L'aeroport com a símptoma

Espanya no ens ajuda, però no hi ha pitjor

enemic que la pròpia desídia.

L’Avui publica aquest divendres un interessant article d’en Xavier Roig sobre l’aeroport del Prat. Més enllà de reclamar, que cal fer-ho, un sistema de gestió que ens permeti tenir el control d’una infraestructura bàsica com aquesta, l’article veu l’aeroport com a símptoma d’una decadència que no ens hauria de passar per alt.

“...Sense anar més lluny, des de fa uns dies, la premsa de tot Europa, menys la nostra, anuncia que Air France ha creat un nou servei anomenat CityJet entre London-City (l'aeroport ubicat al costat de Canary Warf, al cor dels negocis europeus) i els aeroports següents (prenguin nota): Belfast, Dublín, Dundee, Edimburg, Ginebra, Madrid, Milà, Niça, París i Zuric. Són 35 vols diaris orientats, fonamentalment, a gent que va a Londres per fer negocis -directes a la City!-.

Caldria que deixéssim de reclamar un aeroport "com cal" i comencéssim a canviar de xip. Però, sobretot, d'enemic. Perquè l'aeroport no és res més que un mitjà. Convindria començar a canviar d'eslògan, perquè abans de reclamar un aeroport com cal, el que realment es necessita és tenir una ciutat com cal. I la Barcelona actual no dóna, ens agradi o no, la talla d'una ciutat europea de negocis, més aviat ha esdevingut una ciutat tropical-progressista on els turistes s'ho passen d'allò més bé. I la majoria de responsables que les coses hagin arribat a aquest punt tan baix a què han arribat estaven presents a l'acte de l'IESE. I més ens valdria que, davant les noves destinacions que Air France ha inaugurat des de la City de Londres, ens preguntéssim per què hi està present Milà i no hi és Barcelona; per què hi és Madrid i no hi és Roma. ¿Continuarem deixant que el caciquisme local barceloní ens distregui permanentment tot volent fer veure que l'origen dels problemes d'encaix internacional de Barcelona provenen de les infraestructures aeroportuàries? “

Sense oblidar que tot sovint juguem amb una mà lligada a l’esquena, som nosaltres i només nosaltres els responsables de posar l’economia i la societat catalanes al capdavant d’Europa i del mon. Espanya no ens ajuda, però no hi ha pitjor enemic que la pròpia desídia.

El dia abans

...algú hauria d’anar pensant com ens ho fem

quan hi hagi deu Irans trucant alhora a la porta

del club nuclear.

Fa més de cinquanta anys que s’utilitza la tecnologia nuclear per a produir energia. En fa més de seixanta que en coneixem els usos militars. Tenint en compte els avenços científics i tecnològics de l’últim mig segle i la fluïdesa amb que circula la informació per tot el planeta, és viable aturar a mitjà termini l’extensió de l’ús pacífic i militar d’aquesta tecnologia?

Si bé no està clar que Coreà del Nord tingui la capacitat real d’aconseguir la Bomba i l’Iran és encara en vies d’arribar-hi, la Xina i el Pakistan són exemples de països amb recursos escassos que l’han aconseguit. És viable aturar a mitjà termini l’extensió de l’ús pacífic i militar d’aquesta tecnologia?

No s’hi val a fer equivalències morals que no se sustenten. Anglaterra o els Estats Units són societats obertes amb un sistema polític democràtic ple de balanços i equilibris de poder. No és el mateix una democràcia com la Francesa en poder de la Bomba que un règim obscurantista com l’Iranià. Ara bé, és viable aturar a mitja termini l’extensió de l’ús pacífic i militar d’aquesta tecnologia?

Si la resposta és no, i em temo que ho és, algú hauria d’anar pensant com ens ho fem quan hi hagi deu Irans trucant alhora a la porta del club nuclear.

Economia freaky i el preu dels pisos

Fent una mirada al mercat immobiliari espanyol (...)

hi ha una conclusió obvia: els agents immobiliaris

no han llegit el Freakanomics.

Steven D. Levitt, un jove economista de la Universitat de Chicago, va publicar el passat 2005 un llibre trencador, Freakanomics. El projecte, compartit amb un periodista, treu a la llum un seguit de conclusions interessants aplicant teories econòmiques a les dades més sorprenents. De les xarxes de comercialització de crack a la venda de bagles porta a porta, Freakanomics apropa la lupa acadèmica allà on no acostuma a arribar i ho fa de la forma més irreverent.

Enmig d’aquests exemples d’economia freaky, en Levitt aprofita per donar una lliçó interessant sobre el mercat immobiliari. Els propietaris amb un pis per vendre acostumen a confiar en l’agent immobiliari de torn perquè creuen que comparteixen interessos. Si el venedor cobra a comissió, sembla lògic pensar que provarà de vendre el pis en qüestió tan alt de preu com sigui possible. Així doncs, perquè els agents immobiliaris venen les pròpies propietats a preus significativament més alt que la mitjana del que gestionen?

En Levitt es posa a la pell de l’agent immobiliari i arriba a conclusions sorprenents. Si es té un sol pis per vendre és obvi que es provarà de vendre’l al preu més alt possible. Ara bé, per a un venedor amb una cartera de propietats per gestionar serà més interessant rebaixar preus i tancar algunes operacions més en el mateix temps. Es guanya molt més amb dues comissions de 12000€ que amb una sola de 15000€. Per a un propietari abaixar el preu un 10% té un cost alt, sobre 300.000€ es perden uns considerables 30.000€. Amb la mateixa rebaixa el cost per l’agent immobiliari és només de 1500€*. Més relatiu, oi?

Fent una mirada al mercat immobiliari espanyol, de l’ascens dels últims anys a l’estabilitat madura actual, hi ha una conclusió obvia: els agents immobiliaris no han llegit el Freakanomics. Després d’haver vist créixer com a bolets les agències immobiliàries i amb milers de nous venedors amb un stock creixent a les mans, farien bé d’anar-lo a comprar. Potser la nostra economia començaria a abandonar el camí irracional que fa temps que segueix.

* comptant un comissió estàndard del 5%

Contra el vot electrònic

Tot l’edifici democràtic s’aixeca sobre la confiança de l’elector en el poder del seu vot. No s'hi val a fer-hi experiments.

A les properes eleccions presidencials, França provarà per primera vegada el vot electrònic. Serà un assaig molt localitzat en algunes regions que tot just arriba a 800.000 electors potencials, però tot i això ha aixecat un debat públic que val la pena seguir de prop.

El vot electrònic, molt habitual als Estats Units, s’acostuma a justificar per la rapidesa i la facilitat en el procés de recompte. Hi ha però mols espais foscos en l’ús d’aquests sistemes. El control és entre difícil i impossible i hi ha molts exemples d’errors i manipulacions potencials.

El vot és massa important com per allunyar-lo de la seguretat física d'una papereta tangible. Tot l’edifici democràtic s’aixeca sobre la confiança de l’elector en el poder del seu vot. Amb el vot no s'hi val a fer-hi experiments. El sistema de recompte actual s’ha anat millorant fins a ser prou ràpid i àgil com per oferir els resultats finals en poc mes de quatre hores. Davant d’això, el vot electrònic no pot oferir cap avantatge que superi els enormes interrogants que planteja.

L'estat de dret, amb els seus controls i mitjans d’equilibri de poders, es basa en la desconfiança i la necessitat de limitar els possibles mals usos de l’estat. Els ciutadans hauríem de mantenir sempre desperta aquesta desconfiança en positiu, amb una oposició ferma davant de possibles riscos per a la fiabilitat d’un sistema que ha costat molt de guanyar. Amb el vot no s'hi juga.

L'acceleració liberal

L’imperatiu de dinamisme que avui marca el ritme del món, exigeix l’alliberament i la sintonia positiva de totes les energies socials i econòmiques que dormen al subsòl de Catalunya. Un objectiu que demana prioritzar la creació d’oportunitats per davant dels subsidis, substituir burocràcia per societat organitzada i oposar la responsabilitat individual a la deixadesa col·lectiva. En definitiva, l’execució d’un programa de liberalització que transformi el país recuperant el millor de la pròpia tradició contemporània.

