Voluntariat i associacionisme, llavors de prosperitat.

Tot sovint es presenta l’economia i el món de l’empresa com l’antítesi del voluntariat i l’associacionisme, ben delimitats per la recerca del benefici personal d’una banda i la contribució altruista de l’altra . Hi ha però una escola de pensament econòmic i social que es nega a acceptar aquesta divisió de pedra picada, reclamant l’atenció per al component comunitari de la creació de riquesa, el capital social. En aquesta línia són de gran interès els arguments desenvolupats en un dels últims llibres de l’investigador nord-americà Francis Fukuyama, publicat l’any 1995 sota el títol original de “Trust: the social virtues and the creation of prosperity”* buscant una resposta al per que del desenvolupament divers de les economies avançades i el seu major o menor èxit en la creació i desenvolupament de grans empreses.

La resposta a aquest interrogant la trobem, segons Fukuyama, en el divers grau de capital social disponible, derivat de la confiança com a característica que influeix directament la possibilitat de les persones de treballar les unes amb les altres. La sociabilitat espontània d’un país, aquella que va més enllà de la família i de manera informal queda a banda de l’administració, és el que permetria a societats com la nord-americana la construcció de grans empreses, en oposició a la confiança reclosa en l’àmbit familiar de societats com la italiana (o la catalana) que impedeixen, per norma general, el creixement per sobre del control estricte del clan.

Portant un pas més enllà la teoria exposada es pot afirmar que aquesta densitat cívica no és tan sols una prova de l’alt nivell de capital social existent sinó que influeix directament en la seva creació i manteniment. Així el nivell d’associacionisme i voluntariat d’un país no serien tan sols prova del nivell de confiança existent sinó que en són també escola i llavor.

Junt amb el nord d’Itàlia, Catalunya ha estat tradicionalment una de les societats mediterrànies amb una major densitat cívica, tot i no apropar-se als nivells dels països anglosaxons. Aquesta capacitat ens va donar en el passat les eines per tirar endavant la revolució industrial i suplir el rol d’una administració pública inexistent, portant el país a ser la societat moderna que és avui. És bo recordar-ho en un moment d’enormes reptes de futur per a fer evident que en el reforç del voluntariat i l’associacionisme més ampli hi ha una gran força per al creixement i la prosperitat del país.

*”Confiança: les virtuts socials i la creació de prosperitat”.

Publicat el 13 de setembre de 2006

Sector públic: inversió contra despesa

De forma esquemàtica i potser poc acadèmica, es pot segmentar la despesa pública en tres categories bàsiques. Deixant de banda la part dedicada a garantir el funcionament diari de l’administració, que podríem anomenar despesa de manteniment, és possible dividir la despesa pública segons la participació directa d’aquesta en la futura creació de riquesa. Així podríem parlar de despesa de no retorn o despesa simple per una banda i despesa d’inversió per l’altra.

Les partides principals dins la despesa simple inclouen grans àrees del sector públic entre les que destaquen les dedicades a sanitat, pensions i serveis socials diversos. Pel que fa a les partides d’inversió, aquelles amb relació directa a l’enfortiment del creixement econòmic futur, les principals inclouen les infraestructures de transport i comunicacions, la promoció de l’extensió d’inversió en tecnologia i innovació i per damunt de tot l’enfortiment del sistema educatiu en tots el seus nivells i de la formació en un sentit ampli.

El cert és que no es pot separar el sistema sanitari i l’estructura de coixí social de l’estat del benestar del creixement econòmic, ja que donen l’estabilitat i la seguretat necessàries per que l’economia de mercat funcioni correctament garantint la igualtat d’oportunitats indispensable per que una societat es pugui mirar al mirall sense vergonya. El repartiment de la riquesa és una obligació moral que segueix la seva creació, però per poder-la repartir el condicionant previ és haver-la creat amb anterioritat.

És per aquest imperatiu de creixement que en temps de canvi, exigència de competitivitat i reptes de gran abast cal prioritzar la inversió per damunt de la despesa. Temps com els que justament s'obren davant nostre. Ara toca convertir les escoles i instituts en catedrals dotades de mitjans, fer de les nostres universitats referents europeus d’exigència i coneixement, garantir una formació constant del més alt nivell als professionals del país, consolidar les grans infraestructures pendents ja fa massa anys i apostar amb recursos per les tecnologies punteres. Aquestes han de ser les prioritats bàsiques del nostre govern per a les properes legislatures. Ignorar-ho seria faltar al potencial del país i posar en risc futures conquestes socials.

Publicat el 12 de setembre

Sobre la volatilitat de la riquesa

D’ençà de la revolució industrial Catalunya ha estat un país amb una capacitat creixent de produir riquesa que s’ha consolidat els darrers quaranta any a partir de tres eixos bàsics: el desenvolupament i la modernització de la nostra base industrial, la capacitat d’atracció d’un gran nombre de multinacionals potents i una forta aportació del turisme com a base del sector serveis. En aquest període el país s’ha transformat, fidel a la seva tradició, posant-se a l’alçada de la resta d’Europa i multiplicant la riquesa material de les últimes generacions.

Tot aquest procés ha tingut òbviament resultats molt positius, però just en el moment en que l’exigència global de competitivitat i creixement va a l’alça, apareixen entre els joves senyals creixents d’un acomodament perillós fruit d'aquest relatiu enriquiment accelerat. Hi ha en alguns àmbits de la nostra societat la sensació que arribats on sóm ara, toca disfrutar de la feina feta i gaudir-ne els beneficis, sense adonar-se que la situació de creixement actual és totalment reversible.

No sembla que hi hagi a Catalunya consciència de l’extrema delicadesa del nostre substrat productiu i de com una pèrdua de competitivitat sostinguda podria afectar en pocs anys al nostre nivell de riquesa de forma molt significativa. Hauriem de ser conscients que el declivi de la cultura del treball, el sacrifici i de l'ambició recolzada en l'esforç personal, pot tenir a curt termini conseqüències nefastes per una economia tan poc autònoma com la nostra. Les economies obertes ho són d’entrada i sortida, i el mateix procés que ens ha convertit en destí turístic i centre receptor de capitals pot girar cent vuitanta graus en un instant i buidar-nos de bona part de les vies a la prosperitat que hem seguit fins avui.

Publicat el 25 d'agost de 2006.

El potencial d'un nou voluntariat

En un context global marcat pel ritme del canvi i els reptes de primer ordre amb que ens enfrontem, un dels imperatius màxims del país ha de ser no malbaratar cap recurs, sobretot en aquelles àrees en que la nostra societat és juga el futur.

En educació, en economia i empresa, en serveis socials i sanitaris es decideix en els propers anys el nostre ser o no ser per a les properes dues generacions. En un moment en que fem el pas d’una economia regionalitzada, industrial i de serveis a una economia centrada en el coneixement i d’abast global, a l’hora que la immigració i l’envelliment de la nostra població posen a prova la nostra xarxa social, ha de ser una prioritat estirar totes les energies del país.

Així doncs es fa difícil comprendre per què amb jubilacions i prejubilacions, que enteses com ho fem avui són poc menys que morts civils, deixem d’aprofitar quantitats enormes d’experiència i d’energia humana en òptimes condicions.

Tota aquesta gent de seixanta cinc, seixanta i fins i tot cinquanta anys s’ha guanyat el dret a la jubilació, però el fet és que la nostra societat compta ara amb milers i milers de ciutadans, alguns d’ells professionals de sectors claus com l’ensenyament i la sanitat, que tenen molt a oferir i la voluntat de fer-ho si se’ls planteja de forma correcta.

