Tres lliçons 2.0 d'en Rodolfo Chikilicuatre

1) El món 2.0 despulla allò que s’hi aboca.

TVE confiava en obrir Eurovisió per donar-li un to de modernitat que amagués la realitat casposa d’un certamen caduc. Per contra, la manca de filtres als participants i la capacitat d’elecció dels consumidors va acabar amb la victòria de l’anticoncursant. Quan es volia camuflar la caspa d’Eurovisió, la força del 2.0 aconsegueix posar-la en primer pla amb la col·laboració de l’amic Chikilicuatre, un esperpent musical síntesi de Massiel i José Vélez.

2) En el món 2.0 el peix petit es menja el gran.

La televisió pública de l’estat és un monstre amb un pressupost enorme i un dèficit històric encara més gran, l’exemple perfecte de diplodocus empresarial. Al seu davant, l’equip de guionistes d’una productora jove com El Terrat, aprofita la matussera aposta 2.0 de TVE per colar-li un gol, promocionar un producte amb mitjans aliens i, de passada, generar un fenomen de masses que ajudarà la productora a fer caixa amb uns ingressos totalment inesperats.

3) En el món 2.0 tothom hi guanya, fins i tot qui perd.

És evident que El Terrat i l’equip de Buenafuente son els grans triomfadors del fenomen Chikilicuatre, però fins i tot TVE, que ha passat per moments de ridícul, ha tret beneficis de la seva aposta 2.0. Eurovisió s’ha despullat i es presenta als espectadors amb tot el seu patetisme, és cert, però aquest any milions d’espectadors seguiran el programa especial dedicat al concurs. Irònicament, l’error de TVE, haurà aconseguit captar l’atenció del públic amb més èxit que no s’esperaven.

.

La clau valenciana

El principi de front comú per al finançament entre el Conseller Castells i el responsable valencià d’economia i finances és un dels moviments de fons més importants de les darreres setmanes. Per damunt les diferències de partit i dels conflictes oberts amb l’aigua o la recepció de TV3, l’apropament entre els Consellers és la prova dels enormes interessos comuns entre els dos grans motors de l’arc mediterrani.

Els grans perjudicats, els únics perjudicats, de fet, per l’actual sistema de finançament espanyol, son Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears*. Més enllà de patir conjuntament aquesta discriminació fiscal, el País Valencià i Catalunya comparteixen una estructura econòmica amb una economia industrial potent que l’estat ignora. Un tren d’alta velocitat sense capacitat per a mercaderies n’és la prova evident. Encara més, l’eix mediterrani que relliga el País Valencià i Catalunya amb Europa i la prosperitat és ignorat a consciència per l’Espanya radial. Així doncs, no és estrany que la reunió els Consellers d’Economia anés en paral·lel a una jornada de col·laboració de les Cambres de Comerç de Barcelona i València.

És evident que per al PP la jugada pot ser un intent de debilitar el govern Zapatero, posant en evidència les seves diferències amb el PSC, però hi ha força arguments per a pensar que l’aposta de la Generalitat valenciana és honesta. El País Valencià necessita amb la mateixa urgència que Catalunya un replantejament de les iniquitats actuals. Una revisió que difícilment li serà favorable mentre el PSOE governi l’estat. Estenent la mà a la Generalitat de dalt el Partit Popular del País Valencià demostra més que mai el seu tarannà bavarès. Al cap i a la fi, no hauria aconseguit l’hegemonia absoluta de Castelló a Alacant si fos el partit rupestre i primitiu que molts catalans perceben del nord estant.

Des de Catalunya, que el PSC omnipresent i omnipotent a totes les instàncies de poder, es deslligui del PSOE per a buscar aliances alternatives en la defensa dels interessos del país només es pot rebre com una excel·lent notícia. Una notícia encara millor quan es fa de cara al sud. Cultivar les complicitats amb el País Valencià és un imperatiu que a partir d’ara no hauria de tornar a ser una excepció.

* Tot i que alguns sistemes de càlcul de les balances fiscals atribueixen un gran dèficit a la Comunidad de Madrid, aquest es compensat totalment per factors de capitalitat.

.

Canvi?

Canvi, canvi, canvi. Entre la globalització, la modernitat líquida i les mil i una tendències que arriben i se’n van, el canvi és el mantra del moment. Però, és tan fàcil canviar? És possible el canvi?

Fa alguns anys la revista FastCompany publicava un article sobre la qüestió que val la pena no passar per alt. Amb el mantra del canvi se’n repeteix un altre de tòpic, la crisi obre oportunitats, la necessitat fa el canvi. Per comprovar si aquesta afirmació és certa l’article es fixava en la necessitat del canvi en circumstàncies extremes, quan és la mateixa vida allò que és en joc. La resposta és dura, ni tan sols davant el risc de mort el canvi és fàcil, de fet l’èxit arriba només en un 10% dels casos.

Els estudis realitzats entre malalts que han passat per un bypass coronari demostren que només un de cada deu són capaços de canviar els seus hàbits. Uns hàbits que han estat els causants de la malaltia i que, tard o d’hora, acaben portant els malalts a una mort prematura. Més enllà de fer evident l’extrema dificultat per al canvi, l’estudi de l’experiència mèdica resulta interessant alhora de veure allò que comparteixen els casos d’èxit. Un fort component emocional en positiu. No és la por a la mort el que fa possible el canvi sinó la il·lusió de viure.

Com es trasllada aquesta lliçó a la realitat d’un petit país en crisi/decadència?

Nova ERC = Reagrupament + EI

Fa tot just cinc anys, ERC capitalitzava el seu gran creixement i es convertia en l’àrbitre de la política catalana. Les eleccions de l’any 2003 van donar a ERC els vots i la legitimitat per a decidir qui arribava a la Generalitat. Els escons republicans van investir el President Maragall i els votants van premiar ERC amb el millor resultat de la seva història a les eleccions espanyoles de l’any 2004. Poder, creixement electoral, projecte i sintonia social, el partit ho tenia tot per a consolidar-se com una opció real de govern. Cinc anys després, Esquerra ha tancat tot un cicle electoral complert a la baixa, arribant a perdre el 50% del vot rebut, i enfronta el proper Congrés del partit amb importants ferides internes.

ERC arribava al final del pujolisme amb tres motors claus per al creixement: l’eix nacional com a prioritat, un perfil propi de partit progressista arrelat al país i l’aire immaculat de qui no s’ha embrutat pel contacte amb el poder. Avui, després d’haver regalat la Generalitat al PSOE en nom de la fidelitat d’esquerres, l’Esquerra d’en Carod i en Puigcercós no porta ja cap de les plomes que l’havien fet atractiva per a tants i tants milers de votants. Esquerra ha abandonat l’eix nacional per a convertir-se en un subproducte socialista i els actuals dirigents han demostrat que el poder els embruta tant o més que a socialistes i convergents.

No tot està perdut. El partit republicà continua essent el més obert dels grans partits catalans i la renovació que això possibilita pot tornar a posar ERC en el camí del creixement. Al proper congrés hi concorren dues candidatures, la d’en Puigcercós i la dels amics d’en Carod, directament responsables de la gran oportunitat perduda d’ERC. Enfront, però, hi tindran un grup de gent que recull les idees i l’esperit per a recuperar l’embrazida perduda. La candidatura de Reagrupament posa l’eix nacional com a prioritat mentre Esquerra Independentista aporta el perfil republicà i autònom que ERC necessita per a trobar un espai propi mes enllà d’un partit comodí. Tots dos, Reagrupament i EI, son la renovació que cal per a jubilar els responsables dels últims fracassos d’Esquerra.

ERC compta amb la proposta necessària per a salvar el partit, però no està clar que els dos moviments d’oposició a la cúpula puguin imposar-se per separat. La inèrcia del poder és gran i el control de l’aparell bufa a favor d’en Puigcercós. Però no és només això el que hauria de convèncer la gent de Reagrupament i EI de la necessitat de sumar esforços. Cap d’aquests moviments pot aportar, per si sol, els tres ingredients que ERC necessita per a tornar a créixer. El partit necessita el sobiranisme total d’en Carretero, el perfil republicà d’en Renyer i la renovació que només ambdós junts poden imposar. És en la suma de Reagrupament i Esquerra Independentista on hi ha el camí més brillant per al futur d’ERC. És encara possible aquesta suma?

