Pistoles, Gèrmens i Acer

"Guns, Germs & Steel" (traduït al castellà com a "Armas, Germenes y Acero") és un llibre extraordinari en que el fisiòleg Jared Diamond prova de respondre una pregunta difícil: per què els europeus van conquerir el món?.

La National Geographic ha fet un bon documental a partir d'aquesta obra (Premi Pullitzer l'any 1998). Val la pena!

*

Bread&Butter / 080 BCN Fashion (encerts en betes i fils!)

Des de la llibertat i la independència d’un bloc resulta fàcil criticar el Govern. Des de la tranquil·litat de no dependre, ni poc ni molt, del pressupost públic, gairebé resulta més difícil l’elogi que no pas la crítica. Però sense el reconeixement dels encerts, quan aquests hi son, els judicis negatius perden bona part del seu pes. En la gestió del sector de la moda, en la tasca de fer de Barcelona/Catalunya un referent global en betes i fils, el Govern (la Secretaria de Comerç) ha jugat bé les seves cartes.

Hi ha qui mira enrere amb nostàlgia provinciana cap a la passarel·la Gaudí, un forat negre de diners públics que fa massa anys que no tenia nord. Com si apostant per un altre model haguéssim perdut una batalla. La passarel·la Cibeles i els altres certàmens similars a Nova York, París i Milà, no ens haurien de fer perdre el son més enllà de fer un benchmarking per treure’n el millor i saber-se’n diferenciar amb traça. L’èxit d’una fira a nivell global en un moment d’oferta saturada rau justament en buscar un perfil propi, particular i original, i fer-lo atractiu als ulls del món. Un perfil propi que lligui amb allò que la ciutat i el país son i volen ser.

Custo, Mango, Desigual, Antoni Miró i Camper comparteixen alguna més que la pura proximitat geogràfica. No fan alta costura, fan roba i complements informals, creatius i desenfadats. L’estil jove i europeu que el Bread&Butter ha sabut portar a la ciutat en una fira diferent que genera negoci i ens posa al mapa global. Una projecció que es combina amb el 080 Barcelona Fashion dedicat a joves dissenyadors. La mateixa joventut, dinamisme i creativitat que han de ser al fons de la marca Barcelona. Si sabem conjugar el Bread&Butter i el 080 BCN amb un tercer certamen internacional dedicat al sector nupcial, aprofitant la posició de Pronovias i Rosa Clarà, la presència de Barcelona en el mapa global de la moda serà del tot indiscutible.

Costa fer-se un nom en el circuit internacional, alguns d’aquests events necessitaran canvis i modificacions, però l’estratègia és encertada. En l’obligació d’assignar recursos escassos amb la major eficiència el model actual supera de llarg l’antiga Passarel·la Gaudí. De llarg.
*

Catalans a Telemadrid, la recepta d'en Xammar

El passat mes de juny TeleMadrid tornava a carregar contra el català amb un documental absurd sobre la "discriminació" que pateix la llengua de Corín Tellado als negocis turístics de Catalunya. Res de nou, un pas més de TeleMadrid cap a la dimensió desconeguda i el ridícul periodístic. Res de nou, si no fos que la veu en off a qui sorprenia que els "bocadillos" fossin entrepans i els "helados" gelats, no podia amagar la seva catalanitat. Una periodista catalana col·laborant de primera mà amb l’anticatalanisme maldestre de l’amiga Esperanza.

Aquest és un país petit, potser algú dels qui llegirà aquestes línies la coneixerà. Digueu-li que no hi ha mala sang, només llàstima i vergonya. Llàstima per una professional jove que no troba altre via d’obrir-se camí que no sigui fer de peó de la catalanofòbia més descarnada. I vergonya, vergonya aliena, però res comparable a la vergonya que hauria de sentir ella mateixa en mirar-se al mirall.

Costa trobar una resposta mesurada a la pobre moral professional d’aquesta noia, però unes línies d’Eugeni Xammar a Josep Plà escrites l’any ’47 tenen la resposta. En Xammar explicava com comportar-se davant els redactors de la revista Destino, abraçats al franquisme amb l’excusa possibilista, i deia: “Ni sang, ni garrotades. Quan el redactor de Destino se us presenti d’esquena, la puntada de peu al carpó sense avís previ estarà indicadíssima. Quan el redactor de Destino se us presenti de cara, aleshores no us calen instruccions. La temptació serà irresistible i la gargallada, inexorable. Com una revolada del destí. En castellà, Destino”.

Doncs aixó, gargallades de menyspreu!

*

Jo també faig El Singular Digital

A partir d’avui aquest bloc s’incorpora a la nova secció de bitacoles d’El Singular Digital. Una iniciativa que aposta per obrir aquest diari al fenomen bloc reconeixent la vitalitat i l’empenta de la catosfera.Poc a poc els blocs van sortint de l’endogàmia i guanyen presència més enllà de l’espai que fins ara tenien reservat.

Fa alguns mesos, en Vicenç Villatoro, parlant de la cultura del catalanisme afirmava que el país havia sigut capdavanter en cultura popular, la dels ateneus i els cors d’en Clavé, però havia entrat en dificultats quan la cultura s’havia convertit en indústria. Ara, els entramats p2p i les eines digitals tornen a posar al nostre abast la possibilitat d’aixecar un moviment cultural de producció social, de molts a molts. Els blocs en són tan sols una part però han demostrat l’enorme capacitat creadora del país quan es compta amb les eines per a sintonitzar-la correctament.

Avui acaben les vacances impagables que fa dos mesos que duren i el catalunya.ffw reprèn la feina. Una feina tímida de reflexió i opinió que vol contribuir a fer de Catalunya una societat viva i dinàmica, un país pioner que arribi al món global, complex i digital des del seu caràcter singular.

Ens veiem aquí i al Singular Digital!

Tres lliçons 2.0 d'en Rodolfo Chikilicuatre

1) El món 2.0 despulla allò que s’hi aboca.

TVE confiava en obrir Eurovisió per donar-li un to de modernitat que amagués la realitat casposa d’un certamen caduc. Per contra, la manca de filtres als participants i la capacitat d’elecció dels consumidors va acabar amb la victòria de l’anticoncursant. Quan es volia camuflar la caspa d’Eurovisió, la força del 2.0 aconsegueix posar-la en primer pla amb la col·laboració de l’amic Chikilicuatre, un esperpent musical síntesi de Massiel i José Vélez.

2) En el món 2.0 el peix petit es menja el gran.

La televisió pública de l’estat és un monstre amb un pressupost enorme i un dèficit històric encara més gran, l’exemple perfecte de diplodocus empresarial. Al seu davant, l’equip de guionistes d’una productora jove com El Terrat, aprofita la matussera aposta 2.0 de TVE per colar-li un gol, promocionar un producte amb mitjans aliens i, de passada, generar un fenomen de masses que ajudarà la productora a fer caixa amb uns ingressos totalment inesperats.

3) En el món 2.0 tothom hi guanya, fins i tot qui perd.

És evident que El Terrat i l’equip de Buenafuente son els grans triomfadors del fenomen Chikilicuatre, però fins i tot TVE, que ha passat per moments de ridícul, ha tret beneficis de la seva aposta 2.0. Eurovisió s’ha despullat i es presenta als espectadors amb tot el seu patetisme, és cert, però aquest any milions d’espectadors seguiran el programa especial dedicat al concurs. Irònicament, l’error de TVE, haurà aconseguit captar l’atenció del públic amb més èxit que no s’esperaven.

*Post ja publicat el passat 13 de maig

Una trobada sobre la Catalunya 2.0 (10 idees)

1. 
   
   La web 2.0 configura una nova societat civil més oberta i fluida.
2. 
   
   La tecnollibertat és progrés. La por a la tecnollibertat és un símptoma d’esclerosi social.
3. 
   
