Economia, empresa i victimisme

(...) fer-nos disputar un combat de boxa amb una
mà lligada a l’esquena, contra un adversari que
lluita amb totes dues i que ens atonyina; i en
acabar s’acosta un fals amic amb aire compadit
i paternal a dir-nos: “És que no en saps”.

Jordi Pujol
“Dels Turons a l’Altra Banda del Riu” (1961)

No hi ha victimisme sense víctimes,

no s'és víctima quan es planta cara.

Del Memorial de Greuges a l’OPA sobre Endesa, és evident que també en l’economia i l’empresa els catalans juguem tot sovint en camp contrari. És ben cert que els únics responsables de superar aquest desavantatge som nosaltres mateixos, uns obstacles que tradicionalment s’ha vençut amb creativitat, ambició i feina, tones de feina. Seria absurd, però, no adonar-nos de la mà que duem lligada a l’esquena. Conèixer la realitat de l’ofensiva de dominació, també econòmica, que hi ha sobre Catalunya no és una excusa per al victimisme sinó un argument per a plantar cara amb estratègies guanyadores. Res més lluny de l’esperit catalanista que la indefensió i la passivitat que defineixen la víctima.

La manca de grans empreses d’arrel catalana és, en part, conseqüència d’alguns trets psicològics del país. De l’individualisme, d’un model econòmic bastit entorn el capital familiar, de la desconfiança envers la borsa i la pèrdua de control. Aquestes són, però, mancances compartides amb països del nostre entorn com ara Itàlia, França o la mateixa Espanya. Mancances que no han evitat que aquests països siguin seu d’un nombre important de grans empreses amb un denominador comú, el paper central de l’estat en la seva creació, creixement o consolidació. Com demostra el professor Tremosa a l’Empresa catalana en l’Economia globlal, a l’Europa que ha fet del segle XX el segle de l’intervencionisme, sense el rol còmplice de l’estat és gairebé impossible aixecar grans empreses internacionals. Sense Repsol, Telefònica, Endesa o Iberia, la borsa de Madrid s’assemblaria molt a la de València.

El cas de Fecsa, citat fa pocs dies pel president del Cercle d’Economia, resulta paradigmàtic tal i com l’explica en Francesc Cabana al llibre Madrid i el centralisme. “Era (l’empresa Fecsa) la més important de Catalunya (...) tenia problemes financers (...) compartits per totes les empreses elèctriques espanyoles amb l’excepció de la pública ENDESA. (...) Com en el cas dels bancs catalans, la caiguda de FECSA va ser aprofitada per a dissenyar un nou mapa dels productors d’electricitat a Espanya. (...) el capital de FECSA fou repartit entre ENDESA-ENHER – empreses públiques- i les privades espanyoles que tenien els mateixos problemes dels quals s’acusava FECSA.” Sense el suport de l’estat, més aviat tot el contrari, l’economia catalana va perdre el control d’una de les seves grans empreses. Uns anys més tard, quan l’empresariat català, via Gas Natural –La Caixa-, fa un intent de prendre el control d’Endesa i recuperar allò perdut, la oposició dels poders de l’estat és frontal. Seguint la màxima “antes catalana que alemana” s’aconsegueix impedir l'OPA de Gas Natural, tot hipotecant pel camí el futur del mercat energètic espanyol.

No hi ha victimisme sense víctimes, no s'es víctima quan es planta cara. Quan l'estat juga a foradar els fonaments de la nostra economia, La Caixa podria ser-ne la propera victima, el primer a fer és no ignorar la ofensiva. A partir d'aquí toca fer feina, tones de feina.
.

La nostra democràcia: Diagnosi i Propostes

Dins la sèrie:
Debat Obert: Desvinculació política i crisi democràtica

Fa pocs dies, el Grup Hayek presentava un interessantíssim document al voltant de la crisi que pateix la nostra democràcia. Un fenòmen palpable en el distanciament de bona part de la ciutadania de les institucions i els canals de representació establerts.

L'informe del Grup Hayek ressegueix les causes d'aquesta crisi, oferint alhora un seguit de propostes que ajuden a tancar cada capítol en positiu. Un document clau per al debat. Una eina útil per al canvi.

Descarregueu aquí el document complet:
Informe sobre la qualitat de la nostra democràcia

.

Mediocritat i excel•lència

Potser va sent hora d’incorporar un corol·lari al vell

adagi marxista que sentencia: “de cadascú segons les

capacitats, a cadascú segons les necessitats”, exigint

per a cadascú, també, segons les seves capacitats.

Els avenços en el camí a la igualtat d’oportunitats són un èxit de la nostra societat. La plena garantia d’accés a l’ensenyament i a una total cobertura sanitària són una exigència ètica per a qualsevol país amb la capacitat de proveir-los, però també una condició sine qua non per a la consolidació d’un sistema liberal. Difícilment es pot parlar de llibertat personal i col·lectiva si les condicions de sortida dels ciutadans no passen per un cert anivellament. De res serveix tenir llibertat per a jugar si les cartes de sortida són nefastes i ningú no ens explica les regles del joc.

Tot impuls igualitari porta implícit, però, el risc de la mediocritat. Una igualació pel mínim comú denominador que resulta gairebé inevitable en l’impuls d’uns estàndards per al global de la ciutadania. Ara bé, resulta indispensable per al creixement i l’evolució de la societat que la mediocritat no acabi amb l’excel·lència, amb el dret de tots a arribar al fons del propi potencial. Al cap i a la fi, és l’excel·lència d’uns pocs el que apuja, generació rere generació, el nivell de la inevitable mediocritat general. És l’excel·lència que alimenta el motor del progrés i el canvi en positiu.

Enlloc com en l’ensenyament, de l’escola a la universitat, es fa tan evident el perill que la mediocritat acabi amb l’excel·lència. L’extensió de l’educació obligatòria fins als setze anys i l’accés massiu a la universitat han de celebrar-se com a consecucions importants del país. Una societat que aspira a una ciutadania activa i responsable en una economia avançada i vibrant, necessita aquesta expansió de l’ensenyament a tots nivells. El que no ens podem permetre, és que el sistema s’ennuegui i caigui en l’adotzenament i la mediocritat més absoluta, pervertint la pròpia raó de ser de l’extensió generalitzada de l’accés a l’educació. El nen que no podrà aprendre a redactar correctament perquè l’aula s’entreté en les faltes més bàsiques i el futur llicenciat que s’ofega entre la indolència de companys i professors, es mereixen alguna cosa millor.

La igualtat no pot ignorar la diferència. Potser va sent hora d’incorporar un corol·lari al vell adagi marxista que sentència: “de cadascú segons les capacitats, a cadascú segons les necessitats”, exigint per a cadascú, també, segons les seves capacitats. No només les necessitats generen exigències, també les capacitats demanen poder aprofundir en el potencial d’excel·lència de cadascú. En última instància, acaba essent en benefici de tots.

.
.

Menjar amb els dits. Governar amb els punys.

Carpe cibos digitis; est quidam gestus edendi.
Coge los manjares con los dedos; éste es el gesto adecuado.
Palabras de Ovidio en el Ars amandi, libro tercero, tercera parte.

Francesc Pujols

Amb les línies que encapçalen aquest post, Francesc Pujols començava l’article El Arte de Comer, públicat al diari Las Noticias l’any 1936. Per al savi de Martorell, tal i com deia Ovidi, menjar bé era menjar amb els dits. Una aparent contradicció. Tot i que el sentit comú devia indicar als lectors d’en Pujols que la diferència entre menjar bé i fer-ho de forma bàrbara era justament en l’ús dels coberts, l’article acabava donant la raó a Ovidi amb un gir brillant. I és que és “inmenso el número de los que comen con los puños, hasta usando cubiertos”. No són els coberts allò que ens fa civilitzats, sinó l’ús que en fem. El gest adequat de prendre els coberts amb els dits i no amb els punys.