Us recomano visitar la web Blocs amb Estrella,
un recull de blocs de suport a Reagrupament.cat.
Una iniciativa de país que hauria d’anar
més enllà del proper congrés republicà.

.

Pausa

Pausa al bloc.

Proper post el dilluns 28 d'abril.
.

Als amics d'Israel

Els amics d’Israel a Catalunya es trobaran el proper dimecres 30 d’abril per commemorar el 60è aniversari del naixement de l’estat d’Israel. La trobada servirà també per a reunir els internautes amics de l’estat jueu.

Us hi apunteu?

________________________

“Volem continuar vivint i ser un poble lliure i creador…

Si les nostres vides no s’extingeixen…

serà el triomf de la humanitat sobre la ‘inhumanitat’,

serà una prova de que la nostra força vital és

encara més gran que la voluntat de destruir-nos”.

(Intervenció anònima durant les assemblees prèvies
a l’Aixecament del Gueto de Varsòvia)

PSC, el triomf de la mediocritat

Eduard Punset, Federico Mayor, Narcís Serra, Ernest Lluch, Joan Majó, Jordi Solé, José Borrell, Josep Piqué, Anna Birulés, … i darrerament Joan Clos, Carme Chacón i José Corbacho. Més enllà de consideracions ideològiques, és evident que la llista de ministres catalans de la democràcia evoluciona en línia descendent cap a la mediocritat més absoluta. Una mediocritat que resulta indispensable per a explicar la creixent irrellevància del PSC tot just després d’haver aconseguit en solitari la reelecció per al candidat Zapatero.

Des de la rebel·lió dels capitans al congrés de Sitges, fa quinze anys que el PSC s’allunya d’allò que havia estat. El partit de la intelligentsia catalana, dels claustres universitaris, l’elit cultural, la burgesia divina i l’obrerisme il·lustrat, el gran partit de Catalunya, ha caigut en la indigència intel·lectual més absoluta. Montilla, Zaragoza, Iceta i companyia son un equip de noms acomplexats per la pròpia petitesa. El terror, la jerarquia i la disciplina es combinen amb una política de recursos humans que premia la fidelitat i castiga tot senyal de brillantor i pensament independent. El socialisme català és avui una maquina de poder en mans d’un grup d’illetrats amb nul·la experiència professional fora de la gestió pública.

Sense aquesta mediocritat socialista es fa difícil entendre que, amb 25 diputats al Congrés, el PSC accepti la renovació ministerial de Magdalena Álvarez o el rol purament estètic de la Ministra Chacon. Tot plegat sense oblidar l’escac del PSOE al PSC fent Ministre en Celestino Corbacho. El mateix Corbacho en qui pensaven a Ferraz per refundar la federació catalana del PSOE fins no fa massa mesos. El PSC acumula més poder que mai però demostra una gran incapacitat per a exercir-lo amb eficàcia en la defensa dels seus interessos. Una ineficàcia que deriva de l’actual codi genètic del partit i que només una revolta interna en nom de l’excel·lència i l’obertura del partit podria canviar.

.

Acció directa! Atemptats ridiculistes!

Convèncer els espanyols resulta impossible. Fastiguejar-los fins a l’exhasperació per la via de l’atemptat ridiculista és, potser, l’últim camí que ens queda.

>>>Atemptat 1>>>

Proposta: Madrid, set del matí d’un dia qualsevol. Cinquanta camions carregats d’ovelles amb ulleres de sol i una estelada pintada al llom aboquen el bestiar al voltant dels principals accessos del centre de la ciutat. La operació es repeteix al cap de pocs dies amb porcs (de pota blanca, és clar).

Resultat: Caos i embussos fenomenals. Protagonisme als mitjans. Un vídeo resum penjat al youtube amb els millors moments fa la volta al món en poques hores.

>>>Atemptat 2>>>

Proposta: Dia de la Pasqua militar. Durant la desfilada pel centre de Madrid dotze dotzenes d’strippers nuetes i amb l’estelada al coll (estil Capità Catalunya) es llancen a abraçar els legionaris que desfilen. Hi ha un stripper mascle que es dedica a la cabra.

Resultat: El ridícul de la desfilada i el patetisme dels legionaris queda superat pel sobiranisme estil Tortell Poltrona. Protagonisme als mitjans. Un vídeo resum penjat al youtube amb els millors moments fa la volta al món en poques hores.

>>>Atemptat 3>>>

Proposta: Al bell mig d’un partit de Champions a l’estadi Santiago Bernabeu hi aterra de sobte un paracaigudista. Tot el paracaigudes és una gran estelada. Mentre cau, plouen del cel milers i milers de panflets reivindicant la independència. Un cop aterrat i enmig del desconcert, s’acotxa i deixa al mig del camp un petit homenatge al caganer del pessebre.

Resultat: Protagonisme global als mitjans. El Real Madrid gasta una fortuna per a cobrir l’estadi. Un vídeo resum penjat al youtube amb els millors moments fa la volta al món en poques hores.

365 atemptats ridiculistes com aquests, un per cada dia de l’any!

Si hem de fer el ridicul, fem-lo a consciència!

,

Les set plagues o sense auctoritas no hi ha maiestas

El Carmel, el 3%, les rodalies, l’aeroport, l’autopista, la llum i ara la sequera. Les set plagues catalanes han assolat el país al llarg dels darrers cinc anys amb conseqüències funestes, però cap de tan greu com la pèrdua de credibilitat de la Generalitat davant els ciutadans. Per a un país que aspira a una major sobirania, a la sobirania plena, el descrèdit i la creixent marginalitat del propi autogovern resulten extremadament preocupants.

Mirant enrere, als primers anys de l’era Pujol, es fa evident el contrast entre aquella Generalitat sense recursos però amb l’ambició i el posat d’un govern nacional i l'executiu actual, un monstre administratiu amb molts mitjans però amb el cor i l’actitud d’una Diputació Provincial. En termes de Dret Romà el President Pujol sabia vestir-se d’auctoritas (legitimitat) per compensar la falta total de potestas (poder executiu), mentre al President Montilla li resulta impossible servir-se de la potestas per la seva total manca d’auctoritas. Una situació dramàtica que acaba debilitant les institucions i la maiestas (sobirania) del poble de Catalunya.

La recepta per a un govern a la recerca de legitimitat és ben senzilla: creure en el país. Autocentrar-se i no mirar mai més enllà del Cinca per a buscar solucions als problemes de Catalunya. Unes solucions que quan venen de Madrid mai no son de franc. Algú hauria de regalar-li al President Montilla una placa com la que tenia en Harry Truman a la seva taula de la Casa Blanca. The buck stops here*.

*En traducció lliure, contemporània i poc normativa: el marron s’atura aquí.

.

Una trobada sobre la Catalunya 2.0 (10 idees)

1. La web 2.0 configura una nova societat civil més oberta i fluida.


2. La tecnollibertat és progrés. La por a la tecnollibertat és un símptoma d’esclerosi social.


3. La política 2.0 no són els polítics amb bloc, són els polítics connectats i en sintonia constant amb la ciutadania.


4. Política 2.0 i economia 2.0 són esforços paral·lels, dues cares de la societat 2.0.


5. El coneixement tancat és el passat. És necessari acabar amb els cercles impermeables de coneixement universitari i empresarial per obrir-los al món.


6. Les solucions col·laboratives pròpies de la wikinomia poden ser molt útils per a compensar la pobresa en R+D a Catalunya.


7. La informació, bona i dolenta, sobre qualsevol empresa corre entre consumidors i competidors. La honestedat és un recurs bàsic en el món 2.0.


8. Els blocs són una eina extraordinària per a vestir d’experiència la relació consumidor/marca.


9. Davant la microsegmentació de mercats els blocs i les xarxes socials són el mitjà més adequat per arribar de forma econòmica i eficient al client amagat.