   La política 2.0 no són els polítics amb bloc, són els polítics connectats i en sintonia constant amb la ciutadania.
4. 
   
   Política 2.0 i economia 2.0 són esforços paral·lels, dues cares de la societat 2.0.
5. 
   
   El coneixement tancat és el passat. És necessari acabar amb els cercles impermeables de coneixement universitari i empresarial per obrir-los al món.
6. 
   
   Les solucions col·laboratives pròpies de la wikinomia poden ser molt útils per a compensar la pobresa en R+D a Catalunya.
7. 
   
   La informació, bona i dolenta, sobre qualsevol empresa corre entre consumidors i competidors. La honestedat és un recurs bàsic en el món 2.0.
8. 
   
   Els blocs són una eina extraordinària per a vestir d’experiència la relació consumidor/marca.
9. 
   
   Davant la microsegmentació de mercats els blocs i les xarxes socials són el mitjà més adequat per arribar de forma econòmica i eficient al client amagat.
10. 
    
    Els entramats p2p són la solució a alguns dels problemes econòmics del país. Els esquemes financers de particular a particular en són un bon exemple i poden ser una molt bona opció per a suplir el rol de bancs i caixes en molts microprojectes empresarials.
    ________________________________

Sobre aquestes 10 idees i algunes més va girar la conversa a la trobada amb blocaires que el Conseller Huguet va organitzar per parlar de la Catalunya 2.0. Podeu saber-ne més llegint alguna de les cròniques dels assistents:

- Toni Ibañez
- Jesús Palomar
- Marc Vidal

*Post ja publicat el passat 4 d'abril

Web 2.0, la nova ciutat

La imatge d’una ciutat moderna, vibrant, lluminosa i dinàmica recull tota l’essència del web 2.0. Un espai nou. Una segona revolució urbana alliberada dels lligams del món físic que compta a més amb un barri català nombrós i despert amb la catosfera com a espina dorsal.

Com en totes les grans urbs de la història, d’Ur a Nova York, de Barcelona a Xanghai, el web 2.0 recull tota la riquesa de la diferència i la col·laboració treballant en paral·lel. Persones, grups i empreses diverses que, gairebé sense voler, provoquen un xoc d’idees i opinions que acaba precipitant en afinitats i interessos comuns. Diàleg i xarxa són alhora llavor i terreny de joc per a l’impuls neourbà del web 2.0.

Una segona revolució urbana, gairebé una revolta, que ho abasta tot perquè les ciutats són àgora però també mercat. La plaça major és un espai per a la conversa però també per al negoci i el web 2.0 no és res més que la plaça major d’internet. En l’espai compartit de la nova ciutat cauen els intermediaris, corre la informació i broten les oportunitats. Oportunitats , també, per a una democràcia més autèntica.

Allò que la nova polis reclama amb força és una nova actitud. Un posat ambiciós i obert, generós i glocal. És en la mentalitat on es guanya i es perd el joc neourbà.

*Post ja publicat el passat 1 d'abril

Blocs i política 2.0: el leninisme impossible

L'agost s'acaba i aquesta serà la darrera setmana que el bloc dedica a rellegir posts de l'últim any. Uns dies per a recuperar algunes reflexions sobre el fenòmen 2.0.

L’impuls del web 2.0 revoluciona Internet i transforma el món. La capacitat d’establir llaços individuals allunyats de qualsevol estructura piramidal trenca jerarquies, reforça l’horitzontalitat de les relacions i genera formes innovadores de diàleg i participació. Amb els blocs com a eina principal, la revolució 2.0 arriba a la política. La mateixa onada de canvi que ha trasbalsat el món audiovisual, financer o editorial, topa ara amb les estructures democràtiques clàssiques. Prenent com a referència el mític cluetrain manifesto, sembla evident que la política ha d’abandonar el paradigma del discurs per centrar-se en la conversa. L’àgora retrobada.

Fins ara els blocs han protagonitzat la política 2.0. La discussió política ha reaparegut a Internet deslliurada de la cotilla partidista i el caràcter tendenciós dels mitjans de comunicació tradicionals. Els polítics amb bloc han descobert una nova manera de relacionar-se amb el ciutadà. Un mitjà a través del qual explicar-se sense intermediaris, rebent alhora respostes directes i altres inputs amb una facilitat impossible fins fa poc temps. Els ciutadans, més enllà del debat i la possibilitat de guanyar accés directe als seus representants, tenen ara els mitjans per a organitzar-se i tirar endavant idees i projectes per a fer sentir la seva veu i garantir-ne la incidència.

Tot i que el canvi serà ràpid i sembla imminent, si mirem al nostre entorn més pròxim sembla clar que l’hegemonia del l’autoritat i l’estructura en la política 1.0 han generat estructures mentals poc adequades per al sacseig que s’aproxima. Els blocs són instruments de llibertat, de pensament crític i independent. Pretendre domesticar-los a les ordres del partit i la política acaba amb la raó de ser del mitjà. Les xarxes de blocs homogenis, amb temes i arguments al dictat, tancats a la participació ciutadana i nascuts per camuflar el desprestigi del poder, no tenen futur en la política 2.0. La tendència leninista a l’organització estricta i autoritària és l’antítesi de la conversa i la democràcia oberta.

La vitalitat de la catosfera és un símptoma de la quantitat ingent de ciutadans amb voluntat de contribuir, dins i fora d’Internet. La capacitat de recollir aquesta energia és la clau de l’èxit. Qui sàpiga aprofitar tot el potencial de l’esclat de la política 2.0 rebrà un impuls extraordinari. Per això cal, però, afrontar el fenomen sense por i amb mentalitat oberta. No hi ha control possible, només serveix no tenir massa res a amagar.
______________________________________________

Aquest post recull algunes de les idees exposades durant una recent trobada de blocaires amb Artur Mas i el seu equip. Amb en Marcús, en Xavier Mir, la Núria Masdéu, en Marc Vidal, en Vicent Partal (Vilaweb), l' Eduard Batlle (El Punt), en Jordi Cabré (El Singular Digital) i l'Oriol Ibars, vam disfrutar d'una hora i mitjà de conversa distesa sobre blocs, catalanisme i política 2.0. Toca agraïr a la gent de CDC el seu interès i haver fet possible la trobada.

En podeu saber més a les cròniques dels assitents:

- Artur Mas
- Vicent Partal
- Eduard Batlle
- Xavier Mir
- Roc Fernández
- Toni Ibañéz
- Marcús
- Marc Vidal
- Núria Masdeu

*Post ja publicat el passat 24 de novembre

L'Absurda (i estúpida) polèmica del Collins

Fa algunes setmanes que corre per blocs i mitjans de comunicació una onada d’indignació contra el diccionari. La pobra gent del diccionari Collins espanyol-anglès feien la seva feina amb tota normalitat sense pensar que en un racó d’Europa hi ha un país de gent molt susceptible i totalment entregada a la correcció política del llenguatge. Per aquesta gent llegir que el Collins recull que, en castellà, “polaco” pot fer referència als catalans ha estat rebut com un insult. Un insult greu.

La polèmica és força estúpida. Els diccionaris recullen la llengua, no la creen. Son un instrument purament tècnic. Enfrontar-se al diccionari és com matar el missatger, un gest poc raonat que equival al cap sota terra de l’estruç. Potser no es vol veure el que no agrada, però el cert és que esborrant del diccionari entrades com “lleig” i “fosc” no es farà el món més bonic i lluminós, només una mica més absurd i incomprensible.

Més enllà de l’anecdota, la indignació davant el Collins resulta preocupant per què fa visible la sensibilitat a flor de pell d’un país arraconat i en retirada. Cal molt poca seguretat i encara menys sentit del humor per anar contra el diccionari. A la revolta contra el Collins li tocaria acabar com marquen els cànons del ridícul, amb una manifestació de protesta davant d’El Corte Inglés.

