dissabte, de febrer 02, 2008

800 anys. Visca el Rei! Visca la República!


M'apunto a la proposta d'en Vicent Partal per a commemorar el 800 aniversari del naixement del Rei Jaume amb un post que citi el Llibre dels Fets i pengi el Penó de la Conquesta.

He triat un fragment en que es fa referència a l'arribada del Rei al Camp, allò que encara era Catalunya nova acabada d'estrenar.

107. E quant uench que fo el dia clar recollim nos en les galees, e entram
nosen regatan al port qui es plaia de Terragona: e les gents de la vila
acuyliren nos alegrament, homens e fembres, e ab senyeres.

Un homenatge merescut a qui posa bona part de les bases del que avui és la nació catalana i l'abast territorial de la nostra cultura.

Visca el Rei! Visca la República!
.

dilluns, de gener 28, 2008

Rajoy: el mirall escocès i l'efecte Thatcher


el sobiranisme creix entre la societat escocesa
amb l'aspiració d'evitar que els vots anglesos
puguin imposar, tot i que sigui democràticament,
polítiques i governs que no convenen al futur d’Escòcia


El Partit Popular pot guanyar les properes eleccions. El 9M la participació decidirà els resultats. Concretament serà el nivell d’abstenció a Andalusia i Catalunya el que portarà la continuïtat o el canvi a la Moncloa. Una abstenció que al Principat podria ser de rècord si se suma el poc entusiasme catalanista i el desencís d’allò que havia estat l’esperança Zapatero. De nou, un partit que rep poc més d’un 15% dels vots catalans pot governar l’estat i tenir a les mans el destí del país. El mateix Partit Popular que ha fet de l’anticatalanisme una de les claus de la seva tasca opositora i que aspira a una marginació definitiva de qualsevol poder autònom català pot governar de nou Catalunya, com a part de l’estat, tot i ser una opció marginal entre els votants del país.

Una hipotètica victòria del PP en aquestes circumstàncies demana mirar-se en el mirall escocès per a buscar-hi arguments. Entre les claus de l’ascens del nacionalisme escocès els últims vint-i-cinc anys hi ha el que es podria anomenar com a efecte Thatcher. Escòcia votava laborista de forma massiva i tot i així va viure tres victòries conservadores de la Dama de Ferro i una revolució política i econòmica que va resultar més dura per als escocesos que no pas a la resta de britànics. El trauma va portar a la reacció i és a partir d'aquest moment que el sobiranisme creix entre la societat escocesa amb l'aspiració d'evitar que els vots anglesos puguin imposar, tot i que sigui democràticament, polítiques i governs que no convenen al futur d’Escòcia. Fins al punt que en Xavier Solano, autor d’El Mirall Escocès, considera la Dama de Ferro com a responsable principal del gran creixement del nacionalisme a Escòcia.

Les aspiracions majoritàries dels catalans no poden guanyar les eleccions del 9M però la urgència d’un canvi de regles de joc no sembla encara prou assumida per la societat. L’estructura política que neix amb la transició tanca tota possibilitat a els catalans controlin de forma efectiva el seu futur, perquè puguin evitar la marginació que l’estat fa dels seus interessos mentre xucla sense contemplacions els recursos fiscals del país. Una situació que s’agreuja quan els partits que fan polítiques contra Catalunya poden governar l’estat tot ignorant a consciencia els vots catalans.

Potser será la versió catalana de l’efecte Thatcher, l’efecte Rajoy, la gota que vessarà el got de la frustració catalana.
.

dijous, de gener 24, 2008

Ens veiem a Granollers!


Aquest cap de setmana comencen les jornades de la catosfera a Granollers. El Marc Vidal i tot l'equip han fet una feina excel·lent per presentar un programa brillant.

Seré a Granollers tot el dissabte i espero poder conèixer les cares que s'amaguen darrere alguns blocs. Ens hi veiem?
.

dimecres, de gener 23, 2008

L'Index de Babel


els gratacels com a profecia de crisi

Com al Gènesi, cada nova torre superlativa aixecada els últims 100 anys en moments d’optimisme i creixement desmesurat ha estat el darrer gest d’eufòria abans de la crisi. La mateixa ambició que alimenta el creixement acaba portant a l’excés i a l’orgull cec que provoca el desastre. Amb 555 metres d’alçada la Burj Dubai (Torre de Dubai) serà aviat el gratacels més alt del món. Seguint l’índex de Babel, els gratacels com a profecia de crisi, no seria gens estrany que la inauguració d’aquest edifici es fes enmig d’un clima de pessimisme econòmic i recessió global.

Resulta curiós que tot just abans del “crack” de 1929 naixessin gratacels mítics com l’Empire State i l’edifici Chrysler, aixecats amb l’empenta de la gran bombolla dels anys vint. Edificis que enmig de la Gran Depressió van ser pràcticament buits durant molts i molts anys. Després de la lliçó de 1929 no es construirà cap gran torre durant dècades. Fins que els anys setanta vegin alçar-se nous gratacels imponents com la torre Sears i el World Trade Center amb les mítiques Twin Towers. Com si el destí fos inevitable, la construcció d'aquests edificis s’acabarà enmig de la crisi del petroli i la recessió internacional.

La metàfora de Babel. La contradicció de Babel. Mai no hi ha mesura en l’ambició humana però tampoc no hi ha progrés sense ambició. Quan l’excés de deute i la inversió optimista fins a la follia arriben als grans edificis, tota l’economia està ja infectada i la caiguda és només qüestió de temps.
_________________________________

Nota catalana: A Barcelona, la torre Agbar acabada l’any 2005 no supera encara l’alçada de les torres de la Vila Olímpica. No ens trairà l’ambició. Fallem per l’absència de dinamisme.
.

dilluns, de gener 21, 2008

L'atzucac del 9M


El catalanisme ja ha perdut
les properes eleccions.
L’estat ja les ha guanyat.

L’agressivitat i els grans escarafalls entre els dos grans partits espanyols confirmen l’absència d’autèntiques diferències de discurs. Tot i que el dramatisme assajat de cada declaració pot fer pensar el contrari, la política econòmica, de família o exterior dictada des de Madrid no canviarà, més enllà dels matisos, guanyi qui guanyi el proper 9 de març. Fins i tot allà on podria semblar que PSOE i PP es troben més allunyats, en la idea d’Espanya i la concepció territorial de l’estat, aquesta diferència és, també, més estètica que real.

Zapatero o Rajoy, Rajoy o Zapatero, l’Espanya unipolar del gran Madrid, la del model radial d’infraestructures que “oblida” la connexió Barcelona-València, governarà segur els propers quatre anys. L’estat que s’aixeca sobre el dèficit fiscal de Catalunya mentre ignora les necessitats del teixit productiu català guanyarà segur les properes eleccions. L’estructura funcionarial que defensa aferrissadament l’Espanya de sempre mentre complica qualsevol concessió al poder autonòmic continuarà segur treballant com fins ara.

Des de Catalunya aquest escenari és inevitable. No hi ha cap possibilitat d’escapar a la victòria de populars o socialistes. El Partit Popular ha apostat per oblidar Catalunya i jugar-hi en contra, però votar el PSC, CiU, ERC o ICV és cap garantia? Tots quatre partits han donat suport al PSOE d’una o altra manera aquesta darrera legislatura i el resultat ha estat ben galdós. L’Estatut va néixer mort. Les competències, el finançament i el dèficit d’inversions continuen subjectes a una negociació constant que s’afronta sempre en condicions d’inferioritat. El “peix al cove” pot ser una bona tàctica però resulta una estratègia pèssima.