10. Els entramats p2p són la solució a alguns dels problemes econòmics del país. Els esquemes financers de particular a particular en són un bon exemple i poden ser una molt bona opció per a suplir el rol de bancs i caixes en molts microprojectes empresarials.

________________________________

Sobre aquestes 10 idees i algunes més va girar la conversa a la trobada amb blocaires que el Conseller Huguet va organitzar per parlar de la Catalunya 2.0. Podeu saber-ne més llegint alguna de les cròniques dels assistents:

- Toni Ibañez

- Jesús Palomar

- Marc Vidal
.

Web 2.0, la nova ciutat

el web 2.0 no és res més que

la plaça major d’internet

La imatge d’una ciutat moderna, vibrant, lluminosa i dinàmica recull tota l’essència del web 2.0. Un espai nou. Una segona revolució urbana alliberada dels lligams del món físic que compta a més amb un barri català nombrós i despert amb la catosfera com a espina dorsal.

Com en totes les grans urbs de la història, d’Ur a Nova York, de Barcelona a Xanghai, el web 2.0 recull tota la riquesa de la diferència i la col·laboració treballant en paral·lel. Persones, grups i empreses diverses que, gairebé sense voler, provoquen un xoc d’idees i opinions que acaba precipitant en afinitats i interessos comuns. Diàleg i xarxa són alhora llavor i terreny de joc per a l’impuls neourbà del web 2.0.

Una segona revolució urbana, gairebé una revolta, que ho abasta tot perquè les ciutats són àgora però també mercat. La plaça major és un espai per a la conversa però també per al negoci i el web 2.0 no és res més que la plaça major d’internet. En l’espai compartit de la nova ciutat cauen els intermediaris, corre la informació i broten les oportunitats. Oportunitats , també, per a una democràcia més autèntica.

Allò que la nova polis reclama amb força és una nova actitud. Un posat ambiciós i obert, generós i glocal. És en la mentalitat on es guanya i es perd el joc neourbà.

j.

Eleccions espanyoles, sobiranisme i llei electoral

tant CiU com ERC guanyarien un diputat si el

repartiment d’escons fos estrictament proporcional

Després de cada convocatòria electoral a les corts espanyoles corre la brama de la reforma electoral. La desproporció entre els resultats de CiU i IU en relació als escons obtinguts és l’argument més dolç per als centralistes obsessionats amb el “chantaje nacionalista”. El cert és que dos escons per tot un milió de vots és un càstig dur per a Izquierda Unida però algú hauria de deixar clar que els diputats sobiranistes hi són per estricta proporcionalitat.

Com es pot veure a la taula que encapçala aquest post, tant CiU com ERC guanyarien un diputat si el repartiment d’escons fos estrictament proporcional. Així doncs el sobiranisme també resulta perjudicat per la Llei d’Hondt. Els grans beneficiaris d’aquest sistema dissenyat per afavorir les majories són justament els grans partits espanyols, PSOE i PP, que reben de regal 16 i 14 diputats respectivament. Consolidant una sobrerepresentació superior al 10%.

Si els espanyols volen evitar la fragmentació i la inestabilitat crònica de països com Itàlia hauran de comptar forçosament amb un sistema electoral que premiï les majories. Allò interessant és que el debat entorn de la llei electoral acabi sempre girant al voltant del protagonisme excessiu dels “nacionalismos periféricos”. Un protagonisme que deriva estrictament de la seva representativitat social.

Els espanyols tenen un problema amb els diputats nacionalistes i la impossibilitat de consolidar majories sense la seva participació. La seva incomoditat és evident. Ni tan sols un sistema que premia les majories i castiga durament els partits minoritaris no aconsegueixen corregir aquesta anomalia. Però el problema no són els diputats, són els electors que els envien a Madrid i sumen allò que sumen. L’estat pot mirar-s’ho com un problema tècnic i tirar endavant una llei electoral que margini el nacionalisme català, al cap i a la fi ja ho ha fet amb els abertzales al País Basc, però tancar el pas a l’expressió electoral del nacionalisme no acabarà amb el sobiranisme. L’abonarà!

Compte amb allò que desitgen, senyors diputats!

.

Pausa llarga

Entre les vacances de Setmana Santa

i les que em prenc jo la setmana següent,

el bloc farà una pausa llarga.

Proper post el dilluns 31 de març.

Fins aviat!

.

Post recuperat. Jaume Renyer i l'ERC de la llibertat

Després de la gran davallada d'ERC en les eleccions del passat diumenge es confirma el total fracàs de l'estratègia tripartita per als interessos republicans. S'apropen canvis i ball de bastons de cara al proper congrès. Els esdeveniments dels últims dies deixen clar que el tàndem Uriel Bertran-Jaume Renyer jugarà un paper important en la definició del futur d'ERC.

Aprofito per recuperar un post del passat octubre dedicat a en Jaume Renyer i la seva visió republicana. Una esperança per a l'ERC de la llibertat i el futur del sobiranisme.

Jaume Renyer i l'ERC de la Llibertat

Tot i que la Conferència Nacional d’aquest passat dissabte confirma la tensió entre els militants, el cert és que la trajectòria d’ERC al llarg dels darrers cinc anys fa evident l’aposta de la direcció per un model ideològic d’esquerra clàssica aliè a la tradició pròpia del partit. Una Esquerra de base marxista, enamorada de la intervenció estatal i recelosa de tot allò que no controla. Una Esquerra que creu entendre bé el que es governar, com qui pica ferro, però amb dificultat per a fer país en complicitat amb la societat civil. Una Esquerra que aposta pel poder dur en un moment en que, arreu del món, el poder tou guanya protagonisme.

A ERC hi ha, però, una altra ànima que busca corregir el rumb. La que defensa les tres sigles del partit enfront d’aquells que impulsen l’Esquerra a seques com a nova imatge. Aquesta és l’ànima republicana d’ERC que en Jaume Renyer apunta amb el seu darrer llibre: “L’Esquerra de la Llibertat”. Impulsant el Republicanisme, una tradició política pròpia del país que entronca amb una línia de pensament amb vigència renovada arreu d’Europa, amb Maurizio Viroli i Philip Pettit com a principals exponents. A “L’Esquerra de la Llibertat” es ressegueix el fil roig de l’aspiració de llibertat personal i col·lectiva que acompanya tots els moments brillants de la nostra història fins al Desastre Nacional de l’any 1939. Una línia de pensament que evita supeditar l’individu a la societat però que no ignora el relleu de la realitat col·lectiva, superant un enfrontament entre socialistes i conservadors basat en un món que ja no existeix. Un Republicanisme que hauria de transformar ERC per afrontar amb força renovada l’indispensable procés d’emancipació nacional del país.

Tal i com exposa a “L’Esquerra de la Llibertat”, per a en Jaume Renyer es evident que “entre el PSC i ERC no és possible una aliança estratègica; només és possible una aliança tàctica”. Defensant, per tant, la necessitat d’abandonar la via de supeditació al PSC per buscar la creació d’un “moviment sobiranista prou fort per arrossegar l’estricte autonomisme de CiU cap a posicions coherentment nacionals”. Una opció que tindrà la oportunitat de defensar en el proper procés intern d’elecció de candidats a Corts per Tarragona. Un procés en que els militants hauran d’escollir entre l’ERC del segle XXI i l’Esquerra del XIX, entre la necessitat d’aixecar un procés d’emancipació nacional ben travat i la fe que demana la pastanaga del referendum el 2014.

En aquesta i d’altres comtesses internes, d’ara fins al proper Congrés, ERC s’hi juga el futur del partit i bona part del futur del país. La responsabilitat dels militants no és poca!

..

5 idees sobre el resultat del 9M

Emprenyats sí, porucs també: L’escombrada socialista d’aquest darrer diumenge podria fer pensar que el català emprenyat ha estat un miratge, un artifici periodístic brillant però allunyat de la realitat del país. El cert és, però, que l’índex de satisfacció (insatisfacció!) política continua assenyalant un alt grau d’incomoditat i queixa. Així doncs com s’entén el resultat del diumenge? Doncs en clau poruga. El català emprenyat existeix però es veu superat de llarg pel català poruc. El català acollonit pel PP que faria qualsevol cosa per evitar un nou govern popular, fins i tot votar socialista.

