positiva per al progrés global.

Només estirant tot al llarg de l’imperi les virtuts de la república s’evita l’abús i la degradació que l’acaba portant a la derrota.

Estats Units: república o imperi? (I)

Des que els Estats Units van abandonar definitivament l’aïllacionisme per esdevenir una potència econòmica i militar d’abast global, hi ha hagut dins la societat americana una constant tensió entre la república i l’imperi. Un conflicte entre els partidaris de mantenir la puresa democràtica de l’estat i els defensors d’una agressiva política militar i econòmica que en garantís l’hegemonia tot embrutant-se les mans.

El cert és que rere la segona guerra mundial, no hi havia massa opcions obertes i convertir-se en imperi era, per als Estats Units, una necessitat de supervivència. Davant d’una Unió Soviètica en plena efervescència expansiva del Pacífic a l’Adriàtic, només un poder fort, amb la bomba atòmica com a carta final, va permetre a l’Europa occidental i el món sencer fer front al totalitarisme comunista. Aquesta inevitabilitat de la deriva imperial dels Estats Units no evita, que tot al llarg de la malnomenada “pax americana”, però amb particular intensitat d’ençà del final de la guerra freda, nombrosos polítics i pensadors hagin denunciat les amenaces que suposa per a l’experiència democràtica americana continuar actuant com un imperi en expansió. D’esquerra a dreta, de Gore Vidal a Pat Buchanan, s’apunta als dos riscos principals que l’acció imperial comporta per als Estats Units: d’una banda una devaluació constant de drets i llibertats portes endins, de l’altra el risc que un excessiu esforç militar i econòmic portes enfora provoqui un esgotament letal, tal i com ha passat amb imperis anteriors.

És en aquests últims anys d’administració republicana sota la presidència Bush Jr. Que aquestes amenaces s’han fet més patents i tangibles. La Patriot Act que limita els drets i les garanties dels propis ciutadans per lluitar contra el “terrorisme”, l’empantanegament de l’exèrcit a l’Iraq que no evita que els falcons del govern continuïn amb l’unilateralisme cec i un colossal i creixent dèficit econòmic, són només alguns dels símptomes evidents d’un imperi que ha ocupat, amb traïdoria, els fonaments de la república sobre la que s’alçava.

Continuació: "Midterm elections: menys imperi i més república (II)", dimecres 15/XI

Masses, globalització i competència

A hores d’ara parlar de la globalització és girar entorn d’un fenomen conegut. Que el món s’ha encongit i milers de milions de persones s’han incorporat a l’economia de mercat és ja una obvietat sobre la que no cal insistir. Tampoc els efectes que aquests canvis tenen sobre el món occidental i la necessària adaptació al nou escenari són una qüestió nova. Competitivitat, innovació, formació i productivitat són els mantres amb els que l’economia de mercat es mou en el nou escenari global.

Tot i això, mai no sobren les imatges clarificadores que ajudin a contextualitzar els reptes plantejats per la globalització i trobar-hi pegats i solucions. Entre aquestes, val la pena assenyalar al darrer llibre d’en Thomas Friedman (The World is Flat), que descriu, de forma excel·lent, com la multiplicació de la població activa a nivell global, capgira de forma radical els vells equilibris a banda i banda del mur de Berlin. Així, si abans de 1989 hi havia tres grans blocs comercials: Europa occidental, Japó i els Estats Units, competint en condicions econòmiques i sota estàndards de vida similars, quinze anys després i amb la incorporació del bloc soviètic, la Xina i l’Índia, la població activa del món ha augmentat en mil cinc cents milions de persones. El més destacat d’aquest canvi no són però les xifres absolutes, sinó la manera com aquesta incorporació capgira els vells equilibris existents entre força de treball qualificada i no qualificada.

Seguint l’autor, podem plantejar un exemple senzill en que comptem tan sols amb Europa i la Xina. Així quan la vella Europa es trobava sola amb una població de tres cents cinquanta milions, el ratio de qualificats/no qualificats podia ser aproximadament un 210/140. Amb la incorporació dels mil cinc cents milions de xinesos amb un ratio 100/1400 el global d’ambdós mercats seria 310/1540. Així mentre la població qualificada Europea ha trobat nova competència però augmenta exponencialment el seu mercat i les possibilitats de mà d’obra a preus competitius, els europeus no qualificats es troben en una situació complicada en la que la seva força de treball ha perdut bona part del seu valor.

Aquest és un escenari demolidor que no deixa espais on amagar-se i posa en evidència el risc que suposa per al nostre país un fracàs escolar que gira entorn el 30%. Recordant aquell vell cartell del PSUC, inspirat en una frase de Gramsci: “Mis manos, mi capital”, caldria respondre que aquest capital és avui més devaluat que mai.

Partit per la Ciutadania: Riscos i respostes (II)

Des de la nova plataforma parlamentària i els mitjans de comunicació que els donen suport, el populistes del Partit per la Ciutadania presentaran el seu discurs de forma dura i buscant un debat crispat. Denunciaran la suposada discriminació econòmica i social que pateixen els castellanoparlants a Catalunya. Discriminació que derivaria d’una imposició brutal de la llengua catalana en tots els àmbits, començant a l’escola amb un sistema d’immersió lingüística que, segons els neovidalquadristes, condemna milers de nens d’origen espanyol al fracàs escolar. Tot plegat servit en forma de “patriotisme constitucional” i reclamant la superació del conflicte polític amb l’estat espanyol amb l’objectiu últim d’acabar amb tot allò que el catalanisme ha consolidat els darrers quaranta anys: la normalització lingüística centrada en l’ensenyament en català, l’acceptació del caràcter nacional de Catalunya i la importància dels referents simbòlics compartits per a la cohesió de la societat.