Aquest hauria de ser el cor d’un nou voluntariat que permetria reforçar el nostre sistema educatiu i sanitari, donant suport també al nostre entorn productiu per fer les reformes i modernitzacions indispensables per encarar amb èxit les oportunitats plantejades pels reptes del present.

Publicat el 18 d'agost de 2006

L'Imperatiu del Dinamisme

Tot i que l’allau diari de noticies polítiques al voltant dels partits i els professionals de l’administració poden dificultar una visió en perspectiva, el cert és que els governs i el poder polític no tenen ni tornaran a tenir en el futur el protagonisme que han tingut els darrers cinquanta anys.Rere la guerra freda i en un entorn molt més fluid i difús com el d’avui, el paper principal torna a la gent, a les empreses, als grups i a les persones lliures i amb capacitat creadora. L’imperatiu de la sobirania que ha protagonitzat els darrers tres segles d’història ha deixat pas al dinamisme, i per a un país en construcció permanent com el nostre és important no perdre de vista aquest canvi fonamental.

Nokia i Ebay, però també Ryanair i Aljazeera són tan sols algunes de les iniciatives privades inexistents fa tan sols quinze anys que han transformat la nostra vida i les dinàmiques socials arreu del món. En un context com aquest ens cal alliberar tota l’energia creadora de que siguem capaços per ser a l’alçada de les oportunitats que se’ns obren. Necessitem idees, moviments i projectes que neixin i es desenvolupin a to amb el nostre temps, d’abast europeu i mundial i reconduint el país cap al camí del futur, el del coneixement.

Si durant el segle XIX va ser la industria, i durant el XX un sistema polític capaç d’equilibrar les diferències socials, el que marcarà el tall entre grans societats i països seguidors durant el segle XXI serà la capacitat de dinamisme, de creació i d’innovació. És en el caràcter pioner i ambiciós del millor catalanisme on rau la recepta de l’èxit. Només si ens mesurem amb els estàndards més alts, només si acceptem els reptes més grans i fem un enorme esforç d’inversió en els desafiaments que ens esperen serem a l’alçada del país i el seu enorme potencial.

Publicat el 14 d'agost de 2006

Vacances impagables

L’estiu és un temps per a la mandra i la lentitud.

Més que a la lectura, l’estiu crida a la relectura i la reflexió sobre l’hivern que queda enrere.

Per això, combinant mandra i relectura. Els propers dos mesos el catalunya.ffw anirà recuperant algun dels 105 posts publicats fins ara.

Bones vacances!

El contingent mòbil

el continent mòbil, seria més aviat

un contingent mòbil, sempre a la recerca

d’oportunitats allà on la creació de riquesa

demana la seva força de treball

L’obertura global que va seguir la guerra freda, conjugada amb la revolució dels transports i les comunicacions, han generat fluxos migratoris massius arreu del món. A Catalunya, gairebé un milió de nous ciutadans han transformant el paisatge urbà de les nostres ciutats i pobles, situant la immigració com el factor de canvi més important d’aquest nou segle. Els primers efectes socials, econòmics i, ben aviat polítics, d’aquesta autèntica metamorfosi nacional són ja visibles; el seu abast final continua essent impossible de preveure.

Prop de quinze anys de creixement econòmic no interromput, recolzat en el mercat immobiliari i el turisme, han estat el principal factor d’atracció per a la immigració. Un model econòmic centrat en la baixa productivitat i la necessitat massiva de mà d’obra barata i no qualificada, ha fet de la immigració una necessitat per al creixement. Ara, quan sembla que l’exuberància irracional del totxo ha tocat sostre i es prepara una necessària recessió econòmica, es tem que la immigració passi de motor de creixement a font de greus tensions socials.

Sigui per l’experiència prèvia amb la immigració d’origen espanyol o per experiències històriques europees, a Catalunya s’ha assumit que la recent onada migratòria era permanent; que els immigrants arribaven al país amb la intenció d’establir-hi un projecte de vida a llarg termini. Sorprèn, doncs, que davant una possible crisi econòmica que faci créixer l’atur entre els nouvinguts, siguin molts els sociòlegs i economistes que plantegen un èxode d’immigrants a la recerca d’oportunitats al centre i l’est d’Europa. Així el que alguns han anomenat el continent mòbil, seria més aviat un contingent mòbil, sempre a la recerca d’oportunitats allà on la creació de riquesa demana la seva força de treball.

Si aquest comportament s’acabés confirmant i una part significativa de la immigració marxés en arribar la crisi, això ajudaria a esponjar els efectes socials de la recessió, assignant recursos laborals de forma eficient a nivell europeu i facilitant la capacitat de recuperació econòmica a curt termini. Més enllà de l’anàlisi econòmic, permetria que fossin els immigrants amb un major arrelament els que quedessin a Catalunya, facilitant el procés d’integració. Probablement aquest supòsit sobre el comportament dels immigrants no es confirmarà fins a l’arribada de la recessió, per alguns imminent, però si fos encertada caldria rebre-la com una bona notícia de conseqüències molt positives.

La nova Andalusia

Andalusia ha viscut els últims

trenta anys una revolució

econòmica i social extraordinària

Andalusia ha viscut els últims trenta anys una revolució econòmica i social extraordinària. La que havia estat una de les regions més pobres i subdesenvolupades de l’estat espanyol, ha aconseguit aixecar una economia potent; situant-se al capdamunt dels índex de creixement en una onada expansiva que encara continua.

El cert és que l’economia andalusa és deutora de l’impuls estatal. Dècades d’enorme superàvit fiscal, excel·lent dotació d’infraestructures i un altíssim nombre de funcionaris han creat les condicions per a la prosperitat. La clau, però, és saber si l’estructura aixecada amb el suport de l’estat té la capacitat per a sustentar-se i crear riquesa de forma autònoma sense respiració assistida. Una mirada enrere al segle XVIII andalús permet paral·lels clars amb el moment present. En aquest sentit, resulta interessant recuperar una conferència del President Pujol a la Cambra de Comerç de Cordova de fa gairebé vint anys. Reflexionant entorn de la figura de Carles III, el President Pujol recordava llavors que Andalusia era durant la segona meitat del segle XVIII un dels principals centres industrials del sud d’Europa. Finalment, l’arribada del segle XIX va demostrar que l’empenta industrial andalusa era fruit del dirigisme econòmic del Despotisme Il·lustrat i va apagar-se amb la fi del suport de la corona.

Avui hi ha, però, símptomes molt positius que apunten a una definitiva consolidació d’Andalusia com a economia amb capacitat de creixement més enllà de l’assistència i el subsidi. El pronunciament recent d’un grup d’empresaris andalusos de primer nivell, apostant per comptar amb un banc que doni suport a l’economia productiva de la regió, confirma aquest canvi de paradigma i fa visible una nova Andalusia. Exemples com el mar de plàstic d’Almeria, l'excel·lència del sector turístic o aquests empresaris a la recerca de múscul financer, demostren que l’esperit econòmic modern pot haver arrelat de forma definitiva al sud d’Espanya.

Des de Catalunya, aquesta metamorfosi econòmica d’Andalusia és una excel·lent notícia. D'una banda pot ajudar a lluitar contra el mite de la solidaritat perpètua que justifica l’asfixiant dèficit fiscal català; de l’altra, a mitja termini podria ajudar a trobar un nou aliat perifèric que sigui alguna cosa més que una justificació del “cafe para todos”. Seria bo, doncs, donar suport a l’ambició financera del sector privat d’Andalusia alhora que s’influeix políticament per buscar una reducció progressiva dels inputs públics a l’economia andalusa. En última instància, només amb un aprimament progressiu del rol públic en l'economia es pot demostrar, definitivament, la consolidació de la nova Andalusia.