Aquest camí s’enfronta, però, a dos obstacles importants. D’una banda cal tenir en compte les reticències que desperta entre gran part de la ciutadania. Una oposició gairebé hegemònica que desconfia de la opció liberal, veient-la com una amenaça a les conquestes socials més bàsiques. En paral·lel a això, no es pot ignorar que el país ha perdut en les darreres dècades bona part del tremp que l’havia acompanyat al llarg de l’època moderna. En el seu estat actual, la nostra societat correria un risc seriós d’ennuegar-se si l’administració s’enretirés dràsticament esperant que algú en recollís el testimoni.

Davant d’aquest escenari, el camí català cap a una societat més oberta hauria encarar-se des d’una progressiva acceleració liberal. Un moviment de fons que transformi el país de forma gradual, posant a la vista de tothom els avantatges d’un model de societat no mediatitzada. En aquest sentit, tots aquells convençuts que el protagonisme social és ara compartit entre les institucions, la societat civil i les empreses, han d’entendre que la construcció d’una societat liberal és a les mans dels propis ciutadans, amb independència de la direcció política dels governs successius. Seria una contradicció que des del liberalisme es pensés en el govern com a única eina per a marcar rumbs col·lectius .

El camí passa, doncs, per aixecar de nou un teixit social dens i actiu en tots els àmbits. Una societat civil compromesa amb el progrés del país i independent de les institucions també pel que fa al seu finançament. Per això caldrà aconseguir que la ciutadania, que cada ciutadà, prengui consciència del seu poder per a participar, impulsant projectes més enllà d’allò que pressuposta l’administració. Comptant també amb el rol de les empreses, obligades a complir el seu objectiu principal, fer diners, però també lligades a un compromís social pel seu caràcter de nodes socials de primer ordre. Un camí que ajudi a fer caure els obstacles abans esmentats, vencent reticències de base i dotant el país de l’esquelet civil necessari per a permetre alternatives viables al dirigisme públic.

No hi ha full d'instruccions per aquest moviment d’acceleració liberal. L'activitat de la societat civil és alhora remei i cura per superar la febre estatista que patim. Una estratègia que aspira a una autèntica revolució, col·locar de nou les persones lliures com a centre i motor de la societat.

Globalització, economia i desenvolupament

Fa pocs dies el Fons Monetari Internacional (FMI) feia públic un document entorn a les perspectives econòmiques globals que ha rebut àmplia cobertura als mitjans de comunicació del país. El motiu és que en el document l’FMI repassa l’efecte de la globalització econòmica sobre els mercats de treball. Amb la incorporació d’economies emergents als mercats internacionals, hi ha hagut un allau de mà d’obra que genera una gran competència per a part de la força de treball de les economies desenvolupades. D’aquesta obvietat econòmica, bona part de la premsa catalana n’extreu titulars llampants: “la globalització perjudica els salaris".

La globalització econòmica és un fenomen ple de clarobscurs, però no pot negar-se que només el creixement econòmic de la Xina i l’Índia la justifiquen amb escreix. No es pot parlar de pobresa i desenvolupament internacional sense mencionar que els últims quinze anys centenars de milions de persones han deixat enrere la misèria gracies a l’extensió de l’economia de mercat. Òbviament els canvis dels últims anys presenten reptes de primer ordre per a la nostra societat i l’economia que la sustenta, però no s’hi val a fer-se trampes al solitari carregant les culpes a les regles d’un joc del que en rebem els beneficis.

Les economies emergents aboquen al mercat laboral internacional enormes quantitats de mà d’obra, majoritàriament no qualificada, però a mitjà termini aixequen també mercats interiors que generen oportunitats per la oferta d’arreu del món. Així, la globalització obre incerteses per a les masses no qualificades del primer món, però alhora genera enormes oportunitats per les empreses i la força de treball qualificada de més difícil deslocalització. En una economia dinàmica la força de treball ha de millorar constantment en qualificació, i aquesta hauria de ser la lectura principal a extreure de l’informe publicat per l’FMI.

Per a un país petit i en creixement com el nostre hauria de ser possible afrontar aquest repte amb garanties d’èxit. Un repte que demana entendre l'entorn global i no oposar-se a un món implacable. Un repte que hauríem d'encarar abans no sigui inevitable una crisi per compensar els enormes desajustaments d’endeutament excessiu i monocultiu econòmic en que hem caigut al llarg de la darrera dècada.

Pausa

Pausa.

Proper post el dimarts 10 d'abril.

Societat civil i patrocinis privats

Si bé és evident que la densitat cívica d’un país és una de les parets mestres del progrés econòmic i social, no n’hi ha prou amb bona voluntat i declaracions de principis per a gaudir d’una societat civil desperta i creadora. Més enllà de la pròpia existència de teixit associatiu, aquest ha de comptar amb actituds i projectes que consolidin els valors d’independència, transversalitat i dinamisme que són a la base d'una aportació positiva de la societat civil.

A Catalunya l’esperit associatiu és un dels mites del país, una nació sense estat que s’ha fet al marge de la política durant bona part de l’època moderna. Amb la tímida recuperació institucional, encara no fa trenta anys, el país s’emborratxa d’estatisme i perd bona part de la seva densitat cívica. Una pèrdua que arriba tot just quan la força creadora de la ciutadania, al marge de les institucions públiques, esdevé clau per al futur immediat.

El cert és que Catalunya continua comptant amb nombrosos casals, associacions i organitzacions de tota mena, però massa sovint es tracta d’una societat civil profundament mediatitzada per l'hàbit al finançament públic que n’ha viciat l’esperit original. Un país dinàmic que aspiri als beneficis autèntics de l’alta densitat cívica, necessita un teixit associatiu recolzat sobre patrocinis privats. Que siguin els propis ciutadans i les empreses del país els protagonistes de les iniciatives, lluny de la perversió que s’amaga rere algunes concessions de fons públics.

Aquesta no és una tasca senzilla. però no s’hi val a enganyar-se prenent com a societat civil bona part del que tenim avui. És necessari recuperar l’esperit ciutadà autònom i independent, aixecat sobre patrocinis privats i l’esforç individual, si aspirem a continuar l’impuls creador que va esculpir el millor del país que ens ha arribat a les mans.

Al ritme dels nous catalans

Tal i com passa en d’altres camps, mai com avui no s’ha fet tanta música en català, tan variada i amb estàndards de qualitat tant alts. Tot i això, la situació de la música d’expressió catalana continua en una certa marginalitat, apartada dels circuits comercials de masses i amb dificultat per arribar a un ventall divers de consumidors dins i fora del país. En definitiva, mancada d’un mercat i una indústria potents, que la sustentin i la impulsin endavant.

Simplificant en excés i reduint-ho a un sol factor, es podria parlar de la música en català com d’un producte a la recerca de públic. Una necessitat de guanyar presència i nous consumidors que demana prestigi, mitjans de promoció, difusió i nous projectes que s’adaptin a la complexitat del nostre entorn. Una complexitat que comença per adaptar-se al canvi de paisatge humà que s’ha donat al país i que cal tenir present en tot moment.

Aquesta és justament una de les apostes claus per a la música del país, l’impuls creuat amb les músiques dels nous immigrants. Un impuls que permetria l’accés a nous consumidors, el plus de modernitat del mestissatge d’aparador i encara més important, la riquesa creativa que aporta l’autèntic cosmopolitisme des de la pròpia cultura. Hi ha grups equatorians, romanesos i marroquins que s’escolten en moltes llars del país i obren la porta a organitzar gires conjuntes amb grups autoctòns. Uns concerts que posarien la música en català i la realitat catalana a l’abast de molts ciutadans que avui en viuen al marge. Una aliança que posa la infraestructura cultural a l’abast de grups que avui no hi tenen accés a canvi d’aportar un nou perfil de consumidor per a la música en català.

Vista la impermeabilitat d’alguns sectors del país a les expressions culturals d’arrel pròpia, arribar als nous catalans més recents és una de les receptes necessàries per aconseguir volum i dinamisme per a la indústria cultural catalana. Un camí de projectes nous que ja es va fent i que ha de situar la cultura catalana al ritme dels temps i ben orientada per a continuar el llegat brillant de l’últim segle.

Bunkeritzant Catalunya (II)

I si l’augment de robatoris en domicilis té alguna cosa a veure amb el fet d’haver oblidat el model de ciutat compacta, aixecant urbanitzacions extenses i d’impossible vigilància? No és lògic que els contribuents hagin de pagar el sobrecost de proveir serveis a la ciutat difusa. Si les urbanitzacions volen més seguretat poden pagar-se-la. Aiixò sí limitant-se a l’espai privat i deixant l’espai públic obert a la resta de ciutadans. Aquest debat no hauria de deslligar-se de la necessitat de recuperar un model de ciutat vertical i d’us intensiu, que limiti el trinxat del territori i abarateixi el transport i el proveïment de serveis. Qui vulgui viure a Hollywood que s’ho pagui.