L’espectacle galdós dels governs espanyols rebregant l’estat de dret dia sí, dia també, coincideix força clarament amb allò que volia explicar en Pujols a El Arte de Comer. Per als demòcrates sense pedigree, categoria que inclou gairebé tots els polítics de l'estat, governar bé és tot just fer-ho en una estructura embolicada d’estat de dret. Un estat democràtic, amb divisió de poders i sotmès a l’imperi de la llei. És, però, immens el nombre de polítics espanyols que governen amb arbitrarietat i autoritàriament, fins i tot quan ho fan servint-se de l’estat de dret. El cas és que no és tan sols l'estructura de l'estat allò que fa una autèntica democràcia, sinó l’ús que se’n fa. El gest adequat de respectar la divisió de poders i combinar amb mesura els principis d’equitat i igualtat. Tot el contrari d’una tradició en que l'executiu fa de poder absolut, tan sols camuflat sota l’apariència d’un legislatiu i un judicial pretesament independents.

L’ús polític continuat de l’Audiència Nacional, un tribunal especial incompatible amb l'essència de la llibertat. La conversió del Tribunal Constitucional en el joc de les cadires a cop de recusació. Un parlament que fa de teatre, amb el poder exclusivament en mans dels líders dels partits i amb els diputats individuals reservats al rol de convidats de pedra. Aquests són només alguns exemples recents de com els espanyols governen amb els punys tot i que de lluny pugui semblar que mengen com cal, amb coberts.

Per a garantir el bon govern, potser n'hi hauria prou d'aplicar la formula que en Pujols recomanava als lectors que aspiraven a menjar correctament. “Como en nuestro país, como en tantos otros, la cultura del arte de comer y beber no existe, (...) podemos simplificar, (...) diciendo que comer bien consiste, sencillamente, en hacer todo lo contrario de lo que vemos.”

.

.

sies.tv

És a cop de projecte ambiciós i innovador que es construeix el futur.

Sies.tv, la televisió cultural catalana per internet, és un d'aquests projectes.

.

.

.

.

Blocs. Un decàleg de vuit punts.

1) Brevetat: Internet és un oceà de possibilitats. Ni tan sols els llocs web més atractius poden evitar que els visitants en fugin a cops de click. És gairebé impossible retenir l’atenció més enllà de les cinc-centes paraules.

2) Comentaris: Un bloc no és només una eina per abocar opinions, inquietuds i dèries, ha d’estar obert a la participació. Sense un espai habilitat per a rebre comentaris dels lectors, un bloc deixa de ser-ho i perd bona part del seu interès.

3) Debat: Els comentaris rebuts al bloc demanen atenció i resposta. Un bloc amb comentaris ignorats s’assembla molt a un bloc sense comentaris.

4) Informació: La brevetat que demanen els blocs ha de compensar-se amb links a webs, llibres i altres blocs que ampliïn la qüestió tractada.

5) Independència: Els blocs són un espai lliure i independent. Les xarxes blocaries de partits polítics i associacions poden ser útils, però no haurien de condicionar temes i arguments, matant l’esperit del mitjà.

6) Xarxa: Els blocs són un mitjà en xarxa. És gairebé una obligació mantenir un blocroll actiu que permeti viatjar de bloc en bloc per tota la catosfera.

7) Rigor: La llibertat comporta responsabilitat. Un bloc no rigorós, poc responsable, falla a la confiança d’aquells que el visiten.

8) Obertura (només per a la catosfera): Els blocs en català han de ser un dels barris més vius i interessants de la blocosfera, però sense oblidar que internet és un espai global. Calen més links a blocs i webs d’arreu del món per relligar la catosfera amb la resta de l'univers blocaire.

Un decàleg de vuit punts és, obviament, un decàleg obert.

Qualsevol aportació serà ben rebuda als comentaris.

Més sobre la nova Andalusia

Fa alguns mesos el post “La Nova Andalusia” plantejava l’extraordinària revolució econòmica i social que ha viscut Andalusia els darrers vint anys.

Una notícia apareguda al Dossier Econòmic la setmana passada confirmava aquesta visió de la nova Andalusia. Si Catalunya és el lloc de l’estat on la creació d’empreses és més potent (1.882 empreses creades el passat més d’agost), Andalusia segueix de ben a prop l’estela del dinamisme empresarial. El 80% de les empreses creades a l’estat ho són entre Catalunya, Madrid i Andalusia.

Tal i com acabava el post abans citat:

Des de Catalunya, aquesta metamorfosi econòmica d’Andalusia és una excel·lent notícia. D'una banda pot ajudar a lluitar contra el mite de la solidaritat perpètua que justifica l’asfixiant dèficit fiscal català; de l’altra, a mitja termini podria ajudar a trobar un nou aliat perifèric que sigui alguna cosa més que una justificació del “cafe para todos”. Seria bo, doncs, donar suport a l’ambició financera del sector privat d’Andalusia alhora que s’influeix políticament per buscar una reducció progressiva dels inputs públics a l’economia andalusa. En última instància, només amb un aprimament progressiu del rol públic en l'economia es pot demostrar, definitivament, la consolidació de la nova Andalusia.

Jaume Renyer i l'ERC de la Llibertat

En aquesta i d’altres comtesses internes,

d’ara fins al proper Congrés,

ERC s’hi juga el futur del partit

i bona part del futur del país.

(Post publicat a l'Olla de Grills el passat dilluns 22/10)

Tot i que la Conferència Nacional d’aquest passat dissabte confirma la tensió entre els militants, el cert és que la trajectòria d’ERC al llarg dels darrers cinc anys fa evident l’aposta de la direcció per un model ideològic d’esquerra clàssica aliè a la tradició pròpia del partit. Una Esquerra de base marxista, enamorada de la intervenció estatal i recelosa de tot allò que no controla. Una Esquerra que creu entendre bé el que es governar, com qui pica ferro, però amb dificultat per a fer país en complicitat amb la societat civil. Una Esquerra que aposta pel poder dur en un moment en que, arreu del món, el poder tou guanya protagonisme.

A ERC hi ha, però, una altra ànima que busca corregir el rumb. La que defensa les tres sigles del partit enfront d’aquells que impulsen l’Esquerra a seques com a nova imatge. Aquesta és l’ànima republicana d’ERC que en Jaume Renyer apunta amb el seu darrer llibre: “L’Esquerra de la Llibertat”. Impulsant el Republicanisme, una tradició política pròpia del país que entronca amb una línia de pensament amb vigència renovada arreu d’Europa, amb Maurizio Viroli i Philip Pettit com a principals exponents. A “L’Esquerra de la Llibertat” es ressegueix el fil roig de l’aspiració de llibertat personal i col·lectiva que acompanya tots els moments brillants de la nostra història fins al Desastre Nacional de l’any 1939. Una línia de pensament que evita supeditar l’individu a la societat però que no ignora el relleu de la realitat col·lectiva, superant un enfrontament entre socialistes i conservadors basat en un món que ja no existeix. Un Republicanisme que hauria de transformar ERC per afrontar amb força renovada l’indispensable procés d’emancipació nacional del país.

Tal i com exposa a “L’Esquerra de la Llibertat”, per a en Jaume Renyer es evident que “entre el PSC i ERC no és possible una aliança estratègica; només és possible una aliança tàctica”. Defensant, per tant, la necessitat d’abandonar la via de supeditació al PSC per buscar la creació d’un “moviment sobiranista prou fort per arrossegar l’estricte autonomisme de CiU cap a posicions coherentment nacionals”. Una opció que tindrà la oportunitat de defensar en el proper procés intern d’elecció de candidats a Corts per Tarragona. Un procés en que els militants hauran d’escollir entre l’ERC del segle XXI i l’Esquerra del XIX, entre la necessitat d’aixecar un procés d’emancipació nacional ben travat i la fe que demana la pastanaga del referendum el 2014.