*Post ja publicat el passat 16 de maig

Tres sobre el País Valencià

L'any 2008 marcarà un canvi de fons en les relacions entre el País Valencià i Catalunya. Un canvi necessari que només pot ser a millor. Aprofito per a recuperar tres posts sobre el País Valencià d'aquests darrers mesos.

- País Valencià: progrés, orgull i una nova actitud

- La clau valenciana

- Del País Perplex al País Complex

k

Tres sobre la Xina

Aprofitant l'efervescència xinesa al voltant dels jocs olímpics, recupero tres posts dedicats a la Xina els últims dos anys.

Els 180º de l'economia xinesa

Iraq, la Xina i els topògrafs

L'Àfrica negra, entre el blanc i el groc
+

El perfil soviètic de la nova Rússia

Quan Rússia treu pit al Caucas davant l'exèrcit Georgià, sembla adient recuperar aquest post publicat fa una colla de mesos.

A finals de 1944, amb el final de la guerra a Europa ja molt proper, el General De Gaulle va visitar la Unió Soviètica buscant conèixer la postura d’Stalin sobre el futur del vell continent. En aterrar a Bakú (Azerbaitjan) va ser rebut amb una desfilada de l’exercit roig que recull a les seves memòries de forma interessant. Allà, escriu, hi havia “l’exercit de la Rússia eterna”. Tot i la Revolució que havia transformat el país dels tsars durant prop tres dècades, el General De Gaulle veia la Unió Soviètica com la Rússia mil·lenària, interpretant així les aspiracions i el caràcter del gegant euroasiàtic. Tal i com feia el General De Gaulle, avui, prop de vint anys després de l’ensorrament de l’imperi soviètic, hi ha motius per veure la nova Rússia i el seu aparell estatal com l’eterna Unió Soviètica, amb les conseqüències que això té per al continent europeu.

La Guerra Freda va acabar amb la derrota total de la Unió Soviètica. El McDonald’s de Moscou obria poc més d’un any després de la caiguda del mur de Berlin i el totpoderós Secretari General del Partit Comunista Soviètic acabaria fent anuncis de Pizza Hut. La transició al capitalisme va ser caòtica. Encara avui Rússia pateix els efectes d’unes privatitzacions controlades per la cleptocràcia de l’època Ieltsin. En pocs mesos la Unió Soviètica va passar de segona potencia mundial a país dependent de l’ajuda exterior. Tots els acords i tractats signats en els anys que segueixen a la derrota han estat incomplerts per occident. L’OTAN ha crescut fins arribar a la mateixa frontera russa i la Unió Europea accepta l’entrada de les repúbliques bàltiques mentre fa la cort a Ucraïna. Una humiliació absoluta que la nova Rússia no oblida.Avui, però, l’ascens vertiginós del preu del petroli, el gas i d’altres matèries primeres ha aconseguit fer reviure les aspiracions imperials russes. Un impuls econòmic miraculós per a un país incapaç d’adaptar la seva economia als requeriments de competitivitat del món global.

La nova Rússia ha recuperat la força sense haver purgat la derrota, i reprèn així un posat que no havia oblidat mai. El fet que el President rus sigui un ex-agent dels serveis secrets de la tirania soviètica és ja prova suficient del total immobilisme rus. És des d’aquest punt de vista que cal veure els assajos recents d’armament convencional d’altíssim poder destructiu, o la represa dels vols regulars dels seus bombarders estratègics de llarg abast. Uns bombarders russos que volen arreu del món escortats per caces de la OTAN com en els millors anys de la Guerra Freda. Una demostració de muscle militar que coincideix amb l’ús del gas i el petroli com a formes de pressió a països com Bielorússia i Ucraïna. Sense oblidar les amistats perilloses del President rus amb pàries com l’il·luminat Ahmadinejad o el simpatiquíssim Chavez.

La pau definitiva no és mai filla de la victòria militar, sinó de la capacitat posterior d'integrar el vençut en el concert internacional. Una Rússia amb economia prospera i comercialment relligada amb Europa i el món tindria un incentiu per a l'estabilitat i l'obertura que avui es troba a faltar. Mentre els recursos energètics continuin a un preu exhorbitant i permetin mantenir el creixement rus sense una autèntica renovació política i econòmica, els europeus hauríem d'anar-nos acostumant a un escenari de conflicte silenciós que només fa vint anys que havíem deixat enrere. Res a temer, tampoc, mentre siguem conscients de les limitacions que ens imposa el perfil soviètic de la nova Rússia. Entre d'altres deures a fer, toca començar a estudiar la sortida nuclear per evitar dependre del gas d'en Mishka mentre es busca una sortida de compromís per a les aspiracions europees d'Ucraïna.

*Post ja publicat el passat 12 de febrer

El bonisme

Trancripció*:

“Què és el bonisme? Podríem definir-lo com una actitud moral que té per fórmula una gran dosi de comprensió i de ganes d’ajudar, unes gotes o un bon raig de complex de culpa i una cullerada d’inseguretat sobre els propis valors. O sigui, una barreja de bons propòsits amb escrúpols i complexos. “

“De vegades, el bonisme es combina amb un altre estat de l’esperit, ben diferent, que és el progressisme. No el progressisme cínic amb ànsia de poder i que mira d’utilitzar i manipular els bons sentiments, sinó el progressisme un pèl ingenu i desinformat que de bona fe s’apunta a tot el que creu que és moda, avançat, intel·ligent i èticament millor.”

“Aquesta simbiosi de bonisme i progressisme, que a Catalunya es dóna molt, ens deixa indefensos. A Europa tampoc no li fa cap favor, però especialment no en fa cap a Catalunya, que és un país en situació crítica i amb una societat molt pressionada. Nosaltres necessitem valors sòlids i conviccions fermes que ens ajudin a mantenir-nos i a defensar-nos.”

*Aquest text sobre el bonisme no és meu. Ja m’agradaria. És una text transcrit de les Memòries del President Pujol tot just publicades. Un llibre que val la pena recomanar a tothom. Aquestes ratlles en són només un aperitiu.

**Post ja publicat el passat 2 de desembre de 2007

AVE: Visió espanyola, malson català.

Si, comptat i debatut, l’AVE no justifica la inversió desmesurada que exigeix, com s’explica que l’estat espanyol sigui el lloc del món on s’aposta més decididament per aquesta tecnologia? La resposta la donen la ministra Maleni a la inauguració de la línia de Màlaga i el president Zapatero a la de Valladolid: recosir l’estat amb fil d’acer, vertebrar Espanya. Tres cents anys d’esforços per a construir a cops de mall un estat-nació no han aconseguit, fins avui, consolidar definitivament el projecte espanyol. Els últims vint anys, un estat molt reforçat i amb enormes recursos fiscals ha engegat una ofensiva en que l’alta velocitat resulta clau. Madrid s’ha aixecat com un pol econòmic central que aspira a ser l’únic motor de l’estat, protagonista absolut. Fent de la península el seu hinterland particular a partir d’una xarxa d’alta velocitat densa i estrictament radial.

El projecte centrípet d’Espanya pot resultar atractiu per a castellans, andalusos o gallecs, però no respon ni de bon tros al potencial de Catalunya i l’eix mediterrani. La xarxa d’alta velocitat resulta doblement tòxica per a Catalunya: succiona recursos enormes i no respon a les necessitats del país. Unes necessitats d’infraestructura ferroviària que l’actual estratègia espanyola deixarà desateses tot i que es podrien cobrir de forma òptima amb una part de la inversió que exigeix l’alta velocitat.