Nota: La web d'Els Altres Andalusos s'ha fet ressó del post. Val la pena fer-hi un cop d'ull i prendre nota de la feina d'aquesta associació.

Pausa i subscripció

Mentre el bloc reposa uns dies, aprofito per recomanar que feu servir el servei de subscripció, clicant AQUÍ o a la icona del menu dret de la pantalla. D'aquesta manera podreu seguir les actualitzacions del bloc de forma fàcil i ràpida.

Proper post el dilluns 25 de juny.

Entre el bicing i la carrera espacial

l’impuls privat pren el relleu,

també en el camí a les estrelles

La tendència creixent al protagonisme social de la iniciativa privada continua passant força desapercebuda a Catalunya. Alhora, empreses i ciutadans esdevenen motor principal de canvi i progrés arreu del món. Un protagonisme que es fa especialment visible quan irromp en àmbits reservats fins fa poc temps a l’activitat estatal. Entre aquests sectors que per la seva complexitat i massiva necessitat de recursos mai no s’havien allunyat del paraigües públic, la carrera espacial podria semblar a priori un dels més inaccessibles. Tot indica, però, que l’impuls privat pren el relleu, també en el camí a les estrelles, tal i com es pot llegir en portada a la revista Wired d’aquest més de juny.

Aviat farà quaranta anys que l’aventura espacial va tocar sostre amb l’arribada de l’home a la lluna. Un projecte tan ambiciós i desmesurat per al moment que encara avui hi ha qui posa en dubte que es dugués a terme. Des de llavors hi ha hagut pocs avenços significatius. Les bases del sector continuen essent les mateixes que fa quatre dècades. No hi ha projectes ambiciosos més enllà del llançament de satèl·lits i el manteniment d’una estació espacial sense massa objectius clars. Les diverses agències espacials fa anys que acumulen fracassos estrepitosos mentre lluiten per mantenir pressupostos gegantins. Tot plegat sense haver sabut fer els passos accelerats que tothom esperava a finals dels anys seixanta.

En aquest context d’esllanguiment i fracàs en l’ambició governamental per la carrera a l’espai, hi ha avui diverses iniciatives privades que aspiren a prendre el relleu i liderar el futur. Tot i que actualment es troben a les beceroles, empreses com Space X, Scaled Composites o UP Aerospace treballen en projectes diversos per abaratir la sortida a l’espai i oferir alternatives comercials tant al transport com al turisme espacial. Projectes que en molts casos surten de l’apadrinament de nous bilionaris com n’Elon Munsk de PayPal, en Jeff Bezos d’Amazon o en Richard Branson de Virgin. Empresaris que aspiren revolucionar la tecnologia espacial amb renovats punts de partida, agilitzant processos i concentrats en la reducció de costos i la consecució d’objectius a curt i mitjà termini. Un canvi de perspectiva indispensable per a qualsevol que conegui la història del bolígraf espacial de la NASA contra el llapis dels astronautes russos*.

Els canvis en el sector espacial són només un símptoma més del lideratge compartit entre govern i sector privat que marcarà les properes dècades. Uns canvis de fons que s’imposen de forma lenta però imparable i que a Catalunya continuen sense desplegar el seu potencial. Mentre la carrera espacial, que va ser centre del conflicte polític entre els grans estats de la guerra freda, s’aixeca ara sobre l’ambició empresarial, a Barcelona l’administració decideix llogar bicicletes. De l’èpica privada a la misèria pública.

*Com es pot llegir al link, l’anècdota no és verídica, però resultava massa bona com per no incloure-la al post. Disculpeu la demagògia.

Més lletres per l'Àfrica

Pensar en l'Àfrica, tenir-la
present, és ja alguna cosa.

Àfrica és avui la gran assignatura pendent del món. Un continent sencer oblidat i absent. Sense esperança.

Pensar en l'Àfrica, tenir-la present, és ja alguna cosa. El principi indispensable.És per això que des d'alguns blocs hem volgut dedicar un espai al sud del sud, allà on dorm el gran repte del món opulent.

Alguns blocs que s'hi sumen:

- Entrellum: Àfrica

- catalunya.ffw: Apadrina un... emprenedor Africà
- Vida quotidiana: Quatre lletres per l'Àfrica (I): Xavier Sala-i-Martin
- Arfues.net: categoria Àfrica
- Carles Campuzano: Quatre lletres per l'Àfrica
- Cristòfol: Quatre lletres l'Àfrica

- catalunya.ffw: L'Altra Àfrica
- Enric Canela: Què podem fer per l'Àfrica?
- Carme Laura Gil: Mare Àfrica, perdó!

- El Nom dels Peixos: Solucions i mercats

- Esperant ser una tempesta: Addelah i Adi

- Alejandro Popular: Sobre l`Àfrica

- Marc Vidal: Àfrica

- Francesc Puigcarbó: Déu salvi Àfrica

- Ignasi Guardans: Heiligendamm

- M'agrada parlar: Madame Bâ i els pagesos

- Ferran Bello: Mare Àfrica

- M.H. Ernest Benach: Els oprimits, els ignorats, els oblidats...

- El Nom dels Peixos: Responsables

- El Nom dels Peixos: Present i Passat

- El Nom dels Peixos: Fronteres

- Daniel Mallén: Quatre lletres per l'Àfrica

Animeu-vos a escriure quatre lletres per l'Àfrica.

Miroir d'une Nation

sense professionals de l’administració del

més alt nivell, fidels al projecte català de país,

hi haurà sempre una gran dificultat per a

consolidar les pròpies posicions davant l’Estat

Remenar una biblioteca generosa regala sovint sorpreses reveladores. Una d’aquestes és retrobar un llibret francès sobre l’École Nationale d’Administration mentre es busquen alguns textos sobre la negociació del nostre Estatutet. El títol del llibre deixa clar d’entrada el respecte amb que els francesos tracten les coses serioses. Miroir d’une Nation, l’escola d’administració pública com a mirall de la nació. El llibret, tot just cent pàgines, es completa amb un altre text de títol encara més explicatiu. Les Collages qui font un État, els encofrats que fan un estat. El funcionariat com a mirall i esquelet d’un país.

No es casual entretenir-se amb una reflexió francesa sobre la seva estructura d’Estat quan es busca el relat del nostre últim fracàs per a dotar-nos d’una mica més de poder polític, per ser una mica més Estat. No és casual perquè la manca d’autèntics professionals de l’administració, d’aquests homes i dones que són els encofrats d’un Estat, ha estat un dels dèficits més clars de l’aposta estatutària catalana. Cap Estat europeu es permetria arribar a Brussel·les amb el desconcert, la fractura interna i la improvisació amb que Catalunya va portar l’Estatut a Madrid.

Un Estat és litúrgia, força, recursos, però també, i en un grau molt important, és una tradició. Bona part del poder i les habilitats de l’administració estatal són heretades, apreses en la successió de generacions funcionarials que es relleven mantenint una cultura de treball. Citant el President Pujol quan parla de l’administració de l’Estat, a Madrid “fa tres cents anys que hi són, sempre els mateixos, i saben molt bé el que es fan”. Si no és fàcil aixecar una estructura d’Estat de nova planta, encara ho és menys fer-ho des de la submissió autonòmica i en un país que, fins fa poques dècades, feia bandera del refús a l’administració. Ara, caldria tenir clar que sense professionals de l’administració del més alt nivell, fidels al projecte català de país, hi haurà sempre una gran dificultat per a consolidar les pròpies posicions davant l’Estat.