En aquesta i d’altres comtesses internes, d’ara fins al proper Congrés, ERC s’hi juga el futur del partit i bona part del futur del país. La responsabilitat dels militants no és poca!

Taula Periòdica de la Catosfera

La Taula Periòdica de la Catosfera* vol presentar de forma gràfica una imatge del panorama actual dels blocs en català. Un recull d'alguns dels millors blocs que es fan en àmbits diversos, de la política a la música, de la literatura a la innovació tecnològica. Una porta a alguns dels barris desconeguts del nostre internet, amagats de vegades enmig del soroll de cada dia.

Descarregueu aquí la Taula Periòdica de la Catosfera (amb links):

Taula Periòdica de la Catosfera (versió 1.0)

*La Taula Periòdica de la Catosfera s'inspira en la Periodic Table of the Internet que podeu visitar aquí.

L'Olla de Grills (2a època)

Ara l’Olla de Grills es presenta renovada
per a servir com a eina de reflexió sota el lema
“som una nació i tenim el dret a decidir”

L’Olla de Grills és un dels primers blocs col·lectius de la catosfera. Un projecte líder que es manté com el primer “think tank transversal no partidista” de l’internet català. Ara l’Olla de Grills es presenta renovada per a servir com a eina de reflexió amb el lema “som una nació i tenim el dret a decidir”.

Una nova imatge, més col·laboradors i actualitzacions regulars garanteixen l’interès de la nova Olla. En aquesta nova etapa confio continuar contribuint-hi regularment. Avui començo a participar-hi amb el post “Jaume Renyer i l’ERC de la llibertat”. Esteu convidats a fer-hi un clic.

Ombres de la transició. Ajudeu l'ACPV!

Una sanció contra tots

que hauríem de pagar entre tots!

Acció Cultural del País Valencià ha de pagar 300.000€ de multa per la seva postura ferma en contra del tancament de les emissions de TV3 al Páis Valencià. La multa a l'ACPV és una sanció a la realitat cultural compartida per catalans i valencians, una sanció contra tots els amics de la cultura catalana arreu del món. Una sanció contra tots que hauríem de pagar entre tots!

Recuperant les velles tàctiques resistencials del franquisme i la transició, l'ACPV ha engegat una campanya per recollir fons de cara al pagament de la multa. Com ja havia fet en moments més foscos, l'Antoni Tàpies ha cedit una obra per tal que pugui ser reproduida i enviada a tothom que participi en el pagament de la multa. (Podeu veure-la en la imatge que encapçala aquest post)

Aportació mínima recomanada: 10€

Telèfon de campanya 963918386

Número de compte Bancaixa - 2077-0001-27-3103581289

IMPORTANT: Especifiqueu en l'ingrès nom i cognom,

i per tal de rebre la reproducció de l'obra de Tàpies cal que telefoneu

(de 9h a 14h i de 15h a 18.30h de dilluns a divendres)

al número de campanya teniu a sobre.

Participeu-hi!

El pefil soviètic de la nova Rússia

La nova Rússia ha recuperat la força
sense haver purgat la derrota, reprenent
així un posat que no havia oblidat mai.

A finals de 1944, amb el final de la guerra a Europa ja molt proper, el General De Gaulle va visitar la Unió Soviètica buscant conèixer la postura d’Stalin sobre el futur del vell continent. En aterrar a Bakú (Azerbaitjan) va ser rebut amb una desfilada de l’exercit roig que recull a les seves memòries de forma interessant. Allà, escriu, hi havia “l’exercit de la Rússia eterna”. Tot i la Revolució que havia transformat el país dels tsars durant prop tres dècades, el General De Gaulle veia la Unió Soviètica com la Rússia mil·lenària, interpretant així les aspiracions i el caràcter del gegant euroasiàtic. Tal i com feia el General De Gaulle, avui, prop de vint anys després de l’ensorrament de l’imperi soviètic, hi ha motius per veure la nova Rússia i el seu aparell estatal com l’eterna Unió Soviètica, amb les conseqüències que això té per al continent europeu.

La Guerra Freda va acabar amb la derrota total de la Unió Soviètica. El McDonald’s de Moscou obria poc més d’un any després de la caiguda del mur de Berlin i el totpoderós Secretari General del Partit Comunista Soviètic acabaria fent anuncis de Pizza Hut. La transició al capitalisme va ser caòtica. Encara avui Rússia pateix els efectes d’unes privatitzacions controlades per la cleptocràcia de l’època Ieltsin. En pocs mesos la Unió Soviètica va passar de segona potencia mundial a país dependent de l’ajuda exterior. Tots els acords i tractats signats en els anys que segueixen a la derrota han estat incomplerts per occident. L’OTAN ha crescut fins arribar a la mateixa frontera russa i la Unió Europea accepta l’entrada de les repúbliques bàltiques mentre fa la cort a Ucraïna. Una humiliació absoluta que la nova Rússia no oblida.

Avui, però, l’ascens vertiginós del preu del petroli, el gas i d’altres matèries primeres ha aconseguit fer reviure les aspiracions imperials russes. Un impuls econòmic miraculós per a un país incapaç d’adaptar la seva economia als requeriments de competitivitat del món global. La nova Rússia ha recuperat la força sense haver purgat la derrota, i reprèn així un posat que no havia oblidat mai. El fet que el President rus sigui un ex-agent dels serveis secrets de la tirania soviètica és ja prova suficient del total immobilisme rus. És des d’aquest punt de vista que cal veure els assajos recents d’armament convencional d’altíssim poder destructiu, o la represa dels vols regulars dels seus bombarders estratègics de llarg abast. Uns bombarders russos que volen arreu del món escortats per caces de la OTAN com en els millors anys de la Guerra Freda. Una demostració de muscle militar que coincideix amb l’ús del gas i el petroli com a formes de pressió a països com Bielorússia i Ucraïna. Sense oblidar les amistats perilloses del President rus amb pàries com l’il·luminat Ahmadinejad o el simpatiquíssim Chavez.

La pau definitiva no és mai filla de la victòria militar, sinó de la capacitat posterior d'integrar el vençut en el concert internacional. Una Rússia amb economia prospera i comercialment relligada amb Europa i el món tindria un incentiu per a l'estabilitat i l'obertura que avui es troba a faltar. Mentre els recursos energètics continuin a un preu exhorbitant i permetin mantenir el creixement rus sense una autèntica renovació política i econòmica, els europeus hauríem d'anar-nos acostumant a un escenari de conflicte silenciós que només fa vint anys que havíem deixat enrere. Res a temer, tampoc, mentre siguem conscients de les limitacions que ens imposa el perfil soviètic de la nova Rússia. Entre d'altres deures a fer, toca començar a estudiar la sortida nuclear per evitar dependre del gas d'en Mishka mentre es busca una sortida de compromís per a les aspiracions europees d'Ucraïna.

Homenatge particular al President Companys

Avui fa seixanta-set anys, només seixanta-set anys, que l’exèrcit espanyol afusellava el President de la Generalitat. Afusellant el President Companys el feixisme espanyol apuntava a tots els catalans i ensenyava les cartes per a les dècades següents.

“El silenci durà poc, però.
Un tinent d’artilleria es gira cap als
soldats que fan el servei militar i els etziba:
<<¡Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!>>*

No cal res més per justificar que els catalans prenguin cada 15 d'octubre uns moments per a recordar amb orgull el President màrtir. Ara, amb el judici sumaríssim al que el va sotmetre l’Espanya franquista i la condemna a mort que el va seguir, el President Companys s’estalviaria durant dècades, gairebé fins avui mateix, l'indispensable anàlisi crític a la seva presidència. Un judici necessariament sever als errors i les mancances d’un President que arriba al poder quan Catalunya té el cel a tocar, per a perdre en pocs anys el patrimoni acumulat treballosament durant un segle.