Miopia republicana: Un 25% de l’electorat d’ERC l’any 2003 va abandonar el partit l’any 2006. Potser perquè un de cada quatre electors republicans sospitava que el tàndem Carod-Puigcercós era capaç de fer President en José Montilla. No s’equivocaven. El segon tripartit ha costat a ERC una pèrdua del 50% del vot a les municipals i una caiguda encara més gran a les generals d’aquest diumenge. El fracàs del 2006 es va tapar amb el nou govern, la topada a les municipals la va pagar en Portabella i ara sembla que en Puigcercós posarà ordre com si no hagués passat res. Que coi ha de passar a can republicà per que s’adonin que l’error és haver regalat la generalitat al PSC més PSOE? És clar que acceptar l’error voldria dir canvi de cadires i això sempre costa...

Els catalans que voten PP: L’escombrada socialista és una reacció del català poruc a quatre anys d’anticatalanisme salvatge del Partit Popular. El PP va apostar per fer de Catalunya l’ase dels cops, confiant que l’èxit a Espanya compensaria la diferència d’escons amb el PSOE a Catalunya. En aquesta situació, quan els populars han atacat durant quatre anys totes les necessitats i les exigències catalanes, de la llengua al finançament passant per les infraestructures, el bon resultat del PP català resulta preocupant. Com és possible que en ciutats com Reus i Tarragona el PP superi CIU? La bossa de votants catalans al marge de tots els consensos de país té una entitat més gran que no semblava.

CIU, i ara què?: El bipartidisme salvatge ha acabat per fer bo el pobre resultat convergent d’aquest diumenge. Els onze escons combinats amb el resultat de PSOE i l’atomització de tota l’esquerra alternativa deixen CIU en situació d’influir sobre el govern espanyol. Es pot jugar a fer servir la clau quan no es governa Catalunya? El més perillós és que una possible crisi d’ERC en paral·lel a l’aliança PSOE-CIU a Madrid pugui precipitar l’experiment sociovergent. Sortir del foc montillenc per caure a les brases d’en José Zaragoza. La temptació pel poder serà forta a can convergent.

Sobre el vot en blanc: La crida al vot en blanc com a toc d’atenció als partits catalanistes ha estat un fracàs. Tot i que el vot en blanc s’ha doblat, l1’5% del vot no envia cap missatge a CIU o ERC. L’electorat sobiranista s’ha amagat entre l’abstenció i el vot útil socialista. Serveix de res el vot en blanc o nul com a eina de participació? De ben poca cosa si no està organitzat, i potser ni tan sols així. Reconec el meu error.

.

Risc de majoria absoluta

Els últims quinze anys han fet oblidar les majories absolutes

del PSOE, tan semblants als deliris aznarians

PSOE o PP, PP o PSOE, un dels dos grans partits espanyols quedarà com a vencedor en les eleccions del proper diumenge. Però tot i que les enquestes presenten resultats ajustats, sembla que només el PSOE podria fer-se amb la majoria absoluta. En unes eleccions que Catalunya no pot guanyar, una majoria absoluta és l'autèntica derrota. L'horitzó més fosc possible.

El vot anti-PP té tanta força que pot acabar portant a un resultat pitjor que aquell que es vol evitar. Els últims quinze anys han fet oblidar les majories absolutes del PSOE, tan semblants als deliris aznarians. El risc d'un govern Rajoy dèbil compensa amb escreix l'esforç d'evitar un govern Zapatero omnipotent i tancat a qualsevol proposta catalana.

El catalanisme arriba desorientat a aquestes eleccions i són molts els que esperen el proper dia 10 per fer foc nou. El que cal tenir clar és que votar ZP per evitar un govern Rajoy pot acabar essent un gran error.

-

Twitter

El Twitter és un bloc en petites dosis i a mil per hora. Fa pocs dies que jugo amb l'invent i encara no sé ben bé que fer-ne. Ara, resulta divertit!

El meu Twitter (Aquí)

Alguns apunts recents al Twitter:

marcarza Conversa amb whisky d'ahir nit. I si girem la truita i comencem a fer de Bolívar a Madrid i de Bismarck a Catalunya...? 27 minutes ago

marcarza El fet que les eleccions siguin el 9M i no el 2M (que hauria estalviat la mala dada d'atur) demostra que en ZP no s'esperava la crisi? 09:15 AM March 04, 2008

marcarza Al tren, escoltant el debat. Com poden parlar d'economia sense parlar de productivitat? Però si és la bala de plata! 10:36 PM March 03, 2008

marcarza Fantàstic video d'en Martin Varsavsky defensant la figura de l'emprenedor. No us el perdeu. http://tinyurl.com/3xed72 02:43 PM March 03, 2008

marcarza Provant d'enllestir un post (xa PB) sobre la desafecció política com a gran oportunitat del catalanisme. La política 2.0 és el remei. 12:00 AM March 03, 2008

.

Vot jove, sobiranisme i crisi democràtica

Fa uns dies el RACòmetre feia saltar l’alarma sobiranista apuntant que els votants joves es decantaven principalment pel PSC i el PP, però una segona lectura de la mateixa enquesta assenyala oportunitats i un camí a seguir. Entre els joves de 18 a 24 anys, és l’abstenció qui realment guanya en “intenció de vot”. Segons l’enquesta, un 27,2% dels nous electors, tants com votarien el principals partits espanyols, tenen decidit no apropar-se als col·legis el proper diumenge. Més encara, el vot en blanc, tot i que sense quantificar, és més fort entre els joves que en qualsevol altre col·lectiu d’edat. Per sobre el vot a l’espanyola, allò que defineix amb més claredat el vot jove és l’allunyament del sistema polític i la desafecció democràtica.

Tot i que cal recordar que aquesta anàlisi es basa en una enquesta, sembla que els joves del país segueixen, de forma més marcada, una tendència general de la societat catalana. Els esquemes de participació política i representació democràtica han quedat obsolets i necessiten una revisió profunda que reinventi el sistema. Aquest no és un fenomen exclusivament català, documents com el britànic “Power to the People” i llibres com el francès “La Primavera de la Política” demostren que aquesta crisi és compartida per bona part de les democràcies consolidades. Ara bé, tal i com fa evident l’”Informe Sobre la Qualitat de la Nostra Democràcia” presentat fa uns mesos pel Grup Hayek, a Catalunya la crisi del sistema és profunda i creixent. Un fenomen que representa una gran oportunitat de creixement per al sobiranisme si aquest moviment sap protagonitzar un canvi que s’ exigeix cada cop amb més força.

La política com a impostura té els dies comptats. La nova ciutadania, els joves en especial, exigeix formes de participació que permetin una influència real i s’allunya d’un vot aïllat que ja no satisfà les seves expectatives. L’eix dreta/esquerra en solitari demana un compromís massa genèric que es fa cada cop més difícil en un món de complexitat creixent. És obvi que l’estructura de classes del segle XIX no pot respondre en solitari a totes les qüestions del segle XXI. Es prepara un canvi, de la política del discurs 1.0 a la conversa 2.0, que servirà d’impuls a qui en prengui el lideratge. Ho sabrà fer el sobiranisme? Hi ha qui comença a demostrar que sí.

.

Aquesta crisi és un regal

La crisi que tot just comença arriba com un regal. El sistema econòmic aixecat els últims 10 anys ha quedat a un pas de consolidar una societat amb grans desequilibris Una estructura social necessitada de compensació constant que hauria portat al protagonisme indesitjable del ribot tributari i l'intervencionisme d'estat. Tot i el creixement acumulat, la concentració en sectors rudimentaris, la nul·la productivitat i la pèrdua de poder adquisitiu real dibuixaven un escenari de futur més aviat galdós.