Els catalans no poden canviar l’estat. Només trencant amb l’estatu quo i establint noves regles de joc es pot sortir de l’atzucac que empeny el país pel camí de la decadència. Podria semblar que el vot a ERC recolza aquesta via però no es pot oblidar com n’és de difícil per a molts votants donar aquest suport implícit al segon tripartit. Tan difícil com recolzar la candidatura d’un Duran i Lleida que pensa encara que els catalans poden trobar un encaix còmode a l’estat espanyol. Tan difícil com donar el vot a un PSC sotmès al PSOE que fa de la derrota del PP el seu únic argument. Tan difícil com creure's el papanatisme "de debò" d'Iniciativa. Tan difícil com fer el gest estètic de votar en blanc per veure com s’ignora sistemàticament el crit d’alerta del desencant més absolut. Tan i tan difícil...

El catalanisme ja ha perdut les properes eleccions. L’estat ja les ha guanyat. Com s'aconsegueix que aquesta derrota sigui la darrera?
.

dijous, de gener 17, 2008

3 clics interessants


El setmanari Dossier Econòmic de Catalunya aprofita el seu desè aniversari per engegar un lloc web molt necessari. Hi trobareu notícies d’economia i empresa, una secció d’opinió amb col·laboradors brillants com en Joan Oliver i el seguiment dels mercats minut a minut.

El bloc Economing comença nova etapa amb canvi de llengua i empenta renovada. Amb posts que van de l’SGAE a la inflació passant per la crisi dels cinemes, en David Rodriguez aconsegueix fer-ne un espai amè i interessant. Caldrien molts blocs d’economia com aquest.

El Grup Hayek recupera el bloc com a espai per a generar idees i reflexió en clau liberal. Un punt de vista indispensable que a Catalunya es troba a faltar massa sovint. Podeu col·laborar-hi enviant el vostre escrit a l’adreça blog@hayek.cat.
.

dimarts, de gener 15, 2008

Els Pirates de l'SGAE

Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca
a qui no n’és consumidor, engreixant la bossa
dels autors més consolidats.

El món canvia, els mercats es transformen, i només els covards i els incapaços busquen la via fàcil del proteccionisme mesquí. Des del seu inici la revolució p2p ha impactat de ple en la indústria audiovisual, fins al punt que la música i el cinema corren el risc de convertir-se en bens gratuïts. Enmig del desconcert, el lobby dels autors espanyols fa un esforç inútil per a fossilitzar el món d’ahir sense entendre els canvis imparables del present.

Els pirates de l’SGAE es podien haver concentrat a donar valor als originals, potenciant noves formules per a prestigiar-los per sobre la còpia. Podien haver aprofundit en nous models de negoci que permetin als creadors arribar al consumidor de forma directa superant els canals tradicionals que encareixen el producte. Al cap i a la fi, allò que anomenen pirateria és també l’origen d’una difusió cultural massiva. Una explosió de consum audiovisual que, per força, ha d’acabar resultant positiva per a la industria i els autors. Però és clar, resulta més senzill exigir l’aplicació d’un cànon indiscriminat. Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca a qui no n’és consumidor, alimentant la butxaca dels autors més consolidats. Una eina a l’abast dels creadors “crítics” que creixen a l’ombra del poder.

El canon de l’SGAE és el resultat del xantatge d’unes cares conegudes als polítics en campanya permanent. Per utilitzar els somriures dels rendistes de la cultura s’ha de pagar peatge, carregar el consumidor i atacar la llibertat que dóna la tecnologia. Uns i altres signen una mena de pacte de vassallatge renovat en que els bufons postmoderns donen suport al poder a canvi de la seva protecció. Però els intel·lectuals arnats de l’SGAE, els amics del cosmopolitisme de fireta, no s’adonen que el mercat fa anys que va superar els límits del feudalisme en que ells encara viuen. Voler carregar taxes injustes sobre aparells i suports de gravació digital comprats a l’estat espanyol resulta força estúpid si es pensa en clau global a cop de clic. N’hi ha prou de fer les compres via web als Estats Units, Anglaterra o la Xina.

O voleu continuar engreixant els autèntics pirates?
.

diumenge, de gener 13, 2008

Bucarest


Una imatge excel.lent de les estretes relacions entre
el comunisme català i la idea soviètica de llibertat.

Bucarest, la memòria perduda” és el títol del documental amb que Albert Solé Bruset, fill de Jordi Solé Tura, recorre alhora la memòria del seu pare i l’antifranquisme comunista dels anys seixanta i setanta. Un documental en que s'explica la seva participació en les emissions de la mítica Ràdio Pirenaica des de Bucarest. Des de la Romania de Nicolae Ceaucescu, un dels forats més foscos entre les tiranies comunistes d’Europa oriental. Una imatge excel·lent de les estretes relacions entre el comunisme català i la idea soviètica de llibertat.

És cert que els comunistes van fer durant el franquisme una tasca importantíssima d’oposició al franquisme i organització social. Però hauria de resultar evident que anomenar-los oposició democràtica és un eufemisme excessiu per allò que realment eren: autoritaris a l’espera de canviar la dictadura feixista per la dictadura del proletariat. Una realitat que a força d’amagar-la ha esdevingut memòria perduda. No és estrany que Catalunya sigui un dels pocs països del món on es conserva encara una certa idea heroica del marxisme d'estat. Com si la retòrica d'esquerres pogués legitimar d'alguna manera la opressió i el terror.

No és de bon gust parlar malament dels morts, tampoc dels morts en vida com en Jordi Solé Tura, però és ben cert que Bucarest és un nom excel·lent per a un documental sobre la seva vida. Si la mateixa tasca de resistència l'hagués fet des de l'Alemanya nazi, el documental es díria Berlin? Li hauría estat tan senzill retractar-se i abraçar la democràcia? Memòria perduda, oblit conscient!
.

dimarts, de gener 08, 2008

Olla de Grills


L’Olla de Grills continua fent camí com a bloc col·lectiu entorn
del present i el futur del país en clau sobiranista.

El meu post d’avui a l’Olla de Grills:
Erosió espanyola de Catalunya
.

dilluns, de gener 07, 2008

AVE: Visió espanyola, malson català


Si, comptat i debatut, l’AVE no justifica la inversió desmesurada que exigeix, com s’explica que l’estat espanyol sigui el lloc del món on s’aposta més decididament per aquesta tecnologia? La resposta la donen la ministra Maleni a la inauguració de la línia de Màlaga i el president Zapatero a la de Valladolid: recosir l’estat amb fil d’acer, vertebrar Espanya. Tres cents anys d’esforços per a construir a cops de mall un estat-nació no han aconseguit, fins avui, consolidar definitivament el projecte espanyol. Els últims vint anys, un estat molt reforçat i amb enormes recursos fiscals ha engegat una ofensiva en que l’alta velocitat resulta clau. Madrid s’ha aixecat com un pol econòmic central que aspira a ser l’únic motor de l’estat, protagonista absolut. Fent de la península el seu hinterland particular a partir d’una xarxa d’alta velocitat densa i estrictament radial.

El projecte centrípet d’Espanya pot resultar atractiu per a castellans, andalusos o gallecs, però no respon ni de bon tros al potencial de Catalunya i l’eix mediterrani. La xarxa d’alta velocitat resulta doblement tòxica per a Catalunya: succiona recursos enormes i no respon a les necessitats del país. Unes necessitats d’infraestructura ferroviària que l’actual estratègia espanyola deixarà desateses tot i que es podrien cobrir de forma òptima amb una part de la inversió que exigeix l’alta velocitat.