Tot apunta que l’administració i la política jugaran un paper menor en el futur si el comparem amb el protagonisme absolut del segle XX. Hem d’excel·lir en dinamisme social i econòmic, però sense un edifici administratiu i polític ferm, amb capacitat i ambició, es farà molt difícil trencar el sostre de la nostra sobirania. El centre del futur és en terreny privat, però no es pot oblidar la construcció d’un edifici públic que consolidi i ajudi a guanyar espais de poder, amb els homes i les dones dedicats a fer-ho amb garanties d’èxit.

De l'Encyclopèdie a Wikipedia (II)

Els sistemes col·laboratius i l’economia oberta obren enormes possibilitats de progrés. Són l’eina adequada per a les necessitats del moment i per tant guanyaran presència i protagonisme. Alhora, amb la mateixa força amb que l’enciclopedisme va marcar una època, la wikinomia es pot afegir al conjunt de noves maneres de fer que van modulant la vida social.

De la seguretat cega en la raó i de l’absolutisme de l’autor en van sortir els malsons de la Il·lustració. La obediència acrítica a líders indignes que van marcar un segle XX que començava ple d’esperança en la tècnica. Aquestes qualitat a través del mirall són les que fan de la wikinomia i les estratègies col·laboratives un autèntic pou de llibertat.

De la prudència en la lectura de materials aportats anònimament i tot sovint sense referències segures se’n deriva una lectura crítica però confiada. Un distanciament analític que hauria de vacunar contra el virus de la tirania. Encara més important, però, és el que es desprèn de la participació massiva en la confecció d’aquests materials. De la línia que va de l’autor/dictador al lector/ciutadà-passiu es passa a una dinàmica d’autor a autor que capgira molts dels esquemes socials i polítics mantinguts fins ara. El metge de poble que esperava pacient la seva entrega de l’Encyclopèdie al segle XVIII, és ara un dels moltíssims autors anònims de Wikipedia.

Quan els ciutadans, consumidors o empleats tenen la opció d’expressar les seves idees i opinions de forma directa i no mediatitzada com fins ara, ho fan amb un entusiasme creixent. Els ciutadans de la wikipolis, quan aboquen idees i propostes en el terreny polític i comunitari, generen una exigència immediata. Volen ser escoltats, debatuts i contestats. Exigeixen ser tinguts en compte. Un moviment que s’intueix ja en alguns blocs polítics del país i que toparà de cara amb les democràcies de baixa qualitat que alguns països com el nostre han viscut fins ara.

De l'Encyclopèdie a Wikipedia (I)

El suplement Culturas de La Vanguardia dedicava la setmana passada algunes pàgines a la publicació recent d’un assaig sobre l’Encyclopédie, presentant l’empresa de Diderot i d’Alembert com a paradigma de la Il·lustració i l`època moderna. Aprofitant la referència, resulta interessant el contrast entre l’Encyclopédie original i la nova Wikipedia. Un contrast, entre els dos extrems d’una mateixa tradició, que permet una panoràmica de la metamorfosi social en que ens trobem des que varem començar a deixar enrere la modernitat per perdre’ns, desorientats, entre la postmodernitat i la nova modernitat líquida.

El projecte enciclopèdic clàssic era un sistema tancat i finit, una referència segura i complerta que mirava enrere, cap al cabdal de saber indiscutit acumulat fins al moment. El resultat de la feina d’uns pocs savis per a l’ús d’uns pocs il·lustrats que acaba essent llavor de raó i Llum. En oposició a l’Encyclopédie, Wikipedia és un projecte obert, massiu, sempre en evolució i centrat en el present i el passat més immediat. Una obra de centenars de milers d’autors anònims per a milions d’usuaris anònims. Una eina que es va tornant indispensable però que exigeix prudència i una lectura crítica. La informació de Wikipedia no té garanties, tot el que conté pot ser fals o esbiaixat.

És la coincidència del canvi de ritme i orientació del món amb l’aparició de nous recursos i eines el que ha fet possible Wikipedia i tota la resta d’experiències de col·laboració oberta. El cabdal d’informació es dobla cada pocs anys i allò central és de forma creixent el present per davant del passat acumulat. Quan les enciclopèdies tradicionals haurien de publicar suplements de forma mensual per mantenir-se al dia, els nous mitjans troben en la opció col·laborativa una solució òptima.

(...)

Continuació: "De l'Encyclopédie a Wikipedia (II)", dimarts 05/VI

Blocant enrere (i 2)

Amb aquest post el bloc arriva als cent. Tal i com vaig fer en passar la ratlla dels cinquanta, volia aprofitar per agraïr-vos l'interès a tots els que aneu trobant una estona per llegir el catalunya.ffw.

De nou, i amb la intenció de millorar el bloc, agrairia els vostres comentaris i idees sobre aquest bloc. Esteu convidats a fer-ne una crítica àcida i a proposar orientacions, temes i formules que el facin més àgil i interessant.

Per acabar, i amb voluntat de compensar la poca reversibilitat del format bloc, adjunto la referència a cinc posts dels últims mesos per als que em vulgueu acompanyar en aquesta blocada enrere:

- Apadrina un... emprenedor africà
- L'acceleracío liberal
- La trampa de l'atur
- Consideració crítica de l'independentisme
- País Valencià: realitat i seducció

Abstenció i alerta ridiculista

la irrupció del ridiculisme com a toc

d’alerta pot jugar un paper positiu

Les eleccions municipals que acabem de deixar enrere tanquen un cicle marcat per un allunyament creixent entre societat i representants polítics. Una desvinculació que s’expressa principalment a través de l’abstenció, però que pren formes més conscients com el vot en blanc o el suport a opcions allunyades de l’establishment tradicional. Així, l’abstenció ha anat creixent els últims anys fins a fregar la barrera psicològica del 50% en les darreres dues convocatòries electorals. Un fenomen preocupant que debilita la democràcia, distorsiona la representativitat de les institucions i obre la porta a una possible catarsi política de resultats imprevisibles.

Davant d’aquest dèficit de participació, es troba a faltar una reflexió activa de la partitocràcia dominant. No sembla que hi hagi una introspecció autèntica que contribueixi a evitar l’alienació política de bona part de la societat. Tot i que el ritual demana que els principals caps de cartell es lamentin cada nit electoral de la creixent desvinculació ciutadana, a les poques hores la carrera política continua i l’abstenció torna a quedar lluny del centre del d’atenció. És en aquest sentit que la irrupció del ridiculisme com a toc d’alerta pot jugar un paper positiu amb la ciutat de Reus com a banc de proves.

A hores d’ara és un personatge conegut a tot Catalunya, però l’Ariel Santamaria va començar la seva “carrera” política amb les municipals de l’any 2003. Amb l'Ariel vestit d’Elvis com a candidat i un seguit de propostes estrafolàries la CORI (Coordinadora Reusenca Independent) va quedar-se a les portes d’entrar a l’Ajuntament reusenc. Quatre anys després i amb una participació a la ratlla del 50% la CORI ha aconseguit un regidor i ha quedat molt a prop del segon per al seu número dos, el Pirata del Gorro.

Tot i la gràcia que feia a la ciutat l’esperit pitarresc i irònic de la CORI, l’entrada a l’Ajuntament ha estat rebuda amb sorpresa i una certa vergonya, pròpia i aliena. Ara, el que hauria estat incomprensible i inútil en una situació política normal, pren un color diferent en un context de desafecció política com el que vivim. La CORI és un toc d’alerta amb contingut, similar al dels Escons Insubmisos però amb més conya i color. Una eina de molts ciutadans per demanar l’atenció de les institucions i exigir noves actituds. Més enllà d'això i com a valor afegit, la CORI aconseguirà evitar que la partitocràcia s’oblidi en pocs dies del llast a la legitimitat que suposa l'abstenció. A l’Ajuntament de Reus no serà fàcil a partir d'ara ignorar l’allunyament dels ciutadans, a cada Plè el fantasma d’Elvis Presley s’ocuparà de recordar-lo a ritme guitarra i lluentons.

