Els Assassins de Franco

La transició política a l’estat espanyol ha aconseguit consolidar un relat beatífic del pas de la dictadura a la democràcia. Un conte bonic, ple de bones voluntats i renuncies compartides, que ha acabat cristal·litzant com a síntesi indiscutida d’uns anys tumultuosos i confusos.

Amb “Els Assassins de Franco” en Francesc-Marc Alvaro despulla de forma desacomplexada alguns tòpics de la transició, el pes dels quals es deixa sentir encara en el dia a dia de la política catalana. El llibre no es conforma amb descobrir el transformisme democràtic de tants franquistes rehabilitats, de Porcioles a Samaranch, anant més enllà per a traçar paral·lelismes entre personatges foscos com en Martín Villa i personatges foscos com en Narcís Serra, el mateix Fouché arquetípic a banda i banda del mirall. Resseguint la sèrie de mitges veritats entre els col·laboradors del franquisme que s’amaguen en la necessitat de desenvolupar el règim i la falsa devoció democràtica de tota l’oposició.

De la lectura del llibre se'n desprén una mirada nova al part de la nostra democràcia. Un relat que posa en evidència que, tot i que el dictador va morir al llit i el seu règim va extingir-se pràcticament sol, l’antifranquisme s’ha atribuït la victòria contra la dictadura. Amb la legitimitat derivada d’haver “matat” Franco, els seus assassins han pogut gestionar el postfranquisme sense discussió, evitant tota purga de les responsabilitats del règim i heretant l’estat amb racons foscos inclosos.

És fàcil criticar la transició des del progrés i l’estabilitat consolidats després de vint-i-cinc anys de democràcia, però hi ha un interessant crit d’alerta en “Els Assassins del Franco” que no hauria de passar per alt. Una crida a la revisió d’uns tòpics que han portat a l'enquistament social del progressisme buit i a la consolidació d'un sistema polític amb espais de molt pobre qualitat democràtica.

Serem 11 milions?

Fa algunes setmanes una veu autoritzada de l’executiu espanyol assegurava que l’estat tenia corda per arribar al 66 milions d’habitants. Aquesta no és una afirmació casual, revela una estratègia governamental d’obertura a la immigració com a motor de creixement econòmic, pobre però real, i una aposta pel volum que permeti a Espanya passar de potència mitja a jugar la gran lliga europea. El creixement exponencial de població a partir de fortes onades migratòries permetria també a l’estat reforçar el seu paper de capitalitat iberoamericana en competència amb Miami. Hi ha doncs raons de pes per a creure que per al govern espanyol la immigració és una opció de fons a mitjà i llarg termini.

El cert és que la immigració no és per sí sola un fenomen positiu o negatiu, sinó un canvi més que demana adaptació i propostes de futur. En última instància el creixement demogràfic empès per la immigració és una realitat implacable i oposar-s’hi seria un error que perjudicaria les opcions d’adaptar-s’hi amb èxit. Tot i això, és exigible un major control que eviti allaus migratoris d’impossible absorció amb efectes negatius que superen qualsevol benefici potencial. Un control que ara mateix no sembla que s’estigui garantint si tenim en compte els centenars d’iberoamericans que arriben diàriament via Barajas, una entrada força més estreta i impermeable que l’estret de Gibraltar o les Illes Canàries.

Davant d’aquest escenari en que es planteja un possible augment de població de prop d’un 50% en algunes dècades, des de Catalunya i el catalanisme serà necessari plantejar-se urgentment algunes qüestions de futur. Mantenint un pes relatiu a l’estat d’un 16% de la població, aquest creixement significaria per a Catalunya arribar als 10 ,5 milions d’habitants, tot i que l’atracció del nostre pes econòmic ens podria portar fins als 11 o 12 milions.

Si aquesta tendència es confirmes a curt termini, seria urgent incentivar una redistribució territorial que equilibrés la densitat demogràfica del país, conjugada amb una massiva inversió en formació per compensar la baixíssima productivitat derivada de l’allau migratori. Aquesta és, però, la banda fàcil d’un repte d’aquesta magnitud. Per evitar que Catalunya es convertís en un infern amb 12 milions d’ànimes, caldria desplegar alhora un enorme esforç d’europeïtzació de valors i catalanització cultural que garantís el terreny comú i l’espai públic compartit que fa d’una societat alguna cosa més que un ramat espaordit. Un esforç ingent que ara mateix no sembla que siguem capaços d’afrontar.

Publicat el 10 de gener de 2007

País Valencià, realitat i seducció

El nacionalisme català acumula en el seu camí èxits i fracassos, projectes consolidats i propostes fallides, però cap derrota ha estat tan contundent i irreversible com la patida en “la batalla de València”. Gairebé trenta anys després, en un esforç per negar la realitat, el catalanisme continua ignorant que els Països Catalans són una proposta acabada, una interferència enutjosa que reclama un replantejament urgent.

En una Europa i un món que s’estructura en regions econòmiques i socials, és una prioritat consolidar la configuració regional entorn a un arc mediterrani que té ambdos països com a espina dorsal. Per proximitat geogràfica, paral·lels culturals, complementarietat empresarial i relació econòmica, es fa evident que la col·laboració franca entre Barcelona i València permetria obrir enormes potencialitats en mil i un àmbits. Una cooperació indispensable per a una millor competitivitat mútua en tots els camps.

La història recent ha intoxicat fins a l’extrem les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Des del catalanisme la frustració va deixar pas a la ignorància mentre al País Valencià es reforçava el pont València-Madrid i s’estenia la desconfiança i el recel nord enllà. Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme. Això implica fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics.

Institucions com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga comencen a fer feina en aquesta direcció, amb activitats com el Congrés Internacional d’Activitat Portuaria que va aconseguir, fa poques setmanes, reunions de treball entre els ports de Barcelona i València i els respectius consellers del ram. Calen, però, més iniciatives en aquesta direcció per què viure d’esquena al País Valencià és viure d’esquena a una part important del nostre futur.

Publicat el 5 de gener de 2007

Qüestió generacional

Es fa difícil negar la petulància implícita en la reclamació de protagonisme per a la pròpia generació, però és legítim fer-ho, gairebé obligat, si es té la convicció que hi ha una contribució a fer que ningú no farà per nosaltres.

No són els anys els que defineixen la successió de generacions amb trets i característiques comunes, sinó els esdeveniments i canvis socials que les envolten. Avui a Catalunya, la gent que gira entorn el final de la vintena i els primers quaranta arriba a l’exercici actiu de la ciutadania amb actituds i òptiques noves fruit de l’època que els ha vist créixer. Són la primera generació amb la democràcia com a memòria política exclusiva. Els únics que han viscut de forma generalitzada Europa com a referent, en molts casos amb experiències laborals i formatives en altres països de la Unió. Els primers catalans en segles que viuen la pròpia identitat amb normalitat, sovint en una autèntica ficció de país complert. Un grup de gent que ha arribat al món laboral amb l’exigència competitiva de la globalització, però conscients de les enormes oportunitats que s’obren per als països que sàpiguen sintonitzar correctament les pròpies energies.

Per capacitat i actitud, és a les mans d’aquesta generació impulsar el país a superar els reptes oberts en els últims anys. Uns reptes que alguns continuen veient com a amenaces i davant els quals cal la decisió necessària per a definir-los com a clares oportunitats. Una major europeïtzació i internacionalització de l’economia i la societat, una aposta pionera per la digitalització de l’empresa i la ciutadania, una mirada liberal sense complexos a la societat i el sector productiu que permeti avançar cap a la meritocràcia equitativa, un accent en el sector privat com font prioritària d’idees i projectes per al futur, o la consolidació d’una catalanitat hegemònica i transversal fora de ficcions contraproduents, són algunes de les responsabilitats directes i ineludibles que aquesta generació ha d’assumir.