L’eix mediterrani i una segona línia d’interior fins a Saragossa, emmarquen l’àrea d’interès prioritari per a Catalunya, el territori d’influència directa de la nostra economia a partir del qual ens relliguem amb Europa. Per a les distàncies clau entre Girona i València, via Barcelona, Tarragona i Reus, i la connexió de Lleida i Saragossa amb aquesta línia principal, velocitats de 200 a 250 km/h resulten òptimes en termes de temps. Una solució que demana inversions en modernització de vies i maquinària de nova tecnologia que, tot i ser altes, representen només una fracció del que demana l’alta velocitat estricta. Una solució que permetria canalitzar alhora mercaderies i passatgers, autèntica clau de volta d’una xarxa de comunicacions per a un país industrial que no es contempla en el plantejament actual.

Així doncs, també en infraestructures els interessos de l’estat, d’Espanya, i els dels catalans es troben enfrontats. Catalunya hauria d’apostar per una xarxa d’alta velocitat tradicional per a càrrega i passatgers, que relligues l’arc mediterrani i s’obrís a Europa, Madrid i la Y basca. L’estat, en canvi, ignora ben conscientment la connexió AVE de València amb Barcelona i castiga l’economia productiva amb un tren exclusiu per a passatgers pensat per a una economia en monocultiu de serveis. Tot mentre dilapida els recursos, provinents en bona part del dèficit fiscal català, en una tecnologia amb una relació cost/benefici més que dubtosa.

Una visió espanyola que els catalans no podrem aturar. Una xarxa que ens limita i ens lliga cada cop més a un estat que mai no mira a favor dels nostres interessos. Un malson.


Imatge: Diari Avui

dissabte, de gener 05, 2008

L'AVE, el nou Concorde


A mitjans dels seixanta, l’aviació supersònica es presentava com una autèntica revolució. La possibilitat de relligar el món a 2000 km/h semblava imminent. El desenvolupament de la tecnologia necessària exigia una inversió enorme que només era possible pagada per l’estat a través d’empreses públiques. Britànics i francesos es van veure forçats a unir esforços per a fer front a la despesa creixent. Tot perquè arribat el moment de comercialitzar el Concorde, la crisi del petroli fes evident que no només la inversió havia estat desproporcionada, sinó que el cost d’operació feia els vols supersònics comercialment inviables. Sense oblidar que el soroll de l’avió en trencar la barrera del so aixecava protestes i feia inviables els vols massa propers a zones urbanes.

Tot i això el Concorde va volar durant trenta anys unint Paris i Londres amb Nova York. Uns vols que cada ciutadà francès i britànic ajudava a pagar amb els seus impostos abans no acabessin definitivament fa cinc anys. El somni supersònic es va abandonar perquè tot i ser bo i bonic, també era car, molt car. La tecnologia supersònica no va prosperar perquè el sobrecost que demanava no compensava, ni de bon tros, els avantatges que oferia sobre una aviació tradicional que encara avui resulta la opció més rentable. La inversió estatal, aparentment gratuïta, i les barreres de sortida acumulades després d’una inversió excessiva van fer néixer el Concorde, però el criteri del mercat el va acabar matant.

La història del Concorde podria quedar per als llibres d’història de l’aviació sinó presentés paral·lels evidents amb els deliris espanyols al voltant de l’AVE. Com els avions supersònics, l’AVE és més ràpid, però el balanç cost/benefici de la inversió que requereix és totalment desproporcionat, absolutament inamortitzable. Com el Concorde, l’AVE seria un desastre comercial sinó fos per les subvencions públiques que rep cada bitllet. Com el Concorde, l’AVE té un impacte sobre el medi ambient i el consum elèctric que hauria d’aixecar grans interrogants sobre el seu funcionament. Tal i com explica de forma brillant el catedràtic Germà Bel, l’AVE és la menys productiva de les inversions ferroviàries. Sobretot quan es contemplen les alternatives.

L’aviació supersònica doblava la velocitat dels avions tradicionals, però l’AVE arriba justet a superar en un 30% més de velocitat les darreres solucions d’alta velocitat sobre vies tradicionals modernitzades. El més greu és que el Concorde va perdre ràpidament la batalla de mercat contra l’aviació comercial, però l’AVE, fora de tota competència real, pot continuar dilapidant diner públic fins a l’infinit. Fins que tot l’estat quedi recosit per una xarxa d’alta velocitat que respon només a criteris polítics, ignorància econòmica i a la visió d’una Espanya impossible.

Continua el dimarts, 8 de gener: AVE, visió espanyola, malson català.
.

dijous, de gener 03, 2008

Llibertat per a Fouad Al-Farhan (blocaire detingut)


El passat 10 de desembre la policia saudita va detenir Fouad Al-Farhan, emprenedor i blocaire, per opinions critiques amb el règim d’Aràbia Saudita. La solidaritat blocaire demana el nostre compromís a nivell global. Us proposo enviar a l’ambaixador saudita a Brussel·les (beemb@mofa.gov.sa) el correu de protesta que trobareu més avall.

+INFO:

Post a globalvoicesonline.org
______________________________________________


To His Excellency Mr. Nassir Alassaf
Ambassador of the Kingdom of Saudi Arabia

Dear Sir,

I deeply regret the arrest of Fouad Al-Farhan, a Saudi blogger prosecuted because of his writings praising the Kingdom reformers and against some of your government policies.Fouad Al-Farhan is an active citizen and entrepreneur, a foreign educated youngster who returned to Saudi Arabia to work on his country’s future.

Unlike most Saudi bloggers Fouad used his real name, taking a strong commitment for freedom and becoming an easy target. An example any nation around the world would welcome and encourage.Ideas, responsible criticism and active citizenship are the basis of nowadays human and economic development. Ignoring this reality, Saudi fears of technology and open information only cripple the country’s future.

It is Saudi bloggers by the thousands and not Saudi princes by the thousands who will open opportunities for the new generation. Ideas, not oil, are your best resource.Don’t jeopardize the future.

Free Fouad Al-Farhan!

dimecres, de gener 02, 2008

Free Fouad Al-Farhan (Saudi blogger)


Last December the 10th Saudi police arrested Fouad Al-Farhan, entrepreneur and blogger who criticised the Saudi regime and praised some of his countries reformers. Blogger solidarity asks for our compromise on a global level. I propose sending the following e-mail to the Saudi ambassador in Brussels (beemb@mofa.gov.sa) against Fouad’s arrest.
______________________________________________

To His Excellency Mr. Nassir Alassaf
Ambassador of the Kingdom of Saudi Arabia

Dear Sir,

I deeply regret the arrest of Fouad Al-Farhan, a Saudi blogger prosecuted because of his writings praising the Kingdom reformers and against some of your government policies.

Fouad Al-Farhan is an active citizen and entrepreneur, a foreign educated youngster who returned to Saudi Arabia to work on his country’s future. Unlike most Saudi bloggers Fouad used his real name, taking a strong commitment for freedom and becoming an easy target. An example any nation around the world would welcome and encourage.

Ideas, responsible criticism and active citizenship are the basis of nowadays human and economic development. Ignoring this reality, Saudi fears of technology and open information only cripple the country’s future. It is Saudi bloggers by the thousands and not Saudi princes by the thousands who will open opportunities for the new generation. Ideas, not oil, are your best resource.