I si l’augment de robatoris en domicilis té alguna cosa a veure amb el fet que una part desproporcionada dels bitllets de cinc cents euros emesos a Europa són a l’estat espanyol? Uns bitllets de cinc cents euros que recullen el diner negre generat per l’exuberància irracional del totxo i que es troben, en molts casos, en caixes fortes de particulars. És evident que hi ha qui necessita més protecció, però les institucions no poden condicionar el conjunt de la política de seguretat i justícia per protegir l’improtegible.

I si l’increment desmesurat de la sensació d’inseguretat té alguna cosa a veure amb la degradació dels mitjans de comunicació? Quan els diaris i telenotícies donen cobertura desmesurada al delicte buscant audiència, provoquen que l’alarma social es deslligui totalment de la inseguretat real. És irrellevant que la delinqüència augmenti o disminueixi, si els periodistes l’esbomben més enllà d’allò raonable, la inseguretat no decau mai. La llibertat d’expressió queda per damunt de les legítimes preocupacions sobre l’alarma social, però les institucions públiques tenen els recursos per presentar estadístiques fiables que demostrin l’abast real del problema i n’ajustin la resposta.

La seguretat no s’aconsegueix amb una major protecció que limiti la llibertat i posi en perill la cohesió social del país. No s’aconsegueix només lluitant contra el crim, sinó creant un entorn social, polític i econòmic que generi les condicions necessàries per a reduir al mínim la delinqüència. Una delinqüència que, en última instància, és el peatge que es paga per viure en societat.

Bunkeritzant Catalunya (I)

Recentment s’ha autoritzat l’Ajuntament de Sitges a instal·lar càmeres de vigilància i restriccions de transit en algunes urbanitzacions del municipi per garantir-ne la seguretat. No cal pensar-hi massa per adonar-se que la mesura s’aixeca sobre l’alarma social causada pels robatoris a domicili dels últims anys. El que hauria de provocar autèntica alarma és que aquest pot ser el tret de sortida d’una progressiva bunkerització del país amb conseqüències nefastes.

Protegint el perímetre d’algunes zones residencials creuem la línia que ens separava de Johanesburg, Sao Paulo o Mèxic D.F., ciutats on la minoria blanca i rica s’atrinxera als propis barris mentre ignora la misèria que s’estén a la resta del país. Fent-ho, trenquem amb el model europeu de seguretat, basat en la cohesió social i les solucions a l’arrel de la delinqüència. Pot semblar una exageració assenyalar una simple mesura en un espai concret com a culpable de podrir el nostre sistema de seguretat i justícia, però no es pot negar que trenca la coherència del conjunt, amb el risc de provocar una perillosa reacció en cadena. La protecció d’alguns barris no frena els delictes, es limita a reconduir-los cap a urbanitzacions no protegides. En conseqüència, incentiva noves barreres i sistemes de vigilància allà on no n’hi havia fins que totes les urbanitzacions del país siguin un clon del Fort Apatxe. Desprès començarà la carrera per a fer-les més altes.

La bunkerització no es limita a trinxar l’espai públic amb barreres i llimar la intimitat dels ciutadans amb càmeres i dispositius diversos. Les conseqüències menys evidents de viure en el Fort Apatxe ataquen el model europeu de seguretat i justícia de forma encara més perversa. Tancats rere la falsa seguretat que donen una reixa de filferro i un “segurata” mal pagat, s’està menys inclinat a contribuir a les polítiques socials que han fet d’Europa una societat segura. Un canvi de mentalitat que pot anar laminant les actituds d’una part important de la societat que avui entén que la seguretat no és tan sols protecció sinó també desincentivar la delinqüència. Una nova perspectiva que anuncia una deriva perillosa.

És evident que hi ha hagut un augment de robatoris, alguns d’ells molt intrusius i violents, però també ho és que l’alarma social supera de llarg la inseguretat i que aquesta és sempre una mala recepta. Es troba a faltar una reflexió sobre les bases d’aquests delictes i l’alarma que provoquen. Des del model europeu hi ha una resposta millor a la que ofereixen els exemples galdosos de països del tercer món i algunes ciutats nord-americanes que de vegades s’hi assemblen massa.

Continuació: "Bunkeritzant Catalunya (II)", dimecres 21/III

Abacus, més enllà del preu

Tot just fa any, el llançament del sisè volum de la sèrie Harry Potter va trasbalsar el mercat català del llibre. Les ofertes de llançament que va fer Abacus van rebre crítiques de competència deslleial i fins i tot un boicot de moltes petites llibreries del país. El cert és que Abacus ha sabut trobar un model, el cooperatiu, que li permet saltar el preu fix del llibre i oferir descomptes de fins al 15%. Una estratègia que l’està portant a un creixement potent que arriba ja a vint-i-dos establiments a Catalunya i el País Valencià.

Enmig de la polèmica l’Eduard Voltas, actual Secretari General de Cultura i llavors president de la Fundació Escacc, va sortir en defensa d’Abacus amb un argument estratègic interessant. Davant la crisi de les llibreries independents i l’ascens de la distribució moderna en el mercat de llibre, en Voltas veia Abacus com l’única gran cadena que primava el llibre en català. El cert és que la cultura catalana té la necessitat de garantir una industria i un mercat per assegurar el seu creixement futur. Tal i com assenyalava en Vicenç Villatoro recentment, la via de producció i accés a la cultura ha passat de les associacions a la indústria i és essencial poder comptar amb empreses catalanes que empenyin la pròpia producció cultural.

Ara bé, acceptant la importància d’Abacus com a grup amb potencial per a créixer i consolidar-se com a referent de comercialització del llibre en català, és necessària una reflexió sobre el propi model de la cadena. Abacus centra avui el seu avantatge en el preu. Aquest és, però, un avantatge comparatiu efectiu però pobre, similar al que el sofregit de ceba i tomàquet és a la cuina de cada dia. En un mercat que es mou a gran velocitat, un avantatge tan evident pot desincentivar l’empresa de continuar la innovació en distribució i promoció que en última instància garanteixen l’èxit a llarg termini.

Abacus necessita forçar-se a trobar noves formes d’atreure clients i millorar vendes més enllà del preu. Apostar per obrir alguns centres propis en que els preus al públic respectessin el preu fix amb el descompte màxim del 5%, podria ajudar directius i empleats a treballar per trobar aquestes noves formules que garanteixin l’empenta que l’empresa necessita. Seguint l'opinió d’en Voltas, la possibilitat de comptar amb un FNAC a la catalana és massa important com per perdre-la en la trampa d’un avantatge competitiu tan evident.

Espanya: transició o armistici?

Espanya va passar el segle XIX i bona part del XX concentrada en el conflicte intern. Dues espanyes amb visions enfrontades de l’exèrcit, l’església, la nació, la classe obrera, la monarquia o la democràcia. Rere el trauma de la guerra civil, el progrés econòmic compartit i la fi del franquisme van ajudar a tancar moltes de les grans qüestions obertes entre la dreta i l’esquerra, consolidant una democràcia incipient que confirmava, en aparença, un autèntic canvi d’etapa per a la política de l’estat.

Tres dècades després, la facilitat amb que es reobren les ferides polítiques espanyoles obliguen a una lectura diferent de la història. La transició a la democràcia no va ser un exercici de concòrdia sinó un armistici forçat per l’empat tècnic a banda i banda. Arreu de l’estat espanyol s’han consolidat relats divergents sobre la història recent i els consensos polítics elementals. Només cal comparar els nomenclàtors d’Àvila i Girona per veure fins a quin punt la democràcia ha consolidat dues transicions paral·leles amb pocs elements en comú.

Hi ha d’altres lectures menys historicistes sobre el recuperat acarnissament polític espanyol, en paral·lel a les “culture wars” que centren la política nord-americana, però porten a conclusions similars. Tot i la centralitat política de la majoria del cens electoral, la creixent abstenció porta la batalla pels vots als extrems de l’arc polític. Un escenari que fa pensar, a mitjà termini, en un enquistament de la política del xoc frontal i la guerra oberta.