Debat polític i campanya electoral

Frivolitzar la demagògia l’acaba fent invisible.

Avui es tanca la darrera campanya de l’inacabable cicle electoral que marca el ritme de la política catalana. Una campanya en la que, de nou, s’ha repetit des d’alguns partits la necessitat de deixar qüestions claus per al futur del país fora del debat polític.

La immigració, la seguretat, el terrorisme o les pensions, obren la porta fàcil a la demagògia i la crispació. Són els grans reptes, els grans problemes si es vol. Els que la ciutadania viu amb més preocupació i per tant els més susceptibles d’atiar la por, l’odi i la divisió social. El cert és que les campanyes electorals es juguen majoritàriament als mitjans de comunicació i demanen un tipus de missatges que lliguen malament amb les qüestions més complexes i delicades. Ara bé, tot i les dificultats evidents per a garantir un debat en condicions, es fa difícil justificar que s’eviti la discussió sobre algunes preocupacions centrals dels ciutadans justament en el moment de decidir el vot.

Aquesta voluntat d’evitar la discussió oberta sobre els interrogants socials més esmolats, posa en evidència una falta de confiança preocupant de la classe política i suposa un risc important per al propi sistema. Una falta de confiança dels propis polítics en la seva capacitat per a debatre públicament sobre immigració, cossos de seguretat o pensions, sense caure en la caricatura i la pura demagògia. Però també i encara més greu, una desconfiança en el criteri de l’electorat per a jutjar i castigar la caricatura i la demagògia. Més enllà d’això, renunciant al debat públic entorn a la immigració i la seguretat es corre el risc de fer de la qüestió un patrimoni exclusiu de l’extrema dreta, amb les conseqüències dramàtiques que se’n podrien derivar.

Així doncs, seria bo demanar valentia i seny als polítics catalans a l'hora d’afrontar en campanya totes aquelles qüestions que els ciutadans consideren d’importància per al propi futur. Una aposta que caldria començar des del govern, evitant titllar d’extrema i excloent tota proposta relativa a la immigració o d’imprudent i poc patriòtica qualsevol crítica als Mossos d’Esquadra. Frivolitzar la demagògia l’acaba fent invisible.

El vi com a metàfora

el vi català és en minoria a les taules del país

El vi és la metàfora perfecta del país. No només per ser l’expressió més literal de la terra, del terroir que li fa de mare. La relació del país amb el seu vi permet una reflexió sobre alguns racons poc il·luminats del nostre fer col·lectiu. Catalunya compta amb una llarguíssima i continuada tradició vitivinícola d’altíssim nivell. Una dotzena de Denominacions d’Origen amb caràcter propi i un ventall amplíssim de producte. Un producte de qualitat que en molts casos s’obre camí amb èxit als mercats internacionals, amb segells de prestigi com la DOQ Priorat o l’emergent DO Montsant. Alhora el vi català és en minoria a les taules del país, amb una participació sobre el total de vendes de vi amb Denominació d’Origen de poc més d’un 23% per al conjunt de les DO’s catalanes.

Productors i distribuïdors tenen bona part de la responsabilitat d’aquesta situació anòmala, els uns per apostar massa sovint per una mediocritat conscient, com en el cas dels grans cavistes, els altres per no haver sabut trobar les estratègies per a posicionar correctament el producte del país, afegint-hi la proximitat com a avantatge logístic. Tot i això, és des de l’òptica del consumidor que s’intueixen actituds socials i de consum que serveixen de guia de lectura i metàfora d’alguna cosa més que una copa de vi.

Es fa difícil entendre la passió dels catalans pel vi de Rioja. Una DO que produeix en quantitats ingents un vi que, majoritàriament i amb mil excepcions, és mel·liflu, tou i fàcil. A les antípodes del cos i la robustesa de la tradició vinícola catalana. Com si, fa tot just trenta o quaranta anys, quan el país feia el pas de la subsistència a l’oci, de la set al tast, s’hagués deixat enamorar per la vulgaritat tancant espais al producte propi. Un moviment que demostra l’escàs chauvinisme català i l’obertura a tot allò que ve de fora. Això si, amb enormes dificultats per aconseguir treure el nas més enllà de l’estat espanyol. Vinateries, cartes i supermercats farcits d’ampolles de Toro, del Bierzo o de Castilla La Mancha, però sense opcions per als magnífics vins italians, xilens o sud-africans que ajudarien a obrir de debò el nostre paladar.

Una dislocació en el gust i els hàbits de consum que va més enllà per a ser símptoma d’una dislocació en l’actitud i el compromís de bona part del país amb al propi llegat.

L'Altra Àfrica

(fes Quatre Lletres per l`Àfrica)

Poques vegades l’Àfrica s’obre camí a Europa més enllà de guerres i crisis humanitàries. Això dóna encara més valor a un llibre com “Ploma blanca”, un recull de poesia oral africana que permet apropar-se a un altra Àfrica. Un món net que perviu sota el desconcert i la pobresa.

Dues mostres,

Cançó d’una mare al seu nadó
(tradicional Hotentot)

Oh, fill d’una mare d’ulls clars
que sempre mires lluny,
de gran seràs caçador!
Els teus braços fornits
tibaran l’arc i dispararàs segur.
Oh, fill d’un pare ben plantat,
Amb la força de les teves cuixes
domaràs els braus més indòmits!
Oh fill, el teu membre vigorós
Engendrarà nadons forts com tu!

El Cel
(tradicional Ewe)

De nit, el cel és com una ciutat
plena d’homes i bèsties,
on ningú no ha matat mai un ocell,
ni cap ós ha devorat la seva presa.
No hi ha accidents, ni desgràcies
en la immensitat dels estels.
Allà, tothom coneix l’indret
On viuen amagats els somnis.

Apadrina un... emprenedor africà

Potser no ens cal un gran Pla Marshall

per l’Àfrica, sinó milers i milers de petits,

gairebé insignificants, plans d’empresa.

(fes Quatre Lletres per l'Àfrica)

Quan centenars de milions de persones deixen enrere la pobresa a la Xina i l’Índia, Àfrica continua essent un racó de món sense esperança. L’únic gran racó de món sense esperança. Un conjunt de països que, del Sàhara a les cataractes Victòria, viuen assetjats per la pobresa, la malaltia, el desgovern i la falta d’estructures socials fermes. Impossibilitats per a pujar tots sols l’escala del progrés.

El cert és que en els últims anys hi ha hagut plantejaments ambiciosos des del primer món per empènyer el continent Africà fora del cercle viciós en que es troba. L’any 2005 el govern britànic va apadrinar la creació de la “Comission for Africa”, que en la línia de l’economista Jeffrey Sachs demana un “big push”, un gran esforç inversor que generi una catarsi al continent econòmica al continent. Una visió que, en relació als Objectius del Mil·lenni de les Nacions Unides, va ser ben rebuda per la Unió Europea i el G8, però amb un escàs seguiment posterior.

Hi ha, però, un corrent que mira amb gran escepticisme els grans plans per al desenvolupament que arribin sense corregir els errors del passat. La corrupció, la ineficiència d’alguns organismes internacionals i la pròpia dificultat de l’ajuda directa per generar riquesa més enllà d’alleugerir la pobresa. Liberals com el professor Sala i Martin o l’irreverent Tim Harford han expressat en alguns articles la seva poca confiança en els grans plans de desenvolupament, apostant per l’única via de progrés possible per a l’Àfrica. Els seus emprenedors.