Don’t jeopardize the future. Free Fouad Al-Farhan!

Sincerely,

Article a l'e-GH (Grup Hayek)


Des de fa pocs dies ja es pot consultar a la web del Grup Hayek el darrer butlleti digital d’aquesta associació liberal.

Us convido a llegir un nou article de reflexió entorn del liberalisme que m’hi han publicat:

divendres, de desembre 28, 2007

Prórroga a la pausa

Proper post el dimecres dos de gener.

dijous, de desembre 20, 2007

Pausa nadalenca


Bon Nadal a tothom!

Proper post el divendres 28 de desembre.
.

dimecres, de desembre 19, 2007

Kosovo? Flandes!


Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg
i Brussel·les des d’on s’obrirà camí
per a desglaçar l’Europa dels estats.

L’hivern de 1918 Europa feia el possible per pair la pau entre l’efervescència nacionalista i la tensió revolucionaria. A tocar de la derrota, el setembre i l’octubre d’aquell any l’imperi Austrohongarès s’havia començat a desfer enmig de declaracions d’independència unilaterals. Al novembre, pocs dies després de la signatura de l’armistici, el rei Alfons XIII convocava Francesc Cambó a una entrevista que el líder de la Lliga a Madrid descriurà a les Memòries com una cita històrica. Alfons XIII es confessa atemorit de les notícies de revolta i desordre que arriben de Brussel·les, Berlín, Viena o Berna. El rei, tement que la flama de la revolta pugui prendre també a l’estat, accepta cedir a les pretensions autonomistes de Catalunya. Tal i com escriu el mateix Cambó, “amb la victòria aliada, els 14 punts i l’autodeterminació, era arribada l’hora de Catalunya”. S’equivocava.

La desfeta de la Unió Soviètica i els seus efectes geopolítics s’assemblen força a l’hivern de 1918. La desintegració de Iugoslàvia que rebla la imminent independència de Kosovo n’és la darrera conseqüència. De les repúbliques bàltiques a Kosovo, passant per Eslovènia, Croàcia, Montenegro i Txèquia, el catalanisme ha pres l’exercici i el reconeixement de l’autodeterminació a l’Europa oriental com un indici de la pròpia llibertat imminent. És cert que l’atomització política i la reducció de la dimensió viable dels estats marca un canvi de tendència favorable a Catalunya, però la conversa d’Alfons XIII amb Francesc Cambó hauria de servir per a fer evident que només allò que passi a l’Europa occidental més propera pot obrir definitivament les portes a la independència de Catalunya.

L’any 1918 el poder espanyol no es preocupava de la desintegració de l’imperi Austrohongarès ni dels territoris retallats de Rússia i constituïts en estat per decret. El context balcànic i oriental és tan allunyat de l’Europa Atlàntica, pràcticament intocada des de la pau de Westfalia, que no suposa una amenaça. A la trobada amb en Cambó el monarca espanyol cita amb alarma Brussel·les, Berlín, Viena i Berna, ciutats que avui són a la Unió Europea (Suïssa a banda) i que juguen per tant la mateixa lliga que l’estat espanyol. És des d’aquí des d’on qualsevol moviment nacional tindria un efecte expansiu directe sobre Catalunya. Kosovo és una anècdota. És cap a Flandes i Escòcia on cal mirar perquè tot canvi en l’encaix europeu d’aquests països posarà l’estat espanyol en una situació entre difícil i inassumible. La pressa dels nacionalistes espanyols per tancar el joc autonòmic té molt a veure amb l’imminent esclat de la qüestió sobiranista a l’interior de la Unió Europea.

La debilitat política, l’heterogeneïtat social i la complicada viabilitat econòmica d’Espanya sense Catalunya, compliquen l’horitzó català i la possibilitat que el país pugui ser un dels motors sobiranistes d’Europa. Mentrestant, però, Escòcia i Flandes presenten condicions excel·lents per a subvertir l’ordre estatal establert i canviar substancialment la seva relació amb el Regne Unit i Bèlgica. És possible, fins i tot, que alguna de les dues nacions pugui accedir a la plena sobirania. Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg i Brussel·les des d’on s’obrirà camí per a desglaçar l’Europa dels estats. Un camí que Catalunya haurà de saber aprofitar.
.

dilluns, de desembre 17, 2007

Olla de Grills


L’Olla de Grills continua fent camí com a bloc col·lectiu entorn
del present i el futur del país en clau sobiranista.

Kosovo? Flandes!
.

divendres, de desembre 14, 2007

Memphis Manifesto


En línia amb les teories d’en Richard Florida, assenyalant la creativitat i la classe creativa com a motor del creixement en les economies desenvolupades, el Memphis Manifesto (2003) sintetitza les idees i els principis essencials d’aquest moviment. Un mapa del tresor per al creixement a partir del coneixement.

MEMPHIS MANIFESTO

Construint una Comunitat de les Idees



La creativitat és fonamental en l’experiència humana i un recurs crític per a l’individu, la comunitat i la vida econòmica. Les comunitats creatives són entorns vibrants, plens d’humanitat, abonats per al creixement, productors de riquesa i ocupació. Entorns oberts a cultures diverses i estils de vida diferents.

La creativitat és en tothom i a tot arreu. Construir una comunitat de les idees exigeix donar a tothom la possibilitat d’expressar-se i utilitzar el geni de la pròpia creativitat. Una experiència de ciutadania activa i responsable.

Aquest manifest és una crida a l’acció:

PRINCIPIS
  1. Cultiva i premia la creativitat. Tothom forma part de la cadena de valor de la creativitat. La creativitat neix en tot moment, en qualsevol lloc i està passant ara mateix molt a prop teu. Para-hi l’orella!

  2. Inverteix en l’ecosistema creatiu. Els ecosistemes creatius inclouen l’art, la cultura, la vida nocturna, l’oferta musical, restaurants, artistes i dissenyadors, innovadors, emprenedors, espais disponibles, barris vius, espiritualitat, educació, densitat, espais públics i tercer espai.

  3. Abraça la diversitat. La diversitat genera creativitat, innovació i un impacte econòmic positiu. Les persones amb diferents orígens i experiències contribueixen a una diversitat d’idees, expressions, talents i projectes que enriqueix el global de la comunitat. Així és com les idees floreixen i alimenten comunitats vitals.

  4. Dóna suport a les persones creatives i als connectors. Col·labora per generar un nou tipus de competitivitat que compti amb tothom.

  5. Valora el risc. Canvia el clima del “no” per un clima del “sí”. Inverteix en generar oportunitats i no només en resoldre problemes. Confia en el cabdal de talent creatiu, tecnologia i energia del teu entorn. Desafia el coneixement i les formes tradicionals.

  6. Sigues autèntic. Identifica el valor que pots aportar i concentra’t en allò que et fa únic. Atreveix-te a ser diferent, no només un seguidor. Resisteix la monocultura i l’homogeneïtat. Tota comunitat pot ser una comunitat exemplar.

  7. Inverteix i construeix espais de qualitat. Si bé hi ha factors heretats com el clima, els recursos naturals o la població, altres com els espais verds, la vida artística i cultural, centres vius i espais de formació, poden construïr-se i reforçar-se. Creant, així, comunitats més competitives, amb més oportunitats que mai per a l’impacte positiu de les idees.

  8. Acaba amb les barreres a la creativitat: mediocritat, intolerància, no connectivitat, pobresa, males escoles, exclusivitat, degradació social i mediambiental.