Des de Catalunya, on el consens i l’acord sobre les línies mestres de l’edifici polític són majoritaris, caldria fer un esforç per evitar ser arma d'atac i defensa en una picabaralla aliena. Insistint en l'esforç per a distanciar-se de l’aldarull polític espanyol i evitant caure en la confusió que porta a considerar l’enemic de l’enemic com un autèntic amic desinteressat.

La síndrome valenciana

síndrome f. Conjunt de símptomes

d'una malaltia. Agrupament de

símptomes amb personalitat

clínica acusada descrit per un

determinat autor.

El mite diu que el valencià ha desaparegut de València, que la ciutat s'ha perdut per a la cultura pròpia del país. El cert és que una primera passejada pels carrers de la ciutat podria confirmar el mite. No s’escolten converses en valencià, no hi ròtols o publicitat en valencià, ningú s’adreçà en valencià a un cambrer o un taxista. Aquesta és, però, una imatge deformada de la situació. La llengua és ben present a la capital del País Valencià, però hi és de forma amagada, no evident. S'ha d' anar-a buscar per a trobar-la, però quan es TREU LA LLENGUA i s’ensenya a tort i a dret, la resposta és sorprenent. Hi ha un pou de valencianitat lingüística inesgotable al subsòl de la ciutat.

Aquesta es la síndrome valenciana. No el retrocés de la llengua sinó la llengua com a realitat amagada, i és aquí on rau la lliçó i el remei als símptomes de la pròpia decadència. És l’encaparrament dels parlants el que manté una llengua com a eina útil de comunicació i símbol de pertinença. La síndrome valenciana demostra que el remei és senzill i es pren en petites dosis, n’hi ha prou amb TREURE LA LLENGUA. Treure-la sempre i en qualsevol situació, sense apriorismes estúpids sobre els nostres interlocutors, mantenint-la sempre que la comunicació sigui possible.

La síndrome valenciana és un avís del que no ens podem permetre quan afrontem el repte de fer la nostra llengua atractiva per als que arriben al país.

TREGUEM LA LLENGUA!

Modernitat, incertesa i desengany

No hi ha modernitat, només la postmodernitat és possible després del terrible segle XX.

El retorn de l'obscurantisme, l'irracional plantant cara a la raó, és fruit de la incertesa que aquesta modernitat tarada aixeca allà on abans hi havia un optimisme irrefrenable.

La resposta occidental al desengany amb l'experiment modern és el relativisme cultural*.

(*escrit sintètic fruit d'una certa sequera narrativa)

La doble categoria laboral

Tot just fa unes setmanes, es rebia amb preocupació generalitzada una notícia entorn a la vocació funcionarial dels universitaris catalans. Deixant de banda el fet que la informació es basava purament en sensacions i opinions poc contrastades, podem fer l'esforç de considerar-la ajustada. La qüestió és de gran importància si tenim en compte que el nostre sistema econòmic basa el seu creixement en la capacitat emprenedora i necessita la força creadora del jovent més format. L’aspiració d’entrada a l’administració d’una bona part dels llicenciats catalans podria veure’s, doncs, com un símptoma de falta d’ambició i decadència col·lectiva.

Ara bé, una mirada atenta a la qüestió, fa evident un desequilibri en favor de l’administració pública que justifica abastament les preferències dels universitaris catalans. A tot l’estat, Catalunya inclosa, la construcció d’una administració pública moderna ha anat lligada a la consolidació d’una doble categoria laboral.

Una doble categoria laboral que traça una divisió profunda entre els empleats del sector privat i tots aquells que desenvolupen la vida professional sota el paraigua de l’administració. Aquest doble estàndard en drets i deures va més enllà de la seguretat vitalícia garantida als funcionaris, justificada per protegir la intromissió política i donar estabilitat a l’administració pública. És en les condicions salarials i els beneficis socials on aquesta discriminació es fa més evident. No només els sous en determinades categories són totalment fora de mercat, sinó que es garanteixen beneficis com el permís de paternitat, que no es fan extensius al sector privat.

La ironia rere aquest privilegis dels empleats públics rau en el fet que es paguen principalment amb les contribucions d’aquells que no les gaudeixen. Així doncs, no és estrany que els llicenciats catalans facin una mirada a les seves opcions professionals i tardin poc a decidir-se per l’administració.

Deconstruir l'estat espanyol

Des de l’inici de l’estat de les autonomies, la lluita catalana per arrabassar quotes de poder públic a l’estat ha estat una constant de la política nacional. Tot i les disposicions constitucionals i estatutàries, el cop d’estat i la posterior lectura restrictiva de l’estructura autonòmica, van convertir la consecució d’una quota ambiciosa de poder i finançament per Catalunya en una agonia inacabable.

Els successius governs espanyols, de l’UCD al PSOE passant pel PP, han protegit amb gelosia les competències i els recursos de l’estat, dificultant la consolidació d’una autèntica autonomia política per a Catalunya. Només quan executius espanyols dèbils han estat condicionats pels vots nacionalistes, s’ha suavitzat la remor centrípeta de la política estatal. El cert és, però, que més enllà de la política, l’estat compta amb una realitat administrativa molt sòlida que fa de pany i forrellat del poder espanyol. El President Pujol hi feia referència recentment (val a subratllar que el President Pujol és el polític català amb un millor coneixement de l’interior de l’estat, per experiència pròpia), afirmant que “l’endemà mateix d’arrencar una concessió política d’en Gonzalez o l’Aznar, la maquinària funcionarial espanyola es posava en marxa per alentir-la o fer-la impossible”.

Davant d’aquestes dificultats, la necessitat de gestionar els propis interessos i frenar la sagnia fiscal que pateix el país, obliga a trobar mitjans alternatius a la negociació de traspassos utilitzada fins avui. Més enllà de l’esforç per aconseguir passar parcel·les de l’estat espanyol a la Generalitat, sovint sense el finançament necessari per a mantenir-les, les privatitzacions obren una via interessant per a la deconstrució de l’estat. Una esferificació del poder espanyol que pot obrir enormes possibilitats a les aspiracions catalanes, reduint la pressió fiscal i permetent la consolidació d’empreses de matriu catalana en els sectors privatitzats.

La privatització d’ens públics com AENA, RENFE, Correos o la SEITT, comptaria amb el suport d’alguns sectors de la dreta espanyola i en alguns casos seria més fàcil d’aconseguir que un traspàs a l’administració catalana. Combinades amb una participació catalana en l’aposta privada, en que les caixes del país jugarien un paper clau, les privatitzacions limitarien la constant deixadesa que l’estat continua fent de les necessitats catalanes en sectors diversos, mentre no s’oblida de passar l’aspirador fiscal.

Deconstruir l’estat implica desmuntar el poder espanyol per tots els camins possibles, traspassant la gestió a Barcelona o Brussel·les i privatitzant tota l'estructura estatal que avui coordinen uns ens públics que perpetuen el pitjor del centralisme espanyol. En definitiva, convertir Espanya en una estructura buida sense la capacitat d'interferir en el present i el futur de Catalunya.

Iraq, la Xina i els topògrafs

Fa unes setmanes La Vanguardia deixava caure enmig de la seva secció internacional una notícia interessant sobre la Xina. A partir del proper març, el govern xinès limitarà i controlarà els estudis cartogràfics i topogràfics duts a terme per estrangers. A primera vista la mesura es pot interpretar com un excés de proteccionisme i paranoia, propi de qualsevol règim totalitari, però l’exposició de motius del govern xinès obre la porta a reflexions interessants.

El Ministeri de Terres i Recursos Naturals, addueix motius de seguretat nacional per justificar la prohibició. Així, sembla que la capacitat dels satèl·lits espia no és absoluta i la moderna guerra “intel·ligent” necessita contrastar les dades de satèl·lit amb mesures recollides sobre el terreny. Un risc per a la seguretat nacional que la Xina vol evitar. El més interessant, però, és que La Vanguardia cita la presència recent d’agents d’intel·ligència realitzant aquestes labors de telemetria en zones com Iugoslàvia, Rússia o l’Iraq previ a la invasió nord-americana. En el cas iraquià, considera provat que espies nord-americans van dur a terme aquesta tasca, camuflats com a inspectors de Nacions Unides a la recerca d’armes de destrucció massiva.