L’eix mediterrani i una segona línia d’interior fins a Saragossa, emmarquen l’àrea d’interès prioritari per a Catalunya, el territori d’influència directa de la nostra economia a partir del qual ens relliguem amb Europa. Per a les distàncies clau entre Girona i València, via Barcelona, Tarragona i Reus, i la connexió de Lleida i Saragossa amb aquesta línia principal, velocitats de 200 a 250 km/h resulten òptimes en termes de temps. Una solució que demana inversions en modernització de vies i maquinària de nova tecnologia que, tot i ser altes, representen només una fracció del que demana l’alta velocitat estricta. Una solució que permetria canalitzar alhora mercaderies i passatgers, autèntica clau de volta d’una xarxa de comunicacions per a un país industrial que no es contempla en el plantejament actual.

Així doncs, també en infraestructures els interessos de l’estat, d’Espanya, i els dels catalans es troben enfrontats. Catalunya hauria d’apostar per una xarxa d’alta velocitat tradicional per a càrrega i passatgers, que relligues l’arc mediterrani i s’obrís a Europa, Madrid i la Y basca. L’estat, en canvi, ignora ben conscientment la connexió AVE de València amb Barcelona i castiga l’economia productiva amb un tren exclusiu per a passatgers pensat per a una economia en monocultiu de serveis. Tot mentre dilapida els recursos, provinents en bona part del dèficit fiscal català, en una tecnologia amb una relació cost/benefici més que dubtosa.

Una visió espanyola que els catalans no podrem aturar. Una xarxa que ens limita i ens lliga cada cop més a un estat que mai no mira a favor dels nostres interessos. Un malson.

Imatge: Diari Avui

*Post ja publicat el passat 7 de gener

L'Ave, el nou Concorde

Quan tot just fa sis mesos que l’Ave va arribar a Barcelona, sembla que el debat entorn d’aquesta infrastructura ha passat de llarg. Una bona data per a recuperar un post del passat gener establint paral·lels raonables entre l’Ave i el Concorde.

A mitjans dels seixanta, l’aviació supersònica es presentava com una autèntica revolució. La possibilitat de relligar el món a 2000 km/h semblava imminent, però el desenvolupament de la tecnologia necessària exigia una inversió enorme que només era possible pagada per l’estat a través d’empreses públiques. Britànics i francesos es van veure forçats a unir esforços per a fer front a la despesa creixent. Tot perquè arribat el moment de comercialitzar el Concorde, la crisi del petroli fes evident que no només la inversió havia estat desproporcionada, sinó que el cost d’operació feia els vols supersònics comercialment inviables. Sense oblidar que el soroll de l’avió en trencar la barrera del so aixecava protestes i complicava els vols massa propers a zones urbanes.

Tot i això el Concorde va volar durant trenta anys unint Paris i Londres amb Nova York. Uns vols que cada ciutadà francès i britànic ajudava a pagar amb els seus impostos abans no acabessin definitivament fa cinc anys. El somni supersònic es va abandonar perquè tot i ser bo i bonic, també era car, molt car. La tecnologia supersònica no va prosperar perquè el sobrecost que demanava no compensava, ni de bon tros, els avantatges que oferia sobre una aviació tradicional que encara avui resulta la opció més rentable. La inversió estatal, aparentment gratuïta, i les barreres de sortida acumulades després d’una inversió excessiva van fer néixer el Concorde, però el criteri del mercat el va acabar matant.

La història del Concorde podria quedar per als llibres d’història de l’aviació sinó presentés paral·lels evidents amb els deliris espanyols al voltant de l’AVE. Com els avions supersònics, l’AVE és més ràpid, però el balanç cost/benefici de la inversió que requereix és totalment desproporcionat, absolutament inamortitzable. Com el Concorde, l’AVE seria un desastre comercial sinó fos per les subvencions públiques que rep cada bitllet. Com el Concorde, l’AVE té un impacte sobre el medi ambient i el consum elèctric que hauria d’aixecar grans interrogants sobre el seu funcionament. Tal i com explica de forma brillant el catedràtic Germà Bel, l’AVE és la menys productiva de les inversions ferroviàries. Sobretot quan es contemplen les alternatives.

L’aviació supersònica doblava la velocitat dels avions tradicionals, però l’AVE arriba justet a superar en un 30% més de velocitat les darreres solucions d’alta velocitat sobre vies tradicionals modernitzades. El més greu és que el Concorde va perdre ràpidament la batalla de mercat contra l’aviació comercial, però l’AVE, fora de tota competència real, pot continuar dilapidant diner públic fins a l’infinit. Fins que tot l’estat quedi recosit per una xarxa d’alta velocitat que respon només a criteris polítics, ignorància econòmica i a la visió d’una Espanya impossible.

*Post ja publicat el passat 5 de gener

L'aeroport, Iberia i Aena. La via europea!

El dia que Iberia anuncia l'inici d'una fusió amb British Airways, resulta adient recuperar un post del passat octubre sobre la via europea per a deslliurar l'aeroport del Prat del control espanyol.

La decisió d’AENA sobre la nova terminal consolida el rol subsidiari de l’aeroport de Barcelona dins un sistema unipolar amb Madrid com a centre absolut. A mitjà termini, un aeroport centrat en el baix cost i l’alimentació del gran hub de Barajas farà perdre oportunitats al país, limitant el nostre desenvolupament. Una situació que resulta més greu encara perquè, lluny de les esperances aixecades fa pocs mesos, compta ara amb la complicitat del govern i part de l’establishment català. Una falta de visió, de fermesa, i d’ambició que resulten en la incapacitat per aconseguir la gestió privada i independent indispensable per a competir. Desaprofitant el potencial de Barcelona com a node aeroportuari d’abast global.

Més enllà de la discriminació centralista i la marginació dels interessos catalans, el model d’AENA està marcat per la falta de competència, generant pèrdua d’oportunitats i un clar perjudici als consumidors. Una situació de monopoli absolut única a Europa que, amb l’objectiu de limitar el creixement de tot allò que no sigui Barajas, justifica decisions allunyades de tota lògica econòmica, obrint la porta a la intervenció de l'autoritat europea de la competència.

Hi ha arguments que justifiquen i reforcen aquesta via com un dels camins a seguir per a acabar amb la submissió de l’aeroport de Barcelona a interessos contraris als dels consumidors de l’arc mediterrani. Fa tots just uns mesos, el Director General de IATA (International Air Transport Association), l’ens que representa i autoregula el conjunt de la indústria aèria mundial, demanava a la Unió Europea una intervenció decidida per a la millora de l’eficiència, per mitjà d’una major competència, en la gestió dels aeroports europeus, allunyant-los de tota contaminació política.

Aquesta idea comença ja a prendre cos amb la intervenció dels comissaris de la competència en el quasi monopoli de gestió que l’empresa BAA manté sobre alguns dels principals aeroports britànics. Companyies com British Airways i Ryanair, han fet pública la seva opinió en favor d’una major competència en la gestió dels aeroports del sud d’Anglaterra, un mercat en que no es dóna, ni de bon tros, la posició dominant única i exclusiva que AENA té a l’estat espanyol. La Comissió Europea investiga ja el cas anglès fent possible que el cas de l’aeroport del Prat arribi fins a Brussel·les. Una oportunitat d’or per a atacar AENA en terreny neutral, lluny de la falta d’equitat i la nul·la neutralitat del govern espanyol.

No hauríem d’oblidar que més enllà de la secular tradició europeista del catalanisme, l’entrada a la Unió Europea era per a molts catalans un antídot al poder absolut de l’estat espanyol. Una eina que, fins ara, no hem utilitzat prou.

*Post ja publicat el passat dimecres 10 d'octubre

Immigració: 3 mentides / 3 veritats

MENTIDES

Necessitem la immigració: Catalunya és un dels països del món amb una demografia més pobre. És cert que necessitàvem immigració per a compensar aquesta circumstància, però després de rebre gairebé un milió d’immigrants en una dècada no sembla raonable continuar parlant de necessitat. Fa alguns anys que el nostre dèficit poblacional va quedar compensat amb escreix. És en la productivitat i no en el nombre absolut de mà d'obra on hi ha la solució.