Deixant de banda la complexitat polièdrica de qualsevol societat oberta, aquest serà, ha de ser, el perfil central d’una generació emergent que compta amb les eines per a una nova modernització del país. Una generació que obligada pel pes de la pròpia tasca, té la responsabilitat de reclamar pas i comença a fer-ho.

Publicat el 4 de desembre de 2006

El llast de les infraestructures

Els últims escàndols entorn de la xarxa de rodalies de Barcelona han tornat a fer evident la discriminació que pateix Catalunya en infraestructures de transport i comunicacions. La situació dels aeroports, ferrocarrils, carreteres i un TGV que arriba amb dècades de retard, confirmen que la falta de control sobre els propis impostos continua essent un llast per al futur de l’economia del país.

Davant d’aquesta situació, la pressió política i les reclamacions de la societat civil són legitimes i necessàries, però no poden ser excusa per a l’adormiment i la desídia. És necessari garantir que s’estiren al màxim les possibilitats de les infraestructures existents, però ho és encara més trobar la formula per a compensar des de la iniciativa privada totes aquelles inversions necessàries que ens nega el nefast model radial de l’estat.

Impulsar infraestructures de pagament com es va fer al final del franquisme suposaria avui, amb una pressió fiscal de país desenvolupat, que els catalans paguessin dues vegades unes inversions indispensables per al desenvolupament econòmic, per això caldria trobar vies de compensació que permetessin el suport públic de l’estat a la iniciativa privada. Un sistema pel qual les infraestructures bàsiques impulsades des del sector privat rebessin una aportació de capitals públics igual a la privada, sense efectes desincentivadors sobre el global d’inversions de l’estat per al territori, seria probablement una solució idònia. Permetria a les regions i sectors més dinàmics una certa independència a l’hora de tirar endavant les inversions necessàries per al futur, a l’hora que esperonaria l’obra “pública” com a motor econòmic i augmentaria el global d’inversió en infraestructures amb el consegüent efecte positiu al creixement general.

Després d’un quart de segle de discriminació constant i dèficit d’inversions en tots els camps, és hora de garantir una llibertat d’acció que l’enrocament polític obliga a derivar cap al sector privat. Trobar vies que ho facin possible sense hipoteques excessives és ara una obligació. El futur no espera.

Publicat el 20 de novembre de 2006

Sense inèrcies d'integració

La integració dels immigrants a les societats d’arribada s’acostuma a donar de forma natural, seguint una certa inèrcia que a Catalunya funcionava a ple rendiment fins a començaments dels anys seixanta. A partir d’aquell moment el nombre creixent d’immigrants d’origen espanyol que van arribar de forma massiva a un país sense instruments polítics van alentir aquesta inèrcia, arribant a fregar l’aturada total de la integració i configurant un país amb risc important de fractura social.

La recuperació de l’autonomia amb l’escola com a centre, va recomençar el lent procés d’extensió social de la catalanitat cultural, plantejant un horitzó optimista al voltant dels milions de catalans d’origen espanyol que encara avui viuen aliens a la tradició del país.

Tot just quan semblava que comptàvem com a país amb els instruments per a superar el repte de la immigració del segle XX, hem d’encarar una nova onada de nouvinguts del segle XXI.. Una nova generació d’immigrants força més diversa, en molts casos de cultures molt allunyades de la nostra i novament en proporcions que tornen a representar una enorme oportunitat/amenaça per al nostre projecte nacional.

En sintonia amb la millor tradició catalana hem de lluitar per oferir oportunitats i un projecte de futur compartit a tots els nous-nous catalans però essent conscients que encara avui no hem recuperat totalment les inèrcies d’integració que varem perdre fa quaranta anys. Enfront del risc que els milions de nous immigrants se sumin a la vida activa totalment aliens a la realitat nacional catalana, la única recepta possible és ANAR-LOS A BUSCAR. Per corregir l’absència d’inèrcies d’integració som el catalans de sempre els qui des de la societat civil, des d’associacions, clubs, parròquies, sindicats, casals i esplais, hem de convidar els nous-nous catalans a compartir projectes i vida amb nosaltres. Projectes concrets com el programa de voluntariat lingüístic son un exemple clar d’aquesta manera de forçar la relació entre vells i novíssims ciutadans del país.

Sense una correcció activa de les dificultats que la falta d’inèrcia comporta, sense prendre clara consciència que aquesta no és tasca del govern sinó de cada ciutadà en el seu entorn més pròxim, correm el risc de caure espadat avall cap a un horitzó massa difícil en un futur massa immediat.

Publicat el 20 d'octubre de 2006

Els límits d'Europa

D’ençà del inici del projecte europeu, i en particular rere la caiguda del mur de Berlín, la qüestió dels límits d’Europa ha estat una constant del debat continental. Límits geogràfics i polítics, però també de ritme, la definició dels quals permetria una millor gestió de les ampliacions i processos d’adhesió que es van obrint.

Deixant de banda la ribera sud de la Mediterrània per raons obvies, i acceptant que a mitjà termini tota la regió balcànica, Albània inclosa, tancarà el buit territorial entre Grècia i l’Europa central, només la frontera més oriental de la Unió Europea (UE) continua avui oberta i plena d’interrogants.

La prova de les limitacions que una falta clara de model suposa a la política exterior de la UE és el cas de Turquia. Els dubtes i canvis de política dels diversos estats membres entorn a la possible candidatura dels turcs han acabat portant a acceptar negociar una futura adhesió quan no és encara clar que es vulgui Turquia com a membre. La principal reticència Europea davant Turquia hauria de ser de caràcter geopolític. Pensar que la frontera de la Unió pot arribar a l’Iraq, Siria, i l’Iran fa venir malsons a qualsevol europeista i la futura adhesió hauria d’anar precedida per una implicació de la UE en la pacificació i el desenvolupament de l’orient mitjà que avui sembla del tot impossible.

Pel que fa a Rússia, si bé la seva desmesura geogràfica i el seu pes específic fan que ni tan sols s’hagi plantejat una futura adhesió, el dubte és la seva àrea d’influència més directa, principalment Ucraïna i Bielorússia. Si bé l’entrada d’aquests països a al UE sembla avui molt llunyana, és ben clar que una futura adhesió incomodaria Rússia i seria bo plantejar una estratègia que eviti la improvisació. Un escenari en que tos dos països compartissin lligams similars amb la UE i amb Rússia, servint com a zona d’esponjament i transició entre els dos gegants del continent seria probablement la solució més adient.En tot cas cal tenir clar que la qüestió turca demostra la necessitat de tenir un horitzó clar per al futur de la UE en els propers cinquanta anys que ajudi a definir les polítiques d’avui i del futur més immediat.

Publicat el 18 d'octubre de 2006

Supervivència o ambició

Sovint topem amb les actituds i els pobres esquemes mentals d’un cert nacionalisme que viu la llengua i la cultura catalanes des del paradigma de la supervivència. Una mirada rapida a la realitat catalana però, deixa ben clar que no som txerokees ni mandingues, som una cultura amb un present i un potencial creador enorme i davant d’això el vol ras d’alguns mereix el menyspreu reservat als ignorants.

La nostra és una llengua en creixement, amb un nombre de parlants que puja dia a dia, amb nivells de producció editorial entre els primers del món, una qualitat reconeguda amb presència d’excepció a fires com les de Guadalajara i Frankfurt, lectorats a les principals universitats d’Europa i un bon grapat de creadors d'alt nivell en tots els àmbits.

Davant d’aquesta realitat és evident que el nostre repte no és la supervivència sinó l’excel·lència, no només per als dotze milions de potencials consumidors directes sinó per a tot Europa i el món. És aquesta ambició, l'orgull legitim i el prestigi social que se’n deriven el que farà la nostra cultura atractiva per als nous catalans i en garantirà un futur encara més brillant.