Una necessitat bàsica com l'accés a l'habitatge ha estat el paradigma màxim d'aquest risc de dislocació econòmica. Pot costar de creure que el preu de l'habitatge baixi un 50% en els propers anys però el cert és que aquest mateix preu s'ha triplicat en menys d'una dècada. Un viatge que si s'ha fet d'anada, bé s'ha de poder fer de tornada. En cas contrari, si el valor dels pisos quedés fixat al nivell actual de forma permanent, l'accés a l'habitatge de les noves generacions quedaria greument compromès. Un desequilibri que només el recurs a a la protecció oficial i altres sistemes de subvenció estatal podrien suavitzar.

Era aquest el país que volíem? Una societat en que els joves confiïn en un sorteig per tenir un pis? En que un habitatge digne sigui fruit de la sort?

Aquesta crisi és un regal.

.

Economia i realitat ecològica

Fa uns mesos, en un article de la revista Adbusters sobre economia ecològica s'hi citava una frase inquietant d'Oysten Dahle, president del World Watch Institute i ex-vice president del gegant energètic Exxon:

"Socialism collapsed because it did not

allow prices to tell the economic truth.
Capitalism may collapse because it does not

allow prices to tell the ecological truth."

"El comunisme va fallar perquè els preus

no hi reflectien la realitat econòmica.

El capitalisme pot fallar perquè els preus

no hi reflecteixen la realitat ecològica."

Massa sovint la retòrica ecologista va farcida de sentimentalisme i anticapitalisme disfressat de verd, però hi ha alguna cosa en aquesta sentència que no es pot passar per alt. Quan milers i milers de persones pugen cada dia al carro de l'economia de mercat, s'ha de mirar amb molta atenció la creixent emprempta ecològica del sistema.

Per posar-ho en termes econòmics: quantes externalitats negatives perjudiquen el medi sense que ningú les pagui? Quantes ens en podem permetre?

.

Alarma RACòmetre. Els joves voten a l'espanyola.

El RACòmetre, el sondeig de RAC1 per a les properes eleccions espanyoles, preveu uns resultats força estables a Catalunya. La participació baixaria prop d’un 10% però el repartiment d’escons variaria poc respecte als comicis de fa quatre anys. L’oscil·lació més dràstica serien els dos escons de creixement per al PP i una lleugera baixada del PSC i ERC. Però més enllà del resultat final i d'aquesta imatge de bassa d'oli, hi ha algunes dades del RACòmetre que criden l’atenció i resulten força preocupants per al futur del sobiranisme. Un autèntic senyal d'alarma.

Segons el sondeig de RAC1 la intenció de vot dels nous electors, joves entre 18 i 24 anys, posa el PSC i el PP molt per davant de CiU i ERC. Si un 15,3% dels joves votarien PSC i un 10,3% ho farien pel PP, només un 7,3% i un 3,4% ho farien per CiU i ERC respectivament. Entre els joves els vots a partits d’obediència estatal dobla amb escreix els vots al catalanisme estricte. El sobiranisme és minoritari entre els nous votants i la majoria dels qui comencen a formar-se una identitat política ho fa a l’espanyola, entre el PSOE i el PP.

És evident que el RACòmetre no és més que un sondeig que cal llegir amb certa distància. Serà necessari estudiar la tendència del vot jove un cop passades les eleccions per validar-ne la informació. Tot i això, sembla clar que si es confirmen aquestes dades el missatge nacionalista no qualla amb força entre les noves generacions de votants. Una realitat que dóna pocs arguments per a l’optimisme sobiranista i que caldrà començar a respondre a partir del proper dia 10.

.

El debat Solbes-Pizarro en directe

No us perdeu la crònica d'en Jordi Graupera

23:15 El Parlament de Catalunya perd el debat!

El debat d'aquesta nit ha punxat la bombolla Pizarro. Ha demostrat que la Lliga d'Honor li va gran. Com és possible que aquest home pogués enfrontar-se al Parlament de Catalunya i sortís vencedor d'un debat amb els nostres representants?

23:10 Es tanca el debat

Pizarro defineix el model socialista com a "paro, inflación y incertidumbre...". Afirma que si guanyen les eleccions faran un pacte de finançament autonòmic "en el que seguramente nos pondremos de acuerdo". Ja tremolo!

Com diuen al Twitter el Marc Vidal i companyia, en Solbes fa d'estadista i s'emporta el debat.

23:05 Solbes parla d'economia, Pizarro fa política de baix nivell

Pizarro treu l'estanquera i parla de llengua, família, ensenyament... Algú li ha dit que això no és un míting?

El Ministre Solbes demana més vivenda de protecció oficial. Però no havíem quedat que hi havia centenars de milers de pisos buits? Fer-ne més és la solució? No caldria deixar que el mercat fes el seu camí?

23:05 Infraestructures i Catalunya

Catalunya suposa el 20% del PIB espanyol. La xifra és molt més alta si parlem de PIB industrial i arriba al 30% quan citem exportacions. Fins ara el desastre en dotació d'infraestrucutres d'aquesta "regió espanyola" bàsica sembla totalment irrellevant per a l'economia de l'estat.

23:00 Bany de dades d'en Solbes a Pizarro

El Ministre rebat totes la dades que present el Sr. Pizarro. Seguretat Social, atur, I+D, no m'estranya que CiU demanés en Solbes com a Ministre quan van pactar amb el PSOE.

23:00 Pizarro al Gornal

En Pizarro recorda la seva visita al Gornal. Pocavergonya!

23:00 Solbes socialista

El Ministre Solbes es reclama amic dels impostos i del muscul fiscal de l'estat.

22:55 Comentari rebut (un indígena)

Per cert, la referència al terrorisme i a ANV per part de Pizarro ha estat totalment fora de to.

22:55 3er bloc, economia de futur

Discurs mínimament liberal d'en Pizarro. Bona frase "el que gana gana y el que pierde pierde". Reclama "talento, formación y energia". En Pizarro gosa reclamar infraestructures. Ni tan sols es parla de Catalunya per tirar-li a Solbes en cara el nyap de rodalies.

22:50 Comentari rebut (un indígena)

He pensat el mateix sobre el tema de l'habitatge de la Comunitat de Madrid. Pel que fa a l'impost de societats i l'impost de successions, en Solbes ha callat.

22:45 Pausa publicitària

Fins ara només s'ha parlat de Catalunya per explicar que la Comunitat de Madrid fa més VPO que nosaltres. No m'estranya, sense calés no hi ha miracles.

L'economia de l'estat espanyol se sustenta sobre el dèficit fiscal de Catalunya, el País Valencià i les Illes. El fet que es puguin permetre un debat polític sense que ningú pregunti sobre aquesta qüestió posa de manifest que la política espanyola es juga amb cartes marcades.

22:40 Comentari rebut (Dessmond)

En Pizarro afirma que Madrid fa més vivenda de protecció que Andalusia i Catalunya juntes. Aquest tio em posa malalt. I no dubto que sigui veritat el que diu. Sino que confirma l'expoli a la qual la gent com ell ens ha sotmés. Aquest tipo l'únic que fa és recordar-me que val molt la pena la independència. Altrament, ell, ells, lograran acabar amb nosaltres.

22:36 Solbes: joc, set i partit

Ha passat gairebé el 50% del debat i el Ministre Solbes ha arraconat en Pizarro. No ha entrat a cap de les seves provocacions i s'ajusta a parlar d'economia.

22:30 Discutint les ofertes del PP

El Ministre Solbes afirma que és impossible fer anar l'estat amb les retallades d'impostos del PP. Pizarro suggereix acabar amb el Ministeri d'Habitatge i, uf!, no negociar amb terroristes. Aquest home perd els papers.

22:25 Creació d'ocupació.

En Solbes argumenta que hi ha hagut creixement d'ocupació i de renda per càpita. També afirma que han crescut els salaris per sobre la inflació. Contesta en Pizarro amb el pessimisme actual sobre el futur i citant els dos milions d'aturats. Sincerament, esperava més d'aquest home. El problema no és l'atur sinó la nul.la productivitat.

Vaja, en Pizarro toca el canon. Podria fer més sang amb la qüestió.

22:15 Que pensa el món d'Espanya?

L'electricista Pizarro ementa informes internacionals que mostren preocupació per l'evolució de l'economia espanyola. Ah! Ja surt l'atur. Uf! I la unitat de mercat. Ja hem sortit. Quinze minuts i ja s'ha esmentat (veladament) l'Estatutet.