Avui, no hi ha millor homenatge al President Companys que mirar enrere amb esperit crític per conèixer les terribles falles de la nostra història recent. No hi ha millor homenatge al President màrtir que la lectura del llibre que li dedica l’Enric Vila, “Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs”.

*VILA, Enric, La veritat no necessita màrtirs, Barcelona, L'esfera, 2006. p. 21

Aeroport i AENA. La via europea.

el model d’AENA (...), amb l’objectiu de limitar
el creixement de tot allò que no sigui Madrid,
justifica decisions allunyades de tota lògica
econòmica, obrint la porta a la intervenció de
l'autoritat europea de la competència.

La recent decisió d’AENA sobre la nova terminal consolida el rol subsidiari de l’aeroport de Barcelona dins un sistema unipolar amb Madrid com a centre absolut. A mitjà termini, un aeroport centrat en el baix cost i l’alimentació del gran hub de Barajas farà perdre oportunitats al país, limitant el nostre desenvolupament. Una situació que resulta més greu encara perquè, lluny de les esperances aixecades fa pocs mesos, compta ara amb la complicitat del govern i part de l’establishment català. Una falta de visió, de fermesa, i d’ambició que resulten en la incapacitat per aconseguir la gestió privada i independent indispensable per a competir. Desaprofitant el potencial de Barcelona com a node aeroportuari d’abast global.

Més enllà de la discriminació centralista i la marginació dels interessos catalans, el model d’AENA està marcat per la falta de competència, generant pèrdua d’oportunitats i un clar perjudici als consumidors. Una situació de monopoli absolut única a Europa que, amb l’objectiu de limitar el creixement de tot allò que no sigui Barajas, justifica decisions allunyades de tota lògica econòmica, obrint la porta a la intervenció de l'autoritat europea de la competència.

Hi ha arguments que justifiquen i reforcen aquesta via com un dels camins a seguir per a acabar amb la submissió de l’aeroport de Barcelona a interessos contraris als dels consumidors de l’arc mediterrani. Fa tots just uns mesos, el Director General de IATA (International Air Transport Association), l’ens que representa i autoregula el conjunt de la indústria aèria mundial, demanava a la Unió Europea una intervenció decidida per a la millora de l’eficiència, per mitjà d’una major competència, en la gestió dels aeroports europeus, allunyant-los de tota contaminació política.

Aquesta idea comença ja a prendre cos amb la intervenció dels comissaris de la competència en el quasi monopoli de gestió que l’empresa BAA manté sobre alguns dels principals aeroports britànics. Companyies com British Airways i Ryanair, han fet pública la seva opinió en favor d’una major competència en la gestió dels aeroports del sud d’Anglaterra, un mercat en que no es dóna, ni de bon tros, la posició dominant única i exclusiva que AENA té a l’estat espanyol. La Comissió Europea investiga ja el cas anglès fent possible que el cas de l’aeroport del Prat arribi fins a Brussel·les. Una oportunitat d’or per a atacar AENA en terreny neutral, lluny de la falta d’equitat i la nul·la neutralitat del govern espanyol.

No hauríem d’oblidar que més enllà de la secular tradició europeista del catalanisme, l’entrada a la Unió Europea era per a molts catalans un antídot al poder absolut de l’estat espanyol. Una eina que, fins ara, no hem utilitzat prou.

.

Boda i pausa

EM CASO!

Proper post el dimecres 10 d'octubre.

Llibres: "Nació.cat"

En un 11 de setembre envoltat del desconcert i el desànim del catalanisme, val la pena abocar-se a la lectura del Nació.cat. La història de la consecució del domini .cat és un èxit que entusiasma perquè es mou en la direcció del futur i arriba en època de sequera nacional. Un èxit que dóna pistes i marca el camí a seguir en futures ofensives de país.

Més enllà de la narració viva d'en Saül Gordillo i el pròleg brillant d'en Ramon Tremosa, el decàleg final d'en Vicent Partal hauria de ser a la pàgina d'inici de tot internauta català. A continuació, en transcric una versió reduïda que espero que no evitarà que compreu i llegiu el llibre.

DECÀLEG
DEU COSES QUE LA INTERNET .CAT HA FET, FA O HAURIA DE FER

1) EXISTIR

Internet ha estat un gran èxit pel català, però podria no haver-ho estat. (...) Traduït: que ens cal i ens caldrà sempre al tossuderia (literal) de centenars de petites (i ja no petites) iniciatives per a seguir essent.

2) COL·LABORAR I COMPETIR ALHORA. CONNECTAR-SE

Trobar la forma de col.laborar i eixamplar l'espai .cat afavoreix tothom, siga gran o petit.

3) ARRELAR-SE

No ets res si no tens els peus a terra. (...) La força de la Internet catalana venia de cada mòdem i ara ve de cada ethernet.

4) NO MIRAR AL COSTAT

Si intentem perseguir la cultura espanyola o francesa només farem el ridícul. Hem trobat un camí nostre, diferent, i despertem admiració precisament per haver estat capaços de fer-ho.

5) INNOVAR .CAT

El barri català d'Internet s'ha apuntat històricament a qualsevol novetat que apareixia (...) Si a més poguérem investigar i crear projectes pioners al món millor encara.

6) CRÉIXER I INTERNACIONALITZAR-SE

La internet catalana s'ha de fer gran, més gran. (...) ens calen més iniciatives catalanes en anglès, projectes internacionalitzats, iniciatives multilingües.

7) DE SALSES A GUARDAMAR, FRAGA, MAÓ, I?

El català amb internet no només és la llengua de tots els Països Catalans, també és una llengua global parlada als cinc continents. I té la voluntat d'esdevenir global, heus ací la diferència.

8) CLARIFICAR

Saber qui som, on som, quants som i de quina manera som més val que ho fem amb dades indiscutibles.

9) ENS CAL MÉS ESTRUCTURA

Hem fet moltes coses, moltes, amb la Internet més cara d'Europa i una de les menys potents. (...) però ajudaria molt que les estructures foren més potents i accessibles (...).

10) GUANYAR

No ho hem fet encara (...) , però (...). És perquè volem guanyar que anem guanyant.

PREGUNTA EXTRA

Segur que estic parlant d'Internet?

.

.

11 de setembre

No us perdeu el post d'en David Boronat

(emprenedor i techie) sobre l'11 de setembre.

S'ha acabat el broquil!

Entre la peresa i la falta de temps,

recupero el post de l'11 de setembre de 2006

D’ençà de la Renaixença l’11 de setembre ha estat un dia de reivindicació nacionalista i exigència de sobirania. Avui el debat al voltant de la sobirania política i financera continua ben viu, però hi ha d’altres qüestions igualment de primer ordre per al nostre futur que no podem passar per alt en aquesta data. En els terrenys econòmic, social i cultural la societat catalana té avui qüestions obertes que suposen reptes col·lectius tant o més definitius que el relatiu a la sobirania.

L’11 de setembre hauria d’anar més enllà de la legítima reivindicació per ser una oportunitat a la reflexió col·lectiva en tots els àmbits, similar al que les persones fem per cap d’any o en el nostre aniversari. Una data per que des dels camps científic, associatiu o empresarial del país, es fes introspecció sobre les aportacions fetes al nostre projecte col·lectiu i s’apuntés als cims que encara estan per fer. És important recordar que el camí a la plenitud nacional és fet de petits èxits i la Diada és el moment per fer-ne balanç abans de continuar viatge.

Tot plegat sense oblidar que l’11 de setembre és el dia en que els al·lèrgics als excessos patriòtics aprofitem per mirar enrere i recordar amb orgull els homes i les dones que amb la falç i l’aixada, el trabuc i el teler, a la fàbrica o a les muralles de Barcelona, han viscut i han mort per llegar-nos el país que tenim avui, un projecte nacional pel que val la pena continuar treballant.

Visca Catalunya lliure !!!!