Així doncs, potser serà millor reservar les actituds de resistència en exclusiva per al guarà, la cuina amb llard i el porró de dues banyes.

Publicat el 26 de setembre de 2006

La mala educació

La millora radical del sistema educatiu del país és una mesura urgent i necessària. Avui a Catalunya el fracàs escolar se situa entorn del 30%, una xifra inacceptable que condiciona el futur de molts ciutadans, debilita la igualtat d’oportunitats i fa molt difícil la necessària transformació del país en una economia bastida entorn del coneixement.

Les anàlisis fetes sobre els diversos sistemes educatius d’arreu del món a partir d’estudis basats en resultats mesurables, coincideixen a destacar dues característiques comunes als països capdavanters: l’alt compromís i implicació dels pares en l’ensenyament complementat amb el compromís pedagògic i el bon nivell formatiu del professorat.

Lluny d’aquestes premisses, la majoria de les reformes en ensenyament fetes a Catalunya els últims anys s’han centrat en programes, matèries i recursos disponibles, ignorant la renúncia que molts pares fan de les seves responsabilitats educatives i oblidant que aquest abandonament té efectes directes i devastadors sobre els resultats globals del sistema.

Sense voler definir polítiques concretes a seguir, és imprescindible revertir la deixadesa d’alguns ciutadans pensant en formes innovadores d’incentivar el compromís dels pares. Formes que permetin premiar aquells pares amb una major implicació amb mesures com ara la gratuïtat dels llibres o la prioritat en l’elecció de centre i assenyalin els pares que no compleixen com a corresponsables del fracàs escolar.

Publicat el 19 de setembre de 2006

Voluntariat i associacionisme, llavors de prosperitat.

Tot sovint es presenta l’economia i el món de l’empresa com l’antítesi del voluntariat i l’associacionisme, ben delimitats per la recerca del benefici personal d’una banda i la contribució altruista de l’altra . Hi ha però una escola de pensament econòmic i social que es nega a acceptar aquesta divisió de pedra picada, reclamant l’atenció per al component comunitari de la creació de riquesa, el capital social. En aquesta línia són de gran interès els arguments desenvolupats en un dels últims llibres de l’investigador nord-americà Francis Fukuyama, publicat l’any 1995 sota el títol original de “Trust: the social virtues and the creation of prosperity”* buscant una resposta al per que del desenvolupament divers de les economies avançades i el seu major o menor èxit en la creació i desenvolupament de grans empreses.

La resposta a aquest interrogant la trobem, segons Fukuyama, en el divers grau de capital social disponible, derivat de la confiança com a característica que influeix directament la possibilitat de les persones de treballar les unes amb les altres. La sociabilitat espontània d’un país, aquella que va més enllà de la família i de manera informal queda a banda de l’administració, és el que permetria a societats com la nord-americana la construcció de grans empreses, en oposició a la confiança reclosa en l’àmbit familiar de societats com la italiana (o la catalana) que impedeixen, per norma general, el creixement per sobre del control estricte del clan.

Portant un pas més enllà la teoria exposada es pot afirmar que aquesta densitat cívica no és tan sols una prova de l’alt nivell de capital social existent sinó que influeix directament en la seva creació i manteniment. Així el nivell d’associacionisme i voluntariat d’un país no serien tan sols prova del nivell de confiança existent sinó que en són també escola i llavor.

Junt amb el nord d’Itàlia, Catalunya ha estat tradicionalment una de les societats mediterrànies amb una major densitat cívica, tot i no apropar-se als nivells dels països anglosaxons. Aquesta capacitat ens va donar en el passat les eines per tirar endavant la revolució industrial i suplir el rol d’una administració pública inexistent, portant el país a ser la societat moderna que és avui. És bo recordar-ho en un moment d’enormes reptes de futur per a fer evident que en el reforç del voluntariat i l’associacionisme més ampli hi ha una gran força per al creixement i la prosperitat del país.

*”Confiança: les virtuts socials i la creació de prosperitat”.

Publicat el 13 de setembre de 2006

Sector públic: inversió contra despesa

De forma esquemàtica i potser poc acadèmica, es pot segmentar la despesa pública en tres categories bàsiques. Deixant de banda la part dedicada a garantir el funcionament diari de l’administració, que podríem anomenar despesa de manteniment, és possible dividir la despesa pública segons la participació directa d’aquesta en la futura creació de riquesa. Així podríem parlar de despesa de no retorn o despesa simple per una banda i despesa d’inversió per l’altra.

Les partides principals dins la despesa simple inclouen grans àrees del sector públic entre les que destaquen les dedicades a sanitat, pensions i serveis socials diversos. Pel que fa a les partides d’inversió, aquelles amb relació directa a l’enfortiment del creixement econòmic futur, les principals inclouen les infraestructures de transport i comunicacions, la promoció de l’extensió d’inversió en tecnologia i innovació i per damunt de tot l’enfortiment del sistema educatiu en tots el seus nivells i de la formació en un sentit ampli.

El cert és que no es pot separar el sistema sanitari i l’estructura de coixí social de l’estat del benestar del creixement econòmic, ja que donen l’estabilitat i la seguretat necessàries per que l’economia de mercat funcioni correctament garantint la igualtat d’oportunitats indispensable per que una societat es pugui mirar al mirall sense vergonya. El repartiment de la riquesa és una obligació moral que segueix la seva creació, però per poder-la repartir el condicionant previ és haver-la creat amb anterioritat.

És per aquest imperatiu de creixement que en temps de canvi, exigència de competitivitat i reptes de gran abast cal prioritzar la inversió per damunt de la despesa. Temps com els que justament s'obren davant nostre. Ara toca convertir les escoles i instituts en catedrals dotades de mitjans, fer de les nostres universitats referents europeus d’exigència i coneixement, garantir una formació constant del més alt nivell als professionals del país, consolidar les grans infraestructures pendents ja fa massa anys i apostar amb recursos per les tecnologies punteres. Aquestes han de ser les prioritats bàsiques del nostre govern per a les properes legislatures. Ignorar-ho seria faltar al potencial del país i posar en risc futures conquestes socials.

Publicat el 12 de setembre

Sobre la volatilitat de la riquesa

D’ençà de la revolució industrial Catalunya ha estat un país amb una capacitat creixent de produir riquesa que s’ha consolidat els darrers quaranta any a partir de tres eixos bàsics: el desenvolupament i la modernització de la nostra base industrial, la capacitat d’atracció d’un gran nombre de multinacionals potents i una forta aportació del turisme com a base del sector serveis. En aquest període el país s’ha transformat, fidel a la seva tradició, posant-se a l’alçada de la resta d’Europa i multiplicant la riquesa material de les últimes generacions.

Tot aquest procés ha tingut òbviament resultats molt positius, però just en el moment en que l’exigència global de competitivitat i creixement va a l’alça, apareixen entre els joves senyals creixents d’un acomodament perillós fruit d'aquest relatiu enriquiment accelerat. Hi ha en alguns àmbits de la nostra societat la sensació que arribats on sóm ara, toca disfrutar de la feina feta i gaudir-ne els beneficis, sense adonar-se que la situació de creixement actual és totalment reversible.

No sembla que hi hagi a Catalunya consciència de l’extrema delicadesa del nostre substrat productiu i de com una pèrdua de competitivitat sostinguda podria afectar en pocs anys al nostre nivell de riquesa de forma molt significativa. Hauriem de ser conscients que el declivi de la cultura del treball, el sacrifici i de l'ambició recolzada en l'esforç personal, pot tenir a curt termini conseqüències nefastes per una economia tan poc autònoma com la nostra. Les economies obertes ho són d’entrada i sortida, i el mateix procés que ens ha convertit en destí turístic i centre receptor de capitals pot girar cent vuitanta graus en un instant i buidar-nos de bona part de les vies a la prosperitat que hem seguit fins avui.