Girant la vista enrere cap als mesos previs a la invasió americana de l’Iraq, aquesta és una informació que ajuda a entendre la postura iraquiana d’oposició a la presència d’inspectors de Nacions Unides. Per a molts observadors del conflicte entre l’Iraq de Saddam Hussein i l’Amèrica de Bush, es feia difícil entendre la oposició a l’entrada d’inspectors si el país no comptava amb armes de destrucció massiva. Unes armes que finalment s’ha provat que no tenia. Els arguments de l’Iraq baasista acusant els equips de l’ONU de ser al servei de l’espionatge americà eren titllats de ridículs i descartats pels analistes de tota la premsa occidental.

Aquest és, doncs, el punt clau que destapa la notícia sobre la prohibició xinesa. La incapacitat dels mitjans de comunicació, deliberada o incompetent, de donar la informació necessària per entendre una situació crítica en l’escena internacional. No és possible que, més de cinc anys després, s’accepti sense excuses la infiltració americana dels equips de Nacions Unides. No pot ser que s’obviés justificar una oposició iraquiana a les inspeccions que avui sabem que tenia fonaments sòlids. El nostre periodisme hauria de fer una introspecció seriosa. Mentrestant els ciutadans faríem bé de sintonitzar la versió anglesa d’Al-Jazeera per anar contrastant opinions.

Els 180º de l'economia xinesa

Amb creixements econòmics sostinguts entorn el 10%, la Xina es consolida any rere any com a motor productiu del món. L’emergència xinesa, inseparable del seu enorme pes demogràfic i estratègic, és un dels factors claus en els canvis econòmics i socials que configuren el món del segle XXI. Fins avui, la massiva capacitat exportadora d'aquest país i el seu poder d’atracció d’inversions internacionals, han estat les bases sobre les que s’alça el “miracle” xinès, amb conseqüències directes sobre sectors claus de l’economia europea. Hi ha, però, indicis que assenyalen a un canvi en el paradigma econòmic del gegant asiàtic.

La Xina compta amb un muscle econòmic sorprenent que supera de llarg el concepte de país emergent. Les massives reserves de divises que acumula, equivalen al total ingressat per les seves exportacions en més d’un any i mig. Combinades amb les enormes xifres d’estalvi intern, les dades esmentades col·loquen l’economia xinesa sobre un mar de liquiditat d'inesgotable capacitat inversora. Aquesta fortalesa econòmica, camuflada avui sota un tipus de canvi enganyosament baix per al Yuan, es farà evident aviat provocant un gir de 180º en la política econòmica de la Xina i de retruc en el seu rol internacional.

La Xina és ara una economia orientada portes enfora, amb l’exportació com a columna vertebral. És, però, el propi èxit d’aquesta política el que reforça el potencial de consum intern del mercat xinès, convertint-lo ben aviat en un dels més atractius del món. En aquest escenari, el major atractiu del mercat interior podria influir sobre una revaluació agressiva del Yuan similar a la forçada sobre el Japó a mitjans dels anys vuitanta. Això podria convertir-se en un autèntic tret de sortida per a una important metamorfosi econòmica xinesa. Amb enormes reserves per a la inversió estrangera, la Xina passaria d’exportador a inversor internacional. Alhora, reorientaria la seva capacitat productiva portes endins, posant en perill algunes cadenes de valor que basen la seva estratègia en el preu baix i l’inesgotabilitat del producte xinès.

Davant la possibilitat d’un canvi d’aquesta magnitud, un país com el nostre hauria de posicionar-se de cara a aprofitar les oportunitats que poden obrirs-se, tot evitants els riscos que se'n deriven. Així, caldria aprofitar la possibilitat d’esdevenir una de les portes d’entrada a Europa de la inversió xinesa, tal i com es va fer amb el Japó vint anys enrere. Tot plegat aprofitant per a redireccionar cap a d’altres economies emergents com el Vietnam o Tailàndia futurs projectes productius i d’abastiment, evitant el risc d’encariment, sobreescalfament i falta de servei que podria patir la Xina si es confirmen els canvis apuntats.

Pausa

Pausa.

Proper post: dilluns 19/02/2007.

Seguiment de la campanya (i 2)

Tres setmanes rere l'inici de la campanya "Per un aeroport intercontinental a Barcelona", s'han enviat ja més de quatre cents e-mails a AENA reclamant la concessió de la nova terminal sud al grup Star Alliance.

Us animo a continuar difonent la iniciativa!

La Catalunya de geni

Vostè diu que he influït una generació de

pintors més joves; és possible, però també

és veritat que a mi m’ha influït molt la meva

època. No un artista particular, sinó un estat

d’esperit.

Joan Miró
Entrevista amb Rosamund Bernier, 1961

Són els homes de geni els encarregats d’obrir camí per al gruix de la societat, trencant amb allò establert i descobrint horitzó rere horitzó. Seguint la cita de Joan Miró que encapçala aquest text, els genis no neixen del no res sinó que s’alimenten de l’energia de la pròpia època, de la síntesi d’actituds d’un temps i un lloc determinats. Així doncs, el nombre de genis per càpita és una dada excel·lent per mesurar la vitalitat creadora d’un país, el dinamisme social que n’abona la florida.

No és casual que de finals del segle XIX a mitjans del XX, Catalunya donés al món una llarga nòmina de genis universals que va de Gaudí a Pau Casals i de Miró a Dalí. Fruit tots ells d’un país en ebullició, fills de la mateixa catarsi que alimenta el triomf del catalanisme i es desborda en l’única revolució llibertària de la història. Figures extraordinàries sorgides d’un temps extraordinari.

La magre collita de genis del país en les últimes dècades hauria d’interpretar-se, doncs, com un símptoma evident de decadència nacional. L’absència de tensió social és difícil d’apreciar sense la comparació i el contrast directe amb d’altres societats carregades d’energia creadora. Així s’entén que aquesta letargia social l’apreciïn sobretot aquells catalans que arriben de països emergents com la Xina, l’Índia i algunes regions de l’est d’Europa.

Sense desfermar de nou les energies del país, el camí s'endinsa en la falsa placidesa d’un ensopiment confortable. Una autèntica anestèsia del nostre potencial de dinamisme. És indispensable desvetllar el capital creador que s’amaga sota les cendres de la nostra còmoda decadència, recuperar l’empenta d’un país que pot tornar a produir el substrat de la Catalunya de geni.

La fi de la premsa escrita

La premsa escrita és més que un mitjà d’informació, d’ençà de la revolució francesa ha estat una institució ciutadana, un referent amb una insubstituïble funció social. Els diaris són generadors d’opinió, instruments de reflexió col·lectiva i paradigma del quart poder, amb el seguiment i control als poders públics i privats com a tasca encomanada. Aquest rol destacat de la premsa escrita no evita, però, que els canvis socials i tecnològics de les últimes dècades n’amenacin la continuïtat a mitjà termini.

El sotsdirector del diari italià La Stampa, acaba de publicar un llibre interessant de títol revelador, l’Ultima Copia del New York Times, predient la fi de la premsa escrita d’aquí a tres dècades. El cert és que les notícies negatives per al mitjà s’acumulen i si fa pocs dies s’anunciava un descens general de vendes als Estats Units, només fa alguns mesos que la revista The Economist es preguntava: Who Killed the Newspaper?.

Els nous mitjans, amb internet al capdavant, i l’extensió de diaris gratuïts cada cop més complerts*, redueixen les vendes de premsa escrita, alhora que la multiplicació de suports publicitaris retalla l’atractiu que el mitjà tenia per als anunciants fins no fa massa anys. Tot plegat ataca la rendibilitat de les empreses dedicades al periodisme imprès, obligant a la renovació i posant en risc la pròpia existència de la premsa diària a mitjà termini.

L’atractiu de la premsa escrita fa anys que es concentra en l’anàlisi i l’opinió per sobre la informació. Contràriament al que passava fa cinquanta anys, les notícies es coneixen al moment i el lector del diari el compra a la recerca d’alguna cosa més que el relat que ja coneix a través de la ràdio o l’internet. La frugalitat informativa i l’anàlisi lleugera són patrimoni dels diaris gratuïts i altres mitjans menors. Els diaris han d’assumir que les seves tirades minvaran i competir per aquell públic que valora la premsa escrita per allò que és, un instrument de reflexió diària. Un públic que haurà d’assumir, també, que el preu d’aquesta informació, subvencionat fins ara pels anunciants, pujarà conforme es redueixin els tiratges.