  9. Pren responsabilitat pel canvi en la teva comunitat. Improvisa. Fes que les coses passin. El desenvolupament és a les teves mans.

  10. Assegura’t que totes les persones, i en especial els nens, tenen garantit el dret a la creativitat. L’excel·lència en l’ensenyament tot al llarg de la vida és clau per a desenvolupar i retenir individus creatius lligats a la comunitat.

Acceptem la responsabilitat de ser promotors de la creativitat a les nostres comunitats. Entenem que les idees i els principis d’aquest document poden adaptar-se per reflectir les necessitats i els actius particulars i únics de cada comunitat.

Ecologia de la creativitat


“... desenvolupar i afermar a Catalunya una ecologia de la creativitat, fer de Catalunya un bullidor d’idees noves, interessants i no trivials”.

Andreu Mas-Colell
a Economia catalana: Reptes de Futur


dilluns, de desembre 10, 2007

"Operacíon Alas"


En el camí per esdevenir una autèntica megalòpolis global, l’aeroport és clau per al monstre madrileny. No és estrany, doncs, que la inversió en la T4 superi de llarg allò raonable i que alhora es jugui fort per tallar les ales a l’aeroport de Barcelona. Un aeroport líder necessita infraestructures, però també una companyia que aposti per fer-ne base d’operacions i centre d’intercanvi (hub). Madrid i Barcelona demostren que amb el suport de l’estat és difícil construir un aeroport potent, però amb l’estat en contra resulta impossible.

Tot plegat s’ha fet ben evident quan la recent crisi d’Iberia ha posat en risc el control espanyol de l’empresa, obrint la possibilitat que es reduís el transit que aporta a l’aeroport de Barajas. La reacció ha estat ràpida. A instàncies de la Comunidad de Madrid, Caja Madrid va engegar la “Operacíon Alas” per a fer-se amb el control d’Iberia i mantenir l’aeroport de Madrid alimentat per l’antiga empresa de bandera espanyola. Res a dir, els poders de la capital de l’estat entenen la importància de l’aeroport per al progrés econòmic i han actuat en conseqüència. Una frase sintetitza la jugada: “Iberia, como Navarra, no se negocia”.

Es pot criticar el poder financer i polític de Catalunya per no haver fet una aposta semblant. Se’ls pot criticar per no haver estat prou resolutius en la seva defensa d’un aeroport dinàmic per a Catalunya. El que no se’ls pot criticar és no haver apostat per prendre el control d’Iberia. Els catalans estem vetats a Espanya, vetats per a controlar d’empreses de debò com Iberdrola o Endesa. Vetats per exercir poder perquè no som de fiar. Per això la nostra aposta no pot ser altra que Europa i el món, tallant tant com sigui possible, a poder ser del tot, els lligams que ens aferren a Espanya i ens limiten el progrés.

Ara, però, sembla que la “Operación Alas” vol acabar-se de consolidar buscant capital català. Un cop el poder espanyol tanca la seva jugada, busca donar entrada a inversors catalans que puguin fer de convidats de pedra amb la promesa d’una major atenció a l’aeroport del Prat. Quanta mesquinesa. Si Iberia ignora Catalunya, Catalunya ignora Iberia. AENA i Iberia han demostrat abastament quin és el seu model d’aeroport per a Barcelona, un model que bascula entre el “low cost” i l’alimentador de Barajas. Hi ha encara molt de joc a fer per a posar Barcelona al mapa dels aeroports de primera línia. Participar a la “Operación Alas” seria tant com resignar-se al rol secundari actual. Els homes d’empresa del país han d’imposar-se fites més altes. Hi estan obligats per tradició i per potencial.
.

diumenge, de desembre 09, 2007

L'Àfrica negra: entre el blanc i el groc.


La cimera de Lisboa entre la Unió Europea i Àfrica no es pot entendre sense recordar la cimera de Pequín de fa tot just un any. Dues cimeres que marquen un canvi en la percepció i el rol global dels països africans en els propers anys. Àfrica ha estat la gran oblidada, la gran ignorada del món, i el seu estat actual n’és una conseqüència directa. D’ençà de la descolonització i en particular des que la fi de la guerra freda va acabar amb tot interès rus o americà, Àfrica ha estat un tancat d’Europa. Un terreny desatès, recordat només a cop de gran catàstrofe humanitària i oblidat de nou en pocs dies. Només la presa de posicions a l’Àfrica de la Xina i altres països emergents com l’Índia o l’Iran han aconseguit revifar l’interès europeu. Com un nen que enveja la joguina vella quan troba que algú altre hi juga.

En poc més de deu anys la Xina s’ha convertit en el tercer soci comercial dels països africans. El vertiginós creixement xinès els obliga a assegurar el proveïment de recursos i matèries primeres. El petroli del Sudan, Angola o Nigèria, el coltan del Congo o els minerals de Zimbabwe han estat, en bona part, la resposta a aquestes necessitats. Alhora, els xinesos paguen amb projectes d’infraestructura molt necessaris a l’Àfrica. Uns projectes en els que treballen ja més de cent mil xinesos expatriats a països africans. També ofereixen suport diplomàtic i l’exemple a seguir d’un país subdesenvolupat que venç la pobresa amb una formula pròpia. Un tracte obert i no paternalista que es va consolidar a la cimera de Pequín de l’any 2006 amb l’assistència de 48 dels 53 estats del continent.

Entretant, la reunió entre els líders africans i europeus d’aquest cap de setmana posa en evidència tota la hipocresia europea en relació al futur de l’Àfrica. S’ataca a la Xina per no respectar els drets humans i subministrar armes a dictadures com el Sudan o Zimbabwe, però s’oblida que l’estat espanyol, governat pel rei del bonisme, és el principal venedor de municions a l’Àfrica. Es parla d’ajuda al desenvolupament mentre es pressiona els països africans per acceptar condicions comercials que els condemnen a la misèria. La Unió Europea fa promeses buides i es compromet a una ajuda que fins ara no ha servit per a res positiu. Tot oblidant que la única mesura que els africans esperen d’Europa és que acabi amb les subvencions a l’agricultura que deixen fora del mercat europeu els productes africans. La resta és xerrameca hipòcrita i joc brut.

L'aparició de la Xina, el Brasil, l’Índia o l’Iran a l’escena africana són una bona notícia per al desenvolupament. Un món multipolar en competència pels tresors africans pot ser una bona notícia per al continent oblidat si els africans son capaços de superar la maledicció dels recursos naturals. El temps en que Europa podia considerar l’Àfrica com el pati de casa han quedat enrere. La geografia ja no és una condemna i avui l’Àfrica és molt a prop del Pacífic.
.

dimarts, de desembre 04, 2007

Revista Benzina: Combustible cultural


Fa gairebé dos anys que la revista Benzina sobresurt entre la mediocritat dels productes de quiosc. Enmig d’un mar de paper de compra’m ara i llença’m ahir, la revista Benzina és una illa de qualitat per col·leccionar i rellegir més enllà de les quatre setmanes de la seva periodicitat mensual.

El subtítol de la capçalera la defineix com una revista d’excepcions culturals, i el cert és que Benzina destaca per una visió àmplia i transversal de la cultura del moment. Les pàgines salten del vi a les botigues, de la crítica de restaurants i bars al còmic. Literatura, música, teatre, arquitectura, cinema, gastronomia, pintura, decoració, dansa, ... res no és aliè al catàleg d’excepcions culturals de Benzina. Tot condensat en un producte editorial que combina la informalitat d’allò contemporani amb l’excel·lència més absoluta.