Si bé és cert que aquest discurs implica un risc de fractura social en la mesura en que pogués quallar en sectors determinats, el necessari diàleg parlamentari amb el Partit per la Ciutadania és una oportunitat per a respondre a les falsedats de l’antinacionalisme, evitant la crispació i exposant l’enorme èxit d’integració i cohesió aconseguit pel catalanisme des d’unes condicions de sortida molt difícils. Enlloc com a Catalunya milions de persones arribades en poc temps des d’una cultura diferent i en condicions econòmiques molt precàries hi han trobat oportunitats, prosperitat i una acollida oberta. És als nous catalans i als nous nous catalans a qui ha d’adreçar-se el catalanisme en respondre al Partit per la Ciutadania. El fet que sigui un President de la Generalitat nascut a Andalusia qui exposi aquest discurs, des del mínim comú del catalanisme , és la prova definitiva de l’èxit del model català de país.

Si només una catarsi del sistema polític català podria portar l’anticatalanisme a trencar l’hegemonia del nacionalisme i la progressió lenta però estable de la construcció nacional, minimitzar aquest risc implica evitar la confrontació en un moment en que el context polític espanyol pot estar interessat a provocar-la. Evitar gestos agressius davant de provocacions previstes com l’ús del castellà al Parlament de Catalunya, i renunciar a tota polarització, per atractiva que aquesta pugui semblar a determinats sectors del nacionalisme, és l’única resposta que garanteix un control de les tensions socials que han alimentat aquest nou populisme i la seva possible desaparició en un futur proper.

Partit per la Ciutadania: Riscos i respostes (I)

La irrupció del Partit per la Ciutadania al Parlament de Catalunya és sens dubte la noticia política del moment i un dels fets més destacats de les darreres eleccions. Tot i que és evident que aquesta representació parlamentaria és fruit d’una carambola electoral lligada a la baixíssima participació, no podem obviar que per a un nou partit sense accés als mitjans de comunicació majoritaris, aconseguir prop de noranta mil vots és un resultat excel·lent.

Sobreestimar la força i la influència d’aquest nou anticatalanisme seria un error, però ignorar que l’èxit del Partit per la Ciutadania és un important senyal d’alerta per a la cohesió de la construcció nacional seria un error més greu encara. Si bé és cert que es pot construir el país i avançar en normalització lingüística sense alguns sectors, fins i tot sense sectors significatius de la societat, el procés de construcció nacional no pot anar-hi en contra. Així doncs serà necessari fer una anàlisi de les causes rere l’aparició d’aquest nou partit i del seu futur immediat per tal de modular una resposta intel·ligent en defensa del patrimoni polític i social del país.

La primera temptació que cal evitar és conformar-se a titllar el Partit per la Ciutadania d’espanyolisme clàssic d’extrema dreta. Tot i que s'hi troba gent diversa, ni el seu discurs, ni el perfil majoritari dels seus integrants o la seva bossa de vot principal responen a aquesta etiqueta. Més aviat és tracta d’un populisme pseudoliberal i antisistema que troba en determinats sectors socials de Catalunya un malestar autèntic sobre el que bastir el seu discurs. Un partit que té més a veure amb la llista Pim Fortuyn d’Holanda que no pas amb el Front Nacional francès.

El nou partit té al davant una curta carrera fins a les eleccions municipals del proper maig en que hauran de mostrar per primer cop el seu discurs al gruix de la societat catalana. Tot plegat mentre s’enfronten a la crisi de creixement que tot partit petit i extrem encara amb l’accés a les institucions. Si l’actitud del Partit per la Ciutadania és de moment un misteri ple d’interrogants, el cert és que per al nacionalisme ofereix una oportunitat d’explicar els èxits de cohesió i generació d’oportunitats que s’han consolidat a Catalunya els últims trenta anys. Una oportunitat valuosa que no es pot deixar perdre.

Continuació “Partit per la Ciutadania: riscos i respostes (II)” el proper dimecres 08/11

Barcelona i capitalitat

,

Seria absurd negar la transformació positiva que Barcelona va fer a partir de l'any 1986. Tan absurd com ho seria negar que el “model Barcelona” és avui un model esgotat. Esgotat el creixement i la renovació a cop de revetlla global, esgotada la pretensió d’esdevenir una mala còpia llibertària d’Amsterdam a la Mediterrània, esgotat per damunt de tot el combustible de creixement d’una ciutat que ha crescut d’esquena al seu rerepaís.

La reinvenció de Barcelona de les últimes dues dècades s’ha fet amb vocació de ciutat-estat. Oblidant que les grans ciutats ho són pel fet de ser capitals i punt de trobada, centres de referència que capitalitzen projectes i energies del propi hinterland. Per Barcelona avui, tenir model vol dir per damunt de tot tenir model de capitalitat.

Prova del desconcert de la ciutat, de la seva classe política però també de la societat civil i empresarial, és la voluntat d’esdevenir un petit Madrid, obrint-se cap als països de llatinoamèrica i ignorant la pròpia tradició europea i mediterrània. Una imatge trista i reveladora de l’acceptació d’un marc de referència espanyol i múndial que la condemna a ser una subseu privilegiada però secundària.

La capitalitat de Barcelona, l’explotació de l’enorme potencial de la ciutat, passa per oposar-se frontalment a la concepció radial de l’estat espanyol, impulsant un projecte europeu i mediterrani en que la ciutat concentri projectes, visió i oferta de serveis. Una capitalitat concèntrica que abasti Catalunya de forma directa, l’anomenat EURAM (Euroregió del Mediterràni) com a prioritat i amb una vocació internacional dual: europea i mediterrània.