La immigració genera riquesa: La immigració no genera riquesa. No quan la riquesa es mesura per càpita, que és com cal comptabilitzar-la. La nul·la productivitat del sistema econòmic al que s’integren els immigrants fa que la creació de riquesa global del país no arribi a compensar el creixement de població. Fa anys que els catalans no guanyen benestar material.

La immigració és incontrolable: Les imatges de pasteres a les platges canàries i del sud d’Espanya distorsionen la realitat del fenomen immigratori. Gairebé un 40% dels immigrants de l’estat arriben via l’aeroport de Barajas. No hi ha res més segur i sota control que un aeroport i per tant cal remetre la qüestió a la base de la política d’immigració de l’estat.

VERITATS

La immigració és incontrolable: Mentre el sistema econòmic continuï basat en activitats de nul valor afegit, com la construcció i el turisme de masses, la immigració serà incontrolable. Aquest model econòmic afamat de mà d’obra barata és l’origen de l’espiral d’immigració de la darrera dècada.

La immigració és alhora problema i esperança: La immigració és saba nova per al país. La diversitat que aporta és una de les claus de les societats creatives que han de protagonitzar aquest segle. Més enllà de les dificultats evidents per a superar l’allau dels últims anys hi ha la possibilitat de ser un país millor que no érem, més viu i complert.

La immigració és el repte més important del país: No hi ha cap qüestió més greu i urgent en l’agenda dels propers anys que la immigració. L’abast del repte és tal, els riscos que implica són tan alts, que la seva gestió ha de tenir prioritat absoluta en tots els àmbits. És urgent parlar-ne més enllà dels tòpics. La frivolitat i el papanatisme no poden tenir espai en aquest debat.
______________________________________________

Imatge: Fotografia d’un senyal de transit a la frontera entre Mèxic i els Estats Units advertint els conductors del possible pas d’immigrants creuant la carretera. Una foto fixa de la tragèdia humana de la immigració il·legal.

*Post ja publicat el passat 29 de novembre de 2007

Taula Periòdica de la Catosfera

Deu mesos és molt de temps per al món 2.0, però la Taula Periòdica de la Catosfera continua essent una imatge força fidel de la xarxa de blocs catalans.

La Taula Periòdica de la Catosfera vol presentar de forma gràfica una imatge del panorama actual dels blocs en català. Un recull d'alguns dels millors blocs que es fan en àmbits diversos, de la política a la música, de la literatura a la innovació tecnològica. Una porta a alguns dels barris desconeguts del nostre internet, amagats de vegades enmig del soroll de cada dia.

La Taula Periòdica de la Catosfera s'inspira en la Periodic Table of the Internet que podeu visitar aquí.

*Post ja publicat el passat 23 d'octubre

*

Kosovo? Flandes!

Quan Bèlgica torna a posar de manifest la seva debilitat enmig d'una nova crisi institucional, sembla adient recuperar aquest post del passat desembre. És a Flandes i no a Kosovo cap a on cal mirar!

L’hivern de 1918 Europa feia el possible per pair la pau entre l’efervescència nacionalista i la tensió revolucionaria. A tocar de la derrota, el setembre i l’octubre d’aquell any l’imperi Austrohongarès s’havia començat a desfer enmig de declaracions d’independència unilaterals. Al novembre, pocs dies després de la signatura de l’armistici, el rei Alfons XIII convocava Francesc Cambó a una entrevista que el líder de la Lliga a Madrid descriurà a les Memòries com una cita històrica. Alfons XIII es confessa atemorit de les notícies de revolta i desordre que arriben de Brussel·les, Berlín, Viena o Berna. El rei, tement que la flama de la revolta pugui prendre també a l’estat, accepta cedir a les pretensions autonomistes de Catalunya. Tal i com escriu el mateix Cambó, “amb la victòria aliada, els 14 punts i l’autodeterminació, era arribada l’hora de Catalunya”. S’equivocava.

La desfeta de la Unió Soviètica i els seus efectes geopolítics s’assemblen força a l’hivern de 1918. La desintegració de Iugoslàvia que rebla la imminent independència de Kosovo n’és la darrera conseqüència. De les repúbliques bàltiques a Kosovo, passant per Eslovènia, Croàcia, Montenegro i Txèquia, el catalanisme ha pres l’exercici i el reconeixement de l’autodeterminació a l’Europa oriental com un indici de la pròpia llibertat imminent. És cert que l’atomització política i la reducció de la dimensió viable dels estats marca un canvi de tendència favorable a Catalunya, però la conversa d’Alfons XIII amb Francesc Cambó hauria de servir per a fer evident que només allò que passi a l’Europa occidental més propera pot obrir definitivament les portes a la independència de Catalunya.

L’any 1918 el poder espanyol no es preocupava de la desintegració de l’imperi Austrohongarès ni dels territoris retallats de Rússia i constituïts en estat per decret. El context balcànic i oriental és tan allunyat de l’Europa Atlàntica, pràcticament intocada des de la pau de Westfalia, que no suposa una amenaça. A la trobada amb en Cambó el monarca espanyol cita amb alarma Brussel·les, Berlín, Viena i Berna, ciutats que avui són a la Unió Europea (Suïssa a banda) i que juguen per tant la mateixa lliga que l’estat espanyol. És des d’aquí des d’on qualsevol moviment nacional tindria un efecte expansiu directe sobre Catalunya. Kosovo és una anècdota. És cap a Flandes i Escòcia on cal mirar perquè tot canvi en l’encaix europeu d’aquests països posarà l’estat espanyol en una situació entre difícil i inassumible. La pressa dels nacionalistes espanyols per tancar el joc autonòmic té molt a veure amb l’imminent esclat de la qüestió sobiranista a l’interior de la Unió Europea.

La debilitat política, l’heterogeneïtat social i la complicada viabilitat econòmica d’Espanya sense Catalunya, compliquen l’horitzó català i la possibilitat que el país pugui ser un dels motors sobiranistes d’Europa. Mentrestant, però, Escòcia i Flandes presenten condicions excel·lents per a subvertir l’ordre estatal establert i canviar substancialment la seva relació amb el Regne Unit i Bèlgica. És possible, fins i tot, que alguna de les dues nacions pugui accedir a la plena sobirania. Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg i Brussel·les des d’on s’obrirà camí per a desglaçar l’Europa dels estats. Un camí que Catalunya haurà de saber aprofitar.

*Post ja publicat el passat 19 de desembre de 2007

*

PSC, el triomf de la mediocritat

Passat el congrés del PSC, un congrés de continuitat, és un bon moment per recuperar un post de l'abril passat denunciant la mediocritat en que ha caigut el gran partit de Catalunya.

Eduard Punset, Federico Mayor, Narcís Serra, Ernest Lluch, Joan Majó, Jordi Solé, José Borrell, Josep Piqué, Anna Birulés, … i darrerament Joan Clos, Carme Chacón i José Corbacho. Més enllà de consideracions ideològiques, és evident que la llista de ministres catalans de la democràcia evoluciona en línia descendent cap a la mediocritat més absoluta. Una mediocritat que resulta indispensable per a explicar la creixent irrellevància del PSC tot just després d’haver aconseguit en solitari la reelecció per al candidat Zapatero.