La Primavera de la Política

Dins la sèrie:

Debat Obert: Desvinculació política i crisi democràtica

La Primavera de la Política recull en forma de llibre les reflexions d’un grup d’intel·lectuals que, per iniciativa de Michel Wieviorka, van trobar-se per debatre sobre el declivi actual de la política.

A partir de la constatació d'un decalatge entre política i societat, el llibre repassa causes i reptes tot buscant indicis del camí a prendre per a una mutació que porti al reencís de la política. Entre els arguments desenvolupats destaca una idea punyent, la crisi política és sobretot una crisi de l'estat. El desconcert és doncs major a Europa i en particular entre l'esquerra europea, on l'estat havia estat la resposta a totes les preguntes.

Descarregueu aquí un resum del llibre:

La Primavera de la Política

.

.

Power to the People

Dins la sèrie:
Debat Obert: Desvinculació política i crisi democràtica

El document Power to the People va ser promogut al Regne Unit per una comissió independent (Power Comission) i publicat el febrer de 2006. Aquest document estudia la profunda crisi de desvinculació política ciutadana a les democràcies establertes. Tant en el diagnòstic com en les solucions apuntades, és un text essencial en el debat per a la necessària renovació democràtica i la modernització del sistema polític català.

Descarregueu aquí la versió catalana del resum executiu del document:

Power to the People (abstract cat. 1.2)

.

.

Cassolades, canvi social i crisi democràtica

És necessària una profunda revolució
democràtica que transformi el nostre
sistema per adaptar-lo a les necessitats
i les exigències de la societat.

Dins la sèrie:

Debat Obert: Desvinculació política i crisi democràtica

Aquest estiu, a la Barcelona fosca de la vergonya, tornaven a sentir-se algunes cassolades. Gestos emprenyats d’alguns barcelonins que, sense trobar cap altre mitjà per canalitzar la seva indignació i exigir solucions, es conformaven amb l’expressió purament estètica del seu malestar. Val a dir que els catalans tenim hàbits ben curiosos a l’hora d’importar formes polítiques. Però més enllà de l’anècdota, és significatiu que sigui a l’Argentina del “corralito” on anem a buscar inspiració. Què hi té a veure Catalunya amb un país en descomposició, amb estructures polítiques mancades de legitimitat i a tocar del desastre mes absolut? Doncs alguna cosa.

Les cassolades són només un símptoma, una línia més en un quadre clínic amb diagnòstic clar: el distanciament creixent dels ciutadans respecte a la política formal i els sistemes establerts de representació democràtica. Entre aquests símptomes, l’abstenció creixent a cada cita electoral és el més visible, fins al punt que hi ha qui s’encaparra a considerar-lo aïlladament com una malaltia en si mateixa. El cert és, però, que no és més que un dels efectes superficials d’una crisi més profunda.

Tot i que la situació de dependència política i el protagonisme del progressisme decadent fan que aquesta crisi sigui particularment intensa a Catalunya, l’abast del fenomen és amplíssim i compartit per la pràctica totalitat de les democràcies del món. Així, des del Regne Unit i França arriben algunes reflexions que apunten a conclusions similars i ajuden a desbrossar un fenomen d’extraordinària complexitat. Documents com el britànic Power to the People o el treball La Primavera de la Política, de Michel Wieviorca, coincideixen en apuntar a l’extraordinari canvi social de les darreres dècades com a origen de l’actual crisi de la política a Europa i bona part del món.

La democràcia parlamentaria actual i el sistema polític que l’acompanya van cristal·litzar a principis del segle XX en una estructura de participació limitada, orientada al ciutadà-massa. Entorn un joc d’absoluts enfrontats en un cert equilibri, responent a l’estabilització democràtica de la lluita de classes. Els darrers quaranta anys aquest escenari ha estat superat per la irrupció de profunds canvis socials que el sistema polític no ha sabut seguir, causant la falta de sintonia entre ciutadania i política que provoca la desvinculació actual.

És necessària una profunda revolució democràtica que transformi el nostre sistema per adaptar-lo a les necessitats i les exigències de la societat. Un camí cap a una major participació i transparència en que la revolució tecnològica ha de tenir un paper protagonista.

Debat Obert: Desvinculació política i crisi democràtica

Imatge: “Freedom of Speech” de Norman Rockwell
Dins la sèrie d’il·lustracions “The Four Freedoms”

Posts del Debat Obert:

- Cassolades, canvi social i crisi democràtica

- Power to the People

- La Primavera de la Política

- La nostra democràcia: Diagnosi i Propostes

A partir de l’abstenció creixent en les darreres eleccions i referèndums, la societat catalana s’ha trobat de cara amb una crisi que fa temps que acompanya les democràcies establertes d'arreu del món. La desvinculació política creixent de bona part de la societat. Un allunyament ciutadà de les institucions que genera preocupació pel risc de deslegitimació i descrèdit que comporta. Una malaltia pendent de diagnòstic i, fins ara, sense remei conegut.

Hi ha algunes idees, llibres i documents entorn d’aquesta qüestió que val la pena destacar amb l’objectiu de reflexionar, debatre i generar idees que ajudin a reconduir els camins divergents entre política i societat.

Les properes setmanes voldria centrar el bloc en aquest debat. Compto amb vosaltres per a participar-hi i començo demanant-vos que feu arribar al bloc totes aquelles idees, materials i referències que trobeu interessants en relació al repte que presenta l’alienació política de la ciutadania.

Comentari a "La nova Andalusia"

Abans de recuperar el ritme normal del bloc a partir de la propera setmana, volia repescar un dels últims posts del juny passat per tal de contestar a un dels comentaris rebuts.

A “La nova Andalusia”, escrivia sobre el profund canvi social i econòmic que ha viscut Andalusia les darreres dècades. Aixecant una economia forta que busca el múscul financer per continuar el camí del creixement. Tot plegat, apuntava, s’ha de veure amb interès des de Catalunya, ja que consolida la modernització de les zones tradicionalment més deprimides d’Espanya i acaba amb la justificació de l’insuportable dèficit fiscal que pateix el país.

Un interessant comentari rebut des de l’andalusisme militant demana una resposta a mode d’aclariment. D’una banda, l’ambició i la seguretat en el futur d’Andalusia que respira el comentari, confirmen la nova sintonia que es viu a la regió més meridional d’Espanya. Allò més sorprenent, però, és com s'oblida l’aportació catalana al revifar andalús, arribant a negar el subdesenvolupament crònic que tot just s’ha deixat enrere.

És cert, com indica el comentari, que el consum interior és font de riquesa. Peò no es pot oblidar que aquest consum era inexistent quan els andalusos no tenien els recursos suficients per garantir la capacitat de compra que converteix els ciutadans en consumidors. Andalusia no ha tingut consumidors amb potencial atractiu fins que els subsidis estatals, amb origen principalment català, i el turisme els l'han generat en èpoques recents. Els catalans han fet una aportació de primer ordre, de grat o per força, al renaixement espanyol, i no reconeixer-la afegeix indignitat a la injustícia d’un espoli que encara dura.

Apadrina un... emprenedor africà

Potser no ens cal un gran Pla Marshall
per l’Àfrica, sinó milers i milers de petits,
gairebé insignificants, plans d’empresa.

Quan centenars de milions de persones deixen enrere la pobresa a la Xina i l’Índia, Àfrica continua essent un racó de món sense esperança. L’únic gran racó de món sense esperança. Un conjunt de països que, del Sàhara a les cataractes Victòria, viuen assetjats per la pobresa, la malaltia, el desgovern i la falta d’estructures socials fermes. Impossibilitats per a pujar tots sols l’escala del progrés.