Fins ara el Ministre Solbes és el gran guanyador del debat. En Pizarro està arraconat. Aquest és el Pizarro que va treure pit al Parlament de Catalunya. Quina vergonya!

22:00 Comença el debat

Escenari blanc i modern. En Pizarro no sembla prou content tenint en compte la magnífica indemnització que s'ha fet públic que va cobrar d'Endesa.

El primer bloc es dedica a una panòramica general de l'economia. Comença en Pizarro explicant que el món s'acaba. Inflació, dèficit i atur rècord per a l'estat espanyol. Crítica el model del totxo però no sembla que recordi que va ser el Partit Popular qui en va posar les bases.

El Ministre Solbes respòn: no hi ha crisi, hi ha turbulència? qüestió de noms. Com pot ser que el Ministre d'economia posi com a contrapès al deute de les famílies de l'estat el valor dels seus actius? Si ens consolem amb el valor fictici de la vivenda és que estem fent comptabilitat tipus Enron.

Ja ha sortit en Mariano Rubio i el fantasma de la corrupció socialista. Tampoc no és estrany si pensem que en Solbes va ser Ministre de l'últim govern Gonzalez. Sembla que la inflació és la clau d'aquesta part del debat. El Ministre Solbes argumenta que la inflació és europea, però el cas és que no pot negar el diferencial que l'estat té amb Europa.

Fantàstica

Seguint el debat Solbes-Pizarro

Aquest dijous dia 21 Antena3 s'estrena amb el primer

debat electoral dedicat a l'economia.

A partir de les 22:00 el bloc anirà seguint el programa

per aportar una visió catalana que, bén segur,

serà totalment absent del debat.

Els comentaris rebuts al bloc durant el debat

s'aniran incorporant al post.

Us apunteu a seguir el debat Solbes-Pizarro?

.

Olla de Grills

L’Olla de Grills continua fent camí com a bloc col·lectiu entorn
del present i el futur del país en clau sobiranista.

El meu post d’avui a l’Olla de Grills:
Nosaltres i l'última dels eyak
.

Res no és sagrat, ni les galetes daneses

L'atemptat frustrat contra un dels responsables de les caricatures de Mahoma és una bona oportunitat per a recuperar un post sobre la qüestió d'octubre de 2006. Tan difícil és entendre que res no és sagrat, que res no ha de ser sagrat?

Obscurantisme i llibertat

Ni tan sols el guionista més agosarat hauria previst tot just fa vint-i-cinc anys que amb el segle XXI arribaria un renaixement del l’obscurantisme religiós i el fanatisme totalitari. Quan els europeus havíem aconseguit, després de quatre segles de combat, circumscriure la religió a l’àmbit privat i centrar el debat públic entorn d’una certa racionalitat, el retorn de l’obscurantisme ens troba ara poc preparats per a defensar la llibertat.

Si bé l’islamisme radical és el més visible i probablement el més nombrós dels nous radicalismes religiosos a Europa, no n’és l’únic. La puixança de l’evangelisme cristià i la força de grups del catolicisme més retrògrad van en el mateix sentit. Tot plegat implica un perill creixent per a conquestes difícils i en alguns casos molt recents com la igualtat d'homes i dones, l’escolarització universal o el prestigi de la racionalitat pública per sobre la fe privada.

El relativisme cultural mal entès i un cert paternalisme de determinada progressia cap a algunes minories ètniques i socials evita que fins avui el debat no s’hagi plantejat com el que és: la represa de la lluita per la laïcitat i la raó contra tota forma d’absolut a la vida pública. Destaquen com a preocupants alguns esdeveniments recents de dubte i timidesa en l’exercici de la pròpia llibertat, d’autolimitació per a evitar ofendre o molestar els nous Torquemada. Si els primers racionalistes i més tard els liberals britànics i la il·lustració haguessin pres aquesta actitud davant els poders temporal i espiritual de l’època, avui el mon seria més gris i tancat. Un lloc pitjor on viure.

Girar la vista enrere cap als clàssics de la llibertat, recuperant el convenciment i la valentia a l’hora d’exercir i defensar les llibertats elementals, hauria d’ajudar a marcar de nou els límits infranquejables que tota persona que visqui entre nosaltres ha de conèixer i respectar.

L'hàbit de la llibertat no ens pot fer oblidar la seva extrema delicadesa.

.

L'indispensable vot en blanc

El proper 9 de març el vot del catalanisme responsable i conseqüent és el vot en blanc. El desconcert de la política nacionalista és gran i poques vegades com ara ha estat tan necessari un toc d’atenció de l’electorat reclamant noves bases per a un futur incert. Ni uns pobres objectius a curt termini ni l’argument del mal menor poden justificar el vot partidista en les properes eleccions. La primera exigència del catalanisme és amb si mateix.

El catalanisme ja ha perdut les properes eleccions, l’estat ja les ha guanyat. Més enllà dels pactes i els retalls d’una futura negociació el nacionalisme català hauria de concentrar-se en fer d’aquesta derrota la darrera d’una llista massa llarga. Una reflexió de fons que es troba a faltar i que el vot en blanc pot posar a l’agenda del dia 10 de març. El “peix al cove” ha estat una bona tàctica però ara resulta una estratègia pèssima. Cap vot com el vot en blanc pot reclamar de forma clara una nova estratègia catalanista.

.

Crisi i miopia, l'error keynesià

Allargar la vida d’un sistema acabat

servirà tan sols per prorrogar les reformes,

traumàtiques però inevitables

Ja gairebé ningú s’atreveix a negar que bufen vents de crisi econòmica i amenaça de recessió. Mentrestant, a tocar de la campanya electoral comencen a escoltar-se assajos de reacció marcats per l’esperit keynesià. Propostes de política contracíclica, d’inversió pública en obra civil i habitatge protegit amb l’objectiu de mantenir amb vida el sector de la construcció, aguantar el mercat de treball i incentivar la demanda. Un seguit de pegats que demostren una ignorància política de primer ordre i la miopia més extraordinària a l’hora d’analitzar els fonaments de l’actual moment econòmic.

Amb les mesures anunciades, els cervells brillants que guien la política econòmica de l’estat recepten unes píndoles caducades per a una malaltia que ni tan sols acaben d’entendre. En primer lloc, la inversió estatal de tipus keynesià comporta unes tensions inflacionistes gens adequades en un entorn en que la inflació resulta ja excessiva i creixent. Tot plegat sense ignorar que en una economia oberta l’abocament de recursos públics s’escola pels forats del sistema sense aconseguir estimular la demanda. Només cal pensar en els milions d’euros que cada dia fugen en forma de remeses d’emigrants per entendre el poc efecte d’aquesta mesura. En última instància, alimentar artificialment la vitalitat del sector de la construcció ajudarà a mantenir els desequilibris del sistema, continuant el cercle viciós de més ocupació, més atur i menys riquesa que ha portat a les portes de la crisi.

La crisi econòmica que despunta no és el clàssic cicle descendent per excés de la inversió i l'oferta davant l’encongiment de la demanda. Tenim al davant la factura a pagar per un model esgotat, el deute acumulat per errors fonamentals i de base en el sistema econòmic de la darrera dècada. Uns errors que s’han repetit arreu del món però que a l’estat espanyol, Catalunya inclosa, s’han portat a l’extrem. L’eufòria dels últims anys s’ha aixecat sobre una perillosa tríada: consum i deutes excessiu (l’estat espanyol té el segon dèficit més gran del món només per darrera els Estats Units), la bombolla immobiliària i la dependència total de la mà d’obra barata (l’economia espanyola té una de les tasses de productivitat més baixes de tota l’OCDE). Davant d’això, les polítiques contracícliques només portaran més deute, en forma de dèficit públic, més bombolla, mantenint els preus irreals dels últims anys, i menys productivitat, aguantant el model viciat que ha portat fins aquí i evitant que la pròpia fluïdesa del mercat de treball faciliti la transició.