Allà on la revista destaca per sobre de tot és en la nòmina dels seus col·laboradors. Les pàgines d’opinió de Benzina servirien per a passar llista dels millors autors joves del país. Sebastià Alzamora, Enric Vila, Jordi Graupera i Guillem Martínez, entre d’altres, disseccionen mes a mes els racons amagats de la vida social i cultural del país i del món. Un luxe entre cobertes.

Costa mesurar l’elogi i fins i tot deu ser possible que Benzina sigui un producte encara millor que no és, però ara mateix entusiasma per la frescor i l’alçada de mires que aporta al nostre espai cultural. Només cal esperar que el grup Comunicació21 sàpiga portar l’impuls Benzina a més i més projectes, com ja fan amb el portal cultural Cultura21.

Compreu-la i subscriviu-vos-hi!
.

diumenge, de desembre 02, 2007

El bonisme


Trancripció*:

“Què és el bonisme? Podríem definir-lo com una actitud moral que té per fórmula una gran dosi de comprensió i de ganes d’ajudar, unes gotes o un bon raig de complex de culpa i una cullerada d’inseguretat sobre els propis valors. O sigui, una barreja de bons propòsits amb escrúpols i complexos. “

“De vegades, el bonisme es combina amb un altre estat de l’esperit, ben diferent, que és el progressisme. No el progressisme cínic amb ànsia de poder i que mira d’utilitzar i manipular els bons sentiments, sinó el progressisme un pèl ingenu i desinformat que de bona fe s’apunta a tot el que creu que és moda, avançat, intel·ligent i èticament millor.”

“Aquesta simbiosi de bonisme i progressisme, que a Catalunya es dóna molt, ens deixa indefensos. A Europa tampoc no li fa cap favor, però especialment no en fa cap a Catalunya, que és un país en situació crítica i amb una societat molt pressionada. Nosaltres necessitem valors sòlids i conviccions fermes que ens ajudin a mantenir-nos i a defensar-nos.”

*Aquest text sobre el bonisme no és meu. Ja m’agradaria. És una text transcrit de les Memòries del President Pujol tot just publicades. Un llibre que val la pena recomanar a tothom. Aquestes ratlles en són només un aperitiu.
.

divendres, de novembre 30, 2007

Meme i xarxa. Blocs reusencs.


A partir del meme Blocs Solidaris rebut de l’Eduard Diaz, continuo la cadena. És evident que la blocosfera és una xarxa. Aprofito per citar cinc blocs reusencs que val la pena tenir en compte.

Puig d’en Cama: L’e-cronista de la ciutat de Reus. Per seguir el dia a dia de la ciutat i provar d’esbrinar per què Reus i Figueres donen més sonats per càpita que cap altra ciutat catalana.

Jaume Renyer: Ideòleg i patriota de pedra picada. Actualment lluita contra el sector oficial del partit per aconseguir ser el cap de llista d’ERC a la circumscripció de Tarragona.

Els dies i les dones: Bloc d’en David Figueres, lletraferit reusenc expatriat a Barcelona. També podeu seguir els seus textos a seques al bloc Contabilitat Bàsica del grup Cultura21.

Fantasia d’Idees: El resultat de combinar un bloc de reflexió política en clau nacionalista amb una sobredosi de Plim. Bloc de l’Alfred Artiga.

Blogs de Reus: L’agregador de la reusosfera. La clau per seguir l’actualitat blocaire de la capital del Baix Camp.

dijous, de novembre 29, 2007

Immigració: 3 mentides / 3 veritats



MENTIDES

VERITATS

_____________________________________________________________


Imatge: Fotografia d’un senyal de transit a la frontera entre Mèxic i els Estats Units advertint els conductors del possible pas d’immigrants creuant la carretera. Una foto fixa de la tragèdia humana de la immigració il·legal.

..

dimecres, de novembre 28, 2007

El nostre Thanksgiving


Aixecar sobre la diada de Sant Jordi una festa
d’integració per celebrar la nova Catalunya

El passat dijous, quart dijous de novembre, els Estats Units es van aturar per celebrar el Thanksgiving (Acció de Gràcies). L’únic pont de quatre dies de tot l’any i, sense cap mena de dubte, la festa més assenyalada del calendari festiu nord-americà. A diferència de Nadal, Hanukkah o Setmana Santa, el dia d’Acció de Gràcies és una festa tradicional laica, oberta a tothom i específicament americana. Profundament americana. En un país que té en la immigració i l’èpica del nou món un dels seus pilars fonamentals, Thanksgiving és una eina d’integració. L’única tradició que comparteixen de debò les famílies anglosaxones amb els emigrants de les últimes dècades. Una data que ajuda a fer dels Estats Units una comunitat, alguna cosa més que un ramat de tres-cents milions de persones.

Tot i que l’aportació immigrant ha transformat profundament Catalunya tot al llarg del segle XX, no és fins als últims deu anys que hem topat de cara amb la immigració global, en molts casos sense un substrat cultural comú sobre el que construir la integració. La societat catalana necessita ara un Thanksgiving que ajudi a relligar-nos com a país. Una festa compartida, aixecada sobre la tradició, que celebri allò que ens uneix, els valors del país que volem ser al voltant de la cultura pròpia, de forma cívica i oberta. La diada de Sant Jordi té tots els ingredients per a convertir-se en el Thanksgiving català. Una festa entorn a la cultura i l’amor, el llibre i la rosa. Amb un ingredient comunitari, la passejada, i una part íntima i familiar, la rosa i el llibre. Una dia en que la cultura i la llengua del país hi juguen un paper fonamental, preeminent. Tot plegat en jornada laboral, lligant celebració i feina, per recordar que el treball és un dels valors fonamentals de la catalanitat.

Catalunya és un país sense inèrcies d’integració, obligat a forçar la cohesió entorn a la pròpia cultura. Si volem sumar els nous ciutadans a la catalanitat, no queda altre remei que anar-los a buscar. En un món en canvi és més evident que mai la fluïdesa de les tradicions. Com el sociòleg Anthony Giddens explicava de forma brillant a Runaway Wolrd, un assaig sobre l’impacte de la globalització, les tradicions no es justifiquen per la seva antiguitat. És la repetició, el ritual i el fet de ser compartides el que les defineix. En última instància les tradicions només sobreviuen perquè desenvolupen una funció que serveix a la comunitat que les celebra i són, per tant, fluides i canviants. Aixecar sobre la diada de Sant Jordi una festa d’integració per celebrar la nova Catalunya és el millor servei que aquesta tradició pot fer avui al país. Una autèntica necessitat.
________________________________________________________

Imatge: Fragment de Freedom from Want, de la sèrie The Four Freedoms del genial il.lustrador americà Norman Rockwell.
.

diumenge, de novembre 25, 2007

50 raons per anar a la manifestació de l'1D


El proper dissabte 1 de desembre la Plataforma pel Dret a Decidir i més de 150 entitats convoquen a una manifestació a Barcelona per a protestar pel desgavell en la xarxa de rodalies i exigir la gestió de les nostres infraestructures. A les 17:00 començarà una marxa des de Plaça Catalunya fins a l'estació de França.