Tal i com demostra l’experiència dels microcrèdits a l’Índia del Grameen Bank, no hi ha millor ajuda al desenvolupament que un petit finançament que faciliti la iniciativa econòmica de base. Diners que creen riquesa i teixit econòmic allà on és més necessari. Cap a aquest camí apuntava un article recent de l’"Undercover Economist" al Financial Times, explicant una experiència de desenvolupament p2p potencialment revolucionària. Des del web kiva.org, qualsevol inversor pot fer una ullada a dotzenes de petits projectes empresarials de països en desenvolupament, certificats localment i a la recerca de finançament. Una forma excel.lent de plantar autèntica llavor de desenvolupament que podria portar llum al túnel africà.

Potser no ens cal un gran Pla Marshall per l’Àfrica, sinó milers i milers de petits, gairebé insignificants, plans d’empresa.

Quatre lletres per l'Àfrica

Pensar en l'Àfrica, tenir-la

present, és ja alguna cosa.

Àfrica és avui la gran assignatura pendent del món. Un continent sencer oblidat i absent. Sense esperança. Pensar en l'Àfrica, tenir-la present, és ja alguna cosa. El principi indispensable.

És per això que des d'alguns blocs hem volgut dedicar un espai al sud del sud, allà on dorm el gran repte del món opulent.

Alguns blocs que s'hi sumen:

- Entrellum : Àfrica

- Vida quotidiana: Quatre lletres per l'Àfrica (I): Xavier Sala-i-Martin

- Arfues.net: categoria Àfrica

- Carles Campuzano: Quatre lletres per l'Àfrica

- Cristòfol: Quatre lletres l'Àfrica

- Enric Canela: Què podem fer per l'Àfrica?

- Carme Laura Gil: Mare Àfrica, perdó!

Animeu-vos a escriure quatre lletres per l'Àfrica.

Pausa i subscripció

Mentre el bloc reposa uns dies, aprofito per recomanar que feu servir el servei de subscripció, clicant AQUÍ o a la icona del menu dret de la pantalla. D'aquesta manera podreu seguir les actualitzacions del bloc de forma fàcil i ràpida.

Gràcies a tots per anar seguint el catalunya.ffw.

Proper post el dijous 17 de maig.

Del País Perplex al País Complex

Poques regions d’Europa occidental

han passat els darrers cinquanta anys

per una transformació tan radical

com la que s’ha donat al País Valencià.

Al bloc d’en Joan Mansanet, candidat nacionalista a l’Ajuntament de València*, s’hi cita la recent presentació del llibre País Complex. Un títol que fa l’ullet al valencianisme en paral·lel al País Perplex amb que Josep-Vicent Marqués feia el 1974 la primera revisió del fusterianisme estricte.

Poques regions d’Europa occidental han passat els darrers cinquanta anys per una transformació tan radical com la que s’ha donat al País Valencià. Una metamorfosi econòmica, política, social, lingüística en certa mesura, que des de Catalunya sembla haver-nos passat per alt. Catalans i valencians fa gairebé trenta anys que vivim d’esquena i acumulem ignoràncies mútues.

Una falta de relació molt costosa quan el món es configura en regions econòmiques amb alt potencial de creixement, com l’arc mediterrani. El catalanisme, que en molts casos ha d’arribar encara al país perplex, ha de fer l’esforç d’apropar-se al país complex que és avui el País Valencià. Sense un canvi de perspectiva que permeti entendre el veí del sud com és, i no com voldríem que fos, no hi ha relació possible.

Afortunadament, País Valencià endins fa temps que el nacionalisme majoritari ha emprès el camí de la modernització, molt conscient dels reptes que encara i les possibilitats enormes que s’obren a la valencianitat. Sort, doncs, que hi ha gent com en Joan Mansanet que, des de la fidelitat al valencianisme, han deixat enrere la perplexitat per encarar sense complexos el país complex.

*Si a tot el País Valencià el Bloc Nacionalista es presenta dins la coalició Compromís pel País Valencià, a la ciutat de València el Bloc ha apostat per afavorir el canvi participant a la llista del PSPV que encapçala Carme Alborch. A València ciutat, aquest cop, voteu PSPV!

Dinamisme, lentitud i mercantilització

passejar 1 1 v. intr. [LC] Anar d’un costat a
l’altre per deport, per fer exercici,
prendre l’aire. Vam passejar una
hora pels voltants del poble.

DIEC’07

On és l’equilibri entre creació de riquesa i mercantilització? Entre el dinamisme innovador i la lentitud hedonista? En sabem encara de passejar sense comprar?

El consumisme és un efecte secundari de l’opulència. Amb sort, serà només un tret d’immaduresa adolescent que sabrem reconduir abans no acabi amb nosaltres. Com qui aprèn a gaudir de l’alcohol després d’emborratxar-s’hi.

Catalunya i el Minotaure, encara

El país ha de recolzar-se en les pròpies habilitats

mentre aprèn a gestionar l’autèntic Poder.

“El Minotaure és un personatge important de la Història

i de l’actualitat. És el Poder. (...) Abstracte en teoria,

és una realitat quotidiana que cal saber manejar.

Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d’altres que

no saben com fer-s’hi. Aquest darrer és el cas històric

de Catalunya.”

Notícia de Catalunya (1954)
Jaume Vicens Vives

Fa més de cinquanta anys que en Jaume Vicens Vives publicava “Notícia de Catalunya”, un exercici d’introspecció nacional que va ajudar a posar les bases per a superar el trauma del Desastre Nacional, la guerra espanyola. En l'obra, Vicens Vives retrata un dels grans dèficits de Catalunya, la incapacitat per a la política, per a la gestió del Poder.

Mig segle més tard i després de gairebé trenta anys d’autonomia, el postpujolisme i el procés estatutari han tornat a posar damunt la taula la immaduresa política del país. Si bé la gestió política i la construcció d’una administració moderna demanen temps i experiència, la situació dels últims anys podria fer pensar que el pujolisme ha estat una excepcionalitat en la llarga mala relació de Catalunya amb el Minotaure.

El cert és que Catalunya no pot renunciar a la política i aprendre a cavalcar el Minotaure continua sent un imperatiu per al país. Mentrestant, però, cal ser conscients de que la societat ha estat tradicionalment la pròpia fortalesa i cal que recuperi el protagonisme que l’ha fet responsable de bona part dels èxits del catalanisme. El país ha de recolzar-se en les pròpies habilitats mentre aprèn a gestionar l’autèntic Poder. Unes habilitats que ens situen alhora en sintonia amb el món, prioritzant el dinamisme social per sobre la pura gestió política.

Barcelona, marca de Catalunya

En la seva projecció internacional, Catalunya

ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona,

abraçant la ciutat amb el millor del país.

L’exposició “Barcelona & Modernity: Gaudí to Dalí” que es pot visitar fins al proper Juny al Metropolitan Museum de Nova York, ha revifat el debat entorn a l’oposició entre el país i la seva capital. Si per al catalanisme la projecció exterior ha estat sempre una qüestió clau. Enmig del soroll del món contemporani aquesta projecció exigeix comptar amb una marca d’abast global. Per a Catalunya aquesta marca és Barcelona, una eina que seria absurd no aprofitar.

Aquest debat posa de relleu una certa desconfiança entre el país i la seva capital. Catalunya no seria allò que és sense una capital amb el pes específic, l’empenta i el potencial de Barcelona. La ciutat, però, sembla haver oblidat que tampoc no seria allò que és sense el rerepaís que l’alimenta. D’aquí la desconfiança cap a una metròpoli, i una classe dirigent, que semblen haver-se perdut en el somni cosmopolita, balafiant una capitalitat que recollia energies i les sintonitzava cap a un nou impuls.