Publicat el 25 d'agost de 2006.

El potencial d'un nou voluntariat

En un context global marcat pel ritme del canvi i els reptes de primer ordre amb que ens enfrontem, un dels imperatius màxims del país ha de ser no malbaratar cap recurs, sobretot en aquelles àrees en que la nostra societat és juga el futur.

En educació, en economia i empresa, en serveis socials i sanitaris es decideix en els propers anys el nostre ser o no ser per a les properes dues generacions. En un moment en que fem el pas d’una economia regionalitzada, industrial i de serveis a una economia centrada en el coneixement i d’abast global, a l’hora que la immigració i l’envelliment de la nostra població posen a prova la nostra xarxa social, ha de ser una prioritat estirar totes les energies del país.

Així doncs es fa difícil comprendre per què amb jubilacions i prejubilacions, que enteses com ho fem avui són poc menys que morts civils, deixem d’aprofitar quantitats enormes d’experiència i d’energia humana en òptimes condicions.

Tota aquesta gent de seixanta cinc, seixanta i fins i tot cinquanta anys s’ha guanyat el dret a la jubilació, però el fet és que la nostra societat compta ara amb milers i milers de ciutadans, alguns d’ells professionals de sectors claus com l’ensenyament i la sanitat, que tenen molt a oferir i la voluntat de fer-ho si se’ls planteja de forma correcta.

Aquest hauria de ser el cor d’un nou voluntariat que permetria reforçar el nostre sistema educatiu i sanitari, donant suport també al nostre entorn productiu per fer les reformes i modernitzacions indispensables per encarar amb èxit les oportunitats plantejades pels reptes del present.

Publicat el 18 d'agost de 2006

L'Imperatiu del Dinamisme

Tot i que l’allau diari de noticies polítiques al voltant dels partits i els professionals de l’administració poden dificultar una visió en perspectiva, el cert és que els governs i el poder polític no tenen ni tornaran a tenir en el futur el protagonisme que han tingut els darrers cinquanta anys.Rere la guerra freda i en un entorn molt més fluid i difús com el d’avui, el paper principal torna a la gent, a les empreses, als grups i a les persones lliures i amb capacitat creadora. L’imperatiu de la sobirania que ha protagonitzat els darrers tres segles d’història ha deixat pas al dinamisme, i per a un país en construcció permanent com el nostre és important no perdre de vista aquest canvi fonamental.

Nokia i Ebay, però també Ryanair i Aljazeera són tan sols algunes de les iniciatives privades inexistents fa tan sols quinze anys que han transformat la nostra vida i les dinàmiques socials arreu del món. En un context com aquest ens cal alliberar tota l’energia creadora de que siguem capaços per ser a l’alçada de les oportunitats que se’ns obren. Necessitem idees, moviments i projectes que neixin i es desenvolupin a to amb el nostre temps, d’abast europeu i mundial i reconduint el país cap al camí del futur, el del coneixement.

Si durant el segle XIX va ser la industria, i durant el XX un sistema polític capaç d’equilibrar les diferències socials, el que marcarà el tall entre grans societats i països seguidors durant el segle XXI serà la capacitat de dinamisme, de creació i d’innovació. És en el caràcter pioner i ambiciós del millor catalanisme on rau la recepta de l’èxit. Només si ens mesurem amb els estàndards més alts, només si acceptem els reptes més grans i fem un enorme esforç d’inversió en els desafiaments que ens esperen serem a l’alçada del país i el seu enorme potencial.

Publicat el 14 d'agost de 2006

Vacances impagables

L’estiu és un temps per a la mandra i la lentitud.

Més que a la lectura, l’estiu crida a la relectura i la reflexió sobre l’hivern que queda enrere.

Per això, combinant mandra i relectura. Els propers dos mesos el catalunya.ffw anirà recuperant algun dels 105 posts publicats fins ara.

Bones vacances!

El contingent mòbil

el continent mòbil, seria més aviat

un contingent mòbil, sempre a la recerca

d’oportunitats allà on la creació de riquesa

demana la seva força de treball

L’obertura global que va seguir la guerra freda, conjugada amb la revolució dels transports i les comunicacions, han generat fluxos migratoris massius arreu del món. A Catalunya, gairebé un milió de nous ciutadans han transformant el paisatge urbà de les nostres ciutats i pobles, situant la immigració com el factor de canvi més important d’aquest nou segle. Els primers efectes socials, econòmics i, ben aviat polítics, d’aquesta autèntica metamorfosi nacional són ja visibles; el seu abast final continua essent impossible de preveure.

Prop de quinze anys de creixement econòmic no interromput, recolzat en el mercat immobiliari i el turisme, han estat el principal factor d’atracció per a la immigració. Un model econòmic centrat en la baixa productivitat i la necessitat massiva de mà d’obra barata i no qualificada, ha fet de la immigració una necessitat per al creixement. Ara, quan sembla que l’exuberància irracional del totxo ha tocat sostre i es prepara una necessària recessió econòmica, es tem que la immigració passi de motor de creixement a font de greus tensions socials.

Sigui per l’experiència prèvia amb la immigració d’origen espanyol o per experiències històriques europees, a Catalunya s’ha assumit que la recent onada migratòria era permanent; que els immigrants arribaven al país amb la intenció d’establir-hi un projecte de vida a llarg termini. Sorprèn, doncs, que davant una possible crisi econòmica que faci créixer l’atur entre els nouvinguts, siguin molts els sociòlegs i economistes que plantegen un èxode d’immigrants a la recerca d’oportunitats al centre i l’est d’Europa. Així el que alguns han anomenat el continent mòbil, seria més aviat un contingent mòbil, sempre a la recerca d’oportunitats allà on la creació de riquesa demana la seva força de treball.

Si aquest comportament s’acabés confirmant i una part significativa de la immigració marxés en arribar la crisi, això ajudaria a esponjar els efectes socials de la recessió, assignant recursos laborals de forma eficient a nivell europeu i facilitant la capacitat de recuperació econòmica a curt termini. Més enllà de l’anàlisi econòmic, permetria que fossin els immigrants amb un major arrelament els que quedessin a Catalunya, facilitant el procés d’integració. Probablement aquest supòsit sobre el comportament dels immigrants no es confirmarà fins a l’arribada de la recessió, per alguns imminent, però si fos encertada caldria rebre-la com una bona notícia de conseqüències molt positives.

La nova Andalusia

Andalusia ha viscut els últims

trenta anys una revolució

econòmica i social extraordinària

Andalusia ha viscut els últims trenta anys una revolució econòmica i social extraordinària. La que havia estat una de les regions més pobres i subdesenvolupades de l’estat espanyol, ha aconseguit aixecar una economia potent; situant-se al capdamunt dels índex de creixement en una onada expansiva que encara continua.

El cert és que l’economia andalusa és deutora de l’impuls estatal. Dècades d’enorme superàvit fiscal, excel·lent dotació d’infraestructures i un altíssim nombre de funcionaris han creat les condicions per a la prosperitat. La clau, però, és saber si l’estructura aixecada amb el suport de l’estat té la capacitat per a sustentar-se i crear riquesa de forma autònoma sense respiració assistida. Una mirada enrere al segle XVIII andalús permet paral·lels clars amb el moment present. En aquest sentit, resulta interessant recuperar una conferència del President Pujol a la Cambra de Comerç de Cordova de fa gairebé vint anys. Reflexionant entorn de la figura de Carles III, el President Pujol recordava llavors que Andalusia era durant la segona meitat del segle XVIII un dels principals centres industrials del sud d’Europa. Finalment, l’arribada del segle XIX va demostrar que l’empenta industrial andalusa era fruit del dirigisme econòmic del Despotisme Il·lustrat i va apagar-se amb la fi del suport de la corona.