Tot i que ja hi ha hagut projectes en aquesta direcció, hauríem de prendre consciència de les mancances existents i de la necessitat de concentrar esforços públics i privats en aquest objectiu de ciutat i de país. No es pot aconseguir la nova capitalitat de Barcelona sense una xarxa d’infraestructures de transport que relligui tot Catalunya amb la ciutat per carretera i ferrocarril en temps rècord. No es pot esdevenir centre de l’EURAM sense concentrar l’expansió d’universitats, serveis sanitaris i empreses cap a aquesta zona. No es pot configurar i reforçar l’EURAM sense seduir València cap a una col·laboració franca. No es pot consolidar la ciutat com a referència europea i mediterrània amb l’espanyol com a llengua de referència d'empreses i escoles de negoci.

Sense aquest nou marc de referència cap al que focalitzar l’esforç de capitalitat i el nou projecte de ciutat, Barcelona corre el perill d’entrar a la lliga de les ciutats confortables i sense tremp. Una amenaça greu per a la ciutat, però també per a un país que no seria el que és sense la punta de llança que és la nostra metròpoli.

Obscurantisme i llibertat

Ni tan sols el guionista més agosarat hauria previst tot just fa vint-i-cinc anys que amb el segle XXI arribaria un renaixement del l’obscurantisme religiós i el fanatisme totalitari. Quan els europeus havíem aconseguit, després de quatre segles de combat, circumscriure la religió a l’àmbit privat i centrar el debat públic entorn d’una certa racionalitat, el retorn de l’obscurantisme ens troba ara poc preparats per a defensar la llibertat.

Si bé l’islamisme radical és el més visible i probablement el més nombrós dels nous radicalismes religiosos a Europa, no n’és l’únic. La puixança de l’evangelisme cristià i la força de grups del catolicisme més retrògrad van en el mateix sentit. Tot plegat implica un perill creixent per a conquestes difícils i en alguns casos molt recents com la igualtat d'homes i dones, l’escolarització universal o el prestigi de la racionalitat pública per sobre la fe privada.

És el relativisme cultural mal entès i un cert paternalisme de determinada progressia cap a algunes minories ètniques i socials el que evita que fins avui el debat no s’hagi plantejat com el que és: la represa de la lluita per la laïcitat i la raó contra tota forma d’absolut a la vida pública. Destaquen com a preocupants alguns esdeveniments recents de dubte i timidesa en l’exercici de la pròpia llibertat, d’autolimitació per a evitar ofendre o molestar els nous Torquemada. Si els primers racionalistes i més tard els liberals britànics i la il·lustració, haguessin pres aquesta actitud davant els poders temporal i espiritual de l’època, avui el mon seria sense cap mena de dubte més gris i tancat. Un lloc pitjor on viure.

Girar la vista enrere cap als clàssics de la llibertat, recuperant el convenciment i la valentia a l’hora d’exercir i defensar les llibertats elementals, hauria d’ajudar a marcar de nou els límits infranquejables que tota persona que visqui entre nosaltres ha de conèixer i respectar.

L'hàbit de la llibertat no ens pot fer oblidar la seva extrema delicadesa.

El virus de l'actualitat

Amb l'acceleració progressiva del cicle de notícies dels últims quinze anys, l’actualitat més immediata ha anat guanyant un pes excessiu que ha portat al desequilibri del context informatiu.

És la necessitat d’atreure els consumidors d’informació el que força els mitjans a presentar titulars i notícies impactants, maximitzant qüestions tot sovint sense la més mínima transcendència però que tindran durant unes hores una influència enorme sobre els esdeveniments immediats. Aquest virus de l’actualitat té com a símptoma més directe una falta de perspectiva que condiciona el judici crític, impedint que es prengui una òptica més oberta, un gran angular que ajudi a veure que la pràctica totalitat del cabdal informatiu diari és prescindible.

El fet que es presentin com a notícies un seguit d’estudis que no aguanten un mínim d’anàlisi i el nombre creixent d'informacions que acaben per esser falses o fruit de la distorsió, son també conseqüència directa de l’imperatiu d’actualitat combinat amb la falta de professionals preparats per afrontar aquest nou terreny de joc.

La pluralitat de canals i mitjans d’informació no ha portat a l’ampliació de l’espectre de fets i punts de vista publicats. En última instància continuen essent unes poques agències d’informació les que subministren les qüestions del dia a la multiplicitat de canals i mitjans globals. Un nou tipus de periodista amb una capacitat crítica esmolada i veloç, capaç d’alimentar-se de les noves fonts de noticies “peer to peer” però lligat als mitjans tradicionals podria ajudar a reconduir la qüestió des de l’àmbit professional.

El canvi de ritme de la informació i la distorsió que provoca, poden compensar-se de forma prioritària des de l`'òptica del consumidor final. La vacuna per al virus de l’actualitat és barata i de fàcil aplicació, només cal prendre consciència que la malaltia existeix.

Pols de creixement

Fa ja més de cinc cents anys que el centre del món s’allunya de nosaltres. Si primer va ser el gran salt de la Mediterrània a l’Atlàntic, tot just fa unes dècades que l’impuls del Pacífic bascula lentament d’est a oest cap a la banda asiàtica, amb la Xina i l’Índia com a protagonistes de futur. La bona notícia és que el centre comercial del món no pot ja allunyar-se de nosaltres sense apropar-se de nou. No ens pot passar per alt però, que la influència directa de la geografia en el potencial de creixement s’ha reduït de forma radical els últims vint-i-cinc anys, conforme el món s’ha anat fent més petit, els serveis creixien respecte als productes i la deslocalització allunyava la producció d’alguns productes per apropar la d’alguns altres.