En la seva projecció internacional, Catalunya ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona, abraçant la ciutat amb el millor del país. Alhora, però, Barcelona ha de ser conscient que no es pot ser capital sense ser-ho d’alguna cosa, no es pot ser cosmopolita sense tenir un cosmos propi i definit. Barcelona ha de superar aquestes tristes pulsions provincianes i afrontar el repte europeu i mediterrani, eixamplant la capitalitat catalana per recollir les aportacions d’un nou territori emergent.

+ llibres / + lliures

“La nostra civilització, efectivament,

es basa en els llibres"

Sant Jordi és, a més del dia més bonic de l’any, una oportunitat per a fer una mirada al llibre com a objecte, com a eina, com a icona del pensament crític.

El 1989 l’Institut Català de la Mediterrània va concedir el primer Premi Internacional Catalunya al filòsof Karl Popper. A la cerimònia d’entrega al Palau de la Generalitat el vell intel·lectual austríac va desgranar una conferència excepcional sobre “El miracle d’Atenes i l’origen de la democràcia grega”. Publicat poc després per Edicions62 en un recull de textos popperians*, l’acceptació del premi és un dels discursos més bells sobre el llibre i la seva importància per a Occident i la llibertat.

La tesi d’en Popper explica l’espurna democràtica d’Atenes a partir de la redacció de les obres d’Homer que fins llavors s’havien limitat a la transmissió oral, “un esdeveniment d’importància crucial en la història de la nostra civilització”. Homer era un autor popular i atractiu que va portar l’edició a convertir-se en una pràctica establerta i a fer del mercat de llibres de l’Àgora un autèntica institució.

En Popper tancava el discurs dient: “La nostra civilització, efectivament, es basa en els llibres: el sentit de la tradició i l’originalitat, la serietat i el sentit de la responsabilitat intel·lectual, el poder sense precedents de la imaginació i de la creativitat, la concepció de la llibertat i la voluntat de preservar-la que la caracteritzen es recolzen en el nostre amor als llibres. Tant de bo les modes efímeres, els mitjans de comunicació i la informàtica no malmetin mai, ni tan sols afluixin, aquest lligam tan estret!

No voldria pas acabar amb llibres, tot i que siguin tan importants per la nostra civilització. És més important no oblidar que una civilització es compon d’homes i dones individuals civilitzats, d’individus que volen viure una vida plena i civilitzada. Aquest és l’objectiu al qual els llibres i la nostra civilització han de contribuir, i crec que ja ho fan.”

Val la pena tenir-ho en compte i celebrar el llibre, avui i tots els dies de l’any.


* Popper K., Un Mon de Propensions. Barcelona: Ed.62. 1989.

L'aeroport com a símptoma

Espanya no ens ajuda, però no hi ha pitjor

enemic que la pròpia desídia.

L’Avui publica aquest divendres un interessant article d’en Xavier Roig sobre l’aeroport del Prat. Més enllà de reclamar, que cal fer-ho, un sistema de gestió que ens permeti tenir el control d’una infraestructura bàsica com aquesta, l’article veu l’aeroport com a símptoma d’una decadència que no ens hauria de passar per alt.

“...Sense anar més lluny, des de fa uns dies, la premsa de tot Europa, menys la nostra, anuncia que Air France ha creat un nou servei anomenat CityJet entre London-City (l'aeroport ubicat al costat de Canary Warf, al cor dels negocis europeus) i els aeroports següents (prenguin nota): Belfast, Dublín, Dundee, Edimburg, Ginebra, Madrid, Milà, Niça, París i Zuric. Són 35 vols diaris orientats, fonamentalment, a gent que va a Londres per fer negocis -directes a la City!-.

Caldria que deixéssim de reclamar un aeroport "com cal" i comencéssim a canviar de xip. Però, sobretot, d'enemic. Perquè l'aeroport no és res més que un mitjà. Convindria començar a canviar d'eslògan, perquè abans de reclamar un aeroport com cal, el que realment es necessita és tenir una ciutat com cal. I la Barcelona actual no dóna, ens agradi o no, la talla d'una ciutat europea de negocis, més aviat ha esdevingut una ciutat tropical-progressista on els turistes s'ho passen d'allò més bé. I la majoria de responsables que les coses hagin arribat a aquest punt tan baix a què han arribat estaven presents a l'acte de l'IESE. I més ens valdria que, davant les noves destinacions que Air France ha inaugurat des de la City de Londres, ens preguntéssim per què hi està present Milà i no hi és Barcelona; per què hi és Madrid i no hi és Roma. ¿Continuarem deixant que el caciquisme local barceloní ens distregui permanentment tot volent fer veure que l'origen dels problemes d'encaix internacional de Barcelona provenen de les infraestructures aeroportuàries? “

Sense oblidar que tot sovint juguem amb una mà lligada a l’esquena, som nosaltres i només nosaltres els responsables de posar l’economia i la societat catalanes al capdavant d’Europa i del mon. Espanya no ens ajuda, però no hi ha pitjor enemic que la pròpia desídia.

El dia abans

...algú hauria d’anar pensant com ens ho fem

quan hi hagi deu Irans trucant alhora a la porta

del club nuclear.

Fa més de cinquanta anys que s’utilitza la tecnologia nuclear per a produir energia. En fa més de seixanta que en coneixem els usos militars. Tenint en compte els avenços científics i tecnològics de l’últim mig segle i la fluïdesa amb que circula la informació per tot el planeta, és viable aturar a mitjà termini l’extensió de l’ús pacífic i militar d’aquesta tecnologia?

Si bé no està clar que Coreà del Nord tingui la capacitat real d’aconseguir la Bomba i l’Iran és encara en vies d’arribar-hi, la Xina i el Pakistan són exemples de països amb recursos escassos que l’han aconseguit. És viable aturar a mitjà termini l’extensió de l’ús pacífic i militar d’aquesta tecnologia?

No s’hi val a fer equivalències morals que no se sustenten. Anglaterra o els Estats Units són societats obertes amb un sistema polític democràtic ple de balanços i equilibris de poder. No és el mateix una democràcia com la Francesa en poder de la Bomba que un règim obscurantista com l’Iranià. Ara bé, és viable aturar a mitja termini l’extensió de l’ús pacífic i militar d’aquesta tecnologia?

Si la resposta és no, i em temo que ho és, algú hauria d’anar pensant com ens ho fem quan hi hagi deu Irans trucant alhora a la porta del club nuclear.

Economia freaky i el preu dels pisos

Fent una mirada al mercat immobiliari espanyol (...)

hi ha una conclusió obvia: els agents immobiliaris

no han llegit el Freakanomics.

Steven D. Levitt, un jove economista de la Universitat de Chicago, va publicar el passat 2005 un llibre trencador, Freakanomics. El projecte, compartit amb un periodista, treu a la llum un seguit de conclusions interessants aplicant teories econòmiques a les dades més sorprenents. De les xarxes de comercialització de crack a la venda de bagles porta a porta, Freakanomics apropa la lupa acadèmica allà on no acostuma a arribar i ho fa de la forma més irreverent.

Enmig d’aquests exemples d’economia freaky, en Levitt aprofita per donar una lliçó interessant sobre el mercat immobiliari. Els propietaris amb un pis per vendre acostumen a confiar en l’agent immobiliari de torn perquè creuen que comparteixen interessos. Si el venedor cobra a comissió, sembla lògic pensar que provarà de vendre el pis en qüestió tan alt de preu com sigui possible. Així doncs, perquè els agents immobiliaris venen les pròpies propietats a preus significativament més alt que la mitjana del que gestionen?