Driblar la crisi no només és impossible sinó que seria contraproduent. L'última oportunitat de viratge tranquil es va deixar passar de llarg. Allargar la vida d’un sistema acabat servirà tan sols per prorrogar les reformes, traumàtiques però inevitables. És indispensable aprofitar aquesta crisi per aixecar un nou model productiu, una aposta que només la destrucció creativa pot fer possible.

Continua...

Proper divendres 22/02/07: Economia productiva o ribot tributari
.

Refredant la globalització

El passat cap de setmana els cels de l'oceà Pacífic van viure una escena pròpia de la guerra freda. Caces nord-americans van interceptar diversos bombarders russos després que aquests executessin maniobres agressives al voltant del portaavions USS Nimitz. La notícia recorda que la nova Rússia treu pit i planta cara. Aprofitant aquest cop d'actualitat, recupero un post del passat octubre al voltant de la qüestió.

El Perfil Soviètic de la Nova Rússia

La nova Rússia ha recuperat la força

sense haver purgat la derrota,

reprenent així un posat que

no havia oblidat mai.

A finals de 1944, amb el final de la guerra a Europa ja molt proper, el General De Gaulle va visitar la Unió Soviètica buscant conèixer la postura d’Stalin sobre el futur del vell continent. En aterrar a Bakú (Azerbaitjan) va ser rebut amb una desfilada de l’exercit roig que recull a les seves memòries de forma interessant. Allà, escriu, hi havia “l’exercit de la Rússia eterna”. Tot i la Revolució que havia transformat el país dels tsars durant prop tres dècades, el General De Gaulle veia la Unió Soviètica com la Rússia mil·lenària, interpretant així les aspiracions i el caràcter del gegant euroasiàtic. Tal i com feia el General De Gaulle, avui, prop de vint anys després de l’ensorrament de l’imperi soviètic, hi ha motius per veure la nova Rússia i el seu aparell estatal com l’eterna Unió Soviètica, amb les conseqüències que això té per al continent europeu.

La Guerra Freda va acabar amb la derrota total de la Unió Soviètica. El McDonald’s de Moscou obria poc més d’un any després de la caiguda del mur de Berlin i el totpoderós Secretari General del Partit Comunista Soviètic acabaria fent anuncis de Pizza Hut. La transició al capitalisme va ser caòtica. Encara avui Rússia pateix els efectes d’unes privatitzacions controlades per la cleptocràcia de l’època Ieltsin. En pocs mesos la Unió Soviètica va passar de segona potencia mundial a país dependent de l’ajuda exterior. Tots els acords i tractats signats en els anys que segueixen a la derrota han estat incomplerts per occident. L’OTAN ha crescut fins arribar a la mateixa frontera russa i la Unió Europea accepta l’entrada de les repúbliques bàltiques mentre fa la cort a Ucraïna. Una humiliació absoluta que la nova Rússia no oblida.Avui, però, l’ascens vertiginós del preu del petroli, el gas i d’altres matèries primeres ha aconseguit fer reviure les aspiracions imperials russes. Un impuls econòmic miraculós per a un país incapaç d’adaptar la seva economia als requeriments de competitivitat del món global.

La nova Rússia ha recuperat la força sense haver purgat la derrota, i reprèn així un posat que no havia oblidat mai. El fet que el President rus sigui un ex-agent dels serveis secrets de la tirania soviètica és ja prova suficient del total immobilisme rus. És des d’aquest punt de vista que cal veure els assajos recents d’armament convencional d’altíssim poder destructiu, o la represa dels vols regulars dels seus bombarders estratègics de llarg abast. Uns bombarders russos que volen arreu del món escortats per caces de la OTAN com en els millors anys de la Guerra Freda. Una demostració de muscle militar que coincideix amb l’ús del gas i el petroli com a formes de pressió a països com Bielorússia i Ucraïna. Sense oblidar les amistats perilloses del President rus amb pàries com l’il·luminat Ahmadinejad o el simpatiquíssim Chavez.

La pau definitiva no és mai filla de la victòria militar, sinó de la capacitat posterior d'integrar el vençut en el concert internacional. Una Rússia amb economia prospera i comercialment relligada amb Europa i el món tindria un incentiu per a l'estabilitat i l'obertura que avui es troba a faltar. Mentre els recursos energètics continuin a un preu exhorbitant i permetin mantenir el creixement rus sense una autèntica renovació política i econòmica, els europeus hauríem d'anar-nos acostumant a un escenari de conflicte silenciós que només fa vint anys que havíem deixat enrere. Res a temer, tampoc, mentre siguem conscients de les limitacions que ens imposa el perfil soviètic de la nova Rússia. Entre d'altres deures a fer, toca començar a estudiar la sortida nuclear per evitar dependre del gas d'en Mishka mentre es busca una sortida de compromís per a les aspiracions europees d'Ucraïna.
.

Entre Esmirna i Jerusalem

Grècia donarà suport suport a la ciutat turca d’Esmirna en l’elecció de la seu per a la propera Expo’2015. La notícia pot semblar irrellevant més enllà del fet que els grecs neguin el suport a la candidata italiana per cedir-lo a Turquia, l’enemic tradicional. Però quan es mira enrere, cap al segle XX i la història recent de la regió, l’anècdota serveix per estirar una reflexió sobre els conflictes, la seva resolució i el seu enquistament.

Des de l’Europa occidental es fa difícil entendre el garbuix ètnic i religiós que marca la història dels Balcans i la península d’Anatòlia. No fa ni cent anys que a Esmirna hi onejava la bandera grega per darrera vegada. La costa est d’Anatòlia, el Peloponès, Istanbul i moltes illes de l’Egeu eren un magma en que grecs i turcs havien viscut costat per costat durant segles, sovint de forma poc harmònica. Acabada la Gran Guerra, quan la frontera entre grecs i turcs queda fixada gairebé definitivament, els conflictes i les persecucions de les minories a l’interior dels dos estats no s’aturaran. Finalment l’any 1924 grecs i turcs van acordar una solució radical, l’intercanvi forçós de gairebé dos milions de ciutadans. Més d’un milió i mig de grecs de Turquia van arribar a Grècia mentre mig milió de turcs de Grècia feien el camí invers. Comunitats senceres, com la dels grecs d’Esmirna, van ser arrencades del seu entorn mil·lenari per garantir l’homogeneïtat ètnica de l’estat nació.

El gran èxode forçat de grecs i turcs no és una història excepcional. Es tan sols la primera línia d’un capítol negre de la història d’Europa. Una història que continua amb les migracions a l’interior de la Unió Soviètica i arriba al punt culminant al final de la Segona Guerra Mundial quan milions d’alemanys de l’actual Txèquia i Polònia van ser expulsats de casa seva. Poc després, tot just tres anys rere la fi del gran conflicte mundial, esclata l’únic gran trauma d’exili i deportació del segle XX que continua obert més de seixanta anys després. El 1948, tot just després que les Nacions Unides anunciïn el reconeixement de l’estat d’Israel, comença una guerra que acabarà amb l’exili massiu de bona part de la població àrab de la palestina britànica. Fins avui, els camps de refugiats al Líban donen testimoni del conflicte i en compliquen la resolució.

Per què Grècia pot donar suport als turcs d’Esmirna mentre israelians i palestins continuen enfrontats a sang i foc? No són els conflictes que es tanquen injustament els que queden oberts sinó aquells que no es tanquen. És l’enquistament i no la injustícia el que barra el pas al futur. L’expulsió dels grecs d’Esmirna és una terrible injustícia, però els camps de refugiats i la política dels països àrabs vers als palestins només han aconseguit tres generacions d’apàtrides sense futur i un conflicte sagnant. Només l’acceptació palestina de la impossibilitat d’un retorn dels refugiats i l’existència d’Israel pot acabar amb l’immobilisme que impossibilita qualsevol solució. Només així s’obrirà la porta a un futur en que els vots israelians ajudin al progrés d’una ciutat palestina com els grecs ho estan fent ja amb la ciutat d’Esmirna.

.

+ ocupació + atur - riquesa

Més llocs de treball, sí, però amb més atur

i menys riquesa. Una mala jugada, doncs.