Avui hi ha, però, símptomes molt positius que apunten a una definitiva consolidació d’Andalusia com a economia amb capacitat de creixement més enllà de l’assistència i el subsidi. El pronunciament recent d’un grup d’empresaris andalusos de primer nivell, apostant per comptar amb un banc que doni suport a l’economia productiva de la regió, confirma aquest canvi de paradigma i fa visible una nova Andalusia. Exemples com el mar de plàstic d’Almeria, l'excel·lència del sector turístic o aquests empresaris a la recerca de múscul financer, demostren que l’esperit econòmic modern pot haver arrelat de forma definitiva al sud d’Espanya.

Des de Catalunya, aquesta metamorfosi econòmica d’Andalusia és una excel·lent notícia. D'una banda pot ajudar a lluitar contra el mite de la solidaritat perpètua que justifica l’asfixiant dèficit fiscal català; de l’altra, a mitja termini podria ajudar a trobar un nou aliat perifèric que sigui alguna cosa més que una justificació del “cafe para todos”. Seria bo, doncs, donar suport a l’ambició financera del sector privat d’Andalusia alhora que s’influeix políticament per buscar una reducció progressiva dels inputs públics a l’economia andalusa. En última instància, només amb un aprimament progressiu del rol públic en l'economia es pot demostrar, definitivament, la consolidació de la nova Andalusia.

Nota: La web d'Els Altres Andalusos s'ha fet ressó del post. Val la pena fer-hi un cop d'ull i prendre nota de la feina d'aquesta associació.

Pausa i subscripció

Mentre el bloc reposa uns dies, aprofito per recomanar que feu servir el servei de subscripció, clicant AQUÍ o a la icona del menu dret de la pantalla. D'aquesta manera podreu seguir les actualitzacions del bloc de forma fàcil i ràpida.

Proper post el dilluns 25 de juny.

Entre el bicing i la carrera espacial

l’impuls privat pren el relleu,

també en el camí a les estrelles

La tendència creixent al protagonisme social de la iniciativa privada continua passant força desapercebuda a Catalunya. Alhora, empreses i ciutadans esdevenen motor principal de canvi i progrés arreu del món. Un protagonisme que es fa especialment visible quan irromp en àmbits reservats fins fa poc temps a l’activitat estatal. Entre aquests sectors que per la seva complexitat i massiva necessitat de recursos mai no s’havien allunyat del paraigües públic, la carrera espacial podria semblar a priori un dels més inaccessibles. Tot indica, però, que l’impuls privat pren el relleu, també en el camí a les estrelles, tal i com es pot llegir en portada a la revista Wired d’aquest més de juny.

Aviat farà quaranta anys que l’aventura espacial va tocar sostre amb l’arribada de l’home a la lluna. Un projecte tan ambiciós i desmesurat per al moment que encara avui hi ha qui posa en dubte que es dugués a terme. Des de llavors hi ha hagut pocs avenços significatius. Les bases del sector continuen essent les mateixes que fa quatre dècades. No hi ha projectes ambiciosos més enllà del llançament de satèl·lits i el manteniment d’una estació espacial sense massa objectius clars. Les diverses agències espacials fa anys que acumulen fracassos estrepitosos mentre lluiten per mantenir pressupostos gegantins. Tot plegat sense haver sabut fer els passos accelerats que tothom esperava a finals dels anys seixanta.

En aquest context d’esllanguiment i fracàs en l’ambició governamental per la carrera a l’espai, hi ha avui diverses iniciatives privades que aspiren a prendre el relleu i liderar el futur. Tot i que actualment es troben a les beceroles, empreses com Space X, Scaled Composites o UP Aerospace treballen en projectes diversos per abaratir la sortida a l’espai i oferir alternatives comercials tant al transport com al turisme espacial. Projectes que en molts casos surten de l’apadrinament de nous bilionaris com n’Elon Munsk de PayPal, en Jeff Bezos d’Amazon o en Richard Branson de Virgin. Empresaris que aspiren revolucionar la tecnologia espacial amb renovats punts de partida, agilitzant processos i concentrats en la reducció de costos i la consecució d’objectius a curt i mitjà termini. Un canvi de perspectiva indispensable per a qualsevol que conegui la història del bolígraf espacial de la NASA contra el llapis dels astronautes russos*.

Els canvis en el sector espacial són només un símptoma més del lideratge compartit entre govern i sector privat que marcarà les properes dècades. Uns canvis de fons que s’imposen de forma lenta però imparable i que a Catalunya continuen sense desplegar el seu potencial. Mentre la carrera espacial, que va ser centre del conflicte polític entre els grans estats de la guerra freda, s’aixeca ara sobre l’ambició empresarial, a Barcelona l’administració decideix llogar bicicletes. De l’èpica privada a la misèria pública.

*Com es pot llegir al link, l’anècdota no és verídica, però resultava massa bona com per no incloure-la al post. Disculpeu la demagògia.

Més lletres per l'Àfrica

Pensar en l'Àfrica, tenir-la
present, és ja alguna cosa.

Àfrica és avui la gran assignatura pendent del món. Un continent sencer oblidat i absent. Sense esperança.

Pensar en l'Àfrica, tenir-la present, és ja alguna cosa. El principi indispensable.És per això que des d'alguns blocs hem volgut dedicar un espai al sud del sud, allà on dorm el gran repte del món opulent.

Alguns blocs que s'hi sumen:

- Entrellum: Àfrica

- catalunya.ffw: Apadrina un... emprenedor Africà
- Vida quotidiana: Quatre lletres per l'Àfrica (I): Xavier Sala-i-Martin
- Arfues.net: categoria Àfrica
- Carles Campuzano: Quatre lletres per l'Àfrica
- Cristòfol: Quatre lletres l'Àfrica

- catalunya.ffw: L'Altra Àfrica
- Enric Canela: Què podem fer per l'Àfrica?
- Carme Laura Gil: Mare Àfrica, perdó!

- El Nom dels Peixos: Solucions i mercats

- Esperant ser una tempesta: Addelah i Adi

- Alejandro Popular: Sobre l`Àfrica

- Marc Vidal: Àfrica

- Francesc Puigcarbó: Déu salvi Àfrica

- Ignasi Guardans: Heiligendamm

- M'agrada parlar: Madame Bâ i els pagesos

- Ferran Bello: Mare Àfrica

- M.H. Ernest Benach: Els oprimits, els ignorats, els oblidats...

- El Nom dels Peixos: Responsables

- El Nom dels Peixos: Present i Passat

- El Nom dels Peixos: Fronteres

- Daniel Mallén: Quatre lletres per l'Àfrica

Animeu-vos a escriure quatre lletres per l'Àfrica.

Miroir d'une Nation

sense professionals de l’administració del

més alt nivell, fidels al projecte català de país,

hi haurà sempre una gran dificultat per a

consolidar les pròpies posicions davant l’Estat

Remenar una biblioteca generosa regala sovint sorpreses reveladores. Una d’aquestes és retrobar un llibret francès sobre l’École Nationale d’Administration mentre es busquen alguns textos sobre la negociació del nostre Estatutet. El títol del llibre deixa clar d’entrada el respecte amb que els francesos tracten les coses serioses. Miroir d’une Nation, l’escola d’administració pública com a mirall de la nació. El llibret, tot just cent pàgines, es completa amb un altre text de títol encara més explicatiu. Les Collages qui font un État, els encofrats que fan un estat. El funcionariat com a mirall i esquelet d’un país.