Aquest nou escenari planteja una gran oportunitat davant els riscos de deslocalització industrial, matisats ara mateix, de forma temporal, per l’exuberància irracional del totxo. Tenim la oportunitat de relligar-nos amb els nous pols de creixement global i esdevenir una de les portes d’Europa per a les empreses asiàtiques que aviat trauran el cap al mercat europeu. El nostre volum relativament petit pot permetre un efecte proporcionalment molt gran d’algunes operacions significatives i concentrades que serien garantia de creixement futur. Cal doncs estar preparat per al final imminent de la política de Yuan dèbil, preludi segur d’un allau d’inversió exterior similar al japonès dels anys vuitanta.

Per garantir l’èxit d’una aposta estratègica com aquesta és necessari invertir en mesures que facilitin aquest camí: fer del xinès la quarta llengua preferent a l’àmbit acadèmic i empresarial, incrementar les missions comercials a l’Àsia amb l’objectiu d’establir aliances permanents amb empreses locals de sectors paral·lels o incentivar la col·laboració en recerca i recursos docents de les nostres universitats amb les universitats xineses son passos a prendre de forma imminent. Ens cal però un tret de sortida, un crit d’alerta que marqui aquest objectiu de forma clara a l’hora que posi Catalunya al mapa empresarial asiàtic. La venda a mans xineses d’una empresa “de bandera” com la SEAT o una farmacèutica de primer nivell podria ser el moviment tàctic que permetés sintonitzar energies i el tret de sortida d'una catarsi econòmica necessària per encarar el futur amb èxit.

Les oportunitats no esperen.

Sense inèrcies d'integració

La integració dels immigrants a les societats d’arribada s’acostuma a donar de forma natural, seguint una certa inèrcia que a Catalunya funcionava a ple rendiment fins a començaments dels anys seixanta. A partir d’aquell moment el nombre creixent d’immigrants d’origen espanyol que arribaven de forma massiva a un país sense instruments polítics van alentir aquesta inèrcia, arribant a fregar l’aturada total de la integració i configurant un país amb risc important de fractura social.

La recuperació de l’autonomia amb l’escola com a centre, va recomençar el lent procés d’extensió social de la catalanitat cultural, plantejant un horitzó optimista al voltant dels milions de catalans d’origen espanyol que encara avui viuen aliens a la tradició del país.

Tot just quan semblava que comptàvem com a país amb els instruments per a superar el repte de la immigració del segle XX, hem d’encarar una nova onada de nouvinguts del segle XXI.. Una nova generació d’immigrants força més diversa, en molts casos de cultures molt allunyades de la nostra i novament en proporcions que tornen a representar una enorme oportunitat/amenaça per al nostre projecte nacional.

En sintonia amb la millor tradició catalana hem de lluitar per oferir oportunitats i un projecte de futur compartit a tots els nous-nous catalans però essent conscients que encara avui no hem recuperat totalment les inèrcies d’integració que varem perdre fa quaranta anys. Enfront del risc que els milions de nous immigrants se sumin a la vida activa totalment aliens a la realitat nacional catalana, la única recepta possible és ANAR-LOS A BUSCAR. Per corregir l’absència d’inèrcies d’integració som el catalans de sempre els qui des de la societat civil, des d’associacions, clubs, parròquies, sindicats, casals i esplais, hem de convidar els nous-nous catalans a compartir projectes i vida amb nosaltres. Projectes concrets com el programa de voluntariat lingüístic son un exemple clar d’aquesta manera de forçar la relació entre vells i novíssims ciutadans del país.

Sense una correcció activa de les dificultats que la falta d’inèrcia comporta, sense prendre clara consciència que aquesta no és tasca del govern sinó de cada ciutadà en el seu entorn més pròxim, correm el risc de caure espadat avall cap a un horitzó massa difícil en un futur massa immediat.

Els límits d'Europa

D’ençà del inici del projecte europeu, i en particular rere la caiguda del mur de Berlín, la qüestió dels límits d’Europa ha estat una constant del debat continental. Límits geogràfics i polítics, però també de ritme, la definició dels quals permetria una millor gestió de les ampliacions i processos d’adhesió que es van obrint.

Deixant de banda la ribera sud de la Mediterrània per raons obvies, i acceptant que a mitjà termini tota la regió balcànica, Albània inclosa, tancarà el buit territorial entre Grècia i l’Europa central, només la frontera més oriental de la Unió Europea (UE) continua avui oberta i plena d’interrogants.

La prova de les limitacions que una falta clara de model suposa a la política exterior de la UE és el cas de Turquia. Els dubtes i canvis de política dels diversos estats membres entorn a la possible candidatura dels turcs han acabat portant a negociar una futura adhesió quan no és encara clar que es vulgui Turquia com a membre. La principal reticència Europea davant Turquia hauria de ser de caràcter geopolític. Pensar que la frontera de la Unió pot arribar a l’Iraq, Siria, i l’Iran fa venir malsons a qualsevol europeista i la futura adhesió hauria d’anar precedida per una implicació de la UE en la pacificació i el desenvolupament de l’orient mitjà que avui sembla del tot impossible.

Pel que fa a Rússia, si bé la seva desmesura geogràfica i el seu pes específic fan que ni tan sols s’hagi plantejat una futura adhesió, el dubte és la seva àrea d’influència més directa, principalment Ucraïna i Bielorússia. Si bé l’entrada d’aquests països a al UE sembla avui molt llunyana, és ben clar que una futura adhesió incomodaria Rússia i seria bo plantejar una estratègia que eviti la improvisació. Un escenari en que tos dos països compartissin lligams similars amb la UE i amb Rússia, servint com a zona d’esponjament i transició entre els dos gegants del continent seria probablement la solució més adient.