Des de la rebel·lió dels capitans al congrés de Sitges, fa quinze anys que el PSC s’allunya d’allò que havia estat. El partit de la intelligentsia catalana, dels claustres universitaris, l’elit cultural, la burgesia divina i l’obrerisme il·lustrat, el gran partit de Catalunya, ha caigut en la indigència intel·lectual més absoluta. Montilla, Zaragoza, Iceta i companyia son un equip de noms acomplexats per la pròpia petitesa. El terror, la jerarquia i la disciplina es combinen amb una política de recursos humans que premia la fidelitat i castiga tot senyal de brillantor i pensament independent. El socialisme català és avui una maquina de poder en mans d’un grup d’illetrats amb nul·la experiència professional fora de la gestió pública.

Sense aquesta mediocritat socialista es fa difícil entendre que, amb 25 diputats al Congrés, el PSC accepti la renovació ministerial de Magdalena Álvarez o el rol purament estètic de la Ministra Chacon. Tot plegat sense oblidar l’escac del PSOE al PSC fent Ministre en Celestino Corbacho. El mateix Corbacho en qui pensaven a Ferraz per refundar la federació catalana del PSOE fins no fa massa mesos. El PSC acumula més poder que mai però demostra una gran incapacitat per a exercir-lo amb eficàcia en la defensa dels seus interessos. Una ineficàcia que deriva de l’actual codi genètic del partit i que només una revolta interna en nom de l’excel·lència i l’obertura del partit podria canviar.

*Post ja publicat el passat 14 d'abril

o PSOE=PP o CAT=PSOE

Quan falten pocs dies pel congrés del PSC, resulta oportu recuperar aquest post.

Quan el catalanisme no té cintura, qui es trenca és el país.

Forçat a jugar sempre en camp contrari, la posició política del catalanisme a l’estat és d’una gran feblesa. El desequilibri demogràfic, combinat amb l’estructura constitucional i la manca d’autèntics mecanismes de poder, deixen Catalunya en una situació de precarietat constant. En aquest context, l’única arma de pes en mans del nacionalisme català és la pulsió caïnita dels propis polítics espanyols. Només amb la força de l’odi del PP contra el PSOE, del PSOE contra el PP, es pot anar fent forat a la paret gruixuda que barra totes les aspiracions del país.

Estigmatitzant la dreta espanyola, atiant el pànic a l’espanyolisme sense complexos del PP, el catalanisme ha col·laborat a fer bo l’espanyolisme amb vaselina del PSOE. Tot plegat, oblidant que quan no hi ha equivalència entre el PP i el PSOE, quan el diàleg només és possible amb l’esquerra espanyola, es perd l’única estratègia guanyadora a que podem aspirar ara per ara. Quan els vots del catalanisme només poden ser per al PSOE, aquests vots perden tot el seu sentit i tot el seu poder. Quin poder de negociació es pot tenir quan no hi ha alternativa possible? Fins i tot acceptant que el catalanisme del PSC és autèntic, la seva capacitat de pressió i exigència davant del PSOE és nul·la quan els socialistes catalans no tenen res a aportar. Amb aquestes regles, el PSOE no pot perdre a Catalunya i per tant tampoc no hi té res a guanyar.

La política del sobiranisme a Madrid és política internacional, un joc que forçosament cal plantejar en clau pragmàtica i no ideològica. Si CiU va ser capaç de pactar amb el PSOE de la LOAPA, Banca Catalana i l’AVE a Sevilla, el catalanisme d’avui ha de poder, amb tota l’enemistat i la mala llet que calgui, pactar amb la dreta espanyola quan sigui beneficiós per al país. Mentre no siguem capaços de sortir del joc espanyol, aquesta és l’única estratègia possible par al país. Mentre el PSOE no sigui vist com el que és, un PP d’esquerres, Catalunya serà esclava del PSOE. Esclava de l’estat.

*Post ja publicat a l'Olla de Grills el passat 18 de novembre de 2007

Ara toca creativitat! (Memphis Manifesto)

Quan es confirma la fí del pobre model economic que ha imperat a Catalunya els últims anys, quan sembla que el món s'acaba, és el moment d'impulsar amb força un nou paradigma d'empresa, de societat, que té la creativitat com a senyera. Per això avui resulta especialment adient recuperar la traducció catalana del Memphis Manifesto que es va publicar en aquest bloc ja fa una colla de mesos.

En línia amb les teories d’en Richard Florida, assenyalant la creativitat i la classe creativa com a motor del creixement en les economies desenvolupades, el Memphis Manifesto (2003) sintetitza les idees i els principis essencials d’aquest moviment. Un mapa del tresor per al creixement a partir del coneixement.

MEMPHIS MANIFESTO Construint una Comunitat de les Idees

La creativitat és fonamental en l’experiència humana i un recurs crític per a l’individu, la comunitat i la vida econòmica. Les comunitats creatives són entorns vibrants, plens d’humanitat, abonats per al creixement, productors de riquesa i ocupació. Entorns oberts a cultures diverses i estils de vida diferents.

La creativitat és en tothom i a tot arreu. Construir una comunitat de les idees exigeix donar a tothom la possibilitat d’expressar-se i utilitzar el geni de la pròpia creativitat. Una experiència de ciutadania activa i responsable.

Aquest manifest és una crida a l’acció:

PRINCIPIS

1. Cultiva i premia la creativitat. Tothom forma part de la cadena de valor de la creativitat. La creativitat neix en tot moment, en qualsevol lloc i està passant ara mateix molt a prop teu. Para-hi l’orella!
2. Inverteix en l’ecosistema creatiu. Els ecosistemes creatius inclouen l’art, la cultura, la vida nocturna, l’oferta musical, restaurants, artistes i dissenyadors, innovadors, emprenedors, espais disponibles, barris vius, espiritualitat, educació, densitat, espais públics i tercer espai.
3. Abraça la diversitat. La diversitat genera creativitat, innovació i un impacte econòmic positiu. Les persones amb diferents orígens i experiències contribueixen a una diversitat d’idees, expressions, talents i projectes que enriqueix el global de la comunitat. Així és com les idees floreixen i alimenten comunitats vitals.
4. Dóna suport a les persones creatives i als connectors. Col·labora per generar un nou tipus de competitivitat que compti amb tothom.
5. Valora el risc. Canvia el clima del “no” per un clima del “sí”. Inverteix en generar oportunitats i no només en resoldre problemes. Confia en el cabdal de talent creatiu, tecnologia i energia del teu entorn. Desafia el coneixement i les formes tradicionals.
6. Sigues autèntic. Identifica el valor que pots aportar i concentra’t en allò que et fa únic. Atreveix-te a ser diferent, no només un seguidor. Resisteix la monocultura i l’homogeneïtat. Tota comunitat pot ser una comunitat exemplar.
7. Inverteix i construeix espais de qualitat. Si bé hi ha factors heretats com el clima, els recursos naturals o la població, altres com els espais verds, la vida artística i cultural, centres vius i espais de formació, poden construïr-se i reforçar-se. Creant, així, comunitats més competitives, amb més oportunitats que mai per a l’impacte positiu de les idees.
8. Acaba amb les barreres a la creativitat: mediocritat, intolerància, no connectivitat, pobresa, males escoles, exclusivitat, degradació social i mediambiental.
9. Pren responsabilitat pel canvi en la teva comunitat. Improvisa. Fes que les coses passin. El desenvolupament és a les teves mans.
10. Assegura’t que totes les persones, i en especial els nens, tenen garantit el dret a la creativitat. L’excel·lència en l’ensenyament tot al llarg de la vida és clau per a desenvolupar i retenir individus creatius lligats a la comunitat.

Acceptem la responsabilitat de ser promotors de la creativitat a les nostres comunitats. Entenem que les idees i els principis d’aquest document poden adaptar-se per reflectir les necessitats i els actius particulars i únics de cada comunitat.

*Post ja publicat el passat 14 de desembre de 2007

.