No es casual entretenir-se amb una reflexió francesa sobre la seva estructura d’Estat quan es busca el relat del nostre últim fracàs per a dotar-nos d’una mica més de poder polític, per ser una mica més Estat. No és casual perquè la manca d’autèntics professionals de l’administració, d’aquests homes i dones que són els encofrats d’un Estat, ha estat un dels dèficits més clars de l’aposta estatutària catalana. Cap Estat europeu es permetria arribar a Brussel·les amb el desconcert, la fractura interna i la improvisació amb que Catalunya va portar l’Estatut a Madrid.

Un Estat és litúrgia, força, recursos, però també, i en un grau molt important, és una tradició. Bona part del poder i les habilitats de l’administració estatal són heretades, apreses en la successió de generacions funcionarials que es relleven mantenint una cultura de treball. Citant el President Pujol quan parla de l’administració de l’Estat, a Madrid “fa tres cents anys que hi són, sempre els mateixos, i saben molt bé el que es fan”. Si no és fàcil aixecar una estructura d’Estat de nova planta, encara ho és menys fer-ho des de la submissió autonòmica i en un país que, fins fa poques dècades, feia bandera del refús a l’administració. Ara, caldria tenir clar que sense professionals de l’administració del més alt nivell, fidels al projecte català de país, hi haurà sempre una gran dificultat per a consolidar les pròpies posicions davant l’Estat.

Tot apunta que l’administració i la política jugaran un paper menor en el futur si el comparem amb el protagonisme absolut del segle XX. Hem d’excel·lir en dinamisme social i econòmic, però sense un edifici administratiu i polític ferm, amb capacitat i ambició, es farà molt difícil trencar el sostre de la nostra sobirania. El centre del futur és en terreny privat, però no es pot oblidar la construcció d’un edifici públic que consolidi i ajudi a guanyar espais de poder, amb els homes i les dones dedicats a fer-ho amb garanties d’èxit.

De l'Encyclopèdie a Wikipedia (II)

Els sistemes col·laboratius i l’economia oberta obren enormes possibilitats de progrés. Són l’eina adequada per a les necessitats del moment i per tant guanyaran presència i protagonisme. Alhora, amb la mateixa força amb que l’enciclopedisme va marcar una època, la wikinomia es pot afegir al conjunt de noves maneres de fer que van modulant la vida social.

De la seguretat cega en la raó i de l’absolutisme de l’autor en van sortir els malsons de la Il·lustració. La obediència acrítica a líders indignes que van marcar un segle XX que començava ple d’esperança en la tècnica. Aquestes qualitat a través del mirall són les que fan de la wikinomia i les estratègies col·laboratives un autèntic pou de llibertat.

De la prudència en la lectura de materials aportats anònimament i tot sovint sense referències segures se’n deriva una lectura crítica però confiada. Un distanciament analític que hauria de vacunar contra el virus de la tirania. Encara més important, però, és el que es desprèn de la participació massiva en la confecció d’aquests materials. De la línia que va de l’autor/dictador al lector/ciutadà-passiu es passa a una dinàmica d’autor a autor que capgira molts dels esquemes socials i polítics mantinguts fins ara. El metge de poble que esperava pacient la seva entrega de l’Encyclopèdie al segle XVIII, és ara un dels moltíssims autors anònims de Wikipedia.

Quan els ciutadans, consumidors o empleats tenen la opció d’expressar les seves idees i opinions de forma directa i no mediatitzada com fins ara, ho fan amb un entusiasme creixent. Els ciutadans de la wikipolis, quan aboquen idees i propostes en el terreny polític i comunitari, generen una exigència immediata. Volen ser escoltats, debatuts i contestats. Exigeixen ser tinguts en compte. Un moviment que s’intueix ja en alguns blocs polítics del país i que toparà de cara amb les democràcies de baixa qualitat que alguns països com el nostre han viscut fins ara.

De l'Encyclopèdie a Wikipedia (I)

El suplement Culturas de La Vanguardia dedicava la setmana passada algunes pàgines a la publicació recent d’un assaig sobre l’Encyclopédie, presentant l’empresa de Diderot i d’Alembert com a paradigma de la Il·lustració i l`època moderna. Aprofitant la referència, resulta interessant el contrast entre l’Encyclopédie original i la nova Wikipedia. Un contrast, entre els dos extrems d’una mateixa tradició, que permet una panoràmica de la metamorfosi social en que ens trobem des que varem començar a deixar enrere la modernitat per perdre’ns, desorientats, entre la postmodernitat i la nova modernitat líquida.

El projecte enciclopèdic clàssic era un sistema tancat i finit, una referència segura i complerta que mirava enrere, cap al cabdal de saber indiscutit acumulat fins al moment. El resultat de la feina d’uns pocs savis per a l’ús d’uns pocs il·lustrats que acaba essent llavor de raó i Llum. En oposició a l’Encyclopédie, Wikipedia és un projecte obert, massiu, sempre en evolució i centrat en el present i el passat més immediat. Una obra de centenars de milers d’autors anònims per a milions d’usuaris anònims. Una eina que es va tornant indispensable però que exigeix prudència i una lectura crítica. La informació de Wikipedia no té garanties, tot el que conté pot ser fals o esbiaixat.

És la coincidència del canvi de ritme i orientació del món amb l’aparició de nous recursos i eines el que ha fet possible Wikipedia i tota la resta d’experiències de col·laboració oberta. El cabdal d’informació es dobla cada pocs anys i allò central és de forma creixent el present per davant del passat acumulat. Quan les enciclopèdies tradicionals haurien de publicar suplements de forma mensual per mantenir-se al dia, els nous mitjans troben en la opció col·laborativa una solució òptima.

(...)

Continuació: "De l'Encyclopédie a Wikipedia (II)", dimarts 05/VI

Blocant enrere (i 2)

Amb aquest post el bloc arriva als cent. Tal i com vaig fer en passar la ratlla dels cinquanta, volia aprofitar per agraïr-vos l'interès a tots els que aneu trobant una estona per llegir el catalunya.ffw.

De nou, i amb la intenció de millorar el bloc, agrairia els vostres comentaris i idees sobre aquest bloc. Esteu convidats a fer-ne una crítica àcida i a proposar orientacions, temes i formules que el facin més àgil i interessant.

Per acabar, i amb voluntat de compensar la poca reversibilitat del format bloc, adjunto la referència a cinc posts dels últims mesos per als que em vulgueu acompanyar en aquesta blocada enrere:

- Apadrina un... emprenedor africà
- L'acceleracío liberal
- La trampa de l'atur
- Consideració crítica de l'independentisme
- País Valencià: realitat i seducció

Abstenció i alerta ridiculista

la irrupció del ridiculisme com a toc

d’alerta pot jugar un paper positiu

Les eleccions municipals que acabem de deixar enrere tanquen un cicle marcat per un allunyament creixent entre societat i representants polítics. Una desvinculació que s’expressa principalment a través de l’abstenció, però que pren formes més conscients com el vot en blanc o el suport a opcions allunyades de l’establishment tradicional. Així, l’abstenció ha anat creixent els últims anys fins a fregar la barrera psicològica del 50% en les darreres dues convocatòries electorals. Un fenomen preocupant que debilita la democràcia, distorsiona la representativitat de les institucions i obre la porta a una possible catarsi política de resultats imprevisibles.

Davant d’aquest dèficit de participació, es troba a faltar una reflexió activa de la partitocràcia dominant. No sembla que hi hagi una introspecció autèntica que contribueixi a evitar l’alienació política de bona part de la societat. Tot i que el ritual demana que els principals caps de cartell es lamentin cada nit electoral de la creixent desvinculació ciutadana, a les poques hores la carrera política continua i l’abstenció torna a quedar lluny del centre del d’atenció. És en aquest sentit que la irrupció del ridiculisme com a toc d’alerta pot jugar un paper positiu amb la ciutat de Reus com a banc de proves.