En tot cas cal tenir clar que la qüestió turca demostra la necessitat de tenir un horitzó clar per al futur de la UE en els propers cinquanta anys que ajudi a definir les polítiques d’avui i del futur més immediat.

Taoisme i tradició liberal

Orientalisme papanates a banda, davant l’emergència de la Xina val la pena apropar-se als seus clàssics per fer-ne una lectura política a la recerca de complicitats, noves idees i aproximacions diverses a qüestions comunes del debat ideològic. El paral·lelisme taoisme/liberalisme n’és un bon exemple.

De les tres tradicions del sincretisme xinès, confucianisme, budisme i taoisme, és aquesta última la més lligada als valors de l’individu i la llibertat, la més propera a la tradició liberal europea. En aquesta línia, el concepte bàsic de la visió política del taoisme és el wu wei que s’acostuma a traduir per la paradoxa d’actuar sense actuar.

A partir de la idea d’una harmonia preexistent que cal alterar el mínim possible, evitant efectes i conseqüències que distorsionen l’equilibri i van sempre més enllà d’allò desitjat, el taoisme introdueix el wu wei com un dels seus conceptes centrals. Des d'Europa es pot llegir ben bé com una mena de camí místic cap al "laissez faire, laissez passer".

La imatge que utilitza l’obra cabdal del taoisme, el Daodejing de Laozi, per explicar aquesta visió política és d’una gran síntesi i bellesa: “Governar un gran estat és com cuinar peixets”. Per cuinar peixets com per fer política cal una certa implicació, però si els remenem massa s’acaben esmicolant amb un resultat final ben galdós.

Una sintesi poètica del que ha de ser el liberalisme polític.

Pausa

Proper post el dılluns 16 d`octubre.

6 d'octubre

El 6 d'octubre de 1934, responent a l'entrada de la dreta al govern espanyol, es

declara una vaga general a tot l'estat. En sintonia amb l'esquerra espanyola el

President Companys trenca amb la legalitat establerta en un aixecament poc

organitzat i mancat de força. L'exercit espanyol, sota la direcció a Catalunya

d'un General Batet que serà afusellat pels franquistes el 1936, domina la

revolta en poques hores tot i desobeir les ordres de resposta desmesurada

que arriben des de Madrid.

Sense oblidar que amb l’afusellament del President Companys els feixistes disparaven a les llibertats de tots els catalans, el record orgullós del President màrtir no ens excusa de la reflexió i el judici crític als seus errors. Entre aquests, els fets del 6 d’octubre de 1934 hi ocupen un lloc destacat.

Tot i la mística nacionalista amb que s’ha vestit, el 6 d’octubre és fonamentalment un gest polític en clau espanyola, lligant Catalunya al futur de l’esquerra i aconseguint per tant l’enfrontament directe amb tota la dreta, endins i enfora. Una revolta iniciada a partir d’una nul·la reflexió sobre els desequilibris de força existents entre la Generalitat i el govern central i bastida sobre la desunió política interna, amb la Lliga Regionalista en clara oposició.

Hauria d’haver estat obvi per als seus protagonistes que es comptava amb tots els ingredients per a la derrota, acabant de retruc amb l’autonomia política que havia costat dècades aconseguir. La mateixa imprevisió, falta d’oportunitat política i divisió interna que es repetiran pocs anys després en la gestió de la guerra amb efectes directes en la derrota i el consegüent Desastre Nacional.

Els errors dels anys trenta, però també els encerts de començaments i finals del segle XX haurien de fer-nos entendre que ens cal evitar els enfrontaments amb l'estat sense una prèvia mesura de les pròpies forces que ajudin a evitar el gest absurd, condemnat al fracàs i la frustració. Tot plegat sense oblidar que més enllà de la monarquia i la república, de l’esquerra i la dreta, del PP i del PSOE, la construcció nacional no es pot condicionar a conjuntures polítiques condemnades a canviar.

El 6 d’octubre ha de servir doncs com a lliçó d’irresponsabilitat política. Un avís dels riscos amagats en l’idealisme revoltat que de manera cíclica puja a la superfície de la política catalana. La rauxa forassenyada que enlluernada per la ficció de la victòria definitiva llença el carro del país pel pedregar de la tensió i el conflicte estèril.

Llibertat d'expressió: Rubianes i la COPE

La defensa de la llibertat d’expressió compta com a mèrit tan sols quan l’opinió expressada ofèn qui la protegeix.

En el cas Rubianes és evident que l’actor mereix tot el suport davant els atacs patits per la caverna espanyola. La llibertat s’ha de defensar per damunt de riscos, amenaces i incomprensions però és evident que la major responsabilitat en aquesta defensa la tenen les institucions, obligades a situar-se per damunt el debat polític i social.

Així doncs no son les crítiques rebudes, ni tan sols els insults i les campanyes de boicot allò més preocupant. Per dures i poc educades que hagin estat, les respostes a les opinions d’en Rubianes son també un exercici de llibertat d’expressió. El més dramàtic i preocupant de l’afer és que fos un teatre públic qui cedís al xantatge, fent omissió del compromís que una institució com aquesta hauria de tenir amb els drets fonamentals.

Davant d’aquesta polèmica els catalans i en particular els nacionalistes hauríem de recordar els intents recents de retallar els drets d’emissió de la COPE a Catalunya. Si els ciutadans, associacions i empreses tenim tot el dret a respondre aquelles opinions amb que no coincidim, arribant si cal a la la protesta i el boicot, institucions com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) no es poden permetre aquest luxe i han de defensar amb convicció i totes les eines al seu abast el dret de tot pensament a ser expressat.