La premsa escrita s’ha de reinventar, relligant-se amb els nous mitjans i buscant complementarietats entre la immediatesa digital i la reflexió analògica. En última instància l’experiència acumulada i el posicionament de les diverses capçaleres és un excel·lent punt de partida. El cert és, però, que el manteniment del diari com un dels pilars de la vida ciutadana passa per concentrar-se en allò que el fa un mitjà especial, assumint una certa elitització i renunciant a l’abast massiu que ha tingut durant segles.

*En diverses ciutats italianes, un diari calcat en disseny i densitat a El Periodico es reparteix ja gratuitament.

Llibres: "Els Assassins de Franco"

La transició política a l’estat espanyol ha aconseguit consolidar un relat beatífic del pas de la dictadura a la democràcia. Un conte bonic, ple de bones voluntats i renuncies compartides, que ha acabat cristal·litzant com a síntesi indiscutida d’uns anys tumultuosos i confusos.

Amb “Els Assassins de Franco” en Francesc-Marc Alvaro despulla de forma desacomplexada alguns tòpics de la transició, el pes dels quals es deixa sentir encara en el dia a dia de la política catalana. El llibre no es conforma amb descobrir el transformisme democràtic de tants franquistes rehabilitats, de Porcioles a Samaranch, anant més enllà per a traçar paral·lelismes entre personatges foscos com en Martín Villa i personatges foscos com en Narcís Serra, el mateix Fouché arquetípic a banda i banda del mirall. Resseguint la sèrie de mitges veritats entre els col·laboradors del franquisme que s’amaguen en la necessitat de desenvolupar el règim i la falsa devoció democràtica de tota l’oposició.

De la lectura del llibre se'n desprén una mirada nova al part de la nostra democràcia. Un relat que posa en evidència que, tot i que el dictador va morir al llit i el seu règim va extingir-se pràcticament sol, l’antifranquisme s’ha atribuït la victòria contra la dictadura. Amb la legitimitat derivada d’haver “matat” Franco, els seus assassins han pogut gestionar el postfranquisme sense discussió, evitant tota purga de les responsabilitats del règim i heretant l’estat amb racons foscos inclosos.

És fàcil criticar la transició des del progrés i l’estabilitat consolidats després de vint-i-cinc anys de democràcia, però hi ha un interessant crit d’alerta en “Els Assassins del Franco” que no hauria de passar per alt. Una crida a la revisió d’uns tòpics que han portat a l'enquistament social del progressisme buit i a la consolidació d'un sistema polític amb espais de molt pobre qualitat democràtica.

Israel i l'OTAN

Declaracions recents del ministre d’Amenaces Estratègiques israelià, confirmen l’interès de l’estat d’Israel per formar part, en un futur proper, de l’OTAN i la Unió Europea. Coincidint amb aquestes declaracions, el Jerusalem Post descobria que l’executiu israelià ha constituït una comissió de treball per estudiar l’entrada d’Israel com a membre de ple dret de l’organització atlàntica. Amb aquesta estratègia Israel pretén reforçar la seva posició a l’orient mitjà per tal de desincentivar les agressions potencials dels seus enemics més directes, Iran i Síria, particularment després dels flirtejos iranians amb la tecnologia nuclear.

Aquesta opció d’intervenció directa de l’OTAN al pantà de l’orient mitjà compta ja amb el suport implícit dels Estats Units i la “nova Europa” de les Açores. Fins ara tan sols alguns hooligans de la geopolítica neoconservadora com l’expresident espanyol Jose Ma. Aznar i el vice-president txec Alexandr Vondra han llençat missatges explícits en aquesta direcció. Uns globus sonda que han passat, fins ara, força inadvertits per l’opinió pública europea.

Tot i ser un entusiasta admirador del sionisme i estar convençut de la necessitat de defensar el dret a l’existència de l’estat d’Israel, és difícil de justificar una entrada d’Israel a l’OTAN pels riscos enormes que això implicaria. L’estat hebreu és ja la primera potència militar de la zona, i l’arsenal nuclear li garanteix sobradament la capacitat dissuasòria que el pacte atlàntic podria oferir-li. En aquest escenari, un seient a l’OTAN per a Israel no justificaria els riscos d’un conflicte a gran escala entre occident i el món islàmic que la clàusula de defensa mútua* del tractat atlàntic podria comportar.

El cert és que, girant la truita, l’interès d’Israel podria ser útil per a una estratègia de resolució del conflicte arabo-israelià en la línia de l’entrada conjunta a l’OTAN de Grècia i Turquia el 1952. Així es podria condicionar l’entrada d’Israel a l’OTAN a la constitució d’un estat palestí viable que també en fos membre i forcés l’equilibri al si de l’organització. Només així es podria pensar en una integració d’Israel a l’OTAN que de qualsevol altra forma seria un risc enorme per a l’estabilitat política i econòmica d’Europa i el món.

*Article V of the North Atlantic Treaty, states:
The Parties agree that an armed attack against one or more of them in Europe or North America shall be considered an attack against them all. Consequently they agree that, if such an armed attack occurs, each of them, in exercise of the right of individual or collective self-defence recognised by Article 51 of the Charter of the United Nations, will assist the Party or Parties so attacked by taking forthwith, individually and in concert with the other Parties, such action as it deems necessary, including the use of armed force, to restore and maintain the security of the North Atlantic area.

Seguiment de la campanya

Fins ara nombrosos blocs s'han fet ressó de la campanya iniciada la setmana passada.

El més important, però, és que el correu amb el text model continui corrent i AENA en rebi més dels dos cents acumulats fins avui.

Gracies a tots pel suport rebut i continueu fent arribar el text a tots els vostres contactes!

Campanya: Per un aeroport intercontinental a Barcelona

D'aquí a poques setmanes AENA farà pública la seva decisió sobre la concessió de la nova terminal sud de l'aeroport del Prat. Si bé és evident que per als interessos catalans resulta més atractiva la oferta del grup Star Alliance, que convertiria Barcelona en un centre d'intercanvi amb vols intercontinentals, hi ha la possibilitat que AENA no afavoreixi aquesta opció.

Més enllà del suport que Ajuntament, Cambra de Comerç, Universitat i d'altres institucions, han donat a la oferta del grup Star Alliance, seria bó fer veure a AENA que aquesta qüestió té una transcendència social i política que supera la institucional.

Us demano que us sumeu a l'enviament del correu electrònic que trobareu a continuació. Podeu fer-lo arribar a l'adreça servicios-aeroportuarios@aena.es amb còpia a campanyahub@hotmail.com per tal de poder seguir-ne l'impacte.

Feu-ho correr!

___________________________________________________

Apreciados/as Sres./as. de AENA:

Me dirijo a ustedes para manifestar mi preocupación ante la inminente decisión de AENA sobre la adjudicación de la nueva terminal del aeropuerto de Barcelona.

El Ayuntamiento de Barcelona, las Cámaras de Comercio, las Universidades y la sociedad civil, coinciden en el mayor atractivo y potencial de la oferta presentada por el grupo Star Alliance. Un proyecto que permitiría a Barcelona consolidarse como referencia europea y hub intercontinental. Ante esta posibilidad, la oferta de una compañía de bajo coste como Click Air, no puede considerarse una opción de futuro sino una interferencia en el desarrollo del propio aeropuerto y la economía catalana.

Por todo ello, es justificado el temor a que la necesidades de amortización de la nueva T4 del aeropuerto de Barajas, los intereses de Iberia como antigua compañía de bandera y la inercia centralista del estado, condicionen una decisión que resulta evidente desde los intereses del aeropuerto de Barcelona y la sociedad catalana.

Espero, esperamos, una decisión ajustada a la lógica más allá del modelo unipolar que AENA ha impulsado hasta hoy.

Atentamente,

Nom :

La trampa de l'atur

L’atur és, sense cap mena de dubte, l’indicador macroeconòmic amb una més gran incidència social. S’entén així que després d’anys de gran dinamisme del mercat de treball, l’atur continuï entre les principals preocupacions de la població. El cert és, però, que la influència directa de l’atur sobre la marxa global de l’economia ha canviat molt els últims quinze anys. Uns canvis que no haurien de passar per alt alhora de plantejar una política econòmica que garanteixi un creixement robust més enllà del futur immediat.