La difícil gestió del llegat Pujol

Tot i la crítica legítima i necessària que tota nova generació ha de fer a les precedents, es fa difícil negar l’enorme i positiva tasca feta els darrers vint-i-cinc anys sota la direcció del President Pujol. Per a qualsevol nacionalista que es mirés el país des de l’any 1975 o fins i tot el 1980, els resultats aconseguits en progrés econòmic, justícia social, poder polític, construcció nacional en definitiva, serien jutjats sense cap mena de dubte molt positivament i fins i tot amb certa incredulitat.

Si bé no tota la feina feta es pot atribuir al pujolisme estricte, és evident que ha estat el catalanisme convergent qui ha liderat aquest procés fins fa pocs anys, imposant una manera pròpia de fer política i d’entendre Catalunya. Entenent el país com una realitat nacional en construcció/reconstrucció, però a l’hora actuant amb lleialtat envers una certa idea de l’estat espanyol. Conscient de la particular configuració demogràfica de Catalunya i de la fortalesa de les institucions estatals. Afavorint el camí sord del canvi que no es veu fins que arriba, sense por a les contradiccions necessàries entre l’èpica i el possibilisme.

A les noves generacions de nacionalistes que arribem a la vida pública se’ns fa, però, difícil seguir aquest camí marcat a la sorra, amb el risc de morir d’èxit que això comporta per al model Pujol. Als joves que hem viscut una catalanitat gairebé plena, una certa ficció de país normal, ens és gairebé impossible mantenir el gradualisme i la fidelitat vers l’estat que han estat claus per al progrés lent però continu dels darrers anys. Tant Catalunya endins com Catalunya enfora s’extenen unes formes d’enfrontament i exigència que difícilment portaran resultats positius més enllà de la satisfacció de mantenir amb duresa les pròpies posicions.

Amb una realitat catalana cada cop més diversa i un estat espanyol molt consolidat rere el procés de construcció europea, esdevé prioritari per als propers anys trobar formules que ens permetin conjugar la forta identitat nacional d’una part dels catalans amb una estratègia política que permeti garantir la continuació de l’avenç del país en tots els fronts. Només així s’evitarà un arraconament polític del nacionalisme que acabaria portant a la marginació i l’oblit reservats als trastos inútils.

*Post ja publicat el 26 de setembre de 2006

Menjar amb els dits. Governar amb els punys.

Carpe cibos digitis; est quidam gestus edendi.

Coge los manjares con los dedos; éste es el gesto adecuado.

Palabras de Ovidio en el Ars amandi, libro tercero, tercera parte.

Francesc Pujols

Amb les línies que encapçalen aquest post, Francesc Pujols començava l’article El Arte de Comer, públicat al diari Las Noticias l’any 1936. Per al savi de Martorell, tal i com deia Ovidi, menjar bé era menjar amb els dits. Una aparent contradicció. Tot i que el sentit comú devia indicar als lectors d’en Pujols que la diferència entre menjar bé i fer-ho de forma bàrbara era justament en l’ús dels coberts, l’article acabava donant la raó a Ovidi amb un gir brillant. I és que és “inmenso el número de los que comen con los puños, hasta usando cubiertos”. No són els coberts allò que ens fa civilitzats, sinó l’ús que en fem. El gest adequat de prendre els coberts amb els dits i no amb els punys.

L’espectacle galdós dels governs espanyols rebregant l’estat de dret dia sí, dia també, coincideix força clarament amb allò que volia explicar en Pujols a El Arte de Comer. Per als demòcrates sense pedigree, categoria que inclou gairebé tots els polítics de l'estat, governar bé és tot just fer-ho en una estructura embolicada d’estat de dret. Un estat democràtic, amb divisió de poders i sotmès a l’imperi de la llei. És, però, immens el nombre de polítics espanyols que governen amb arbitrarietat i autoritàriament, fins i tot quan ho fan servint-se de l’estat de dret. El cas és que no és tan sols l'estructura de l'estat allò que fa una autèntica democràcia, sinó l’ús que se’n fa. El gest adequat de respectar la divisió de poders i combinar amb mesura els principis d’equitat i igualtat. Tot el contrari d’una tradició en que l'executiu fa de poder absolut, tan sols camuflat sota l’apariència d’un legislatiu i un judicial pretesament independents.

L’ús polític continuat de l’Audiència Nacional, un tribunal especial incompatible amb l'essència de la llibertat. La conversió del Tribunal Constitucional en el joc de les cadires a cop de recusació. Un parlament que fa de teatre, amb el poder exclusivament en mans dels líders dels partits i amb els diputats individuals reservats al rol de convidats de pedra. Aquests són només alguns exemples recents de com els espanyols governen amb els punys tot i que de lluny pugui semblar que mengen com cal, amb coberts.

Per a garantir el bon govern, potser n'hi hauria prou d'aplicar la formula que en Pujols recomanava als lectors que aspiraven a menjar correctament. “Como en nuestro país, como en tantos otros, la cultura del arte de comer y beber no existe, (...) podemos simplificar, (...) diciendo que comer bien consiste, sencillamente, en hacer todo lo contrario de lo que vemos.”

.

*Publicat el dijous 8 de novembre de 2007

Blocs. Un decàleg de vuit punts.

1) Brevetat: Internet és un oceà de possibilitats. Ni tan sols els llocs web més atractius poden evitar que els visitants en fugin a cops de click. És gairebé impossible retenir l’atenció més enllà de les cinc-centes paraules.

2) Comentaris: Un bloc no és només una eina per abocar opinions, inquietuds i dèries, ha d’estar obert a la participació. Sense un espai habilitat per a rebre comentaris dels lectors, un bloc deixa de ser-ho i perd bona part del seu interès.

3) Debat: Els comentaris rebuts al bloc demanen atenció i resposta. Un bloc amb comentaris ignorats s’assembla molt a un bloc sense comentaris.

4) Informació: La brevetat que demanen els blocs ha de compensar-se amb links a webs, llibres i altres blocs que ampliïn la qüestió tractada.

5) Independència: Els blocs són un espai lliure i independent. Les xarxes blocaries de partits polítics i associacions poden ser útils, però no haurien de condicionar temes i arguments, matant l’esperit del mitjà.

6) Xarxa: Els blocs són un mitjà en xarxa. És gairebé una obligació mantenir un blocroll actiu que permeti viatjar de bloc en bloc per tota la catosfera.

7) Rigor: La llibertat comporta responsabilitat. Un bloc no rigorós, poc responsable, falla a la confiança d’aquells que el visiten.

8) Obertura (només per a la catosfera): Els blocs en català han de ser un dels barris més vius i interessants de la blocosfera, però sense oblidar que internet és un espai global. Calen més links a blocs i webs d’arreu del món per relligar la catosfera amb la resta de l'univers blocaire.

Un decàleg de vuit punts és, obviament, un decàleg obert.
Qualsevol aportació serà ben rebuda als comentaris.

*Post ja publicat el passat dia 4 de novembre de 2007

Vacances impagables

L’estiu és un temps per a la mandra i la lentitud. Més que a la lectura, l’estiu crida a la relectura i la reflexió sobre l’hivern que queda enrere.

Per això, combinant mandra i relectura, els propers dos mesos el catalunya.ffw anirà recuperant algun dels 100 posts publicats aquest últim any.

Bones vacances!

.

Contra el mileurisme

La imatge tòpica del mileurista és la d’un jove amb titulació universitària i un bon nivell d’anglès però entrampat en la precarietat laboral i lluny de pujar al carro de la classe mitjana. El mileurisme és la cara visible d’una onada de precarització que afecta de forma particular alguns països del sud d’Europa, un problema greu que cal encarar. Però quan es mira el mileurisme com a moviment, els seus arguments i queixes, fa venir ganes de plorar. Les idees del mileurisme són a l’arrel mateixa del problema. Vist de prop, l’activista mileurista és un jove pseudointel·lectual, amb un títol de lletres pures sota el braç i la convicció de que tot a la vida són drets inalienables que li han estat furtats.