Hi ha moltes raons per a no faltar-hi. Aquí en van només cinquanta.
  1. Perquè som una nació i diem prou.
  2. Perquè tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.
  3. Perquè hi donen suport més de 150 entitats econòmiques i socials.
  4. Perquè som un país modern.
  5. Perquè en un país modern el principal aeroport no s'ofega en el caos.
  6. Perquè en un país modern l’autopista més important no pot ser un tap cada cap de setmana d’estiu.
  7. Perquè en un país modern la capital no es queda a les fosques una setmana.
  8. Perquè en un país modern els trens de rodalies no s’aturen tot un mes.
  9. Perquè volem continuar essent un país modern.
  10. Perquè només quan guanya Catalunya, guanya Catalunya.
  11. Perquè és una manifestació per anar-hi en família.
  12. Perquè el TGV arriba tard, malament i sense connectar amb Europa.
  13. Perquè la xarxa de rodalies és bàsica per a un àrea metropolitana integrada.
  14. Perquè si convoquen des d’Unió a Iniciativa és que convoca tothom.
  15. Perquè quan la societat civil es mou és obligat acompanyar-la.
  16. Perquè el nostre model de país el decidim nosaltres i només nosaltres.
  17. Perquè ja n’hi ha prou de pagar impostos que mai no retornen.
  18. Perquè exigim la publicació de les balances fiscals.
  19. Perquè continua essent cert que tot el que no gestionem nosaltres, es gestiona contra nosaltres.
  20. Perquè la Ministra Alvarez ha de plegar.
  21. Perquè els catalans sí que “ni partios ni doblaos”.
  22. Perquè la llengua castellana mereix que algú defensi la -d- del participi.
  23. Perquè quan es convoca una manifestació amb aquest consens s’hi ha d’anar i prou. No ens podem permetre farols mal plantejats.
  24. Perquè els mitjans de comunicació no en parlen però el missatge corre de tota manera.
  25. Perquè necessitem lideratge i planificació estratègica. Un país capdavanter no s’improvisa.
  26. Perquè els nous catalans d’ara han de saber que els catalans d’ahir i els d’abans d’ahir tenim sang a les venes.
  27. Perquè si els ciutadans no es mouen quan cal, la desvinculació política només amaga el passotisme.
  28. Perquè no en tenim prou arreglant el que no funciona, volem ser líders i pioners.
  29. Perquè, venint de comarques, és l’excusa perfecta per passar un dia a Barcelona.
  30. Perquè l’eix mediterrani, que l’estat ignora, és prioritari per als interessos de Catalunya.
  31. Perquè el model radial espanyol, que l’estat imposa, no respon a les necessitats del país.
  32. Perquè som un milió més que fa deu anys i ens calen els recursos per relligar el país.
  33. Perquè s’ha acabat el bròquil!
  34. Perquè els grans sindicats s’equivoquen amb el seu silenci.
  35. Perquè no hi ha victimisme sense víctimes i no s’és víctima quan es planta cara.
  36. Perquè el PSC ha d’adonar-se que els seus votants i militants no comparteixen el servilisme al PSOE dels amos del partit.
  37. Perquè el PP ha de patir pel que li espera si guanya les eleccions generals.
  38. Perquè el Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç i el Foment del Treball han de saber que se’ls troba a faltar.
  39. Perquè els efectes de la falta d’inversió els patim tots els catalans, vinguem d’on vinguem i pensem com pensem.
  40. Perquè l’Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00
  41. Perquè volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos.
  42. Perquè en un moment de canvi i reptes de competitivitat la inversió és més necessària que mai.
  43. Perquè s’ha de caminar una hora al dia
  44. Perquè el dèficit inversor dels últims anys no es pot repetir i necessitem prendre el control dels nostres recursos.
  45. Perquè en infraestructures, si nosaltres patim nosaltres decidim.
  46. Perquè l’aeroport del Prat ha de poder competir en llibertat, sense estar sotmès a interessos centralistes.
  47. Perquè no volem un aeroport “low cost” per a un país “low cost”.
  48. Perquè només recaptant i administrant els nostres impostos garantirem un tracte just en el futur.
  49. Perquè tenim dignitat.
  50. Perquè som una nació i diem prou. Tantes vegades com calgui.

El proper 1 de desembre a les 17:00, tots a Plaça Catalunya!

.

dissabte, de novembre 24, 2007

Blocs i política 2.0; el leninisme impossible

.
els blocs han protagonitzat la política 2.0.
La discussió política ha reaparegut a Internet
deslliurada de la cotilla partidista.

L’impuls del web 2.0 revoluciona Internet i transforma el món. La capacitat d’establir llaços individuals allunyats de qualsevol estructura piramidal trenca jerarquies, reforça l’horitzontalitat de les relacions i genera formes innovadores de diàleg i participació. Amb els blocs com a eina principal, la revolució 2.0 arriba a la política. La mateixa onada de canvi que ha trasbalsat el món audiovisual, financer o editorial, topa ara amb les estructures democràtiques clàssiques. Prenent com a referència el mític cluetrain manifesto, sembla evident que la política ha d’abandonar el paradigma del discurs per centrar-se en la conversa. L’àgora retrobada.

Fins ara els blocs han protagonitzat la política 2.0. La discussió política ha reaparegut a Internet deslliurada de la cotilla partidista i el caràcter tendenciós dels mitjans de comunicació tradicionals. Els polítics amb bloc han descobert una nova manera de relacionar-se amb el ciutadà. Un mitjà a través del qual explicar-se sense intermediaris, rebent alhora respostes directes i altres inputs amb una facilitat impossible fins fa poc temps. Els ciutadans, més enllà del debat i la possibilitat de guanyar accés directe als seus representants, tenen ara els mitjans per a organitzar-se i tirar endavant idees i projectes per a fer sentir la seva veu i garantir-ne la incidència.

Tot i que el canvi serà ràpid i sembla imminent, si mirem al nostre entorn més pròxim sembla clar que l’hegemonia del l’autoritat i l’estructura en la política 1.0 han generat estructures mentals poc adequades per al sacseig que s’aproxima. Els blocs són instruments de llibertat, de pensament crític i independent. Pretendre domesticar-los a les ordres del partit i la política acaba amb la raó de ser del mitjà. Les xarxes de blocs homogenis, amb temes i arguments al dictat, tancats a la participació ciutadana i nascuts per camuflar el desprestigi del poder, no tenen futur en la política 2.0. La tendència leninista a l’organització estricta i autoritària és l’antítesi de la conversa i la democràcia oberta.

La vitalitat de la catosfera és un símptoma de la quantitat ingent de ciutadans amb voluntat de contribuir, dins i fora d’Internet. La capacitat de recollir aquesta energia és la clau de l’èxit. Qui sàpiga aprofitar tot el potencial de l’esclat de la política 2.0 rebrà un impuls extraordinari. Per això cal, però, afrontar el fenomen sense por i amb mentalitat oberta. No hi ha control possible, només serveix no tenir massa res a amagar.
______________________________________________

Aquest post recull algunes de les idees exposades durant una recent trobada de blocaires amb Artur Mas i el seu equip. Amb en Marcús, en Xavier Mir, la Núria Masdéu, en Marc Vidal, en Vicent Partal (Vilaweb), l' Eduard Batlle (El Punt), en Jordi Cabré (El Singular Digital) i l'Oriol Ibars, vam disfrutar d'una hora i mitjà de conversa distesa sobre blocs, catalanisme i política 2.0. Toca agraïr a la gent de CDC el seu interès i haver fet possible la trobada.

En podeu saber més a les cròniques dels assitents:

dijous, de novembre 22, 2007

Educació, la nova riquesa de les nacions.


A Catalunya hi ha un problema de model d’ensenyament
que té poc a veure amb la manca d'inversió.