Podria semblar que la creació d’ocupació és una bona notícia, un símptoma de dinamisme econòmic que contribueix a reduir l’atur i augmentar la prosperitat general. Podria semblar-ho però no és així. En una economia oberta la oferta de mà d’obra de baixa qualificació és gairebé infinita. En conseqüència, en un mercat de treball d’abast global la creació de més i més llocs de treball atrau més i més mà d’obra i acaba convertint.-se en un factor de precarització.

En aquest context, l’increment de l’oferta de treball via immigració acaba superant la demanda amb el consegüent impuls a l’alça de l’atur. Encara més, tot i que el creixement del total de població ocupada genera un augment de la riquesa absoluta, la baixada de la productivitat provocada per l’escàs valor afegit de la nova ocupació i el creixement de la població, fa que la riquesa per càpita es vegi reduïda, amb la consegüent caiguda del nivell de vida. Més llocs de treball, sí, però amb més atur i menys riquesa. Una mala jugada, doncs.

Les darreres dades relatives a l’evolució del mercat de treball a Catalunya confirmen aquesta tendència. L’any 2007 Catalunya va liderar la creació de nous llocs de treball a l’estat, però tot i així l’atur va créixer gairebé un 2% fins als 265.000 aturats. Unes xifres que empitjoren encara més aquest darrer gener, amb un increment d’aturats del 6,5% en un sol mes. Tot plegat en un entorn de mínim creixement del PIB per càpita, que va realment enrere quan es contempla la població real del país comptada per targetes sanitàries. L’economia catalana crea milers de llocs de treball de nul·la productivitat. Alhora, s’atrau tanta mà d’obra que es genera excedent laboral mentre el resultat de l’operació en termes de progrés és pràcticament nul.

Tot indica que som a punt d’encarar un final de cicle. La construcció i l’endeutament general que servien de motors bàsics del sistema mostren proves evidents d’esgotament. Unes condicions que haurien de portar a una frenada del creixement econòmic i la creació de llocs de treball. La crisi i el trauma semblen inevitables a hores d’ara, però aquesta és també una oportunitat per a corregir els errors més recents. Una oportunitat d’apostar per una estructura econòmica i social més equilibrada, productiva, oberta i creativa. Una oportunitat que comença per entendre els errors comesos, els seus efectes i la forma d’afrontar-los.

Continua...

Proper divendres 15/02/07: Keynesianisme i obra civil, una solució equivocada
Proper divendres 22/02/07: Economia productiva o ribot tributari

Governar prohibint, fins i tot les setrilleres

el recurs esdevé habitual, gairebé reflex,

i s’acaba governant a cop de prohibició

fins i tot en les qüestions més trivials

Liderar o prohibir? Convèncer o imposar? L’exercici del poder en clau liberal exigeix un us limitat de les prohibicions i restriccions que permet l’autoritat executiva. Una manera de fer que se situa a les antípodes de les formes politiques habituals de l’actual govern de la Generalitat.

Quan hi ha problemes de circulació a l’àrea metropolitana i no s’aconsegueix frenar la mortalitat a la carretera, la solució és prohibir circular a més de 80 km/h fins i tot a les tres de la matinada quan les autovies es troben buides. No hi fa res que hi hagi solucions tècniques per adaptar el límit de velocitat a les necessitats de cada moment. Resulta indiferent la dubtosa veracitat dels motius ambientals adduïts per a justificar la mesura. Prohibit i fora! De la mateixa manera, quan l’escalada dels preus immobiliaris esdevé un problema social i la demanda no frena, s’aposta per aprovar una llei que autoritza l’expropiació d’habitatges “buits”. No sembla important que la mesura sigui d’impossible aplicació i més que dubtosa constitucionalitat. Tampoc no ho és que mai no s’hagi aplicat l’expropiació de vivendes de protecció oficial desocupades tot i ser possible des de fa anys. Prohibir i expropiar resulta senzill quan la resignació dels ciutadans sembla no tenir límits.

A poc a poc el recurs esdevé habitual, gairebé reflex, i s’acaba governant a cop de prohibició fins i tot en les qüestions més trivials. Ara sembla que ha arribat el torn de les setrilleres dels restaurants. Els productors d’oli de Catalunya tenen l’ambició de prestigiar el seu producte per aconseguir consolidar l’oli amb denominació d’origen per sobre dels granels de baixa qualitat. L’ambició és legítima i necessària. L’agricultura del país necessita especialitzar-se i és interessant que els consumidors aprenguin a apreciar la qualitat d’un bon oli, sobretot si és del país. Ara, quan es podria pensar que una campanya de sensibilització impulsada pel sector seria el més adient, fins i tot acceptant que el govern hi col·laborés en suport del sector agrari, resulta que la mesura estrella serà la prohibició de les setrilleres als restaurants. A partir d’ara, tothom a fer servir ampolles d’oli amb etiqueta i prou!

No és un mal acudit, a Catalunya es promou l’oli prohibint les setrilleres. Es diria que un cop instal·lats al despatx els hereus del “Prohibit prohibir!” han afegit una cua al missatge del ‘68: “Prohibit prohibir... a no ser que ho fem nosaltres!”.

.

Ministre Duran, li presento en Humphrey

Ministre Duran, li presento en Humphrey. En Humphrey és diu Álvaro, Pelayo o Immaculada i és un dels Secretaris Generals del seu Ministeri. Un home d’estat que ha fet tota la seva carrera al servei d’Espanya. Ja era aquí quan vostè no s’afaitava i encara hi aquí quan vostè publiqui les memòries. Això no és la Generalitat, aquí quan canvia el govern roden només els Ministres i els Secretaris d’Estat, la resta continua en marxa gràcies a la feina abnegada d’en Humphrey i els seus. Admirem la seva entrega, Ministre. Admirem el seu coratge, Ministre! Governar Espanya sense fer-ho a Catalunya no deu ser fàcil per al seu partit. En Humphrey l’ajudarà, Ministre. Vostè podrà fer molt per Catalunya fent molt per Espanya. Som aquí per servir els Ministres, Ministre!

En Humphrey no té ideologia, ell és un espanyol al servei dels espanyols. Vostè ja m’entén, oi Ministre? En Humphrey l’espera amb entusiasme perquè Catalunya és només una part més d’Espanya i vostè és un Ministre tan espanyol com qualsevol altre. De debò, cregui’m. En Humphrey és a les seves ordres i complirà amb eficiència qualsevol tasca que li encomani. Balances fiscals, dades d’inversió pressupostada i no executada, informació comparada sobre la pressió de la inspecció d’hisenda a Catalunya respecte d’altres autonomies, ... Vostè demani, Ministre! En Humphrey s’ocuparà de tot, Ministre! Estem encantats amb vostè, Ministre!

De vegades potser hi haurà dificultats tècniques o retards difícils d’explicar. Els expedients es perden, Ministre. No tot és tan fàcil, Ministre! Potser algun cop l’experiència d’en Humphrey l’ajudarà a veure que algunes mesures no son encertades. Ara no és bon moment, Ministre. Les responsabilitats d’un Ministre son tantes que serà difícil trobar el temps. Ha de complir amb l’agenda, Ministre. Avui no pot ser, Ministre! Però no dubti mai de l’eficàcia d’en Humphrey. Ell només serveix Espanya. M’explico, Ministre? Segur que vostè serà un gran Ministre, Ministre!

.

800 anys. Visca el Rei! Visca la República!

M'apunto a la proposta d'en Vicent Partal per a commemorar el 800 aniversari del naixement del Rei Jaume amb un post que citi el Llibre dels Fets i pengi el Penó de la Conquesta.

He triat un fragment en que es fa referència a l'arribada del Rei al Camp, allò que encara era Catalunya nova acabada d'estrenar.

107. E quant uench que fo el dia clar recollim nos en les galees, e entram

nosen regatan al port qui es plaia de Terragona: e les gents de la vila

acuyliren nos alegrament, homens e fembres, e ab senyeres.

Un homenatge merescut a qui posa bona part de les bases del que avui és la nació catalana i l'abast territorial de la nostra cultura.

Visca el Rei! Visca la República!

.