Tot i acceptant que en última instància les institucions catalanes mai no han pres mesures contra l'emissora de la Conferencia Episcopal, és cert que ningú des del catalanisme va aixecar la veu per defensar el dret d’en Jiménez Losantos i la seva colla de continuar ofenent-nos dia si, dia també, per damunt els criteris del CAC. No és estrany doncs que la nostra indignació arran de la censura recent a l’obra d’en Rubianes perdi contundència i credibilitat.

Teixit productiu i caixes d’estalvi

Entre les principals debilitats de la nostra economia hi ha la falta de grans empreses, fins i tot en aquells sectors centrals en que el nombre de pimes catalanes és enorme. Els motius rere aquest dèficit son molt variats però alguns autors han citat com a causa destacada la falta de suport econòmic i financer de l’estat que molt sovint es dona de forma indirecta en altres economies.

Acceptant de forma resignada que l’estat espanyol no té la promoció del nostre teixit econòmic entre les seves prioritats, una Generalitat mancada de recursos i forçada a controlar el propi dèficit no pot fer de contrapès a aquesta mancança. El sistema financer català compta però una particularitat que podria permetre accedir als recursos necessaris per a l’expansió i renovació dels sectors clau i de futur, el pes de les caixes d’estalvi i en particular de La Caixa com a institucions semi-privades amb objectius no estrictament centrats en el pur benefici.

Respectant la independència de criteri de les caixes, el cert és que una major participació en el procés de modernització econòmica i l’atenció prioritària a determinats sectors de l’economia catalana podrien marcar una important diferència per al futur econòmic del país, del que en última instància depèn el futur de les pròpies caixes.

La difícil gestió del llegat Pujol

Tot i la crítica legítima i necessària que tota nova generació ha de fer a les precedents, es fa difícil negar l’enorme i positiva tasca feta els darrers vint-i-cinc anys sota la direcció del President Pujol. Per a qualsevol nacionalista que es mirés el país des de l’any 1975 o fins i tot el 1980, els resultats aconseguits en progrés econòmic, justícia social, poder polític, construcció nacional en definitiva, serien jutjats sense cap mena de dubte molt positivament i fins i tot amb certa incredulitat.

Si bé no tota la feina feta es pot atribuir al pujolisme estricte, és evident que ha estat el catalanisme convergent qui ha liderat aquest procés fins fa pocs anys, imposant una manera pròpia de fer política i d’entendre Catalunya. Entenent el país com una realitat nacional en construcció/reconstrucció, però a l’hora actuant amb lleialtat envers una certa idea de l’estat espanyol. Conscient de la particular configuració demogràfica de Catalunya i de la fortalesa de les institucions estatals. Afavorint el camí sord del canvi que no es veu fins que arriba, sense por a les contradiccions necessàries entre l’èpica i el possibilisme.

A les noves generacions de nacionalistes que arribem a la vida pública se’ns fa però difícil seguir aquest camí marcat a la sorra amb el risc de morir d’èxit que això comporta per al model Pujol. Als joves que hem viscut una catalanitat gairebé plena, una certa ficció de país normal, ens és gairebé impossible mantenir el gradualisme i la fidelitat vers l’estat que han estat claus per al progrés lent però continu dels darrers anys. Tant Catalunya endins com Catalunya enfora s’extenen unes formes d’enfrontament i exigència que difícilment portaran resultats positius més enllà de la satisfacció de mantenir amb duresa les pròpies posicions.

Amb una realitat catalana cada cop més diversa i un estat espanyol molt consolidat rere el procés de construcció europea, esdevé prioritari per als propers anys trobar formules que ens permetin conjugar la forta identitat nacional d’una part dels catalans amb una estratègia política que permeti garantir la continuació de l’avenç del país en tots els fronts. Només així s’evitarà un arraconament polític del nacionalisme que acabaria portant a la marginació i l’oblit reservats als trastos inútils.

Supervivència o ambició

Sovint topem amb les actituds i els pobres esquemes mentals d’un cert nacionalisme que viu la llengua i la cultura catalanes des del paradigma de la supervivència. Una mirada rapida a la realitat catalana però, deixa ben clar que no som txerokees ni mandingues, som una cultura amb un present i un potencial creador enorme i davant d’això el vol ras d’alguns mereix el menyspreu reservat als ignorants.

La nostra és una llengua en creixement, amb un nombre de parlants que puja dia a dia, amb nivells de producció editorial entre els primers del món, una qualitat reconeguda amb presència d’excepció a fires com les de Guadalajara i Frankfurt, lectorats a les principals universitats d’Europa i un bon grapat de creadors d'alt nivell en tots els àmbits.

Davant d’aquesta realitat és evident que el nostre repte no és la supervivència sinó l’excel·lència, no només per als dotze milions de potencials consumidors directes sinó per a tot Europa i el món. És aquesta ambició, l'orgull legitim i el prestigi social que se’n deriven el que farà la nostra cultura atractiva per als nous catalans i en garantirà un futur encara més brillant.

Així doncs, potser serà millor reservar les actituds de resistència en exclusiva per al guarà, la cuina amb llard i el porró de dues banyes.

Càrrecs electes i dedicació

El cicle electoral que comença amb les eleccions nacionals de novembre i continua amb les municipals del maig, és una bona oportunitat per reflexionar entorn a la dedicació dels nostres càrrecs electes a les responsabilitats per a les que son escollits.

D’ençà del inici de la democràcia, ha esdevingut habitual que regidors i alcaldes de ciutats de primer nivell compatibilitzin aquesta responsabilitat amb un escó al Parlament de Catalunya o al de l’estat. L’ambició d’alguns polítics combinada amb l’atractiu electoral que tenen per als partits les cares ja conegudes (la síndrome Rahola), han portat sovint a utilitzar alguns alcaldes i regidors com a caps de cartell en eleccions no municipals. Això ha privat molts ajuntaments d’una part important de l’atenció que mereixien dels seus responsables polítics, a l’hora que la tasca legislativa del Parlament s’alenteix i perd qualitat per les absències d’alguns diputats.