El sociòleg Manuel Castells, un dels pioners en l’estudi de la societat de la informació, parla sovint de l’educació com la nova riquesa de les nacions. Amb aquesta referència al clàssic d’Adam Smith el professor Castells deixa ben clara la importància fonamental de la formació per al progrés de qualsevol societat en el segle que comença. El cert és que hi ha lloc al món per a persones i països poc formats, però no a Europa i encara menys a Europa occidental.

En aquest sentit, les conclusions de l’estudi presentat recentment per al Fundació Jaume Bofill, en línia amb les dades de l’informe PISA, descriuen una situació alarmant de fracàs escolar i baix rendiment. A Catalunya hi ha un problema de model d’ensenyament que té poc a veure amb la manca d'inversió. Centrar el debat entorn al finançament és un error, abocar més recursos a un sistema viciat només n’augmenta els vicis.

Les anàlisis fetes sobre els diversos sistemes educatius d’arreu del món a partir d’estudis basats en resultats mesurables, coincideixen a destacar dues característiques comunes als països capdavanters: l’alt compromís i implicació dels pares en l’ensenyament complementat amb el compromís pedagògic i el bon nivell formatiu del professorat.

Lluny d’aquestes premisses, la majoria de les reformes en ensenyament fetes a Catalunya els últims anys s’han centrat en programes, matèries i recursos disponibles, ignorant la renúncia que molts pares fan de les seves responsabilitats educatives i oblidant que aquest abandonament té efectes directes i devastadors sobre els resultats globals del sistema.

Sense voler definir polítiques concretes a seguir, és imprescindible revertir la deixadesa d’alguns ciutadans pensant en formes innovadores d’incentivar el compromís dels pares. Formes que permetin premiar aquells pares amb una major implicació amb mesures com ara la gratuïtat dels llibres o la prioritat en l’elecció de centre i assenyalin els pares que no compleixen com a corresponsables del fracàs escolar.

(Els últims 3 paràgrafs d’aquest post recuperen un text del passat 19/09/06)
.

dimarts, de novembre 20, 2007

Emprenedoria, ambició i creixement.


Els primers a creure en el país, en tots els àmbits,
hem de ser nosaltres mateixos.
Sense ambició no hi ha creixement.

Quan centrem en l’ambició la falta d’empenta de la societat catalana, l’encertem de ple. Hi ha manca d’ambició política, d’ambició educativa, d’ambició empresarial, d’ambició de país en definitiva. La panoràmica de l’activitat emprenedora que presenta l’informe GEM dóna mostres evidents d’aquesta situació.

Tot i que de vegades pot semblar que l’esperit funcionarial s’ha apoderat del país, el nivell d’activitat emprenedora a Catalunya se situa entre els primers d’Europa. L’índex TEA (Total Entreprenurial Activity) en la fase inicial, situa Catalunya per sobre la mitjana europea, just per sota d’Irlanda i al davant de potències dinàmiques com Finlàndia o el Regne Unit.


És en l’ambició de creixement, en la visió de futur amb que s’emprèn a Catalunya on es perd tot l’avantatge d’una bona posició de sortida. Quan es pregunta els emprenedors catalans sobre el potencial de creixement de les seves empreses, les seves expectatives se situen entre les més pobres de tota la Unió Europea. L’ambició dels emprenedors catalans és gairebé nul·la.

Font: Informe GEM Catalunya 2003

Sense passió, sense una visió èpica del projecte que s’impulsa, difícilment hi ha cap possibilitat de creixement. Les conclusions que es desprenen de la radiografia que l’informe GEM fa de l’empresa catalana, son fàcilment extrapolables a d’altres camps. Els primers a creure en el país, en tots els àmbits del país, hem de ser nosaltres mateixos. Sense ambició no hi ha creixement.

.

dilluns, de novembre 19, 2007

o PSOE=PP o CAT=PSOE


L’Olla de Grills continua fent camí com a bloc col·lectiu entorn
del present i el futur del país en clau sobiranista.

El meu post d’avui a l’Olla de Grills:
o PSOE=PP o CAT=PSOE


Quan el catalanisme no té cintura, qui es trenca és el país.

Forçat a jugar sempre en camp contrari, la posició política del catalanisme a l’estat és d’una gran feblesa. El desequilibri demogràfic, combinat amb l’estructura constitucional i la manca d’autèntics mecanismes de poder, deixen Catalunya en una situació de precarietat constant. En aquest context, l’única arma de pes en mans del nacionalisme català és la pulsió caïnita dels propis polítics espanyols. Només amb la força de l’odi del PP contra el PSOE, del PSOE contra el PP, es pot anar fent forat a la paret gruixuda que barra totes les aspiracions del país.

Estigmatitzant la dreta espanyola, atiant el pànic a l’espanyolisme sense complexos del PP, el catalanisme ha col·laborat a fer bo l’espanyolisme amb vaselina del PSOE. Tot plegat, oblidant que quan no hi ha equivalència entre el PP i el PSOE, quan el diàleg només és possible amb l’esquerra espanyola, es perd l’única estratègia guanyadora a que podem aspirar ara per ara. Quan els vots del catalanisme només poden ser per al PSOE, aquests vots perden tot el seu sentit i tot el seu poder. Quin poder de negociació es pot tenir quan no hi ha alternativa possible? Fins i tot acceptant que el catalanisme del PSC és autèntic, la seva capacitat de pressió i exigència davant del PSOE és nul·la quan els socialistes catalans no tenen res a aportar. Amb aquestes regles, el PSOE no pot perdre a Catalunya i per tant tampoc no hi té res a guanyar.

El brindis al sol del Parlament de Catalunya, demanant el cessament de la ministra Álvarez sense més conseqüències, és el darrer gest d’un catalanisme impotent segrestat pel PSOE. Els 18 diputats de CiU i ERC a Madrid, sumats als 148 del PP, permetrien superar els 164 del PSOE i reprovar la ministra allà on fer-ho té un efecte real. És clar, però, que això és fer volar coloms. Ens hem posat tant de peus a la galleda de l’esquerra espanyola que ni tan sols quan els beneficis son evidents tenim el valor de votar de costat amb el PP. Així doncs, dilluns al matí la ministra continuarà al seu despatx i Catalunya haurà fet visible, un cop més, la seva total indefensió.

La política del sobiranisme a Madrid és política internacional, un joc que forçosament cal plantejar en clau pragmàtica i no ideològica. Si CiU va ser capaç de pactar amb el PSOE de la LOAPA, Banca Catalana i l’AVE a Sevilla, el catalanisme d’avui ha de poder, amb tota l’enemistat i la mala llet que calgui, pactar amb la dreta espanyola quan sigui beneficiós per al país. Mentre no siguem capaços de sortir del joc espanyol, aquesta és l’única estratègia possible par al país. Mentre el PSOE no sigui vist com el que és, un PP d’esquerres, Catalunya serà esclava del PSOE. Esclava de l’estat.
*

dijous, de novembre 15, 2007

President Montilla, tinc una pregunta per a vostè...


Algú molt proper a mi serà el proper dimarts entre els ciutadans convidats al programa que l’espai Tengo una pregunta para usted* dedica al President Jose Montilla. Aquest algú demana idees.

Que li preguntarieu al President de la Generalitat?

Totes les propostes rebudes fins diumenge al migdia poden acabar en forma de pregunta al President.
*A no ser que el programa sigui en desconnexió per a Catalunya, que hi fa el President de la Generalitat en aquest tinglado?
.