Fins fa quinze anys, en un entorn global de mercats de treball tancats i poc permeables, la reducció de l’atur permetia alhora aixecar el nivell salarial, incrementar l’estabilitat del mercat de treball i un augment constant de la productivitat. Així, en un entorn d’atur baix, les empreses es veien obligades a lluitar per una menor oferta de força de treball, oferint millors condicions de sou i contractació i en última instància fent més rentables les inversions en formació, informatització i maquinària que permeten reduir les necessitats de mà d’obra. Inversions, aquestes últimes, que són claus per al creixement de la productivitat, autèntica pedra de toc del creixement econòmic a llarg termini.

L’arribada de la globalització i l’obertura dels mercats de treball a la immigració han alterat aquesta relació positiva entre atur baix i creixement productiu. Avui la reducció de l’atur augmenta l’atractiu del mercat de treball per a la immigració i porta a un augment sense fi de la població activa. Tot plegat evita que l’empresariat millori les condicions laborals i fa desapareixer els incentius per a la inversió en productivitat.

Tal i com suggereix Kenichi Ohmae en el seu darrer llibre, The Next Global Stage, els nous parametres econòmics i socials obliguen a replantejar nocions fonamentals de l'economia com ara la funció del tipus d'interès o l'atur. La qüestió esdevé d’actualitat rere les declaracions recents del President del govern de l’estat* fent de la reducció de l’atur una prioritat econòmica del seu govern. Després que la població activa de l’estat espanyol hagi crescut un 25% en set anys, portant l’atur sobre població activa prop del 8%, és hora d’una reflexió sobre l’atur en el conjunt de l’economia. És mentre la construcció i el turisme continuen garantint el creixement i l’optimisme que cal apostar amb decisió per la renovació de l’economia, afrontant reconversions doloroses que ho serien molt més en un entorn advers. Acceptant, fins i tot, un augment lleuger de l'atur i una disminució de la població activa. Només reforçant els sectors productius més avançats i reconvertint gradualment una part del mercat de treball, s’evitarà un ajustament brusc de l’economia de l’estat que la baixa productivitat i l’obcecació per l’atur no ajudaran a suavitzar.

* Tot i les esperances que obrien fa uns anys Barcelona i Brussel·les, la política macroeconòmica es continua marcant, en bona part, a Madrid.

Consideració crítica de l'independentisme

Els més grans desastres del segle XX han estat fruit de la política. Una força incontrolable que pot infectar una societat fins a podrir-la, com una autèntica plaga ideològica amb estralls similars als de la pesta. Un llast sagnant fruit de l'obsessió per l’objectiu final, sense contemplacions ètiques ni espai per als possibilismes, confonent èpica i vida, supeditant-ho tot a la victòria definitiva que mai no arriba. Sembla, de vegades, que aquest tics del segle XX són encara presents, en quantitats homeopàtiques si es vol, en una part de l’independentisme català, negant al país la política útil i moderna que mereix.

El catalanisme* no pot confondre objectius i mitjans, la consecució de la plena sobirania dotant-se d’un estat català és el camí més directe al control del propi destí però no exclou altres formules que permetin garantir l’avanç en la sobirania i el progrés del país. Així doncs, no s’hi val a utilitzar la suposada puresa doctrinal de l’independentisme enragé per a negar legitimitat al gruix del catalanisme, ni a devaluar altres opcions formals de realització política de les aspiracions catalanes, plantejades des de la fidelitat i la devoció al país. En última instància, si la construcció nacional és un procés fluid, també haurien de ser-ho les estructures polítiques que l’acompanyen en el seu camí.

Tot plegat sense oblidar que l’independentisme respira tot sovint una vivència messiànica de la política, en la línia del que la revolució era per als comunistes abans no s’extingissin encara no fa dues dècades. Sempre a l’espera del dia de la victòria, elaborant tactismes inservibles mentre s’oblida que la gent aspira a alguna cosa més que un objectiu redentor.

La política és més que tot això i el gruix del nacionalisme català no hauria de perdre de vista la pròpia tradició deixant-se enlluernar per la puresa buida del maximalisme. Política és garantir el progrés compartit, edificar una societat on pagui la pena de viure-hi, garantint que la catalanitat creix com a valor compartit i que serem aquí com a poble quan passin les generacions. Tot plegat sense grandiloqüències ni èpiques massa obvies. La resta és espectacle i llavor de fracàs.

*En la tradició política catalana, catalanisme i nacionalisme català són sinònims i indestriables. No s’hi val a fer passar bou per bèstia grossa.

El TMV i l'absència de lideratge

L’arribada a Catalunya del TMV (Tren de Mitjana Velocitat) va perfilant-se com la metàfora perfecta de les mancances del país. Una infraestructura que ens relliga amb Madrid quan estem necessitats d’una major obertura a Europa i el món, arribant amb més d’una dècada de retard en un moment d’alta exigència competitiva i que s’inaugura enmig d’una absència total d’infraestructures complementaries, posant en evidència la pròpia falta de previsió estratègica a mitjà termini.

D’entre totes les nueses de Catalunya que el TMV treu a la llum, la més comprometedora per al futur el país és una falta de lideratge que pot acabar sortint molt cara en un moment en que s’acumulen decisions vitals per a la prosperitat econòmica i social dels propers anys. La incapacitat per a imposar, per sobre de la discussió i el dubte, el camí d’entrada de la nova infraestructura a la ciutat de Barcelona, és la imatge clara d’aquesta absència de capacitat executiva.

Més enllà de l’administració i la representativitat, governar és decidir i mantenir-se en el propi criteri per damunt les conjuntures i els riscos politics immediats. L’exigència a que ens sotmet l’entorn competitiu demana un esforç de transformació que cap societat europea serà capaç de consolidar sense autèntics lideratges politics i socials. Un lideratge que a Catalunya no es veu, però, més greu encara, tampoc s’intueix.

e-dició/i-vendes

La revolució d’Internet i el comerç electrònic continua fent camí, aportant nous models de negoci amb efectes catàrquics sobre molts sectors i activitats. Uns canvis que cal anar seguint de ben a prop per aprofitar les oportunitats que van obrint. En particular i des d’una cultura minoritzada com la catalana, és prioritari no perdre el rastre del futur en la indústria editorial i musical, ja que en la configuració d’un mercat cultural potent per al segle XXI ens hi juguem de nou el tot pel tot.

Per al llibre i la música en català bona part de les dificultats per a una major difusió tenen origen en un accés deficient a determinats canals de distribució, sense oblidar la falta de mitjans per donar a conèixer novetats i mantenir viu l’enorme fons de producte que, condemnats com estem a l’actualitat, no és disponible en cap botiga tradicional. En relació a la importància que el comerç electrònic i els nous mitjans de comercialització poden tenir per a corregir aquests dèficits, no hauria de passar-nos per alt l’efecte “Long Tail”, descrit i desenvolupat l’any 2004 en un article a la revista Wired, i més endavant en un llibre i un bloc amb el mateix nom.

A partir dels models de negoci desenvolupats per Amazon.com, una de les empreses pioneres en el comerç electrònic del llibre, es produeix una ampliació del mercat cap a productes que abans quedaven totalment fora del circuit comercial. Així Amazon.com aconsegueix més del 50% de la seva facturació amb llibres que no serien ni tan sols entre els 130.000 títols que poden trobar-se en les principals llibreries de les grans ciutats del món. Llibres que fins fa poc passaven desapercebuts però que han entrat de nou al mercat pel sistema de referències creuades que utilitza Amazon.com. En fer qualsevol consulta a la seva web, la pàgina ens informa d’altres títols buscats i comprats per consumidors que s’han interessant pel mateix llibre, permetent una circulació total pel seu amplíssim catàleg i l’accés a obres que d’altra manera quedarien per força totalment oblidades. D’aquest forma es dóna l’efecte “Long Tail”, una llarga cua que revifa mercats minoritaris i els allibera de la tirania del volum mínim obligatori.

Per a la cultura catalana és indispensable aprofitar aquest nou mitjà per a comercialitzar i donar a conèixer molts productes que fins avui no arriben al mercat amb la força suficient, permetent que llibres i obres musicals que no es troben en cap botiga tornin a ser disponibles per al consumidor. No només és urgent que negocis com Llibres.com s’actualitzin per aprofitar aquests recursos, sinó que neixin noves iniciatives per al llibre i la música catalana que aprofitin els avantatges d’aquest mitjà per a garantir el futur del nostre mercat cultural.