Acceptant que regidors a l’oposició d’ajuntaments mitjans i fins i tot alcaldes de petits municipis puguin combinar funcions, el cert és que sembla legítim exigir garanties de dedicació al càrrecs electes per a concentrar-se en allò per al que se’ls escull. En una democràcia que vol ser madura i flexible, caldria incentivar la responsabilitat dels votants per que la dedicació al càrrec i el compromís d’exclusivitat siguin una exigència per als candidats en el moment de decidir el vot. En absència d'aquesta presió dels votants i creadors d'opinió, seria necessari tirar endavant una llei d'incompatibilitats que regules aquests desequilibris.

La mala educació

La millora radical del sistema educatiu del país és una mesura urgent i necessària. Avui a Catalunya el fracàs escolar se situa entorn del 30%, una xifra inacceptable que condiciona el futur de molts ciutadans, debilita la igualtat d’oportunitats i fa molt difícil la necessària transformació del país en una economia bastida entorn del coneixement.

Les anàlisis fetes sobre els diversos sistemes educatius d’arreu del món a partir d’estudis basats en resultats mesurables, coincideixen a destacar dues característiques comunes als països capdavanters: l’alt compromís i implicació dels pares en l’ensenyament complementat amb el compromís pedagògic i el bon nivell formatiu del professorat.

Lluny d’aquestes premisses, la majoria de les reformes en ensenyament fetes a Catalunya els últims anys s’han centrat en programes, matèries i recursos disponibles, ignorant la renúncia que molts pares fan de les seves responsabilitats educatives i oblidant que aquest abandonament té efectes directes i devastadors sobre els resultats globals del sistema.

Sense voler definir polítiques concretes a seguir, és imprescindible revertir la deixadesa d’alguns ciutadans pensant en formes innovadores d’incentivar el compromís dels pares. Formes que permetin premiar aquells pares amb una major implicació amb mesures com ara la gratuïtat dels llibres o la prioritat en l’elecció de centre i assenyalin els pares que no compleixen com a corresponsables del fracàs escolar.

La llengua catalana i l'exemple de Finlàndia

Finlàndia apareix avui en els camps més decisius com a referent mundial i exemple a seguir. Els finesos han esdevingut en poc més de deu anys líders en educació, innovació, noves tecnologies i internacionalització, a l’hora que han sabut combinar el progrés i l’ambició amb una gran cohesió social i l’enfortiment d’un model propi d’estat del benestar.

En tot aquest procés Finlàndia ha navegat seguint les tendències globalitzadores i apostant molt fort per obrir la seva economia al món i a les tecnologies de la informació, amb tots els efectes de fort canvi social que això comporta. Ha estat el bon ancoratge en la pròpia identitat amb la llengua com a element clau el que ha afavorit la cohesió social durant el procés, aportant un component estabilitzador i consolidant els canvis amb mínimes conseqüències de desestructuració social.

Seguint aquest exemple, des de Catalunya cal tenir present que l’impuls a la llengua i a la identitat com a elements compartits per tothom seran cada cop més necessàries en un context de successives onades de canvi tecnològic, econòmic i social. Si aquest factor d’estabilitat ha estat important per a una societat ètnicament molt homogènia com la finesa, serà més difícil però a l’hora indispensable per a la Catalunya del futur, una societat de ciutadans amb orígens diversos i la necessitat d’elements culturals que els relliguin com a grup.

Així la construcció nacional catalana com a identitat oberta i de projecte continua essent avui d’actualitat com a eina útil per al progrés de cadascun dels ciutadans del país.

Voluntariat i associacionisme, llavors de prosperitat.

Tot sovint es presenta l’economia i el món de l’empresa com l’antítesi del voluntariat i l’associacionisme, ben delimitats per la recerca del benefici personal d’una banda i la contribució altruista de l’altra . Hi ha però una escola de pensament econòmic i social que es nega a acceptar aquesta divisió de pedra picada, reclamant l’atenció per al component comunitari de la creació de riquesa, el capital social. En aquesta línia són de gran interès els arguments desenvolupats en un dels últims llibres de l’investigador nord-americà Francis Fukuyama, publicat l’any 1995 sota el títol original de “Trust: the social virtues and the creation of prosperity”* buscant una resposta al per que del desenvolupament divers de les economies avançades i el seu major o menor èxit en la creació i desenvolupament de grans empreses.

La resposta a aquest interrogant la trobem, segons Fukuyama, en el divers grau de capital social disponible, derivat de la confiança com a característica que influeix directament la possibilitat de les persones de treballar les unes amb les altres. La sociabilitat espontània d’un país, aquella que va més enllà de la família i de manera informal queda a banda de l’administració, és el que permetria a societats com la nord-americana la construcció de grans empreses, en oposició a la confiança reclosa en l’àmbit familiar de societats com la italiana (o la catalana) que impedeixen, per norma general, el creixement per sobre del control estricte del clan.

Portant un pas més enllà la teoria exposada es pot afirmar que aquesta densitat cívica no és tan sols una prova de l’alt nivell de capital social existent sinó que influeix directament en la seva creació i manteniment. Així el nivell d’associacionisme i voluntariat d’un país no serien tan sols prova del nivell de confiança existent sinó que en són també escola i llavor.