Hi ha tres idees que aquests mileuristes haurien de recordar cada dia entre lament i lament:

a) Tenir estudis no dóna dret a res: La universitat prepara i prou. Els estudis són una eina que cal saber aprofitar, no pas un certificat a l’èxit laboral. En sortir de la facultat no és la societat qui té un deute amb el llicenciat sinó més aviat al contrari.

b) Saber anglès no és cap cosa de l’altra món sinó es té res a dir. Als Estats Units, Anglaterra o Irlanda els nens de tres anys parlen anglès força correctament i a ningú no se li acut que això sigui cap gran cosa.

c) Filòsofs, sociòlegs, teòrics de la literatura, historiadors i altres bufanúvols han estat sempre pobres. No hi ha res de nou en la precarietat econòmica dels intel·lectuals. De filòsofs professionals en calen tres o quatre cada generació, la resta de llicenciats faria bé d’anar buscant sortides mínimament productives. La mamella de la universitat no arriba per a tots, afortunadament!

.

Cànon digital. Els Pirates de l'SGAE.

Aquest divendres dia 20 entra en vigor el cànon de la vergonya. Aprofito per recuperar un post sobre la qüestió publicat fa tot just sis mesos.

Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca

a qui no n’és consumidor, engreixant la bossa

dels autors més consolidats.

El món canvia, els mercats es transformen, i només els covards i els incapaços busquen la via fàcil del proteccionisme mesquí. Des del seu inici la revolució p2p ha impactat de ple en la indústria audiovisual, fins al punt que la música i el cinema corren el risc de convertir-se en bens gratuïts. Enmig del desconcert, el lobby dels autors espanyols fa un esforç inútil per a fossilitzar el món d’ahir sense entendre els canvis imparables del present.

Els pirates de l’SGAE es podien haver concentrat a donar valor als originals, potenciant noves formules per a prestigiar-los per sobre la còpia. Podien haver aprofundit en nous models de negoci que permetin als creadors arribar al consumidor de forma directa superant els canals tradicionals que encareixen el producte. Al cap i a la fi, allò que anomenen pirateria és també l’origen d’una difusió cultural massiva. Una explosió de consum audiovisual que, per força, ha d’acabar resultant positiva per a la industria i els autors. Però és clar, resulta més senzill exigir l’aplicació d’un cànon indiscriminat. Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca a qui no n’és consumidor, alimentant la butxaca dels autors més consolidats. Una eina a l’abast dels creadors “crítics” que creixen a l’ombra del poder.

El canon de l’SGAE és el resultat del xantatge d’unes cares conegudes als polítics en campanya permanent. Per utilitzar els somriures dels rendistes de la cultura s’ha de pagar peatge, carregar el consumidor i atacar la llibertat que dóna la tecnologia. Uns i altres signen una mena de pacte de vassallatge renovat en que els bufons postmoderns donen suport al poder a canvi de la seva protecció. Però els intel·lectuals arnats de l’SGAE, els amics del cosmopolitisme de fireta, no s’adonen que el mercat fa anys que va superar els límits del feudalisme en que ells encara viuen. Voler carregar taxes injustes sobre aparells i suports de gravació digital comprats a l’estat espanyol resulta força estúpid si es pensa en clau global a cop de clic. N’hi ha prou de fer les compres via web als Estats Units, Anglaterra o la Xina.O voleu continuar engreixant els autèntics pirates?
.

Catalunya, país emergent

Fa tot just deu dies en Ramon Tremosa presentava el seu últim llibre: "Catalunya, país emergent". Una presentació que val la pena seguir.

Bismarck endins, Bolívar enfora

D’ençà de les primeres passes del catalanisme polític la dialèctica Bismarck/Bolívar ha estat una constant. La vocació nacionalista catalana i la pulsió regeneradora d’Espanya, dos ànimes que tot i l’aparent contradicció avancen en paral·lel durant tot el segle XX. Del tàndem Prat de la Riba/Cambó al joc Pujol/Roca, el catalanisme ha combinat la voluntat de reforçar l’esperit nacional amb la modernització de l’estat.

Els últims deu anys, però, han fet evident la necessitat de replantejar aquesta estratègia catalanista. Des de l’entrada a l’Euro Espanya és una democràcia europea consolidada. Una economia dinàmica que ha sabut convertir Madrid en una megal·lopoli global i superar l’endarreriment atàvic del sud. Una modernització totalment reeixida però que no ha tingut els efectes balsàmics per a Catalunya que el catalanisme esperava.

L’acarnissament anticatalà de l’estat continua ben present. La discriminació econòmica i cultural no s’atura i Espanya és tan lluny d’assumir plenament el fet català com a principis del segle XX. Alhora, el dinamisme econòmic i social de Catalunya, autèntic motor del catalanisme, passa per una crisi profunda entre el desconcert i la cultura del no.

Potser la vella dialèctica Bismarck/Bolívar pot continuar essent una bona recepta per al nacionalisme català d’avui i demà si es mira a través del mirall tot girant els valors de l'equació. Fer de Bismarck a Catalunya, prioritzant el reforçament social, econòmic i cultural del país, mentre és reserva el rol de Bolívar per a la política catalanista de portes enfora. L’altra opció oberta al sobiranisme, limitar-se a exercir de Bolívar amb l’esperança d’una revolta nacional força improbable, podria acabar allunyant la modernitat del catalanisme i provocant un cansament que de vegades ja s’intueix.
.

Pausa

Proper post el dilluns 16 de juny.

Un C/ Churchill per a Barcelona!

La Fundació Catalunya Oberta i el Grup Hayek convoquem aquest dijous 5 de juny a les 19.30 hores a la concentració que es farà als jardins de la plaça situada darrera El Corte Inglés de Francesc Macià (entrada per Diagonal, 477, al costat de l'edifici Grup Godó) per demanar públicament que la ciutat de Barcelona dediqui una plaça o carrer a la memòria de Winston Churchill.

Des de l'any 2005 es reclama al consistori barceloní que homenatgi com cal a Winston Churchill, figura cabdal del segle XX que va destacar en la defensa de la pau, la democràcia i la llibertat. Durant els bombardejos nazis de Londres, Churchill va demanar a la població que resistís com ho havia fet "l'heroica gent de Barcelona" sota les bombes feixistes, el 1938.

Un C/ Churchill per a Barcelona!

.

Exèrcits privats

Des de la guerra del Vietnam el govern dels Estats Units és conscient que la opinió pública condiciona molt directament les aventures bèl·liques de l’imperi. Però ni tan sols el pas d’un exèrcit de lleva a un de professional és suficient quan de forma irresponsable s’embarca el país en una guerra absurda i colonial com la de l’Iraq. Minimitzar les baixes i l’impacte social de la guerra ha estat, doncs, una prioritat per al govern Bush.

Un objectiu que ha portat a posar bona part de l’esforç bèl·lic en mans privades. Mercenaris, corsaris i soldats de fortuna, disfressats d’empleats de grans empreses contractistes de defensa, guanyen protagonisme. La falta d’ànim guerrer entre els nord-americans es compensa amb la bossa de recursos humans que empreses com Blackwater recluten arreu del món. Mà d’obra barata per a la guerra. Vides a preu de saldo. Els assessors del President Bush farien bé de rellegir Maquiavel i la seva opinió sobre els estats que utilitzen tropes mercenaries.

Video: Blackwater, shadow army

L’existència d’exèrcits privats que superen de llarg la capacitat militar de molts estats pot acabar en un autèntic malson. Una risc per a la llibertat arreu del món que cal tallar d’arrel. Més enllà del desgavell geopolític a l’orient mitjà i del barril de cru a 130$, l’amenaça mercenària pot ser l’últim regal enverinat de l’administració Bush.

Thank you Mr. President!

.