El cert és que en els últims anys hi ha hagut plantejaments ambiciosos des del primer món per empènyer el continent Africà fora del cercle viciós en que es troba. L’any 2005 el govern britànic va apadrinar la creació de la “Comission for Africa”, que en la línia de l’economista Jeffrey Sachs demana un “big push”, un gran esforç inversor que generi una catarsi al continent econòmica al continent. Una visió que, en relació als Objectius del Mil·lenni de les Nacions Unides, va ser ben rebuda per la Unió Europea i el G8, però amb un escàs seguiment posterior.

Hi ha, però, un corrent que mira amb gran escepticisme els grans plans per al desenvolupament que arribin sense corregir els errors del passat. La corrupció, la ineficiència d’alguns organismes internacionals i la pròpia dificultat de l’ajuda directa per generar riquesa més enllà d’alleugerir la pobresa. Liberals com el professor Sala i Martin o l’irreverent Tim Harford han expressat en alguns articles la seva poca confiança en els grans plans de desenvolupament, apostant per l’única via de progrés possible per a l’Àfrica. Els seus emprenedors.

Tal i com demostra l’experiència dels microcrèdits a l’Índia del Grameen Bank, no hi ha millor ajuda al desenvolupament que un petit finançament que faciliti la iniciativa econòmica de base. Diners que creen riquesa i teixit econòmic allà on és més necessari. Cap a aquest camí apuntava un article recent de l’"Undercover Economist" al Financial Times, explicant una experiència de desenvolupament p2p potencialment revolucionària. Des del web kiva.org, qualsevol inversor pot fer una ullada a dotzenes de petits projectes empresarials de països en desenvolupament, certificats localment i a la recerca de finançament. Una forma excel.lent de plantar autèntica llavor de desenvolupament que podria portar llum al túnel africà.Potser no ens cal un gran Pla Marshall per l’Àfrica, sinó milers i milers de petits, gairebé insignificants, plans d’empresa.

Publicat el 16 de maig

L'acceleració liberal

Aprofito per recomanar un

magnífic article d'en Dessmond:

"Ets liberal?"

L’imperatiu de dinamisme que avui marca el ritme del món, exigeix l’alliberament i la sintonia positiva de totes les energies socials i econòmiques que dormen al subsòl de Catalunya. Un objectiu que demana prioritzar la creació d’oportunitats per davant dels subsidis, substituir burocràcia per societat organitzada i oposar la responsabilitat individual a la deixadesa col·lectiva. En definitiva, l’execució d’un programa de liberalització que transformi el país recuperant el millor de la pròpia tradició contemporània.

Aquest camí s’enfronta, però, a dos obstacles importants. D’una banda cal tenir en compte les reticències que desperta entre gran part de la ciutadania. Una oposició gairebé hegemònica que desconfia de la opció liberal, veient-la com una amenaça a les conquestes socials més bàsiques. En paral·lel a això, no es pot ignorar que el país ha perdut en les darreres dècades bona part del tremp que l’havia acompanyat al llarg de l’època moderna. En el seu estat actual, la nostra societat correria un risc seriós d’ennuegar-se si l’administració s’enretirés dràsticament esperant que algú en recollís el testimoni.

Davant d’aquest escenari, el camí català cap a una societat més oberta hauria encarar-se des d’una progressiva acceleració liberal. Un moviment de fons que transformi el país de forma gradual, posant a la vista de tothom els avantatges d’un model de societat no mediatitzada. En aquest sentit, tots aquells convençuts que el protagonisme social és ara compartit entre les institucions, la societat civil i les empreses, han d’entendre que la construcció d’una societat liberal és a les mans dels propis ciutadans, amb independència de la direcció política dels governs successius. Seria una contradicció que des del liberalisme es pensés en el govern com a única eina per a marcar rumbs col·lectius .

El camí passa, doncs, per aixecar de nou un teixit social dens i actiu en tots els àmbits. Una societat civil compromesa amb el progrés del país i independent de les institucions també pel que fa al seu finançament. Per això caldrà aconseguir que la ciutadania, que cada ciutadà, prengui consciència del seu poder per a participar, impulsant projectes més enllà d’allò que pressuposta l’administració. Comptant també amb el rol de les empreses, obligades a complir el seu objectiu principal, fer diners, però també lligades a un compromís social pel seu caràcter de nodes socials de primer ordre. Un camí que ajudi a fer caure els obstacles abans esmentats, vencent reticències de base i dotant el país de l’esquelet civil necessari per a permetre alternatives viables al dirigisme públic.

No hi ha full d'instruccions per aquest moviment d’acceleració liberal. L'activitat de la societat civil és alhora remei i cura per superar la febre estatista que patim. Una estratègia que aspira a una autèntica revolució, col·locar de nou les persones lliures com a centre i motor de la societat.

Publicat el 13 d'abril

La doble categoria laboral

Tot just fa unes setmanes, es rebia amb preocupació generalitzada una notícia entorn a la vocació funcionarial dels universitaris catalans. Deixant de banda el fet que la informació es basava purament en sensacions i opinions poc contrastades, podem fer l'esforç de considerar-la ajustada. La qüestió és de gran importància si tenim en compte que el nostre sistema econòmic basa el seu creixement en la capacitat emprenedora i necessita la força creadora del jovent més format. L’aspiració d’entrada a l’administració d’una bona part dels llicenciats catalans podria veure’s, doncs, com un símptoma de falta d’ambició i decadència col·lectiva.

Ara bé, una mirada atenta a la qüestió, fa evident un desequilibri en favor de l’administració pública que justifica abastament les preferències dels universitaris catalans. A tot l’estat, Catalunya inclosa, la construcció d’una administració pública moderna ha anat lligada a la consolidació d’una doble categoria laboral.

Una doble categoria laboral que traça una divisió profunda entre els empleats del sector privat i tots aquells que desenvolupen la vida professional sota el paraigua de l’administració. Aquest doble estàndard en drets i deures va més enllà de la seguretat vitalícia garantida als funcionaris, justificada per protegir la intromissió política i donar estabilitat a l’administració pública. És en les condicions salarials i els beneficis socials on aquesta discriminació es fa més evident. No només els sous en determinades categories són totalment fora de mercat, sinó que es garanteixen beneficis com el permís de paternitat, que no es fan extensius al sector privat.

La ironia rere aquest privilegis dels empleats públics rau en el fet que es paguen principalment amb les contribucions d’aquells que no les gaudeixen. Així doncs, no és estrany que els llicenciats catalans facin una mirada a les seves opcions professionals i tardin poc a decidir-se per l’administració.

Publicat l'1 de març de 2007

Els Assassins de Franco

La transició política a l’estat espanyol ha aconseguit consolidar un relat beatífic del pas de la dictadura a la democràcia. Un conte bonic, ple de bones voluntats i renuncies compartides, que ha acabat cristal·litzant com a síntesi indiscutida d’uns anys tumultuosos i confusos.

Amb “Els Assassins de Franco” en Francesc-Marc Alvaro despulla de forma desacomplexada alguns tòpics de la transició, el pes dels quals es deixa sentir encara en el dia a dia de la política catalana. El llibre no es conforma amb descobrir el transformisme democràtic de tants franquistes rehabilitats, de Porcioles a Samaranch, anant més enllà per a traçar paral·lelismes entre personatges foscos com en Martín Villa i personatges foscos com en Narcís Serra, el mateix Fouché arquetípic a banda i banda del mirall. Resseguint la sèrie de mitges veritats entre els col·laboradors del franquisme que s’amaguen en la necessitat de desenvolupar el règim i la falsa devoció democràtica de tota l’oposició.

De la lectura del llibre se'n desprén una mirada nova al part de la nostra democràcia. Un relat que posa en evidència que, tot i que el dictador va morir al llit i el seu règim va extingir-se pràcticament sol, l’antifranquisme s’ha atribuït la victòria contra la dictadura. Amb la legitimitat derivada d’haver “matat” Franco, els seus assassins han pogut gestionar el postfranquisme sense discussió, evitant tota purga de les responsabilitats del règim i heretant l’estat amb racons foscos inclosos.