Serem 11 milions?

Fa algunes setmanes una veu autoritzada de l’executiu espanyol assegurava que l’estat tenia corda per arribar al 66 milions d’habitants. Aquesta no és una afirmació casual, revela una estratègia governamental d’obertura a la immigració com a motor de creixement econòmic, pobre però real, i una aposta pel volum que permeti a Espanya passar de potència mitja a jugar la gran lliga europea. El creixement exponencial de població a partir de fortes onades migratòries permetria també a l’estat reforçar el seu paper de capitalitat iberoamericana en competència amb Miami. Hi ha doncs raons de pes per a creure que per al govern espanyol la immigració és una opció de fons a mitjà i llarg termini.

El cert és que la immigració no és per sí sola un fenomen positiu o negatiu, sinó un canvi més que demana adaptació i propostes de futur. En última instància el creixement demogràfic empès per la immigració és una realitat implacable i oposar-s’hi seria un error que perjudicaria les opcions d’adaptar-s’hi amb èxit. Tot i això, és exigible un major control que eviti allaus migratoris d’impossible absorció amb efectes negatius que superen qualsevol benefici potencial. Un control que ara mateix no sembla que s’estigui garantint si tenim en compte els centenars d’iberoamericans que arriben diàriament via Barajas, una entrada força més estreta i impermeable que l’estret de Gibraltar o les Illes Canàries.

Davant d’aquest escenari en que es planteja un possible augment de població de prop d’un 50% en algunes dècades, des de Catalunya i el catalanisme serà necessari plantejar-se urgentment algunes qüestions de futur. Mantenint un pes relatiu a l’estat d’un 16% de la població, aquest creixement significaria per a Catalunya arribar als 10 ,5 milions d’habitants, tot i que l’atracció del nostre pes econòmic ens podria portar fins als 11 o 12 milions.

Si aquesta tendència es confirmes a curt termini, seria urgent incentivar una redistribució territorial que equilibrés la densitat demogràfica del país, conjugada amb una massiva inversió en formació per compensar la baixíssima productivitat derivada de l’allau migratori. Aquesta és, però, la banda fàcil d’un repte d’aquesta magnitud. Per evitar que Catalunya es convertís en un infern amb 12 milions d’ànimes, caldria desplegar alhora un enorme esforç d’europeïtzació de valors i catalanització cultural que garantís el terreny comú i l’espai públic compartit que fa d’una societat alguna cosa més que un ramat espaordit. Un esforç ingent que ara mateix no sembla que siguem capaços d’afrontar.

Liberalisme inquisitorial

El liberalisme és una tradició política amb una història molt prima a l’estat espanyol. La oposició a l’esquerra espanyola ha estat sempre de caràcter conservador i la tercera Espanya s’ha mogut durant bona part del segle XX entre l’irrellevant i l’anecdòtic. Forçats a escollir entre el mal i el pitjor, els liberals espanyols van optar sovint per un exili interior que va fer difícil que germines la llavor de la llibertat.

De les eleccions de 1931 al fracàs de l’operació reformista, és possible que les causes del fracàs liberal a l’estat espanyol fossin en l’absència d’unes condicions de riquesa material i maduresa social sobre les que aixecar-se. El cert és que tan sols a Barcelona i Madrid es troben engrunes liberals durant bona part del segle passat, i encara amb enormes diferències entre el liberalisme català i l’espanyol. La mateixa diferència que separa l’aliadòfil Gaziel del germanòfil Ortega y Gasset, o el suport a contracor a l’aixecament feixista d’un Cambó de l’entusiasme procolpista en moltes fortunes espanyoles.

La qüestió esdevé d’actualitat per l’aparició recent en l’escenari espanyol, d’un corrent polític que s’autodenomina liberal i fa bandera de la seva puresa democràtica. Un grup de polítics, periodistes i opinadors que viuen el liberalisme amb la mateixa fúria excloent amb que abans havien viscut el carlisme catòlic, el feixisme totalitari o el maoisme il·luminat, i de vegades l’un darrere l’altre en un cicle constant de revelacions absolutes.

El liberalisme no és tan sols, ni sobretot, llibertat personal, responsabilitat individual, baixa ingerència governamental, lliure mercat o democràcia, va més enllà de la doctrina per marcar també les actituds. Liberalisme és dubte, tolerància i un somriure foteta molt britànic davant d’allò que no s’entén però que es respecta fins a comprendre-ho. És per la falta total d’aquestes actituds i per l’agressivitat genètica que el caracteritza, que el nou liberalisme espanyol no pot considerar-se hereu de la tradició liberal, sinó més aviat un fill bord de l’obscurantisme inquisitorial que no tardarà a perdre la careta de forma definitiva.

País Valencià, realitat i seducció

El nacionalisme català acumula en el seu camí èxits i fracassos, projectes consolidats i propostes fallides, però cap derrota ha estat tan contundent i irreversible com la patida en “la batalla de València”. Gairebé trenta anys després, en un esforç per negar la realitat, el catalanisme continua ignorant que els Països Catalans són una proposta acabada, una interferència enutjosa que reclama un replantejament urgent.

En una Europa i un món que s’estructura en regions econòmiques i socials, és una prioritat consolidar la configuració regional entorn a un arc mediterrani que té ambdos països com a espina dorsal. Per proximitat geogràfica, paral·lels culturals, complementarietat empresarial i relació econòmica, es fa evident que la col·laboració franca entre Barcelona i València permetria obrir enormes potencialitats en mil i un àmbits. Una cooperació indispensable per a una millor competitivitat mútua en tots els camps.

La història recent ha intoxicat fins a l’extrem les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Des del catalanisme la frustració va deixar pas a la ignorància mentre al País Valencià es reforçava el pont València-Madrid i s’estenia la desconfiança i el recel nord enllà. Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme. Això implica fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics.

Institucions com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga comencen a fer feina en aquesta direcció, amb activitats com el Congrés Internacional d’Activitat Portuaria que va aconseguir, fa poques setmanes, reunions de treball entre els ports de Barcelona i València i els respectius consellers del ram. Calen, però, més iniciatives en aquesta direcció per què viure d’esquena al País Valencià és viure d’esquena a una part important del nostre futur.

Notícies de la URV

Quan les universitats del país fan passes endavant en obertura internacional i relació amb el sector privat val la pena no passar-ho per alt i dedicar-hi l’atenció que mereixen. En aquest sentit arriben un parell de notícies interessants de la Universitat Rovira i Virgili que permeten subratllar que hi ha vida intel·ligent més enllà de la metròpolis.

El passat octubre es va crear a Tampere (Finlàndia) el Fòrum Permanent Universitari Euromed. Aquesta xarxa agrupa 62 universitats europees i mediterrànies amb l’objectiu d’impulsar un espai europeu d’educació i recerca, promoure la col·laboració euromediterrània i impulsar la societat del coneixement. La bona notícia és que la secretaria executiva d’aquesta xarxa tindrà seu a la URV i serà coordinada pel rector d’aquesta universitat. Aquest és un projecte interessant per que lliga la necessària obertura europea i mediterrània amb la investigació i l’economia del coneixement. Ara bé, és en la mesura en que en surtin projectes ambiciosos que estirin en aquesta direcció i que n’aprofitin l’impuls en relació amb el sector privat que es podrà valorar el seu èxit més enllà de l’aparador.

És justament en relació amb aquesta exigència a la universitat de col·laboració amb el sectors productius que cal felicitar la URV per la seva participació al Tecnoparc de Reus. Aquest projecte impulsa una infraestructura que aglutini en un mateix espai empreses del sector alimentari i institucions d’investigació i recerca per afavorir la clusterització i esdevenir centre de referència en el sector. La bona notícia és que més enllà del plà d'un polígon industrial amb pretensions, s’ha aconseguit el compromís de sis empreses de referència per involucrar-se en el projecte i que permeten parlar de realitat i futur. Ara caldria apostar per sumar a aquestes una multinacional potent que augmentés el pes específic del projecte i forcés l’indispensable focus global d’una infraestructura com aquesta.

Internacionalització, recerca, innovació i relació estreta amb el sector privat són exigències indispensables per a les nostres universitats. Exigències que sembla que són presents en aquests projectes de la URV però que només la consecució final d’èxits tangibles i realitats productives confirmaran, més enllà de la recurrent grandiloqüència de plans i institucions sorgits del sector públic.