A hores d’ara és un personatge conegut a tot Catalunya, però l’Ariel Santamaria va començar la seva “carrera” política amb les municipals de l’any 2003. Amb l'Ariel vestit d’Elvis com a candidat i un seguit de propostes estrafolàries la CORI (Coordinadora Reusenca Independent) va quedar-se a les portes d’entrar a l’Ajuntament reusenc. Quatre anys després i amb una participació a la ratlla del 50% la CORI ha aconseguit un regidor i ha quedat molt a prop del segon per al seu número dos, el Pirata del Gorro.

Tot i la gràcia que feia a la ciutat l’esperit pitarresc i irònic de la CORI, l’entrada a l’Ajuntament ha estat rebuda amb sorpresa i una certa vergonya, pròpia i aliena. Ara, el que hauria estat incomprensible i inútil en una situació política normal, pren un color diferent en un context de desafecció política com el que vivim. La CORI és un toc d’alerta amb contingut, similar al dels Escons Insubmisos però amb més conya i color. Una eina de molts ciutadans per demanar l’atenció de les institucions i exigir noves actituds. Més enllà d'això i com a valor afegit, la CORI aconseguirà evitar que la partitocràcia s’oblidi en pocs dies del llast a la legitimitat que suposa l'abstenció. A l’Ajuntament de Reus no serà fàcil a partir d'ara ignorar l’allunyament dels ciutadans, a cada Plè el fantasma d’Elvis Presley s’ocuparà de recordar-lo a ritme guitarra i lluentons.

Debat polític i campanya electoral

Frivolitzar la demagògia l’acaba fent invisible.

Avui es tanca la darrera campanya de l’inacabable cicle electoral que marca el ritme de la política catalana. Una campanya en la que, de nou, s’ha repetit des d’alguns partits la necessitat de deixar qüestions claus per al futur del país fora del debat polític.

La immigració, la seguretat, el terrorisme o les pensions, obren la porta fàcil a la demagògia i la crispació. Són els grans reptes, els grans problemes si es vol. Els que la ciutadania viu amb més preocupació i per tant els més susceptibles d’atiar la por, l’odi i la divisió social. El cert és que les campanyes electorals es juguen majoritàriament als mitjans de comunicació i demanen un tipus de missatges que lliguen malament amb les qüestions més complexes i delicades. Ara bé, tot i les dificultats evidents per a garantir un debat en condicions, es fa difícil justificar que s’eviti la discussió sobre algunes preocupacions centrals dels ciutadans justament en el moment de decidir el vot.

Aquesta voluntat d’evitar la discussió oberta sobre els interrogants socials més esmolats, posa en evidència una falta de confiança preocupant de la classe política i suposa un risc important per al propi sistema. Una falta de confiança dels propis polítics en la seva capacitat per a debatre públicament sobre immigració, cossos de seguretat o pensions, sense caure en la caricatura i la pura demagògia. Però també i encara més greu, una desconfiança en el criteri de l’electorat per a jutjar i castigar la caricatura i la demagògia. Més enllà d’això, renunciant al debat públic entorn a la immigració i la seguretat es corre el risc de fer de la qüestió un patrimoni exclusiu de l’extrema dreta, amb les conseqüències dramàtiques que se’n podrien derivar.

Així doncs, seria bo demanar valentia i seny als polítics catalans a l'hora d’afrontar en campanya totes aquelles qüestions que els ciutadans consideren d’importància per al propi futur. Una aposta que caldria començar des del govern, evitant titllar d’extrema i excloent tota proposta relativa a la immigració o d’imprudent i poc patriòtica qualsevol crítica als Mossos d’Esquadra. Frivolitzar la demagògia l’acaba fent invisible.

El vi com a metàfora

el vi català és en minoria a les taules del país

El vi és la metàfora perfecta del país. No només per ser l’expressió més literal de la terra, del terroir que li fa de mare. La relació del país amb el seu vi permet una reflexió sobre alguns racons poc il·luminats del nostre fer col·lectiu. Catalunya compta amb una llarguíssima i continuada tradició vitivinícola d’altíssim nivell. Una dotzena de Denominacions d’Origen amb caràcter propi i un ventall amplíssim de producte. Un producte de qualitat que en molts casos s’obre camí amb èxit als mercats internacionals, amb segells de prestigi com la DOQ Priorat o l’emergent DO Montsant. Alhora el vi català és en minoria a les taules del país, amb una participació sobre el total de vendes de vi amb Denominació d’Origen de poc més d’un 23% per al conjunt de les DO’s catalanes.

Productors i distribuïdors tenen bona part de la responsabilitat d’aquesta situació anòmala, els uns per apostar massa sovint per una mediocritat conscient, com en el cas dels grans cavistes, els altres per no haver sabut trobar les estratègies per a posicionar correctament el producte del país, afegint-hi la proximitat com a avantatge logístic. Tot i això, és des de l’òptica del consumidor que s’intueixen actituds socials i de consum que serveixen de guia de lectura i metàfora d’alguna cosa més que una copa de vi.

Es fa difícil entendre la passió dels catalans pel vi de Rioja. Una DO que produeix en quantitats ingents un vi que, majoritàriament i amb mil excepcions, és mel·liflu, tou i fàcil. A les antípodes del cos i la robustesa de la tradició vinícola catalana. Com si, fa tot just trenta o quaranta anys, quan el país feia el pas de la subsistència a l’oci, de la set al tast, s’hagués deixat enamorar per la vulgaritat tancant espais al producte propi. Un moviment que demostra l’escàs chauvinisme català i l’obertura a tot allò que ve de fora. Això si, amb enormes dificultats per aconseguir treure el nas més enllà de l’estat espanyol. Vinateries, cartes i supermercats farcits d’ampolles de Toro, del Bierzo o de Castilla La Mancha, però sense opcions per als magnífics vins italians, xilens o sud-africans que ajudarien a obrir de debò el nostre paladar.

Una dislocació en el gust i els hàbits de consum que va més enllà per a ser símptoma d’una dislocació en l’actitud i el compromís de bona part del país amb al propi llegat.

L'Altra Àfrica

(fes Quatre Lletres per l`Àfrica)

Poques vegades l’Àfrica s’obre camí a Europa més enllà de guerres i crisis humanitàries. Això dóna encara més valor a un llibre com “Ploma blanca”, un recull de poesia oral africana que permet apropar-se a un altra Àfrica. Un món net que perviu sota el desconcert i la pobresa.

Dues mostres,

Cançó d’una mare al seu nadó
(tradicional Hotentot)

Oh, fill d’una mare d’ulls clars
que sempre mires lluny,
de gran seràs caçador!
Els teus braços fornits
tibaran l’arc i dispararàs segur.
Oh, fill d’un pare ben plantat,
Amb la força de les teves cuixes
domaràs els braus més indòmits!
Oh fill, el teu membre vigorós
Engendrarà nadons forts com tu!

El Cel
(tradicional Ewe)

De nit, el cel és com una ciutat
plena d’homes i bèsties,
on ningú no ha matat mai un ocell,
ni cap ós ha devorat la seva presa.
No hi ha accidents, ni desgràcies
en la immensitat dels estels.
Allà, tothom coneix l’indret
On viuen amagats els somnis.

Apadrina un... emprenedor africà

Potser no ens cal un gran Pla Marshall

per l’Àfrica, sinó milers i milers de petits,

gairebé insignificants, plans d’empresa.

(fes Quatre Lletres per l'Àfrica)

Quan centenars de milions de persones deixen enrere la pobresa a la Xina i l’Índia, Àfrica continua essent un racó de món sense esperança. L’únic gran racó de món sense esperança. Un conjunt de països que, del Sàhara a les cataractes Victòria, viuen assetjats per la pobresa, la malaltia, el desgovern i la falta d’estructures socials fermes. Impossibilitats per a pujar tots sols l’escala del progrés.