En Levitt es posa a la pell de l’agent immobiliari i arriba a conclusions sorprenents. Si es té un sol pis per vendre és obvi que es provarà de vendre’l al preu més alt possible. Ara bé, per a un venedor amb una cartera de propietats per gestionar serà més interessant rebaixar preus i tancar algunes operacions més en el mateix temps. Es guanya molt més amb dues comissions de 12000€ que amb una sola de 15000€. Per a un propietari abaixar el preu un 10% té un cost alt, sobre 300.000€ es perden uns considerables 30.000€. Amb la mateixa rebaixa el cost per l’agent immobiliari és només de 1500€*. Més relatiu, oi?

Fent una mirada al mercat immobiliari espanyol, de l’ascens dels últims anys a l’estabilitat madura actual, hi ha una conclusió obvia: els agents immobiliaris no han llegit el Freakanomics. Després d’haver vist créixer com a bolets les agències immobiliàries i amb milers de nous venedors amb un stock creixent a les mans, farien bé d’anar-lo a comprar. Potser la nostra economia començaria a abandonar el camí irracional que fa temps que segueix.

* comptant un comissió estàndard del 5%

Contra el vot electrònic

Tot l’edifici democràtic s’aixeca sobre la confiança de l’elector en el poder del seu vot. No s'hi val a fer-hi experiments.

A les properes eleccions presidencials, França provarà per primera vegada el vot electrònic. Serà un assaig molt localitzat en algunes regions que tot just arriba a 800.000 electors potencials, però tot i això ha aixecat un debat públic que val la pena seguir de prop.

El vot electrònic, molt habitual als Estats Units, s’acostuma a justificar per la rapidesa i la facilitat en el procés de recompte. Hi ha però mols espais foscos en l’ús d’aquests sistemes. El control és entre difícil i impossible i hi ha molts exemples d’errors i manipulacions potencials.

El vot és massa important com per allunyar-lo de la seguretat física d'una papereta tangible. Tot l’edifici democràtic s’aixeca sobre la confiança de l’elector en el poder del seu vot. Amb el vot no s'hi val a fer-hi experiments. El sistema de recompte actual s’ha anat millorant fins a ser prou ràpid i àgil com per oferir els resultats finals en poc mes de quatre hores. Davant d’això, el vot electrònic no pot oferir cap avantatge que superi els enormes interrogants que planteja.

L'estat de dret, amb els seus controls i mitjans d’equilibri de poders, es basa en la desconfiança i la necessitat de limitar els possibles mals usos de l’estat. Els ciutadans hauríem de mantenir sempre desperta aquesta desconfiança en positiu, amb una oposició ferma davant de possibles riscos per a la fiabilitat d’un sistema que ha costat molt de guanyar. Amb el vot no s'hi juga.

L'acceleració liberal

L’imperatiu de dinamisme que avui marca el ritme del món, exigeix l’alliberament i la sintonia positiva de totes les energies socials i econòmiques que dormen al subsòl de Catalunya. Un objectiu que demana prioritzar la creació d’oportunitats per davant dels subsidis, substituir burocràcia per societat organitzada i oposar la responsabilitat individual a la deixadesa col·lectiva. En definitiva, l’execució d’un programa de liberalització que transformi el país recuperant el millor de la pròpia tradició contemporània.

Aquest camí s’enfronta, però, a dos obstacles importants. D’una banda cal tenir en compte les reticències que desperta entre gran part de la ciutadania. Una oposició gairebé hegemònica que desconfia de la opció liberal, veient-la com una amenaça a les conquestes socials més bàsiques. En paral·lel a això, no es pot ignorar que el país ha perdut en les darreres dècades bona part del tremp que l’havia acompanyat al llarg de l’època moderna. En el seu estat actual, la nostra societat correria un risc seriós d’ennuegar-se si l’administració s’enretirés dràsticament esperant que algú en recollís el testimoni.

Davant d’aquest escenari, el camí català cap a una societat més oberta hauria encarar-se des d’una progressiva acceleració liberal. Un moviment de fons que transformi el país de forma gradual, posant a la vista de tothom els avantatges d’un model de societat no mediatitzada. En aquest sentit, tots aquells convençuts que el protagonisme social és ara compartit entre les institucions, la societat civil i les empreses, han d’entendre que la construcció d’una societat liberal és a les mans dels propis ciutadans, amb independència de la direcció política dels governs successius. Seria una contradicció que des del liberalisme es pensés en el govern com a única eina per a marcar rumbs col·lectius .

El camí passa, doncs, per aixecar de nou un teixit social dens i actiu en tots els àmbits. Una societat civil compromesa amb el progrés del país i independent de les institucions també pel que fa al seu finançament. Per això caldrà aconseguir que la ciutadania, que cada ciutadà, prengui consciència del seu poder per a participar, impulsant projectes més enllà d’allò que pressuposta l’administració. Comptant també amb el rol de les empreses, obligades a complir el seu objectiu principal, fer diners, però també lligades a un compromís social pel seu caràcter de nodes socials de primer ordre. Un camí que ajudi a fer caure els obstacles abans esmentats, vencent reticències de base i dotant el país de l’esquelet civil necessari per a permetre alternatives viables al dirigisme públic.

No hi ha full d'instruccions per aquest moviment d’acceleració liberal. L'activitat de la societat civil és alhora remei i cura per superar la febre estatista que patim. Una estratègia que aspira a una autèntica revolució, col·locar de nou les persones lliures com a centre i motor de la societat.

Globalització, economia i desenvolupament

Fa pocs dies el Fons Monetari Internacional (FMI) feia públic un document entorn a les perspectives econòmiques globals que ha rebut àmplia cobertura als mitjans de comunicació del país. El motiu és que en el document l’FMI repassa l’efecte de la globalització econòmica sobre els mercats de treball. Amb la incorporació d’economies emergents als mercats internacionals, hi ha hagut un allau de mà d’obra que genera una gran competència per a part de la força de treball de les economies desenvolupades. D’aquesta obvietat econòmica, bona part de la premsa catalana n’extreu titulars llampants: “la globalització perjudica els salaris".

La globalització econòmica és un fenomen ple de clarobscurs, però no pot negar-se que només el creixement econòmic de la Xina i l’Índia la justifiquen amb escreix. No es pot parlar de pobresa i desenvolupament internacional sense mencionar que els últims quinze anys centenars de milions de persones han deixat enrere la misèria gracies a l’extensió de l’economia de mercat. Òbviament els canvis dels últims anys presenten reptes de primer ordre per a la nostra societat i l’economia que la sustenta, però no s’hi val a fer-se trampes al solitari carregant les culpes a les regles d’un joc del que en rebem els beneficis.

Les economies emergents aboquen al mercat laboral internacional enormes quantitats de mà d’obra, majoritàriament no qualificada, però a mitjà termini aixequen també mercats interiors que generen oportunitats per la oferta d’arreu del món. Així, la globalització obre incerteses per a les masses no qualificades del primer món, però alhora genera enormes oportunitats per les empreses i la força de treball qualificada de més difícil deslocalització. En una economia dinàmica la força de treball ha de millorar constantment en qualificació, i aquesta hauria de ser la lectura principal a extreure de l’informe publicat per l’FMI.

Per a un país petit i en creixement com el nostre hauria de ser possible afrontar aquest repte amb garanties d’èxit. Un repte que demana entendre l'entorn global i no oposar-se a un món implacable. Un repte que hauríem d'encarar abans no sigui inevitable una crisi per compensar els enormes desajustaments d’endeutament excessiu i monocultiu econòmic en que hem caigut al llarg de la darrera dècada.

Pausa

Pausa.

Proper post el dimarts 10 d'abril.