És fàcil criticar la transició des del progrés i l’estabilitat consolidats després de vint-i-cinc anys de democràcia, però hi ha un interessant crit d’alerta en “Els Assassins del Franco” que no hauria de passar per alt. Una crida a la revisió d’uns tòpics que han portat a l'enquistament social del progressisme buit i a la consolidació d'un sistema polític amb espais de molt pobre qualitat democràtica.

Serem 11 milions?

Fa algunes setmanes una veu autoritzada de l’executiu espanyol assegurava que l’estat tenia corda per arribar al 66 milions d’habitants. Aquesta no és una afirmació casual, revela una estratègia governamental d’obertura a la immigració com a motor de creixement econòmic, pobre però real, i una aposta pel volum que permeti a Espanya passar de potència mitja a jugar la gran lliga europea. El creixement exponencial de població a partir de fortes onades migratòries permetria també a l’estat reforçar el seu paper de capitalitat iberoamericana en competència amb Miami. Hi ha doncs raons de pes per a creure que per al govern espanyol la immigració és una opció de fons a mitjà i llarg termini.

El cert és que la immigració no és per sí sola un fenomen positiu o negatiu, sinó un canvi més que demana adaptació i propostes de futur. En última instància el creixement demogràfic empès per la immigració és una realitat implacable i oposar-s’hi seria un error que perjudicaria les opcions d’adaptar-s’hi amb èxit. Tot i això, és exigible un major control que eviti allaus migratoris d’impossible absorció amb efectes negatius que superen qualsevol benefici potencial. Un control que ara mateix no sembla que s’estigui garantint si tenim en compte els centenars d’iberoamericans que arriben diàriament via Barajas, una entrada força més estreta i impermeable que l’estret de Gibraltar o les Illes Canàries.

Davant d’aquest escenari en que es planteja un possible augment de població de prop d’un 50% en algunes dècades, des de Catalunya i el catalanisme serà necessari plantejar-se urgentment algunes qüestions de futur. Mantenint un pes relatiu a l’estat d’un 16% de la població, aquest creixement significaria per a Catalunya arribar als 10 ,5 milions d’habitants, tot i que l’atracció del nostre pes econòmic ens podria portar fins als 11 o 12 milions.

Si aquesta tendència es confirmes a curt termini, seria urgent incentivar una redistribució territorial que equilibrés la densitat demogràfica del país, conjugada amb una massiva inversió en formació per compensar la baixíssima productivitat derivada de l’allau migratori. Aquesta és, però, la banda fàcil d’un repte d’aquesta magnitud. Per evitar que Catalunya es convertís en un infern amb 12 milions d’ànimes, caldria desplegar alhora un enorme esforç d’europeïtzació de valors i catalanització cultural que garantís el terreny comú i l’espai públic compartit que fa d’una societat alguna cosa més que un ramat espaordit. Un esforç ingent que ara mateix no sembla que siguem capaços d’afrontar.

Publicat el 10 de gener de 2007

País Valencià, realitat i seducció

El nacionalisme català acumula en el seu camí èxits i fracassos, projectes consolidats i propostes fallides, però cap derrota ha estat tan contundent i irreversible com la patida en “la batalla de València”. Gairebé trenta anys després, en un esforç per negar la realitat, el catalanisme continua ignorant que els Països Catalans són una proposta acabada, una interferència enutjosa que reclama un replantejament urgent.

En una Europa i un món que s’estructura en regions econòmiques i socials, és una prioritat consolidar la configuració regional entorn a un arc mediterrani que té ambdos països com a espina dorsal. Per proximitat geogràfica, paral·lels culturals, complementarietat empresarial i relació econòmica, es fa evident que la col·laboració franca entre Barcelona i València permetria obrir enormes potencialitats en mil i un àmbits. Una cooperació indispensable per a una millor competitivitat mútua en tots els camps.

La història recent ha intoxicat fins a l’extrem les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Des del catalanisme la frustració va deixar pas a la ignorància mentre al País Valencià es reforçava el pont València-Madrid i s’estenia la desconfiança i el recel nord enllà. Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme. Això implica fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics.

Institucions com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga comencen a fer feina en aquesta direcció, amb activitats com el Congrés Internacional d’Activitat Portuaria que va aconseguir, fa poques setmanes, reunions de treball entre els ports de Barcelona i València i els respectius consellers del ram. Calen, però, més iniciatives en aquesta direcció per què viure d’esquena al País Valencià és viure d’esquena a una part important del nostre futur.

Publicat el 5 de gener de 2007

Qüestió generacional

Es fa difícil negar la petulància implícita en la reclamació de protagonisme per a la pròpia generació, però és legítim fer-ho, gairebé obligat, si es té la convicció que hi ha una contribució a fer que ningú no farà per nosaltres.

No són els anys els que defineixen la successió de generacions amb trets i característiques comunes, sinó els esdeveniments i canvis socials que les envolten. Avui a Catalunya, la gent que gira entorn el final de la vintena i els primers quaranta arriba a l’exercici actiu de la ciutadania amb actituds i òptiques noves fruit de l’època que els ha vist créixer. Són la primera generació amb la democràcia com a memòria política exclusiva. Els únics que han viscut de forma generalitzada Europa com a referent, en molts casos amb experiències laborals i formatives en altres països de la Unió. Els primers catalans en segles que viuen la pròpia identitat amb normalitat, sovint en una autèntica ficció de país complert. Un grup de gent que ha arribat al món laboral amb l’exigència competitiva de la globalització, però conscients de les enormes oportunitats que s’obren per als països que sàpiguen sintonitzar correctament les pròpies energies.

Per capacitat i actitud, és a les mans d’aquesta generació impulsar el país a superar els reptes oberts en els últims anys. Uns reptes que alguns continuen veient com a amenaces i davant els quals cal la decisió necessària per a definir-los com a clares oportunitats. Una major europeïtzació i internacionalització de l’economia i la societat, una aposta pionera per la digitalització de l’empresa i la ciutadania, una mirada liberal sense complexos a la societat i el sector productiu que permeti avançar cap a la meritocràcia equitativa, un accent en el sector privat com font prioritària d’idees i projectes per al futur, o la consolidació d’una catalanitat hegemònica i transversal fora de ficcions contraproduents, són algunes de les responsabilitats directes i ineludibles que aquesta generació ha d’assumir.

Deixant de banda la complexitat polièdrica de qualsevol societat oberta, aquest serà, ha de ser, el perfil central d’una generació emergent que compta amb les eines per a una nova modernització del país. Una generació que obligada pel pes de la pròpia tasca, té la responsabilitat de reclamar pas i comença a fer-ho.

Publicat el 4 de desembre de 2006

El llast de les infraestructures

Els últims escàndols entorn de la xarxa de rodalies de Barcelona han tornat a fer evident la discriminació que pateix Catalunya en infraestructures de transport i comunicacions. La situació dels aeroports, ferrocarrils, carreteres i un TGV que arriba amb dècades de retard, confirmen que la falta de control sobre els propis impostos continua essent un llast per al futur de l’economia del país.

Davant d’aquesta situació, la pressió política i les reclamacions de la societat civil són legitimes i necessàries, però no poden ser excusa per a l’adormiment i la desídia. És necessari garantir que s’estiren al màxim les possibilitats de les infraestructures existents, però ho és encara més trobar la formula per a compensar des de la iniciativa privada totes aquelles inversions necessàries que ens nega el nefast model radial de l’estat.

Impulsar infraestructures de pagament com es va fer al final del franquisme suposaria avui, amb una pressió fiscal de país desenvolupat, que els catalans paguessin dues vegades unes inversions indispensables per al desenvolupament econòmic, per això caldria trobar vies de compensació que permetessin el suport públic de l’estat a la iniciativa privada. Un sistema pel qual les infraestructures bàsiques impulsades des del sector privat rebessin una aportació de capitals públics igual a la privada, sense efectes desincentivadors sobre el global d’inversions de l’estat per al territori, seria probablement una solució idònia. Permetria a les regions i sectors més dinàmics una certa independència a l’hora de tirar endavant les inversions necessàries per al futur, a l’hora que esperonaria l’obra “pública” com a motor econòmic i augmentaria el global d’inversió en infraestructures amb el consegüent efecte positiu al creixement general.