El cert és que en els últims anys hi ha hagut plantejaments ambiciosos des del primer món per empènyer el continent Africà fora del cercle viciós en que es troba. L’any 2005 el govern britànic va apadrinar la creació de la “Comission for Africa”, que en la línia de l’economista Jeffrey Sachs demana un “big push”, un gran esforç inversor que generi una catarsi al continent econòmica al continent. Una visió que, en relació als Objectius del Mil·lenni de les Nacions Unides, va ser ben rebuda per la Unió Europea i el G8, però amb un escàs seguiment posterior.

Hi ha, però, un corrent que mira amb gran escepticisme els grans plans per al desenvolupament que arribin sense corregir els errors del passat. La corrupció, la ineficiència d’alguns organismes internacionals i la pròpia dificultat de l’ajuda directa per generar riquesa més enllà d’alleugerir la pobresa. Liberals com el professor Sala i Martin o l’irreverent Tim Harford han expressat en alguns articles la seva poca confiança en els grans plans de desenvolupament, apostant per l’única via de progrés possible per a l’Àfrica. Els seus emprenedors.

Tal i com demostra l’experiència dels microcrèdits a l’Índia del Grameen Bank, no hi ha millor ajuda al desenvolupament que un petit finançament que faciliti la iniciativa econòmica de base. Diners que creen riquesa i teixit econòmic allà on és més necessari. Cap a aquest camí apuntava un article recent de l’"Undercover Economist" al Financial Times, explicant una experiència de desenvolupament p2p potencialment revolucionària. Des del web kiva.org, qualsevol inversor pot fer una ullada a dotzenes de petits projectes empresarials de països en desenvolupament, certificats localment i a la recerca de finançament. Una forma excel.lent de plantar autèntica llavor de desenvolupament que podria portar llum al túnel africà.

Potser no ens cal un gran Pla Marshall per l’Àfrica, sinó milers i milers de petits, gairebé insignificants, plans d’empresa.

Quatre lletres per l'Àfrica

Pensar en l'Àfrica, tenir-la

present, és ja alguna cosa.

Àfrica és avui la gran assignatura pendent del món. Un continent sencer oblidat i absent. Sense esperança. Pensar en l'Àfrica, tenir-la present, és ja alguna cosa. El principi indispensable.

És per això que des d'alguns blocs hem volgut dedicar un espai al sud del sud, allà on dorm el gran repte del món opulent.

Alguns blocs que s'hi sumen:

- Entrellum : Àfrica

- Vida quotidiana: Quatre lletres per l'Àfrica (I): Xavier Sala-i-Martin

- Arfues.net: categoria Àfrica

- Carles Campuzano: Quatre lletres per l'Àfrica

- Cristòfol: Quatre lletres l'Àfrica

- Enric Canela: Què podem fer per l'Àfrica?

- Carme Laura Gil: Mare Àfrica, perdó!

Animeu-vos a escriure quatre lletres per l'Àfrica.

Pausa i subscripció

Mentre el bloc reposa uns dies, aprofito per recomanar que feu servir el servei de subscripció, clicant AQUÍ o a la icona del menu dret de la pantalla. D'aquesta manera podreu seguir les actualitzacions del bloc de forma fàcil i ràpida.

Gràcies a tots per anar seguint el catalunya.ffw.

Proper post el dijous 17 de maig.

Del País Perplex al País Complex

Poques regions d’Europa occidental

han passat els darrers cinquanta anys

per una transformació tan radical

com la que s’ha donat al País Valencià.

Al bloc d’en Joan Mansanet, candidat nacionalista a l’Ajuntament de València*, s’hi cita la recent presentació del llibre País Complex. Un títol que fa l’ullet al valencianisme en paral·lel al País Perplex amb que Josep-Vicent Marqués feia el 1974 la primera revisió del fusterianisme estricte.

Poques regions d’Europa occidental han passat els darrers cinquanta anys per una transformació tan radical com la que s’ha donat al País Valencià. Una metamorfosi econòmica, política, social, lingüística en certa mesura, que des de Catalunya sembla haver-nos passat per alt. Catalans i valencians fa gairebé trenta anys que vivim d’esquena i acumulem ignoràncies mútues.

Una falta de relació molt costosa quan el món es configura en regions econòmiques amb alt potencial de creixement, com l’arc mediterrani. El catalanisme, que en molts casos ha d’arribar encara al país perplex, ha de fer l’esforç d’apropar-se al país complex que és avui el País Valencià. Sense un canvi de perspectiva que permeti entendre el veí del sud com és, i no com voldríem que fos, no hi ha relació possible.

Afortunadament, País Valencià endins fa temps que el nacionalisme majoritari ha emprès el camí de la modernització, molt conscient dels reptes que encara i les possibilitats enormes que s’obren a la valencianitat. Sort, doncs, que hi ha gent com en Joan Mansanet que, des de la fidelitat al valencianisme, han deixat enrere la perplexitat per encarar sense complexos el país complex.

*Si a tot el País Valencià el Bloc Nacionalista es presenta dins la coalició Compromís pel País Valencià, a la ciutat de València el Bloc ha apostat per afavorir el canvi participant a la llista del PSPV que encapçala Carme Alborch. A València ciutat, aquest cop, voteu PSPV!

Dinamisme, lentitud i mercantilització

passejar 1 1 v. intr. [LC] Anar d’un costat a
l’altre per deport, per fer exercici,
prendre l’aire. Vam passejar una
hora pels voltants del poble.

DIEC’07

On és l’equilibri entre creació de riquesa i mercantilització? Entre el dinamisme innovador i la lentitud hedonista? En sabem encara de passejar sense comprar?

El consumisme és un efecte secundari de l’opulència. Amb sort, serà només un tret d’immaduresa adolescent que sabrem reconduir abans no acabi amb nosaltres. Com qui aprèn a gaudir de l’alcohol després d’emborratxar-s’hi.

Catalunya i el Minotaure, encara

El país ha de recolzar-se en les pròpies habilitats

mentre aprèn a gestionar l’autèntic Poder.

“El Minotaure és un personatge important de la Història

i de l’actualitat. És el Poder. (...) Abstracte en teoria,

és una realitat quotidiana que cal saber manejar.

Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d’altres que

no saben com fer-s’hi. Aquest darrer és el cas històric

de Catalunya.”

Notícia de Catalunya (1954)
Jaume Vicens Vives

Fa més de cinquanta anys que en Jaume Vicens Vives publicava “Notícia de Catalunya”, un exercici d’introspecció nacional que va ajudar a posar les bases per a superar el trauma del Desastre Nacional, la guerra espanyola. En l'obra, Vicens Vives retrata un dels grans dèficits de Catalunya, la incapacitat per a la política, per a la gestió del Poder.

Mig segle més tard i després de gairebé trenta anys d’autonomia, el postpujolisme i el procés estatutari han tornat a posar damunt la taula la immaduresa política del país. Si bé la gestió política i la construcció d’una administració moderna demanen temps i experiència, la situació dels últims anys podria fer pensar que el pujolisme ha estat una excepcionalitat en la llarga mala relació de Catalunya amb el Minotaure.

El cert és que Catalunya no pot renunciar a la política i aprendre a cavalcar el Minotaure continua sent un imperatiu per al país. Mentrestant, però, cal ser conscients de que la societat ha estat tradicionalment la pròpia fortalesa i cal que recuperi el protagonisme que l’ha fet responsable de bona part dels èxits del catalanisme. El país ha de recolzar-se en les pròpies habilitats mentre aprèn a gestionar l’autèntic Poder. Unes habilitats que ens situen alhora en sintonia amb el món, prioritzant el dinamisme social per sobre la pura gestió política.