Junt amb el nord d’Itàlia, Catalunya ha estat tradicionalment una de les societats mediterrànies amb una major densitat cívica, tot i no apropar-se als nivells dels països anglosaxons. Aquesta capacitat ens va donar en el passat les eines per tirar endavant la revolució industrial i suplir el rol d’una administració pública inexistent, portant el país a ser la societat moderna que és avui. És bo recordar-ho en un moment d’enormes reptes de futur per a fer evident que en el reforç del voluntariat i l’associacionisme més ampli hi ha una gran força per al creixement i la prosperitat del país.


*”Confiança: les virtuts socials i la creació de prosperitat”.

Sector públic: inversió contra despesa

De forma esquemàtica i potser poc acadèmica, es pot segmentar la despesa pública en tres categories bàsiques. Deixant de banda la part dedicada a garantir el funcionament diari de l’administració, que podríem anomenar despesa de manteniment, és possible dividir la despesa pública segons la participació directa d’aquesta en la futura creació de riquesa. Així podríem parlar de despesa de no retorn o despesa simple per una banda i despesa d’inversió per l’altra.

Les partides principals dins la despesa simple inclouen grans àrees del sector públic entre les que destaquen les dedicades a sanitat, pensions i serveis socials diversos. Pel que fa a les partides d’inversió, aquelles amb relació directa a l’enfortiment del creixement econòmic futur, les principals inclouen les infraestructures de transport i comunicacions, la promoció de l’extensió d’inversió en tecnologia i innovació i per damunt de tot l’enfortiment del sistema educatiu en tots el seus nivells i de la formació en un sentit ampli.

El cert és que no es pot separar el sistema sanitari i l’estructura de coixí social de l’estat del benestar del creixement econòmic, ja que donen l’estabilitat i la seguretat necessàries per que l’economia de mercat funcioni correctament garantint la igualtat d’oportunitats indispensable per que una societat es pugui mirar al mirall sense vergonya. El repartiment de la riquesa és una obligació moral que segueix la seva creació, però per poder-la repartir el condicionant previ és haver-la creat amb anterioritat.

És per aquest imperatiu de creixement que en temps de canvi, exigència de competitivitat i reptes de gran abast cal prioritzar la inversió per damunt de la despesa. Temps com els que justament s'obren davant nostre. Ara toca convertir les escoles i instituts en catedrals dotades de mitjans, fer de les nostres universitats referents europeus d’exigència i coneixement, garantir una formació constant del més alt nivell als professionals del país, consolidar les grans infraestructures pendents ja fa massa anys i apostar amb recursos per les tecnologies punteres. Aquestes han de ser les prioritats bàsiques del nostre govern per a les properes legislatures. Ignorar-ho seria faltar al potencial del país i posar en risc futures conquestes socials.

11 de setembre

D’ençà de la Renaixença l’11 de setembre ha estat un dia de reivindicació nacionalista i exigència de sobirania. Avui el debat al voltant de la sobirania política i financera continua ben viu, però hi ha d’altres qüestions igualment de primer ordre per al nostre futur que no podem passar per alt en aquesta data. En els terrenys econòmic, social i cultural la societat catalana té avui qüestions obertes que suposen reptes col·lectius tant o més definitius que el relatiu a la sobirania.

L’11 de setembre hauria d’anar més enllà de la legítima reivindicació per ser una oportunitat a la reflexió col·lectiva en tots els àmbits, similar al que les persones fem per cap d’any o en el nostre aniversari. Una data per que des dels camps científic, associatiu o empresarial del país, es fes introspecció sobre les aportacions fetes al nostre projecte col·lectiu i s’apuntés als cims que encara estan per fer. És important recordar que el camí a la plenitud nacional és fet de petits èxits i la Diada és el moment per fer-ne balanç abans de continuar viatge.

Tot plegat sense oblidar que l’11 de setembre és el dia en que els al·lèrgics als excessos patriòtics aprofitem per mirar enrere i recordar amb orgull els homes i les dones que amb la falç i l’aixada, el trabuc i el teler, a la fàbrica o a les muralles de Barcelona, han viscut i han mort per llegar-nos el país que tenim avui, un projecte nacional pel que val la pena continuar treballant.

Visca Catalunya lliure !!!!

Sobre algunes diferències entre Holanda i Catalunya

Hi ha en el catalanisme una tradició d’emmirallament amb Holanda com a exemple d’allò que el país voldria i podria arribar a ser si estirés al màxim el seu potencial. Holanda és un país petit en superfície i població, però obert al món, amb una economia vibrant i socialment capdavanter. És el valor del treball i l’ambició per a superar les dificultats el que a portat la societat holandesa a jugar bé i jugar bonic, en el futbol i en força d’altres terrenys de joc.

Essent realistes però, hem d’admetre que les similituds reals entre Holanda i Catalunya són més aviat poques. Els catalans ens hem limitat els darrers dos segles a ser els holandesos d’Espanya, canviant l’expansió internacional pel mercat captiu espanyol i apostant pel castellà com a llengua d’obertura al món. Aquests errors del passat, fruit d’apostar per una via fàcil d’accés a la industrialització ens van conduir a la definitiva submissió política i econòmica en que encara avui ens trobem.

El més preocupant però és que no siguem capaços de trencar de manera clara i definitiva amb aquestes inèrcies del passat que ens allunyen encara avui del somni holandès. No es pot negar que el castellà és una eina interessant i un actiu del país, però si alguna cosa el distingeix a nivell internacional es el fet de ser la llengua global dels pobres*. No fer l’esforç necessari per ser competents en llengua anglesa i conformar-nos amb els mercats de tercera a que l’espanyol ens dóna accés és a més d’un error terrible un gest ridícul d’impotència col·lectiva. Potser que en prenguem consciència d’una vegada per totes.

*Comparar la mitjana del PIB per càpita dels països anglòfons i els hispanòfons resulta força revelador.