Després d’un quart de segle de discriminació constant i dèficit d’inversions en tots els camps, és hora de garantir una llibertat d’acció que l’enrocament polític obliga a derivar cap al sector privat. Trobar vies que ho facin possible sense hipoteques excessives és ara una obligació. El futur no espera.

Publicat el 20 de novembre de 2006

Sense inèrcies d'integració

La integració dels immigrants a les societats d’arribada s’acostuma a donar de forma natural, seguint una certa inèrcia que a Catalunya funcionava a ple rendiment fins a començaments dels anys seixanta. A partir d’aquell moment el nombre creixent d’immigrants d’origen espanyol que van arribar de forma massiva a un país sense instruments polítics van alentir aquesta inèrcia, arribant a fregar l’aturada total de la integració i configurant un país amb risc important de fractura social.

La recuperació de l’autonomia amb l’escola com a centre, va recomençar el lent procés d’extensió social de la catalanitat cultural, plantejant un horitzó optimista al voltant dels milions de catalans d’origen espanyol que encara avui viuen aliens a la tradició del país.

Tot just quan semblava que comptàvem com a país amb els instruments per a superar el repte de la immigració del segle XX, hem d’encarar una nova onada de nouvinguts del segle XXI.. Una nova generació d’immigrants força més diversa, en molts casos de cultures molt allunyades de la nostra i novament en proporcions que tornen a representar una enorme oportunitat/amenaça per al nostre projecte nacional.

En sintonia amb la millor tradició catalana hem de lluitar per oferir oportunitats i un projecte de futur compartit a tots els nous-nous catalans però essent conscients que encara avui no hem recuperat totalment les inèrcies d’integració que varem perdre fa quaranta anys. Enfront del risc que els milions de nous immigrants se sumin a la vida activa totalment aliens a la realitat nacional catalana, la única recepta possible és ANAR-LOS A BUSCAR. Per corregir l’absència d’inèrcies d’integració som el catalans de sempre els qui des de la societat civil, des d’associacions, clubs, parròquies, sindicats, casals i esplais, hem de convidar els nous-nous catalans a compartir projectes i vida amb nosaltres. Projectes concrets com el programa de voluntariat lingüístic son un exemple clar d’aquesta manera de forçar la relació entre vells i novíssims ciutadans del país.

Sense una correcció activa de les dificultats que la falta d’inèrcia comporta, sense prendre clara consciència que aquesta no és tasca del govern sinó de cada ciutadà en el seu entorn més pròxim, correm el risc de caure espadat avall cap a un horitzó massa difícil en un futur massa immediat.

Publicat el 20 d'octubre de 2006

Els límits d'Europa

D’ençà del inici del projecte europeu, i en particular rere la caiguda del mur de Berlín, la qüestió dels límits d’Europa ha estat una constant del debat continental. Límits geogràfics i polítics, però també de ritme, la definició dels quals permetria una millor gestió de les ampliacions i processos d’adhesió que es van obrint.

Deixant de banda la ribera sud de la Mediterrània per raons obvies, i acceptant que a mitjà termini tota la regió balcànica, Albània inclosa, tancarà el buit territorial entre Grècia i l’Europa central, només la frontera més oriental de la Unió Europea (UE) continua avui oberta i plena d’interrogants.

La prova de les limitacions que una falta clara de model suposa a la política exterior de la UE és el cas de Turquia. Els dubtes i canvis de política dels diversos estats membres entorn a la possible candidatura dels turcs han acabat portant a acceptar negociar una futura adhesió quan no és encara clar que es vulgui Turquia com a membre. La principal reticència Europea davant Turquia hauria de ser de caràcter geopolític. Pensar que la frontera de la Unió pot arribar a l’Iraq, Siria, i l’Iran fa venir malsons a qualsevol europeista i la futura adhesió hauria d’anar precedida per una implicació de la UE en la pacificació i el desenvolupament de l’orient mitjà que avui sembla del tot impossible.

Pel que fa a Rússia, si bé la seva desmesura geogràfica i el seu pes específic fan que ni tan sols s’hagi plantejat una futura adhesió, el dubte és la seva àrea d’influència més directa, principalment Ucraïna i Bielorússia. Si bé l’entrada d’aquests països a al UE sembla avui molt llunyana, és ben clar que una futura adhesió incomodaria Rússia i seria bo plantejar una estratègia que eviti la improvisació. Un escenari en que tos dos països compartissin lligams similars amb la UE i amb Rússia, servint com a zona d’esponjament i transició entre els dos gegants del continent seria probablement la solució més adient.En tot cas cal tenir clar que la qüestió turca demostra la necessitat de tenir un horitzó clar per al futur de la UE en els propers cinquanta anys que ajudi a definir les polítiques d’avui i del futur més immediat.

Publicat el 18 d'octubre de 2006

Supervivència o ambició

Sovint topem amb les actituds i els pobres esquemes mentals d’un cert nacionalisme que viu la llengua i la cultura catalanes des del paradigma de la supervivència. Una mirada rapida a la realitat catalana però, deixa ben clar que no som txerokees ni mandingues, som una cultura amb un present i un potencial creador enorme i davant d’això el vol ras d’alguns mereix el menyspreu reservat als ignorants.

La nostra és una llengua en creixement, amb un nombre de parlants que puja dia a dia, amb nivells de producció editorial entre els primers del món, una qualitat reconeguda amb presència d’excepció a fires com les de Guadalajara i Frankfurt, lectorats a les principals universitats d’Europa i un bon grapat de creadors d'alt nivell en tots els àmbits.

Davant d’aquesta realitat és evident que el nostre repte no és la supervivència sinó l’excel·lència, no només per als dotze milions de potencials consumidors directes sinó per a tot Europa i el món. És aquesta ambició, l'orgull legitim i el prestigi social que se’n deriven el que farà la nostra cultura atractiva per als nous catalans i en garantirà un futur encara més brillant.

Així doncs, potser serà millor reservar les actituds de resistència en exclusiva per al guarà, la cuina amb llard i el porró de dues banyes.

Publicat el 26 de setembre de 2006

La mala educació

La millora radical del sistema educatiu del país és una mesura urgent i necessària. Avui a Catalunya el fracàs escolar se situa entorn del 30%, una xifra inacceptable que condiciona el futur de molts ciutadans, debilita la igualtat d’oportunitats i fa molt difícil la necessària transformació del país en una economia bastida entorn del coneixement.

Les anàlisis fetes sobre els diversos sistemes educatius d’arreu del món a partir d’estudis basats en resultats mesurables, coincideixen a destacar dues característiques comunes als països capdavanters: l’alt compromís i implicació dels pares en l’ensenyament complementat amb el compromís pedagògic i el bon nivell formatiu del professorat.

Lluny d’aquestes premisses, la majoria de les reformes en ensenyament fetes a Catalunya els últims anys s’han centrat en programes, matèries i recursos disponibles, ignorant la renúncia que molts pares fan de les seves responsabilitats educatives i oblidant que aquest abandonament té efectes directes i devastadors sobre els resultats globals del sistema.

Sense voler definir polítiques concretes a seguir, és imprescindible revertir la deixadesa d’alguns ciutadans pensant en formes innovadores d’incentivar el compromís dels pares. Formes que permetin premiar aquells pares amb una major implicació amb mesures com ara la gratuïtat dels llibres o la prioritat en l’elecció de centre i assenyalin els pares que no compleixen com a corresponsables del fracàs escolar.

Publicat el 19 de setembre de 2006